L'actitud dels més petits

Per la manera com començaven a baixar les escales del Palau Sant Jordi que els portarien al seu seient, ja sabies com es sentien. Els dinosaures que a ells tant els hi agrada no es veuen cada dia i aquesta era una setmana especial. L’espectacle “Walking with dinosaurs” portava des de dimecres instal·lat a Barcelona despertant emocions a tort i a dret per als petits (i alguns grans també) de les cases barcelonines.

Hi havia un tipus d’actitud que mantenien la majoria de nens d’expectació nerviosa. “Mama, quant falta per a que comenci? Has sentit aquest soroll? Serà que els dinosaures estan darrere l’escenari lligats amb cadenes. Creus que es barallaran entre ells? De quina mida són?”. Tenien tantes ganes com nervis. Només esperaven poder veure tots els seus dinosaures preferits i amb la major mida possible. “Has vist el Tyrannosaurus rex quines dents tenia? I que fort cridava?” Després de la funció els nens continuaven amb les seves coses. No els hi importava gaire (per no dir gens) la història que els acabava d’explicar el protagonista, ells havien vingut a veure el màxim nombre de dinosaures possibles. Si haguessin sortit un per un com en una desfilada de moda per ells també els hi hagués estat bé.

Però no només hi havia els ansiosos, també n’hi havia molts d’atemorits. “Una altra vegada el mateix, vas prometre que no tindries por com a l’altre espectacle i ara ja hi tornem a ser”. Mentrestant, el nen plorava i intentava convèncer el pare per seure unes cadires més amunt per si de cas el dinosaure arribava en aquella alçada que els havia tocat. “No fan tanta por oi?” Durant l’obra el nen ja s’estava auto convencent però continuava amb les mans a les orelles o als ulls i ben a prop del seu pare per si de cas sorgia un imprevist d’última hora.

Al cap i a la fi, va donar igual quina actitud tinguessin els nens abans de l’obra perquè quan aquesta va acabar tots sortien amb un somriure a la cara i comentant amb els seus pares tot el que acabaven de veure. Ells, els pares, sí que van mantenir una actitud comuna en tot l’espectacle. “Si que hi ha poca gent. Podríem haver agafat les entrades més avall”. Ells eren el públic resignat.

El dia més estressant

Habitualment, a les persones no els hi agraden les aglomeracions. Però això és normalment, perquè el dia de Sant Jordi tot és diferent. A qualsevol hora del dia en què ahir anessis pel centre del Barcelona et trobaves amb una multitud de gent que impressionava. Cops, topades, lentitud, parades i, sobretot, gent i més gent allà on miressis. ¡Però és igual!. És el dia de Sant Jordi i això només passa un cop a l’any. “Per sort”, deuen pensar els escriptors que són els que més atabalats van en un dia com avui. Per ells, el dia 23 d’abril és el dia més estressant de l’any.

A cadascun dels carrers més cèntrics de Barcelona podies trobar estants amb centenars de llibres per vendre, i algun dels autors més seguits del moment (Quim Monzó, Xavier Bosch, Júlia Navarro... ) que han publicat un llibre aquest any. Al voltant seu, com cada any, la gent s’hi arremolina per aconseguir una signatura i una fotografia amb el seu autor preferit. És un dels punts forts de Sant Jordi, els autors s’apropen al seu públic durant un dia a l’any i poden gaudir d’un tracte més directe amb els seus seguidors. Però, l’ambient que es respira mentre estàs fent la cua no és positiu del tot. Hi ha una barreja d’impaciència i neguit per poder aconseguir el que vols, a la vegada que desitges poder sortir del mig de la multitud que t’aixafa. Tot el que envolta la firma de llibres recorda a l’ambient de les consultes mèdiques de la seguretat social en hora punta. Els metges – autors – només tenen uns quants minuts per diagnosticar el seu pacient – signar el llibre i fer la fotografia de rigor -, sempre quedant-se amb ganes d’haver dedicat més temps al pacient – lector -.

