"La guerra es un buen negocio"

La XIII edición de las “Jornades de Comunicació Blanquerna” que se han llevado ha cabo los días 13, 14 y 15 de marzo, han tratado como eje central el miedo, y especialmente como los medios de comunicación tratan esta temática. Durante estos tres días, personalidades del mundo de la comunicación y alumnos han compartido las aulas de la facultad para aclarar y entender mejor cómo el miedo es tratado por los medios, cómo afecta a nuestras vidas y a la sociedad actual este sentimiento, incontrolable y de gran poder, a nuestra vida social, cultural y política.
“Qui diu “por”? Con esta pregunta se ha titulado estas jornadas, que una año más han relajado al alumnado y han convertido la facultad en un espacio de cultura, encuentros y aprendizaje para todo aquel interesado en las conferencias. Además, la cafetería, transformada, temporalmente, en una sala de conciertos, nos ha dejado gozar un par de horas cada mediodía, de la música engendrada por los estudiantes.
Entre conferencias enfocadas al periodismo, la comunicación audiovisual o la publicidad, se deja un espacio a aquellas de carácter más social, comprometidas con los problemas de nuestro mundo actual. Charlas que intentan concienciar de las dificultades que existen en otros países, tras las fronteras de la burbuja occidental. Una de estas, se celebró el martes (13/03/07) a las cuatro y media de la tarde. Llevaba por título; “Mines antipersona. L’amenaça callada que impedeix la pau”. Fue en el aula 102, la utilizada para las conferencias con poca afluencia de público, frente a las que se celebran en las salas grandes como la que acontecía en el mismo momento aquel martes y que suelen contar con algún personaje mediático y esperado. Empezó puntual, con la presentación del tema de la mano del moderador Ivan M. Garcia, periodista de ADN, fotógrafo y antiguo alumno de la facultad. Inmediatamente tomó la palabra Lídia Tovar, responsable de sensibilización de “Moviment per la Pau” que pausadamente iba leyendo lo que había preparado en una presentación de PowerPoint que veíamos proyectada a sus espaldas. En ese mismo momento se repartió unas fotocopias que dejaron descansar a aquellos que tomaban notas frenéticamente.
Lídia habló de las minas antipersonales (MAP), de las municiones sin explotar (MUSE) y de las municiones de dispersión (CM). Explicó sus características, ofreció cifras espeluznantes sobre víctimas e intoxicación de minas a nivel mundial mientras daba un grito de alarma sobre la situación que viven estos países infestados de munición. Hay cerca de de 90 millones de minas colocadas en 80 países y muchas otras siguen almacenadas, cada año se producen una media de entre 15.000 y 20.000 nuevos accidentes y las víctimas suelen ser población civil, y en un gran número menores de edad que desconocían la existencia de las MAP o las MUSE. “Moviment per la Pau”, insiste en que se debe explicar a la población qué son las minas y como funcionan para evitar muchos de los accidentes que se producen en el mundo. “Las zonas afectadas suelen ser las más pobres, las más vulnerables, las más débiles económicamente y políticamente del mundo” dijo Lídia. Algunos de estos países a los que se refería son: Afganistán (10 milones de minas), Angola (10 millones de minas), Burundi, Bósnia y Herzegovina, Camboya (4 millones de minas), Colombia, Iraq o Nepal.
Precisamente de Colombia, el país con más víctimas del mundo por minas en el 2006, vino Maria Gines Quiñónez, coordinadora departamental del departamento de Nariño en Colombia de la Campaña Colombiana contra Minas. De aspecto desenfadado y con el dulce acento Colombiano Maria defendió a capa y espada su país, sus víctimas y su labor. El año 2005 se registraron un total de 1.110 víctimas sólo en Colombia, de las cuales cuatro de cada diez eran niños. Maria identifica a estos niños que han quedado, en su mayoría mutilados, los traslada a España y aquí es donde se procede a hacer las prótesis de las partes del cuerpo mutiladas. Estás operaciones se pueden realizar gracias a las ayudas que obtienen de los ayuntamientos y Gobierno central, ya que cada operación cuesta alrededor de los 2000 € y en Colombia no hay suficientes recursos para cubrir este tipo de operaciones. Maria se mostró agradecida de la asistencia a la conferencia mientras era avasallada por los flashes de los alumnos que buscaban el mejor ángulo recorriendo el pasillo del aula. También habló sobre el problema de los medios de comunicación en su país, y de la indiferencia de su Gobierno hacía la problemática de las MAP. “El periodismo en Colombia no investiga por miedo. Los medios de comunicación aun no han llegado a la libertad de expresión”, se lamento. Explicó que la comunicación es un ingrediente básico para concienciar e informar a una población que no conoce los riesgos a los que esta sometida mientras Lídia e Ivan afirmaban con cara de preocupación a todo lo que iba explicando.
El tiempo de la conferencia se agotaba mientras la crispación de Maria aumentaba a medida que explicaba la situación política y de los medios en su país, amenizó esta explicación con un video de distintos periodistas colombianos que corroboraban la preocupación de Maria. Luego se abrió el siempre silencioso turno de preguntas. Al ver que los alumnos permanecían callados el moderador hizo un par de preguntas y el acto acabó con un aplauso merecido de respeto y preocupación. Al acabar, algunos alumnos se acercaron a Lidia de “Moviment per la Pau” para interesarse sobre sus actividades y recoger folletos informativos sobre actos e iniciativas, un acto seguro agradecido por las conferenciantes que ven que su lucha y preocupaciones personales son compartidas.

"HGW XX/7"

" La vida dels altres" narra la historia de Wister, HGW XX/7, per els amics de la Stasi, home que creu fermament en el socialisme, règim al qual serveix fermament com a professor d’espionatge estatal a l’Alemanya de l’est, pocs anys abans de la caiguda del mur de Berlin. Wister rebrà l’ordre d’investigar a una parella , ell dramaturg i ella actriu, ambdós reconeguts en el limitat món intel·lectual d’aquells anys. Les llargues hores de voyeur el faran partícip de les seves vides i li causaran una commovedora mutació . Gir pausat i complex, fàcil de digerir per l’espectador , que segueix atentament els seus canvis, com si d’un espia d’espies es tractes.
La parella, gent sensible i de cultura, porta una vida bohèmia que sembla encaixar amb el règim socialista, carregat d’ideals en els que creuen. Al llarg del film es mantindran lleials al socialisme malgrat la forta repressió i el tèrbol ambient que es respira en les esferes més altes del partit . Fins que el propi sistema els acabarà asfixiant i els obligarà a reaccionar. Podríem dir que el gran potencial del film resideix en aquests arcs de transformació que experimenten els personatges, perfilats a la perfecció, com la pròpia personalitat dels homes.
De guió excel·lent, amaga infinits detalls que aporten genialitat a la trama, aconseguint que tot quedi perfectament lligat.
Desprès de dos hores de pel·lícula i dos falsos finals, la gent restava a les butaques immòbil fins que varen acabar els títols de crèdit, tal com es fa en las grans obres mestres.
Una pel·lícula extraordinària, completa, que parla dels grans temes de la vida.
Guarnida d’actuacions brillants, és just destacar el treball de Ulrich Mühe, un d’aquells rostres que resta clavat en la ment de l’espectador per molt de temps.Finalment felicitar al debutant Florian Henckel Von Donnersmarck, qui ha rescatat de la dura historia del seu país un cru i bellissim relat. Mostrant un cop més l’ascendent i prometedora carrera del cine Alemany.

Jornades amb baixes

La Facultat de Ciències de Comunicació Blanquerna de la URL (Universitat Ramon Llull) ha celebrat aquesta darrera setmana la tretzena edició de les Jornades de Comunicació Blanquerna. Sota el títol "Qui diu por" i a través d'una sèrie de conferències i col.loquis, enguany la facultat ha fet girar les jornades entorn del tractament de la por en els mitjans de comunicació.

Com en anys anteriors, el centre universitari ha fet valer el renom de cèlebres professionals del món de la comunicació per atreure al públic als 19 actes que van tenir lloc a les aules de la Facultat, matí i tarda, els dies 13, 14 i 15 de març. Entre els contertuliants de més ressò convidats per la institució docent han destacat noms com els del novel.lista Màrius Serra, el director del diari El Periòdico, Rafael Nadal, o el del polifacètic actor Bruno Oro.

No obstant, en aquesta darrera edició, tot i l'insistent esforç del personal de la casa encarregat de l'organització, hi ha hagut tres baixes de ressò en el programa que han suposat una lleugera decepció entre les expectatives de part l'audiència, majoritariament estudiants de la mateixa facultat.

Víctor Valdés, el porter del Futbol Club Barcelona i un dels convidats que s'esperava amb més entusiasme per part de l'alumnat universitari, va faltar dimarts al vespre al seu compromís alegant problemes d'agenda. Absència, cal a dir, controvertida la del jugador blaugrana, doncs el mateix Valdés ha estat notícia darrerament per la seva estelar aparició dos dies després al programa de televisió "Buenafuente" en hores intempestives de la matinada.

Qui també va acabar caient de la graella del programa va ser l'oscaritzar cineasta hispano-xilè Alejando Amenabar. En aquest cas, la desil•lusió no va ser tant patent doncs el director del film Mar Adentro havia anunciat amb força antelació la seva impossibilitat d'assistència donada la celebració del Festival de Cinema de Màlaga en les mateixes dates.

Per últim, el presentador de ràdio i televisió Manel Fuentes, qui curiosament havia visitat la facultat menys d'un mes abans amb motiu de la gravació d'un programa en directe a la mateixa cantina del centre, també va haver de cancel•lar la seva participació en una de les xerrades per problemes d'incompatibilitat horària.

