L'esquizofrènia, un món paral·lel

Actualment a Espanya una de cada cent persones pateix esquizofrènia.

L’esquizofrènia es defineix com un conjunt de dispersions perceptives (al·lucinacions), del pensament (deliris) i de les emocions (afectivitat inapropiada). Aquesta malaltia es considera important, no només per la seva prevalença (afecta al 1% dels joves: els apareix als voltant dels vint anys) sinó també per la seva morbimortalitat: els que la pateixen tenen una esperança de vida 20 anys inferior a la de la població general.
Es considera que l’esquizofrènia esta fortament lligada a càrregues familiars, socials, econòmiques i sanitàries molt importants, però és una malaltia tractable. Hi ha certes situacions determinades com activitats estressants, l’abús de substàncies estupefaents o la desestructuració social que són les que acostumen a actuar com a detonant.

La Pacient

La Mónica Rius Cabré és una dona de 47 anys a la que se li va diagnosticar esquizofrènia a l’edat de vint anys. Els seus pares la consideraven una jove molt intel·ligent, potser la més destacable entre les filles, però poc aplicada en els estudis. La quarta de sis germanes era una noia normal, fins que als 17 anys va començar a beure alcohol i freqüentar l’ambient nocturn més que el que acostuma a ser habitual entre els joves; “va deixar de preocupar-li qualsevol cosa que no impliqués festa”, afirmava la seva mare, Pilar Cabrer.

Cinc anys després el seu trastorn es va fer evident. La jove va començar a tenir al·lucinacions, assegurava que algú la volia matar i veia monstres en el mirall. Va ser aleshores quan els seus pares, preocupats, la van dur al metge i li van diagnosticar esquizofrènia. Va estar prop de sis mesos ingressada al Hospital de Sant Pau on se li va proporcionar el tractament adequat.
Un cop rehabilitada li varen donar l’alta, però des d’aquell moment la seva vida mai ha tornat a ser plenament normal. S’ha de medicar diàriament amb diferents píndoles ja que no existeix un tractament únic òptim.
Però la Mònica no ha estat la única afectada per la malaltia, la seva mare ha hagut de viure amb aquesta càrrega els últims trenta anys. La Mònica, a causa de l’esquizofrènia, és una dona molt inestable psicològicament i per tant necessita supervisió pràcticament constant. Ja han estat dos cops els que la Mònica en una de les seves crisis o símptomes Positius (al·lucinacions, idees delirants, trastorns de propietat de pensament, etc.) ha intentat suïcidar-se i la seva mare ha hagut de dur-la al hospital per sobredosis de píndoles.
Per altre banda aquesta situació no només dificulta l’àmbit familiar. La Mònica no pot dur a terme una feina normal perquè la seva ment no és capaç de suportar l’estrès i la responsabilitat que un contracte laboral normal implica, per tant ha hagut de recórrer a les agències de reinserció a la societat.

El món laboral

La readaptació professional ha adquirit una importància creixent com a una branca de la gama de serveis disponibles per a les persones amb esquizofrènia. La feina no només els proporciona una remuneració financera, sinó que és una experiència de normalització que permet als afectats participar de forma activa en la societat. El fet de sentir-se útils i capacitats per dur a terme tasques de certa responsabilitat pot promoure un augment de l’autoestima del pacient i al mateix temps a un millor estil de vida.

