On són les nenes i nens superdotats?

Selena Soro | Barcelona

L’any 1995, la Universitat del Sud d’Alabama va entregar el diploma de la carrera d’antropologia al graduat més jove de la història: amb només 10 anys, Michael Kearney ja comptava amb el seu primer títol universitari, als 14 anys ja havia acabat el seu màster en bioquímica i amb només 16 ja impartia classes a la universitat.

Elise Tan-Roberts, nascuda l’any 2006 al Regne Unit, era capaç de comptar fins a 10 amb només 16 mesos d’edat. Amb dos anys, ja demostrava coneixements geogràfics superiors als que podria presentar un adult normal, podia resoldre problemes matemàtics i tenia coneixements de trigonometria, d’arqueologia i paleontologia.

Qualsevol pare i mare estarien orgullosos de tenir un fill o filla superdotat. De fet, arrel d’una investigació de 1993 que concloïa que escoltar Mozart durant deu minuts diaris augmentava temporalment la intel·ligència en tests d’habilitat mental, va aparèixer l’anomenat “efecte Mozart”, que sostenia que posar-li música clàssica als nadons augmentava el seu coeficient d’intel·ligència, millorava la seva salut i fins i tot podria produir nens prodigi.

Sembla ser, doncs, que dins l’imaginari popular els nens prodigi, o els nens superdotats, estan molt valorats. Però, realment és així? És a vegades la superdotació un problema més que no pas un prodigi?

El cas de A.F., a qui anomenarem Albert, ens diu que sí. Quan estava cursant 3r de primària, l’Albert destacava clarament per sobre de tota la resta dels seus companys i companyes de classe, i els seus pares van decidir portar-lo a realitzar el test per saber si el seu fill era un nen superdotat. “Simplement volíem saber-ho per entendre’l millor i prendre les mesures que fossin necessàries perquè l’Albert estigués el millor possible amb ell mateix”, explica la seva mare. Les proves van confirmar que, efectivament, l’Albert entrava dins la categoria de superdotat, i quan va acabar el 3r curs el van fer saltar-se 4t i el van passar directament a 5è de primària. L’Albert va continuar mantenint un bon rendiment acadèmic, i quan va acabar la primària el van canviar de centre. A l’institut va començar a tenir alguns problemes amb els seus companys de classe. Els pares de l’Albert expliquen que “el nostre fill es queixava que els altres nois i noies no l’entenien, i l’Albert a ells tampoc. Alguna vegada s’havien ficat amb ell i a l’Albert li afectava més del normal, perquè té una sensibilitat diferent als altres nois”. Quan li quedava poc per acabar la ESO els pares de l’Albert, per raons de feina, van haver de portar-lo a un internat. “Vam pensar que així també tindria més oportunitats de relacionar-se amb els altres nois”, explica el seu pare. Va ser una època difícil per l’Albert, i és que contràriament al que els seus pares creien, la relació amb els altres estudiants va ser el que més difícil se li va fer. “L’Albert només ens deia que no s’hi feia gaire perquè no els interessaven les mateixes coses, i encara que ell no ens ho digués sabem que se sentia perdut; qualsevol persona necessita el contacte amb gent de la seva edat, però nosaltres tampoc sabíem què havíem de fer perquè ell estigués bé”, confessen els seus pares. Al batxillerat, l’Albert va començar a perdre l’interès per tot allò que feia i va deixar els estudis al cap d’uns mesos. Actualment es troba en tractament per depressió, i els seus pares confessen que “la situació ens ha desbordat totalment, i a Espanya els superdotats i les seves famílies no tenen gaire suport ni possibilitats d’anar a escoles especialitzades com als Estats Units. Aquí sembla que es preocupin més pels ‘ni-ni’. Ja no sabem què fer”.

Un cas més que recurrent

El cas de l’Albert no és en absolut excepcional. Les dades mostren un panorama esgarrifador: dels 350.000 nens i nenes superdotats que el Ministeri d’Educació i Ciència reconeixia que hi havia a Espanya l’any 2009, només se n’havien identificat uns 3.000-4.000. És a dir, que dels 350.000 nens superdotats d’Espanya, un 99% estan sense identificar i diagnosticar. I contràriament al que la gent pugui pensar d’una nena o nen superdotat, el 70% d’aquests infants presenten un mal rendiment acadèmic, i entre un 35-50% fracassen totalment en els seus estudis. El que ens diuen les dades, doncs, és que el fet que l’Albert hagi abandonat els seus estudis és més normal que no pas que el sistema educatiu, universitari i professional hagi aprofitat el seu gran potencial.

I és que si els superdotats no reben el tractament educatiu adequat i assessorament necessari, tendeixen a reduir la seva pròpia capacitat i a no desenvolupar el seu enorme potencial intel·lectual. Pot doncs un superdotat no aprofitar mai les seves capacitats, pot un superdotat no saber mai que ho és?