Amb tot, tres absències destacades que a banda de restar notorietat mediàtica al centre han provocat cert malestar en alguns dels seus estudiants. És aquest el cas d'en Pau Aguilar, un estudiant de tercer de periodisme de la facultat qui sentència de forma contundent:

"A més d'estar obligats d'assistir a alguna de les xerrades per omplir les aules, amb aquestes tres absències, als alumnes ens han tret el caramel de la boca anunciant, en un primer moment, que vindrien".

"El hombre inventó la valentía"

Tras un rumor que se perpetua durante diez largos minutos, Ferran Saez, profesor de la Facultad de comunicación Blanquerna, toma la palabra. Su discurso, como es habitual, sume rápidamente a los oyentes en un estado de hipnosis. Presenta al conferenciante, Jose Antonio Marina y lo elogia, entre otros muchas razones, por el hecho de haber sido capaz de atraer a todo un sector de lectores que tenían verdadero pánico a los libros de filosofía. Seguidamente toma la palabra Jose Antonio Marina, filósofo, profesor y escritor, centrado particularmente en el estudio de la inteligencia, la fenomenología y la lingüística.
Marina, empieza explicando que la inteligencia humana es la que hace que tengamos miedo, ya que si no conociéramos que es el miedo no podríamos sentirlo, al igual que “las gallinas son inmortales porque no saben que se han de morir”.
Un sol impertinente intenta colarse entre las persianas , mientras, Marina, se dispone ha hablar del gran temor de nuestros tiempos: la globalización. Vivimos en un época en la que sentimos que no somos nadie, desorientados, buscamos huir hacía un refugio, nostálgicos de los usos antiguos.
Se remonta a Maquiavelo, autor del primer tratado del miedo en la política “ Es bueno que el pueblo ame y tema al gobernante, aunque lo más importante es que lo tema” , para hablar de la relación que se establece entre el poder y el miedo. Según Marina el poder lo tiene aquéllos que disponen de la capacidad de meter miedo, cambiar creencias, o ofrecer recompensas. De estas tres opciones el causar miedo es la más sencilla de lograr, amenazando, debilitando al otro o influyéndolo en sus pensamientos.
Su discurso es muy interesante a la vez que entretenido, se muestra próximo al público carga su explicación de anécdotas con las que el oyente se siente identificado. Logrando empatía con la gente.
Nos habla de los miedos, de los que paralizan, los patológicos o aquellos miedos sin causa. Ante la alarmante noticia que un 80% de los jóvenes españoles quieren ser funcionarios, Marina acusa a los alumnos de ser tan cobardes , nosotros parecemos permanecer inmóviles como hacen los caracoles cuando tienen miedo, y es que tal como nos explica todos los miembros del reino animal, sin excepción, disponen de mecanismos de defensa ante el miedo: La huida, que aplica el conejo, por ejemplo, el ataque, propia del toro, o la sumisión característica de los perros. Los hombres aprovechamos y nos servimos de todas ellos y es que somos el animal más cobarde y quizás por esto nos vimos obligados a inventarnos un quinto recurso: la valentía.
Por último se dirige a los futuros periodistas animándonos a ser valientes a no dejarnos engullir por la presión de los grandes grupos comunicativos.

Un largo y más que merecido aplauso pone punto final al acto .

"Més enllà de la por, la cooperació"

Aquest dimecres, en el marc de les XIII Jornades de Comunicació Blanquerna es va celebrar la conferència titulada “Més enllà de la por, la cooperació”. La fotoperiodista i professora de la FCB, Sandra Balsells, aquesta vegada ocupava el lloc de moderadora. El protagonisme es va cedir a les cinc persones que havien estat expressament convidades per explicar les seves experiències personals en projectes de cooperació. Totes elles tenien en comú el fet de ser dones, joves i solidàries. Representaven països i projectes diferents, la qual cosa va proporcionar una gran riquesa cultural a l’acte.
La Laia Abril i la Mireia Rodríguez van ser les encarregades d’encetar la taula rodona. Les dues van viatjar l’estiu passat a Bòsnia-Herzegovina amb l’ONG Trenkalòs. L’ oportunitat d’embarcar-se en aquest projecte va aparèixer de forma inesperada però no la van deixar escapar. La Mireia gràcies al llibre “Balkan in Memoriam” de Sandra Balsells, va començar a sentir-se atreta per aquest mosaic de territoris i cultures com són els Balcans.
Iniciat el viatge, la seva primera estança al país es va desenvolupar en un camp de refugiats. “Allà no hi havia gran cosa a fer més que conviure i donar una mica de veu a persones que ningú escolta” explicava la Laia. És un primer contacte amb la gent, les seves costums, l’idioma, un passat esgarrifós i un present sense esperança...
Més endavant, van traslladar-se a un poble. Allà van poder realitzar activitats que s’identifiquen molt més amb la imatge del cooperant.
L’Anna Punsoda, va aprofitar l’estiu passat per fer un viatge de cooperació a Hondures amb l’ONG Setem. Va marxar amb un grup de deu persones. “Tenia ganes d’entendre com vivia la gent d’allà” afirma. Durant la setmana, residia en les zones rurals amb famílies del país. Al cap de setmana es reunia amb els seus companys de viatge per fer turisme a les ciutats. D’aquesta manera, li permetia comprendre la heterogeneïtat existent dins el propi país. En una d’aquestes excursions va visitar les “maquiles” i per com pronuncia aquesta paraula es percep que en té un record molt amarg.
Ara, ja fa deu mesos que va arribar d’aquell viatge. Amb la perspectiva que a vegades només el temps et permet, ha posat en ordre la seva escala de valors i es planteja la vida d’una altra manera. Assegura haver après a relativitzar moltes coses i a valorar-ne, molt més, unes altres.
L’Anna fa una reflexió interessant: “ Els canvis visibles només són útils si al darrere hi ha un canvi de perspectiva i de mentalitat”. Considera que l’educació és la base perquè el país evolucioni.
L’Ester Martí va viatjar a Bolívia amb un conveni de cooperació entre la Universitat Ramon Llull i la Universitat René Moreno de Santa Cruz. Després de l’experiència de compartir un mes i mig amb la realitat del país ha decidit tornar-hi, però aquesta vegada per quedar-s’hi tot un any. “És un altre món que s’ha de conèixer perquè per aquí a dalt (es senyala el cap) va realment molt bé” assegura.
La Paula de Senillosa fa tres anys va voler descobrir la realitat més pobre del seu entorn immediat. Durant un estiu va estar treballant al barri del Raval de Barcelona. De manera que va poder comprendre els contrastos que hi ha a les grans ciutats dels països occidentals. L’any següent, després de conèixer l’ONG ACOES va decidir formar part d’un dels seus projectes de cooperació a Hondures. L’experiència fou tan enriquidora que la va repetir un estiu mes. El segon any, va centrar el seu treball a les comunitats indígenes i als nens del carrer.
La Paula no té previst tornar a Hondures amb aquesta organització, però sí continua treballant des d’aquí per recolzar una millora de les condicions de vida de la població, sinó “és una actitud molt hipòcrita” pensa ella.
Per aquestes noies, el viatge va representar una experiència vital inoblidable. Tanmateix van haver de conviure amb les seves pors i aprendre a superar-les. La malària, les mines antipersones, la violència i fins i tot la tornada figuraven entre alguns dels temors que vivien més a flor de pell.
Tot i que una de les seves il·lusions era poder explicar el seu viatge a través d’imatges, les diferents situacions personals els ho van dificultar força. La Paula que es trobava en un país amb un alt nivell de delinqüència no es podia arriscar a què li robessin la càmera. La Laia es va sentir tan aclaparada per les seves emocions que li va ser impossible fer les fotografies que hauria desitjat. Tot i així, la seva exposició amb la Mireia va anar acompanyada d’un seguit d’imatges tant seves com d’agència. Per altra banda, l’Ester va fer la seva presentació amb un power point de suport. I la Paula va mostrar un vídeo que reflectia la vida quotidiana de la població.
Totes elles no van dubtar a animar-nos a viure una experiència com aquesta per tal d’ampliar la nostra visió del món i prendre consciència de la realitat que el configura.

" Busca la felicitat dels altres i trobaràs la teva "

El passat dijous 14 de març es va celebrar a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna la conferència que porta per títol Somriures contra la por.
L’acte es va fer esperar ja que els ponents de la taula rodona no van ser molt puntuals. Demanades les disculpes per aquest fet i per suposat acceptades per tots els assistents, va ser Silvia Guillén, responsable de comunicació de Sonrisas de Bombay i ex alumna de la Facultat, l’encarregada de fer la presentació dels altres dos membres de la taula, el periodista de TV3, Martí Gironell i l’ex-alumne també, Jaume Sanllorente. Guillén va deixar molt clar que ella tenia el paper de moderadora però que en cap cas allò esdevindria com a debat. “ No volem fer un debat d’aquest tema sinó conscienciar-vos de la labor tant gran que s’està fent a Bombay” .
Fetes les presentacions i una breu explicació sobre els temes que es tractarien a la conferència va donar pas a Martí Gironell, autor del llibre “ La ciutat dels somriures” .
Gironell va comentar la seva gran experiència personal en aquesta ciutat i el xoc emocional que li va provocar. El motiu del seu llibre és precisament aquest, explicar tot allò que va sentir i veure i, sobretot, intentar transmetre les emocions que va viure durant aquell mes d’agost del 2003. “La millor manera d’arribar a la gent és a través de les emocions”, explica Gironell.
Segons el periodista, el llibre reflexa les dues vessants de la ciutat, aquella que és immensament rica i on tot és luxe i, pel contrari, la més comuna que és una ciutat pobre i amb molta misèria. Segons Martí: “ Els nens no tenen futur ”. Ens explica que escoltar aquelles paraules va ser molt dur però li van servir per dur a terme el seu objectiu: Estampar un somriure a cadascun d’aquells nens que es senten abandonats.
“No va ser fàcil però la millor manera per entendre, és amb el llenguatge universal: l’amor ”. Aquestes van ser les últimes paraules del periodista.
La seva explicació no va ser molt extensa ja que ens va fer entendre que el què en Jaume tenia que explicar-nos seria molt més important. La seva humilitat va ser aplaudida i seguidament va començar a parlar el qui realment era el protagonista de tota la tasca que s’estava a fent a Bombay.
Jaume Sanllorente és el fundador de la O.N.G. que porta per nom Sonrisas de Bombay Després d’una llarga introducció es va centrar a comentar realment com havia arribat fins allà. “ El destí va voler que un noi de Barcelona estigués allà en aquell precís moment ”. El seu viatge a l'Índia va ser fruit de la casualitat, tal com ens explica Sanllorente. Ell és el responsable d'haver tirat endavant un orfenat anomenat Karuna situat a Vasari. “Quan vaig arribar allà, l’orfenat estava apunt de tancar per falta de mitjans econòmics i els 40 nens que hi havia, tindrien que ser abandonats ”. En Jaume explica que davant aquella situació, va reaccionar i va retornar a Barcelona, va recollir tots els seus estalvis i ho va abandonar tot per ajudar a aquells 40 nens que avui en dia ja en són 1300. Segons Sanllorente, “ No ajuda només aquell qui té. Es pot ajudar amb molt poc però amb molt d’esforç ”
Cadascuna de les frases que anava dient, eren com a petites lliçons de moral per a cadascú de nosaltres, els quals anàvem apuntant mentre observàvem les imatges que es van exposar. Aquesta projecció de fotografies va arrencar alguna llàgrima a més d’un assistent i realment es va conscienciar a la gent de l’ajuda humanitària que s’està fent. Jaume Sanllorente va acabar amb aquestes paraules: “ La vida és molt menys dura del que ens volen fer creure ”.