Tot i això, no només el moment de signar llibres és estressant per a ells. El dia sencer ho és. Des de primera hora del matí ja estan amb presses i amb els nervis a flor de pell: “afaitant-me aquest matí casi em deixo mitja cara” explicava Albert Espinosa. “D’onze a dotze he de ser aquí, y a les dotze en punt he d’estar a un altre lloc també signant per tant, he de traslladar el meu cos per arribar”. Sentint dir aquesta afirmació de Quim Monzó al telenotícies migdia de TV3 d’ahir, pots entendre la rapidesa i el poc temps de descans que tenen els escriptors en un dia tan assenyalat. Un cop Sant Jordi s’acabi, a més del cansament que tindran de tot el dia, segur que recordaran amb alegria tot l’estrès que han hagut de passar i desitjaran poder-lo tornar a tenir l’any vinent. Igual que el dia 24 de desembre pel Pare Noel i el 5 de gener pels reis mags, pels escriptors el 23 d’abril és el dia més estressant de l’any.

Apartado en la cuneta

Mientras los políticos de nuestro país intentan ponerse de acuerdo (sin éxito alguno) en materia económica, hay otros temas también importantes que se están dejando a un lado. Uno de ellos es el cambio y endurecimiento de la Ley del Menor. Día tras día, el tema se va dejando, apartado en la cuneta, para un momento más oportuno que nunca llega y, a la vez, se siguen cometiendo crímenes que quedan (semi)impunes. La mayoría de la sociedad no duda de la necesidad de un cambio. Al contrario, son los propios ciudadanos los que empiezan a movilizarse al observar la reducción del tiempo en que se están cometiendo los crímenes y su creciente brutalidad. ¿A caso no nos damos cuenta de que la justicia se está quedando obsoleta en temas como éste? ¿O, no solo la justicia, si no la educación en general? La sociedad y sus habitantes cambian y a veces, como es el caso, el sistema no lo hace al mismo ritmo.
El crimen más reciente del que podemos acordarnos sucedió durante esta Semana Santa pasada. Cristina Martín fue hallada muerta en un pozo que se encuentra dentro de una vieja yesería cerca del que era su pueblo, Seseña. La presunta asesina de Cristina, una compañera de clase, confesó el crimen después de que fuera interrogada por tercera vez. Según fuentes policiales lo explicó todo sin mostrar arrepentimiento y con total frialdad. Esta menor, al tener 14 años, si que será condenada y pagará por lo que hizo pero, ¿es eso suficiente? Esta niña estará encerrada más o menos hasta la mayoría de edad, y después cuando salga ¿qué? ¿Habrá tenido remordimientos de conciencia y entenderá que lo que hizo está mal? ¿Podrá reintegrarse en la sociedad? Ese es uno de los puntos en los que se tienen que fijar para cambiar la Ley del Menor. No sólo tienen que endurecerla, sino conseguir con el castigo cambiar la mentalidad que les indujo a cometer ese crimen. Eso es lo que haría bien a la sociedad a largo plazo.
Pero no malinterpretéis mis palabras. No estoy pidiendo una educación, vivienda y manutención de primera y gratuita por parte del Estado a personas que han cometido un crimen. Lo que creo que sería mejor es ‘reeducar’ a estos chicos (o por lo menos intentarlo con todas las fuerzas) para que cuando salgan no vuelvan a hacer lo mismo. Un ejemplo claro de la poca reinserción que se consigue con la Ley del Menor actual es Rafael García Fernández, más conocido como ‘El Rafita’, el chico que a los 14 años asesinó, violó y atropelló a Sandra Palo, junto a tres compañeros más. Después de estar recluido durante 4 años en un centro de menores y casi 3 más en libertad vigilada por la Junta de Andalucía, Rafael no ha conseguido reintegrarse a la sociedad de una manera normal. Según afirman expertos que han tratado con él: “el proceso de reinserción no ha dado sus frutos, prueba de ello es que ha vuelto a delinquir”. Esta afirmación viene dada después que se le arrestara por el intento de robo de un automóvil el pasado enero. Este caso da una clara visión sobre donde no se tiene que llegar.
Por otra parte, existe un punto conflictivo en toda esta supuesta o deseada remodelación de la Ley del Menor. Éste es el aumento, de 14 a 12 años, en la que los menores ya tienen responsabilidad frente la justicia por los actos que han cometido. Ciertos sectores la población apoyan esta iniciativa afirmando que ya a esas edades, los chicos tienen conciencia de las consecuencias que pueden tener sus actos. Es cierto que los niños de hoy en día tienen mucha más información (o de más fácil acceso) y que eso les hace estar más avanzados, quizá, que los niños de épocas anteriores, pero eso no es suficiente. El cambio en la edad no puede ser tan drástico. Cada caso tiene que ser mirado con especial interés, porque no todos los niños son iguales y una mala sentencia puede repercutir de manera muy negativa en todo el resto de su vida. Eso no quiere decir que no tengan que ser castigados. Dos de los siete niños que este pasado verano violaron en Isla Cristina (Huelva) a una niña de 13 años discapacitada, eran menores de 14 años. Ellos no estarán en el juzgado hoy por los actos que supuestamente perpetraron. ¿Les parece eso razonable? Quizá a estos niños sólo les separaban unos meses de edad y los más pequeños eran los ‘cabecillas’. Pero eso no lo tenemos en cuenta.
Es una realidad que la Ley del Menor tiene que ser revisada para adaptarla a las nuevas circunstancias sociales que estamos viviendo. ¿Ahora no es el momento ideal porque ‘las leyes no se pueden promulgar en caliente’? Tal y como dijo María Teresa Fernández de la Vega. Tiene parte de razón. No deberíamos hacer una ley movidos por el sentimiento de ira que nos provocan estos crímenes. Las leyes no deben hacerse fijándonos en 4 casos concretos, sino que tienen que abarcar todas las posibilidades que sucedan a lo largo de los años. Tampoco se tiene que caer en el error de cambiar la ley para que los autores de los crímenes actuales paguen más duramente por lo que han hecho. Pero, ¿estos crímenes pararan el tiempo suficiente para que se pueda promulgar una ley de manera objetiva? Ojalá fuera así pero mientras tanto, el cambio en esta ley se va quedando aparcado en la cuneta.

