Els lligaments, el malson dels futbolistes

Les lesions de genoll són el punt negre en la carrera esportiva de molts futbolistes professionals. Els lligaments del genoll són un mal de cap per a molts esportistes d’elit.

Durant els últims anys, l’esport professional ha patit, i pateix encara, una plaga important de lesions greus de genoll, sobretot dels lligaments. Molts futbolistes de primer nivell mundial com ara Xavi, Edmilson, Cicinho, etcètera, han patit algun tipus de lesió de lligaments i han hagut de ser intervinguts quirúrgicament.

Dins de les lesions de genoll entre els esportistes, es poden diferenciar quatre tipus, els més freqüents: lesió de menisc, esquinç del lligament lateral intern, lesió del lligament creuat anterior i la luxació de ròtula. El millor moment per valorar el genoll és immediatament després de que s’hagi produït la lesió. Abans de que hagi passat una hora, pot existir ja un espasme muscular protector, i passades 24 hores pot existir inclús una inflamació tant gran que impedeixi una exploració satisfactòria.




Centrant-nos en les lesions del lligament creuat anterior, les més habituals en els esportistes durant els últims anys, aquesta s’acostuma a produir després d’un traumatisme directe. Les lesions s’observen quan un esportista canvia de direcció al córrer i experimenta un bloqueig brusc del genoll.

Si ens centrem en la plaga de lesions de lligaments dels últims anys que afecta als futbolistes professions, una pregunta arriba a la ment de tothom: ‘Quina és la causa d’aquest aquest augment?’ Ningú pot assenyalar cap causa clara, ni tant sols els especialistes. Ramon Cugat, traumatòleg de reconegut prestigi que ha operat a gran part d’aquests futbolistes, va declarar a un diari que “no hi ha cap causa clara, és una acumulació de fets. Estem davant d’un problema multifactorial produït per vàries causes que es relacionen entre sí”. Aquestes diverses causes possibles són, entre d’altres: una preparació física deficitària, lesions mal curades i/o recuperacions precipitades, estrés competitiu i fatiga per sobrecàrrega de partits, sobre entrenament, desequilibris musculars...
En referència a les causes d’aquest tipus de lesions, un altre traumatòleg, el Doctor Miguel Ángel Pérez, assegura que “en general, podem pensar que hi contribueixen diversos factors, com ara la sobrecàrrega de partits, l’estat del terreny de joc, el material, les botes, les lesions prèvies que han tingut els jugadors, la mala sort fins i tot, etc.”
La violència de les entrades queda descartada com a causa important i preocupant, ja que el 75% de les lesions de genoll se les produeixen els jugadors tot sols, mentre que només el 25% es produeixen per entrades fortes o cops.

Qüestionat també sobre les pràctiques més habituals per reparar les lesions de genoll en general, el Dr. Pérez assegura que “gairebé totes les lesions de menisc es poden solucionar per cirurgia artroscòpica. Efectuant una meniscectomia parcial, és a dir, resecció de la part del menisc que està trencada o bé, quan és possible, suturant la lesió meniscal. Referent a les lesions lligamentoses hem de diferenciar les lesions de lligaments intraarticular, com els lligaments creuats, que es resolen per artroscòpia, de les de lligaments extraarticulars, com els lligaments laterals, que es tracten conservadorament mitjançant immobilització i rehabilitació, o segons el grau de lesió, són tributàries de cirurgia convencional a cel obert”.

Com ja s’ha dit, una plaga de lesions de genoll ha afectat durant els últims anys al món del futbol, però l’equip més afectat, sense cap mena de dubte, ha estat el F.C.Barcelona.

A principis de la temporada 2004/2005, cinc jugadors blaugranes van caure lesionats del genoll: Gabri, Motta, Edmilson i Larsson. Va ser, sense dubte, el període més fatídic. Tots els casos van ser molt semblants, però cadascun té la seva història:

Motta: El dia 11 de setembre de 2004, el jugador italo-brasiler va patir un trencament dels lligaments lateral intern i creuat anterior. El període de recuperació es va establir en sis mesos, i el procés va complir el guió previst.



Gabri: De igual gravetat va ser la seva lesió. Uns dies després que el seu company Motta, el dia 23 de setembre, Gabri va patir el mateix trencament, tot i que la seva recuperació es va allargar més del previst, ja que no va poder tornar a jugar en tota la temporada.