L’acte va finalitzar amb gairebé cinc minuts d’aplaudiments que van ser la demostració d’agraïment que el públic va oferir als ponents els quals es van mostrar emocionats per la gran assistència que havien tingut.

La televisió com a eina contra les pors infantils

Amb més o menys puntualitat van arribar les nostres tres conferenciants, Teresa Duran, Montserrat Domènech i Pilar Cugat, acompanyades de Josep Maria Rocamora, professor de la facultat de Comunicació Blanquerna, disposat a moderar una taula rodona, sota el nom de " Presència i educació per la por", que representava el tret de sortida de tres dies plens de debats i conferències. Rocamora va començar amb la presentació de les tres invitades i no sé ben bé el perquè però tots els assistents feien cara de saber que en algun moment " patinaria" i diria A per B o B per C. I sí, després de presentar a Teresa Duran, escriptora i il·lustradora de literatura juvenil, a Montserrat Domènech, psicopedagoga especialitzada en les pors infantils, va presentar a Pilar Cugat tenint un parell de confusions greus. Pilar Cugat no treballa a "Televisión espanyola" , sinó al "K3" i a més, el "K3" no és el "canal 33". Després d'aquestes errades Rocamora semblava encara més atent, mirava fixament als ulls de les invitades intentant que no se li escapés ni una sola paraula, pensava constantment en preguntes interessants i s'esforçava per lligar les respostes amb noves preguntes. I la veritat esque va acabar controlant bastant bé la conferència, i dic bastant perquè Teresa Durant se li escapava una mica de les mans, i és que quina dona! Sovint, en actes com aquests hi acostuma a haver un dels conferenciants que s'intenta guanyar el públic. Va ser Teresa Duran qui va adoptar aquest rol, va ser la conferenciant "superguai" de qui en el meu bloc de notes no tinc res més apuntat que: to de parla curiós, deu minuts calculant els centímetres que deu fer el nas d'un ogre; 140 conclou, exposa la seva tesi sobre l'extinció dels monstres al nostre planeta i es defineix com una senyora "una mica grollerota" i en fa bandera. A més, quan semblava haver-se "posat en matèria" i explicava que la por pot venir per la vista , per l'oïda o per qualsevol dels 5 sentits va irrompre altra vegada amb una anècdota personal; l'espectacular caiguda damunt una parada de sardines després de desmaiar-se per la forta olor d'aquestes "i per més inri" deia, "la peixatera em va posar el gel de les sardines al front perquè em recuperés".
Les intervencions de Montserrat Domènech i Pilar Cugat van ser molt enriquidores. Montserrat Domènech va donar una autèntica classe magistral de com ajudar a afrontar les pors als infants. Va començar dient que " els nens que tenen més por són els que els costa més distingir realitat de ficció". La psicòloga a més, de manera molt clara i entenedora, va remarcar la postura dels pares com a figura fonamental per acompanyar als nens en un procés de diferenciació del real i l'imaginari. Els pares, va afirmar que " no han de sobreprotegir el nen sinó que han de donar les eines necessàries perquè l'infant pugui afrontar les seves pors". Així doncs va acabar amb la recomanació de " Fer viure de forma divertida algunes situacions de por reforçant així, la valentia del nen". Pilar Cugat va ser l'encarregada de donar resposta a preguntes que Josep Maria Rocamora havia posat sobre la taula i que fins aquell moment, tothom havia ignorat "Existeix una tasca educadora per part els mitjans de comunicació? Poden maleducar els productes que s'exposen?" Pilar Cugat, directora de "3XL", va complementar el discurs de Montserrat Domènech dient que "unes de les eines per ajudar a superar la por són els llibres o la televisió" Pilar Cugat creu que la programació infantil que parla de la por ho fa ajudant al nen en el procés que parlava Montserrat Domènech. Explica que "són petites històries que fan veure als nens que es normal que tinguin por, però que la por es pot vèncer" Així, a través d'exemples observats el nen serà més capaç d'afrontar i superar la por. D'aquesta mateixa manera, és a dir, donant també exemples i models a seguir és com es tracta majoritàriament la por als que podríem anomenar " grup +13". Sovint, es projecten sèries o novel·les referides a la quotidianitat. " La separació dels pares, la ruptura de l'amistat o la ignorància del noi o noia que els agrada" , diu Pilar Cugat que són situacions que angoixen als adolescents i les sèries els donen pautes de conducte per saber com poden actuar en aquestes situacions.
Rocamora feia estona que es mirava el rellotge, i quan quedaven uns vint minuts, va decidir donar la taula rodona per acabada i va obrir el què és coneix com a " torn de preguntes". És en aquest moment que es fa el silenci més incòmode, després d'uns segons, per si algú dubte, es diu de forma directa" Algú vol fer alguna pregunta?" i sovint va seguida d'una altra pregunta " Ningú?" i d'una altra "Segur que no voleu preguntar res?". I en aquest moment hi ha el típic comentari d'algun conferenciant per trencar el gel, en la nostra xerrada, com no, va ser Tresa Duran " Ho hem explicat tan bé que no hi han dubtes Josep Maria! " Però sempre algun atrevit, o ànima caritativa en alguns casos, llença una pregunta a l'aire, i els conferenciants es recreen amb la resposta sabent que possiblement no ni haurà cap d'altra.

El preu de la veritat

Qualsevol govern autoritari començarà la seva empresa de control absolut per censurar els mitjans de comunicació; i és que la llibertat d’expressió està directament relacionada amb la democràcia. És per això que, des del moment en què a l’any 2000 el president rus Vladimir Putin pren el poder del Kremlin, lluita per eliminar fins l’últim vestigi d’independència i llibertat de premsa. D’aquesta manera, ja van 14 periodistes assassinats en mans del govern durant el mandat de Putin.

En una taula rodona que servia d’homenatge a la reportera assassinada Anna Politkóvskaya, que es va celebrar el passat 15 de març a la Facultat de Comunicació Blanquerna, les periodistes russes Oksana Chelysheva i Marina Litvinovich van acostar una mica més el conflicte entre Rússia i Txetxènia i van intentar transmetre la dificultat d’exercir la seva professió enmig d’una situació de dictadura com la que es viu a l’actual Rússia. I utilitzo la paraula intentar, no per la manca de competència de les ponents per fer-ho, sinó per la dificultat que la tasca implica.

A les 12 en punt, la sala encara era mig buida. Tot augurava que no seria un èxit massa rotund. Abans de començar, una mica de nervis a l’ambient. Tràfec, càmeres de televisió, 20 minuts de retard. Arreu, comentaris sobre els aparells de traducció simultània (“d’on l’has tret? Com funciona? Com es col·loca?”). Però ja amb les primeres paraules de Chelysheva va començar a regnar el silenci; un silenci entre l’admiració i la sorpresa; non grata, per descomptat. Segurament érem més d’un els que ignoràvem la gravetat de la situació a aquell país llunyà i fred.

Oksana Chelysheva és directora de l’Agència d’Informació Russo-txetxena i sotsdirectora de la Societat per a l’Amistat Russo-txetxena, actualment clausurada pel govern de Vladimir Putin. “Tota aquesta situació recorda al passat d’Stalin, quan la gent havia de trair la família i els amics. Nosaltres no volem renunciar a les nostres opinions ni als nostres amics”. Sorprèn el convenciment amb què Chelysheva explica que tant ella com els seus col·legues continuen treballant perquè “sempre es pot trobar una sortida”.
Marina Litvinovich és l’autora de la pàgina web “La veritat sobre Beslan”. El seu objectiu com a periodista gira al voltant de fer caure totes les mentides de la versió oficial dels assassinats de l’escola de Beslan, al setembre de 2004, on 331 persones –entre elles, 116 nens- van morir per culpa de la intervenció de l’Estat, l’objectiu del qual es limitava a l’aniquilació dels terroristes a qualsevol preu, sense tenir en compte la vida dels ostatges.

El silenci a la sala es trenca amb comentaris d’indignació en veu baixa en veure les imatges de la destrucció de l’escola d’aquesta petita ciutat russa. I la indignació i, fins i tot la ràbia, augmenten al llarg de les explicacions d’aquestes dues dones valentes que continuen treballant per la veritat i la democràcia malgrat les pallisses, les condemnes, els exilis i fins i tot les morts a què s'arrisquen. "Aquest és el preu que hem de pagar", explica Litvinovich amb resignació. Ens trobem, sens dubte, davant de periodistes sense por.