El superdotat neix o es fa?

Segons Javier Tourón, ex president del European Council for High Ability i fundador del Centre per a Joves Talents, totes dues respostes són correctes, i que efectivament hi ha una important càrrega genètica en la superdotació, però que aquesta no sempre es desenvolupa sense un impacte favorable de l’ambient familiar, social i escolar.

Per més hores que algú s’esforci mai no podrà convertir-se en superdotat, explica Tourón, però a la vegada un superdotat mai no desplegarà tota la seva potència si la seva capacitat no va unida a l’esforç. El fet que el superdotat neixi, però alhora es faci, porta irremeiablement a donar importància al gran paper que juga en aquest sentit la família, l’escola i la societat en general per canalitzar el potencial dels nens i nenes que neixen amb altes capacitats.

En general, segons l’Associació de Pares de Nens Superdotats de Barcelona (AGRUPANS) si un superdotat no rep el suport necessari o l’ensenyament adequat són dos els possibles problemes principals que pot patir: la disincronia evolutiva i l’efecte Pygmalión negatiu. La disincronia evolutiva fa referència al fet que per més que un superdotat tingui una capacitat intel·lectual superior als nens i nenes de la seva edat, la seva capacitat per gestionar emocions és exactament la mateixa que la de la resta de companys. La seva conducta intel·lectual, doncs, pot ser superior a la d’un adult, però la seva conducta emocional continua sent la d’un nen o adolescent. Sovint, la disincronia no només posa al superdotat en conflicte amb la gent que l’envolta i li dificulta la plena integració en relació als altres, sinó que l’enfronta amb sí mateix i el fa desenvolupar inseguretat, difusió de la identitat, baixa autoestima, autoconcepte negatiu, baixa motivació escolar, trastorns de la personalitat i fins i tot malalties psíquiques.

La disincronia que es produeix a causa del desequilibri entre l’edat emocional i la intel·lectual, a més, sol ser la principal raó per la qual en el món educatiu la majoria de superdotats no són identificats com a tals i se’ls cataloga sovint com a nens i nenes hiperactius o simples casos perduts. I precisament a això fa referència l’efecte Pygmalión negatiu. L’efecte Pygmalión és com s’anomena la teoria que diu que quan més grans siguin les expectatives dipositades sobre un estudiant millor rendiment obtindrà aquest. El Pygmalión negatiu, doncs, és el resultat de les poques expectatives que recauen sobre nens que són titllats de hiperactius o casos perduts i són en realitat superdotats. Segons Javier Tourón, a vegades en les noies es produeix un major efecte d’emmascarament de les altes capacitats, perquè “els nens són més tirats cap endavant i els importa menys. Les noies tendeixen a evitar l’etiquetat social i prefereixen ser populars abans que ser considerades intel·ligents.

Pel que fa als superdotats que sí han estat diagnosticats, el problema més gran, com en el cas de l’Albert, és que el sistema educatiu actual espanyol està molt lluny de satisfer les necessitats d’un nen o nena amb altes capacitats, i si bé existeixen organitzacions privades que intenten assessorar els nens superdotats i les seves famílies, des del govern aquest col·lectiu està molt més oblidat que en altres països.

La situació dels superdotats a Espanya

La Llei General d’Educació reconeix als alumnes el dret a desenvolupar al màxim el seu potencial i fa una referència específica a l’alta capacitat en un dels seus articles, però falta el corresponent desenvolupament legislatiu.

A més, tal i com comenta Javier Tourón, hi ha a Espanya certa desgana política i falta de conscienciació social. “Ningú es qüestiona ajudar al futbol base o a l’esport escolar perquè és la llavor de futures medalles o èxits esportius, però no obstant apareix certa resistència a l’escola amb els alumnes amb talent. A vegades es pensa que les persones amb altes capacitats han de ser genis i destacar en tot, però és com en el futbol, només hi ha un Leo Messi, però hi ha milers de bons jugadors i tots tenen el seu lloc en la gespa. A més, desaprofitar el talent i el capital humà no és un luxe que ens puguem permetre en temps de crisi”, declara Tourón.

Certament, la situació a Espanya no és gens favorable per als nens i nenes superdotades, que en la majoria de casos no només veuen com el seu talent potencial és desaprofitat sinó que a més pateixen una desorientació emocional molt important i que podria ser evitada si la societat i en especial els governs prestessin més atenció a aquest col·lectiu. Tindria raó Einstein quan va dir que “els grans esperits sempre han trobat una violenta oposició per part de ments mediocres”?

