Els diners, el motor de la Fórmula 1

La Fórmula 1 és la competició de cotxes més important del món. La temporada comença a meitats del mes de març al Gran Premi de Bahrein i acaba al mes de novembre al Gran Premi d’Abu Dhabi. Podem trobar vint-i-quatre pilots distribuïts en dotze equips (dos pilots per cada equip). Cada any hi ha una gran expectació per veure els pilots en els seus monoplaces i gaudir de les curses, els avançaments, les aturades a boxes, els xocs que es produeixen... Tots els mitjans de comunicació es fan ressò de tots els entrenaments i les curses que es disputen i això produeix que hi hagi molts patrocinadors que vulguin finançar als equips. Ara bé, que succeeix amb els joves pilots que estan en competicions inferiors? Doncs que no tenen tant ressò mediàtic. Això els causa grans problemes econòmics, ja que molts d’ells no troben patrocinadors i es veuen obligat a deixar la competició.

El principal problema dels joves pilots són els diners. Si no tenen diners no poden entrar a cap equip a competir. Les categories inferiors (Fórmula BMW, World Sèries, Fórmula Renault, GP2, GP3, F3i F2) són un mercat: els equips posen un preu i si el pilot té els diners suficients pot pagar i entrar a l’equip que desitgi. Aquest no és el problema per la gran majoria de joves pilots, ja que a molts d’ells no els falta els diners. Aquests nois no tenen mal de caps financers gràcies a les fortunes dels seus pares, els quals els paguen el que faci falta. Ara bé, per tots aquells que no disposin d’un compte corrent gaire elevat és un calvari constant. Això és el pa de cada dia de Ramon Piñeiro, vuit vegades subcampió d’Itàlia i vigent subcampió d’Espanya més jove de la història. Piñeiro va començar a córrer als tres anys i als quatre ja tenia el seu primer kart. Va estar dues temporades a la Fórmula BMW com a pilot oficial gràcies a una beca que aquesta empresa li va concedir per guanyar una carrera. Actualment es troba a la Fórmula Palmer- Audi perquè és la més barata. Els vint-i-cinc cotxes participants pertanyen a l’empresa Audi i això provoca que tots tinguin els mateixos materials, corrin en les mateixes condicions i tinguin les mateixes oportunitats de guanyar. Com que no hi ha competitivitat entre equips el preu de mercat baixa de manera molt notòria. La categoria germana és la F2, per la qual Piñeiro encara no ha aconseguit el pressupost necessari per entrar a formar part.

El capritx o les ganes de voler competir pot sortir molt car a aquells que vulguin formar part d’aquest món. Córrer durant un any a un jove pilot li pot costar 50.000 €, ja que s’ha de pagar totes les despeses de vols d’avió, hotels, cotxes de lloguer i materials necessaris per córrer. També s’inclouen les despeses que ha d’assumir si pateix un xoc en una cursa o entrenament i el cotxe queda malmès. Els entrenaments que vulgui realitzar un pilot també s’han de pagar a l’equip, que “l’únic que fa és ingressar; l’aprenentatge dels pilots només és una excusa”, segons Ramon Piñeiro. Els preus per entrar a les altres categories són els següents: la F3-FPA costa 900.000 €, i la GP-2 costa “un milió tres-cents o quatre-cents mil euros”. A part d’aquestes elevades quantitats econòmiques els pilots tenen present que han de pagar una fiança als seus equips i totes les reparacions del cotxe. Aquests són alguns exemples: a la Fórmula BMW la fiança són 3.000€ i totes les despeses que passin de 10.000€ ho paga el pilot; la GP-2 són 10.000€ la fiança i si es passa de 50.000€ ho paga el pilot; la F2 la fiança són 3.500€ i si es passa de 25.000€ ho paga el pilot. Tot depèn de la categoria i de l’equip on es trobi el pilot, ja que cada un té els seus propis negocis i interessos. “Els diners són la base per poder arribar a ser un pilot de les categories més altes. Si tens molts diners pots pagar més dies d’entrenaments, i això significa tenir més rodatge i més experiència. També has de tenir molts contactes que t’ajudin en la teva carrera i sobretot has de destacar moltíssim, has de ser un Alonso per arribar lluny”, comenta Piñeiro. Si un noi té molts diners podrà pagar al millor equip i així tindrà un bon cotxe. Per tant, sempre estarà al capdavant de la classificació. Això, però, no vol dir que sigui el millor pilot. Aquesta és la sort que tenen molts dels pilots de les categories inferiors. Aleshores, es pot dir que es tracta d’un món completament elitista, on el que es prioritza és el negoci i on els més rics sempre seran els guanyadors. Per aquest motiu, l’ex pilot de Fórmula 2, Germán Sánchez, va deixar les competicions i pensa que “en realitat, avui en dia donaria la meva vida per aconseguir un seient que em permeti córrer on fos, però no vull que els meus pares “cremin” un sol euro més en el meu somni. He aprés que no sóc el millor, però tampoc sóc el pitjor”. Aleshores, Germán opina que “fa quinze o vint anys amb talent i una mica de sort es podia arribar a la Fórmula 1”. Actualment, això és gairebé impossible.

