La contrapublicitat, un fenomen "in crescendo"

El moviment "Culture jamming":

El “culture jamming” va sorgir als anys 80 com a moviment de resistència cultural enfront a la comercialització de la societat mitjançant accions que duen a terme artistes urbans i activistes. L’article “Culture jamming: Hacking , Slashing and Sniping in the empire of signs” que Mark Dery va publicar l’any 1999, es considerat com el manifest fundacional.

Aquest moviment tracta d’instal·lar-se en els mitjans de comunicació de masses de forma clandestina produint missatges crítics basats amb els mateixos sistemes de signes i codis que fan servir els propis mitjans. D’aquesta manera, si la publicitat és el llenguatge amb el què s’expressa la cultura popular, el “culture jamming” s’apropia dels seus recursos per reformular-los i retornar-los a la societat en forma de missatges subversius. En aquest procès, la unitat bàsica de comunicació és el “meme”, un condensat d’imatge, música o paraula fàcilment reconeixible i transmissible de manera viral.

Kalle Lasn és el fundador de la revista i de l’associació més coneguda de “culture jamming” que porta el nom de “Adbusters”. També és l’autor de dos llibres sobre el tema que es titulen “Culture Jam i Design Anarchy”. En les seves publicacions afirma que “el millor sabotatge cultural és el que introdueix el meta-meme, un missatge amb dos nivells que es dirigeix a una imatge comercial específica però d’una manera que posa en qüestió i desafia la cultura de dominació empresarial”.

Alguns teòrics del “Culture Jamming” plantegen que aquesta interferència mediàtica és una manera democràtica d’exercir els drets dels ciutadans, recuperant així l’espai que usurpen les marques

Qualsevol acte que distorsiona la onda expansiva de la cultura popular pot considerar-se com a “Culture Jamming”: la intrussió mediàtica (media hacking), el terrorisme artístic (terror-art), les accions de guerrilla cultural, les paròdies publicitàries, el happening…

Encara que no ho sembli, aquests moviments no són nous ja que beuen de fonts com el dadaisme, el “detournement” dels situacionistes i avui viuen un moment molt bo gràcies a internet. La web és el mitjà natural d’aquest tipus d’accions, que la fan servir com un nou espai social des de el qùe transmetre les seves accions.

Jorge Rodríguez Gerada és un cubà-neoyorquí que està considerat com un dels fundadors del “culture jamming” fa més de 15 anys i afirma en la seva web que “les icones d’avui dia les escolleixen les marques comercials basant-se en uns patrons estètics i econòmics. Això a mi no m’agrada. Vull ensenyar que l’important són les nostres vides, l’impacte en l’entorn que té cada persona, les vides heroïnes dels milers de treballadors que mai seran famosos, ni protagonistes de res”.

La contrapublicitat

Boda fone, Murder King, Say No o Caca Madrid. Encara que hagin estat manipulades, reconeixem en aquestes lletres els noms de les quatre grans marques o companyies. Poden semblar simples jocs de paraules però no ho són. Darrere d’aquesta intencionada transformació dels logotips hi ha una crítica a les companyies de telefonia mòbil o de menjar ràpid per exemple.

La contrapublicitat és la variant més coneguda del “culture jamming”. Aquest moviment va començar als Estats-Units als anys 60 i més profundament als 70 quan l’art Pop jugava amb la publicitat. Gradualment, es van veure pintades sobre valles i altres suports publicitàris. El que va començar sent una manifestació de rebel·lia juvenil, va començar a ser un instrument d’expressió social.

Dins la contrapublicitat també podem trobar vàries tècniques i corrents com el “snipe”. Tal com expliquen en la seva web “The Billboard Libertation Front”, una de les associacions més conegudes de contrapublicitat: “els snipers són franctiradors semiòtics. El seu objectiu és canviar, corregir o aclarar els missatges de la publicitat. Per a dur-ho a terme, usen parets que intervenen a través de graffities i altres tècniques”

Per entendre el fenòmen de la contrapublicitat s’ha de fer referència al seu aparent enemic: la publicitat. Molts teòrics d’aquest moviment artístic i antisistema coincideixen en afirmar que “som capaços d’entendre els cartells contrapublicitaris ràpidament gràcies a l’educació en l’univers de les imatges que la publicitat ens ha donat”. Insisteixen en què “la ironia i la sàtira encaixen en els nostres esquemes mentals perquè gràcies a la publicitat hem après a pensar i expressar emocions en imatges”.

La contrapublicitat denuncia a una cultura que es basa en el consum irresponsable i que opta com a instrument de persuasió utilitzar la publicitat. No ens hem d’oblidar que la pròpia contrapublicitat també vol arribar a ser una eina per a convèncer l’altre. Tal com indica un article en la web consumehastamorir “més enllà de la seva evident semblança estètica entre ambdues disciplines, el moviment subversiu contrapublicitari utilitza tècniques de comunicació provinents dels principis bàsics publicitaris com el USP (Unique selling Proposition)”.

No obstant, cal esmentar el nou corrent publicitari anomenat: la publicitat contrapublicitària. Segons un article de la revista “El Publicista”: “Aquest nou moviment provoca que les pròpies marques estiguin darrere d’aquestes accions per a generar notorietat, per a aconseguir que la seva marca resulti simpàtica o per a explicar coses que mai firmarien sota una campanya convencional. En definitiva, no és més que una forma per a arribar als joves”.