La Mònica però, no ha estat capaç de tenir una feina estable durant més de sis mesos en els últims trenta anys. Primer va treballar en una empresa de maquetació d’imatges, més tard va provar en un restaurant i així successivament, però en cap hi va haver sort. A la mínima sensació de cansament o d’estrès és veu superada. En R. Viladot, el propietari del restaurant on va treballar la Mònica explicava que les persones discapacitades com la Mònica necessiten un tracte especial però no anormal. “S’ha de ser conscient de la seva situació i intentar tractar-los amb normalitat” ha comentat R. Viladot en una entrevista. Els sous també són inferiors als que es donarien amb un contracte normal. Això és deu a que es considera que la feina que aquestes persones realitzin no serà tan eficaç com la d’una persona normal, i per altre banda, i principalment, perquè les seves jornades son molt més reduïdes i flexibles. A menor compromís, menor sou. En aquests restaurants han de disposar de molts empleats per poder cobrir les probables baixes sense masses problemes ja que és molt comú que els empleats no es presentin sense ni tan sols trucar.
La Mònica també s’ha trobat en aquesta situació. Un dia s’aixeca depressiva, sense ganes de res i superada per tot, i decideix no anar a treballar simplement. És aleshores quan la seva mare comença a patir, doncs un altre brot és a la vora.

Actualment

Avui encara la Mònica viu a casa els seus pares sota la supervisió constant de la seva mare. No ha aconseguit una feina estable que no li suposi crisis psíquiques. S’ha de medicar diàriament per mantindre certa estabilitat mental. Té parella, que va conèixer en la seva estància a l’hospital, amb la que comença a fer activitats diverses. Tot i que anímicament sembla que està millor la seva família és conscient de que això mai s’acabarà.

Modernitzant la llegenda

Un any més les roses han vestit els carrers de Barcelona de vermell per a la diada de Sant Jordi. Els autobusos llueixen banderins amb la bandera catalana, i tot i que el dia és més aviat gris es respira una alegria general. Desenes de parades de joves i no tan joves es disputen la venta de llibres i roses, i davant de tanta oferta els carrers s’omplen irremeiablement. A la Rambla Catalunya una riuada de gent es passeja amunt i avall, fins a portal de l’Àngel, on la aglomeració no és menor. En aquest dia es respira un aire diferent, peculiar. La ciutat sona diferent, entre el so de les multituds, els crits per promocionar les parades de roses, i el trànsit general. Les paradetes de roses aquest any han augmentat increïblement en nombre i, en el millor dels casos, estan a tres metres de distància l’una de l’altre. Aquesta competència ha obligat als venedors a millorar les seves ofertes, i no només baixant els preus de les roses, sinó fent obsequis amb la compra d’aquestes. Una magdalena, un punt de llibre, una copa de cava o un poema amb cada rosa per a l’estimada, i si no tens estimada gairebé pots estar segur que en alguna parada te l’oferiran per tal de vendre una rosa. Sembla que la crisi ha fet créixer el nombre de persones que aprofiten per treure un benefici econòmic en aquest dia, fent canviar la tradicional llegenda per un drac que esmorza magdalenes, i un cavaller que lluita fins al capdamunt de cava.
Un altre element que ha pres embranzida aquest any són els venedors ambulants de roses, molt útils per als enamorats mandrosos. Així que sembla impossible veient aquest panorama que alguna dona hagi quedat sense rosa en el 2010.Els homes, per altre banda, també han quedat ben servits, o almenys el mercat s’ha mostrat predisposat fent descomptes del 10% en la compra dels llibres a les llibreries, en algunes fins i tot del 20%. Com cada any hi ha hagut un best seller que ha predominat en les ventes, aquest cop ha estat la col·lecció Millenium del difunt Stieg Larsson. Molts altres autors però, si s’han pogut exhibir en un dia com aquest davant dels lectors, com és el cas de Josep Maria Espinàs, qui s’ha prestat ha firmar el seu llibre atenent a una interminable cua de compradors. I per al jovent, sobretot en àmbit masculí, on sembla ser que la lectura costa cada vegada més, també s’ha innovat. Una alternativa per als xicots han estat les pel·lícules. Les dones cansades de comprar llibres que acaben per omplir-se de pols a les estanteries dels seus homes, han optat per regalar pel·lícules. És per això que també al FNAC, per exemple, el dia de Sant Jordi també hi té repercussió i es venen promocions especials per a la ocasió.
Tot plegat ha fet un cop més que el 23 d’Abril hagi estat un dia especial, on tothom, d’una forma o d’una altre, aprofita per sortir al carrer i gaudi d’un sentiment tradicional comú.