Per aconseguir un patrocinador la millor manera és a través dels contactes. “És molt difícil que els joves pilots de categories inferiors aconsegueixin patrocinadors perquè els equips no se la juguen. Ells aposten per valors segurs i no agafen a nois que estiguin verds”, explica Sebastià Roca, periodista de motor de Televisió de Catalunya. Aleshores, Ramon Piñeiro comenta que “altres vies són enviar e-mails i anar a reunions per intentar convèncer als caps d’alguna empresa perquè pagui el cotxe al pilot”. Això, però, es dóna en casos aïllats. Piñeiro va tenir molta sort perquè després d’enviar cent cartes a diferents empreses, Caja Madrid va ser la única que li va respondre i va marxar a la capital espanyola per aconseguir el seu patrocini. El va obtenir i encara li queda un any de contracte amb aquesta empresa. Els contractes que un pilot signa amb el seu sponsor són d’un any de durada. Això suposa un gran inconvenient pel pilot perquè quan acaba la temporada ha de tornar a busca un nou patrocinador, sempre amb el temor de no trobar-ne cap. “El que volen els equips és repercussió mediàtica i si no la tenen busquen altres pilots que els hi puguin donar. Quan contracten a un pilot busquen el negoci, és a dir, volen rendibilitzar el que han invertit, però moltes vegades no ho aconsegueixen. Aleshores, no et renoven el contracte. Això és l’habitual”, segons Ramon Piñeiro. Sebastià Roca corrobora les paraules del pilot, ja que “el que volen els equips és sortir als mitjans de comunicació. Per això, si no hi ha bons resultats deixen al pilot. Normalment, el principal patrocinador és la família, ja sigui perquè té molts diners, perquè l’equip és seu o perquè hi ha un vincle familiar amb alguna persona important dins d’aquest món”. Germán Sánchez és de la mateixa opinió que Ramon Piñeiro perquè “avui en dia ja no puja ningú sense aportar una gran quantitat de diners, i això fa mal... És un esport que encara que siguis algú mediocre, a base de donar voltes i voltes arribaràs a ser algú decent”. El mateix li va passar a l’ex pilot de Fórmula 3, Dani Campos. Un dels motius pels quals va deixar les competicions va ser per no aconseguir un patrocinador a temps. “En el món de la Fórmula 3, en especial, t’has d’espavilar a base de tenir contactes i conèixer a molta gent perquè t’ajudin. El patrocinador que tenia em va deixar i jo vaig abandonar per dedicar-me als estudis”, comenta Dani Campos.

Una de les ajudes que, a priori, poden ajudar molt als pilots més joves són els programes de Joves Pilots que tenen equips com Red Bull, Ferrari, Renault o McLaren. Això és el que pot pensar la gent que no està ficada en aquest món, però Piñeiro ens comenta que “per entrar en un equip com aquests has de tenir moltíssims contactes”. El que realment volen els equips “és patrocinar la seva marca, i de cara el públic sembla que ells siguin els millors del món perquè ens estan ajudant. Quan marxes, però, ja ni se’n recorden de qui ets”, recorda el subcampió d’Espanya. Ferrari, per exemple, no facilita gaire les coses perquè només accepta pilots d’origen italià. Altres equips ajuden als pilots que tenen més diners i perquè els seus pares són molt influents. Sebastià Roca també recorda que hi ha altres institucions que recolzen als pilots. Una de les ajudes més importants és a través del programa Joves Pilots del Circuit de Catalunya, juntament amb el RAC i la Generalitat de Catalunya. “ No trobaràs cap equip que no tingui un interès de rerefons per ajudar a un pilot. Sempre són institucions i governs qui els recolza econòmicament”, declarar el periodista català.

Ara bé, un patrocinador pot deixar de donar un sponsor per dos motius: “un és que el pilot no el pugui pagar i l’altre són els mals resultats que pugui tenir. Han hagut molts pilots que no han pogut progressar perquè no han aconseguit els resultats que volia l’equip”, comenta Sebastià Roca. Per poder competir dins d’aquest món del motor és bàsic tenir molts diners i obtenir bons resultats. Aleshores, el pilot podrà elegir el millor material i el millor equip per competir amb el millor cotxe. Sebastià Roca recorda que “a la Fórmula 1 no estan els millors pilots, sinó els que han tingut més oportunitats. El 80% és el cotxe i el 15% el pilot”. Actualment, en la categoria reina hi ha molts pilots que compleixen aquests requisits. Tant el pilot Ramon Piñeiro com el periodista Sebastià Roca han comentat que el pilot català “Jaume Alguersuari no és un pilot bo, però gràcies al seu pare està a on està (Piñeiro). Aquesta temporada ha pagat sis milions d’euros per poder córrer amb Toro Rosso (Roca)”. D’aquesta manera es demostra que és un esport on les qualitats dels pilots brillen per la seva absència, ja que “si tens diners pots arribar a ser campió del món. Aquí no compta que siguis bo, sinó que depens dels diners que tinguis”, explicar Sebastià Roca.

Un altre dels problemes que es pot trobar un pilot és la compaginació dels estudis amb les curses i els entrenaments. No seria el cas dels nois rics, ja que ells s’ho prenen com un hobbie. “A més no es pot comparar la il·lusió que té un noi amb falta de recursos amb un pilot que li paga tot el seu pare”, ens comenta el jove pilot de Fórmula Palmer-Audi. Per Piñeiro no es poden ajuntar els estudis i els cotxes. Compaginar-ho és molt complicat perquè “quan no trobes patrocinadors t’enfonses i l’últim que tens ganes és d’estudiar. Quan acabes una carrera no pots anar a l’hotel i posar-te a estudiar perquè el que estàs pensant és en la cursa i el que has fet bé o malament. És molt difícil estudiar, mentalment estàs fos”. També influeix el fet que “et pots passar tot el dia buscant patrocinadors. Per exemple, estàs a classe sabent que has d’enviar un mail molt important a un possible sponsor i del que expliquen a classe ja no te n’assabentes de res”, comenta Piñeiro. Un cas semblant li va succeir a Dani Campos, ja que va haver de prioritzar els estudis abans de les carreres. “Com que és un món que es mou per interessos i molts diners, em vaig adonar que no podria seguir pagant a l’equip (i el patrocinador, com he dit abans, hem va deixar). Aleshores, és quan vaig decidir deixar-ho i aprofitar els estudis per tenir un futur millor”, comenta en Dani.

Avui en dia sí que existeixen canals de televisió que es dediquin a parlar d’aquests joves pilots, però tenen poca audiència. Un d’ells és el Canal 33, de Televisió de Catalunya. Els mitjans de comunicació són un altre negoci. Aleshores, com que els equips de les categories inferiors no reporten diners als mitjans “no trobaràs un espai de trenta minuts en televisió que parli sobre aquest tema perquè no és rendible”, comenta el periodista de motor. Si hi haguessin més minuts de televisió dedicats als joves pilots segur que seria una petita ajuda per ells per escalar professionalment, però igualment haurien de seguir pagant les elevades xifres econòmiques per seguir competint. Un altre dels motius pels quals aquests programes televisius no són un èxit d’audiència és perquè el que interessa a la gent són els pilots coneguts. “El que vol saber la gent que mira la Fórmula 1 és observar què fa l’Alonso o el Schumacher”, declara Sebastià Roca.

