El missatge d'una imatge

Des de fa anys, la bona aparença física és un factor molt important en una persona per tenir un bon paper dins la societat i és per això que cada cop es fan més esforços en vestir bé i donar una bona impressió. Alhora, cada cop hi ha més revistes i espais online, llibres i programes de la televisió que recalquen aquesta importància de la imatge i donen consells sobre com vestir o pentinar-se i sobre les últimes tendències.

Els professionals de la imatge

No tothom se’n surt a l’hora de saber quina és la millor camisa o el millor parell de sabates per posar-se en aquella ocasió tan esperada i que tants nervis ens suposa. “Què em deu quedar millor?”. A aquesta pregunta podria respondre un estilista, l’encarregat no tan sols de vestir i maquillar bé a algú, sinó també d’assessorar-lo fins al punt d’arribar a convertir-se en una figura essencial per a molts. Ell o ella ens ajudaria en la nostra imatge i ens donaria una visió objectiva de com ens veuen els demés.

Alguns consideren superficial el fet de donar tanta importància a l’aspecte físic i es pregunten si realment és tant important la imatge com per haver d’arribar a recórrer als serveis d’un professional del bon gust. “Tothom vol agradar als demés i donar una bona impressió i per això, a vegades es precisa de la nostra ajuda no tan sols per millorar la imatge, sinó també per sentir-se a gust amb un mateix, ja que si saps que els altres et veuran bé, tu ets sents més segur”-afirma Montse Martínez, estilista. D’altra banda, Núria Solé, psicòloga, va més enllà: “És normal que algú necessiti l’ajuda de professionals per millorar la seva imatge i així agradar als demés. A més, per com vagi vestit ja et dóna pistes de com se sent i com és. Segurament si va molt elegant serà una persona presumida, perfeccionista i preocupada per la imatge”. Estilisme i personalitat van agafats de la mà. Així, és important voler donar una bona imatge, però també s’ha de tenir present què estem comunicant a aquell que ens veu, sense deixar de tenir en compte que ens em de sentir còmodes amb nosaltres mateixos per així projectar “personalitat”, en el sentit de identitat pròpia. Tot i així, el fet de mostrar un tret característic nostre amb la manera de vestir fa que puguem jugar amb la imatge que volem donar. “Segons la ocasió i el que vulguis transmetre t’has de vestir d’una manera o d’una altra, tot i que aquesta vestimenta no te la posaries per anar pel carrer o tot i que no reflecteixi realment la teva manera de ser. La part positiva de poder comunicar amb la imatge és que pots vestir-te com vulguis i així jugar amb diferents identitats”- afirma Montse Martínez. A aquesta opinió s’afegeix Núria Solé: “El fet que hi hagi tanta varietat de roba i tants estilismes diferents crea llibertat en l’individu per poder escollir”.

El cop d’ull dels coolhunter

Es pot dir que la moda i l’estil formen part de la cultura i per tant, són conceptes que comporten uns valors socials. Alhora, al estar tant “mastegat” aquest tema, ha sorgit un nou món de professionals: els coolhunter, els quals busquen innovació i estils diferents als què la gent no està acostumada per marcar tendències i noves formes d’expressió. El coolhunting no està solsament lligat a la moda, sinó que majoritàriament està lligat a empreses de tot tipus tal i com diu Víctor Gil “buscador de tendències” professional al seu article “Coolhunting,a la búsqueda de inspiración”: “se encuentra entre la estratègia, el márqueting, la investigación del consumidor y el I+D”.

L’origen de la paraula trendhunter o coolhunter va ser utilitzat el 1997 per la revista The New Yorker per a referir-se a Dee Dee Gordon, coneguda publicista que feia aquest tipus d’investigació de tendències en el mercat tant poc comú en aquella dècada.