Crónica de como a veces la realidad supera a la ficción

Como cada tarde después de la universidad, volvía en tren a casa. Ese día llevaba conmigo un libro que no podía ser más adecuado para lo que estaba a punto de sucederme: Extraños en un tren, de Patricia Highsmith. Estaba yo enfrascada en uno de sus más obsesivos pasajes cuando alguien dejó caer un maletín sobre el asiento de mi izquierda, golpeándome sin querer el brazo. Levanté la vista y un hombre robusto, elegante e impecablemente trajeado, se apresuró a disculparse educadamente. Poco después llegó otro hombre y tomó asiento delante de mí. Era moreno, llevaba una gorra de España y estaba bastante sudado. El hombre del traje lo miró, y para mi sorpresa, le dijo al de la gorra que si no podía sentarse en otro sitio. Éste obviamente se ofendió y los dos hombres empezaron a discutir y a insultarse mutuamente. “Amargado, que te creías que era un inmigrante”, decía el de la gorra. “Facha, que eres un facha. La señorita estaba tan tranquila leyendo y has tenido que venir a molestar”, decía el otro. A cada frase la conversación me parecía más ridícula e inverosímil, y yo empezaba a sentirme incómoda entre aquellos dos hombres, que ciertamente, no parecían estar muy bien de la cabeza. Pero lo peor estaba por llegar. De repente, en medio de los insultos, el hombre trajeado metió la mano en su chaqueta y juró que pensé que iba a sacar un arma. Pero sacó un carnet y se lo mostró al de la gorra. “Te voy a detener”. No pude ver de qué era el carnet, pero al hombre moreno no pareció hacerle mucha gracia. “Vamos, no me jodas. No puedes detenerme, no tienes ningún motivo”. Yo ya no daba crédito a lo que veía. Entonces, el de la gorra sacó una cámara y dijo que iba “a grabarlo a él y a todo el vagón, porque eso no se podía hacer”. El hombre trajeado se levantó y le dio un golpe a la cámara. El otro se indignó y se levantó. Ahora sí que estaba asustada. Los dos hombres intentaban alcanzarse, pero unos cuantos pasajeros se habían levantado ya y los estaban separando. Un hombre con una camiseta de AC/DC llamó al del traje des del final del vagón, y le dijo que “ahora lo solucionarían con unos amigos, que lo acompañara”. El del traje salió del vagón y me di cuenta de que el tren estaba parado. “Atención señores viajeros, les informamos que el tren se encuentra detenido por alteración del orden público”, dijo el altavoz al cabo de poco. El hombre de la gorra se había vuelta sentar delante de mí y hablaba con su madre, que por una razón que aún no entiendo estaba unos asientos más allá. Unos minutos después, unos cinco vigilantes de seguridad entraron al vagón y le pidieron que los acompañara. Él se negó a salir. “Ha sido el hombre este, que está amargado y la ha tomado con migo. Esta chica lo ha oído todo. Preguntadle a ella”, dijo. Los de seguridad me dijeron que si podía bajar. Yo no quería, pero todo el mundo me estaba mirando y me sentía muy incómoda. Me dijeron que el tren esperaría así que bajé. Un policía se me acercó y le expliqué lo que había pasado. Y mientras, vi como el tren se alejaba, dejándome a mí en el andén de la estación de Gavá, con el de la gorra y su madre. Los de seguridad se fueron y me dejaron a solas con ellos. La madre en seguida se me acercó, y alargándome una Biblia en miniatura me dio las gracias por haberlos ayudado, que si no fuera por mí su hijo estaría en la cárcel. “Todo esto estaba preparado. Ya me mataron a un hijo, lo obligaron a tirarse a la vía, y ahora querían acabar con este”. La verdad es que yo estaba un poco aturdida y nada me iba a sorprender a estas alturas. “Iban a acabar conmigo, dijo él”. Le dije a ella que no necesitaba la Biblia y me puse los cascos, intentando que me dejaran tranquila. Cuando al fin cogí el siguiente tren y llegué a casa no comprendía nada de lo que había pasado. Sigo sin entender qué paso... y sé que suena a cuento chino, pero a veces la realidad supera a la ficción, y a veces dos hombres que no están del todo en sus cabales se juntan y nada de lo que pasa a partir de entonces tiene sentido.

Sant Jordi: Amor i lectura

Halloween, el dia dels innocents, St. Valentí... la veritat és que on s’hi posi un Sant Jordi que s’apartin els altres! Roses i llibres, amor i lectura. Es pot demanar alguna cosa més? I tradició catalana, escolta!

No em digueu que no és una combinació fantàstica. Realment sembla que aquest any els astres s’han alineat per fer del dia 23 d’abril un Sant Jordi perfecte.

