" Hi ha dues coses gratuïtes, l' aire i la música"

ENTREVISTA A MIQUEL CASAS, VENEDOR DE DISCOS

Miquel Casas tanca Don Disco, l’última botiga de música del baix Llobregat. Té 50 anys i coneix alguns mils de cançons. Des dels disset anys escolta música 9 hores al dia. En tot aquest temps la gent li ha demanat cançons de moltes maneres: xiulant, cantant, tararejant...”Miquel, quina és aquella cançó de la ràdio que fa...ti-ri-titíí”. Aquesta és una de les parts més divertides de la seva feina perquè per ell trobar cançons és un repte apassionant..

Tanca Don disco de Molins de Rei, la seva botiga de discos, sent la darrera que restava oberta del baix Llobregat...
Cada poble tenia la seva petita botiga. A la comarca ens ho compartíem d’una banda i de l’altre del riu Llobregat: Esplugues, Sant Feliu, Sant Joan Despí i Sant Feliu. A l’altre costat del riu hi havia L’ou negre a Gavà i d’altres a Castelldefels, San Boi i Viladecans.

Per què no es venen discos?
Un dia en Sisa va dir : em sembla fantàstic que la musica sigui gratis, tot hauria de ser gratis aleshores. Així podríem aconseguir la llibertat total com al 68. Arribaríem a la llei del “T’ho regalo, però tu què em dones a canvi?” Dóna’m el cinema, la pintura també de franc. Avui només hi ha dues coses gratis a espanya: l’aire i la música. Diguem una cosa que no paguis...

Són culpables d’aquesta crisi els usuaris que descarreguen música per internet?
No. Si vols els puc veure com “sense consciència” del mal q estan fent. El que passa es que les persones tenen consciència si els la toquen. Jo puc endur-me el pa sense pagar i no entendre que estic perjudicant al forner.

Reconeixerà que aquest sistema es ben còmode; ho descarrego ràpidament, ho esborro si no m’agrada i no em costa ni un duro…
L’únic que guanya en tot això es Telefónica.

És qui té la clau per resoldre-ho?
Sí, Telefònica té l’aixeta per tancar això. Estem en un moment on les companyies que produeixen deuen estar negociant amb Telefónica per poder passar les seves cançons via ADSL. Telefònica demana uns diners que les companyies de música no poden pagar però Emule i Kaaza si que poden.

I aleshores quin panorama trobarem?
les companyies discogràfiques estan per fer negoci. El senyor de Soni que està a dalt del despatx fent números no sap de música, sap de resultats. Si a final d’any no hi ha diners, deixarà de invertir en buscar uns nous Red Hot Chilli Peappers o Alejandros Sanz i aquests diners se’ls gastaran en tecnologia per la NASA o s’especularà amb armes. No hem d’oblidar que estem en una societat de consum i els quatre matats que quedem fem més nosa que servei.

Sent que fa nosa dins el mercat de la música?
Sempre he sigut un romàntic i per això he suportat aquesta situació penosa tant temps, però saps, al final el romanticisme te’l poses a un lloc. Perquè al final del romanticisme no vius. A mi, com tothom, m’agrada viure. M’agrada, com a tothom, progressar i donar-me capricis . Menjar pa amb oli cada dia, però de tant en tant, poder tastar el jabugo. I ara darrerament no hi havia jabugo.

És perillosa aquesta “cultura del gratis”?
A internet s’està fent contracultura, es tan fàcil com agafar una cançó dels Deep purple i posar la lletra “mi tia se ha tirao un pedo” i algú trobarà que li agrada i no tindrà ni idea de què esta escoltant, però tan se val perquè és gratuït.

Què ens donarà la música en aquests propers anys?
Et proposo un repte...

Quin?
A veure quants grups nous surten en els propers cinc anys.Ara vivim en la teoria del impacte. Intentar vendre ràpid i cremar-ho durant tres mesos en època d’estiu.

Ens espera un futur tan negre?
No, en poc temps les companyies discogràfiques deixaran comprar la musica per xarxa. I haurà el trampós que anirà a l’Emule a buscar-ho però Green Day encara existirà.

No vol ser pessimista però està preocupat per la música....
Em preocupa que no es potenciï la part artística de la música, que no es faci cas de la seva essència. Vols que et sigui sincer? A mi el canvi climàtic m’importa ben poc, jo ja no hi seré d’aquí un temps.