Els caçadors de tendències, nom per com se’ls coneix a Espanya, estan de moda i a tot arreu i no són fàcils de veure, ja que la seva professió els demana passar inadvertits per poder captar millor l’essència de cada persona i del producte que desperta atenció. Alhora són tafaners i curiosos de naixement i es fixen en detalls que passen desapercebuts per molts ulls que deambulen per l’estressant ciutat sense observar res amb deteniment. Es mouen per aeroports, bars, discoteques i botigues i pels llocs de trobada d’algunes tribus urbanes. S’ha de tenir un talent innat i una certa intuïció per ser capaç d’imaginar-se que és allò que es portarà dintre de poc. A més, la seva autonomia i el fet que aquesta professió sigui més o menys recent fa que els professionals “de tendències” siguin molt buscats i demandats. Cada cop són més les empreses que acudeixen a ells per a posicionar-se per davant d’altres empreses de la competència i posar al mercat un producte que creï el deliri entre els consumidors. Tot i així, el coolhunter no pot passar informació a l’empresa sobre el què creu que es portarà, sinó que la seva feina requereix un estudi més elaborat i per a això recorren a les enquestes o qüestionaris per saber si aquell “nou possible producte de moda” pot interessar o serà rebutjat. Alhora, aquests professionals són culs inquiets i molts d’ells treballen en diferents ciutats des d’on envien informació gràcies a les notes preses en les seves mini llibretes que porten sempre amb ells i als seus reculls fotogràfics.

El coolhunter que treballa i busca les noves tendències en moda i l’estil que es portarà fa una gran recerca a través de diferents eines com l’observació detinguda de la gent del carrer, no tan sols per esbrinar quina peça de roba crearà furor, sinó també la imatge que transmet aquella persona vestida així. L’estil no és una forma de vestir, és una actitud i això, en el fons, és el que crea adeptes i seguidors.

Catalunya es vesteix de Sant Jordi

Com cada 23 d’abril, dia de Sant Jordi, Barcelona es va tornar a omplir de color vermell i groc gràcies a les roses i a les banderes de Catalunya. On es va congregar més gent disposada a caminar i a observar durant hores l’ambient de celebració va ser al centre, a la Rambla, Passeig de Gràcia, Plaça Catalunya i voltants.

Molts es van llevar aquell matí amb la idea que plouria i que potser no viuria un Sant Jordi igual de maco que el d’altres anys, però s’equivocaven. Amb el sol deixant-se veure a unes estones més que a d’altres, el dia de Sant Jordi no va fallar i tots els barcelonins van surtir al carrer a disfrutar de l’ambient. Carrers i més carrers quasi intransitables per la gentada que reia acompanyada dels seus esssers més estimats i com no, parelles d’enamorats per tot arreu. Tot i així, la tradició de tan sols regalar un llibre al teu estimat i una rosa a la teva estimada, es va veure que havia quedat enrere, ja que molts van comprar roses per a les dones més importants de les seves vides i llibres inclús per a ells mateixos. Es van poder veure tot tipus de roses: blaves, vermelles, grogues i amb els colors de la homosexualitat.

El centre va ser on va haver-hi més activitat durant tot el dia. Tots els carrers estaven plens de paradetes de roses, on en la majoria, per comprar-ne un parell o més et regalaven una llaminadura o un punt de llibre. Així, mentres passejaves, els crits publicitaris per vendre-les se sentien de fons, barrejats amb el soroll dels cotxes que no paraven de circular. Des del matí, nombrosos autors com per exemple Leopoldo Abadia, Salavador Cardús o Josep Maria Espinàs havien creat una cua de gent per aconseguir els seus llibres firmats. Però no tan sols tot eren llibres i roses, ja que per distreure la gent es va voler introduir música al dia i es va fer al Palau Robert amb diversos escenaris de Ràdio Flaixbac on van actuar cantants catalans coneguts per tothom i d’altres que s’obren pas en el món de la música com el grup jove Red In. La gent no va fallar i va pujar Passeig de Gràcia a munt a cantar i a ballar després d’hores passejant. Altres emisores de ràdio com Rac1 i televisions com TV3 també van tenir presència en aquest dia tan especial amb diversos escenaris.

Al final de la jornada, la gent carregada de roses i de llibres s’anava disgregant i es veia als venedors cansats però fent l’últim intent de vendre amb rebaixes.

El dia de Sant Jordi no ens va fallar i va continuar sent un dels dies més alegres i vius de Catalunya. Som uns quants que ja esperem que arribi el 23 d’abril de l’any que ve.

No diguin més tonteries

Som al segle XXI, a un país amb democràcia on no es veu amb bons ulls el maltractament animal, però sí les curses de braus. Sembla que després d’uns anys, algú ha obert els ulls i ha tingut el valor de posar el crit al cel i moure als ciutadans per parar aquesta pràctica cruel.