L’obsessió de l’Espanyol: el Barça

No ha pogut ser. El FC Barcelona va guanyar a l’Internazionale de Mourinho per un gol a zero, però aquesta victòria va ser insuficient per poder passar a la final de la Champions, que es jugarà el 22 de maig a l’estadi Santiago Bernabéu. Aquesta no classificació del Barça va alegrar a molta gent. Apart dels seguidors del Reial Madrid, l’afició de l’Espanyol es va mostrar eufòrica en el partit de dissabte al vespre quan el seu equip disputava un encontre amb el València. En el minut u de partit els seguidors més radicals, coneguts com a Corba Jove, van animar al públic amb diversos càntics irrespectuosos contra el Barça. Aquesta cridòria es va anar repetint al llarg del partit, ja que quan no animaven al seus insultaven a l’altre equip de la ciutat comtal.

L’esclat d’alegria dels assistents allà presents es va produir al minut quinze de partit, aproximadament, quan la Corba Jove va mostrar tres enormes pancartes on es podia llegir, de manera molt clara, “Sí, sí, sí... No llegasteis ni a Rubí. Grazie Inter. L’altra Catalunya us ho agraeix”. Aquest intencionat suport a l’Inter va agradar, i molt, als seguidors pericos. Al veure les pancartes l’afició espanyolista va aplaudir i cridar, potser d’emoció o només d’alegria, o potser per tots dos sentiments, durant un minut. Aquesta eufòria era compartida: per una banda s’agraïa a la Corba que les ensenyés, i per l’altra també s’agraïa a l’equip italià per l’eliminació del Barça de la competició europea.

L’Espanyol té un greu problema. En comptes d’estar pendent del seu equip, per salvar la categoria o per intentar entrar en zona UEFA, l’única cosa que el preocupa i motiva és el Barça. Sobretot, les seves derrotes. Si el seu únic maldecap és l’equip blaugrana, l’Espanyol no podrà assolir mai posicions més altes de la classificació, perquè el seu pensament estarà focalitzat en un altre equip i no en el seu joc. D’acord que hi ha una gran rivalitat entre els dos clubs, però el que no poden fer els seguidors pericos és insultar al Barça, amb els seus càntics, a cada partit que es juga a Cornellà- El Prat. Constantment es produeixen agressions verbal al seu club rival i això comporta que els jugadors, que haurien de ser aliens al que succeeix a les graderies, s’amarin d’aquest ambient. Aleshores, al públic li dóna la sensació que l’únic partit on s’hi deixaran la pell serà en els derbis que es disputin al seu nou estadi.

L’altra pancarta que es va poder veure al tram final del partit va ser una dura crítica contra Alfred Bosch, coordinador de l’àrea d’Història i Pensament Contemporani del Departament de Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya, a causa del seu escrit al diari Avui+ menyspreant al club i, de retruc, als seus afeccionats. Per aquest motiu, la Corba Jove va mostrar la pancarta “Alfred Bosch: ladras, luego existimos. Orgullosamente pericos”. Aquesta mostra de sentiment també va estar acompanyada d’aplaudiments, però seguidament, aquest sector radical va tornar a carregar contra el Barça. I l’afició va tornar a embogir. L’única cosa que els va fer callar van ser els dos gols de Zigic del València quan només quedaven quinze minuts pel final del partit. Aleshores, la gent es va enfadar i va començar a desfilar per les escales per abandonar l’estadi.

La pluja no espatlla la diada de Sant Jordi

Barcelona fa olor a roses. És el primer que he notat quan he sortit de casa per viure un Sant Jordi marcat per la pluja. El dia, molt especial per molts catalans i catalanes, s’ha despertat amb núvols que amenaçaven esguerrar la gran festa que es vivia a la ciutat comtal. Això, però, no ha estat motiu suficient per fer desistir a milers de persones a sortir al carrer i comprar roses i llibres.

A les nou del matí el barri de Gràcia ja estava ple de paradetes on es venien moltes roses (moltes d’elles venien acompanyades d’un trosset de pastís que tenien molt bona pinta). Durant el dia s’han vist moltes estratègies de màrqueting per intentar vendre més que el del costat, com per exemple disfressar-se de rosa, de cavaller, portar un barret cridaner, regalar altres coses quan es comprava la rosa... Els més menuts anaven amb un somriure a la cara cap a l’escola i amb més energia que mai. Al carrer es notava un ambient diferent, un ambient alegre, simpàtic. Més tard, amb el metro he arribat al centre de Barcelona, a Plaça Catalunya. En aquest cèntric lloc hi havia una gran aglomeració de gent, ja que tant les televisions com les ràdios feien els seus programes habituals des del carrer. D’aquesta manera, la gent ha pogut gaudir de diferents espectacles mentre intentaven obtenir una firma de l’autor del llibre que s’havien comprat. L’inconvenient de ser al centre de la ciutat era que no podies donar dues passes seguides sense que ningú et vingués a convèncer perquè li compressis la rosa. Tot i que s’intenta posar bona cara perquè és un dia de bon rotllo i alegria, això acaba cansant.

Al vespre han començat a caure les primeres gotes del dia. Tanmateix, Passeig de Gràcia era un batibull de gent. Una immensa riuada de persones anaven amunt i avall, sense cap mena de pressa, observant cada una de les paradetes que es trobaven pel camí. Hi ha hagut grans cues per poder obtenir un autògraf d’un autor o d’un altre. Els més sol·licitats han estat els que es trobaven a la parada de La casa del llibre i del Leqtor.com. És el primer Sant Jordi que es venen e-books i això ha promogut les llargues cues en aquest estant. No obstant, l’espera també estava promoguda pels personatges famosos que s’han prestat a fer-se fotografies amb tots els qui ho demanaven. A dos quarts de nou de la nit s’han començat a tancar paradetes, però la multitud de gent no ha disminuït. Venedors i llibreters recollien les seves pertinences amb cara d’esgotats, però satisfets per la feina ben feta.

Sant Jordi sempre és un dia de festa, de celebració, i aquest any no ha estat menys. Tot i les previsions de pluja, la gent ha sortit al carrer a passejar i a passar-s’ho bé. Tots els ciutadans, inclosos els estrangers, han gaudit d’un dia d’alegria, un dia diferent, un dia amb molta màgia, un dia que, segur, es tornarà a repetir l’any que ve.

