La contrapublicitat, un fenomen "in crescendo"

El moviment "Culture jamming":

El “culture jamming” va sorgir als anys 80 com a moviment de resistència cultural enfront a la comercialització de la societat mitjançant accions que duen a terme artistes urbans i activistes. L’article “Culture jamming: Hacking , Slashing and Sniping in the empire of signs” que Mark Dery va publicar l’any 1999, es considerat com el manifest fundacional.

Aquest moviment tracta d’instal·lar-se en els mitjans de comunicació de masses de forma clandestina produint missatges crítics basats amb els mateixos sistemes de signes i codis que fan servir els propis mitjans. D’aquesta manera, si la publicitat és el llenguatge amb el què s’expressa la cultura popular, el “culture jamming” s’apropia dels seus recursos per reformular-los i retornar-los a la societat en forma de missatges subversius. En aquest procès, la unitat bàsica de comunicació és el “meme”, un condensat d’imatge, música o paraula fàcilment reconeixible i transmissible de manera viral.

Kalle Lasn és el fundador de la revista i de l’associació més coneguda de “culture jamming” que porta el nom de “Adbusters”. També és l’autor de dos llibres sobre el tema que es titulen “Culture Jam i Design Anarchy”. En les seves publicacions afirma que “el millor sabotatge cultural és el que introdueix el meta-meme, un missatge amb dos nivells que es dirigeix a una imatge comercial específica però d’una manera que posa en qüestió i desafia la cultura de dominació empresarial”.

Alguns teòrics del “Culture Jamming” plantegen que aquesta interferència mediàtica és una manera democràtica d’exercir els drets dels ciutadans, recuperant així l’espai que usurpen les marques

Qualsevol acte que distorsiona la onda expansiva de la cultura popular pot considerar-se com a “Culture Jamming”: la intrussió mediàtica (media hacking), el terrorisme artístic (terror-art), les accions de guerrilla cultural, les paròdies publicitàries, el happening…

Encara que no ho sembli, aquests moviments no són nous ja que beuen de fonts com el dadaisme, el “detournement” dels situacionistes i avui viuen un moment molt bo gràcies a internet. La web és el mitjà natural d’aquest tipus d’accions, que la fan servir com un nou espai social des de el qùe transmetre les seves accions.

Jorge Rodríguez Gerada és un cubà-neoyorquí que està considerat com un dels fundadors del “culture jamming” fa més de 15 anys i afirma en la seva web que “les icones d’avui dia les escolleixen les marques comercials basant-se en uns patrons estètics i econòmics. Això a mi no m’agrada. Vull ensenyar que l’important són les nostres vides, l’impacte en l’entorn que té cada persona, les vides heroïnes dels milers de treballadors que mai seran famosos, ni protagonistes de res”.

La contrapublicitat

Boda fone, Murder King, Say No o Caca Madrid. Encara que hagin estat manipulades, reconeixem en aquestes lletres els noms de les quatre grans marques o companyies. Poden semblar simples jocs de paraules però no ho són. Darrere d’aquesta intencionada transformació dels logotips hi ha una crítica a les companyies de telefonia mòbil o de menjar ràpid per exemple.

La contrapublicitat és la variant més coneguda del “culture jamming”. Aquest moviment va començar als Estats-Units als anys 60 i més profundament als 70 quan l’art Pop jugava amb la publicitat. Gradualment, es van veure pintades sobre valles i altres suports publicitàris. El que va començar sent una manifestació de rebel·lia juvenil, va començar a ser un instrument d’expressió social.

Dins la contrapublicitat també podem trobar vàries tècniques i corrents com el “snipe”. Tal com expliquen en la seva web “The Billboard Libertation Front”, una de les associacions més conegudes de contrapublicitat: “els snipers són franctiradors semiòtics. El seu objectiu és canviar, corregir o aclarar els missatges de la publicitat. Per a dur-ho a terme, usen parets que intervenen a través de graffities i altres tècniques”

Per entendre el fenòmen de la contrapublicitat s’ha de fer referència al seu aparent enemic: la publicitat. Molts teòrics d’aquest moviment artístic i antisistema coincideixen en afirmar que “som capaços d’entendre els cartells contrapublicitaris ràpidament gràcies a l’educació en l’univers de les imatges que la publicitat ens ha donat”. Insisteixen en què “la ironia i la sàtira encaixen en els nostres esquemes mentals perquè gràcies a la publicitat hem après a pensar i expressar emocions en imatges”.

La contrapublicitat denuncia a una cultura que es basa en el consum irresponsable i que opta com a instrument de persuasió utilitzar la publicitat. No ens hem d’oblidar que la pròpia contrapublicitat també vol arribar a ser una eina per a convèncer l’altre. Tal com indica un article en la web consumehastamorir “més enllà de la seva evident semblança estètica entre ambdues disciplines, el moviment subversiu contrapublicitari utilitza tècniques de comunicació provinents dels principis bàsics publicitaris com el USP (Unique selling Proposition)”.

No obstant, cal esmentar el nou corrent publicitari anomenat: la publicitat contrapublicitària. Segons un article de la revista “El Publicista”: “Aquest nou moviment provoca que les pròpies marques estiguin darrere d’aquestes accions per a generar notorietat, per a aconseguir que la seva marca resulti simpàtica o per a explicar coses que mai firmarien sota una campanya convencional. En definitiva, no és més que una forma per a arribar als joves”.

En un altre article de la mateixa revista, el publicitari José Luis Esteo confirma que “les agències treballen amb llenguatge contrapublicitari pero lògicament sense criticar a la marca. Tots hem rigut i ironitzat de la publicitat. Com a professional i com a marca és sa riure’s de si mateix per no creure’s Déu”. Richard Wakefield, creatiu publicitari i professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna (Universitat Ramon Llull) pensa que “sempre és interessant i bo que hi hagi un llenguatge alternatiu, que fomenti la llibertat d’expressió pèro que crec que és injust parlar solament de manipulació en la publicitat, hauria d’abarcar tot l’àmbit de la comunicació i els seus mitjans”.

Associacions espanyoles i internacionals de contrapublicitat:

Encara que la contrapublicitat a Espanya encara sigui un fenòmen emergent, existeixen multitud de comunitats i associacions extrangeres amb anys d’experiència i bastant rodatge, unes més conegudes que altres. Les associacions nacionals, però, cada vegada van aconseguint més adeptes i gent que s’identifica amb la causa. Cadascuna de les comunitats té característiques diferents però units per un mateix objectiu: recuperar l’espai públic. Alguns dels exemples de grups internacionals són:

Com he esmentat anteriorment, el grup més conegut mundialment en l’àmbit de la contrapublicitat i “street art” són els canadencs “Adbusters”. La seva revista que porta el mateix nom es considerada la bíblia d’aquest moviment. Porten ja una dècada abarcant tots els tipus i tècniques de la contrapublicitat com el “Google bombing”, els “flash mobs” o “hoax”… Ells van ser els promotors del “Buy Nothing Day” que es celebra el dia 26 de novembre de cada any i animen a no comprar res a aquell dia. Els australians B.U.D.A U.P ataquen exclusivament les valles de alcohol i tabac. Però l’acte de subvertir els espais públics no ha de ser practicat solament per col·lectius artístics i activistes. L’organització “eco-action” dóna explicacions per a que tothom ho pugui fer. També en la web “Urbanist” es pot trobar algunes tècniques per construir els teus pròpis cartells. “Church of subgenious” utilitzen la paròdia per a ridiculitzar l’església i el consum en general. La “Cacophony Society” està formada per terroristes culturals que es dediquen a organitzar events transgressors com el “Santa Rampage”, on milers de persones disfressades de Papa Noel s’emborratxen en públic.

A Europa també hi podem trobar manifestacions d’aquest moviment com el francès “Resistance a l’Agression publicitaire”. França també té una llarga tradició no solament de publicacions, sinó també de llibres i anàlisis sobre el consum. A Espanya les més conegudes són els ecologistes “Consumehastamorir”, “Yomango”, “Malababa” i “Makea”.

Festivals i esdeveniments de contrapublicitat

A Eslovènia arriben cada any cents de videos que es presenten al “Memefest”, un festival de produccions audiovisuals crítiques amb la incitació al fet de gastar compulsivament. Isidro Jiménez, membre del col·lectiu “consumehastamorir” parla del festival: “És tot molt creatiu, però no volem que sigui un art. Ho fem com un mitjà per a aconseguir canvis en els comportaments dels consumidors”. A nivell nacional, “l’Observatori de Resistències i Subcultures” junt amb el Centre de Cultura Contermporànea de Barcelona (CCCB) i la pròpia “Adbusters” són els promotors de “Malababa”, un concurs contrapublicitari que va començar l’any 2006 i que va comptar amb centenars de participacions. L’últim acte que s’ha celebrat ha estat el dia 24 de maig a Donostia amb els “Premis Ombra”. Les tipologies de nominacions al premi són als anuncis més sexistes, xenòfobs, falsament ecològics… Les dates d’aquest festival coincideixen expressament amb els “Premis Sol” de publicitat de Sant Sebastià.

Aquests esdeveniments i festivals juntament amb les organitzacions que les preparen solament són alguns dels exemples del complex món del “culture jamming” i de la contrapublicitat. Els que promouen les accions es mouen entre el vandalisme i l’art. Tot depèn de la perspectiva de cadascú. Ens alguns països com Estats Units pots anar a la presó si t’enxampen. En canvi, a Espanya com que el fenomen encara és molt recent, la llei no s’ha pronunciat. El que no es pot discutir és que l’èxit d’aquest moviment està creixent i va adquirint més popularitat. La causa l’explica molt bé l’escriptora Naomi Klein en el seu llibre “No Logo”: “hi ha alguna cosa massa profunda en la nostra ment que fa que disfrutem al veure ridicularitzats els símbols del poder coorporatiu”.