Montserrat Aragonès: “El pare va venir volent oblidar tot el que havia passat i no es parlava mai del tema”

La Montserrat Aragonès i Pellicer és una filla de la guerra. Va néixer l’any 1934 en un petit poble del Priorat, a Cornudella del Montsant. Amb només dos anys d’edat va haver de viure una Guerra Civil en la que el seu pare Armengol va combatre amb l’exèrcit Republicà a València. Però la guerra no només es lliurava fora de casa, sinó dins el mateix poble. Un cop acabada la guerra va patir una altra vegada l’absència forçosa del seu pare, empresonat a Terol, que va ser víctima dels odis entre veïns tan típics de l’època. Encara conserva alguns records d’aquells anys, sobretot gràcies a unes cartes que s’escrivien els seus pares i que el seu marit guarda, però que a ella entristeix llegir.

1. El teu pare va estar tancat a la presó de Terol després de la guerra. Per quina raó el van empresonar?
El meu pare era molt catalanista i va estar lluitant a València durant la Guerra. Un cop acabada, ell va haver d’anar a Madrid però no el van condemnar a la presó perquè ‘no tenia les mans tacades de sang’. Després d’estar poc temps a casa, uns rojos del poble més radicals, d’aquells que volien cremar esglésies, van entrar a trencar la Verge del Patrocini, que és la patrona del poble. Ell, juntament amb altres companys, van avançar-se per amagar-la i protegir-la.

2. Però el bàndol nacional va veure el contrari...
Sí. Ell era republicà i tothom del poble ho sabia. Com la Verge no apareixia i a ell l’havien vist per l’església, uns veïns que eren de dretes el van denunciar i van decidir arrestar-lo a ell i a deu o dotze més.

3. Quant temps va estar-hi?
Tres anys més o menys. Primer va anar a Falset, que és on hi havia els jutjats, i després d’uns dies el van portar a Tarragona, a la presó de Pilatos. Allà el van tornar a jutjar i nosaltres vam agafar a un advocat que el pogués defensar bé, com deia la mare, però no va poder fer res. El van condemnar a 12 anys i un dia. Després d’uns mesos el van portar cap a Terol, ja a l’any 1940, on hi va estar més de dos. El van deixar sortir abans per bona conducta.

4. Recordes com es va viure a casa teva l’estada a la presó del teu pare?
Jo no recordo res, era massa petita. Sé el que m’han explicat. El que ens va anar molt bé, més que a les capitals com Barcelona, va ser el camp. El padrí, el pare de la meva mare, tenia terra i d’allò podíem menjar. Sobretot plantàvem blat i la mare feia el pa. El padrí anava a Tortosa i tenia una ‘tàctica’ per aconseguir arròs. (Una tàctica no, la corregeix el marit, se’n diu ‘estraperlo’). Gràcies a ell teníem més menjar. Tot i això estàvem ‘empenyats’.