Edmilson: 10 dies després, el 3 d’octubre, el brasiler José Edmilson va caure lesionat també del genoll. En el seu cas, però, va trencar-se el menisc i el lligament creuat anterior del genoll dret.

Larsson: Transcorregut un mes, el 20 de novembre va ser el torn per al suec Henrik Larsson. Durant el clàssic Barça-Real Madrid, el davanter va patir una lesió del cartílag femoral i es va trencar el lligament creuat anterior del genoll esquerre. Ell tampoc va poder tornar a jugar durant aquella temporada.

La temporada següent va tocar-li al migcampista de Terrassa Xavi Hernández. El jugador català va trencar-se el lligament creuat anterior durant un entrenament amb el Barça el dia 2 de desembre de 2005. A causa d’aquesta lesió, el jugador va perdre’s la final de la Champions que el seu equip va guanyar a París el mes de maig del 2006, i va estar a punt de perdre’s el Mundial d’Alemanya.


La temporada següent li va tocar al camerunès Samuel Eto’o. Al mes d’octubre, el davanter va trencar-se el menisc en un mal gest del genoll. La seva recuperació, però, va ser més curta, ja que va estar de baixa uns dos mesos aproximadament.


Sembla que el problema afluixa, tot i la llarga lesió que pateix actualment el defensa Gabriel Milito, entre d'altres casos.
Els terrenys de joc segueixen sent els mateixos, els entrenament són iguals, les botes no han evolucionat gaire... es podria assenyalar doncs a la mala sort com la principal causa.

Piqué, Cesc, Tejera... i quants més?

Cesc Fàbregas, Gerard Piqué, Sergio Tejera, Fran Mérida... Tots aquests futbolistes tenen una cosa en comú: van ser contractats per un club estranger quan encara no havien complert la majoria d’edat.

L’any 2003, Cesc Fàbregas jugava a la categoria cadet del F.C.Barcelona quan l’Arsenal va fer-li una oferta per a incorporar-se a l’entitat anglesa amb 16 anys. El jugador era en aquells moments una de les grans promeses del futbol base blaugrana, però l’equip londinenc va oferir-li un contracte professional, va assegurar-li certa continuïtat al primer equip i el jove jugador va acceptar. Avui en dia, sis anys després de la seva arribada, Cesc és el capità dels gunners amb només 22 anys i és la gran referència de l’equip.
El següent cas similar també va ser molt sonat. Va ser el de Gerard Piqué, que formava part del mateix equip que Cesc. Piqué, en aquest cas, va ser fitxat pel Manchester United quan estava en edat juvenil, l’any 2004. L’equip anglès, aprofitant que el jugador (encara menor, recordem) no tenia contracte professional, va dur a terme la operació amb un cost econòmic zero.
D’aquesta manera, el Barça veia com s'escapaven dues de les grans promeses del seu futbol base i, a més, sense cobrar ni tant sols els drets de formació dels jugadors. Però la cosa no es queda aquí. Quatre anys després de veure marxar Piqué (nét d’un ex-directiu del club i culé de tota la vida) amb només 17 anys, el Barça va haver de pagar 5 milions d’euros al Manchester United per recuperar el jugador pel seu primer equip. Amb 22 anys, en l'actualitat es tracta d'un jugador indiscutible a l’equip i tot un ídol per a l’afició barcelonista.

Aquests, però, no han estat els únics casos, tot i que és evident que aquí tenen ressò els casos relacionats amb el Barça i l’Espanyol. A més, criden l’atenció perquè es tracta de conflictes entre grans clubs d’Europa. En el cas dels pericos, l’exemple més conegut és el de Sergio Tejera. Fa quasi quatre anys, el Chelsea de Londres va fitxar el jugador de l’Espanyol Tejera quan aquest tenia 16 anys. En aquest cas, però, l’equip anglès va pagar una quantitat a l’entitat perica en concepte de drets de formació (es parla d’uns 140.000 euros).