Dopatge? No, gràcies

El dopatge pot arruïnar la carrera de qualsevol esportista que doni positiu en els controls antidopatge. La gran majoria de casos s’han descobert en el ciclisme i l’atletisme. Això, però, no vol dir que els altres esports quedin exempts de polèmica. Aquesta setmana s’estan jugant els quarts de final de la Copa d’Europa (Champions League) i ja han aparegut les primeres sancions. L’escàndol va esclatar quan, a l’inici de la competició, els jugadors Sergei Ignashevich i Alexei Berezutsky de l’equip rus CSKA Moscú van donar positiu en el control antidopatge organitzat per la UEFA. En ciclisme o atletisme aquest fet suposaria la suspensió i retirada immediata de l’esportista durant un temps determinat, o de per vida. En aquest cas futbolístic, però, el club no va ser sancionat. Els que sí van resultar castigats van ser els jugadors, que només van haver de pagar 25.000 euros. Per un simple mortal pot significar una quantitat elevada a pagar, però per un futbolista professional és una suma de diners irrisòria si es compara amb el que guanyen cada mes. A més, la UEFA els va suspendre de manera provisional per tots els partits amistosos i oficials. Aquesta sanció, però, té data de caducitat: podran tornar a competir quan el metge de la UEFA els visiti i comprovi que ja estan “sans”. És a dir, no es perdran cap partit.

És molt greu que un jugador s’hagi dopat, però si en són dos i del mateix equip la cosa es complica. Això vol dir dues coses: o bé els serveis mèdics s’ho han callat, o bé els jugadors es van dopar quan ja havien passat el control mèdic del club i els metges no en sabien res. Des les dues opcions, les dues són preocupants. En aquest cas es va produir la primera idea, ja que els metges del club no van avisar a la UEFA que els jugadors estaven utilitzant un fàrmac prohibit (un derivat de la pseudoefedrina) per curar un refredat. Segons el club es tracta d’un error del cos mèdic per no alertar a la federació de l’ús d’aquesta substància. Doncs més mal parats surten els metges i el club, perquè resulta intolerable que passin situacions com aquestes en el futbol professional. I més encara quan els clubs estan controlats pel màxim organisme del futbol, la UEFA. El problema que tindran tant els jugadors com l’entitat és que estaran en el punt de mira. Dit i fet. La setmana passada, l’entrenador de l’Inter de Milà, José Mourinho, va declarar en roda de premsa que en el partit que els enfrontaria haurien de vigilar amb l’equip rus perquè "si hi ha dos jugadors que van a un control antidopatge i els troben una substància no autoritzada, hi ha alguna cosa gris". Mourinho es queixava que el club no havia tingut una multa disciplinària i que el CSKA hauria d’estar fora la competició. Aquestes declaracions, però, estan fora de lloc. L’entrenador de l’Inter hauria d’haver manifestat la seva opinió a l’inici del campionat i no quan s’estan jugant el “pase” a la semifinal. A més, si ja se sabia que havia succeït aquest fet l’equip hauria d’estar desqualificat, tal com fan amb els ciclistes i els atletes, i no haver començat a jugar cap partit d’aquesta competició.

Segons el president de la FIFA, Joseph Blatter, el seu objectiu és el compromís amb la lluita contra el dopatge a través d’estrictes normes de control. Aquesta federació vol aconseguir que el món del futbol estigui lliure de dopatge. Les seves declaracions no tenen gaire sentit quan les multes i sancions que imposen són una petita part del que haurien de suposar pels jugadors i pels clubs. Si es vol acabar amb el dopatge a l’esport les sancions no haurien de ser de tres o quatre mesos, sinó de tres o quatre anys. D’aquesta manera els jugadors s’ho pensarien dues vegades abans d’enverinar-se i malmetre el seu cos, ja que aquesta pràctica els perjudica greument la salut. A més a més, aquests esportistes també perden el seu prestigi, respecte professional i la seva imatge queda molt perjudicada. Per tal d’aconseguir que no succeeixi aquest fet, l’estratègia de la FIFA es basa en l’educació dels futbolistes i esportistes en general. Pel que s’està veient, aquesta tècnica no els dóna gaire bons resultats.

El penúltim cas de dopatge, anterior al comentat fins ara, va saltar a la llum el dos d’octubre de 2009. El jugador Anzur Ismailov, de l’equip d’Uzbekistán, va donar positiu per cànnabis el 17 de juny en un control sorpresa de dopatge. Aquest control es va realitzar al termini d’un partit de la fase de classificació per al Mundial 2010 contra Bahrein. En aquest cas, la FIFA el va sancionar durant tres mesos sense poder jugar cap partit. Tot i el càstic, es demostra que la federació no està fent gaire bé les coses quan encara hi ha jugadors que prenen substàncies il·legals. Al ciclista espanyol Alejandro Valverde, guanyador del Tour d’Espanya l’any 2009, l’han inhabilitat per la mateixa causa, però no ha estat sancionat per tres mesos, sinó per dos anys. És que hi ha favoritismes? O és que la federació es veu molt pressionada quan ha de sancionar a un futbolista, sobretot si s’estan jugant la classificació per al Mundial? Encara que sigui el campionat més important del món no és motiu suficient perquè els futbolistes tramposos estiguin poc temps castigats i penalitzats. No poden quedar indemnes, ja que són admirats per molts nens i nenes que volen ser com ells i els volen imitar. Aleshores, el que aprendran és que el dopatge no és sancionat amb mà dura. Per tant, els càstigs haurien de ser exemplars i aplicar-ho a tots per igual.

“Quan vam tancar la porta de l’ambulància em vaig posar a plorar”

Marcel Ugas Dubreuil va néixer l’1 de desembre de 1981. És quiromassatgista esportiu i fisioterapeuta. Ha treballat en els clubs de futbol del Mercantil (dos anys), el Sabadell (sis anys) i actualment porta tres temporades al Primer Equip del CEEuropa. En la temporada 2008-09 es va convertir en el salvador del jugador de l’Amposta Ubay Luzardo quan aquest es va empassar la llengua amb un fort cop. En la temporada vigent, 2009-10, Marcel ha hagut de tornar a intervenir per salvar la vida al jugador de l’Europa Dani Valderas. Totes dues intervencions han estat providencials per evitar un mal major. Hem entrevistat en Marcel a la infermeria del club, on s’ha mostrat molt simpàtic i amable a contestar les preguntes.