Immigració, solució o problema?

La immigració sempre és un tema que està en l’ordre del dia. Per a o per b, n’hi ha que diuen que només ens porten problemes mentre que d’altres asseguren que la seva arribada ens beneficia. Més enllà d’aquestes opinions i intentant sintetitzar la qualitat més aviat superficial d’aquestes divergències crec que la definició més encertada és que s’hauria de definir com a solució problemàtica.
La gent que es dedica a estudiar els desplaçaments migratoris asseguren que Espanya necessita d’uns 5 milions d’immigrants les pròximes dues dècades per mantenir la sostenibilitat de l’estat del benestar.
Vivim en una societat en la que les dificultats laborals, econòmiques, socials i sentimentals per concebre un fill són el pa de cada dia de molta gent. Si ens atenem als estudis econòmics podem dir que constaten que la immigració ha fet augmentar el PIB i la renda per càpita. Segons l’article de Josep Playà, “Els falsos debats sobre la immigració”, el fet migratori ha contribuit a flexibilitzar el mercat laboral i ha fet augmentar els ingressos de la Seguretat Social. I una altra dada que es presenta és que els treballadors estrangers aporten 23.402 milions d’euros d’impostos i reben 18.618 milions en serveis, segons fonts de l’Oficina del Govern. Com que estem analitzant el “problema” des de la vessant econòmica direm que els numeros indiquen que el consum de serveis socials per part dels immigrants estaria aparentment cobert amb els seus impostos.

Perqué doncs la realitat ens mostra una situació de saturació a les escoles i centres d’atenció primària, o insuficient número de beques de menjador i de pisos protegits?
En termes empresarials aquesta situació de col.lapse vindria donada per una mala gestió per part del govern. No es van preveure les consequències d’una societat cada cop més competitiva i dura. Quan de cop arriben noves notícies de les situacions incontrolables que a vegades sen’s mostren amb el tema de la immigració les polítiques d’estrangeria semblen realment un guirigall.

Però si econòmicament la solució necessita de ments brillants, en termes de convivència encara resulta més complexa. L’arribada d’una immigració a vegades en situacions de supervivència dispara totes les alarmes socials davant d’un increment de violència i vandalisme. A més, només cal donar-se una volta per certs indrets de la nostra geografia per veure com existeix aquest xoc entre cultures. La creació de barris o de zones on només i transiten persones d’altres cultures es cada cop més frequent i el govern ha de procurar cada cop més, polítiques integradores. I en relació amb aquest tema l’amenaça d’extinció del tarannà català preocupa a un país que malgrat l’actual dèficit d’infraestructures sempre ha estat capdavanter amb un savoir fer molt particular.

El tema del relativisme cultural
A més a més, en nom del multiculturalisme es poden dilapidar drets fonamentals dificils de conquerir, reflexionen algunes dones molt compromeses en l’igualtat de gènere com Pilar Rahola, especialista en el pròxim orient o Lídia Falcó advocada. L’arribada de població musulmana i la preocupació pel terrorisme islàmic posen en peu de guerra a molts col.lectius que veuen la immigració com la desmembració de la nostra societat i l’esfondrament dels pilars que la sustenten. S’ha de treballar perquè l’emprenta catalana no es dilueixi en un mar de multiculturalitat. Per aquest motiu tots els agents implicats, des de poders públics i mitjans de comunicació que són els responsables de com després puguin tractar la població aquest tema, han d’intentar establir un marc d’actuació per tal d’harmonitzar, respectar i defensar els drets de tots i garantir el futur de la societat, tan pels que venen com pels que som d’aquí.
Sobretot la tasca dels mitjans de comunicació ha de ser immensa, per tal de superficialitzar en nombroses ocasions els debats sobre polítiques, lleis i estadístiques que al fi i al cap només entenen els experts.

Posant pals a les rodes

L’art i l’esport d’anar amb moto per la muntanya ha estat sempre molt arrelat a Catalunya. Però la passió pel trial, l’enduro i el motocròs es veu afectada des de fa uns anys per una llei que prohibeix el trànsit de vehicles motoritzats pel camp. Els usuaris reclamen una regulació de la llei per tal de que puguin continuar sortint amb moto sense tenir que exposar-se a ser multats per agents rurals, guardes forestals i mossos d’esquadra. Varis col·lectius, organitzacions i federacions han lluitat amb campanyes i batalles judicials, però no han aconseguit res. El món off-road sembla estar desapareixent, i el Govern no s’atreveix a canviar les expectatives de vida que els hi queden a aquests motoristes.
Sembla lògic pensar que els motoristes danyen el medi ambient dels parcs, però un estudi fet per especialistes desmenteix que això sigui cert. Per altra banda, el govern deixa que es destrueixen muntanyes senceres, s’instal·lin torres elèctriques sense cap restricció i s’asfaltin camins dins dels parcs naturals.
Grups de motoristes surten els diumenges per anar a fer una volta i treure una mica l’adrenalina del cos; alguns són joves, d’altres més grans i també hi ha pares que porten als seus fills per tal de que coneguin aquest món. Tots ells són tractats com a delinqüents en un marc injust on se’ls pena amb multes que poden ascendir a mils o desenes de mils d’euros, sancions totalment desproporcionades.
Actualment, tot i tenir aquesta llei vigent, hi ha 660.000 persones que tenen motos de camp i que circulen arriscant-se a ser multats.

La llei actual no defineix quins són els camins rurals, carreters, de servei, d’enllaç o pistes forestals. L’usuari que circula per dins els camins desconeix totalment el tipus de via per la que està transitant, i això col·loca als motoristes en una posició d’indefensió jurídica. A més a més, està regulat per l’Estat però també per cada Comunitat Autònoma. Des de Madrid es restringeix amb un caràcter general la circulació de vehicles motoritzats per qualsevol camí que ni sigui una carretera de l’Estat, en canvi, el Pla Especial, regulat per la Diputació de Barcelona, prohibeix el pas per qualsevol camí que tingui menys de quatre metres d’amplada.
L’agent rural Adam Picon diu que “és com qualsevol llei. Si no vols tenir problemes l’actaràs i punt, tot i que penso que s’hauria de regular d’alguna manera en comptes de prohibir-ho”.

Les empreses catalanes també s’han vist afectades per la llei. Els fabricants de motos de muntanya Gas Gas, Sherco, Rieju i una part d’Honda i de Yamaha estan veient com els hi disminueixen les ventes cada any. “Ho estem matant poc a poc” diu Víctor Colomer, propietari de Sherco. “Nosaltres hem patit una baixada de ventes d’un 20% en els últims 7 anys”. Colomer es posiciona totalment en contra de la nova llei pel seu caràcter prohibitiu: “ho han tallat amb sec. Volem ser vanguardistes en moltes coses però a vegades no ho hauríem de ser tant. S’hauria de regular i fer que hi poguessin haver recorreguts que arribessin a determinats pobles”.

L’impacte ecològic de les motos sobre el medi natural és molt lleu, tal com es va demostrar a l’únic estudi del món que s’ha fet. La Federació Catalana de Motociclisme va encarregar aquest estudi al doctor Martí Boada, Premi Global 500 (com un Premi Nobel de medi ambient), un premi que va rebre de Nelson Mandela. Les conclusions de l’informe són clares. Les motos de muntanya tenen efectes erosius sobre el sòl i fan soroll, però els seus efectes no són, ni molt menys, tan catastròfics com es sent sovint. La contaminació de gasos és minça i l’efecte de la pols és casi nul·la. Boada emfatitza en que hi ha activitats més nocives pel medi ambient que les motos, com la recol·lecció de bolets, els caçadors i algunes feines agrícoles.

Els campions del món són, actualment, tots catalans. Adam Raga, amb 5 títols mundials de trial i Laia Sanz, amb 7 títols mundials de trial en fèmines, entre d’altres competidors, han estat multats més d’una vegada i sancionats econòmicament. Des de fa poc els professionals d’aquest esport gaudeixen d’una llicència verda que els permet entrenar sense cap problema. També tenen l’empara de la Federació Catalana de Motociclisme, que els hi soluciona tots els problemes jurídics i econòmics que es puguin trobar. Els amateurs, però, no gaudeixen d’aquestes llicències, i estan exposats constantment a trobar-se un agent forestal, un guarda forestal o un mosso d’esquadra. No ens hauríem de preguntar, però, d’on surten els professionals? Tots ells han estat aficionats i han estat exposats a aquests perills fins que no han entrat al món professional. Adam Raga diu que “aquí els campions són delinqüents. La llei afecta molt, però encara afectarà més perquè hi hagi campions en un futur”. Un altre professional català de la vessant raids, Marc Coma, critica els polítics dient que “el que és fàcil és prohibir, i això és el que fan ells. L’esport que practico està prohibit, però jo tinc la sort de ser professional, altres persones no tenen les mateixes oportunitats”.

Jordi Prat, president del Motorclub Terrassa, una organització força reconeguda en el món del motociclisme, ens explica les iròniques situacions amb les que es troben els pilots d’elit. “El departament de medi ambient multa als professionals per entrenar-se, però aquests treballen en aquesta professió, i com a tals, paguen els impostos corresponents. Després de sancionar-los, aquests envien la multa a la Federació i aquests a la secretaria d’esport de la Generalitat, que els hi paga la multa”. Podríem dir, doncs, que s’acaben pagant entre ells.