El fet de ser contractats per equips estrangers comporta la separació dels joves del seu entorn, dels seus amics, la seva escola i, en algunes ocasions, de la seva família. Els clubs posen a disposició dels jugadors allotjament (normalment viuen a cases amb famílies), classes d’anglès per ajudar a l’adaptació del futbolista a la seva nova vida, etc. A més d’això, no oblidem que són nois de 16-17 anys que, de cop i volta, es troben amb un gran sou i vivint sense els pares, amb els riscos que això comporta.

Aquest debat, evidentment, va molt més enllà dels límits futbolístics. És un debat ètic i moral. És a dir, fins a quin punt un club de futbol té el dret de fitxar un jugador adolescent apartant-lo del seu entorn sense el permís del club que l’ha format com a jugador i com a persona.
En aquest sentit, fa cosa de dos mesos, la UEFA va anunciar que presentaria a la FIFA i a la UE una resolució que estipula que “els jugadors menors de 18 anys no puguin ser objecte de fitxatges internacionals, ja sigui per entrar a Europa o dins del mateix continent”. William Gaillard, director de comunicació de la UEFA i conseller del president d’aquest organisme, Michel Platini, va explicar que “hem de discutir i definir les modalitats amb la FIFA i la UE per acordar unes regles que impedeixin als centres de formació ser saquejats per clubs més rics”. En un comunicat transmès per la UEFA, el mateix Platini va declarar que “la qüestió dels menors és sobretot un problema moral i ètic i hem de prendre mesures concretes per a protegir els joves jugadors i els clubs que els formen”.
Pel bé del futbol i d’aquests joves jugadors, aquests conflictes entre els clubs haurien d’acabar. I si la FIFA ha d’intervenir, que intervingui, que per algun motiu existeix.

"La Terra té molts racons que encara he de descobrir"

Rosario Cano Jurado, nascuda l'any 1961, és una dona que durant molts anys de la seva vida ha dedicat gran part del seu temps lliure a viatjar i conèixer món. Ha estat a llocs tant diversos com la Xina, Nova Zelanda, Guatemala, Sudàfrica, el Canadà o Kènia. Ara, per motius familiars, s'ha vist obligada a reduir el nombre de quilòmetres recorreguts a l'any, però no ha deixat d'anar amunt i avall coneixent nous països.
A la foto podem veure una imatge d'un dels seus últims viatges. Concretament de Chichicastennago, Guatemala.



Perquè t’agrada tant viatjar?
Per moltes raons. Les fonamentals: per conèixer llocs diferents als de la meva vida diària, per desconnectar de la rutina, per veure gent i costums diferents, per tastar menjars diferents...

Què pretens treure de bo quan fas un dels teus viatges?
Accedir a realitats diferents, respirar olors diferents, aprendre a viure de maneres diferents, en climes diferents... Cada racó del món té coses diferents, i a mi m’agrada conèixer-les.

Ets d’aquelles persones a qui els agrada viatjar sola?
No, m’agrada compartir els viatges, però no m’agrada viatjar amb grups nombrosos.

Què prefereixes, mar o muntanya?
No trio mar o muntanya. Trio paisatge atractiu, i pot estar a qualsevol lloc.

Quan ets de viatge, prefereixes anar “de museus” o més aviat passar-te el dia a la platja?
Ni una cosa ni l’altra, però si he de triar entre aquestes dues, trio els museus. Per passar un dia a la platja puc anar ben a prop de casa. En canvi, la resta no ho tinc tant accessible.

Hi ha algun país que tinguis ganes de visitar i no ho hagis pogut fer?
El meu viatge somiat, i encara pendent, és a la Patagònia.

I n’hi ha algun que et penedeixis d’haver-lo visitat?
De moment no m’he trobat en aquesta situació, i espero no trobar-m’hi mai.

Durant algun viatge has viscut una situació absurda o surrealista?
Excepte algun overbooking, i alguna maleta perduda, que és realment surrealista a aquestes alçades, no. Però sí he viscut molts moments divertits, tendres, emocionants... Tots els viatges et deixen situacions pel record.

En els viatges t’agrada portar-ho tot lligat, o deixar marge a la improvisació?
Una mica les dues coses. Portar-ho tot lligat et treu llibertat un cop ets allà, i improvisar més del compte es pot convertir en un caos.

Has visitat els cinc continents... Quin d’ells t’atrau més?
Potser perquè és el que menys he gaudit, ara m’atrau molt Àfrica.