5. No només ho devíeu passar malament pel menjar, sinó també pels comentaris del poble...
Sí. La mare va ser la que ho va passar més malament perquè estava senyalada amb el dit pels veïns. Després que tanquessin al meu pare van voler rapar-nos el cap a la meva mare, a la meva germana i a mi perquè se’ns veiés més que érem família d’un pres. L’altre padrí, que cantava a l’església i era més de dretes, ho va poder impedir perquè va estar parlant amb el mossèn. Són coses que passaven abans als pobles petits.

6. Sabíeu en aquella època que estaven censurades les cartes?
Sí, a més al principi de totes les cartes els feien posar: ¡Saludo a Franco! i ¡Viva España!, com pots veure. Nosaltres ho sabíem. Si ell veia coses que li feien als altres presoners, ell no podia dir res. No podíem saber del cert com es trobava.

7. Com veu viure la tornada a casa del pare?
Jo tenia sis anys quan ell va tornar. Com va estar dos anys a la guerra i tres empresonat, quan va venir a casa jo no el volia veure, “aquell no era el meu pare”, deia. Plorava quan el veia. Jo no el coneixia. La meva germana sí que el recordava, perquè té tres anys més que jo. Ella i la meva mare van estar molt felices de tornar-lo a veure.

8. Com estava el teu pare Armengol després de l’estada a la presó?
Bé, però també he de dir que quan estava a Terol ell sortia a fer d’ajudant de paleta per bon comportament, juntament amb un amic del poble. No estava tot hora dins la presó i això va ajudar. Hi va haver un matrimoni gran amb el que va fer amistat que també l’ajudava. Després hi vam anar algun cop a visitar-los.

9. Què us explicava el vostre pare quan va sortir?
No va parlar massa de com vivia allà. Ell no n’era gaire de parlar. Estranyament, quan va tornar estava calmat, va dir que no volia que hi hagués odi contra ningú i que tot s’arreglés. La mare era diferent, quan venia la dona que l’havia denunciat a la tenda a comprar ella sempre deia: quan la veig, no la puc suportar! Per què ve a comprar? En canvi, el pare sempre li responia que ho deixés estar, que era passat. Però ella insistia i deia que quan venia se li ‘revolucionava’ la sang.

10. Guardes moltes de les cartes que us va enviar en aquella època.
Sí. Quan vam vendre la casa on vivíem després de la seva mort, la segona dona del meu pare, l’Ester, ens les va donar perquè estaven guardades en una caixa. També hi havia un diari on el meu pare escrivia les coses que li havien passat a la presó. El dia a dia. Però, malauradament, aquest es va perdre. Era una mica la seva biografia.

11. No us heu plantejat mai publicar un llibre amb les cartes per mostrar a la societat com vivien els presos polítics durant la Guerra?
No. El pare va venir volent oblidar tot el que havia passat i no es parlava mai del tema. Per tant, no ho vam poder pensar molt. A més, ni a la meva germana Maria ni a mi ens agrada gaire llegir-les. Estan guardades i classificades pel meu marit, el Josep, que ha sigut més curiós amb aquest tema. Ell ho guarda perquè coneixem a molta de la gent que anomena.

12. Mirant-ho amb la perspectiva del temps, com et sents al llegir les cartes o parlar del tema?
No he llegit molt les cartes. Això com ja t’he dit ho fa el Josep. No m’agrada llegir-les perquè al viure més el que va passar a casa... doncs, no ve de gust recordar-ho. A la meva germana li passa el mateix, inclús més que a mi perquè ella era més gran i es recorda de més coses.

Joan Manuel Tresserras: “alguna gent confon la velocitat amb la qualitat"

“La cultura mediàtica dels joves: la política de la Generalitat” era una de les conferències més importants de l’últim dia de les Jornades Blanquerna, a la Facultat de Comunicació. Estava estratègicament col·locada a les dotze del mig dia, única conferència en aquella hora, a l’aula gran de la Facultat, la 201, i com a únic convidat comptaven amb en Joan Manuel Tresserras, conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya. No s’espera cada dia que un conseller estigui a la teva Facultat i et respongui preguntes. Per tant, l’afluència de públic que s’hi esperava era gran. Això no va fallar del tot, ja que al principi l’aula estava prou plena, fins i tot hi havia dues càmeres de vídeo gravant per deixar constància del fet. El que va semblar que no estava a l’altura del tot va ser l’última part del discurs del conseller. No era el que el públic esperava.

