“Nace una ilusión…Bella y Bestia son”

Barcelona obra les seves portes per presentar una història vista per més de 30 milions d’espectadors en tot el món: “La Bella y la Bestia”, creada l’any 1740 per l’escriptora francesa Madame de Villenueve. Stage Entretainment n’ha fet una versió produïda a partir del musical de Broadway, la primera de Disney que s’estrena a la ciutat comtal.
El reconeixement i l’èxit d’aquest conte de fades és degut bàsicament al contingut, un argument senzill però amb una moral universal: “la bellesa en troba en l’interior”. Missatge transmès a partir de la història d’amor entre la Bella (María Adamuz), una dolça noia enamorada de la literatura i dels prínceps blaus i la Bèstia (David Ordinas), un noi transformat en un monstre com a conseqüència del seu egoisme i mal caràcter que, per trencar l’encanteri i tornar a ser humà, ha d’aconseguir que algú l’estimi pel seu interior, deixant de banda el seu terrorífic aspecte. Aquest transcurs no li serà fàcil ja que, Gastón (Pablo Puyol) vol casar-se amb l’única persona capaç de recuperar la bondat de la Bèstia, la Bella. Tres personatges que encarnen la personalitat dels dibuixos animats a la perfecció i els quals interpreten quasi bé els mateixos diàlegs de la pel·lícula.
Els entranyables i deliciosos criats transformats en objectes del castell són la guspira de la història. Sens dubte, l’ànima de l’obra. Aporten un toc humorístic essencial a partir de ressaltar les distintes personalitats de cada un d’ells: el responsable i peruc rellotge “Dindón”, l’alegre i enamoradís canelobre “Lumière” i la hospitalària i serena tetera “Sra. Potts”. Destaquen per la seva interpretació brillant, sobretot en l’escena del “¡Qué festín!”.
El musical, dirigit per Glenn Casale, captiva des d’un bon principi al públic per l’impactant decorat amb una gran espectacularitat visual. Una escenografia que ens transporta a un enorme i majestuós però tenebrós castell carregat d’elements d’estil barroc, al petit i acollidor poble francès on viu la Bella i a un fred i fosc bosc on els llops ataquen a Maurice (pare de la protagonista). El canvi d’escenes amb el seu respectiu ambient està molt ben aconseguit gràcies als acurats aspectes tècnics, lluminosos i sonors.
Barcelona Teatre Musical (BTM) ha apostat per mostrar al públic català de totes les edats la màgia de la pel·lícula de Disney al teatre. Uns dibuixos animats convertits en actors i actrius que, amb un espectacular vestuari, unes vistoses coreografies, una magnífica orquestra i unes potents i harmonioses veus aconsegueixen transportar als més petits al món dels adults i aquests a la il·lusió i innocència dels infants.
Una bona elecció per a tots aquells que volguin endinsar-se en un món de fantasia del qual la majoria d’espectadors marxen cantant la mítica cançó “nace una ilusión, tiemblan de emoción... Bella y Bestia son”.

Darrera una màscara

Any rere any arriba el dia en el qual els aficionats a les festes i al descontrol es vesteixen d’una forma poc habitual per transformar-se, per canviar, per deixar de ser un mateix durant unes hores, per fer un “kit kat” en temps de crisis, per amagar-se darrera una màscara. Any rere any, arriba el temps de Carnestoltes.
Per a mi, és una festa de somnis, frustrats potser també. Dies on cadascú crea una nova personalitat, aquella en la qual havíem aspirat ser en una fantasia. Una princesa amb un vestit ple de volants de color rosa xiclet i purpurina dins d’una carrossa, un heroi forçut amb una lluenta capa que defensa el món, una infermera sensual amb el poder de fer caure la baba a qualsevol noi, un Frankenstein que espanta als innocents o una carota caricaturada del President Zapatero o del jugador de futbol Ronaldinho en senyal de burla.
Són dies de disbauxa extrema on s’accentua la permissivitat, es trenquen les regles i desapareix la por al ridícul. No obstant això, on es troba el límit del respecte i la ètica vers la màscara escollida?
Era dissabte i, ja passada la mitja nit, en una mítica discoteca de Mataró també es va rendir homenatge al Rei del Carnaval. Fent una ullada a la sala vaig veure entrar una noia asseguada en una cadira de rodes. No ens enganyem, aquestes situacions ens omplen de compassió i sempre s’obra la porta de la incomoditat en ser conscients de la mancança d’aquella persona. El meu pensament es va omplir de tòpics: la increïble força de voluntat per entrar en un espai on saltar i ballar és el més comú, el somriure permanent davant d’un escenari on dissimuladament la gent mira de reüll i la valentia per vèncer les adversitats a les quals s’ha d’afrontar una persona que no es pot mantenir de peu. Admirable, sens dubte.
De sobte, jo vaig ser la paralitzada. Aquella noia, aparentment paralítica, es va aixecar tranquil·lament, va agafar una copa i va començar a ballar. Em vaig quedar perplexa. Tot era mentida. Era una disfressa o una broma de mal gust? D’aquí neixen les meves preguntes: fins on es pot arribar? Amb quina cara miraria una persona que sap que no es pot aixecar de la cadira de rodes per explicar-li el que significa la invalidesa? La màscara d’aquesta noia, personalment, sobrepassava el límit. El límit del respecte. Així no s’aconsegueix ser la Reina del Carnaval.