Has quedat especialment sorpresa pel tracte (positivament o negativament) que t’ha donat la gent en algun país en concret?
Mai m’he sentit mal tractada. I amb un tracte especialment positiu m’hi he trobat moltíssimes vegades.

Per quan el viatge a la Lluna?
Em sembla que no el faré. La vida és molt curta, i la Terra té molts llocs que encara he de descobrir.

L'èxit de l'animació té nom: Nikodemo

Fa 5 anys, dos amics que s’havien conegut estudiant disseny a Barcelona es van quedar amb un petit estudi entre els carrers Diputació i Rambla de Catalunya de Barcelona i van decidir crear la seva pròpia productora d’animació: Nikodemo.
Aquests dos amics, en Niko i en Raúl Escolano, eren el passat dimarts a les deu del matí a l’aula 201 de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna per ignaugurar les Jornades de Comunicació, dedicades aquest any a les audiències. Sota el títol L’èxit de les produccions on-line, i amb un to bromista constant, la intenció dels responsables de Nikodemo era intentar explicar el perquè de l’exit de productes d’animació, i fer-se conèixer, encara més, als estudiants presents.
Nikodemo va tenir uns inicis complicats, feien petits encàrrecs de publicitat i poca cosa més, fins que un bon dia va sonar el telèfon -“¡descubrimos que teníamos teléfono!”, va dir Escolano-. Eren els responsables del diari El País, que els volien encarregar la producció d’una tira còmica d’animació, de publicació setmanal, per a l’edició digital del suplement EP3 d’aquest diari. Així, Nikodemo va crear la sèrie ¿Sabías lo qué?, que es va convertir en la primera producció important de la companyia. Les publicacions van seguir penjant-se durant un any i mig (un total de 43 capítols), fins que l’edició del suplement va tancar.
Un temps després, sota la direcció de Pedro Rivero, van produir el seu primer –i de moment únic- llargmetratge d’animació. Titulat La crisis carnívora, la pel·lícula va comptar amb la col·laboració de diversos actors de renom nacional, com ara Quique San Francisco, Pablo Carbonell, Pedro Reyes, Joaquin Reyes, José Coronado, etc. Aquesta producció es va convertir en la primera pel·lícula d’animació en participar al Festival de Cinema de Sitges i, a més, va ser la primera feta íntegrament amb Flash d’Europa.
Després d’això, Nikodemo va seguir fent treballs de publicitat per algunes marques com ara Red Bull o eDreams.
A la segona part de la xerrada, Niko i Escolano es van centrar en el producte que els ha catapultat a la fama: Cálico Electrónico. Una sèrie que té com a protagonista a un particular superheroi, d’habilitats discutibles i políticament incorrecte. Cálico va arrencar com la mascota d’Electrónica Web, però el seu èxit el va portar a tenir la seva pròpia sèrie, i ara és un dels personatges més coneguts de la xarxa. Des del passat mes de juny, es publiquen capítols setmanals d’uns dos minuts de durada (abans es feien capítols mensuals de vuit o nou minuts), i de moment s’han publicat 38 d’aquests capítols. Cal destacar, també, que la distribució d’aquest producte, igual que de la resta de Nikodemo, és gratuita per l’espectador. I és d’agrair.
Durant la conferència, els responsables de la companyia van mostrar exemples de totes les feines que han anat fent al llarg de la seva existència, cosa que va entretenir i va fer riure els assistents, que vàrem passar una estona molt distesa.