La conferència va començar amb un to distès, fins i tot el conseller Tresserras bromejava “no és gaire habitual això que s’aplaudeixi a un membre del govern abans de començar, quan ho expliqui no s’ho creuran”. Després va continuar mostrant el seu punt de vista de com està el món de la comunicació i ensenyant-nos a nosaltres, els futurs comunicadors, com hem d’afrontar aquest repte de futur per poder fer bé la nostra feina. El conseller va explicar que en l’actualitat, s’ha considerat els mitjans audiovisuals de substitució enfront dels tradicionals i que això no ha de ser així, que els hem de considerar complementaris. Tot relacionant el tema de les noves tecnologies, ell ha recordat que “ alguna gent confon la velocitat amb la qualitat” i que no ens hem d’oblidar de contrastar les fonts perquè la notícia sigui fiable. En tota aquesta primera part del discurs va mostrar els seus grans coneixements com a Doctor en Ciències de la Comunicació i també els anys d’experiència en l’àmbit donant llum als estudiants amb veritats com “qui fa un ús irresponsable dels seus anys d’universitat, hipoteca el seu futur perquè no serà capaç d’exercir el pensament crític”.

Però la segona part, on es disposava a explicar què estava intentant fer el govern per canviar els problemes culturals dels joves, tot va anar de mal en pitjor. Un discurs que estava sent interessant i que captava l’atenció dels estudiants va acabar sent esgotador i la gent va començar a marxar. El conseller es va dedicar els últims 20 minuts de discurs al que popularment es coneix amb el nom de “fer política”. Va explicar tots els projectes que està fent el seu departament. Va deixar de parlar de comunicació, que és el tema principal que volen escoltar els estudiants d’aquesta Facultat, per parlar de tot el que estan fent en l’àmbit de la cultura com en museus o restauracions. Es va notar que el públic no volia escoltar a un polític, perquè això es pot fer només encenent la televisió, volia al conseller comunicador.

Els joves sí llegeixen

El segon dia de les XVI Jornades Blanquerna ha començat com totes les altres, amb tres conferències a les deu del matí. Una d’elles era “La dieta (cultural i mediàtica) dels joves” i creava en el públic assistent una sèrie d’expectatives per saber quin tipus de mitjans consumeixen més els joves, fins i tot amb el nom de les publicacions amb més audiència, i sobretot, saber si es trencarien alguns tòpics que tan sentim dir entre la gent adulta. L’encarregat de mostrar les dades estadístiques ha estat en Lluís Tolosa, director tècnic del Baròmetre de la Comunicació i Cultura, l’única empresa catalana que es dedica a fer estudis d’investigació de mercat concretament de terres catalanes.

Gairebé tota la conferència s’ha basat en un monòleg del convidat que mostrava un seguit de diapositives cada cop més específiques i, al mateix temps, explicava dades que mostressin de manera clara el consum de mitjans dels joves catalans. Gràcies a aquestes dades estadístiques s’han pogut desmentir idees instaurades en el subconscient de la societat com la de que els joves no llegeixen. Comparant els gràfics que es podien veure en la diapositiva es veia un augment significatiu de la lectura entre els joves respecte els adults. Per què, doncs, es continua fent aquesta afirmació? A més, també s’ha pogut observar com el joves fan un consum cultural i mediàtic més alt que els adults, ja que en contra del que tots pensàvem, els catalans d’entre 14 i 25 anys van més al cinema, a concerts, al teatre o a d’altres espectacles culturals. Els joves no només consumeixen més mitjans mediàtics com Internet, sinó també culturals.