Enmig de la Setmana Santa i en plenes pluges primaverals, St. Jordi s’ha presentat radiant, no només pel sol sinó pels ànims de la gent. Aquest any, a més, l’ambient s’ha pogut palpar no només pels carrers sinó que també per Twitter, on el dia de les roses i els llibres ha estat trending topic. Té gràcia veure que molts dels tuits són d’estrangers que també han tingut el plaer de viure un #SantJordi tan especial, sobretot a Barcelona.

I sí, segurament a la ciutat comtal aquest dia brilla amb tot el seu esplendor, però a tots els pobles de Catalunya la celebració té el seu propi encant. A Sitges per exemple, els voltants del passeig s’han emplenat de paradetes de roses i llibres, i els adolescents han muntat els seus propis espais per pagar-se el viatge de fi de curs. “A ells millor no els hi compris, perquè total, el viatge el pagaran els seus pares i ells es gastaran aquest diners en alcohol”, se sent que diu algú.

Pels carrers et trobes també els paquistanesos que venen roses cada cap de setmana, sigui o no Sant Jordi, i que avui et miren més fixament que mai, com dient-te ‘Avui sí que heu de comprar, avui sí’, i t’ensenyen orgullosos la senyera que han afegit a les roses que carreguen cada setmana.

Realment... fa goig veure que miris on miris veus alguna dona o home amb roses o llibres. I està clar, no falta el senyor que et diu “Quantes roses, nena, estaràs contenta, eh...?” o la senyora que et mira amb ulls dolços i deixa anar un “Què bonic és l’amor”.

Sí, què bonic és l’amor i què bonic és Sant Jordi, senyora!

La inteligencia también es emocional

El otro día fui a dar clases de repaso a una niña de 10 años y al entrar en su habitación me di cuenta de que su colección de muñecas se había visto ampliada. Eso me recordó la primera clase que hicimos después de las vacaciones de Navidad. Ese día, al entrar en su habitación el paso de los reyes magos era evidente. Aunque la economía de la familia no es precisamente holgada, a la niña no le faltaron, entre muchos otros juguetes, ni la Wii ni la Nintendo DS. “¡Ala, cuántos regalos¡”, le dije yo. Ella asintió, pero me dijo que lo que quería ahora era una muñeca de Monster High. Vaya, nunca estamos contentos…

Pero bueno, eso no es ninguna novedad. Todas sabemos que siempre queremos más de lo que tenemos, y estamos ya acostumbrados a niñas y niños que no valoran lo que tienen precisamente porque tienen demasiado.

Una vez leí que los señores feudales eran distintos y que a los demás nos parecían seres extraños porque habían conquistado algo “que todos buscan salvo los santos: poder despreciar los bienes terrenales a fuerza de poseerlos”.

Tal vez eso es lo que pasa con los niños, que son dueños de un pequeño feudo, de donde son señores, y si me apuras, hasta reyes.

De todas maneras, lo que más me llamó la atención no fue sólo que la “reina” de esa casa quisiera más, sino que lo suyo era suyo y de nadie más. Resulta que había una amiga suya en la casa, y cuando íbamos a empezar la clase entró para pedirle la consola, puesto que ella no la iba a utilizar. La madre, que también estaba presente, le alargó la consola. Pero la niña (la reina) se puso a refunfuñar, y que no que no que no. Como el perro del hortelano, ni comía ni quería dejar comer. Ante eso, la madre dijo “Bueno, pues no”, le quitó la consola y allí se quedó el aparato, muerto de aburrimiento mientras nosotras repasábamos la lección.

Está muy bien que se cuide el aspecto material de los hijos, pero el emocional también es importante. Y no me refiero tan solo al cariño, sino al hecho de inculcar determinados valores y hábitos, como el de compartir con los demás, o que cualquier regalo (una muñeca nueva, por ejemplo) tiene que ser el resultado de un esfuerzo o de un buen comportamiento.

Yo no soy madre, y tal vez no tenga derecho a opinar sobre ello, pero sí soy hija, y como tal, sé que aunque en el momento te moleste tener que compartir, o que te hagan esforzarte para conseguir algo, a la larga, cuando creces, lo agradeces. Porque en la vida te vas a encontrar con eso y con mucho más (y peor). Y si ya tienes inculcados unos determinados hábitos, todo es mucho más fácil. Y no sólo eso, sino que los buenos hábitos te hacen más consciente y mejor persona y por lo tanto, más sana emocionalmente.