A la resta d’Europa la situació és del tot diferent. A França existeixen zones on es permet practicar l’esport de forma legal. Els italians també ho tenen força millor que els catalans a l’hora de sortir a fer una volta, ja que també ho tenen regularitzat, i els anglesos no tenen cap tipus de llei al respecte, un fet sorprenent i insòlit tractant-se d’un país com aquest. Per altra banda, Alemanya va fer com l’Estat Espanyol a la dècada dels vuitanta, és a dir, va prohibir totalment la circulació de qualsevol tipus de vehicle motoritzat, tot i que més endavant es va regular la llei.
Pel que fa a les altres comunitats autònomes, moltes d’elles es troben en la mateixa situació que Catalunya, on els camins rurals tenen un ús molt limitat: Illes Balears, València, Andalusia, Galícia, Astúries, etcètera. D’altres, com Castilla, Aragó i Extremadura la circulació és permesa i no hi ha cap llei a nivell autonòmic, però les dos comunitats més afectades, on la circulació està totalment prohibida són Guipúscoa i Madrid.

L’afluència de quads, a més a més, no està ajudant gens a la resolució del conflicte, segons alguns motoristes. Aquest tipus de vehicles paguen els mateixos impostos que els tractors perquè són tractats com a tal, i això ha fet que molta gent nova s’apunti a comprar-se quads. “Aquesta gent nova no té la cultura d’estima i respecte a la muntanya que tenen les motos, no ho entenen. S’hi ha posat gent que no té aquesta cultura i això perjudica als motoristes envers l’opinió pública” afirma Víctor Colomer, propietari de Sherco.

La situació actual és força desoladora pels amants del motor que volen practicar aquest esport. Ara que els pilots d’elit ja estan coberts, falta que els amateurs puguin sortir a practicar el trial, l’enduro o el cross d’alguna manera legal. P.R, un usuari habitual que fa més de 30 anys que practica l’esport denuncia la situació i explica com s’ha “convertit en un objector de cadenes” amb la nova llei, i es que tots els camins estan encadenats. P.R critica com “els camins que tota la vida t’havien portat cap a Mura, Sant Llorenç Savall o Monistrol de Calders ara estan prohibits perquè uns senyors han decidit que no s’hi pot passar”.
Alguns usuaris critiquen com la situació del govern està afectant a l’educació motera i a la transmissió de valors de pares a fills. Un d’ells és Colomer: “quan els nens agafen una scooter als 14 anys ja saben perfectament amb què estan tractant i saben manejar-la, cosa que és molt important perquè a la carretera, portar una moto és molt més perillós que no pas portar-la per la muntanya”.
Jordi Prat té una visió pessimista del futur. Segons ell “estan prohibint l’esport, i aquesta situació no millorarà perquè cap polític s’atreveix a posar la firma per canviar la llei”. Molts motoristes, però, segueixen sortint a donar una volta, tot i que l’afluència ha disminuït. “Potser és el que busquen els polítics, talla l’esport d’arrel. Si és així, ho estan aconseguint” diu Víctor Colomer.

26 anys de lluita per al soterrament de les vies fèrries a Sant Feliu

Molts anys d’espera

Més de dues dècades de reivindicacions polítiques i ciutadanes han estat necessàries per arribar a l’acord de l’eliminació del pas del tren pel mig de la ciutat de Sant Feliu de Llobregat.

El 15 de juny de 2006, l’alcalde de Sant Feliu de Llobregat, Juan Antonio Vázquez; la ministra de Foment, Magdalena Álvarez; i el conseller de Política Territorial de la Generalitat de Catalunya, Joaquim Nadal, van signar l’acord per dur a terme el soterrament de les vies del tren al seu pas per Sant Feliu.
Segons va afirmar l’alcalde de la ciutat en una entrevista “ha costat més d’un quart de segle aconseguir el soterrament de les vies del tren perquè és un projecte complex i econòmicament molt important i per tant necessita, inevitablement, la implicació de totes les administracions. Durant tots aquests anys de reivindicació no s'ha trobat la cooperació necessària.”

L’inici de les obres per al soterrament estan previstes per a finals del 2009, i romandran fins l’any 2012. Durant el 2012 i 2013 tindrà lloc l’execució de les obres d’urbanització de la superfície i la implantació del tramvia al nucli urbà.

Des d’un primer moment, l’Ajuntament de la ciutat s’ha esforçat per mantenir als habitants informats sobre l’acord i les previsions entorn el soterrament de les vies. D’aquesta manera, s’han realitzat conferències, exposicions, s’han enviat butlletins i propaganda informant sobre aquest procés tan delicat. Fins i tot, es va crear al 2006 una revista anomenada SOh!terrament, tot i que aquesta només n’ha tret dos exemplars, un quan es va realitzar l’acord i un altre durant el mes de març d’aquest mateix any.

Per què el soterrament?

Els motius de la realització de les obres per al soterrament de les vies són diversos:

· La seguretat és el motiu principal. L’existència del pas a nivell pel mig de la ciutat ha estat sempre un gran risc pels ciutadans que es veuen obligats a creuar-lo diàriament. De fet, uns 10.000 vianants travessen el pas a nivell cada dia. Passen per l’estació prop de 150 trens diaris, és a dir, un tren cada 10 minuts de promig. Molts han estat els accidents mortals en aquests vint-i-vuit anys. Es calcula que són prop de 70 les persones que han mort a causa d’ aquest pas a nivell que divideix la ciutat de Sant Feliu en dos.

· La millora de la cohesió social és un altre de les causes. La via fèrria divideix en dos la ciutat: d’una banda la part de construcció més recent de la ciutat, que viu a la muntanya; i d’altra banda, el casc antic, a la part més baixa de la ciutat, al costat del riu Llobregat. Això ha portat un impacte negatiu en la cohesió entre els habitants dels diferents barris. De fet, el 60 % de la població resideix a la zona muntanyosa, mentre que el major nombre de serveis, equipaments i centres educatius de la ciutat es troben a la part del riu. Això impedeix les relacions ciutadanes entre les dues parts de la ciutat separades per la via.

· El soterrament també ajudarà a millorar la mobilitat i l’accessibilitat tant de vianants com de vehicles. És el pas a nivell amb més circulació de vianants de tota Catalunya i té una de les ràtios trens / cotxe (nombre d’automòbils que el travessen per nombre de trens que hi circulen) més altes d’Espanya.

· Un altre motiu per a realitzar el soterrament de les vies seria la reducció de l’impacte mediambiental del tren: tant pel que fa a contaminació acústica com a la degradació de l’entorn de les vies del tren.

Durada de les obres

Per tal que el trànsit ferroviari no s’aturi, l’obra preveu la instal·lació de dues vies auxiliars al costat de les actuals. S’obrirà una rasa a cel obert on es construiran les noves vies del tren. Posteriorment, aquesta es taparà i es construirà una nova estació soterrada que substituirà l’actual.

Nova fisonomia a partir del 2013

Sant Feliu de Llobregat iniciarà al 2009 la seva renovació urbana més important. L’obra del soterrament transformarà la ciutat, que presentarà una nova fisonomia amb la via soterrada, i sobretot permetrà millorar la qualitat de vida dels ciutadans i ciutadanes de la ciutat. Es preveu que, un cop finalitzades les obres previstes Sant Feliu sigui una ciutat més integrada: les connexions entre els barris de la ciutat es faran sense existència de cap barrera. De la mateixa manera, serà una ciutat millor comunicada, ja que connectarà els carrers de la banda muntanya i la banda riu. Els més de 40000 m2 de la ciutat que ara ocupen les vies fèrries, permetran generar nous espais públics i zones verdes. A més, el soterrament permetrà que el Trambaix disposi de noves parades. Tanmateix, Sant Feliu continuarà millorant el transport públic amb la futura arribada de dues línies de metro a la ciutat. A més, la reducció del risc i molèsties i la unió dels barris de la ciutats causarà una millor qualitat de vida per als santfeliuencs.
Finançament de les obres

La inversió per a les obres és d’uns 80 milions d’ euros. El finançament anirà a càrrec del Ministeri de Foment, que assolirà el 50% dels costos; la Generalitat, que participa a l’obra de soterrament amb un 20%; i el propi ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, que fent un exercici tècnic de valoració molt seriós, arribarà al límit de les seves possibilitats que és el 30% de l’obra de soterrament. Així doncs, en cap cas l’aportació de l’Ajuntament de Sant Feliu implicarà una pujada dels impostos per als ciutadans.

Jornades d’ Informació i Debat i les AA. VV.

Tant a les Jornades d’Informació i Debat, celebrades el desembre passat al Palau Falguera de Sant Feliu, com les exposicions informatives d’aquests dos últims mesos, giraven especialment entorn el tema del soterrament. Un nombre poc elevat de ciutadans, així com els responsables de les Associacions de Veïns de Sant Feliu, van assistir-hi a les Jornades per informar-se sobre el projecte i donar les seves aportacions. Les associacions dels diferents barris de veïns de Sant Feliu coincidiren en reclamar que si hi ha de passar el tramvia per la ciutat, aquest hauria d’anar també sota terra, junt amb les vies del tren, perquè d’aquesta manera hi hauria més espai a la ciutat i perquè, segons afirmen “treure les vies del tren per col·locar-hi en el seu lloc unes altres vies (les del trambaix) que tornin a causar perill i a dividir la ciutat en dos, no té cap mena de sentit”. Tot i això, la proposta per part de les associacions no va tenir molta acollida per part dels responsables de la realització del soterrament.