En un altre article de la mateixa revista, el publicitari José Luis Esteo confirma que “les agències treballen amb llenguatge contrapublicitari pero lògicament sense criticar a la marca. Tots hem rigut i ironitzat de la publicitat. Com a professional i com a marca és sa riure’s de si mateix per no creure’s Déu”. Richard Wakefield, creatiu publicitari i professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna (Universitat Ramon Llull) pensa que “sempre és interessant i bo que hi hagi un llenguatge alternatiu, que fomenti la llibertat d’expressió pèro que crec que és injust parlar solament de manipulació en la publicitat, hauria d’abarcar tot l’àmbit de la comunicació i els seus mitjans”.

Associacions espanyoles i internacionals de contrapublicitat:

Encara que la contrapublicitat a Espanya encara sigui un fenòmen emergent, existeixen multitud de comunitats i associacions extrangeres amb anys d’experiència i bastant rodatge, unes més conegudes que altres. Les associacions nacionals, però, cada vegada van aconseguint més adeptes i gent que s’identifica amb la causa. Cadascuna de les comunitats té característiques diferents però units per un mateix objectiu: recuperar l’espai públic. Alguns dels exemples de grups internacionals són:

Com he esmentat anteriorment, el grup més conegut mundialment en l’àmbit de la contrapublicitat i “street art” són els canadencs “Adbusters”. La seva revista que porta el mateix nom es considerada la bíblia d’aquest moviment. Porten ja una dècada abarcant tots els tipus i tècniques de la contrapublicitat com el “Google bombing”, els “flash mobs” o “hoax”… Ells van ser els promotors del “Buy Nothing Day” que es celebra el dia 26 de novembre de cada any i animen a no comprar res a aquell dia. Els australians B.U.D.A U.P ataquen exclusivament les valles de alcohol i tabac. Però l’acte de subvertir els espais públics no ha de ser practicat solament per col·lectius artístics i activistes. L’organització “eco-action” dóna explicacions per a que tothom ho pugui fer. També en la web “Urbanist” es pot trobar algunes tècniques per construir els teus pròpis cartells. “Church of subgenious” utilitzen la paròdia per a ridiculitzar l’església i el consum en general. La “Cacophony Society” està formada per terroristes culturals que es dediquen a organitzar events transgressors com el “Santa Rampage”, on milers de persones disfressades de Papa Noel s’emborratxen en públic.

A Europa també hi podem trobar manifestacions d’aquest moviment com el francès “Resistance a l’Agression publicitaire”. França també té una llarga tradició no solament de publicacions, sinó també de llibres i anàlisis sobre el consum. A Espanya les més conegudes són els ecologistes “Consumehastamorir”, “Yomango”, “Malababa” i “Makea”.

Festivals i esdeveniments de contrapublicitat

A Eslovènia arriben cada any cents de videos que es presenten al “Memefest”, un festival de produccions audiovisuals crítiques amb la incitació al fet de gastar compulsivament. Isidro Jiménez, membre del col·lectiu “consumehastamorir” parla del festival: “És tot molt creatiu, però no volem que sigui un art. Ho fem com un mitjà per a aconseguir canvis en els comportaments dels consumidors”. A nivell nacional, “l’Observatori de Resistències i Subcultures” junt amb el Centre de Cultura Contermporànea de Barcelona (CCCB) i la pròpia “Adbusters” són els promotors de “Malababa”, un concurs contrapublicitari que va començar l’any 2006 i que va comptar amb centenars de participacions. L’últim acte que s’ha celebrat ha estat el dia 24 de maig a Donostia amb els “Premis Ombra”. Les tipologies de nominacions al premi són als anuncis més sexistes, xenòfobs, falsament ecològics… Les dates d’aquest festival coincideixen expressament amb els “Premis Sol” de publicitat de Sant Sebastià.

Aquests esdeveniments i festivals juntament amb les organitzacions que les preparen solament són alguns dels exemples del complex món del “culture jamming” i de la contrapublicitat. Els que promouen les accions es mouen entre el vandalisme i l’art. Tot depèn de la perspectiva de cadascú. Ens alguns països com Estats Units pots anar a la presó si t’enxampen. En canvi, a Espanya com que el fenomen encara és molt recent, la llei no s’ha pronunciat. El que no es pot discutir és que l’èxit d’aquest moviment està creixent i va adquirint més popularitat. La causa l’explica molt bé l’escriptora Naomi Klein en el seu llibre “No Logo”: “hi ha alguna cosa massa profunda en la nostra ment que fa que disfrutem al veure ridicularitzats els símbols del poder coorporatiu”.

El carrer Tallers, un indret de contradiccions

Si passeges per les Rambles direcció a l'estàtua de Colon i gires al primer trencant a la dreta, et toparàs repentinament amb el carrer Tallers, que s'engloba dins d'un barri caracteritzat per constituir un indret laberíntic de carrers estrets i interminables, el Raval. Aquest barri ha estat durant molt temps present indiscutible en les cròniques de successos, el podríem definir con el gran maltractat de la ciutat Comtal ja que ha estat objectiu d'injustos prejudicis fruit de la desconeixença general.