Així, Catalunya està en viu debat des de finals de l’any passat, concretament des de mitjans de desembre quan es va aprovar la tramitació de la ILP (Iniciativa Legislativa Popular)per abolir les curses de braus al territori català. Les 180.000 firmes recollides i la diferència de vuit vots en la proposta, ja que 67 diputats van votar a favor i 59 en contra, ha fet possible portar la proposta al Parlament de Catalunya, on s’està duent a terme l’esprint final del debat a favor i en contra de la modificació de l’article 6 del text refós de la llei de protecció dels animals ja ha aprovat anteriorment o dit d’una altra manera, de la llei anti taurina. Des del mes passat, s’estan duent a terme les compareixences de diverses persones que van sol·licitar els grups parlamentaris: 15 que volen l’abolició, com són el filòsof Norbert Bilbeny i el científic Jorge Wagensberg, entre d’altres i uns altres 15 en contra, com el filòsof Víctor Gómez Pin o l’apoderat de José Tomás, Salvador Boix.

Per molt sorprenent que sembli, el debat serà llarg i apassionant ja que no tots els partits polítics estan en contra de l’abolició de les curses de braus, tal com passa amb el PP, PSC i Ciutadans que no volen que es prohibeixin, en contra dels que sí que volen com ERC i ICV. És normal que no tots pensem ni vulguem el mateix i estem en una democràcia on hi ha llibertat d’expressió, però igual que algunes coses com per exemple el racisme no són respectables, fer patir a un brau fins la seva mort en una plaça mentre milers de persones el contemplem sagnant tampoc hauria de ser respectat. És obligat i necessari poder decidir sense estar pressionat per ningú, però senyors i senyores, hi ha coses que no s’haurien de debatre. Que un brau pateixi i acabi morint sota la mirada d’una gentada que no para de cridar i ovacionar a l’home que el mata, és injustificable. A cas estem a l’època dels gladiadors on dos es barallaven mentre la resta de la ciutadania cridava donant suport a un o altre, esperant que el contrincant acabés rendit o morint? O a cas estem en els temps que deixaven anar a les feres i havien de lluitar amb elles a la plaça? El més greu és que tots dos gladiadors estaven al mateix nivell, en canvi un torero i un brau no ho estan, perquè el segon es troba indefens davant la barbàrie humana. També és veritat que les curses són patrimoni històric, però és que tirar ases d’un campanar també ho era. A vegades sembla que estiguem a anys llum del segle XXI.

Una veu molt important a Catalunya ha donat la seva opinió, tal com havia de ser. El President de la Generalitat José Montilla ha afirmat: “Estic en contra de la prohibició i a favor de la llibertat”. Senyor President, no s’equivoqui, voldrà dir que està a favor de la llibertat humana, no animal. Tot i que no li sembli, els animals també haurien de tenir llibertat i protecció davant d’actes humans cruels com aquest. Però no s’amoïni perquè hi ha d’altra gent que pensa com vostè: la gent del món dels “toros” i els seus seguidors. És evident que amb tants anys de tradició en aquest país serà difícil que la gent seguidora de les curses de braus no vulgui veure-les més. I aquí està el debat. A part, també resulta penós que l’estat es deixi diners en aquest tipus d’oci i alhora que en tregui diners del mateix. Alguns han comparat les curses amb l’abolició del clítoris o el maltractament a les dones. No cal anar tant lluny ni fer aquest tipus de comparacions, sinó posar sobre la taula el què hi ha: un animal que a part d’estar sentenciat a morir, se’n fa un espectacle de la seva mort i aquesta no és curta, sinó dolorosa. I qui no ho vegi així és que és fa el cec.

D’altra banda, l’últim en parlar ha estat el Dalai Lama que en una carta gestionada per l’Associació per la Defensa dels Drets dels Animals i que ha fet enviar al Parlament, s’ha mostrat en contra de les curses de braus.

Dos punts de vista diferents i una llei que farà que s’acabi la tradició taurina a Catalunya i un espectacle més de matar un animal o que deixarà que la tradició s’imposi a la moral. Perquè molta raó té el científic Jorge Wagensbergquan considera que abolir les curses de braus forma part del “progrés moral”. I que no s’equivoquin els que diuen que el rebuig als “toros” és un tret català en contra d’Espanya. No. Tot és ètica moral. Facin un esforç, fiquin-se a la pell d’un brau i després parlin.

La Mònica és una més

Antoni Jové Brulles és pare de la Mònica, una noia de 38 anys amb síndrome de Down. El seu dia a dia no és com el dels demés, però tampoc és gaire diferent. Junt amb la seva dona i els seus dos altres fills són una família com qualsevol altre.