La legalitat dels Latin Kings a Catalunya

A l’Agost del 2006, després d’abandonar suposadament els rituals violents i adaptar-se a la legislació vigent, elaborant un estatut propi amb la col·laboració d’un grup de juristes i estudiosos, es va legalitzar a Catalunya “l’Associació Cultural de Reis i Reines Llatins de Catalunya”. Aquesta banda urbana, més coneguda sota el nom de “Latin King”, està formada per joves de procedència sud-americana (Equador, Bolívia, Colòmbia, etc.), tot i que també conta amb integrants d’altres nacionalitats llatinoamericanes. L’origen d’aquesta banda el trobem l’any 1940 a EEUU, concretament a Chicago i Nova York, des d’on s’han expandit a altres ciutats nord-americanes, Llatinoamèrica i d’ Europa, definida com a una organització social dedicada a millorar la vida de la comunitat de totes les persones que ho requerissin. Més tard, als anys 70 aquestes xarxes van començar a ser dominades per persones ficades en activitats il·legals, majoritàriament el narcotràfic.
El codi d’honor és l’eix principal d’aquests grups, i la recerca del respecte el seu principal objectiu. S’uneixen com a mesura identificaria, ja que en grup és més fàcil imposar respecte, però tot i així el resultat d’aquesta agrupació és la violència. Defensen cinc valors principals: respecte, honestedat, unitat, coneixement i amor. La violència però, que ha esdevingut el seu símbol més representatiu, principalment sorgeix dins de la pròpia banda i entre bandes enemigues, una de les quals podrien ser els “Nyetas”. Tot i així, són milers els casos d’atacs de Latin Kings a persones del carrer que no estan involucrades en cap mena de banda. Aquesta banda ha degenerat fins a convertir-se en una mena d’agrupació de joves assassins que, vestits de groc i negre, es prenen la llibertat de passejar pels carrers i castigar a tot aquell que es troba en desavantatge davant dels Latin i no comparteix la seva ideologia. Amb cinturons, barres metàl·liques, cadenes i altres estris colpegen a la que es denominada “objecte a abatre”, causant-li greus ferides, i en els pitjors casos la mort. De totes formes, tot i ser una banda coneguda arreu i per tothom, encara avui no s’han pres mesures radicals per acabar amb aquesta mena de sectes que sembren el terror als carrers. Si ja se’n coneix la dinàmica d’actuació perquè encara avui la policia no deté als membres de la banda? Sota l’aparença d’un grup de joves sud-americans conflictius han esdevingut un grup vandàlic, que sense causa aparent es dediquen a exercir el terrorisme pels carrers. Per tant, de la mateixa manera que es detenen components d’ETA, que detinguin també a tots aquells Latin King. No s’ha d’esperar a que acabin amb la vida d’algun dels desafortunats que es creuen amb les seves bandes al parc per jutjar la seva conducta violenta, els valors que ells defensen són ja un crim. És aquesta falta de mesures per part de la policia que continuen havent casos d’assassinat en mans de Latin Kings als diaris. Una mostra d’això la trobàvem ahir, dia 12 d’Abril a la Vanguardia. Sota el titular “Condemnem a quatre Latin Kings a vint anys de presó per assassinat d’un home a Rubí”, trobem una altre mostra més d’aquesta falta d’actuació per part de la policia. La víctima d’aquest cas, de Rubí (Barcelona), va ser rodejada per la banda el Març del 2004, que li va propinar cops i patades, mentre Leonardo Enrique Cuadros li propinava vint punyalades, varies de les quals li van anar a parar al coll causant-li la mort. Els jutges, com es diu en l’article de La Vanguardia, van tenir en compte una sentencia anterior del Tribunal Superior on s’argumentava que els casos com aquest de Rubí, es poden incloure dins el que en la sociologia es defineix com a “massa de acoso”, en la que l’acció premeditada d’un grup de persones es dirigeix a atacar a una persona determinada.
Aquests joves també hauran de pagar 80.000€ als pares de la víctima com a indemnització apart dels costos judicials.