El carrer Tallers, que més que carrer sembla un corredor per la seva poca amplitud i la seva llargària, també ha patit aquests estereotips. No obstant, avui dia la població de Barcelona i els seus visitants s'estan adonant que és un carrer interessant en el què flueix molta gent diversa i a totes hores del dia.

El que vertaderament impressiona d'aquest passadís és la riquesa humana que conté en tan relatiu poc espai. El que abunda més són els artistes bohemis mesurablement cansats d'esperar el seu moment de glòria. A mesura que vas caminat també podràs veure universitaris espitats quasi elevant-se, sense deixar de guaitar els seus rellotges supersònics. Els estudiants es barregen amb multitud de turistes inquiets, aguantant els mapes incompresiblement gegantins, mirant al cel preguntant-se on deu ser el Liceu. Actualment, el carrer Tallers és seu de nombrosos comerços, però aquests són tant antagònics com la gent que hi va a passejar. Per una banda podem trobar la típica botiga de queviures amb mobiliari rònec on l'enciam està situat al costat del lleixiu. Per altra banda, pots xocar amb botigues plenament "heavies o gòtiques" on tot és basa amb el color negre. Les vitrines d'aquests últims establiments solen ser rocambolesques i t'ofereixen unes botes militars i un tatuatge al mateix preu.

El problema que té el carrer Tallers és que si és la teva primera experiència com a vianant d'aquest passatge, possiblement arribaràs tard a la reunió, classe o treball que tenies establert en una hora determinada. La segona vegada, però, serà diferent i passaràs rabent perquè sabràs l'inacabable que pot ser passar per aquest carrer. Personalment, recomano acabar la travessia i d'aquesta manera poder-te endinsar en un entramat d'edificis emblemàtics i respirar la seva història plena d'anècdotes de l'intens moviment obrer del segle XIX.

Una demanda real i reial

Durant aquests últims quatre dies, qualsevol mitjà de comunicació, sigui la ràdio, televisió o la premsa ha dut a terme un exaustiu seguiment mediàtic del cas de Telma Ortiz. Per aquells que no ho saben encara, cosa díficil però tot pot ser, la notícia constava en què Telma Ortiz, germana de la princesa Letizia, va demandar a 53 mitjans de comunicació i aquest dilluns 12 de maig es va celebrar el judici.

La petició de Telma i Enrique, el seu novio i abogat de professió, és bastant clara: “que els mitjans s’abstinguin de captar, publicar, distribuir, difundir, emitir o reproduir imatges seves o de la seva parella en cas que no siguin d’actes oficials o protocolaris”. Entre els mitjans denunciats hi inclouen totes les televisions d’àmbit nacional, totes les revistes del cor, diversos diaris gratuïts i les agències que cobreixen informació social.

Entremig de tot l’enrenou mediàtic, bastant justificat ja que els mitjans formen la part demandada, hi podem localitzar diversos punts clau. Primerament, crec que s’ha de destacar que a Espanya és un cas sense precedents i que cap mitjà s’esperava una acció d’aquestes característiques. Un referent amb elements similars va ser el pleit que va interposar Carolina de Mónaco l’any 2004 a una revista alemana, el Tribunal de Drets Humans li van donar la raó. Segons el meu parer, el cas de Telma Ortiz és més complexe ja que la demandant no forma part estrictament de la familia reial. Una altra qüestió és que Telma Ortiz ha reavivat el debat de quina és la línia que separa el dret a la informació i el dret a la intimitat. Crec que aferrar-se amb força a un bàndol o l’altre és qüestió d’interessos.

A part dels debats que s’han generat, personalment les maneres en què la germana de la princesa va dur a terme la seva denúncia, no van ser la més idònies. També ho ha estimat així la jutgessa ja que avui dijous 15 de maig ja ha dictat sentència. Maria Lourdes Pérez Padilla ha denegat per “inviabilitat jurídica” les mesures cautelars que van voler els demandants per considerar que sí té projecció pública. Respecte a l’altra part, els mitjans, la jutgessa ha refusat l’argument d’aquests en considerar censura si la sentència fos favorable a Telma Ortiz.

Abans que la jutgessa es pronunciés, molts periodistes del cor, en una postura apocalítica, van dir que seria la fi de la prensa rosa i ja es veien tots a la cua de l’INEM. Penso que ni que la resolució del judici hagués estat favorable a Ortiz no s’hagués acabat la premsa del cor. Han de ser moltes les circunstàncies per eliminar a bona part de la programació de la televisió i a la gran quantitat de revistes del cor que podem trobar als quioscos.

En conclusió, crec que l’únic que ha aconseguit Telma Ortiz és que s’hagi produït un increment en la seva suposada persecusió per part dels mitjans. A més, el seu marit abans pràcticament desconegut, ara ha guanyat en popularitat cosa que indica que també pot ser possible que sigui un nou objectiu dels flashos de les càmeres. No hem d’oblidar per últim, que també ha repercutit en la seva butxaca ja que ha hagut de pagar 50.000 euros pels costos del judici. Simplement, crec que no es pot considerar que la jugada li hagi sortit rodona.