Després de l’exposició general del consum de mitjans dels joves, en Lluís Tolosa ha subdividit aquest grup heterogeni en sexe, classe socials i estudis realitzats per tenir unes dades més properes a la realitat. Les dades que s’han extret d’aquests grups no han estat sorprenents, tot al contrari, refermen idees que ja teníem. Un exemple és la igualtat de gèneres a la que s’està arribat gràcies a la inserció en l’escola i el treball de les dones. S’observa una diferència gran entre les dones grans i les joves. A més, els joves d’una classe social alta o amb uns estudis superiors consumeixen molts més mitjans que els altres. Aquesta afirmació no és gaire significativa perquè podem entendre amb facilitat que els que no disposen d’uns recursos econòmics suficients no poden accedir a Internet o mòbils. Però, les diferències en la quantitat de consum entre joves i adults de diferents classes socials és la mateixa i això no hauria de ser així. Els joves hem nascut en una època d’igualtat i accés gratuït a l’educació. Per tant, igual que en el cas de la igualtat de gènere, cada cop aquesta diferència s’hauria d’anar escurçant, però desgraciadament aquest procés encara no s’està produint.

“El món audiovisual mai tornarà a ser el d’abans”

Una de les primeres conferències que s’han fet a les XVI Jornades de Comunicació Blanquerna a les deu del matí es titulava “Noves vies de producció i difusió audiovisual” i es feia en una de les aules petites de la Facultat però plena de gent. Amb un quart d’hora de retard, la moderadora Laura Riu, periodista i presentadora de TVE, juntament amb els tres convidats que estaven a la taula rodona s’han disposat a mostrar als estudiants de quina manera les produccions audiovisuals actuals s’estan intentant adaptar a les noves formes de distribució de la millor manera possible. Han ressaltat la importància de fer aquest canvi per continuar a la primera línia i també els problemes que se’n deriven, sobretot econòmics per la crisi mundial que s’està vivint.

Els tres convidats, Robert Figueras, fundador de Filmutea i Experience Director de Panzer Chocolate; Antonio José Domínguez, productor de la websèrie Malviviendo.com; i Ferran Clavell, director de Contiguts de la CCRTV Interactiva; han explicat les seves experiències personals i professionals en l’àmbit perquè es pogués veure d’una manera més clara quin camí està agafant el sector de l’audiovisual. Totes les exposicions han estat acompanyades de vídeos i fotografies sobre els treballs que ells estan realitzant, cosa que ha fet les explicacions molt més entenedores i entretingudes. El primer convidat ha explicat com està dividida Filmutea i com estan fent la primera pel·lícula interactiva d’Espanya, Panzer Chocolate; el segon explicava per què i com van començar a produir aquesta sèrie i també, en quin moment de creixement es trobaven; per acabar la primera part de la conferència, Ferran Clavell mostrava quines eines de distribució estaven fent servir a TV3 i Catalunya Ràdio. L’explicació que ha despertat més interès en el públic assistent ha estat la de Malviviendo quan han mostrar una part del capítol pilot. D’aquesta manera s’ha refermat la idea que amb poc pressupost i bones idees es pot fer famosa una producció utilitzant canals de distribució interactius com en el seu cas és Internet.

La segona part de la conferència, més pensada per al debat entre els estudiants i els convidats, ha agafat un caire diferent. En la primera es notava interès, en canvi, a l’hora de fer les preguntes els estudiants no s’han animat i ha hagut de ser la moderadora Laura Riu qui ha proposat temes de debat als convidats. Aquests temes s’han centrar sobretot en el canvi cap a la interacció i els problemes que pot comportar als mitjans tradicionals, el tema econòmic en les produccions i la importància dels joves en aquesta època de transició. Però, ni tant sols els nombrosos intents de la moderadora per obrir un debat que pogués interessar als estudiants han sorgit efecte, i la conferència ha acabat de manera tranquil·la però distreta.

Americanada a l'argentina

Hi ha molts gèneres cinematogràfics que sempre han seguit l’estela hollywoodenca per aconseguir grans èxits en els seus films. Alguns dels gèneres més imitats és el thriller psicològic, la comèdia amorosa o, com no, les pel·lícules juvenils sobre la vida a l’institut juntament amb els seus problemes i la separació de classes que s’exemplifica amb els grups socials. L’obra de teatre del Patito feo, que es representava aquest cap de setmana passat al Palau Sant Jordi de Barcelona, i que té com a original la sèrie que es retransmet per Telecinco i Disney Channel, és argentina. Això fa que es produeixi una barreja estranya, però que funciona entre el públic juvenil, de sèrie típica nord-americana amb accent argentí, que sembla que sempre enganxa.