On vol arribar?
Jo les obres dels millors grups les tinc dins meu i no m’ho treu ni Déu. Les grans obres perduraran per sempre. Però, i els joves? Jo estaria al carrer fent manifestacions! semblen subnormals perquè no se n’adonen que estan matant la música!

Què diria a les noves generacions?
Que potser us endinseu en una llarga travessa pel desert. Sempre us podreu consolar escoltant els Beatles o Pink Floyd, Simon and Garfunkel, Jimmy Hendrix, Cat Steve. L’ únic avantatge que trobo per a la nova generació és que si la música no avança, sempre poden fer una mirada al passat.

Doni un xic d’esperança a aquest joves i recomani’ls alguna cosa nova?
Dixie Chicks.

Finalment ha decidit tancar la botiga...
Si jo hagués sigut intel•ligent no hauria d’haver tingut una botiga de música. Els meus fills em deien: no et compliquis pare, que la música és gratuïta. D’altres em deien: “amb dos collons, Miquel, ànims!” però al final he hagut de claudicar.

Què serà de Don Disco?
Doncs la botiga passarà a ser només una cafeteria. Jo marxo i això ho portaran els meus fills.

A què es dedicarà a partir d'ara?
Treballaré en una discoteca d’aquí Molins de Rei. M’haig de renovar per força. He cotitzat 37 anys i no tinc dret a l’atur. Em dedicaré a organitzar festes particulars i casaments. En el fons tinc moltes ganes de plegar d’ aquí. Això ja no és el que vull.

"Diferenciació abans que bona informació"

La gent prudent esperava fora de l’aula fins que algun atrevit va decidir entrar per triar el lloc més idoni. Els més motivats a les primeres files i els obligats de la meitat cap enrera. Alguns treien les llibretes per prendre notes, altres encenien les càmeres per disposar-se a fer fotos. Ningú els havia dit abans que des de el pati de butaques no queden gaire bé. No els hi passa res als fotògrafs si s’apropen a l’objecte, s’acoten i malgasten un minut per rumiar quin serà el punt de vista més adequat. Fins que van entrar els convidats ningú va aixecar el cul de la cadira. Aleshores sí. Un bouquet de flaixos lluminosos van donar la benvinguda als tres directors de diaris catalans. En ordre, el senyor Busquets per el diari El Punt, al seu costat, Sanchís, director de l’ Avui, i el darrer i últim, senyor Nadal, representant El Periódico de Catalunya, acompanyats i pel moderador senyor Roglan, professor de FCC. Tots aquells que, des de les cadires, jugaven a fer de periodistes, començaven a deixar-se endur per la seriositat del moment. Sanchís va començar reconeixent que la situació dels ciutadans en qüestió de seguretat no havia millorat gens. “Cada cop els robatoris incrementaven i l’ajuntament de Barcelona no fa més que dir que les dades no són preocupants”.

Seguidament es donava la paraula a Nadal qui va assegurar que la societat té por. “ Té por perquè no se sap relacionar, té por del mercat laboral, a viatjar, al terrorisme, a l’economia..”. Va comentar que el mitjans de comunicació participen d’aquesta inseguretat ciutadana ja que permeten que els espectadors vegin gent morir a les guerres en un temps pràcticament real.
Busquets, director del diari El Punt no va voler relacionar els termes delinqüència i por. Va argumentar que la delinqüència genera ira i disgust però no pas por i va afegir que res ens ha d’evitar publicar una noticia pels efectes que pot tenir. En aquest punt és on va voler entrar a parlar de la llibertat dels periodistes afirmant: “Els tres que som en aquesta taula sabem que tenim un paper important.” Va reconèixer que molts periodistes tenen por. Com a exemples concrets va dir que la premsa catalana critica abans a Laporta que al President de l’Espanyol, a Bush que al senyor Hereu. “Per que no surten noms relacionats amb les trames entre el Vallès i el baix Llobregat? Perquè es té por de parlar de segons què.” va comentar Busquets. Sanchís va voler intervenir ja que creia que aquest periodistes que callaven tant sols ho feien per prudència professional i no per falta de llibertat. El debat prenia força entre els convidats i els tres directors se sinceraven reconeguent que el que veritablement fa por als mitjans de comunicació és la premsa digital, la premsa gratuïta però sobretot els canvis. En aquest àmbit, Sanchís va afirmar que la diferenciació dels diaris sorgeix del fet de publicar allò que no tenen els altres. “De vegades s’ha de renunciar a donar millors informacions.” Nadal responia somrient: “No m’agradaria quedar com un idiota mentre l’altre publica ( assenyalant a Sanchís) una informació i jo no.”