Y os preguntaréis, ¿y eso, cómo es? Pues bien, la cosa estaría en que des de pequeños a los niños y niñas debería enseñárseles a desarrollar también su inteligencia emocional. Existen varios modelos sobre lo que significa la inteligencia emocional. El modelo de la habilidad, defendido por autores como Salovey y Mayer, por ejemplo, viene a decirnos que la inteligencia emocional es “la habilidad para percibir, valorar y expresar emociones con exactitud, la habilidad para acceder y/o generar sentimientos que faciliten el pensamiento y la habilidad para comprender y regular emociones promoviendo un crecimiento emocional e intelectual”. El otro modelo más extendido es el mixto, defendido principalmente por Goleman y que define la inteligencia emocional como la capacidad para comprender y manejar nuestras emociones pero también las de los que están a nuestro alrededor, y hacerlo de la manera más conveniente y satisfactoria. Goleman afirma también que la inteligencia emocional está formada por dos aptitudes: la personal y la social. La personal incluye la autoconciencia, el autocontrol y la automotivación; y la social consta de la empatía y las habilidades sociales en general. Según Goleman, la inteligencia social se basa en la capacidad de comunicarnos eficazmente con nosotros mismos y con los demás, y que esta capacidad no es algo innato sino aprendido, por lo que siempre podemos mejorarla.

Si realmente nos formáramos para saber cómo enseñar a mejorar la inteligencia emocional podríamos conseguir que las generaciones crecieran de manera que fueran capaces de lidiar con las emociones de los demás y con las suyas propias, pues al fin y al cabo, las batallas más duras son las que se libran contra uno mismo.

Clive Wilmer presenta la traducció al castellà del seu llibre 'El misterio de las cosas'

Selena Soro | Barcelona

El poeta britànic Clive Wilmer ha presentat a la Central la traducció al castellà de la seva última obra El misterio de las cosas. La traducció de la seva obra original, publicada en anglès el 2006, ha estat el resultat de quatre anys de treball conjunt entre l'autor i el també poeta i traductor Misael Ruiz. La traducció al castellà, ha declarat Ruiz, ha nascut “de la voluntat d'enriquir la poesia hispànica, on és molt difícil d'imaginar una poesia com la de Clive Wilmer”. El traductor ha definit el llibre de Wilmer com “una combinació entre allò sagrat i allò profà, una fusió freda entre allò religiós i allò eròtic, el sexe a allò diví més que no pas l'amor a allò diví”.

El misterio de las cosas és, segons el seu traductor, una juxtaposició entre experiències personals i d'altres més generals, i Clive Wilmer ha afegit que “si la poesia fos només personal seria un art molt pobre”. En el seu llibre, Clive Wilmer empra l’ús de mètriques tradicionals amb d’altres més trencadores. El vers rimat, ha explicat Misael Ruiz, “obliga a tornar sobre allò ja dit, al passat, i la versificació lliure en canvi és el mètode més adequat per a una expressió vívida del present”.

El misterio de las cosas és la sisena obra escrita pel poeta britànic, que combina la seva tasca de poeta amb les classes que imparteix a la Universitat de Cambridge. Aquesta última obra, ha declarat Wilmer, va néixer en el context d’un període molt accidentat en la seva vida i en una època en la que ell era “algú que sempre estava buscant”. El poeta anglès ha expressat també la seva satisfacció envers el resultat de la traducció i no descarta tornar a col·laborar amb Misael Ruiz i l’Editorial Vaso Roto en futures obres.

Javid Mughal: "El Mirador dels Immigrants va començar mentre treballava de nit en un pàrquing"

Javid Mughal va treballar com a periodista al Pakistan, però amb la caiguda del govern de Bhutto les seves idees i el que havia escrit el van obligar a exiliar-se, deixant enrere la seva dona i la seva filla de mesos. Ara és director, editor i redactor d’El Mirador dels Immigrants, un diari amb una tirada de 5.000 exemplars que reparteix gratuïtament.

P.- Quan va tenir lloc el cop d’Estat de 1992 a Pakistan i Bhutto va ser substituït, vostè va haver de deixar el país. Què va significar per a vostè aquesta situació?

R.- Quan vaig marxar del país feia 8 anys que havia acabat la carrera i que treballava en un diari d’esquerres. Els canvis polítics... em van obligar a deixar la meva terra. Va ser un camí molt llarg, d’uns països a uns altres, fins que va tocar Barcelona.

P.- Per què Barcelona?

R.- Barcelona és una ciutat multicultural, i això m’ha agradat des de sempre. La gent vol estar al teu costat, realment vol ajudar-te i ho fa. I sempre amb un somriure. Barcelona és una ciutat oberta a altra gent i el clima hi influeix molt. He estat també a Madrid, Andalusia... però Barcelona té un encant diferent.

P.- I l’idioma?

R.- Jo al principi no parlava ni català ni castellà, només anglès. Però si no saps l’idioma tampoc és molt greu, no és tan difícil comunicar-se. A vegades els polítics insisteixen molt amb el català i ho veig bé perquè és la llengua de la terra.

P.- Com va començar El Mirador dels Immigrants?