Opinions del ciutadans santfeliuencs

Els ciutadans de Sant Feliu, en gran majoria es troben a favor d’aquest soterrament, ja que consideren que és una mesura totalment favorable i necessària per a la bona cohesió de la ciutat i per a evitar accidents tan tràgics com els viscuts en aquests últims anys. També és cert que molts dels habitants de la ciutat del Baix Llobregat pateixen pels problemes que les obres per al soterrament puguin ocasionar a la ciutat, com per exemple problemes de mobilitat, transport, sorolls o d’altres. La Marta Arribas, de 20 anys, que ha viscut tota la seva vida a Sant Feliu afirma: “no crec que les obres es realitzin en el temps previst, aquestes coses sempre es retarden. A més, tractant-se de la RENFE és probable que durant un temps hi hagi problemes amb el pas dels trens ”. Un altre habitant de Sant Feliu, l’ Arsenio Hernández, considera també que “guanyarem molta comoditat per passar, menys accidents, més espai per als ciutadans... però no em sembla bona idea que posin el tramvia a sobre. No crec que sigui molt positiu que ens treguin unes vies i ens col·loquin unes altres”.
David Àlvarez, ciutadà santfeliuenc afegeix que “ ja que es faran reformes, aniria bé que es realitzés un nou aparcament per la zona pròxima a l’estació ”.
De la mateixa manera, dues alumnes que estudien a l’escola Verge de la Salut, situada just al costat del tan perillós pas a nivell sostenen que: "amb el soterrament Sant Feliu estarà molt millor. Ja no hi hauran atropellaments i serà molt més segur venir a l’escola".

Hacia un turismo responsable

“Este verano me gustaría ir de vacaciones a una de esas playas paradisíacas”, así soñaba David Gimenez, estudiante de económicas, su próximo verano. Pero es tan sólo un sueño; el dinero requerido para este tipo de viajes –playas con arena blanca- lo deja claro: es una suma muy grande para un estudiante.

¿Acaso no existe otro tipo de vacaciones que te haga gozar del mismo modo?

 

 

Turismo de masas

En efecto, el turismo de masas o el turismo de sol y playa es un turismo que se limita a ofrecer vacaciones en grandes complejos turísticos. Este tipo de turismo permite disfrutar de una forma pasiva del sol, de la arena y del sexo. Son las famosas “S”: sea, sand, sun, and sex. Éste es el paquete turístico por excelencia vendido por las miles y miles de agencias turísticas de casi todo occidente. Y, ¿por qué tanta oferta de este tipo? Porque esta oferta está considerada por la población como “unas buenas vaciones”.

El turismo de masas nace poco después de la Segunda Guerra Mundial, cuando se produce la institucinalización de las vacaciones pagadas y los adelantos en tecnología que hacen más factible la posibilidad de viajar. Así pues, vemos que el turismo de masas está extremadamente relacionado con el consumo de masas. El turismo en esta época dejó de ser un fenómeno exclusivo de las clases altas ya que se había convertido en una actividad de ocio que empezaba a abrirse a otros sectores de la sociedad. El turista en este caso no experimentaba ninguna aventura porque era muy poco probable que llegase a conocer a fondo el territorio visitado. En los sesenta poco se conocía de lo que ocurría en países ajenos a los nuestros –entendemos por nuestros, los países de occidente. Lo único que se sabía era que eran países exóticos y paradisíacos donde los recursos naturales abundaban en cantidad.

Hoy en día, viviendo bajo el marco de la globalización, el turismo de masas no ha hecho más que degradar los recursos naturales de los países de acogida. Con el fin de construir más complejos hoteleros, las empresas turísticas destrozan el medio ambiente. Quieren vender la idea de paraïso, y para ello construyen hoteles gigantes en medio de playas vírgenes; obviamente, para atraer a más turistas. Es precisamente en la organización del espacio turístico de las zonas litorales donde mejor se reflejan las características del turismo de masas. Varadero (Cuba) es el ejemplo perfecto de esta ficción Este espacio es un simulacro de una ciudad. Hay una gran saturación de los edificios en frente del mar, que en este caso son los hoteles. En este paisaje estereotipado todo está calculado para favorecer la intensificación de las prácticas turísticas. Sin embargo, los valores culturales propios del lugar son degradados y sustituidos por otros importados del mundo urbano convencional, como puede ser la vida nocturna o la comida americana.

Estas ofertas turísticas son, en definitiva, a-espaciales porque el territorio no hace más que de soporte, no aporta cultura alguna al turista.

 

Las consecuencias del turismo de masas

El turismo de masas implica inversiones que involucran cuantiosos recursos: tierras, construcciones de hoteles, muelles… El desarrollo de este tipo de turismo no respeta los criterios de sostenibilidad. Efectivemente, el turismo de masas pone en peligro el medio ambiente de los países en los que actúa puesto que hace un uso irracional de los recursos naturales sobre los cuales reposa: costas, playas y mar.

El turismo de masas relaciona unas instituciones emisoras –agencias de viajes- con los países receptores; y es debido a la competencia de estas instituciones que la mayor parte los ingresos generados por el turismo van a parar a la agencias de viajes, en vez de al propio país.

Organizaciones de protección ambiental así como ONG constataron que los efectos de la globalización y, por consecuente, del turismo de masas, han generado una elevación de la tasa de CO2 atmosférica lo que implica una amenaza para el medio ambiente. Además, la industria hotelera implica –como hemos dicho anteriormente- la utilización de recursos cada vez más escasos como los bosques y el agua potable.

Es precisamente la conciencia de la fragilidad del entorno natural lo que ha conducido a plantearse la preservación de los recursos naturales.

 

Turismo alternativo

El turismo solidario y sostenible tiene como objetivo lograr el desarrollo económico, social y ambiental. Según la Organización Mundial del Turismo (OMT), el turismo sostenible tiene tres objetivos principales. El primero, es “asegurar que las actividades económicas sean viables a largo plazo, beneficiando a todos los agentes involucrados con una distribución justa de los beneficios, incluyendo oportunidades de empleo estable, y servicios sociales para las comunidades anfitrionas, contribuyendo a la reducción de la pobreza”. Por otro lado, hay que respetar la cultura de los países de acogida y generar un intercambio de culturas, pero conservando sus “valores tradicionales”. Y, finalmente, no desperdiciar los recursos naturales, sino fomentar “la conservación de la diversidad biológica”.

El turista alternativo se diferencia del turista de masas en muchos aspectos. Para empezar, el tipo de frecuentación está repartida a lo largo del año. Es decir, que el turista alternativo no viaja de forma masificada y estacional como lo hace el otro tipo de turista. Su contacto con el territorio es íntimo porque participa de la cultura, de la naturaleza y de la gastronomía del país receptor; a diferencia  del turista de masas que goza solamente de vacaciones monotemáticas –sol y playa. Además, el hecho de que el viajero responsable se hospede en hoteles pequeños, y no en grandes complejos turísticos, contribuye al desarrollo del país.

Así pues, el turismo sostenible aparece como dice Beatriz Martín de la Rosa (licenciada en Filosofía por la Universidad de La Laguna, Islas Canarias) “ como la solución a los desastres del turismo convencional o turismo de masas”. El turista ya no es lo que era antes. Ahora se preocupa por el medio ambiente y por la cultura del país anfitrión. Además, ayuda a proteger los ecosistemas naturales, evitando toda contaminación. Impacta, pues, positivamente en el entorno con su presencia, favoreciendo el comercio justo y el enriquecimiento local. El viajero que es responsible prioriza los comercios locales. Empatiza con los ciudadanos del país receptor, es decir, puede ponerse en la situación de las personas con las que se relaciona. Hay que entender que en otros países las personas pueden ser más reservadas, ponerse en su lugar, y sonreirles puede cambiar las cosas.

 El turista alternativo busca la proximidad con el país de destino. Busca, en definitiva, la autenticidad del país que le acoge.

Més que un mercat a Sant Antoni

La ciutat de Barcelona és un dels punts d’Europa amb més mercats per metre quadrat. Però aquests mercats que un dia foren mostres de la modernitat de la ciutat, arquitectònicament i funcional, a les acaballes del segle XX havien perdut força i anaven camí de quedar obsolets. És per aquest motiu que l’any 2002 es va iniciar la remodelació dels mercats de la ciutat, començant pel Mercat de Marina, en un procés que continua vigent. Ja s’han remodelat completament sis mercats de la ciutat; tres més estan en procés i el Mercat de Sant Antoni està a punt de canviar de cara.

Estat actual

El Mercat se Sant Antoni està enquadrat entre els carrers Urgell i Borrell i Manso i Tamarit, en el districte de l’Eixample. Actualment el Mercat és força semblat estructuralment a com va obrir el 1882, construït per Antoni Rovira i Trias; el primer fora de l’emmurallat de la ciutat, amb el Pla Cerdà. A aquesta vellesa, s’hi sumen unes desafortunades obres durant els anys 50, que van cobrir l’estructura i els canals del gris de l’uralita, substituint les teules d’estil àrab que hi havia hagut originalment i que només es mantenen en la cúpula. Pel que fa al comerç, la situació actual també guarda similituds amb la de finals de segle XIX. Es mantenen els tres tipus de comerços que llavors van proliferar: l’alimentació o fresc, que és el mercat pròpiament dit; el tèxtil, anomenat els Encants; i la fira Dominical, anteriorment dita de Bellcaire o de drapaires, on actualment, cada diumenge, es venen tot tipus de publicacions antigues, des de preuats manuscrits fins a col·leccions de cromos. L’activitat de les dues últimes continua vigent de forma activa, però el sector de l’alimentació ha anat perdent establiments i clients. Ja fa uns anys que els comerciants es queixaven de l’estat del recinte, que oferia un aspecte antiquat, deixat i brut. Davant aquesta situació, i amb remodelacions en curs en diversos mercats de Barcelona, l’Institut Municipal de Mercats de Barcelona (IMMB), amb Jordi Portabella (ERC) al capdavant, va apostar per un canvi a Sant Antoni. L’actual president de l’IMMB, Jordi William Carnes, ha mantingut la continuïtat del projecte.