Davant situacions com les que vas patir la temporada 2008-2009 i en aquesta, què és el primer que et ve al cap?

Anar cap allà i fer el màxim possible, dins les meves possibilitats, per salvar-li la vida al jugador. En aquell moment no penso res més que estar al cent per cent al seu costat, i fer la feina que he de fer el més bé possible.

Des de la banqueta pots tenir una bona apreciació de la gravetat dels fets, o te n’adones un cop estàs atenent al jugador?

El primer cop que em va passar, l’any passat amb l’Ubay, tal com va anar tot i la manera com va caure ja es veia que la situació seria dolenta. Em vaig adonar enseguida. Aquest any, en el cas de Valderas, un cop va rebre l’impacte ell es va tornar a aixecar. Abans de tornar a caure semblava que, en aquell moment, tot estigués bé. Mentre estava de peu tots els companys li van veure que li sortia escuma de la boca i que aquesta la tenia torçada. Tot això m’ho han explicat els jugador perquè des de la banqueta no ho vaig veure. Però un cop vaig arribar al seu costat ja vaig veure que s’estava tragant la llengua.

Al gener d’aquest any, després d’intervenir amb Valderas vas parlar al programa L’Anotador (Ràdio Sabadell). Vas explicar que la concentració és la millor fórmula per resoldre aquestes situacions, però només es necessita la concentració per poder actuar correctament o també la sang freda per afrontar la situació?

És concentració, està allà i no pensar en res més, perquè si penses en altres coses no sabràs com reaccionar ni saber el què has de fer. Suposo que també és sang freda, perquè tu veus un jugador que s’està tragant la llengua i has de decidir, al moment, què faràs. Has de fer el que surti, encara que li hagis de trencar alguna dent o alguna altra cosa. Ho has de fer per salvar-li la vida, no et pots quedar en blanc.

És la tercera temporada que estàs a l’Europa i al segon any ja vas haver d’actuar amb rapidesa per salvar la vida al jugador Ubay de l’Amposta. Com et va afectar aquest cas personal i emocionalment? Recordes el que vas pensar quan el jugador ja estava fora de perill?

Me’n recordaré molt del moment quan vam tancar la porta de l’ambulància, perquè tota l’adrenalina d’aquell moment em va baixar. Tot va passar en un quart d’hora, des que l’Ubay va caure fins que se’l va emportar l’ambulància, però per a mi va ser una hora perquè era el primer cas que em passava. En aquell moment la tensió no la notes perquè estàs allà capficat, però un cop se’l van endur em vaig posar a plorar. Era l’única escapatòria que tenia per baixar tota l’adrenalina i la tensió acumulada. I això em va durar un parell o tres de dies, perquè anava pensant “què he arribat a fer; si no hagués estat a l’altura hauria passat això...”. Per sort, tot va anar correctament.

Vas rebre moltes felicitacions?

Sí, sí. La veritat és que fa il·lusió. Et truquen directius de diaris, de l’Amposta, els pares de l’Ubay des de Les Palmes, la gent d’aquí l’Europa, els jugadors... La veritat és que estava molt content. És part de la teva feina, que en principi no t’agrada mai que et passin situacions com aquestes, però si passa i ho fas bé, doncs s’agraeix que tota la gent et feliciti.

A on estava el fisioterapeuta de l’Amposta perquè fossis tu qui li salvés la vida al seu jugador?

No sé ben bé com va passar. Primer va sortir el seu “fisio” i després, davant la greu situació, em van demanar que sortís jo també cap al camp. Quan vaig arribar on estava l’Ubay, el fisioterapeuta estava al seu costat. Ens el vam mirar tots dos i quan el vam posar sobre la camilla el jugador Juan Pablo Amantini em va dir “Marcel tú adelante”, i sense voler, amb aquestes paraules, em vaig trobar ajudant al jugador. Aleshores, ja no me’n recordo on estava l’altre “fisio”, si davant, darrere... Hi ha imatges d’aquell moment que les he perdut; em vaig quedar en blanc.

Al tercer any la història s’ha repetit. T’ha afectat de la mateixa manera?

Aquesta vegada potser no m’ha afectat tant, però al mateix temps m’ha afectat bastant. M’explico: Valderas és un de la família i pensar que li passa això a un company teu és més dur. A més, a Valderas me l’estimo molt. Va ser completament diferent a la situació de l’Ubay, però em va afectar bastant perquè era ell. Potser no tant perquè m’afectés dos o tres dies, però deu ni do.

Ja has dit que no t’havia succeït cap situació similar. Ni al Sabadell ni al Mercantil?

No, mai.

Ubay és central i Valderas migcampista. Aquestes són les posicions on més es pateix en quant a cops. L’estadística, o probabilitat, que un futbolista que jugui en aquestes parts de camp rebi un fort cop i es pugui tragar la llengua és alta? Això es compleix o no té res a veure?

Crec que no té res a veure. Això es dóna en jugades puntuals, perquè, per exemple, un punta pot xocar amb un defensa, amb un porter... I passar-li el mateix. La meva opinió és que això no té res a veure amb estadístiques.

I que pateixin lesions més greus?

També els davanters les pateixen.

T’agrada que et recordin aquests fets (que ets un salvador, un àngel de la guarda...) o creus que és una cosa passada que no cal rememorar?

No m’agrada gaire, perquè això ja ha passat. Que es quedi allà. Sí que és bonic que et facin una entrevista, com per exemple com me la fas tu, ràdio Sabadell, o quan me la van fer per Sport. És molt bonic, però no m’agradaria que dintre d’un any m’ho tornessin a preguntar. Són coses que millor no recordar.

El club t’ha reconegut la feina feta (per exemple, augmentant-te el sou)? O ha augmentat el teu prestigi dins del món del futbol català?

No, ja en tinc prou que els jugadors estiguin contents amb mi i amb la feina que faig. Aleshores, jo també estic content.

Creus que els clubs de futbol estan preparats i tenen el material necessari (i adequat) per tal de poder actuar correctament i de manera ràpida en una situació d’aquestes?

Sí, crec que sí.