Sanchís, Nadal i Busquets tenen por a Barcelona

Les Jornades Blanquerna es van inaugurar dimarts amb la xerrada “Qui té por a Barcelona? El debat sobre l’incivisme i la seguretat” que va reunir a l’aula 201 als tres directors dels diaris més importants de Catalunya: Vicent Sanchís de l’Avui, Rafael Nadal de El Periódico, i Jordi Busquets de part de El Punt. Moderats per Joaquim Roglan, els tres periodistes van donar la seva opinió respecte el tema proposat, i també van respondre a algunes preguntes dels estudiants de la Universitat Ramon Llull.

L’acte, que va començar amb vint-i-cinc minuts de retard amb l’aula bastant plena, es va iniciar amb el torn de paraula de Vicent Sanchís, qui es va preguntar i respondre en veu alta a si mateix “qui té por a Barcelona? Tothom”. A partir d’aquesta frase va desenvolupar una exposició que confirmava la percepció latent d’inseguretat que es viu a la ciutat mitjançant estadístiques de furts i robatoris de carrer, i remarcant el fet que molts ciutadans no denuncien res quan els passa perquè “pensen que no farien res (els policies) si ho denunciessin”. Així mateix, també va dir que aquesta situació era el resultat de la transformació que havia sofert Barcelona d’ençà les Olimpíades del 92, que havien convertit la ciutat en turística, i que d’aquesta manera s’havia tornat carnassa fàcil pels lladres. No obstant, a més de fer un anàlisi, va acabar la seva exposició inicial carregant contra l’Ajuntament esmentant que aquest no havia entès la situació de Barcelona, i que havien retirat massa agents en els últims anys, i que per aquest motiu ara els costava adequar-se a les necessitats actuals.

A continuació, Rafael Nadal va sentenciar que la societat actual és insegura, i va comparar això amb el fet que “sou la segona generació que no participa en una guerra”. D’aquesta manera va donar a entendre que tot i passar per molt menys que els nostres avant-passats, es té molta més por, i va seguir posant molts exemples sense centrar-se en el debat sobre Barcelona. Va xerrar sobre el continent asiàtic, sobre la Guerra Civil Espanyola, les guerres mundials, que a Girona la gent tirava deixalles directament al riu i que la gent no tenia por a les malalties, i tot això amb una actitud passota desqualificant la temàtica del debat però sense aportar arguments realistes de l’estat de la inseguretat i l’incivisme a la capital de Catalunya.

A conseqüència d’un dels exemples que va esmentar el director de El Periódico, Jordi Busquets va presentar-se a si mateix i va recriminar a Rafael Nadal que “cap de nosaltres vivíem al riu”. Amb aquest retret es va referir al fet que ambdós són de Girona, i que tot i parlar d’aquesta problemàtica passada, Nadal no l’havia viscut com havia semblat per les seves paraules. Tot seguit va voler matissar que la violència que va donar per suposat que hi havia a Barcelona, més que por el que creava era ira. A més, segons ell els mitjans tenien por a depèn de quines notícies, i va exemplificar aquest pensament amb l’auge de grups nazis al Vallès o el Baix Llobreat que reben molt poc ressó mediàtic, mentre el seu company de professió de El Periódico feia rodar un bolígraf per sobre la taula a la vegada que badallava.

En acabar aquesta última exposició d’arguments i anècdotes, Joaquim Roglan va obrir el torn de preguntes, i alguns estudiants van aixecar les mans per adreçar-se personalment als convidats del debat. Aquestes preguntes, algunes d’elles no molt afortunades, van dinamitzar l’acte que fins llavors havia resultat linial i feixuc, com es va notar pel fet que la sala s’havia anat buidant a mesura que passava l’estona. En aquest moment, va ser quan el moderador es va despertar i a més a més va incorporar la seva veu al debat, realitzant una crítica sobre les autoritats. En la seva opinió, els cossos policials tendeixen a comunicar que qualsevol delicte “es un caso aislado”, i va donar a entendre que això era una imprudència, perquè la gent ha d’estar avisada, com en el cas del violador de l’Eixample de feia uns anys, en el qual la policia ho havia volgut ocultar dient que eren fets aïllats.

No obstant, la monotonia de l’acte es va trencar quan una noia rossa asseguda a les primeres files va preguntar als directors si el tancament de certs diaris al País Basc no els havia incomodat i els havia generat por respecte les seves publicacions. Sanchís va contestar que a Euskadi era com si estiguessin contínuament en un “estat d’excepció” i que els perills que es corrien allà periodísticament eren diferents. Tanmateix, el fet anecdòtic va sorgir després de la rèplica del director de l’Avui, ja que Joaquim Roglan, passant per alt la seva tasca de moderador, es va dirigir expressament a l’estudiant per dir-li que “i qui defensava als periodistes morts” en aquella zona de l’Estat, i que la seva pregunta era una falta de respecte. A més, a totes aquestes paraules se li van ajuntar un deix maleducat i la ràbia en el seu to, que van resultar desmesurats per una qüestió que en cap moment havia estat tendenciosa, sinó que s’havia basat en unes dades puntuals i existents. Així mateix, per arrodonir el seu paper, Roglan es va adreçar al cap d’uns minuts a un altre preguntador del públic anomenant-lo “vostè-que-no-és-periodista”. Pocs minuts després l’acte va finalitzar a l’hora indicada, després d’un aplaudiment més convencional que entusiàstic.

"No haces thriller psicológico, haces cine de terror"

Únicament es parlaria i s’intentaria esbrinar per què ens agrada la por, però els assistents que el passat dia 13 de març intentaven ser un dels afortunats que poguessin agafar una cadira per veure a Luna i Àngel Sala no els hi calia res més.
La taula rodona començà a les 16:40 hores amb molta més gent de la que s’esperava, només va caldre observar el gest d’admiració que va fer en Xavi Rubí, moderador de la taula i responsable de màrqueting de Nostro Films, quan va entrar a l’aula. Gent que sortia, parlava, preparava les càmeres, alumnes que agafaven cadires d’altres classes perquè no en tenien,etc. En resum, un ambient força mogut i esverat.
El moderador començà fent una descripció sobre l’actual situació del cinema de terror. Confirmà que “ja són vint-i-vuit les pel·lícules que s’estrenen cada any d’aquest gènere i que aquest, a diferència d’altres, mai ha estat en crisi perquè, encara que va començar a triomfar als anys 30, avui es manté vigent amb un públic molt fidel”.
El primer dels convidats en trencar el gel fou el director del Festival Internacional de Cinema de Catalunya-Sitges, l’Àngel Sala, el qual va respondre totes les preguntes que el moderador dirigia als dos convidats. Excepte aquelles que feien referència al nou film de la directora Luna, la resta van ser contestades per ell. Cal dir que, encara que no respectés el torn de paraula i només és limités a parlar magníficament sobre el gènere, digué coses molt interessants:”Una película no tiene porque ser mala si no se estrena en el Verdi. Hoy en día se valoran muchas que dentro de cuatro años nadie se acordará de ellas”.
L’Àngel feia bromes amb el moderador i l’altra convidada. Donava la sensació que s’ho estigués passant d’allò més bé envoltat d’alumnes, molts d’ells futurs aspirants a professions del món de la Comunicació Audiovisual.
En un dels pocs moments en què el director del Festival va deixar parlar a la directora, aquest la va corregir: “Tú no haces thriller psicológico, tú haces cine de terror”. “Me da rabia que a los directores españoles os de verguenza o no os atrevaís a nombrar correctamente vuesstras películas”.
Aquest fou un moment en què els assistents de l’aula 101 rigueren, fins i tot Luna, encara que no estigué d’acord amb el seu company . Des del seu punt de vista, la timidesa no era la causa de la manera en què es referia al tipus de pel·lícules que feia sinó la poca quantitat de producte d’aquelles característiques feia que els directors no les anomenessin com a tal.”És más común hablar de thriller que no de cine de terror y per este motivo, nos referimos a ellas así “, es va defensar la directora valenciana.
Després d’una hora i mitja en què, bàsicament es feu un repàs a la història del cinema més que intentar respondre a la pregunta que portava per títol l’acte (Per què ens agrada la por?) començà el torn de preguntes. Com el moderador observà que el públic no s’animava, incità a l’alumnat oferint una samarreta de la pel·lícula “The Host” a les deu primeres preguntes. Semblà que la proposta seduí a alguns però molts, d’una manera poc discreta i molesta, abandonaren els llocs que ocupaven.
En Xavi donà les gràcies al públic i l’Àngel, començà a fer postures i gestos de por davant dels objectius de les càmeres dels alumnes. “Us faig por si poso aquesta cara?”, preguntava rient el director del Festival Internacional de Cinema de Catalunya-Sitges.