R.- Quan vaig arribar a Catalunya vaig estar treballant durant un temps en hosteleria a Sitges, i després un client em va oferir una feina de vigilant en un pàrquing de Barcelona. Al pàrquing teníem una televisió i vaig preguntar si la podia canviar per un ordinador.

P.- I el van deixar?

Em van dir que per la nit no els importava. I així va començar El Mirador, l’any 1999. Per la nit al pàrquing em posava a l’ordinador a treballar i pel matí anava a la biblioteca, llegia els diaris d’aquí, mirava les coses que passaven a Barcelona, anava a rodes de premsa, entrevistes... i coses així.

P.- I va començar a distribuir el seu diari?

R.- Bé, sí. Però vaig tenir molts problemes amb la maquetació. En aquell moment no hi havia cap sistema de maquetació compatible amb el nostre idioma, l’urdú. Així que ho escrivia a ordinador, ho imprimia i anava retallant línia per línia i enganxant-ho tot. Després ho portava a la impremta, ho escanejaven i ho imprimien. I així va començar. Era un diari molt petitet, simplement un foli de DIN A3.

P.- I com va ser rebut El Mirador dels Immigrants?

R.- Va ser un èxit entre la meva gent perquè ells no tenien cap altra oportunitat de tenir accés a la informació d’aquí i del meu país. Recordo anar caminant pel carrer, i el fet de veure el meu diari enganxat als vidres de moltes botigues i la gent parada llegint-lo m’animava molt.

P.- Però ara el diari té 8 pàgines i és de mida llençol...

R.- Al final vaig aconseguir un programa compatible amb l’urdú i vaig poder imprimir el diari ja normal. Bé, normal per nosaltres... de mida molt gran. A mi personalment no m’agrada, però la meva gent hi està acostumada i jo he de fer el que ells demanin. Alguna cosa els ha de importar la mida... (riu).

P.- Quin és el seu contingut?

R.- Són notícies de Pakistan i també d’aquí. Actualitat política, fires, actes que fan diferents entitats paquistaneses o asiàtiques... tenim també molts articles d’opinió i editorials.

P.- Tenen també contingut en català i castellà.

R.- Sí, aquesta part és per les noves generacions i per respecte a la terra. Les noves generacions de la comunitat paquistanesa estan més acostumades al català i al castellà, i llegir en urdú els costa cada vegada més.

P.- Quanta gent s’ocupa del diari?

R.- Molt poca. Hi ha 6 o 7 voluntaris. Hi ha una noia italiana i una catalana que fan redacció. També una noia danesa que fa les fotografies. Després hi ha alguns paquistanesos que van als actes i cobreixen les notícies en urdú. Fora d’aquest circuit hi ha unes dotze persones que van variant i que van col·laborant amb nosaltres.

P.- I com es financia El Mirador dels Immigrants?

R.- Amb la publicitat, que a vegades no és suficient i has de posar diners de la teva butxaca. La Generalitat em va dir que em subvencionaria si feia el diari totalment bilingüe. És un projecte gran, difícil i costós, però és un projecte que tinc.

Jordi Pujol: “Amb la immigració oscil•lem entre dues actituds dolentes: el rebuig o la por i el bonisme”

L’ Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna esperava amb ànsia l’arribada de Jordi Pujol. Després de vint minuts d’espera, el M.H. ex president de la Generalitat ha entrat a la sala entre aplaudiments, acompanyat per Miquel Tresserras (degà de la FCB) i per Norbert Bilbeny (catedràtic d’ètica a la UB i autor de ‘Què vol dir la integració?’). ‘La mirada europea de l’altre: integració vs. integrisme' era el títol que ha rebut la taula rodona en la que finalment els participants s'han centrat més en el cas català que no pas en Europa.

Jordi Pujol i Soley s'ha posat de seguida el públic a a la butxaca, i en més d'una ocasió ha arrencat les riallades i aplaudiments de tot l'Auditori. En la seva intervenció, ha començat dient que “la immigració és un problema a tot arreu”, i que “a Catalunya tenim una gran tradició d'immigració, i també una gran tradició d'integració”. Ha fet referència a la integració com a “la possibilitat d'un ascensor social”, i ha posat l'exemple de l'ex president José Montilla, de qui ha recordat la frase “jo no sóc andalús, sóc un català nascut a Andalusia”. Pujol ha volgut reflectir així el caràcter integrador de Catalunya, i ha argumentat que “si un català volgués ser president d'Andalusia aniria al Guadalquivir de cap”. Jordi Pujol ha incidit molt en el fet que “amb la immigració oscil·lem entre dues actituds dolentes: el rebuig o la por i el bonisme” i ha explicat que els immigrants “tenen drets i deures, i nosaltres hem de ser escrupolosos amb els drets, però hem de reclamar el respecte també dels nostres drets i dels seus deures”. Respecte l’estat espanyol, Pujol ha comentat que “amb el tema de la immersió lingüística veurem fins on vol arribar Espanya per reduir Catalunya”.