Per exemple, el tub de Guedel amb el que vas salvar al jugador Ubay sempre el portes a la farmaciola?

Sí, sempre porto el tub a dins el “botiquí”, dins el cotxe, dins el cotxe de la meva parella i a la meva consulta. El porto a tot arreu.

Quins són els materials i eines indispensables que no poden faltar mai a la farmaciola d’un fisioterapeuta d’un equip de futbol?

Obligatori el tub de Guedel i una grapadora, que sempre va bé per si s’obra alguna ferida. L’esparadrap és opcional, perquè si no el tens pots posar una tireta. I també unes tisores (jo en porto de tres tipus perquè m’agrada tenir-ho tot súper controlat).

Del “botiquí” només t’encarregues tu, no el toca ningú més.

No, no. Si el toquen els jugadors sempre els hi dic que poden agafar el que vulguin, però que ho tornin al seu lloc, perquè aquest “botiquí” és el que faig servir quan surto al camp. Si no està al seu lloc i és una cosa urgent, doncs malament. D’aquesta manera perds temps.

Has patit alguna decepció en algun club? És a dir, no te n’has sortit en alguna ocasió amb la lesió d’algun jugador? Recordes alguna en especial?

Aquí a l’Europa mai. Al Sabadell tampoc, perquè jo era l’ajudant de l’oficial. I en els meus inicis al Mercantil tenia els dubtes que es tenen al principi. Però ara mateix no ho recordo, ja que allà hi havia una gran quantitat de nens i només hi havia una persona. Aquesta era jo. Tothom passava per mi. Potser sí hi havia algun noi que li deies que s’esperés una o dues setmanes i en passaven tres. Això és més normal. Ara bé, alguna lesió que hagi dit “és això” i resulta que és una altra cosa, doncs no. Tampoc no m’agrada mentir i si no sé ben bé què és, l’envio a una altra persona que en sàpiga més. Per això no tinc cap problema.

L’any 2012 es produirà l’expansió de l’e-book

L’últim dia de les XVI Jornades de Comunicació Blanquerna a la Facultat Ramon Llull ha estat igual d’intens que els anteriors. Avui, 11 de març, la darrere conferència titulada “Els joves no llegeixen! Hi ajudarà l’e-book?” ha estat a dos quarts de cinc de la tarda. Com no podia ser d’una altra manera ha començat amb disset minuts de retard, ja que els convidats Ernest Folch, director general d’Ara llibres, i Fèlix Riera, director editorial d’Edicions 62, s’han fet esperar. El moderador de l’acte, Marçal Sintes, director del grau de Periodisme de la FCB ha fet seure ràpidament als fotògrafs i a la resta de presents a l’aula 202 per tal d’iniciar la xerrada.

Després dels rigorosos agraïments a la universitat per la invitació, Ernest Folch - amb la mirada perduda - ha començat a explicar el projecte de la seva empresa: l’e-book. Tot el que ha explicat han estat els avantatges d’aquest nou aparell de lectura, ja que “no es necessita llum i no cansa la vista”. Es tracta d’una nova tecnologia que només pesa “198 grams” i es pot emportar allà on es desitgi. L’e-book és una revolució tecnològica amb la que “es pot canviar per sempre la forma de lectura al nostre país i arreu del món. La indústria està canviant per sempre”. L’empresa que dirigeix Folch es basa únicament en la venda i distribució d’arxius digitals per ser usats als e-books. Ara bé, això no succeeix en totes les empreses editorials. En la majoria de les botigues que hi ha avui en dia “el que es pot trobar és la combinació entre el paper i el digital”. La botiga virtual, Leqtor.com, de l’empresa de Folch intenta traslladar al món on-line tot el que es mou al món literari. “La botiga Leqtor.com vol ser la primera del país a vendre únicament arxius digitals pels readers”. Aquest objectiu s’ha traduït en beneficis, ja que en només tres mesos han venut 5.150 iPhads. L’empresa Ara llibres ven aquests readers a 190 euros, mentre que altres empreses els vénen a més de 200. Aquesta diferència es deu a que ells vénen l’aparell “literalment a preu de cost”. Un dels altres avantatges remarcats per Folch és que l’iPhad és l’únic aparell que té una adaptació “igual al paper”, s’adapta perfectament als diferents arxius existents. “És l’aposta necessària perquè l’aposta digital sigui igual a l’aposta del paper”. L’aportació més destacada, però, ha estat quan Ernest Folch ha declarat que “l’any 2012 serà l’any quan la oferta digital serà totalment equiparable a la del paper. Serà l’any de l’explosió”.

Simpàtic, fent broma, explicant anècdotes i lloant a Folch. D’aquesta manera ha començat la seva xerrada Fèlix Riera. A la pregunta que encapçala el títol de la conferència, Riera l’ha volgut canviar per “Com podem llegir més?”. Segons el seu parer, els joves sí llegeixen. La seva afirmació s’ha basat en què el 62% dels joves consumeixen llibres, deu punts més del global de la societat. El problema “no és a través de què podem llegir, sinó que puguem llegir”. Responent a la pregunta que ell mateix ha plantejat, ha ofert tres solucions. La primera és l’educació, perquè “si als centres educatius no es prestigia el llibre, és molt difícil que agafi una transmissió adequada. S’ha de transmetre l’hàbit de lectura”. La segona solució la protagonitzen els mitjans de comunicació, tant públics com privats, els quals “han de fer un esforç en transmetre a la població aquest hàbit”. La tercera i última solució és la tecnologia, “un bon mitjà per assolir una millor capacitat lectora”. Les dues idees que més ha insistit en remarcar és la importància d’invertir en la pròpia marca i “tenir un model de negoci en termes de multicanal. No podem vendre continguts només a través d’un canal, que serien les botigues”. Una cosa és plantejar les idees i una altra és assolir-les. Per tal de poder dur-les a terme amb èxit es necessiten unes garanties, com ara “una llei sòlida i forta en drets d’autor” i “la creació d’una política de comunicació entre la cultura de piratejar i la cultura del futur”.

La pirateria s’ha tornat a mencionar en el torn de preguntes, tema que tenia molt interessats als alumnes. Ernest Folch ha conclòs la conferència sentenciant que “els factors que depenen de la indústria editorial és el preu i la falta d’oferta ràpida. Si aquesta no evoluciona pot provocar ser la co- protagonista de la pirateria”.