Aleix Suñé Segalà, guia paralímpic d'esquí i mecànic de competició

L’Aleix Suñé és un jove de 23 anys que, en el curt termini de dos anys sent guia d’esquí de persones disminuïdes, ja ha arribat al més alt. Avui m’he entrevistat amb ell en una video-conferència ja que en aquests moments es troba participant en les paralimpiades, a Whistler. A més a més quan la temporada d’esquí finalitza, l’Aleix desa els esquís per endinsar-se en el mon del motor com a mecànic de competició.

A quin edat vas començar a exercir de guia per a persones amb algun tipus de discapacitat?
Fa dos anys, quan en tenia 21, però fins aleshores he competit en esquí tota la meva vida.

Va ser vocacional o se’t va presentar la oportunitat de practicar aquesta altre variant de l’esquí?
M’ho van proposar, però de totes formes sempre m’havia interessat molt.

En un primer moment no et va fer una mica de respecte enfrontar-te a aquest repte?
No, físicament no suposa cap mena de pressió, les persones a les que se’ls proposa fer de guia han de tenir un nivell més alt que la persona a la que acompanyen, per tant quan t’ho proposen és perquè tens el nivell adequat. Realment el que més respecte em va imposar va ser l’aspecte psicològic, no s’havia quin tracte, o quina forma era la més adequada per impartir les classes.

Que és el que et va motivar per acabar de decidir-te?
El meu contracte era fins el 2010 i això incloïa les paralimpiades de Vancouver. És una experiència única i el participar en les paralimpiades ha estat el meu principal objectiu des que vaig entrar en l’equip.

Quines complicacions, més enllà de les discapacitats físiques, consideres que porta treballar amb disminuïts?
S’han de treballar molts altres aspectes més enllà dels físics. En el cas dels deficients visuals és molt important la confiança que el corredor té en el guia, i com millor et portes amb ell i més ben compenetrats estem a pista, millor ven les curses.

Que és el més gratificant de la teva professió?
Veure els resultats quan son bons i conèixer a molta gent amb diferents disminuïts i veure la manera amb la que les afronten, és admirable.

Has pensat mai en deixar-ho?
No, es una feina mol bonica i gratificant, i per ara no n'estic gens cansat.Què destacaries de les paralimpiades?La cerimònia de inauguració em va posar la pell de gallina. Imagina’t un estadi ple, 60.000 persones animant-te i cridant, una experiència inoblidable sens dubte.

Apart de l’esquí, també estàs en el món del motor, en quin àmbit et mous exactament?
La temporada anterior vaig estar al mundial de turismes amb seat sport, i les anteriors amb motos al campionat d'espanya. Mentre siguin curses més bastant indiferent que siguin cotxes o motos, la mecànica és mecànica.

En que consisteix la teva feina?
Soc conductor d’un tràiler i mecànic quan ja estem al circuit.

Ambdues feines t’obliguen a viatjar, es una avantatge o un inconvenients?
Ara per ara és una avantatge ja que soc jove i en tinc ganes, ja veurem en un futur que farem. A més a més com treballo amb empreses espanyoles no és imprescindible saber idiomes, però si parles angles i francès es va molt mes segur pel món.

Com aconsegueixes compaginar-les?
La mes important per mi és la de mecànic, ja que és la que em pot durar mes temps, per sort amb l'equip d'esquí hi tinc mol bon tracte i em compaginen els stage d'estiu d’esquí amb el meu calendari de curses de motor. Tot i així, en cas de no poder compaginar-les triaria el món del motor. És la que m’ofereix millors expectatives de cara a un futur, ja que els esportistes tenen una vida activa mol curta, però estic segur de que em costaria decidir-me.