Sant Jordi, una festivitat plenament catalana

A les 12:30 hores vaig sortir de la Facultat de Comunicació Blanquerna disposada a veure i endinsar-me en l’ambient tan especial que es forma en la diada de Sant Jordi. Alguna gent creu que passejar per les Rambles o per Plaça Catalunya pot resultar agobiant una tarda de dissabte i intenten no passar-hi. En canvi, el dia 23 d’abril tothom acaba als mateixos indrets de Barcelona, sabem que hi haurà massa gent, que segurament ens estressarem. No obstant, en el fons, hi anem per evitar la sensació que ens hem perdut alguna cosa. Sant Jordi està dedicat especialment a les parelles. No hem d’oblidar, però, que també és una festivitat que realça la tradició catalana. És sobretot un dia de i pels catalans, un dia en què ens sentim orgullosos de ser-ho i treiem les nostres senyeres al carrer.

Vaig seguir el meu itinerari fins arribar als voltants de Plaça Catalunya. Centenars de parades de roses estaven col·locades costat a costat. Unes més ostentoses i vistoses, i altres més modestes i senzilles, això sí, quasi totes disposaven d’una oferta àmplia de roses de tots els colors i per tots els gustos: verdes, negres, blanques, blaves…La novetat d’aquest any va ser la rosa multicolor pels més atrevits encara que, jo sóc de l’opinió que la rosa vermella amb l’espiga de blat és insuperable i la més autèntica. La rosa, però, comparteix protagonisme amb l’altre signe indiscutible de Sant Jordi: el llibre. Aquest fet es reflecteix quan camines i t’adones que davant de cada parada de roses, n’hi ha una de llibres. Aquest és el dia idoni per trobar el llibre que fa temps que busques ja que moltes de les parades estan especialitzades per temes: criminal, aventura, biografies…

Sens dubte, Sant Jordi és un dia important pels escriptors i els amants de la lectura. A part de la venda dels seus llibres, els escriptors més mediàtics i no tant coneguts s’acosten més que mai al seu públic. Els lectors s’organitzen en cues esperant amb impaciència i il·lusió que el seu escriptor preferit signi amb una dedicatòria personal. Abans d’arribar al Passeig de Gràcia on junt amb Les Rambles són un dels llocs on l’expressió de la rosa i el llibre es fa més evident, vaig parar al mig de la Plaça Catalunya. Com cada any, “els matins de TV3” va aprofitar la diada per sortir al carrer i plantar-se al mig de la popular plaça per donar-se un bon bany de multituds. Catalunya Ràdio amb el programa del Manuel Fuentes “Problemes domèstics”, Màxima FM o fins i tot una “discomòbil” de Platja d’Aro també hi estaven representades.

Després de d’estar una estona mirant els diferents programes a l’aire lliure, vaig seguir el recorregut fins a Passeig de Gràcia. Allí vaig trobar l’estand de l’escriptor que he sentit més vegades el seu nom durant els últims dies: Carlos Ruiz Zafón. Una gentada s’arremolinava al seu voltant. També els actors del programa “Pòlonia” de TV3 hi eren presents.

De repent, s’em va ocórrer mirar l’hora. Davant la meva cara de sorpresa i incredulitat vaig poder comprovar que realment havien passat 1 hora i mitja sense adonar-me’n. I enmig dels “hooligans” del Manchester ansiosos de cerveza i futbol, vaig decidir que a la tarda tornaria per a amortitzar el dia.

"Un polític sempre ha de mirar si hi ha un periodista darrere seu escribint"

A les 18:30 puntuals, Xavier Vinader i Francesc Barata van entrar a la sala 201 de la Facultat de Comunicació Blanquerna. La conferència va dur el títol de “Mirar sota les catifes del poder. El periodisme d’investigació”. El protagonista de l’acte va ser Xavier Vinader, periodista expert en terrorisme i autor de Operación Lobo. Memorias de un infiltrado en ETA. El lloc de presentador el va ocupar el professor de la mateixa facultat Francesc Barata que va començar amb un resum de la trajectòria professional de Vinader.

Després d’aquest retrat que va incloure investigacions perilloses amb amenaces, un exili a Paris, llibres i premis com la Creu de Sant Jordi 2007; Xavier Vinader va prendre el torn de paraula. Va iniciar el seu discurs describint-se com “un periodista d’una generació que van patir la restricció i la censura informativa i que van rebre moltes esgarrapades per tal de consolidar la llibertat d’expressió en la transició”. En aquesta època, segons el periodista, va sorgir un “ego periodístic” que tenia com objectiu canviar el món: “Nosaltres teníem al cap el cas Watergate, en canvi, els nous grups empresarials solament volien ser màquines de fer diners”. Posteriorment, va continuar situant la transició en un marge periodístic i va afirmar que “els seus companys i ell van recuperar la història amagada: exiliats, presoners de camps de concentració, maquis...”. El periodista va seguir amb un repàs per la història més recent lligat amb el periodisme d’investigació i la seva pròpia experiència. Va indicar que hi havia tres etapes ben diferenciades. La primera va del 1972 a l’any 1982: en aquest temps mort Franco, succeeix el cas Watergate, finalitza la guerra del Vietnam i neixen alguns diaris com Diario 16, El País, l’Avui o Interviu entre d’altres. En aquest període el periodista va investigar el món de l’extrema dreta i va tenir molts problemes judicials però va declarar que“jo no vaig ser el primer periodista en anar a la presó”. La segona etapa va de 1982 a 1991: coincideix amb l’arribada del PSOE al govern. En el camp de la investigació, es fan grups per destapar “el terrorisme d’estat”, pràctiques irregulars d’alguns dirigents polítics. En aquests anys també neix el diari el Mundo. La tercera etapa va de l’any 1991 al 2000: en aquests anys, Vinader va afirmar que “la convivència entre els periodistes, polítics i patrons es va trencar”. Van haver moltes cròniques d’escàndols com el de Luís Roldán o Mario Conde. Va començar el “periodisme de dossier” que eren batalles pel control dels mitjans dels comunicació.