Jorge Luís Marzo: “El model que ha triomfat és la privacitat i la intimitat”

El dia d’avui, 10 de març, ha començat amb molt fred. En algunes zones de la ciutat de Barcelona encara s’hi pot trobar neu, però no és el cas de plaça Catalunya. Al centre de la ciutat es troba la Universitat Ramon Llull on aquests dies es fan conferències sobre la comunicació i els joves en motiu de les XVI Jornades de Comunicació Blanquerna. A les dotze en punt del matí, David Casacuberta, professor de filosofia de la ciència a la UAB i assagista, i Jorge Luís Marzo, curador, escriptor i professor a Elisava/UPF, han ofert una conferència a l’aula 201, la més gran d’aquesta facultat. L’acte tractava d’ “Els joves i el mòbil: oci, comunicació personal i nous usos professionals”. L’encarregat de moderar el debat ha estat Daniel Aranda, professor titular de la UOC.

La conferència, seguint el ritus del dia anterior, ha començat amb deu minuts de retard. Es tracten dels minuts de rigor perquè els alumnes puguin fer fotografies tranquil·lament i els convidats preparin el seu power-point. Casacuberta ha obert l’acte donant una peculiar definició de mitjà tàctic: “idea de tecnologia complicada”, amb la qual “el ciutadà s’apodera dels mitjans de comunicació massius per qüestionar els que estan al poder”. És a dir, a través del mòbil cada persona pot apropar la seva posició i expressar les seves intencions sobre quelcom, a la resta de ciutadans, per tal de fer campanya. Això es dóna, sobretot, des del punt de vista polític. Les característiques dels mitjans tàctils és que “són barats, fàcils d’utilitzar, descentralitzats (qualsevol ho pot utilitzar) i massius (ens podem apropar a molta gent)”. Altres factors que impulsen la venda d’aquests aparells són la popularitat que ha guanyat entre el jovent i el preu és relativament econòmic per unes butxaques sensibles. A més, “ofereixen una gran portabilitat, discreció, accés a Internet i geocalització, tant via operador com via GPS”. Per tant, si succeís algun fet greu, com la desaparició d’una persona, es podria rastrejar el seu mòbil per localitzar-la. Aquest factor, però, és un motiu de neguit ja que “ens hem quedat sense privacitat perquè estem totalment registrats al carrer, a Internet, al mòbil...”. Aleshores, l’anomenada societat transparent proposa que nosaltres, els vigilats, també controlem als que ens vigilen. De manera que ens anem vigilants els uns als altres a través de la nova tecnologia. Aquesta podria esdevenir la part fosca dels mòbils tàctils, com també ho va ser l’atemptat terrorista d’Atocha, ja que les explosions es van produir amb un mòbil com a detonador, tal com a recordat el professor de filosofia de la ciència. Els inconvenients més destacats dels mòbils tàctics són “la privacitat, la fiabilitat, la propietat de dades i la jurisdicció”, segons ha constatat Casacuberta.

“Què vol dir mobilitat? Som més mòbils que abans? El segle XX s’ha mogut a través d’un mite molt fort: la velocitat. En el segle XXI això s’ha convertit en mobilitat”. Amb aquesta reflexió Jorge Luís Marzo ha començat la seva explicació. Les fotografies que anava mostrant a tota la sala eren de construccions on es diferenciava l’espai públic de l’espai privat. És la idea que més ha remarcat durant la mitja hora que quedava. Els joves hem canviat els nostres hàbits a gran velocitat a causa de les noves tecnologies. Actualment, la preocupació que es respira entre la joventut és “com puc portar la meva intimitat en un espai públic?”. S’han trencat les barreres, perquè el que abans reconeixíem com a espai privat ara ho tractem com a espai públic. “Poc a poc, al portar la intimitat cap als espais públics el que fem és no reconèixer aquest espai com a privat”. És a dir, com que pengem fotografies i comentem cada passa que realitzem a través de les xarxes socials, sigui via mòbil o via ordinador, ens estem privant de la nostra pròpia intimitat. Això, però, s’ha d’aplicar a cada cas personal, ja que encara queda molta gent que no penja la seva quotidianitat a les xarxes. I així ho ha aclarit Marzo, dient que “les tecnologies no venen amb un ús predeterminat, sinó que cada un en fa el seu ús personal”. Es tracta de la cultura “Do it yourself”, que cadascú ho faci pel seu compte.

Actualment, “en els espais públics gestionem la nostra intimitat com nosaltres volem”. Per aquest motiu “el model que ha triomfat és la privacitat i la intimitat”. Oferir la nostra vida personal està a l’ordre del dia. És el que viuen els joves i, a curt termini, és el que acabarem vivint.

El mòbil, un gran mitjà d’informació

El primer acte de la tarda de les XVI Jornades de Comunicació Blanquerna ha estat a les 16:30 hores. Les conferències se celebren a la Facultat de Comunicació Blanquerna els dies 9, 10 i 11 de març. Avui dia 9, Sixto Arias, Managing Director en Mobext, Ivan Rodríguez, director de Mobile Marketing de Caja Madrid i Roger Torres, soci fundador de Nonameproject, han explicat com fer publicitat en els mòbils.

La conferència, amb l’aula plena a vesar, ha començat amb quinze minuts de retard. Durant cinc minuts, mentre es preparava el power-point de la presentació, tots els alumnes presents han estat fotografiant als convidants, traient els seus ordinadors portàtils i llibretes per tal de prendre nota de la millor manera possible. El moderador de l’acte, Jordi Ordóñez, director de comptes de Ganesha Productions, ha començat fent referència a la gran nevada del dia d’ahir, on el mòbil va ser el gran protagonista per milers de ciutadans a Catalunya. El mòbil és el mitjà amb el qual ens podem posar en contacte amb qualsevol mitjà de comunicació i, així, distribuir la informació des de qualsevol punt del país. Això mateix va succeir mentre nevava. Les persones atrapades als seus vehicles i trens anaven informant a les ràdios, sobretot, de la situació que patien a través d’aquest utensili. “El mòbil és una eina molt poderosa perquè incita a la interacció”, segons Torres. Aleshores, s’ha de tenir en compte com i a través de què es distribueix la informació.