Conscienciat de la importància de millorar la situació de les persones amb aquesta síndrome, treballa com a voluntari a la Fundació Aspasim, la qual té com a objectiu “la integració, assistència, rehabilitació i atenció integral de persones amb retard mental greu”.

Vaig a veure a l’Antoni i la seva filla a dos quarts de set de la tarda i m’obren les portes de casa seva i de la seva experiència amb un somriure.

Primer de tot, què és la síndrome de Down?

És una alteració genètica al cromosa 21. N’hi ha un cromosoma de més, per això es pot dir que hi ha un trio al 21, perquè en comptes d’haver-hi dos, n’hi ha tres. Realment no sé perquè passa, és l’atzar pur i dur.

Moltes dones saben de l’existència d’aquesta en els seus fills durant la gestació. Quan ho veu saber vosaltres?

Ho vem saber quan va néixer, no abans. Al moment ho vaig veure per les seves faccions perquè tenia els ulls obliqus, les mans curtes, el front molt pla... Llavors, als quatre dies el pediatra ens ho va dir.

No ho van detectar durant l’embaràs perquè en aquella època no hi havia control. Tan sols li van fer a la meva dona una analítica per veure si podia tenir alguna malaltia hereditària i ens van dir que no.

Suposo que l’inici no va ser fàcil o si més no, com el d’altres pares.

L’inici és molt complicat. Quan te n’adones se t’ensorra el món, sobretot perquè no t’esperes que les coses surtin així. Però nosaltres, la parella, al estar ben avinguts, ho vem acceptar i vem tirar endavant. No et queda una altre, o t’ensorres o lluites i continues.

La Mónica no és filla única, sinó la mitjana de tres germans. Com ha estat i és la relació amb ells?

Perfecte. Ha estat educada igual que els seus germans, no ha estat gens mimada. Sí que és veritat que li hem prestat més atenció perquè té més dificultats que ells, però mai ha estat tractada a casa com si fos especial o diferent i això és molt important pels meus tres fills, perquè així s’han sentit al mateix nivell.

La síndrome de Down no afecta a totes les persones per igual. Tots sabem que algunes persones tenen més dificultats o retard que d’altres. En quin grau està la teva filla?

La veritat és que no es pot determinar. Hi ha alguns que van a la universitat i d’altres són molt profunds i no poden ni tan sols menjar sols.

La Mònica va sola pel carrer i es dutxa sola...és molt autònoma.

Tot i així, no hi ha ben bé graus, això és com les altres persones, no tots som iguals, alguns tenim més dificultats per fer unes coses que altres.

La Mònica té una miopia molt acusada i altres tenen problemes de cor.

Fa uns anys morien abans, però ara per sort, porten una vida més normal. La medicina ha ajudat molt en això.

Quines dificultats té la Mònica respecte els altres?

Sobretot té dificultats d’aprenentatge, però no totes les persones tenen les mateixes dificultats. N’hi ha que llegeixen, però no saben el que llegeixen i n’hi ha que sumen, però no saben el que sumen.

Nosaltres vem creure que era millor que aprengués a anar sola pel carrer i a valdre’s mínimament per ella mateixa, en comptes de llegir o sumar. Tot i així és com si tingués sis o set anys i per això no pot fer-se el menjar ni pot fer altres tasques.

I ella n’és conscient de les seves dificultats?

Doncs no ho sé. Quan veu algú com ella pel carrer diu “mira, un colega”. Ho porta bé, és súper feliç. Només sentint-se estimats son súper feliços.

Així, en parleu obertament a casa.

Totalment. No hi ha res a amagar. Cadascú és com és, ni millor ni pitjor, sinó un més.

Suposo que el vostre suport és imprescindible per ella.

Evidentment. És el més important.

Quines activitats duu a terme la Mònica durant el dia? Va a algun centre especialitzat?

Va cada dia a un taller ocupacional, on hi dediquen unes hores al treball, com per exemple cosint o fent draps de cuina i també dediquen hores a l’oci, avui concretament ha anat a la piscina i d’altres dies juguen a bàsquet. El nostre centre també és molt conegut pels pessebres que fan els nois i noies cada any.

Has de saber que un dels nostres clients és El Corte Inglés, perquè vegis..

I aquestes activitats són perquè passin l’estona o també per ajudar-los?

Són per ajudar-los. La pràctica d’esport també és un tema que colem acostar als nois i noies. Ella ha participat als especials olímpics de bàsquet i també ha jugat a petanca. Fan esport igual que nosaltres.