Quins plans de futur tens? Pretens estabilitzar-te o el ritme de vida que portes és compatible amb les teves expectatives d’aquí a dos anys?
Doncs la veritat és que aquest ritme de vida ja m’agrada, no em suposa cap descontrol. No tinc cap lligam prou important enlloc per el que em suposi un inconvenient el no parar quiet. Tot i així la vida dona moltes voltes, mai se sap.

Per acabar, què puntualitzaries de les teves feines?
Encara que la gent ho vegi com feines mol extravagants són feines normals que l’única cosa que impliquen és estar fora de casa, i la veritat és que jo en aquests moments estic mol content amb el que faig.

E-Book, Pantalles i Internet o paper i tinta?

El Boom tecnològic ha esquitxat tots els camps de la comunicació, i entre ells la premsa. Un nou format de lectura s’ha instaurat en el mercat i ha revolucionat el món de les editorials. Aquest nou producte és l’E-Book, i l’Ernest Folch l’ha presentat a profunditat en una conferència que ha tingut lloc en el tercer, i darrer dia de les Jornades Blanquerna.
L’E-Book és una pantalla portatil mitjançant la qual et pots descarregar continguts d’internet, principalment llibres. La novetat que aquest producte ofereix, respecte d’altres semblants que han sortit al mercat i han fracassat per aspectes tècnics, com la dificultat de visió per la llum de la pantalla, és la tinta “e-ink”. Aquest tipus de tinta especial figura que permet una lectura igual o més agraida que els llibres de paper. Tot i així, hi ha un element essencial que s’ha de donar en el termini d’un o dos anys per a que aquest invent acabi de consolidar-se en el mercat: s’ha de publicar els continguts nous simultàniament a la premsa, és a dir, traslladar al món on-line totes les lectures del món off-line, i aquest encara és un punt de debat amb les editorials.
Tot i l’escepticisme d’alguns, “aquest aparell pot canviar per sempre l’experiència de lectura”, assegurava Ernest Folch. Per altre banda no és cert que l’E-book intenti substituïr els llibres, “es tracta de dos formats totalment diferents que no competeixen entre si” va declarar Fèlix Riera, gran empressari del món editorial.
Per altre banda, una de les avantatges que ofereix aquest nou producte és la baixada de preu del contingut de les lectures, i no per que la seva producció sigui menys costosa, ja que els formats digitals també requereixen una inversió econòmica, sinó que el consumidor considera que al perdre el suport físic el preu del contingut ha de disminuir.
Una altre questió plantejada en la conferència ha estat la possibilitat de que el paper de les editorials desapargui ara que qualsevol autor pot publicar les seves obres per internet i comercialitzar-les negociant únicament amb els distribuidors de l’aparell electrònic. La resposta ha estat negativa. Òbviament és viable l’eliminació del pas d’intermig que duu a terme l’editor, però de la mateixa manera pot ser que l’editor invaeixi el paper de l’autor, establint ell mateix i encarregant quines obres, de quina manera, estil i tipus vol que l’autor escrigui, com ja s’està donant en el món audiovisual.
De moment el que ha quedat clar és que l’èxit d’aquest nou format encara no està assegurat i això fa que els inversors s’impliquin en el projecte de forma progressiva, ja que com Fèlix Riera va afirmar “la definició de tota revolució porta implícita alguna víctima” i és necessari una evolució gradual per tal de no sortir-ne perjudicats.