“Si trobéssim la campanya ideal, la patentaríem”

Aquest any les XIII Jornades Blanquerna s’han centrat en el tema de la por en els mitjans. Aglomeracions d’alumnes a les aules, càmeres fotogràfiques amunt i avall, concerts a l’hora de dinar i alumnes asseguts al parc del davant que aprofiten per torrar-se al sol, en són alguns dels seus símptomes.
El passat dimecres 14 de març, es va celebrar a l’aula 101 la conferència “La por eficaç? Les campanyes publicitàries de Trànsit.” Els convidats van estar personalitats com Verònica Pardo, cap de premsa del Servei Català del Trànsit i Rafa Blasco, director creatiu de Tapsa Barcelona. Xavi Lardin, director creatiu de CP Proximity i ex alumne de la 1a promoció de la FCCB, va fer de moderador.
Per començar, Blasco va parlar de la por com a emoció vinculada a la conducció. Por de perdre punts, por de la sanció, por dels radars i por de perdre éssers estimats en són alguns exemples. Seguidament, Pardo va parlar de l’eficàcia de les campanyes publicitàries, explicant que aquestes no ho són tot per evitar els accidents però que formen part de l’engranatge compost per totes les polítiques preventives. La conferenciant va exposar les dificultats amb què s’han trobat a l’hora de crear les diferents campanyes, sobretot fent referència a les diferents reaccions que pot tenir en públic. “Si trobéssim la campanya ideal, la patentaríem”, va explicar. I és que, crear un anunci eficaç sobre el tema de la prevenció d’accidents és realment complicat. El pressupost del qual es disposa, la societat a la que va dirigida i el target objectiu en són alguns condicionants. A més a més, el tema en sí està ple de limitacions ja que, com va dir Blasco, mai es pot dir que un anunci és eficaç si ha mort algú a la carretera.
Tot seguit, Pardo va parlar de la coexistència de dues tendències força diferents: l’anglosaxona, que tendeix a acceptar anuncis brutals, i la mediterrània, que es decanta cap a una via més emocional. Amb aquesta explicació seguida d’exemples específics, va quedar demostrat que cada societat està preparada per a un determinat tipus de línia publicitària.
Però la finalitat d’aquesta xerrada no era només explicar com ha de ser la publicitat de Trànsit ni quines són les condicions que cal tenir en compte a l’hora de fer-la, sinó que fer reflexionar a l’alumnat també era un dels objectius. I és que, la insuficient eficàcia d’aquests espots desemmascara el candent problema que pateix la societat d’avui dia. Com molt bé va dir la cap de premsa, cap de setmana rere cap de setmana s’anuncien morts a les carreteres catalanes i sembla que ningú n’és conscient. Pardo va parlar d’una immensa falta de consciència i de la por de la sanció davant la por de tenir accidents. “És difícil aconseguir que la persona ho faci per convicció i no per ser multada” va aclarir. Seguidament, la conferenciant, va optar per interactuar amb els alumnes i, després de fer-los preguntes com “Agafaríeu el cotxe beguts si sabéssiu que no hi ha controls a les carreteres?”, va quedar bocabadada. I és que, el sí va ser aclaparador. Després d’això, un somriure en molts dels rostres dels alumnes va actuar com a mirall social. El mirall d’una societat completament inconscient i despreocupada.
Abans de passar a les conclusions i preguntes, es van projectar les darreres campanyes de Trànsit. Eslògans com “Sigues prudent, tu no tens recanvi”; “pots trigar dies anys però si condueixes begut, t’acabarà arribant l’hora” i “T’esperem siusplau no corris”, acompanyats de vídeos esgarrifosos, van estar per moments els protagonistes de la sala. Després de ser projectat l’anunci de “si no els vols perdre posa’t en cinturó”, una veu que deia “aquest sí que és fort!” va trencar amb el silenci.
Ja la ronda de qüestions, un dels alumnes va formular una pregunta força trencadora: “No seria eficaç utilitzar el humor en aquestes campanyes per arribar millor a la gent?”. La resposta de Rafa Blasco va ser tallant i contundent: “Pots utilitzar el humor en seguretat social però mai fent referència a l’alcohol i a la velocitat, perquè per a les famílies que han perdut éssers estimats, és un cop molt fort i, això no s’ho pot permetre una institució”.
En resum, els especialistes van aconseguir captivar els alumnes creant un clima d’interès i atenció, adoptant una postura pessimista, un to de preocupació i posant sobre la taula un problema greu molt poc considerat. Blasco i Pardo van saber exposar els seus diferents però complementaris punts de vista, l’un publicitari i l’altre periodístic, donant a l’alumnat una visió ample i complerta sobre el tema de la por en les campanyes de Trànsit i fent-ne reflexionar a més d’un.

"Tothom pot ser una On-line Tv Star”

Deu minuts de rigor són els que van tardar a començar la conferència programada per les 10h del matí. Tothom buscava la millor posició estratègica per disparar la càmera tan bon punt entressin els tres protagonistes.
El moderador Mario Colomer, fundador de Canal Latino, va ser el primer de trencar el gel. Ho va fer anunciant la primera baixa del matí. Pedro Soler de GuissTV i director d’Hangar no podria assistir a la conferència per un contratemps. Un cop disculpat va presentar a Antònia Folguera de GuissTV, HoritzóTV, r23.cc i riereta.net.
Colomer va començar presentant el títol de la conferència, “HoritzóTV plató. Una experiència d’streaming horitzontal”. Sota aquest títol tant rebuscat s’hi amaga una idea molt fàcil; fer televisió per Internet per abaratir costos i tenir llibertat total de continguts. Una alternativa a la televisió digital i analògica. Un cop engegada la conferència, Colomer va cedir el torn de paraula a Antònia Folguera perquè exposés el que hauria d’haver exposat el seu company i també la seva part.
En un principi, entendre el concepte tal i com l’explicava ella semblava força complicat. Així ho expressaven les cares de desconcert del assistents que van agrair-li la frase-conclusió; tothom pot fer tele o ràdio des de casa seva amb això. “L’això” era un software lliure que permet la lliure emissió d’àudio i vídeo. Va intentar animar als assistents donant l’adreça on tothom pot donar-se d’alta; http://www.radiovague.com/. Un cop sol·licitada l’alta l’usuari rep una clau d’accés. Amb la clau d’accés i moltes ganes ja tens les portes obertes a convertir-te en una autèntica “On-line Tv Star” emetent, per exemple, des del sofà de casa . Es notava l’esforç de concentració dels assistents que intentaven entendre totes les possibilitats de fer tele i ràdio per internet.
Quan parlem d’streaming hem d’allunyar-nos del prototip tradicional d’espectador. Aquí l’espectador es converteix en usuari interactiu i a més, lliure de publicitat no desitjada.
Tota aquesta allau d’informació estava essent molt interessat, però no tothom li acabava de trobar la relació amb l’eix central de les Jornades Blanquerna; la por. Poc a poc però, Folguera va establir el lligam entre streaming i por. Aquesta manera de fer tele i ràdio serveix de trampolí a tots aquells que no es veuen en cor de dir la seva per problemes de llibertat o per falta de mitjans d’expressió. Va posar alguna exemple, com en els casos de les guerres, o del tercer món.
Al cap d’una estona va introduir a tothom la seva experiència personal amb HoritzóTV, va mostrar un vídeo dels seus inicis i va assegurar que era una emissió punk on tan sols dues persones es cuidaven de tot. Això diferenciava aquesta manera de fer televisió de la que estem acostumats, perquè assegurava que no es cuiden les formes en canvi sí el contingut, perquè és el que més els hi importava.
Fins aquí va durar la seva exposició i es va donar pas al torn de preguntes que en un principi ningú gosava alçar la veu i preguntar tots els dubtes que li havien quedat, però l’efecte domino no es va fer esperar. Després de la primera pregunta, allau d’intervencions. Preguntes de l’estil; tot això és molt bonic però de què viviu? O per exemple, on podem veure qui fa streaming? En aquesta va saber contestar la pàgina, http://www.r23.cc/interface/. Ara bé, la última pregunta va venir del seu costat, d’en Mario Colomer, que d’una manera delicada i sincera li va preguntar per l’audiència d’aquest tipus de tele, la gent va riure perquè s’ensumava la resposta. Ella va assegurar que era una cosa que intentaven fer créixer dia a dia, amb el boca orella però que mai sabien si quan feien televisió els estaven mirant o no!

La literatura, vacuna o sèrum contra la por?

Dimecres 14 de Març, l’aula 201 de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna es comença a omplir de joves estudiants. L’ambient que s’hi respira és d’inquietud total. Passats uns minuts, els tres conferenciants Andrés Martín, Marcos Ordóñez i Màrius Serra entren a la sala acompanyats pel moderador i professor de la casa, Joaquím Noguero. Un silenci abismal impera a la sala.
El moderador fa una breu introducció presentant a cadascun dels convidats i els hi llança la pregunta que titula la conferència: “La literatura, vacuna o sèrum contra la por?”
En una primera tanda, Andrés Martín agafa el torn de paraula. El seu discurs es basa en una sèrie de definicions de la por i per finalitzar, acaba responent la pregunta realitzada pel moderador. L’ambient a la sala és d’atenció total i molt correcte.
Tot seguit, Marcos Ordóñez comença el seu discurs. Una sèrie d’anècdotes sobre la seva joventut trenquen el gel entre conferenciants i assistents. El seu saber parlar col·loquial i fins i tot una mica irònic, fa que s’escapi alguna que altra rialla entre el públic.
Per úlitim, el discurs de Màrius Serra segueix una mica la línia del d’Ordóñez.
Tots tres conferenciants fan referència a la por que ténen a la pàgina en blanc que consisteix, en el fet de quedar-se sense idees a l’hora d’escriure.
La segona part de l’acte, ha consistit en un debat entre tots quatre en el que cadascun d’ells ha donat la seva opinió i punt de vista sobre el tema central de les jornades, la por. Tots tres han coincidit en la idea que la literatura actua com analgèsic de la por però que no l’elimina. La línia que ha seguit tot l’acte ha estat de caràcter formal amb alguna aportació “divertida” que ha fet l’acte més amé.
Per finalitzar la conferència, s’ha obert un torn de preguntes dels estudiants als convidats el qual ha estat força pobre. L’ambient neguitós per part dels joves assistents que es respirava a la sala era més que evident.
Quan ja semblava concluída la ceonferència, Marcos Ordoñez ha protagonitzat l’acte inesperat de la sessió quan ha agafat una cigarreta i l’ha encés amb tota la tranquilitat del món mentre pronunciava les paraules de “voy a transgiversar las normas de esta Universidad”. Tot seguit s’ha sumat a la revolució el seu company de taula, Màrius Serra. Tots dos han donat alguna opinió més mentre fumaven amb tota la tranquil·litat del món davant d’un públic que es mirava l’espectacle amb total incredulitat.