Xavier Vinader va acabar la seva ponència explicant a què es dedicaven els periodistes d’investigació dels anys 80 i 90 en l’actualitat: “alguns segueixen, altres escriuen llibres i altres estan parats”. En aquest moment, van donar pas al torn de preguntes. Una estudiant va preguntar com veu el periodisme d’investigació en el futur, ell va respondre que “ara quasi ja no es fa periodisme d’investigació per culpa dels conglomertats empresarials que tenen masses interessos. Ara hem tornat al free lance que té pocs mitjans”. Abans de donar per finalitzat l’acte, va aportar un xic d’optimisme en vers la professió “tranquils, que sempre hi haurà catifes del poder per aixecar”.

Margarita Rivière: “Els mitjans estan en mans d’executius Peter Pan que solament volen jugar i no volen créixer”.

La conferència va començar a les 10:00h del dimarts 15 d’abril però ja mitja hora abans, la sala 101 de la facultat de comunicació Blanquerna estava plena d’estudiants i professors. Els convidats no es van retrassar excessivament, uns 10min. Els allà presents vam mirar expectants totes les comprovacions d’última hora: aigua per tots els ponents, funcionament dels micròfons… Quan van creure que tot estava llest, van deixar entrar i seure els professionals de la televisió. En aquest moment hi van haver una tempesta de flaixos i “clics” que provenien dels botons de les més d’una vintena de càmeres. Els estudiants volien la millor perspectiva dels conferenciants.

L’acte va començar amb una presentació de tots els membres de la taula. La moderadora va ser Marta Puiggrós, del programa “La tarda” de BTV. Els convidats els conformaven Víctor M. Amela, periodista i crític de televisió; Fernando de Felipe, guionista de cinema, crític de televisió i professor de la mateixa facultat i Margarita Rivière, periodista i escriptora. Marta Puiggrós va ser qui va iniciar el debat donant una definició de teleporqueria de la Real Acadèmia Espanyola: “conjunt de programes televisius de baixa qualitat”. Seguidament, Víctor Amela va llegir una reflexió que havia escrit fa temps sobre el tema: “la teleporqueria són aquells programes que et fa vergonya que la gent sapiguin que els mires. Fan reflexionar sobre el que som, fan la funció de mirall, és la desfeta d’un sistema cultural”. A partir d’aquí es va iniciar un debat entre els ponents i van arribar a la conclusió que si mirem la “teleporqueria” amb una mirada crítica, amb humor, distància i sentit comú, ens podem enriquir tots. Fernando de Felipe va fer una aportació que va ser aplaudida pels estudiants: “el problema és que la teleporqueria no és un model de possibilitat sinó l’única oferta possible”. Després va continuar analitzant la part més econòmica dels mitjans amb declaracions com “els directius són com caçadors d’ulls però l’audiència té un gran poder de decisió. O sigui, som generadors d’escombreries”. De repent, unes veus amb micròfon de darrere de la sala van protagonitzar l’anècdota del moment. Després d’uns instants amb silenci absolut, Victor M. Amela va exclamar: “També hi és el Freaker Jiménez aquí”? referint-se al periodista Iker Jiménez del programa “Cuarto Milenio”. Margarita Rivière va tornar al debat destacant les diferències entre la televisió americana i europea: “A Estats Units, la televisió va néixer com un entreteniment i la veuen com una forma de donar espectacle. En canvi, aquí va néixer als anys 30, anys de dictadures i totalitarismes. Per això, aquí esperem que ens doni solucions.”. Durant tot el col·loqui ens van citar importants teòrics de la comunicació com és McLuhan.

Finalment, van parlar sobre TV1 i el seu mal funcionament actual. Fernando de Felipe va proposar alguna solució al problema de la poca audiència de la televisió pública. “La funció vertadera de la televisió pública és donar altres opcions al públic que no tenen en altres cadenes i no imitar les privades com estan fent ara”. Per acabar, alguns estudiants van fer preguntes i van expressar les seves opinions sobre la televisió i més concretament sobre temes de successos. Víctor Amela va respondre que els successos i la crònica negra són una forma de sentir-nos alleujats ja que són als altres a qui els hi passen coses i en canvi nosaltres estem salvats. Margarita Rivière va continuar dient que la crònica negra “consolida un sistema de vençedors i vençuts”. La moderadora, Marta Puiggrós va haver de dir que s’acabessin les preguntes perquè “s’estava fent tard”. Un gran aplaudiment va finalitzar la conferència.