La vida del Che, segona part

Títol: Che: Guerrilla
Director: Steven Soderbergh
País: EEUU

Fins ara ningú s’havia atrevit a portar la vida del Che a la gran pantalla. Ningú volia prendre el risc d’explicar la vida d’un personatge tant polèmic, i es preferia fer treballs relacionats amb les dues guerres mundials o narrar vides menys polèmiques. I és que, habitualment, el cinema espera a que la cicatriu es tanqui del tot per a adaptar la història al setè art.
El film Che: Guerrilla és la continuació de l’exitosa Che: El argentino. El seu director, el nord-americà Steven Soderbergh (director, d’entre d’altres pel·lícules, de Kafka i la saga d’Ocean’s), va programar i dirigir la història com un sol film, però per motius de durada i, és de suposar, per raons comercials, va decidir finalment dividir-la en dues parts.
Aquesta segona entrega ha arribat no fa més de tres setmanes a les pantalles dels cinemes catalans. El segon capítol segueix amb la narració de la biografia del guerriller Ernesto ‘Che’ Guevara, paper que protagonitza de manera magistral l’actor de Puerto Rico Benicio del Toro. Un personatge que costa reconèixer a causa del maquillatge i la perruca utilitzada.
El film comença mostrant-nos l’entrada del Che a Bolivia, des d’on s’introdueix en plena selva per tal d’iniciar un nou moviment revolucionari, moment en el qual podem reconèixer alguns dels actors i actrius espanyols/les que l’acompanyaven en la primera entrega. El problema que troba l’espectador quan comença a veure la pel·lícula és que des d’un primer moment, es veu clar que la revolució fracassarà, fet que li treu tota emoció a l’argument. Per aquesta raó, el director intenta mantenir l’atenció amb les diferents trames personals i l’introducció de nous personatges. Però això fa que el testimoni es perdi bastant argumentalment, o com a mínim més que en la primera part. El fracàs de la revolució transmet un sentiment pessimista a l’espectador, i aquest perd el fil.
A favor de la primera entrega, es pot dir que com a mínim hi havia salts temporals que et portàven a una Nova York en blanc i negre que donava canvis de ritme a la història. En canvi, a aquesta segona part, la narració és absolutament lineal.
En l’intent per narrar de manera tan exhaustiva i casi documental aquests moments tan trascendentals de la vida d’Ernesto Guevara, el resultat ha acabat éssent esgotador per a l’espectador. És cert que hi ha moments molt ben aconseguits, com ara la batalla final, però penso que era una bona oportunitat per a tancar un capítol de la història certament desconegut per al món del cinema.

Quant val la teva vida?

Quan faig un cop d’ull a la pàgina de televisió del diari i em dóna per mirar la programació de la setmana se’m gira l’estómac al veure segons quins productes de segons quins canals. I no em refereixo als programes del cor (premsa rosa), ja que puc arribar a entendre que hi ha persones que, degut a la seva professió, a la trajectòria familiar, o el motiu que sigui, estiguin exposats constantment a l’opinió pública. D’acord.

Em refereixo a aquest tipus de programa que veiem des de fa uns anys anomenats reality shows, talk shows, etc. Programes que falten al respecte a la intel·ligència humana. Es podria dir que tot va començar l’any 2000 amb l’inici d’un format innovador, com ho va ser Gran Hermano -que no era (és) res més que ficar a 12 persones dins d’una casa, incomunicats i vigilats per un exèrcit de càmeres i persones les 24 hores del dia-. És a dir, exposar la vida d’aquestes persones davant de tot el país. L’objectiu? Guanyar 300.000 euros.

Aquest format, però, ha anat evolucionant i han anat apareixent com bolets noves formes de vendre la vida privada de les persones. Durant aquests anys d’evolució hem pogut veure programes com El Diario de Patricia (ara ha canviat de nom, perquè la Patricia ja se’n va cansar), que no és més que la versió morbosa -encara més- del ja oblidat Sorpresa, Sorpresa.

Podria enumerar molts programes, però em veig obligat a centrar-me en un: El juego de tu vida. En faré cinc cèntims. Aquest format consisteix en fer una bateria de preguntes sobre la vida del concursant -assegut al mig d’un plató immens- que ha de respondre davant de membres de la seva família i/o amics íntims. Un grup d’experts, que anteriorment ha investigat el seu entorn privat i una màquina detectora de mentides decideixen si el concursant diu la veritat i ha de guanyar o no el premi final: 100.000 euros. Un premi suculent, oi? Doncs si, i amb això juga Telecinco per atraure els concursant, que sense tallar-se un pèl es deixen la dignitat guardada en una caixa a casa, i van a vomitar les seves penes i desgràcies davant de tota l’audiència, a risc de perdre la parella, els amics, o la confiança dels pares.

Però bé, no sé de què ens sorprenem, si sabem que a la nostra societat els diners van sempre pel davant.

Casualment -o no-, la gran majoria d’aquests programes són propietat de Telecinco. Ja sabeu doncs: poseu preu a la vostra vida; ells us la compraran.