Planificació

La remodelació, que es preveu que duri tres anys, s’iniciarà entre febrer i març del 2009. Ha estat dissenyada pels arquitectes Pere Joan Ravetllat i Carme Ribas. El Mercat mantindrà l’aspecte exterior, però guanyarà un interior més funcional i còmode per al comerç, tant per als venedors com per als compradors. Una de les mesures per aconseguir-ho serà la incorporació d’aire condicionat i ascensors que comunicaran totes les plantes. Precisament, el fet que el Mercat deixarà de ser d’una sola planta, és el que més crida l’atenció de la remodelació. Això s’aconseguirà amb els subterranis que s’hi construiran, a falta de saber si seran tres o quatre. Això dependrà de si l’Ajuntament cedeix als interessos de la direcció del Mercat de Sant Antoni de crear una planta més, ja que una quarta part del sòl –el Mercat està dividit en quatre parts per una creu grega- es probable que no es pugui aprofitar comercialment, degut a que queda dempeus l’últim baluard de la quarta muralla del casc antic, construït el s. XVII, ara soterrat. Una muralla que sí es va derruir, en canvi, al fer altres construccions del Pla Cerdà i que està pendent de l’estudi del Departament d’Arqueologia de la Generalitat per saber si les restes són prou valuoses com per a conservar-les, com ja es va fer al Mercat de Santa Caterina.

La primera planta dels subterranis serà per a centres comercials, atorgats sota concurs públic, dels quals només un podrà ser d’alimentació, per tal de no perjudicar els comerciants del fresc. La segona planta serà un aparcament públic, es preveuen 230 places, que no pot adquirir cap empresa, i per a magatzems dels comerciants. Finalment la planta menys 3 serà per a la recollida de brossa i per a la càrrega i descàrrega; serà el doble d’alta per tal que els camions hi puguin passar. Aquesta utilització del darrer subterrani significarà una gran millora de la relació entre un mercat tant gran com el de Sant Antoni i els veïns, ja que un comerç d’aquest estil produeix molta brossa orgànica, la qual provoca fortes olors, sobretot a l’estiu. Quan les obres s’iniciïn al març, ja se sabrà quines empreses ocuparan la primera planta subterrània del Mercat. També llavors s’haurà d’haver decidit si se’n construeix una quarta, sempre ubicant a la més baixa la de l’accés de camions, i creant més espai per a aparcaments.

Un altre canvi important és la supressió de la tanca perimetral, la qual cosa portarà els Encants a l’interior del Mercat. Això donarà una imatge molt més compacta, i no menys ordenada que fins ara, ja que l’alimentació s’ubicarà als passadissos centrals i la roba als laterals. A més, el fet que desaparegui el mur exterior del mercat propiciarà l’aprofitament dels espais interiors, visibles des del carrer i que passaran a ser espais lúdics, on entre d’altres coses, s’hi posaran les terrasses dels bars.

Obres

El primer que es farà serà buidar el Mercat per dins, derruint totes les estructures interiors innecessàries, principalment parades, i deixant només el mur que envolta gran part del mercat, el qual mitigarà l’efecte de les obres contenint la pols i el soroll principalment; un cop enllestides les obres, el mur també es derruirà. Un cop el Mercat hagi quedat buit, es faran els pilotatges de l’estructura que es vol mantenir. Això és, tres pilars que sostenen l’estructura del recinte, als quals se’ls posarà un pilar de formigó de suport a cadascun, els quals penetraran 20 metres sota terra. Això permetrà rehabilitar i allargar els pilars principals, que es podran mantenir gràcies a que el Mercat no creixerà cap amunt. Posteriorment es procedirà al desmuntatge de la coberta, que substituirà la uralita per unes teules que emularan les originals. Un cop al Mercat hi quedi només l’estructura que es vol mantenir, es procedirà a perforar els subterranis.

Ubicació temporal

Per a poder dur a terme les obres i amb l’objectiu que el Mercat no perdi activitat mentre dura la remodelació, es muntarà una carpa d’obra a la Ronda Sant Antoni. Aquesta carpa estarà dividida en dos trams, per la connexió entre els carrers Villarroel i Riera Alta, que és un punt d’unió entre l’Eixample i Ciutat Vella. El primer tram l’ocuparan, a partir de novembre del 2008, comerciants tant de tèxtil com d’alimentació. El segon, funcionarà a ple rendiment entre febrer i març, segons fonts municipals. Durant el període d’obres, les parades de la fira Dominical es repartiran entre els carrers Borrell i Tamarit, que es tallaran cada matí de diumenge, ja que s’ubicaran a la calçada. Tot i així, el trasllat a la carpa, suposarà una millora en les condicions de treball dels venedors, que creuen que serà més còmoda, fins i tot, que l’actual Mercat. Aquesta disposarà d’aire condicionat i d’una organització més compacta que afavorirà el comerç. També serà una millora higiènica i d’imatge. Però la carpa no serà accessible per a tothom, al ser un obstacle al mig del carrer i una despesa per a l’Ajuntament, només s’hi desplaçaran els que hagin precontractat un espai al futur Mercat.

Quan els comerciants tornin al Mercat remodelat, mantindran els beneficis de confortabilitat adquirits a la carpa i recuperaran el recinte on la majoria sempre ha treballat, remodelat. El fet que les parades es puguin reorganitzar per tal de fer un Mercat més ampli, tot i que els Encants passin al interior del Mercat i la part exterior es perdi, és degut a la reducció de places. Això es farà aprofitant que el 2005 hi havia un 21% d’espais utilitzables abandonats, mostra del mal estat del Mercat. A més, la direcció del Mercat ha amortitzat gairebé el 50% de les parades restants, 200 entre alimentació i roba. És a dir, han comprat l’espai a comerciants que no han volgut fer la inversió per treballar en el nou Mercat. La gran majoria són comerciants majors de 55 anys, els quals es jubilaran i els fills no continuaran el negoci familiar. Això sí, cal remarcar que els empleats per propietaris que pleguin perdran la feina, com és el cas de Maribel, treballadora d’una bacallaneria, que anirà a l’atur. La inversió per part dels que es quedin, consisteix a refer la parada, a la carpa provisional i al Mercat i a comprar el sòl en aquest segon. L’Ajuntament pagarà l’estructura base de la parada dins la carpa, que com hem dit serà d’obra. Però, per altra banda, els comerciants creuen que el que per un costat s’estalvien, els ho cobraran en manteniment, seguretat i les instal·lacions d’aigua i electricitat pertinents. Pel que fa a la fira Dominical, tornarà a establir-se al voltant del Mercat, un cop hagin acabat les obres.

Comerciants

Com indica Joaquim Navarro, director del Mercat de Sant Antoni, “hi havia clamor popular per part dels comerciants. Volien una sortida, cada cop venien menys clients”. I en efecte, fent una passejada pels passadissos mig buits, els venedors que sí hi són es mostren satisfets amb la remodelació. “Perfecte, quedarà molt bé” diu Carmen sobre el nou Mercat mentre destria uns filets de llom a la carnisseria, però afegeix, “el primer any segur que vendrem més, ha passat als altres Mercats. Ara bé, quan deixi de ser novetat, ja veurem. Sempre tens la incertesa”. Els comerciants dels Encants encara es mostren més contents. “Al passar la botiga a dins, donarem una millor imatge” opina una venedora. La fira Dominical, segons diversos firaires “aguantarà el que sigui”, ja que al llarg de la història, ha estat ubicada a diferents llocs mentre evolucionava. “S’ha de fer la remodelació. Però depèn a quines edats, ja no se segueix” diu un fruiter que plegarà amb 55 anys, i afegeix: “Diuen que la carpa és per a tres anys, però seran més”. En aquest punt coincideix tothom, fins i tot el director J. Navarro “ens han dit que seran tres anys, jo calculo que seran cinc”.

Passat i futur

Acabin les obres el 2011 o el 2013, el Mercat de Sant Antoni s’enfronta amb un aspecte renovat al nou segle. Segons fonts municipals, passarà de 6.000 m² edificats a 30.000 i augmentarà la superfície comercial de 10.000 m² a 15.000. Aquest Mercat inaugurat l’any 1882, a l’espera de l’exposició universal, quan el Modernisme s’iniciava, es remodelarà de forma sencera, per primer cop, en el 2009. La inversió serà d’uns 60 milions d’euros, provinents de l’Ajuntament, la Generalitat i institucions europees, mentre l’original va costar 1 milió de pessetes de finals del XIX. Els arquitectes Ravetllat i Ribas, recuperaran l’esperit, perdut als anys 50, de l’obra d’Antoni Rovira i Trias, un arquitecte a qui s’havia adjudicat el pla per a l’Eixample barceloní, menys ambiciós que el de Cerdà, que com es sabut es el que es va dur a terme. Tot i així, Rovira i Trias va acabar construint el Mercat que havia d’abastir l’Eixample de l’època. Tornaran les teules acolorides i la modernitat, ara, amb l’alcalde Hereu com llavors amb Rius i Taulet. Sant Antoni mai serà tant emblemàtic com La Boqueria, per això ha apostat per créixer en altres sentits que faran que de ben segur, aquest Mercat, el doble de gran que el de Santa Caterina, es converteixi en un referent per a la ciutat dels mercats.