Una idea val més que un llarg currículum

La crisi, com qualsevol factor extrem que porta a una situació límit, ha generat una època de grans canvis. En aquest període està predominant la idea de que l’èxit és el resultat de combinar l’esforç i el treball. El treball és l’element bàsic per tal d’aconseguir qualsevol objectiu.
Els temps estan canviant de forma radical i un dels avenços més notables ha estat l’aparició de la web 2.0, on la innovació tecnològica ha cedit un protagonisme considerable a la importància de la originalitat de les idees. Alguns professionals del sector publicitari, com ara: Oriol Berenguer (Director general “d’Arteria Comunicació”), Angel Pardo (Director general de Carrots) o Maria Trullàs (Fundadora de “Cuponeo.com”), que han participat en les Jornades Blanquerna en una conferència que ha tingut lloc a la Facultat de ciències de la Comunicació Ramón Llull, sota el nom de “Emprenedors i creatius davant el canvi”, asseguren que més que en una crisi econòmica ens trobem travessant una crisi d’idees. Així doncs, per a que el teu negoci funcioni, és necessari invertir no només econòmicament sinó mentalment. Maria Trullàs, contràriament al que afirmava Angel sobre la manca d'importància de la inversió econòmica, considera que sí que és un element important i necessari per treure endavant un nou projecte, tot i que la idea sigui molt innovadora. Com s’ha mencionat anteriorment, s’ha de treballar contínuament, amb respecte i ingenuïtat envers el futur, ja que no saps el que et depara el mercat laboral del dia de demà. Un altre punt interessat mencionat en la conferència ha estat la importància de triar uns bons socis d’empresa, ja que “si fas una mala tria et pot costar molts diners” afirmava Angel Pardo amb reiteració. Per altre banda, i amb una actitud més optimista, els conferenciants, i contràriament al que estan acostumats d’escoltar els alumnes d’aquesta Facultat, han afirmat que el camp de la publicitat està en un molt bon moment professionalment, “inclús millor que els brillants anys 80”. La crisi actual només ha afectat a aquells que s’han ofuscat en pensar com fins ara, a aquells que s’han negat a obrir-se davant el canvi de la societat, davant el canvi de demanda per part dels consumidors. És per això que el sector publicitari, on la creativitat i les idees són el seu motor de funcionament, es troba en el moment més àlgid d’expansió. Les xarxes socials, plataformes virtuals que estan revolucionant el món publicitari i comunicatiu, són el mitjà per excel·lència dels temps actuals, i el sector publicitari ja s’hi ha interessat. Les xarxes han esdevingut un lloc perfecte per als anunciants per anar a buscar la gent, el target, els consumidors adients per a cada empresa i apropar-los als seus clients. I finalment s’ha debatut entre els conferenciants un tema que ha interessat molt als assistents: És la joventut un valor afegit o un handicap per als publicitaris que comencen? Angel Pardo opina que ser jove és una avantatge en aquesta professió, tenir la ment oberta als canvis i creada en mig del boom tecnològic proporciona als joves un talent, “són màquines de crear idees”. Per altre banda, i seguint amb la dinàmica de la conferència, Maria no hi ha estat d’acord, ella creu que ser jove dona inseguretat als clients que es tornen escèptics davant les propostes de gent amb tan poca experiència. La conferència ha acabat amb una frase alleujadora i motivant, per part de Oriol Berenguer, per a els estudiants de publicitat: “Mai no m’ho havia passat tant bé en la meva professió com ara. No canvio aquests temps per els llegendaris 80”.