I pel que fa a l’educació, és la mateixa que la dels nens o nenes que no tenen la síndrome?

Sí. Existeix això que en diuen “Escoles inclusives”, on les persones amb la síndrome van a escoles amb els altres nens, però amb una professora especial per ells. La majoria de pares estan d’acord en que els seus fills comparteixin les mateixes aules i assignatures que els altres nens de la seva edat. Tot i així, no poden anar a una escola normal, sense ningú pendent d’ells, perquè tampoc els ajuda. El tema d’anar a escola també depèn de la capacitat del “nano”.

Tot i així, ara no es troben tants casos de nens petits amb síndrome de Down que estiguin en l’etapa d’anar a l’escola perquè amb les proves durant l’embaràs es detecta si la pateixen i moltes dones avorten.

I que n’opines sobre això?

Lo d’avortar es una opció personal de cadascú. És una situació molt complicada i una decisió molt important. Es molt fàcil opinar si no t’hi trobes.

Pel que fa a la sanitat de la Mònica, és la mateixa que la d’una altra persona?

Mira, t’explicaré una anècdota. Al principi, vem decidir fer-nos d’una mútua privada en concret i quan van saber que la nostra filla tenia síndrome de Down van posar pegues, o sigui, que per molt curiós que sembli, no la van voler allà. Un temps més tard, van decidir anar a “Assistència Sanitària” i només parlar per fer-nos socis vem comentar lo de la Mònica i ens van dir: I? Què no és igual que els altres?

I mira, tant buscar-li mútua, al final ha estat la que s’ha posat menys cops malalts de la família.

Al llarg dels anys, heu anat veient progressos en ella?

Sí, evidentment, però són progressos molt lents. Tu pots anar amb la cinquena marxa i ella va amb la primera. Ha millorat en el tema del comportament i de l’autonomia, tot i que casi sempre anem amb ella a tot arreu. A més, és molt endreçada.

Com la veieu, en un futur?

Nosaltres em decidit viure el dia. Al llarg de la vida hi ha moments en què hi penses i li dones voltes. Si algun dia faltéssim nosaltres, ella compta amb una residència.

Realment, no em fet massa cosa especial amb ella que no haguem fet amb els altres.

I el fet que algun dia pugui arribar a ser independent ho veieu possible?

No.

S’ha donat algun cas així?

Bé, fan molta propaganda de Trias Fargas. Diuen que al seu fill l’han estimulat molt per ajudar-lo en això de l’autonomia i teòricament viu en parella i sol.

Pel tema sexual, les noies no tenen la necessitat, però no crec que puguin controlar l’acte. Per això moltes noies es fan la lligadura de trompes.

Sincerament, no ho veig gaire factible ni possible que visquin sols i portin una vida com la de qualsevol altre.

Existeixen algunes associacions que donen suport a les persones amb la síndrome de Down i justament, tu col·labores en una d’elles. Quin es l’objectiu d’aquestes?

Avui dia, un dels objectius és lluitar contra l’administració perquè pagui el que ens han de pagar per la Llei de dependència. També cal que ens doni’n subvencions ja que ens són molt necessàries per tirar els projectes endavant, com per exemple, per mantenir el taller. Tot i així, els pares sempre acabem complementant el què falta per posar de diners.

Pel que fa a nivell social, abans lluitàvem sobretot perquè les famílies no s’amaguessin dels demés per tenir persones amb la síndrome. Aquest tipus d’associacions són reivindicatives, com totes.

Has parlat dels pares, és important que aquests participin de manera conjunta en alguna associació per millorar la qualitat de vida de les persones amb síndrome de Down?

Sí, molt. Jo ara vaig dos dies a la setmana i la Mònica està molt contenta, sobretot perquè hi vaig de voluntari.

Segur que heu passat per èpoques difícils. En algun moment heu pensat en tirar la tovallola?

En algun moment ens em cansat, ens ha durat poc la paciència, però al cap d’uns segons l’hem recuperada, perquè em de tirar endavant.

“Som una parella de tres”, estem limitats, ja que moltes hores sola no pot estar.

La que s’ha cansat i batallat més és la Rosa Maria, la meva dona, perquè jo estava fora de casa treballant. Sens dubte, la parella és molt important, sobretot pel suport mutu que et dones.

Creus que t’ha canviat a nivell personal aquesta experiència?