L’iPhone està de moda. Es tracta del mitjà líder de navegació i descàrregues de l’any 2008. Per aquest motiu, Roger Torres va remarcar que “ens hem d’adaptar a la navegació i a la pantalla”. Una altra eina fonamental en el creixement de les noves tecnologies són les xarxes socials. La publicitat es recolza en tot tipus de xarxes per tenir un suport segur i divulgar la seva campanya. Torres ha explicat que Nike “avui dia està aplicant les seves campanyes publicitàries recolzant-se, sobretot, en les xarxes socials. Nike està creant les seves pròpies a dia d’avui”.

Per altra banda, Sixto Arias, mentre es passejava per l’aula ensenyant el seu iPhone, ha exposat els seus arguments. Arias ha amenitzat la xerrada fent preguntes als alumnes sobre els anuncis de publicitat que més recordaven i sobre el facebook. Ha declarat que “el mòbil és una revolució perquè milers de milions de persones no coneixeran mai Internet com nosaltres l’hem conegut. És una nova manera de rebre informació”. Els rols estan canviant, perquè les marques de mòbils no contacten amb nosaltres, sinó que els clients són els qui decideixen contactar amb elles. Si aquest fet, actualment, es produís a la inversa “les operadores tindrien un gran problema. Els usuaris les podrien denunciar per haver envaït la seva intimitat – el mòbil és un mitjà molt personal – ja que ells no han donat cap autorització per rebre publicitat”. Un dels problemes que més es detecten en les empreses que es dediquen a fer publicitats en els mòbils és la falta d’efectivitat. Per aquest motiu, “en el món de la publicitat, els anunciants han de canviar el xip” per tal d’obtenir resultats.

Per la seva banda, Ivan Rodríguez només ha explicat exemples de les campanyes de la seva empresa, Caja Madrid, i quines són les innovacions tecnològiques que volen crear a través del mòbil. Només ha recalcat que busquen un “compromís amb la innovació”.

Per acabar la conferència, els alumnes han tingut un torn de preguntes. Els convidats les han respost amb molta amabilitat i fent humor sobre algunes respostes. La més destacada, però, ha estat la de Sixto Arias que ha remarcat que “ens han educat en la complexitat. I el que funciona és allò simple i senzill”. Per això, el més important a tenir en compte en una campanya és la “simplicitat, simplicitat i simplicitat”.

La vergonya nacional

Dilluns a la nit TVE va emetre en directe la gala per elegir el representant espanyol a Eurovisió 2010. Les cançons i les posades en escena es poden posar en dubte o no, però l’actuació d’un individu anomenat John Cobra (el seu nom real és Mario Vaquero) sí s’ha de qüestionar. Com és possible que una televisió pública com Televisió Espanyola permeti actuar a un personatge com Cobra?

Per tots aquells que no ho van veure, només han de saber que va cantar una mena de rap titulat Carol – nom de la seva dona, present a l’escenari– i que no va parar d’insultar i faltar al respecte al públic quan aquest el va xiular al termini de la cançó. L’espectacle va ser nefast, però pitjor va resultar per la imatge de TVE. Cobra, que ha estat a la presó, ja té antecedents com a personatge televisiu: al setembre del 2009 va aparèixer al programa El diario (Antena 3) on criticava durament la seva dona. John Cobra es va mostrar violent, agressiu i gens racional.

No és possible que la televisió pública permeti aquest tipus de representacions perquè l’espectador es pot sentir ofès. A més, la presentadora del programa, Anne Igartiburu, no va saber fer-lo callar. Les carícies i els “cariño” que li dedicava no eren gaire propicis per resultar més autoritària. Què hagués passat si en aquell moment Mercedes Milà – tan jutjada pel seu autoritarisme a Gran Hermano (Tele5) – hagués estat la conductora? Segurament ho hauria aturat de cop.

D’altra banda, sembla que TVE s’ha endut el seu premi, o calvari, segons es miri, per carregar-se a la tan criticada Pop Star Queen (Karmele Marchante, Tele5) i la seva cançó Soy un tsunami considerada una burla cap al certamen. Doncs ara tenen un problema, perquè la imatge de TVE ha quedat tacada per no desqualificar a aquells que s’ho han guanyat a pols. Haurem d’esperar a l’any que ve per saber si la cadena pren mesures més rigoroses o segueix amb aquestes normes, que no fan més que donar-li mal de caps. De moment, són la riota de tots els telediaris.

I això és un balneari?

Diuen que un bar és un local on els amics, els coneguts i els no tan coneguts es reuneixen per parlar de les seves batalletes, o bé de la feina, de la veïna o del veí, per quedar un altre dia... o simplement per xerrar sobre els misteris de la vida mentre es prenen un cafè o una cervesa.

Diuen que un balneari és un lloc on la gent paga per estar-hi un matí o una tarda relaxant-se amb les bombolles dels jacuzzis i d’aquesta manera poder deixar enrere l’estrès de la ciutat i del treball. Diuen, també, que és un lloc tranquil on les persones respecten el silenci i el descans dels altres... Això diuen. Però precisament no és el que em vaig trobar a un conegut balneari d’Andorra el passat cap de setmana. De les tres hores que tenia reservades només vaig estar tranquil·la la primera hora i quart, ja que després tot va ser diferent: la piscina principal estava tan plena que ja no cabia ni una agulla, la cua per entrar als banys romans era com les processons de Setmana Santa i submergir-se en un jacuzzi... Impossible. Si li afegim el grup d’adolescents que, davant les mirades atònites de tots els que presenciàvem l’espectacle, cridaven i esquitxaven aigua a tothom, la tarda va ser rodona.

Aleshores, vaig refugiar-me a la sauna. Quin gran error, el meu! Aquest minúscul espai era un batibull eixordador. Era un aplec de persones que en el mateix lloc feien funcionar a l’uníson les glàndules sudorípares de la pell. Tenia la sensació que estava en un bar amb els amics on només faltaven la beguda i les patates. I això que el centre organitza grups per evitar les aglomeracions!

Resultat final: vaig sortir més estressada del que havia entrat i amb la sensació d’haver perdut els diners. Si en aquell moment hagués tingut un directiu del centre davant meu li hauria recriminat: i això és un balneari?

Sort que, a la sortida, hi havia el llibre de reclamacions.