"LAS OTRAS"

Les amants són les protagonistes d’aquesta història. El relat de moltes d’elles ha servit per adaptar al teatre la novel·la literaria “Las Otras” de l’escriptora catalana Mayte Ametlla.
Aquest fet està a la ordre del dia però desgraciadament, aquesta adaptació no ha tingut l’èxit de taquilla que s’esperava ja que només ha pogut estar a la cartellera del Teatre Capitol 4 mesos.
L’ obra es representada per 3 dones que fan el paper d’amants i per 1 home que demostra la seva ombria en el moment d’excusar-se perquè en té “una altra”. A les amants poques vegades se’ls hi dóna un paper important en la societat, i aquesta vegada tampoc ha tingut el protagonisme desitjat. Les fluixes interpretacions dels 4 actors i la falta d’escenografia fan d’una obra, interessant pel tema , una obra avorrida i arrítmica.
Els errors tècnics, el disseny de llum i so o la falta d’il·luminació, són molt latents i això provoca una falta d’atenció en l’argument de l’obra, que en si, no està molt ben aconseguit ja que el desordre en l’interpretació fa dubtar a l’espectador sobre el què s’està parlant.
No s’aconsegueix inquietar al públic ja que peca de l’abús dels monòlegs que són molt lineals i no aconsegueixen una tensió especial que motivi o commogui al públic.
Tot i així, el mèrit el tenen aquells espectadors que van aconseguir aguantar amb els ulls oberts durant tota la obra.

El humor, el miedo y los medios de comunicación

La Facultad de Ciencias de la Comunicación Blanquerna celebró ayer tarde la conferencia “Comunicar sense por. L’humor com a antídot”. Todo apuntaba a que sería una charla interesante: Joan Tharrats, profesor de la casa, ocuparía el puesto del moderador y el resto de la mesa redonda estaría compuesta por Albert Monteys, director de la revista El Jueves, Manel Fuentes del programa Caiga Quien Caiga, Carles Capdevila del programa Alguna Pregunta Més y Bruno Oro, actor del programa Polònia. Tras varios minutos después de la hora estipulada, llegaron los invitados y con ellos la sorpresa para los asistentes. No estaba Manel Fuentes ni tampoco Carles Capdevila; en su lugar se encontraba Francesc Artau, redactor de l’Avui y guionista de programas televisivos. Joan Tharrats hizo una breve presentación de los participantes e introdujo el tema central a tratar: los tabúes que impiden que el humor sirva como otra forma de interpretar la realidad. Así pues, los invitados empezaron a opinar sobre las cuestiones que ellos consideran que a día de hoy son intratables en los medios de comunicación. Según Bruno Oro, el tema de la religión en su programa es tratado con cierta cautela pero el verdadero tabú es la muerte. Bajo su punto de vista, en Occidente tendemos a crear una idea absurda de la muerte olvidando que es algo que forma parte de nuestras vidas. Hizo una mención especial a la cantante Rocio Jurado para ejemplificar el espectáculo que se monta cuando una persona fallece. Por el contrario, Albert Monteys afirmó que en su revista la religión da bastante juego pero coincidió con Bruno Oro en que la muerte es un tema difícil para hacer humor. En cambio, para Francesc Artau es necesario mostrar una visión cínica de la existencia a través del humor, afirmó que por este motivo si un gag es bueno no deben existir los límites. Una carcajada general se pudo escuchar en la sala cuando el guionista afirmó que los reporteros deberían seguir la misma tónica que el protagonista de la serie House “desvergonzados y sinceros”. Tras este comentario añadió que bajo su punto de vista la sociedad no tiene miedo de lo que se habla en los medios debido a que está acostumbrada a oír y ver todo tipo de cosas. Según él, los verdaderos miedos de las personas son aquellos producidos por cosas cotidianas y que ocurren irracionalmente, no los que salen por televisión. Debido a que la sala empezaba a distraerse con las largas explicaciones de Francesc Artau, el moderador decidió cambiar el rumbo del debate y preguntó qué opinaban sobre la existencia de “censura” respecto a ciertas parodias. Se refería exactamente al efecto que provocan en los programas aquellos colectivos que se movilizan al verse imitados/parodiados. En esta ocasión el primero en contestar fue Albert Monteys, quien afirmó que en su revista no se hace ninguna mención a equipos de fútbol puesto que sino reciben gran cantidad de críticas. Bruno Oro, en cambio, admitió estar sorprendido con el grado de permisividad del público de su programa y de los políticos que son parodiados. El actor aprovechó el momento para recordar algunos de los gags hechos en su programa consiguiendo de esta forma que el público volviera a reír. Después, Francesc Artau negó la existencia de censura en los medios alegando que el recibir protestas de su público no le suponía un impedimento, sino al contrario, un incentivo para seguir haciendo su trabajo de la misma forma. A continuación los participantes empezaron a discutir durante varios minutos sobre si la sociedad realmente tiene miedos, postura que adoptaron Bruno y Albert, o si por el contrario, como dijo Francesc anteriormente, estos temores no son más que preocupaciones. Fueron momentos de tensión en los que el guionista defendió su parecer a capa y espada llegando incluso a calificar de alarmista el dibujo elegido para las Jornadas Blanquerna, - una explosión con la onomatopeya ¡buuuum!-. Mientras los protagonistas de la tarde conversaban acaloradamente, los micrófonos empezaron a fallar y provocaron que el público se distrajera con los ruidos. Cuando ya se había ido gran parte del público y el ambiente se calmó gracias al humor de Bruno Oro, empezó el turno de preguntas. Pocos alumnos de la Facultad Blanquerna se atrevieron a intervenir y los que lo hicieron tuvieron que sufrir los extraños ruidos de los micros. Tras dos horas de conferencia, los invitados se despidieron siendo fotografiados por las pocas personas que aún quedaban en la sala.

"Diferenciació abans que bona informació"

La gent prudent esperava fora de l’aula fins que algun atrevit va decidir entrar per triar el lloc més idoni. Els més motivats a les primeres files i els obligats de la meitat cap enrera. Alguns treien les llibretes per prendre notes, altres encenien les càmeres per disposar-se a fer fotos. Ningú els havia dit abans que des de el pati de butaques no queden gaire bé. No els hi passa res als fotògrafs si s’apropen a l’objecte, s’acoten i malgasten un minut per rumiar quin serà el punt de vista més adequat. Fins que van entrar els convidats ningú va aixecar el cul de la cadira. Aleshores sí. Un bouquet de flaixos lluminosos van donar la benvinguda als tres directors de diaris catalans. En ordre, el senyor Busquets per el diari El Punt, al seu costat, Sanchís, director de l’ Avui, i el darrer i últim, senyor Nadal, representant El Periódico de Catalunya, acompanyats i pel moderador senyor Roglan, professor de FCC. Tots aquells que, des de les cadires, jugaven a fer de periodistes, començaven a deixar-se endur per la seriositat del moment. Sanchís va començar reconeixent que la situació dels ciutadans en qüestió de seguretat no havia millorat gens. “Cada cop els robatoris incrementaven i l’ajuntament de Barcelona no fa més que dir que les dades no són preocupants”.

Seguidament es donava la paraula a Nadal qui va assegurar que la societat té por. “ Té por perquè no se sap relacionar, té por del mercat laboral, a viatjar, al terrorisme, a l’economia..”. Va comentar que el mitjans de comunicació participen d’aquesta inseguretat ciutadana ja que permeten que els espectadors vegin gent morir a les guerres en un temps pràcticament real.
Busquets, director del diari El Punt no va voler relacionar els termes delinqüència i por. Va argumentar que la delinqüència genera ira i disgust però no pas por i va afegir que res ens ha d’evitar publicar una noticia pels efectes que pot tenir. En aquest punt és on va voler entrar a parlar de la llibertat dels periodistes afirmant: “Els tres que som en aquesta taula sabem que tenim un paper important.” Va reconèixer que molts periodistes tenen por. Com a exemples concrets va dir que la premsa catalana critica abans a Laporta que al President de l’Espanyol, a Bush que al senyor Hereu. “Per que no surten noms relacionats amb les trames entre el Vallès i el baix Llobregat? Perquè es té por de parlar de segons què.” va comentar Busquets. Sanchís va voler intervenir ja que creia que aquest periodistes que callaven tant sols ho feien per prudència professional i no per falta de llibertat. El debat prenia força entre els convidats i els tres directors se sinceraven reconeguent que el que veritablement fa por als mitjans de comunicació és la premsa digital, la premsa gratuïta però sobretot els canvis. En aquest àmbit, Sanchís va afirmar que la diferenciació dels diaris sorgeix del fet de publicar allò que no tenen els altres. “De vegades s’ha de renunciar a donar millors informacions.” Nadal responia somrient: “No m’agradaria quedar com un idiota mentre l’altre publica ( assenyalant a Sanchís) una informació i jo no.”