"En la religió musulmana hi ha molt masclisme"

PERFIL

Miriam Badri és una noia de 21 anys que resideix a Guissona (Lleida). Guissona quasi té el 50% de població immigrant i conviuen més de 40 nacionalitats. La Miriam, als 10 anys, va venir des de Casablanca (Marroc) amb els seus pares, la seva germana i el seu germà. Actualment, està treballant a la ciutat de Lleida i al mateix temps és presidenta de l’associació d’immigrants marroquins a Guissona. Aquest grup és fonamental per a què els nouvinguts marroquins rebin les primeres indicacions sobre diversos assumptes de primera necessitat com la situació de l’ambulatori, les escoles… D’aquesta manera, la seva integració resulta més fácil i eficaç. La Miriam es basa amb la seva experiència personal per ajudar amb tot el que estigui a les seves mans.

A què es dedica bàsicament l’associació immigrants marroquins de Guissona “Salam”?

L’associació es dedica a progressar amb els nouvinguts marroquins en la seva integració dins Guissona i amb la cultura en general. Arriben molt perduts. Per això els ajudem primerament a saber l’ubicació de l’ajuntament, de les escoles, de l’ambulatori… Sobretot també han de saber que poden adreçar-se a l’associació en cas que tinguin algun problema. Quan ja estan més situats i tranquils, comencem les classes de català i castellà perquè aprendre l’idioma és un factor molt important en la seva integració.

Com has arribat al càrrec de presidenta?

Em vaig interessar per mi mateixa. Ningú em va demanar de ser-ho. Nadir, el primer marroquí que va venir a Guissona, va ser el president durant molts anys però jo crec que convenia un canvi perquè veia que estàvem molt parats, sense innovacions. Jo, ja estava involucrada a diferentes activitats del poble, com el consell comarcal d’esports, i em vaig proposar per a presidenta. L’ajuntament ho va acceptar, van votar els adjunts i els associats i vaig sortir elegida.

Quins són els problemes més freqüents amb què es troben els immigrants en la seva arribada?

El problema principal és l’idioma. Per això, sempre insistim a què vagin a les classes gratuïtes de català i castellà. Fa poc no hi havia tanta informació per a ells i ens trobàvem per exemple, que el dia 25 de desembre, les mares portaven els seus fills al col·legi. A les classes d’acollida, tenim mediadors que els hi expliquen tots els serveis de Guissona, les festes…

Et va costar integrar-te en una nova cultura encara que quan vas arribar eres molt petita?

La veritat és que va ser bastant dur. Tenia 10 anys quan vaig arribar però era bastant conscient del canvi. Els primers dies pensava: parlen d’una manera molt extranya! Recordo els primers anys aquí com a una època una mica negra. Per exemple a Marroc no havia anat d’excursió a l’escola. M’enrecordo quan vaig fer la primera excursió amb l’escola de Guissona, no entenia on ens portaven i perquè tornàvem a l’escola després d’haver passat una bona estona. Crec que aprendre la llengua va ser fundamental per a la meva integració.

Com va néixer la idea de crear una associació d’immigrants marroquins?

Els marroquins de Guissona es van adonar que som la primera nacionalitat extrangera que vam venir al poble fa 30 anys i que faltava un punt de referència, un punt de reunió. Venia molta gent marroquina i estàvem en una situació caòtica de desordre. Llavors, van saber que ja havia a Guissona altres associacions com la senegalesa. A partir d’aquí, fa 12 anys van començar a organitzar reunions d’àrabs, fins avui.

Quina és la teva visió de la població de Guissona tant dels immigrants com els que no ho són?

Som un poble amb 43 nacionalitats. Quasi el 50% de la població és immigrant. La convivència, però, és molt bona. Des de petita he vist que els guissonencs s’han anat adaptant a aquesta situació amb bastanta normalitat. No hi ha cap problema tret d’algun fet puntual però que no té res a veure amb el racisme o la discriminació.

Quina creus que és l’opinió dels catalans dels immigrants marroquins?

M’agradaria dir que jo mai he tingut un problema relacionat amb el racisme o la exclussió pel fet de ser marroquina. No obstant, també sé que no solament els catalans sinó també alguns espanyols tenen molta por al terrorisme islàmic i per això es mostren reticents. En part, els comprenc, però han de saber que no poden generalitzar ja que la majoria estem en contra totalment del terrorisme.
Moltes vegades em trobo que quan em dirigeixo en català a algú desconegut, es sorprèn molt.

Quines creus que són les raons majoritàries que impulsen a un marroquí a decidir abandonar el seu país?

Com qualsevol jove, els marroquins també volen un futur millor. Una bona feina, un cotxe... Molts dels marroquins que vénen aquí són llicenciats i fa molta pena veurel’s treballant de qualsevol cosa. Però és així. En contra del que molta gent pensa, a Marroc majoritàriament no és passa gana. El que passa és que no es pot prosperar, no pots tirar endavant. Llavors, per proximitat, els hi arriben moltes influències que els fa construir un imatge de Europa com si fos un paradís. Quan arriben aquí, es troben amb moltes dificultats.

Saps quina és la nacionalitat més nombrosa a Guissona?