LA REBELIÓN DE LOS GRATUITOS

Lo que hasta hace poco parecía una anécdota, se ha convertido ya en una realidad. Los diarios gratuitos han encontrado definitivamente su lugar en el mercado periodístico estatal, y una vez se han hecho con la hegemonía, parece que están lejos de querer devolvérsela a los diarios tradicionales, los de pago.

Siendo totalmente objetivos, o lo que es lo mismo, fijándonos en los datos de la última oleada del EGM (Estudio General de Medios) publicada en abril, nos podemos dar cuenta de que los gratuitos han conseguido ganarle terreno a los de pago: el diario 20 Minutos es el periódico más leído en España con un total de 2.886.000 lectores diarios, y desbancando por primera vez en mucho tiempo a Marca del liderazgo. No lejos se encuentran los otros tres diarios gratuitos de difusión estatal, Què, con 2.108.000 lectores que le sitúan como el cuarto periódico más leído del estado, sólo por detrás de los dos anteriores y El País, y Metro y ADN, con 1.784.000 y 1.638.000 respectivamente, siendo el quinto y sexto periódico más leído en el conjunto del estado. La difusión de unos y otros también favorece a los primeros, a los gratuitos, pues España se ha convertido en el primer país europeo en el que la tirada total de diarios gratuitos supera la tirada total de diarios de pago.

Pero, lejos de alarmarse por todo esto, los directivos de los grandes diarios tradicionales han visto en este fenómeno una forma ideal de dar un paso más allá y modernizarse. Como dice Daniel Rodríguez, periodista de ADN, “es obvio que la prensa convencional se ha visto obligada a reinventarse para adaptarse al nuevo mercado. Ahí están los recientes rediseños de La Vanguardia y El País, que apuestan por maquetas claramente influenciadas por los gratuitos. También ha habido cierto cambio en los contenidos, con una mayor apuesta por los temas sociales”, de lo cual podemos extraer que los diarios de pago han visto en los gratuitos un modelo a seguir, quizá con la intención de, a la larga, conseguir captar al lector de los gratuitos. En este sentido, Soledad Gallego Díaz, redactora de El País, asegura que “la prensa gratuita es sólo uno de los muchos fenómenos que están configurando un nuevo panorama de los medios de comunicación de masas. Hay otros como Internet que son, creo yo, más decisivos”, de lo que se desprende que los periódicos de pago no ven en la prensa gratuita un rival, pese a todo. En realidad, ambas deberían tener a la otra como modelo. Evidentemente, los gratuitos deben tener a los diarios convencionales como ejemplo de información seria -en la mayoría de los casos- y bien escrita; y, por su parte, los diarios tradicionales deben saber captar la atención del lector a través de un diseño más colorista e innovador, característica propia de los gratuitos. A pesar de ello, Empar Moliner, escritora y columnista de El País, advierte que “los diarios de pago se van a ir adecuando a la nueva realidad, pero temo que eso acabe siendo perjudicial para el lector. Es posible que nos encontremos con un caso parecido al de los telediarios, donde se prima lo morboso y los sucesos por encima de la información”.

PROS Y CONTRAS

Si algo de positivo tiene la prensa gratuita sobre la de pago es precisamente esto, el no costar un céntimo al consumidor. “Mi objetivo es el de informarme rápido y con el mínimo coste posible, y los que me pueden proporcionar este servicio son los gratuitos”, asegura Carlos, estudiante universitario. En la misma línea se pronuncia Montse, “los gratuitos sólo me interesan por su coste cero, me sirven para pasar el rato mientras llega el tren de casa al trabajo”. Pero las ventajas de los gratuitos no se quedan aquí. La distribución de éstos es mucho más cómoda para el ciudadano de a pie, ya que, como dice Soledad Gallego Díaz “el periódico viene a ti, en vez de ir tú al periódico”, razón por la cual puede llegar a mucho más público. Además, el hecho de que todos los periódicos de pago tengan una tendencia muy marcada, le resta público potencial, cosa que no le pasa a los gratuitos, donde la información es mucha más objetiva, precisa y directa y, consecuentemente, mucha más gente está dispuesta a que se la hagan llegar. Por el contrario, los diarios convencionales todavía tienen mucho más peso en la sociedad que los gratuitos, pese a su menor distribución. Los diarios convencionales son líderes de opinión que marcan tendencias, son el baremo con el que medir el estado del país, o de una situación concreta; en este aspecto, los gratuitos son meros comparsas. Además, los grandes diarios disponen de una infraestructura de instalaciones, equipos y profesionales mucho mayor que los gratuitos; su red de corresponsales o enviados especiales es amplísima, pues disponen de un presupuesto mucho mayor.

Pero, una de los puntos más positivos del nacimiento y expansión de los gratuitos es “la de incorporar lectores que no se gastarían un céntimo por comprar un periódico”, como dice Màrius Serra, escritor y columnista de La Vanguardia. El público al que se dirige la prensa gratuita es a todos aquellos a los que, hasta su llegada, no se habían planteado ponerse al día del mundo a través de un diario, en su mayoría trabajadores o estudiantes. En este sentido, puede que la prensa gratuita haga un servicio social, ya que, se quiera o no, se está fomentando el hábito de la lectura, muy en desuso por parte de esos dos grandes grupos de población, trabajadores medios y estudiantes. Entonces podemos llegar a la conclusión que el hecho de contar con un gran número de gratuitos enriquece la cultura del país, teóricamente. El propio Màrius Serra, pronunciándose en este sentido, dice que “la enriquece, pero con matices. En general, el nivel de los gratuitos es inferior, comparado con los tradicionales diarios de pago, pero hay que tener en cuenta que cubren un público que lo único que leía antes eran los anuncios de las vallas publicitarias”. En la misma línea se pronuncia Soledad Gallego Díaz, “todo lo que ayude a extender el hábito de lectura ayuda, a la vez, a mejorar los niveles culturales del país. La prensa gratuita, también”. Más escéptico o inseguro de tal afirmación se muestra Rafael Vila-Sanjuan, columnista de El Periódico, al asegurar que “no estoy seguro de poder defender que contribuye a enriquecer la cultura, en todo caso sí que estoy totalmente convencido que no la empobrece”. Tampoco acaba de estar muy convencida de estas ventajas de los gratuitos Empar Moliner, “la idea del gratuito me parece buena. Pero estos gratuitos no me gustan. No creo que haya nada que empobrezca la cultura, pero desde luego no la enriquecen”.

Seguramente, una de las grandes diferencias entre gratuitos y convencionales es el volumen, la cantidad de páginas. Este punto es un arma de doble filo para los gratuitos. Por un lado, el hecho de ser mucho más ligero que los convencionales, lo hace mucho más accesible al ‘target’ al que se dirigen, el ya mencionado anteriormente. Su lenguaje es también mucho más sencillo y claro, dejando de lado los tecnicismos o la profundización, y con una proliferación masiva de noticias breves. Por lo tanto, la información que proporciona los gratuitos es directa y concisa. “Me gusta leer los gratuitos porque me explican lo que me interesa de manera clara”, dice Delia, inmigrante boliviana. Pero a la vez, esta corta extensión, le perjudica cara a abrirse al público de los diarios de siempre, pues éstos no pasan por el aro, y no aceptan una información tan condensada. “No puedo con los gratuitos, es una especie de ‘coitos interruptus’, cuando parece que te están empezando a explicar lo que pasa, se acaba la noticia”, dice Joan, que lleva La Vanguardia en mano. A la vez, los gratuitos carecen, en su mayoría, de una de las secciones que más apasionan al lector del diario tradicional: la opinión. Rafael Vila-Sanjuan lo critica, “la prensa gratuita es un medio muy poco reflexivo. Las limitaciones de espacio sacrifican una parte importante de la función crítica del periodismo como herramienta de análisis”.

LA PUBLICIDAD

Como gratuitos que son, estos jóvenes diarios tienen como fuente de financiación única y exclusivamente a la publicidad. Una de las grandes características de los gratuitos es ésta, la de contener una gran cantidad de anuncios, en muchas ocasiones, incluso, ocupando portada y contraportada. Las grandes empresas han visto en los gratuitos un gran soporte en el que promocionarse, sobre todo aquellas empresas que tienen un ‘target’ más bien amplio. Es difícil encontrar productos o servicios muy específicos entre los anuncios de estos diarios gratuitos. Pero, pese a la gran cantidad de anuncios que contiene, los gratuitos tenían claro que su apuesta era a largo plazo, sabían que no debían esperar ganancias en sus primeros meses en el mercado. No era problema, pues, en su mayoría, estos diarios están editados por importantes empresas de comunicación que podían permitirse el déficit durante algún tiempo. Pero ahora, ya habiendo pasado un tiempo, los diarios gratuitos gozan de una gran salud económica, y resultan de lo más rentables para sus dueños. A la vez que recaudan mucho por publicidad, prácticamente carecen de gastos, pues no tienen que mantener una gran plantilla, y la que disponen trabaja con un sueldo bastante alejado que el de un periodista de un diario de pago. Los convencionales, pese a la pujanza de los gratuitos, han sabido mantener a sus anunciantes que, en el fondo, también son los que dan los beneficios. Los diarios de pago tienen un público mucho más fiel, y mucho más concreto, con lo cual las empresas saben dónde anunciarse para tener un éxito asegurado.