Aposteòsic Yann Tiersen

YANN TIERSEN
Lloc i data: Razzmatazz, dimecres 28-02-2007

El músic i compositor Yann Tiersen, natiu de Brest i refugiat a París, s’ha convertit en un dels grans referents de la música gala en tot el món. Famós per realitzar les bandes sonores d’Amèlie, la pel·lícula dirigida per Jean-Pierre Jeunet al 2001 o Good Bye Lenin! (2003) de l’alemany Wolfgang Becker.
Desprès de 'Les Retrouvailles', un disc innovador, presenta 'On Tour', un disc gravat en directe durant la gira del 2006, i que recull el millor del músic.
Amb les entrades esgotades dies abans del concert a la sala Razzmatazz de Barcelona, Yann Tiersen va defensar la seva música amb gran passió i entusiasme i el públic el va recompensar amb grans ovacions. Però els que s’esperaven el Yann Tiersen d’Amelie es van portar una sorpresa doncs va sorprendre amb un estil més rocker del que ens té acostumats. Encara que va demostrar que és un virtuós instrumentalista, tant tocant el violí com la guitarra elèctrica i alhora que té una veu dolça i melòdica. En aquesta nova gira repeteix amb els músics; Marc Sens (guitarra), Stéphane Bouvier (baix), Christine Ott (ondes martenot i lira) i Ludovic Morillon (bateria). Que van aconseguir que el concert d’una escassa hora i mitja de durada fos immillorable.
El seu famós violí va aparèixer en comptades ocasions en peces com “Le Quartier” i l’impressionant “Sur le Fil” , un dels temes més aplaudits de la nit, junt amb el fantàstic "La Valse de Amélie". L’acordió, característic també en les seves composicions només es va deixar veure en "Le Banquet".
Veien l’èxit que té aquest músic francès amb el seu novedòs estil, barreja de música clàssica, rock-pop, electrònica i l’estil propi de Yann Tiersen, sempre magnífic en els seus directes, queda palès que no hi ha fronteres pel que fa a un estil de música en concret. La connexió amb el públic és imprevisible, no hi ha una fórmula predeterminada i el francès ha donat amb la clau de l’èxit, doncs actualment el podem veure actuant en els festivals més prestigiosos del món. I el resultat mai és negatiu, perquè la barreja d’un públic entregat i les actuacions plenes de força del francès solen ser sempre magnífiques.

El Cassavetes del segle XXI

2006 USA - DIR: John Cameron Mitchell

INT: Lee Sook-Yin, Paul Dawson, Lindsay Beamish, PJ DeBoy, Raphael Barker, Jay Brannan, Peter Stickles

Tot i semblar-ho, Shortbus no es tracta d’ una pel·lícula pornogràfica. El cert és que no cal anar massa lluny per detectar-ne el seu polític i reivindicatiu rerefons. L’acció se situa en una Nova York que encara no ha cicatritzat les ferides de L’11S i que es troba en plena política de George Bush. Aquesta tragicomèdia, neix com a reacció a la política retrògrada del govern vigent als EEUU i és una mena de via escapatòria enfront d’aquesta. El més fascinant, és la manera en que Cameron Mitchell és capaç de criticar aquesta societat, utilitzant el sexe com a metàfora. En la pel·lícula, el sexe és vist com a condicionant de la resta d’aspectes de la vida. I és que, un dels reptes del film és trencar amb el tabú que ha existit durant tant de temps, donant a conèixer a l’espectador la importància d’aquest per a l’assoliment de la felicitat individual o en parella. Mitchell reflecteix alguns dels traumes sexuals amb que es pot trobar la persona, i veu en clubs com Shortbus (lloc on convergeixen art, política i sexe), la pau i l’estabilitat que permetran al individu superar aquests traumes. La utilització del to còmic dins aquesta tragèdia interior que viuen alguns dels personatges és, en certa manera, la clau que s’utilitza per apropar-se al públic.

Aquest enfocament tan liberal és un clar reflex de la personalitat del qui ha elaborat el producte i ens remet a les teories freudianes. La infància de Mitchell es va desenvolupar en un ambient catòlic militar on el sexe era vist negativament i això sumat a la política actual dels Estats Units, han estat els aspectes que l’han motivat a trencar amb aquesta concepció reprimida del món, amb allò que sempre ha estat considerat com a estàndard.

Shortbus és un producte fresc i autèntic. És això el que li dóna tanta força. L’únic motiu que justifica aquesta qualitat és tota la dedicació que hi ha al darrere, ja que el mètode utilitzat és indiscutiblement encertat i trencador. La idea del director era crear un guió basat en les improvisacions de grup inspirant-se en tècniques de John Cassavetes, entre d’altres. I és que, la característica que fa única i innovadora aquesta pel·lícula és que no s’ha elaborat un guió per després interpretar-lo, sinó que després de triar els actors definitius i veure les situacions que s’han anat creant al llarg de les improvisacions durant tres anys de convivència prèvia, s’ha escrit el guió.

Cinc germans molt americans

Cinco Hermanos ha arribat a la cadena de pagament Fox després d’una contundent estratègia publicitària pels carrers de Barcelona, a més de les promocions realitzades a Cuatro i a Digital +. Aquesta sèrie dramàtica americana, que va néixer amb la intenció de reforçar les nits dominicals de la cadena ABC després de les exitoses Mujeres Desesperadas, està encapçalada per Calista Flockhart, la televisiva Ally McBeal, i mostra la vida dels integrants d’una rica i unida família americana després de la mort del patriarca.

Les línies argumentals de la sèrie, que segueixen tan als personatges en els moments corals com en les seves vides privades, no brillen per la seva originalitat, ja que es basen en la quotidianitat i en la relació entre uns germans ja crescudets. Potser en aquest fet rau un dels inconvenients de la sèrie: la relació entre els cinc germans sembla poc creïble en un principi per culpa de certes actituds més pròpies de la pubertat que de la trentena. No obstant, aquest factor també permet crear moments delirants, que és quan millor funciona la sèrie, gràcies al bon ritme que aconsegueixen donar els guionistes, i a la comicitat que sembla haver entre el repartiment.

En general, les interpretacions són esplèndides, sobretot en el cas de Patricia Wettig (també coneguda com la presidenta de Prison Break), qui otorga d’una gran humanitat i carisma a l’amant perpètua del difunt marit, i de Rachel Griffiths (la Brenda de A dos metros bajo tierra), que aconsegueix fer un canvi de registre brutal respecte al seu anterior paper a la televisió sense sobreactuar ni semblar poc creïble. I és que aquest és un dels problemes als quals es va enfrontar la sèrie: aconseguir fer oblidar els anteriors personatges que van encarnar el repartiment, ja que d’entre els altres familiars de la sèrie consten actors d’Alias (Ron Rifkin, Balthazar Getty, i la mateixa Patricia Wettig), Reunión (Dave Annable), Urgencias (Sally Field) i Everwood (Emily VanCamp), apart de les ja esmentades Ally McBeal, A dos metros bajo tierra i Prison Break. Tot i això, els actors n’han sortit airosos d’aquest repte, realitzant magnífiques interpretacions (incloent la doblement oscaritzada Sally Field), menys en el cas de Calista Flockhart, que tot i estar impecable, no aconsegueix fer oblidar a la brillant advocada, més per un error de casting que de la pròpia actriu, ja que els dos personatges tenen una personalitat massa semblant.

Potser políticament correcte en excés (s’hi tracten temes seriosos com la guerra o la política, però sense posicionar mai del tot a cap personatge), Cinco Hermanos acaba sent un bon producte d’entreteniment per totes les edats, sense ser una de les grans sèries que circulen actualment per la televisió, en el que ja s’està anomenant “l’edat d’or” gràcies a Perdidos, Mujeres Desesperadas, Nip/Tuck, Weeds o Prison Break. Tanmateix, té un greu inconvenient: les temàtiques tractades poden resultar massa distants a l’altra banda de l’atlàntic, ja que la guerra de l’Afganistan, les divergències entre demòcrates i republicans, o el nivell de vida de la família, poden semblar d’un altre món per aquestes contrades. Que tingui una manufactura impecable i un ritme adequat, no significa que sigui exportable. I encara més per l’audiència espanyola, eternament imprevisible.

Myth Takes, la consagració de !!!

El grup novaiorqués d’impronunciable nom !!! torna a l’actualitat musical amb el seu nou llarga durada titulat Myth Takes.

La banda es va donar a conèixer a través de l’aparició al mercat del seu anterior disc, Louden Up Now. Aquest disc i les seves tronadures sobre els escenaris de tot el món (cal fer referència al mític concert que van oferir al Primavera Sound 2003) han estat els factors desencadenants que els han catapultat cap a la fama mundial.

Deixant a banda un parell de cançons com el Me and Giuliani Down by the School Yard o el ¿¿¿Hello is thing on???, les cançons de Louden Up Now volien ser tant diferents, i trencadores que l’oient podia acabar a vegades fins i tot avorrit.
La veritat és que el seu anterior disc es pot considerar més com un disc de ball de les discoteques modernes que no pas un disc per escoltar a casa.

Myth Takes representa el retorn de la banda i la seva consagració com a tal. Han resolt els problemes del seu anterior LP i han fet un disc multifuncional ja que tant es pot escoltar a casa tranquilament com deixant-se l’ànima a la pista de ball. Les cançons són més reduïdes tot i que encara hi ha algunes que superen els 6 minuts de durada. Aquest factor ens porta cap a un disc que podríem definir com a inspirat, senzill, àgil, divertit i alegre.

Dels ingredients que composen el disc, cal destacar el terrorisme sonor del All My Heroes Are Weirdoes el qual es pot ballar a l’estil Bobby Gillespie, cantant de la formació Primal Scream, les contundents mostres de funky del Hearts of Hearts i els cops sonors del Must Be The Moon amb els que se t’envan els peus. Aquest són els ingredients destacats d’un disc molt disfrutable.

Un factor negatiu del disc és la sensació que a vegades ens pot donar de confusió per la gran quantitat d’aportacions sonores per part dels components de la banda (ni més ni menys que 8). Un factor negatiu sense gaire importancia per a l’esperat i bon retorn de la banda novaiorquesa la qual, pot recordar en alguns dels seus aspectes com la posada en escena als Happy Mondays.

El dia 7 d’abril !!! presentaran el seu nou treball a la sala Razzmatazz de Barcelona.