Les xarxes socials revolucionen la publicitat convencional

Les xarxes socials han esdevingut en qüestió de cinc anys una via de comunicació i publicitat gairebé imprescindible per a la promoció de qualsevol empresa. Rubén Bastón, Andrea Garí i Selva M. Orejón han participat en les jornades Blanquerna oferint una xerrada sobre “Com fer publicitat a les xarxes socials?”. Rubén Bastón és el “Social Media Strategist” de la empresa Elogia, i en la conferència va afirmar que “en les xarxes socials es necessita un canvi urgent de paradigma en essència”, en el qual els valors que hi predominin siguin: la col·laboració amb els usuaris, la democratització, la comunicació “Bottom-up” (les marques s’estableixen en el mercat sense la necessitat d’un anunciant), la meritocràcia, el Beta perpetuo i la transparència. La participació en les xarxes socials és molt desigual el 90% pertany a l’audiència, un 9% a als editors que comenten el contingut i només un 1% és obra dels creadors. Bastón considera que l’objectiu de fer publicitat a les xarxes és fer branding, que et proporciona notorietat, i si aquesta és positiva es dona el engagement (fidelització del consumidor amb la marca) aconseguint finalment assolir un augment en les ventes. “Aquest procés el podem dur a terme mitjançant xarxes socials, blogs socials o brand channels (canals de marca)” apuntava Rubén. Però cap d’aquestes accions es efectiva sense l’aplicació d’alguns conceptes clau com ara escoltar les opinions del mercat sobre la teva marca, marcar uns objectius realistes, aportar continguts i serveis, i ser honestos i capaços d’assumir els canvis. Andrea Garí, actual directora de comptes de tuenti, ha donat una visió més especifica del que és una xarxa social com ara tuenti. Considera que el canvi que ha proporcionat la web 2.0 és radical en tots els nivells. S’ha generat una plataforma democràtica on l’usuari és col·laborador, generant així el canvi de consumidors a prosumers (aquells usuaris que no només comenten continguts a la xarxa sinó que també en generen de nous). Davant d’aquesta gran producció s’ha de varia la forma de fer marketing, ampliant els criteris de les 4p’s a les 8p’s (personalització, participació, peer to peer, i predicció) el que s’engloba sota el nom de marketing mix. Aquesta nova concepció és la que Garí ha explicat més específicament exemplificant-la en una xarxa social, com ara tuenti, que com a punt clau per al seu èxit ha destacat la segmentació dels usuaris en sexe, edat i província, per tal de fer una publicitat més efectiva segons els interessos de cada usuari. Finalment Selva M.Orejón, vicepresidenta d’AERCO, ha explicat el procés que duu a terme la seva empresa que es dedica a promocionar els seus clients a les xarxes socials. Per fer-ho és necessari fer un estudi de quina es la opinió dels usuaris sobre la empresa a promocionar, fixar quins són els ratis a assolir mitjançant la elaboració d’un mapa de públics, i edició d’una estratègia. Tot i així si la promoció és molt bona però l’empresa no compleix amb els criteris que ha publicitat en la seva campanya tot els usuaris que fins aleshores hagin donat suport a l’empresa poden girar-se en contra, i això és més perjudicial que una mala campanya. Es per això que AERCO centra l’èxit de la seva campanya en adreçar la promoció d’una forma o d’una altre depenent de la relació entre el anunciant i l’usuari, buscant al mateix temps creativitat en els missatges. D’aquesta manera concloïa la conferència que tot i haver durat dues hores aproximadament ha aconseguit captar l’atenció dels assistents en tot moment.

La "Generació Ni-Ni" també té progentors

La nova proposta de la La Sexta és "Generación Ni-Ni". Aquest programa és un reality show que ha agrupat en una casa un conjunt de joves que, com el nom del programa bé indica, "Ni" estudia "Ni" treballa. Però no només això, sinó que sembla ser ni estudien, ni treballen, ni han estat educats. Una colla de 8 o 10 joves inconscients i problemàtics conviuen en aquella casa durant tres mesos amb dos psicòlegs. Aquests suposats professionals, sota una aparença severa i sobre-actuada, lluny d'imposar respecte només aconsegueixen provocar el riure d'algún que altre jove, als que pretenen adreçar mitjançant la "reeducació terapèutica".

La idea que s' intenta vendre amb aquest programa és que els mitjans estan convertint als joves en uns éssers que, com indica una enquesta de Metroscòpia mencionada a El País, "no tenen cap projecte de futur per dur a terme que els motivi o els il·lusioni" i representen un 54% dels joves espanyols entre 18 i 34 anys. Però precisament, no són aquesta mena de programes els que s'emeten en els mitjans que aquest joves consumeixen i tant de mal els i fa? Els joves d'avui en dia no són més que el resultat del que la societat que els antecedeix els hi ha mostrat, i davant la nefastetat de la cultura i els valors que estan regnant a la societat que ens envolta és normal que els costi trobar alguna cosa que els interessi o alguna aspiració sense tenir-ne pràcticament cap referent.