Pero los gratuitos deben andarse con cuidado. Y como muestra, la reciente unión entre Schibsted, empresa noruega propietaria de 20 Minutos, y la sueca Metro, propietaria del diario que en España lleva el mismo nombre. Esta unión, que de momento no repercutirá en los rotativos que se distribuyen aquí, viene dada a causa de la publicidad, de la ausencia de publicidad. La aglomeración de diarios gratuitos, junto a los propios diarios de pago, y con todo el resto de soportes publicitarios, incluido el cada vez más pujante sector de internet, provocan una masificación de posibles lugares donde anunciarse, y lo que faltan son empresas que busquen este soporte. Por tanto, es evidente, son los mismos productos o servicios a anunciar, pero con el doble o el triple de soportes. En consecuencia, podemos prever que la publicidad será un elemento clave a la hora de saber el futuro de la prensa gratuita.

INCIERTO FUTURO

Si la publicidad se prevé como elemento clave en el desarrollo del mundo de la prensa, no menos lo será la voluntad de los lectores. En este sentido, podemos encontrar dos corrientes muy diferenciadas. Por un lado, la de agoreros que aseguran que el éxito de los gratuitos puede acarrear, a medio o largo plazo, la desaparición de la prensa convencional. Y, por otra parte, la de los que anhelan que el ‘boom’ de los gratuitos provoque, paulatinamente, un incremento de los lectores de diarios de pago, animados por el interés que les provoca el leer gratuitos, y ávidos de buscar algo más que la lineal y exigua información de éstos.

Entre los primeros se sitúa Empar Moliner, al decir que “a diez años vista, no creo que nadie esté dispuesto a pagar por adquirir un periódico”. En cambio, un periodista de gratuito como Daniel Rodríguez, opina lo contrario, “la prensa tradicional se sabrá adaptar, igual que se ha sabido adaptar a la llegada de la radio o la televisión.Es más fácil que desaparezcan determinados gratuitos que las cabeceras tradicionales”. Entre los segundos aparece Soledad Gallego, más fruto del deseo que de la certeza, al asegurar que “no creo que el éxito de la prensa gratuita acabe por provocar la desaparición de la prensa de pago. Si ésta desaparece será por un conjunto de elementos mucho más complejo. De hecho, diría que la prensa gratuita ayuda a la prensa convencional en cuanto que genera hábito de lectura de un producto en papel”. Màrius Serra va más allá, al analizar con acierto que “no sabría decir si el lector de gratuitos se pasará en un futuro al ‘pay-per-read’. Lo que si me gustaría es que el periodista de gratuito no crea que ya ha llegado a la cima de su carrera profesional”.

Quizá el marco ideal del mercado comunicativo en cuanto a la prensa es el actual, en el cual conviven con total naturalidad y sin prácticamente estorbarse gratuitos y tradicionales. Pero podemos estar seguros de que esto no quedará así, y que evolucionará hacia un lado u otro. Ahora sólo queda esperar, y leer.

Actes incívics al transport públic

Tres cops al dia es comet un acte incívic a RENFE, als Transports Metropolitans de Barcelona, al Tram i als Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Quan no es destrossa algun mobiliari de les estacions o dels combois, es trenca algun vidre, s’apedreguen els vagons, es buiden els extintors, es practica metring, s’accionen les alarmes o es grafitegen els trens. La reparació de tots aquests d’anys, ocasionats la majoria de cops per menors d’edat, arriba als 2,4 milions d’euros l’any entre les tres companyies, però pels responsables dels transports públics els danys ocasionats no només és poden analitzar com una despesa de reposició. Les repercussions que tenen els actes vandàlics també generen importants despeses afegides. RENFE, per exemple, calcula que l’any 2007, l’incivisme va provocar directa o indirectament 10.000 minuts de retràs als trens regionals. Accionar una alarma, és un acte incívic, però la seva repercussió als usuaris i a la resta de la línia o línies és molt important.

Barcelona és la ciutat espanyola on hi ha més actes incívics al transport públic amb un 15% més que Madrid. Uns dels factors que la fan número u és l'increment d'incidents que a diari es porten a terme al Trambaix i al Trambesòs. Aquest augment ha obligat a la companyia Tram a arrancar un compromís amb els Mossos d'Esquadra per a que, des del mes d'abril, incrementin la seva presencia als tramvies, tan amb patrulles d'uniforme com amb agents de paisà. L'últim tram del Trambesòs, entre les estacions Besòs i Gorg, és el més conflictiu de tota la xarxa viària. És difícil trobar passatgers que paguin i els revisors, per poder treballar d’una forma tranquil·la, han d’anar acompanyats amb vigilants de seguretat privada. Cal remarcar també, que els episodis d'incivisme al Tram, molts cops, es produeixen des de l'exterior. Freqüentment el Trambesòs és víctima de pedrades al seu pas per algunes estacions, com la del Parc del Besòs, juntament al barri de La Mina, a Sant Adrià del Besòs. La conflictivitat al Trambaix es concentra durant l'horari de sortida dels instituts i al tram de Les Corts, els actes vandàlics augmenta els divendres i dissabtes per la nit, coincidint amb l'entrada i la sortida de discoteques situades al llard del recorregut del tramvia.

Un altre acte que ha tingut un gran increment en els últims tres anys és el metring. Aquesta activitat dels addictes al rics, o millor dit pels temeraris, va tenir un gran boom durant els anys 80 i des de fa un o dos anys ha tornar a sorgir. Alguns practicants s’agafen a les portes del metro i salten poc abans que el vagó entri al túnel, d’altres s’atreveixen a viatjar entre una estació i una altra enganxats a la part del darrera del tren o, fin i tot, a les plaques que separen els diferents vagons del metro. La majoria de participants d’aquest joc mortal són menors d’edat i es juguen la vida per poder gravar el seu arriscat i pèssim espectacle per penjar-lo a la web de “Youtube”. Però, per què realitzen un joc que pot arribar a ser mortal? Tal com explica Montse Castelló, professora de psicologia de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, “Els autors d’aquests actes es troben a cavall entre les exigències d’assumir responsabilitats i ser tractats com adults i la sobreprotecció característica de la nostra societat. Estan provant els límits, i comencen a descobrir que ser diferents vol dir actuar amb independència.”

Els autors corren el risc d’electrocutar-se amb la xarxa elèctrica de 1.500 volts que els rodeja o de caure mentre el tren està en marxa. L’any 2000, una noia de tant sols set anys, va perdre una cama al quedar atrapada entre l’andana i el metro mentre practicava aquesta perillosa activitat.

Segons les empreses públiques, els practicants de metring no busquen cap altra satisfacció que burlar l’autoritat que prohibeix aquests actes. Arran de la proliferació d’aquesta perillosa activitat, durant el 2006, el Govern de Catalunya, aprovà la llei del ferrocarril, amb la qual es vol multar amb pagaments de fins a 6.000 euros tots els que no facin un bon ús de les instal·lacions o dels combois de metro o tren.

Per un altre costat, si es presta atenció al caminar per qualsevol estació de trens o metro de les principals capitals de l’Estat, es poden veure centenars de grafitis de tots colors. El grafiti encapçala la llista d’actes vandàlics preferits pels menors d’edat. El seu camp d’acció engloba els més de 700 trens de Rodalies RENFE, el centenar de combois del metro i els 85 trens dels ferrocarrils catalans, incloent totes les seves estacions. Cada vegada actuen més coordinats i les seves accions, fins i tot, es cotitzen per Internet.

Per poder aturar aquests actes, RENFE destina la meitat dels agents de seguretat nocturns a la vigilància per a evitar les pintades. La neteja de cada cotxe li costa a l’empresa pública entre 300 a 500 euros, cosa que suposa una despesa multimilionària, ja que una banda pot arribar a pintar un Euromed amb 8 o 10 cotxes en tan sols 10 minuts. Els trens de viatgers afectats per les pintades passen a estar fora de servei i automàticament es destinen a tallers per a la seva neteja, que acostuma a tardar entre dues o tres hores en funció del nombre de vagons afectats. Aquests grups, segons Ramón Jiménez, un expert en seguretat de Renfe, es desenvolupen “completament organitzats i acostumen a posar falses alarmes per distreure els vigilants. Operen bàsicament a partir de les 3.00 de la matinada i amb qüestió de minuts, ja tenen penjada la fotografia de l’acte a Internet.”

Per un altre costat, segons TMB, per fer desaparèixer les pintades realitzen 40.000 actuacions de neteja específica de grafitis duran l’any que es porten a terme tant en els trens com en les estacions de la xarxa de Metro, i que són l'equivalent a la retirada de 250.000 tags o pintades. Aquesta mesura dels Transports Metropolintans de Barcelona mai ha estat ben rebuda pels seus practicants, ja que tal com expliquen moltes plataformes d’Internet que els donen suport, “el grafiti és un art en que l’artista posseeix el mateix desig d’expressar-se i comunicar-se a través de les seves obres com molts artistes d’altres modalitat. Per aquest motiu, cada cop que s’intenta tapar una obra, s’ataca contra el dret de la llibertat d’expressió.”

Un altre problema, que cada vegada va a més, sobretot al metro, és la realització de ratllades i pintades als vidres. L’ús d’àcids mesclats amb tintes i altres productes s’ha convertit en un malson per les brigades antigrafitis de TMB i FGC. Els autors utilitzen aquestes barreges per aconseguir que el seu rastre perduri més que la pintura convencional. Una vegada el vidre es atacat amb aquesta barreja, no hi ha res a fer. No hi ha solució per salvar el cristall, tant sols hi ha l’opció de canviar-lo. Davant aquest problema, algunes empreses com ara Transports Metropolitans de Barcelona, van decidir substituir, durant el 2005, el vidre de les finestres per superfícies de policarbonat. En aquestes es poden netejar, encara que tenen l’inconvenient que al ser menys dures que el vidre, són més fàcils de ratllar. L’agressió a les finestres amb ganivets o altres objectes els obligà a canviar estratègies i tant les empreses del metro i dels ferrocarrils catalans des de fa un any, estan cobrint el vidre amb una fina capa adhesiva i transparent, que es pot substituir quan ja està pintada.