Norbert Vilbeny, per la seva banda, ha començat la seva intervenció recordant les paraules de Pujol que diuen que “és català qui viu i treballa a Catalunya” i que “el lema de 'fer país' és el que ens pertoca ara, perquè indica una actitud activa per a crear cohesió”. Ha incidit molt en el fet que “més que en la integració ens hem d'interessar en la convivència”, posant la primera al servei de la segona. Vilbeny ha defensat vehementment que “la cohesió social és el nostre repte, i que no hi ha alternativa a la integració, només la segregació o el monolitisme ètnic, cultural i polític”. I és que el fonamental, ha recalcat, és “crear un clima de convivència natural, relaxada i sense suspicàcies”, per construir “un país on pagui la pena viure”, i ha afegit que “si correm massa amb les qüestions d'adaptació lingüística i cultural (que s'ha de fer) podríem perjudicar aquest clima de convivència que crec que és el més important”.

A les dues del migdia el degà Miquel Tresserras ha donat per finalitzat l'acte, i el públic ha anat abandonant la sala amb la sensació d'haver aprofitat bé el temps.

“Les sèries de televisió no reflecteixen la realitat que vivim dia a dia”

“La convivència en les sèries de ficció (o com sobreviure als estereotips sobre la família)” és el nom que ha rebut una de les taules rodones que han tingut lloc aquest matí a la Facultat de Comunicació Blanquerna. Rosa-Àuria Munté, professora de la facultat i moderadora de la taula, ha començat amb una puntualitat inusual. Després d’una breu introducció ha donat la paraula a Carmen Fernández, escriptora i guionista de la sèrie Infidels (TV3). Fernández ha començat deixant clar que “no és veritat que Duran i Lleida estigui darrere la mort d’Infidels” i que la sèrie és amb la que millor ha treballat, “sense cap mena de pressió ni censura”. Pel que fa als motius de la fi d’Infidels, la guionista ha explicat que són de tipus simplement econòmic, i que “amb el que costava Infidels es podien fer dues sèries i no era rendible”.

La següent en intervenir ha estat la doctora en comunicació Núria Garcia, que ha recalcat que avui dia podem consumir contingut audiovisual en qualsevol pantalla (ordinador, smartphone, Ipad, etc.) i que per tan “l’escenari de consum ha canviat” i que és molt possible que l’estratègia del programador envers una sèrie és que aquesta “pugui ser de consum individualitzat, i no només ‘per socialitzar’ al menjador de casa”. Núria Garcia ha parlat també de les representacions familiars en les series televisives, i ha destacat que “sempre hi ha hagut una major presència de parelles heterosexuals” i que “no hi ha relació entre la representació mediàtica i la realitat sociològica”. Garcia ha parlat també sobre “l’explotació de la guerra de sexes en les sèries, fins i tot en parelles homosexuals” així com “l’ús de l’humor per emmascarar aquesta guerra de rols” i ha posat l’exemple d’Escenas de Matrimonio i Cámera Café. Núria Garcia ha conclós la seva intervenció reflexionant sobre el fet que moltes vegades en les sèries apareix una dona moderna “però víctima d’una realitat determinada”, i que “el paper de la victimització de la dona encara està present d’una manera emmascarada” i que pel que fa a l’home “hi ha una tendència a prioritzar més un rol racional que no pas emotiu”.

El tercer participant en la taula, Francesc Manuel López Chávez (director de Somos Cortos i codirector de l’informatiu cultural Miradas 2 de TVE), ha destacat que “les sèries no reflecteixen la realitat que vivim dia a dia” i que la única novetat que tenen és “la d’haver fet un pas més endavant, arriscar una mica més i mostrar altres models de relacions familiars i afectives”. La guionista d’Infidels ha discrepat efusivament i ha dit que ella creia que les sèries “són l’experiment més novedós i més avançat de cultura popular dels nostres temps” i que segur que “tots tenim sèries que formen part de la nostra educació sentimental”.

A partir d’aquest punt la taula rodona s’ha centrat bàsicament en una discussió entre López Chávez i la guionista d’Infidels sobre si les sèries eren simplement un enteteniment o si per contra ens eduquen. Carmen Fernández li rebatia a López Chávez que les sèries no només entretenen, sinó que “fan pedagogia, i com a guionistes tenim un compromís amb l’espectador. A través del que expliquem formem a la gent, arribem al més essencial de la seva ànima i per tan canviem models i estereotips”. Finalment, després d’un breu torn de preguntes, l’aula ha esclatat en uns aplaudiments que ja sonaven a ganes d’acabar la taula rodona.