La rumana és la que concentra més quantitat de gent. En els últims dos anys han arribat molts rumans ja que resulten ser mà d’obra barata.

Incidents com el que va passar al metro de Barcelona amb l’agressió d’una adolescent equatoriana, són fets aïllats o el símptoma d’un problema?

Crec que es veritat que existeixen molts prejudicis sobre la immigració. Alguns ens acusen de prendre la feina. Però senyors! Si estem fent la feina que no voleu vosaltres! Jo el que demano, sisplau, és que es deixi de fer generalitzacions… No tots som terroristes, no tots robem, no tots atraquem! M’agrada pensar, però, que aquests que pensen així són minoritaris i que estem en una societat oberta i canviant.

Quin creus que és el motiu principal per a què a Guissona convisquin més de 43 nacionalitats?

Bàsicament per la CAG (Cooperatica Agropecuària de Guissona) i l’Àrea (supermercat de la cooperativa). La cooperativa cada any es va engrandint més, cada any posen al mercat més productes fabricats per ells mateixos. Per això, necessiten més mà d’obra i la van a buscar a altres països ja que bona part dels seus treballadors són immigrants que vénen ja amb el contracte. Normalment, acostuma a venir un o dos representants de les famílies i al cap d’un o dos anys porten la resta.

Creus que les administracions estan realitzant l’esforç necessari per a la integració dels immigrants?

Estic bastant contenta ja que per exemple la nostra associació “Salam” rep subvencions de l’ajuntament i també de la Generalitat. Personalment, les administracions s’estan adonant de la situació i s’hi volen implicar. En aquests moments tinc una petita lluita ja que crec que aquells immigrants que vénen per treballar a la CAG reben més ajuda dels que per exemple vénen per treballar al camp. Aquests últims es troben més desemparats. Existeix un conveni entre la CAG i els ajuntaments que provoca favoritismes i això no es bo per ningú.

Com vius tu la religió musulmana?

La visc d’una manera molt lliberal, a la meva manera. Des de petita m’han incultat el respecte a totes les cultures i que l’odi és el nostre vertader enemic. M’estimo molt la meva religió. M’han preguntat si és veritat que hi ha tant masclisme en l’Islam. Doncs, sí i molt. Els homes van crear el que es diu el “segon alcorà”. Una mala interpretació del veritable alcorà, solament per imposar el seu criteri. L’alcorà no diu que s’hagi de pegar a la dona i menys que no la deixin surtir de casa. Invito a tothom a què llegeixi l’alcorà.

Per últim, quins projectes tens pel futur?

Doncs… a llarg termini vull escriure un llibre sobre l’experiència religiosa però d’una manera novedosa. Ara tan sols és un projecte però m’encantaria fer-lo possible. També vull estudiar integració social i mentre continuar ajudant sense importar-me massa el que diguin la gent.

Juno, entreteniment pur

Aquest film explica una història amb múltiples personatges vinculats entre sí al voltant d’una situació cada vegada més comuna en la nostra societat: l’embaràs no desitjat entre adolescents. Juno Macguff (Ellen Page) és una estudiant de 16 anys amb molta imaginació, culta, observadora i sobretot sarcàstica. Durant el desenvolupament del film es pot entreveure que la protagonista indiscutible ha format una cuirassa per tal d’amagar les pors i els dubtes característics de l’edat de la noia.

Juno es vol iniciar en el sexe i ho prova amb el seu millor amic Bleeker (Michael Cera). El resultat d’aquesta relació és l’embaràs. Després d’explicar la situació al seu pare i a la seva madrastra, decideix donar-lo en adopció. Ara només cal buscar la parella perfecta i finalment són Mark (Jason Bateman) i Vanessa (Jennifer Garner). Juno al llarg de la pel·lícula comparteix agradables moments amb Mark degut a l’enteniment i les aficions mútues. Quan entres a la sala de cinema és possible fer-te una idea preconcebuda si t’han comentat el tema. “Pel·lícula americana d’una noia de 16 anys que va a l’institut i es queda embarassada”. Realment fácil pensar “una altra americanada d’adolescents amb un festival d’hormones alterades”. Aquesta visió trontolla i cau quan l’espectador veu que està equivocat. Primerament, el que pot sorprendre més és que Juno i els seus pares no fan un drama i accepten la seva condició d’embarassada amb bastant naturalitat. La protagonista no és la típica animadora que s’enamora del capità de l’equip de futbol sinó que cada frase que pronuncia denota enginy i picardia.

Encara que no abundin els girs inesperats, el film dirigit per Jason Reitman està ple de diàlegs i conversacions ocurrents. Juno no es pot considerar una obra mestra que pasarà a la posteritat però la pel·lícula guanyadora de l’oscar al millor guió (Diablo Cody) és entreteniment amb un humor sutil i càlid. Que aprofiti.