Aquests actes vandàlics, les agressions, els atracaments, els robatoris i les baralles, fan que es deteriori la imatge del transport públic tot provocant que ciutadans majors de setanta anys prefereixin agafar el taxi en comptes del metro, els ferrocarrils o el tren ja que es senten insegurs mentre estan viatjant en ells.

Cada any es denuncien al suburbà de Barcelona un voltant de 7.500 delictes i faltes i es practiquen unes 500 detencions. Per poder actuar contra les agressions, els atracaments, els robatoris, les baralles i els actes de vandalisme entre d’altres, TMB té contractades tres companyies de seguretat privada que treballen 600.000 hores a l’any juntament amb els Mossos d’Esquadra. La seva tasca és col·laborar amb la feina de la policia catalana, sense intervenir amb el seu treball. “S’encarreguen de la prevenció i la dissuasió i el seu objectiu és que la gent no prengui mal i que no es produeixin incidents a les andanes. En cap moment poden detenir ni intervenir en cap aspecte relacionat amb la seguretat ciutadana, que és una competència exclusiva dels Mossos”, afirma TMB.

La seguretat al metro cada dia funciona diferent ja que s’ha de pensar que no hi ha la mateixa gent a les estacions després d’un partit de futbol, durant la nit de cap d’any o d’una manifestació que un dia normal
Segons asseguren fonts de TMB, en l’últim any s’ha quintuplicat la inversió en la seguretat al metro. Amb una inversió de 16 milions d’euros s’ha permès, entre d’altres coses, ampliar un 15% el volum de vigilància per empreses privades i un augment de càmeres al sistema de videovigilància que controla pràcticament tota la xarxa de Metro.

Per un altre costat, els agents de seguretat dels transports públics també s’encarreguen que tothom porti el bitllet validat. Durant el 2005, un 4% dels viatgers va cometre un frau tarifari a les línies de FGC. La companyia va realitzar un total de 800.000 controls a les línies del Vallès i Llobregat - Anoia dels que 30.000 van implicar el pagament de sancions. Un 80% dels infractors varen ser usuaris que havien anat més enllà de la zona per la que havien comprat el bitllet, mentre que el 20% restant viatjaven sense cap tipus de títol de transport, segons un informe de l’empresa.

Cuando ayudar trae problemas

En España el número de necesitados sigue creciendo. Diversos organismos sociales trabajan duro para habilitar los llamados comedores sociales. A ellos acuden personas con pocos recursos para comer caliente al mediodía o a la noche. Gracias a los cientos de voluntarios que trabajan desinteresadamente, en la actualidad, muchos de estos centros proporcionan servicios vitales para muchas personas.
Según un informe de Cáritas y la Fundación Foessa, en España conviven unos 30.000 'sin techo' que malviven en condiciones sumamente precarias. Se estima que en España hay más de 8 millones y medio de personas que sobreviven con menos de la mitad de la renta media per cápita. Unos 85.000 hogares, más de 500.000 personas, están sumidos en lo que los especialistas denominan la "pobreza extrema". Si a esta cifra le sumamos las dificultades de los cada vez más numerosos inmigrantes que acuden a nuestro país en busca de una oportunidad, no es de extrañar que los servicios sociales como los comedores sociales estén siempre llenos de gente.
Además, a parte de comedores sociales hay otros centros en los que los ‘sin techo’ son acogidos y donde pueden ducharse o dormir. No obstante, la negativa de la mayoría a cumplir las normas mínimas hace que muchos prefieran dormir en la calle o en un cajero automático. Ya sean de iniciativa pública o privada, los albergues establecen unos requisitos mínimos como ducharse, no entrar con bebidas alcohólicas o registrarse antes de las diez de la noche, que no todos los "sin techo" están dispuestos a aceptar.

Los inconvenientes de ayudar

Recién terminada la Fiesta Mayor, el barrio de Navas hace limpieza de sus calles y vuelve poco a poco a la normalidad. Lamentablemente, para muchos vecinos, la ‘normalidad’ de la que hablamos, está relacionada con vagabundos durmiendo en cajeros, parques llenos de tetrabriks de vino y decenas de personas (muchas en estado de embriaguez) agolpadas a las puertas del comedor social de Navas, situado en la Avenida Meridiana número 238-240, y del albergue que hay a pocos metros.

Pocas semanas después de la apertura del comedor, comenzaron los problemas. Muchas de las personas que se acercaban a comer, se quedaban el resto del día por los alrededores, esperando al día siguiente. Estamos hablando en este caso de vagabundos que desde entonces deciden hacer vida en el barrio para tener el comedor siempre cerca.
Para los habitantes de la zona, su presencia causa una sensación de inseguridad, puesto que su comportamiento no es en la mayoría de los casos el correcto, a lo que se suma la poca iluminación de algunas calles. Precisamente, el homicida que hace poco más de un año (en Febrero de 2007) arrojó a un hombre a las vías del metro de Navas, salía de este comedor, donde era un usuario habitual.

Se asegura que las cosas estan cambiando

Antoni Jerez, presidente de la Asociación de Vecinos de Navas (AVVN) explicó como hace unos tres años los vecinos consiguieron parar el tráfico de la Avenida Meridiana para reclamar más seguridad en el barrio, puesto que la gran cantidad de gente que se acercaba a recibir los servicios del comedor social, causaban problemas y cometían delitos. Además, Antoni Jerez explicó a este medio que se llegaron a conseguir unas tres mil firmas para cerrar el comedor social y para que lo trasladaran a otro lugar. Gracias a eso, el barrio dispuso de vigilancia las veinticuatro horas del día durante un largo período de tiempo. Aunque no consiguieron el traslado del comedor social, los alrededores estaban custodiados siempre por la Guardia Urbana o los Mossos d’Esquadra. En aquél momento acudían al comedor social unas 400 personas cada día de 12.30 a 14.00 horas. Actualmente lo hacen 186. Jerez considera que “ahora que van a abrir otro comedor social en un distrito cercano, creemos que esta cifra se reducirá considerablemente”, además, comentó que “indigentes hay en todos los sitios, y cada vez más, y todos conocemos cuál es su comportamiento, así que con la reducción que está habiendo poco a poco, el barrio va retomando la normalidad”.

Carme Herrero, jefa de prensa del distrito de Sant Andreu asegura que hay un grupo de presión que ha estado intentando cerrar el comedor social. Además, dice que a lo largo del año “se reciben muchas cartas relacionadas con el tema, que poco a poco se van respondiendo”. Carme Herrero comunicó que sobre este tema “hay un plan de seguimiento” y que se reforzó la seguridad en la zona “tal y como prometió la regidora del distrito, Gemma Mumbrú”.

Siguen los problemas

No obstante, parece que las cosas no están tan bien como se están contando. En Junio de 2006 fue legalizada la Plataforma Navas, una asociación de vecinos apolítica, independiente de otras organizaciones del mismo barrio, sin ánimo de lucro y con el único interés de trabajar por el bienestar de los vecinos de Navas. Uno de los usuarios del foro de esta plataforma comenta que a finales de abril, “una vecina del barrio, de 80 años de edad, iba por la Meridiana cuando al pasar por la puerta del comedor social fue agredida por uno de los usuarios. Afortunadamente la intervención de otro vecino presenta pudo evitar algo que fuera a más. Otro día, una vecina encontró un bolso por los alrededores del centro. Al mirar dentro encontró documentación y un móvil de una anciana del barrio medio ciega a la que habían robado”.
Algunos vecinos comentan que los cambios que están habiendo son pocos e insuficientes, y que encima, perjudican al barrio. Mar, una vecina, comentó que “la plaza de Ferran Reyes fue asfaltada para limpiar mejor la porquería que iban dejando los indigentes. Los bancos fueron sustituidos por sillas para que los indigentes no se tumbaran… Esa ha sido su manera de arreglar los problemas... Todos ganan, menos nosotros los vecinos”.
Por otra parte, Luis asegura que está “cansado de no poder entrar ni al cajero porque hay gente durmiendo u orinando. Siempre hay gente bebiendo en la calle, los parques están en muy mal estado, las calles huelen mal y deben ser regadas constantemente, no paran de haber altercados, etc. Así que para nada las cosas han mejorado. Y aunque haya temporadas más tranquilas, nada va a cambiar hasta que el ayuntamiento no tome medidas en serio, o hasta que el comedor social se traslade”.
El traslado del centro es la solución que proponen muchos vecinos. Dicen que no por eso son poco solidarios con los indigentes o xenófobos con los inmigrantes, simplemente creen que este tipo de centros “deberian ir rotando por otros distritos también y que un centro no pudiera estar en un mismo lugar durante tantos años seguidos”.

La ‘Plataforma Navas Fem Barri’ en su comunicado de marzo de 2008, expone la cantidad de equipamientos públicos que hay en los diferentes barrios del distrito de Sant Andreu. El barrio de Navas triplica la densidad de habitantes por hectárea respecto la media de Barcelona y es el barrio con más densidad de población del Distrito de Sant Andreu. Al mismo tiempo, es el barrio con menor cantidad de equipamientos públicos (bibliotecas, escuelas, centros culturales, centros deportivos, residencias, mercados…) para uso de los vecinos. Eso sí, en cambio, Navas es el barrio con más equipamientos sociales: comedores sociales, albergues de baja exigencia,…
Los vecinos creen que Navas también se merece tener equipamientos públicos, y que la distribución es muy desigual e injusta. Al mismo tiempo expresan que la solidaridad social es cosa de toda la ciudad y no solo debe serlo de este barrio.