“El discurs catalanista de victimisme ha de ser substituït”

Amb motiu de les XVII Jornades de Comunicació Blanquerna, l’aula on se celebrava la taula rodona sobre “Anticatalanisme i valors democràtics en els mitjans de comunicació” estava plena de gom a gom fins i tot mitja hora abans que comencés l’acte. Ferran Espada, director de l’edició d’El Punt de Barcelona, ha estat l’encarregat de moderar la taula, i ha volgut començar deixant clar que ser anticatalanista i ser anticatalà són coses ben diferents, de la mateixa manera que no és el mateix ser catalanista que català. Espada ha remarcat que “el catalanisme és un projecte polític, i que els catalans som els que integrem aquest país, independentment dels projectes polítics de cadascú”. Ha volgut incidir també en el fet que “la catalanitat no forma part dels valors estatals, i que fins i tot és utilitzada com un aspecte de desprestigi” de la mateixa manera que “l’anticatalanisme preventiu sura encara que no hi hagi amenaça directa d’un trencament entre Catalunya i Espanya”.

Ferran Espada ha donat pas a l’historiador Xavier Casals, que ha centrat la seva intervenció a explicar que l’anticatalanisme actual és cada cop més homogeni i ha volgut recalcar que sempre parlem “d’un catalanisme agredit per una identitat espanyola” amb un sempitern “discurs victimista”. Segons Casals, aquest discurs ha de ser necessàriament substituit per “una reflexió sobre el que s’ha fet i sobre el que s’hauria de fer”.

La següent intervenció ha estat la d'Alex Salmon, director d’El Mundo de Catalunya, que ha començat discutint amablement amb el moderador sobre el títol de l’acte, en el que “a l’enfrontar anticatalanisme i valors democràtics ja comença a jugar amb un terreny en contra, com si ser anticatalanista fos quelcom dolent”. Sobre què és el catalanisme, Salmon ha dit que “no es posen d’acord ni els propis catalanistes”, i que a Catalunya hi ha gent a qui no li agrada pertànyer a Espanya, però que “aquesta part no és tan gran com sembla”, però que s’amplifica mediàticament.

L’últim a intervenir, l’antropòleg social de la Universitat de València Rafael Xambó, ha estat el que amb la seva manera de parlar ha captat més l’atenció de l’audiència. Xambó ha comentat que “els valencians som el vostre passat (els vostres clàssics literaris), i el vostre futur”. El que passa al País Valencià, “un govern en mans del PP i Ciutadans”, ha dit, pot passar també a Catalunya. Xambó ha calificat el PP valencià com “la dreta més reaccionaria d’Europa” i ha instat els catalans “a observar el País Valencià com el laboratori de la dreta espanyola”. Finalment, Xambó ha volgut remarcar que en termes mediàtics el Partit Popular valencià “s’ha construït un sistema mediàtic a la seva mida i amb una estructura clientelar on no s’escapa res” i que “ara que estem de corrupció i porqueria fins les orelles és un moment magnífic per tornar a l’anticatalanisme”.

Un delicioso y trágico soplo del pasado

BEATLES

Lars Saabye Christensen

Maeva Ediciones, 2009 (1984)

523 páginas

Lars Saabye Christensen (Oslo, 1953) fue catapultado a la fama con su obra ‘El hermanastro’, y fue con ‘Beatles’ (escrita en 1984 y reeditada en 2009) que el autor se consolidó como escritor nórdico de éxito.

‘Beatles’ empieza en la Oslo de los años 60, cuando Kim y sus amigos tienen 13 años, edad en que únicamente piensan en hacer gamberradas, fumar, y ojear revistas porno. Y escuchar a los Beatles, sobretodo. A medida que la banda inglesa graba nuevos discos, los chicos crecen y se convierten en niños que se creen adultos. Se enfrentan ya a los primeros amores, a sus padres y a sus profesores. En plena adolescencia, y en el contexto de las reivindicaciones contra la guerra del Vietnam y las manifestaciones obreras, a los chicos se les hará difícil huir de las drogas, del alcohol y de las relaciones dañinas. Sus futuros, y hasta su vida, parecen tambalear por momentos.

Esta historia es sobre todo la historia de Kim, un personaje memorable, complejo y entre siniestro y entrañable. Pese a la degradación que sufren los personajes, y en especial el protagonista, el relato no pierde en ningún momento su frescura y comicidad. Los acontecimientos son trágicos sin llegar a ser una lamentación. La crudeza va siempre acompañada de dulzura, y el lector se desliza por los acontecimientos y los cambios que sufren los personajes sin ni tan siquiera darse cuenta, para de repente, despertar y ver que todo ha cambiado sin perder su esencia. La esencia de una época inolvidable que Lars Saabye Christensen nos hace respirar en cada una de sus línias.