La llimona d’en Sergi Pàmies

El cinquè llibre d’en Sergi Pàmies Si menges una llimona sense fer ganyotes ha trigat sis anys en arribar. Apareix després de T’hauria de caure la cara de vergonya, Infecció, La gran novel•la i L’ últim llibre d’en Sergi Pàmies.
Titular un nou llibre no ha estat feina fàcil per en Sergi i sovint ha optat per satiritzar. El seu fill va ser la font d’inspiració per la darrera publicació. Un personatge de dibuixos animats de Disney proposava a un altre que mengés una llimona sense fer cap gest. D’aquesta forma simple i familiar, el recull de contes va prendre forma i nom.
En Pàmies escriu vint contes curts fantàsticament quotidians, àcidament irònics i humilment atrevits. Són un conjunt d’elements senzills, que junts, creen una atmosfera curiosa i vibrant que manté al lector en una atenció i tensió permanent. La desconfiança, l’amor no correspost, els lligams familiars, l’atracció sexual, l’ accés de solitud i de companyia són alguns dels temes que es tracten en el llibre. El primer conte L’ altra vida comença amb la colpidora frase: “Vaig haver de morir-me per saber si m’estimaven”. És una afirmació xocant i asfixiant per encetar un llibre tanmateix perfecte per fer trontollar les emocions.
La llimona d’en Pàmies és un món de poques pàgines on la brevetat fa dubtar al principi i sorprendre al final. L’autor és un gran corrector. Hi ha un veritable esforç de síntesi i compressió d’idees en els seus textos. Són però correccions dissimulades que volen mostrar inconeixement i naturalitat. L’escriptor pretén allunyar-se del vestit d’autor i asseure’s a la butaca de l’espectador. Vol distanciar-se d’allò estrictament escrit i gaudir com a lector.
Aquest llibre prim i de lletra gran és una profunda reflexió amagada, una sàtira d’avui i un saber riure de nosaltres mateixos, en definitiva una llimona madura i fresca d’una imperfecció llustrosa.

Els trens que deixes passar

Insípids viatgen els passatgers del tren. Grans, joves, grassos i prims tots trien alguna activitat per fer en una estona que no es precisament de cel. Alguns llegeixen llibres, d’altres fullegen diaris gratuïts o envien sms. N’ hi ha que repassen concentrats apunts de classe o bé escolten música amb l’mp3. Sempre hi ha en algun vagó, el despistat que no té res per distreure’s i busca un punt del on fixar-se. Clava la mirada en un lloc triat inconscientment i es deixa endur pels pensaments i preocupacions. ..Haurà arribat bé la nena a casa..? o ..apreciat cap de departament, ja fa dies que crec que mereixo un augment.. o bé ..com li proposo que sopi amb mi el dissabte per la nit...? Facin el que facin en el trajecte, tots ells són dignes de guanyar el premi Paciència. Són capaços (gràcies a l’experiència) d’aguardar sense neguitejar-se, d’esperar que el tren es posi en marxa després d’una aturada de més de vint minuts. No criden ni es queixen. Es un grup de viatgers resignat que paga per callar. Els usuaris de Renfe són els clients que qualsevol empresa voldria tenir. Les avaries continuades i la manca de informació no eviten que cada dia els passatgers piquin els bitllets d’una, dues, tres i fins i tot quatre zones per les màquines comptabilitzadores. El que hem d’ aplaudir es que la empresa hagi sigut pionera en el camp de la sociologia. La penosa gestió de la empresa ha fet sorgir una microsocietat de consumidors. Un col·lectiu que ha creat unes pautes internes de convivència. Una nova forma d’organització florida per l’adversitat de la situació on els joves cedeixen seients als vells i també practiquen la baixada ortopèdica de carrets.
Tot i la benevolència dels usuaris, ves en compte Renfe, no fos cas que els clients farts es revelin i ocupin les vies de l’ estació de Martorell. Compte que no escriguin massa cartes als diaris o bé deixin passar el tren i pugin a l’autobús. Fas cara de tranquil·la,.. saps del cert que la queixa s’haurà oblidat demà i que cada un del passatgers, tornarà a picar el bitllet d’una, dues, tres i fins i tot quatre zones. Això si, callats i amb un somriure ben ample.