Aquesta sèrie que es va començar a emetre a l’Argentina l’any 2007 no té res d’original. Podem recordar fàcilment altres del mateix país i amb el mateix format com Rebelde Way o Floricienta. Per tant, l’obra deixa poc espai per a la imaginació. És la competició entre dos grups de cant i ball, les guapes i dolentes contra les lletges i bones, que lluiten per guanyar un premi que les farà representar al seu col·legi en un concurs contra altres escoles. L’obra és un resum del que passa capítol a capítol a la sèrie, juntament amb un recull de les cançons més conegudes que ells interpreten amb les que intenten animar al públic a cantar i ballar. No hi ha res d’innovador en l’obra respecte a la sèrie. Ja que volien fer aquesta gira, podrien haver creat un argument nou i paral·lel que fes gaudir als nens amb uns fets que no s’han vist fins ara.

On sí que es van innovar, i massa pel gust del públic, va ser amb els personatges. Els de l’obra de teatre no eren els mateixos que els ídols juvenils d’argentina als que ells venien a veure. Eren d’argentins i italians que barrejaven els llenguatges per poder-se fer entendre però que, sovint, costava més del normal saber què deien. Tot i això, poc s’ha de retreure de la interpretació d’aquests joves que canten i ballen durant dues hores seguides d’una manera admirable i sense cap problema a destacar.

Per molt que l’argument em pugui semblar repetitiu i farragós he d’admetre que segueix funcionant amb el públic juvenil, i això és el que els importa. Combinaven bé els diàlegs fàcils amb una música i un ball que enganxaven. A més, intercalaven bromes que feien riure als nens petits i preguntes que feien interactuar al públic amb els personatges. També es pot destacar el color i la llum que eren una constant durant tota l’obra i que atreu la mirada dels nens. Tots aquests elements ajudaven al triomf de l’obra, encara que cap d’ells és innovador i tots són factors fàcilment reconeguts com aquells que agraden als nens.

Mirar cap a una altra banda

Hi ha un fenomen que s’està extenent ràpidament per la nostra societat. Aquest sí que es pot considerar una pandèmia i no la Grip A, que nou mesos després de la seva aparició ha desaparegut fulminantment de les nostres vides i, a més, sense haver deixat les devastadores xifres de mortalitat que es pronosticaven. Aquest estrany fenomen pot portar a fer-se preguntes com: on han quedat els nobles cavallers de l’Edat Mitjana que lluitaven per als altres?; on està en Robin Hood, que robava els diners als rics per donar-li als pobres? O com a mínim, on hi ha un dels seus homònims en la nostra època que ens salvi de la maldat? Perquè està clar que no podem esperar a un heroi dels còmics com Superman. Ara mateix, aquest personatge no existeix. La gent només es preocupa per ella mateixa. Ja no importa el que li passi al veí, només el que em passi a mi i a la gent que m’envolta. I d’aquesta manera, succeeix el que hem vist fa quatre dies a les notícies. Un vídeo d’una càmera de seguretat de l’estació d’autobusos de Seattle recull com una noia negre està sent apallissada per altres joves mentre tres guardes de seguretat (que han d’ajudar perquè és la seva feina no per pur altruisme) estan drets al seu voltant sense moure un dit. Ells han explicat, per excusar-se, que només seguien la política de la seva empresa, qui no els deixa involucrar-se en aquest tipus d’actes. Encara que això sigui cert, no sentien, com a éssers humans, la necessitat d’ajudar a un altre que estava en problemes? Però aquestes no són les úniques persones que no han sentit que havien d’ajudar en algun moment, no ens enganyem. Només és el cas d’uns homes que no fan bé la seva feina. També podem recordar la nena que va rebre una cop de peu a la cara d’un jove nazi racista al tren de Barcelona, i vam veure com els altres passatgers no van fer res per evitar-ho. A tots ens pot la por, és cert. Però el que ha desaparegut de debò en la nostra societat és l’ajudar sense rebre res a canvi, en tots els àmbits, i sinó que li preguntin al professor Neira que no ha rebut ni les gràcies. Ell va salvar a una dona de la pallissa del seu marit i, per contra, només a vist com ella l’exculpava una vegada i una altra. Aquest fenomen que aplica habitualment tothom, com a mínim ho ha fet una vegada, és el que popularment s’anomena mirar cap a una altra banda.