Una percepció errònia i corregida

Als pobles quan algú marxa a Barcelona a estudiar resulta tota una proesa. Aquest fet ha persistit encara que diuen que estem en temps de globalització mundial. Em situo en l’època en què jo encara era una nena amb dues cues i motxilla de colors. Els estudiants viatgers de la gran ciutat tornaven al poble i parlaven de grans botigues i de jardins plens d’animació. D’altra banda, també explicaven l’altra cara de la moneda. Amb gran expectació sentia els seus comentaris sobre el Raval, “el barri Xino”. Segons els interlocutors, era un barri perillós, tenyit de delinqüència juvenil i amb immenses possibilitats de ser extorsionat si passeges pels seus carrerons estrets i foscos.
Evidentment, em vaig construir una visió personal del barri del Raval. Creia que era un lloc que s’havia d’evitar, que tothom sabia de la seva existencia però que s’havia d’ignorar quan es visita la ciutat Comtal. Vaig tenir la mateixa percepció fins que vaig saber que aniria en una universitat situada en aquest barri. En un primer moment, quan el curs va començar, em vaig mostrar reticent. No obstant, poc a poc, vaig aparcar la meva hesitació i desconfiança. Vaig obrir els ulls, m’havien enganyat.
Em vaig trobar al mig d’un barri que està fent grans esforços per arribar a aconseguir la interculturalitat. Una mescla de comerços autòctons, de tota la vida, amb diferents locutoris, restaurants de menjar indi, paquistanès o xinès. El Raval està inclòs en totes les guies turístiques de Barcelona. És un barri que està de moda, barreja lograda i permanent entre bohemis i tradicionals. És clar que la convivència entre diferents cultures és difícil i sobretot quan et toca viure amb situacions precàries. Aposto pel diàleg i la interacció com a solucions enfront a la violència. En conclusió, ara quan torno al poble, m’adono que el meu discurs ha canviat. Predico als quatre vents que és un indret que no és pot obviar. S’ha de descobrir i sobretot viure’l.

"La televisió és més un electrodomèstic que un mitjà"

Josep Cuní i el degà del col·legi de periodistes, Josep Carles, van entrar a l’hora prevista, les 19:00 hores el dia 21 de març. Ens vam reunir aproximadament unes 30 persones. En les primeres files ens vam situar la majoria d’estudiants universitaris. Entre els presents, també hi havien unes àvies disposades a prestar-li el seu suport condional i a riure de totes i cada una de les paraules que surtien de la boca del presentador estrella.
El degà va començar la conferència presentant a l’invitat i elogiant la seva trajectòria professional. Posteriorment, el torn de paraula va passar al director i presentador dels matins de TV3. Va començar la seva ponència amb l’afirmació que no sabria definir-se. Va considerar que ell pertany al tipus de periodisme del principi de la llibertat de la informació. En canvi, creu que avui dia “el periodisme està paralitzat per la por degut a la trinxera empresarial”. Posteriorment, va proclamar el dret del ciutadà a rebre informació veraç per part del televisor i a la mateixa vegada entretenir-se. Va anunciar la necessitat de trobar aquest equilibri per tal que “la televisió passi de ser un electrodomèstic ple de cròniques negres a un mitjà decent”. Després, va acabar donant la seva opinió sobre les noves tecnologies i en concret sobre internet.

“A internet es difonen moltes mentides sense contrastar i a més fa minvar la capacitat crítica”.
Tot seguit, va tenir lloc el torn de preguntes. Van haver-hi molts dits aixecats ja que moltes persones volien obtenir una resposta del periodista a les seves qüestions. Una de les primeres preguntes va ser si sentia molta pressió per mantenir-se pel fet de ser líder d’audiència als matins de Catalunya. La seva resposta va ser que el seu programa s’havia convertit en un referent no per ell sinó pels continguts i que qualitat no és sinònim de aborrit, frivolitat o trascendència. Sens dubte, però, la pregunta que més expectació va causar va ser si li agradava el programa d’humor polític “Polònia”. La seva resposta no ens va deixar indiferents. “És un bon programa d’humor però tant treball i sacrifici per a què de mi solament es recordi el prou, prou...”. Les preguntes disteses es van barrejar amb les profundes fins que a les 21:15, Josep Cuní, es va despedir agraint la nostra presència.

la ràdio: el meu assumpte pendent

Em dic Lourdes Piqué i sóc de Guissona (Lleida). El consum de mitjans de comunicació forma una part important de la meva vida. Des de petita que he seguit TV3 i ara s'ha convertit en la meva cadena de televisió de referència. Miro els informatius i les diferentes sèries i concursos d'aquesta cadena. A part, però, també consumeixo altres cadenes de titularietat privada com Telecinco, Antena 3 o Cuatro (sobretot les sèries de procedència nord-americana de la Fox).

El meu consum de premsa es basa en el diari "la Mañana" (cobertura de Lleida) i la Vanguardia amb els seus respectius suplements. No obstant, també llegeixo els demés diaris que cauen a les meves mans. Les seccions que m'interessen més són la d'internacional, cultura i societat. El professional que personalment és un referent en l'escriptura de crítiques de televisió és el Victor Amela. Estic bastant decidida amb l'especialització de premsa però crec que encara podria canviar d'opinió. El meu consum de ràdio és bastant limitat, per això el considero el meu assumpte pendent. Em comprometo, però, a què deixi de ser-ho i d'aquesta manera poder debatre sobre els diferents programes amb una mica de coneixement de la causa.

Les meves aficions és llegir tot tipus de llibres (biografies, novel·les...), els idiomes i l'esport en general.