El plaer de dir NO

Dissabte dia 10 de març, Lluís Llach va oferir al recent estrenat teatre Kursaal de Manresa un dels concerts de la seva última gira. Després de quatre dècades sobre els escenaris, el cantautor de Verges s’acomiada del seu públic amb “i.”, un nou disc que defineix com a “pròxim i cru”.
Evitant fer una lectura nostàlgica de la seva trajectòria artística, incorpora només aquells temes més antics que li permeten explicar aspectes importants de la seva vida.
“Geografia” és la cançó amb què obre el recital. No deixa de ser significatiu que sigui així perquè ell mateix l’ha definit com un mapa de carreteres personal d’ètica que des de fa anys intenta seguir. Aquesta primera melodia trasllada l’espectador fins al món de Lluís Llach.
En el programa no podia faltar “Un núvol blanc” que dedica a la dona que li va donar la vida i “Maremar” que uneix dos termes essencials en la seva obra: la mare i la mar. “Tinc un clavell per tu” li canta a la música, el seu refugi i mitjà d’expressió personal que l’ha acompanyat sempre. El seu esperit reivindicatiu no ha desaparegut amb el pas del temps. La crítica al poder polític, econòmic i mediàtic segueix vigent. Amb “Veritat i mentida”, “A poc a poc” i “Tossudament alçats” ens deixa compartir la seva mirada de la realitat actual. En record al poeta i gran amic Miquel Martí i Pol canta “Sabessis bé”, i “Queda sempre un fil” en homenatge a les germanes de Salvador Puig Antich.
L’esperança, la tristesa, l’enamorament, la nostàlgia, la pàtria, la sexualitat,... prenen protagonisme en el conjunt de cançons que formen part del viatge al seu univers personal. Un viatge que de ben segur no seria tan exquisit sense els professionals que l’acompanyen. Crec que és un acte de justícia reconèixer el talent d’aquests músics, tècnics de so i il·luminació. El seu treball en equip mereix tot el meu respecte i admiració.
Lluís Llach va confirmar la seva indiscutible capacitat per connectar amb el públic a través de les seves paraules i la seva música, a més d’aquesta lluita incansable per la democràcia i la llibertat de l’ésser humà que el caracteritza. És clar que després de 40 anys es manté ferm en les seves conviccions.
“El viatge a Ítaca” tancava el repertori. Però el clamor del públic el va treure a l’escenari novament per cantar l’emblema “Que tinguem sort”, una cançó d’esperança nascuda a les acaballes del franquisme. Tenint en compte que es tractava del seu comiat, Lluís Llach hauria d’haver tingut el detall de regalar al seu estimat públic temes tan significatius com "L'estaca", "Si canto trist" o "Amor particular". A qui no li hauria agradat reviure'ls? Potser amb aquest gest, ha volgut demostrar que no és un artisa encallat en el passat i que la seva força creativa s'ha mantingut viva fins el final. Si una cosa té aquest home és caràcter, no hi ha dubte.

Desnudez desapercibida

La sala Xavier Fabregas del teatro Teatreneu de Barcelona ofrece desde mediados de febrero la revista dirigida por Máximo Hita Cantando desnudos. Se trata de la versión española de Naked boys, una obra del director norteamericano Robert Schrock que ha sido traducida a varias lenguas y que hasta el momento ha obtenido gran éxito en los cuatro continentes. Tal y como el nombre indica, ocho jóvenes cantan totalmente desnudos en la mayor parte del montaje musical. Algunos de esos actores son David Llamas, Manuel Ramos, Jaume Ortanobas y Cristian Monasterio. La temática de las dieciséis canciones, acompañadas siempre por el magnífico pianista Sergi Cuenca, es muy variada. Puesto que se trata de una revista, los actores hacen referencia a temas de actualidad y además simulan situaciones en las que una persona puede sentirse desnuda. A veces son interpretados a modo de monólogo o bien cantados en un tono bastante burlesco aunque también encontramos temas tratados seriamente tales como el amor o la muerte.
El musical comienza con la canción Algo más que desnudez, con ella nos hacen saber que para ellos el cuerpo es algo totalmente natural y que por este motivo no les causa ningún tipo de pudor mostrarlo, en definitiva, intentan dejar claro que se trata simplemente de una novedosa forma de hacer teatro. Además los chicos nos animan a que eliminemos todos nuestros prejuicios al verles actuar desnudos y casi sin atrezos. Ciertamente lo consiguen ya que conforme iba pasando el tiempo las miradas que prácticamente en su totalidad se dirigían a los miembros genitales pasaron a dirigirse a las grandes interpretaciones de cada uno de ellos. Las canciones Haztela así y Solo para miembros son una muestra de cómo se puede tratar sin ningún tipo de vulgaridad tabúes de nuestra sociedad como la masturbación mediante espléndidas coreografías y letras con mucho humor . Debido a que la obra original estaba dirigida explícitamente a homosexuales, la versión española también incluye partes en las que ésta temática es muy evidente. En la canción Cálmate, los jóvenes consiguen poner en relieve la doble moral de muchas personas respecto a este tema; hacen una clara referencia al miedo a desvelar la orientación sexual personal por miedo a ser rechazado por el resto. Con la canción Cris, vives en mí, dos de los actores, puesto que uno la canta al principio y otro al final, emocionan al público haciendo alusión a un amor no correspondido. Tras el resto de canciones, los ocho jóvenes hacen un popurrí de las mejores partes poniendo así la guinda final.
Así pues, aunque el erotismo de la obra es innegable, las voces, la interpretación y la iluminación son tan buenas que hacen pasar el desnudo a un claro segundo plano. Cantando desnudos supone una ruptura de los esquemas del teatro que está generando una gran repercusión.

THE HOST

El millor d’aquesta pel·lícula; les crispetes. Estaven al punt de sal.
The Host. Sota aquest títol s’amaga una pèssima producció coreana que, a primera vista, sembla una pel·lícula interessant i atractiva. Però les aparences enganyen, jo ho diuen. El film està catalogat dins el gènere d’acció, tot i que alguns la definiríem ràpidament com una comèdia monstruosa. Monstruosa perquè hi ha un monstre.
Tot comença quan dos científics nord americans decideixen tirar al riu Han centenars d’ampolles amb una substància química. Al cap de sis anys ens apareix un peix monstre que es dedica a prendre el sol i menjar coreans amb la mala sort que la filla del protagonista és segrestada pel bacallà, el monstre. A partir d’aquí ja tenim argument fàcil; una recerca exhaustiva de la nena per les clavegueres d’una ciutat que només té riu i ponts. El govern farà veure que intenta fer alguna cosa per aturar el monstre, però l’únic que farà serà crear cortines de fum perquè no surtin a la llum els vertaders problemes de la societat.
Tota aquesta història podria tenir el seu encant si durant el film intentessin crear tensió a l’espectador. Ni que fos ocultant el monstre per crear misteri. Però no. Al minut dos sabem exactament el número de cues que té i fins i tot si pateix caries als queixals del seny.
Bong Joon-Ho, el director i segurament fan de Godzilla, ridiculitza als protagonistes del film. El moment àlgid de la pel·lícula passa per una reflexió del pare del protagonista: Conec l’estat d’ànim del meu fill pels seus pets. Més d’un s’empassa les crispetes per mal forat.
La historieta ens segresta dues hores al cinema envoltats de coreans “freakys” que corren darrera d’un bacallà de dos caps i quatre boques. El final de la pel·lícula és tot un poema i no perquè el protagonista acabi recitant un haiku. L’autèntic poema està a la cara dels espectador quan surten els crèdits finals. La gent riu per no plorar.

Tolerància, diàleg i llibertat

LES FRONTERES DEL DIÀLEG

Títol original: Le frontiere del dialogo
Autor: Claudio Magris
Epíleg: Josep Ramoneda
Traducció: Enric Tudó i Rialp
Editorial: AtmArcadia SL


L’escriptor italià de Trieste, traductor i acadèmic de la Universitat de Turí, torna a encarnar en la seva escriptura la millor traducció humanista i representa la imatge plural de la literatura europea del començament del segle XXI. Una Europa diversa i sense fronteres, solidària i disposta al diàleg entre cultures.
Davant de l’actual situació de multiculturalitat en què vivim, Magris no descarta que aquest fet produeix un enriquiment vital però és conscient que aquesta diversitat crea, i crearà, situacions difícils, en què es puguin plantejar d’una manera dramàtica l’elecció entre el necessari relativisme cultural i l’afirmació de valors irrenunciables. Opina que quasi totes les diversitats- d’usos, costums, tradicions, valors- poden i han de ser superades, contra tot tancament estòlid i rancuniós, en un diàleg fraternal. Però es poden donar situacions en què cultures, grups o individus sentin com a valors universals el que per a d’altres és inacceptable i inhumà.
Potser, en un primer moment, podem arribar a pensar que l’escriptor italià no parla d’una altra cosa que no sigui de tolerància, diàleg i llibertat però, a mida que avancem sorgeixen noves idees i nous conceptes, tots relacionats amb la idea principal.
Aquesta, s’exposa d’una manera clara i concisa. Diu que hi ha la necessitat d’establir uns valors universals, als quals anomena “lleis no escrites dels deus” que fa referència al mite d’Antígona, i demostra la seva importància posant exemples de situacions en què un s’adona que la seva idea sobre la necessitat d’aquests valors comuns és coherent.
No només proposa, compara o valora l’actual situació de la civilització occidental sinó que també descriu l’estat en què ens trobem, és a dir, fa una crítica al pensament de “tot val”, a la indiferència, a la intercanviabilitat de qualsevol cosa amb qualsevol altra. Cita el llibre de Josep Ramoneda- Después de la pasión política- el qual un cop llegit, fa que acabis d’entendre la seva postura i crítica.
Aquest filòsof i periodista català tracta temes d’interès social en l’epíleg del llibre sobretot, quan dóna la seva opinió respecte el debat que hi va haver sobre les caricatures de Mahoma i la reflexió sobre la nosa que fa l’Estat actualment i com cada cop el poder econòmic i la religió ocupen el seu buit.

De la mateixa manera que en altres llibres de l’autor, el Premi Príncep d’Astúries de les Lletres de 2004 mostra, amb poderosa veu narrativa, espais que composen un territori de llibertat, i en ells es configura un anhel: el de la unitat europea en la seva diversitat històrica.

Bibliografia recomanada: Conjeturas sobre un sable (1984), El Danubio (1986)- la seva obra més important- Otro mar (1991), Microcosmos (1997) y A ciegas (2005).