Al cap i a la fi són els autors d'un dels programes més criticats de la televisió els que volen donar lliçons de bona conducta i exemple a seguir. Pretenen formar a aquests joves per a que acabin aspirant a poder fer un reality com el seu? En aquest cas jo tampoc tindria cap mena de motivació per cap plan futur.

En aquest inútil intent de fer una crítica social de la joventut actual no fan més que posar en evidència a aquells pares, per que és una tasca dels pares i no dels centres educatius com molta gent opina, que no han sabut donar la educació adequada als seus fills per a que no es converteixin en uns ineptes en tots els aspectes de la seva vida.

Aquest híbrid sortit de la mescla dels programes Gran Hermano i Curso del 63 no és més que una altre mostra clara de que, per molt que critiquem els joves d'avui en dia, que segons alguns no coneixen ni la honestedat, ni l'esforç, ni les obligacions, ni res que se'ls hi assembli, la societat actual, tant la dels joves com la dels adults, acaba dominant el benefici per sobre la moralitat.

Pa amb tomàquet a les dotze, truita de patates a les sis

Actualment són molts els pares catalans que opten per escolaritzar els seus fills en escoles on s’instrueix únicament en angles. A les afores de Barcelona, concretament a Castelldefels, hi ha el “British School of Barcelona” que ofereix estudis des de l’edat preescolar fins al moment de la graduació, equivalent al batxillerat en les escoles espanyoles.
Al llarg dels quinze anys que els alumnes estudien en aquesta escola la seva educació és exclusivament anglosaxona: professors, tradicions, horaris i òbviament la llengua. Davant d’aquest intent d’educar als alumnes amb una cultura diferent a la que es dona en el seu país jo hem pregunto: Quin sentit l’hi troben els pares?
La majoria d’alumnes d’aquesta escola tenen pares estrangers, però només el 10% d’aquests són britànics, circumstància que donaria sentit al fet de voler educar al seu fill amb la cultura anglesa, ja que potser en un futur es plantegen tornar al seu país d’origen, o simplement volen inculcar la seva mateixa educació al seu fill. La resta d’alumnes acostumen a ser de pares estrangers (italians, mexicans, francesos, etc.) o simplement espanyols. En aquest cas és del tot il·lògic adaptar els nens a una vida quotidiana anglesa que no coincideix amb la que es dona en aquest país. Ni a Espanya, ni a Catalunya dinem a les dotze, i molt menys sopem a les sis de la tarda. Aquest canvi d’horaris suposa un conflicte per als nens que no entenen per què fora de l’escola quan ells volen dinar els pares esmorzen, i quan volen sopar els pares berenen.
Més enllà del conflicte culinari, es plantegen moltes altres dissonàncies a l’hora de voler compaginar dues cultures. Quines festes se suposa que han de celebrar aquests nens? Els més petits no saben per què el 23 d’abril la gent compra roses i regalen llibres a Catalunya, tot i viure a Barcelona i, casualment, les festes que preparen a l’escola amb molt d’entusiasme no tenen tanta importància per a la resta de població que els envolta. En quant a l’idioma, és interessant que dominin la llengua anglesa a la perfecció, sobretot si els seus plans laborals de futur són a l’estranger, però i els que no sortiran de Catalunya? És clar que l’anglès és un requisit cada vegada més important en qualsevol professió, però quina imatge donaran si no dominen a la perfecció el castellà? sense parlar del català.

Les cultures es diferencien per uns hàbits propis de cadascuna d’aquestes, per tant, dubto que sigui possible concebre la idea de mesclar dos cultures en una mateixa vida quotidiana. L’únic resultat possible serà un híbrid de totes dues d’aquestes i el constant desconcert dels nens fins que assoleixin una determinada edat.