No m’he notat diferent, potser m’he notat més comprensiu. A la vida tots anem evolucionant, amb cada edat penses diferent.

Creus que la societat exclou a aquestes persones?

Jo penso que no. Cada cop la gent ho veu menys estrany i penso que s’ha millorat molt.

Nosaltres tenim nou pisos residencials amb nois que viuen amb monitors, perquè no tenen família o perquè són agressius. Ara, per sort, no van a parar al manicomi, com passava abans.

Com ja has dit, és molt important la col·laboració i l’enteniment. En què podem ajudar els altres?

A tots els centres ens fan falta voluntaris. També cal educar a la gent en general perquè ho vegi normal. La Mònica és una més.

Els fotoperiodistes encara tenen molt a mostrar

La primera conferència de l’últim dia de les Jornades Blanquerna comença amb deu minuts de retard a l’aula 202. La moderadora és Sandra Balsells, fotoperiodista i professora de la Facultat i els convidats son tres fotògrafs: Lurdes R. Basolí, Edu Bayer i Mattia Insolera, els dos primers ex alumnes del centre.

L’acte comença amb el projector sense funcionar bé, però un cop solucionat el tema, la moderadora ha començat agraint la visita dels tres professionals i dels assistents i ha demanat que seguessin els nerviosos alumnes que estaven de peu fent fotografies perque tapaven la visió del públic. Així, la professora de la facultat ha començat explicant la trajectòria professional dels conferenciants i ha donat el torn de paraula a Mattia Insolera qui, en castellà i amb accent italià ha començat parlant de la seva experiència a l’agència Grazzioneri i també de la crisi editorial que s’està vivint en aquest àmbit, ja que els fotògrafs venen o regalen les seves fotos per Internet, el que fa que moltes agències es descarreguin les fotografies directament de la web sense haver de contractar els serveis d’un professional de la fotografia, tal com va assegurar: “Vivimos en la era de Flickr, encuentras fotos donde quieres”. A continuació, ha llegit un tros de la editorial “Ojo de Pez”, el qual el va fer reflexionar en l’èxit que volen alguns fotografs com si fossin estrelles de rock’n roll, posant la fama per davant de la professionalitat. Així, ell es partidari que el fotògraf no tan sols ha de captar una bona foto, sinó que ha de captar el missatge. Abans que parlés un altre dels convidats, s’ha passat al projector el seu reportatge fotogràfic “Derechos Naufragados” (abans Limbo) sobre l’abandonament de la tripulació dels vaixells carguers.

El següent en parlar ha estat Edu Bayer, especialitzat en fotografia en premsa diària, sobre la qual ha basat bona part del seu discurs: “Crec que s’està abandonant la batalla per la fotografia de premsa diària. Les fotos en premsa son necessàries, el problema es que s’estan supeditant molt al diari. La gent que en sap no pot manar i la que mana no en sap”. Seguidament, ha dit que per ell el més important als diaris és que hi hagi fotògrafs bons, que l’editor sàpiga veure on ha d’anar la fotografia i que un maquetador posi aquesta on correspon. Abans de finalitzar el seu torn amb el seu reportatge sobre els judicis del genocidi a Ruanda, ha afirmat: “El més important és desenvolupar l’esperit crític”.

Ha continuat parlant Lurdes R. Basolí sobre el què ella espera de la fotografia i ha començat ensenyant el seu projecte fotogràfic sobre la violència a Caracas, que és el que més li ha aportat a nivell personal i professional i el que ha marcat un abans i un desprès en la seva vida. No es vol allargar massa parlant i per això sintetitza dient: “ El que és difícil és trobar un llenguatge fotogràfic propi. El que és necessari és el discurs propi, no fotografiar tan sols situacions impactants”. Dóna pas al torn de preguntes dient: “Lo important és fotografiar a través de la experiència pròpia”. Seguidament, s’obre el torn de preguntes amb la intervencio d’alguns alumnes, un d’ells li pregunta a ella: “Quins creus que són els límits del fotògraf?” al què ella ha respòs: “Els límits se’ls posa un mateix. Té molt a veure amb la experiència i la moral”.

L’acte ha finalitzat a les 11:30h amb un aplaudiment llarg als convidats, signe que el que han aportat en aquella hora i mitja ha agradat i segurament servit pel futur a molts dels assistents.

"La idea" és necessària per un èxit assegurat

El segon dia de les Jornades Blanquerna comença altre cop a les deu del mati amb diverses conferències, entre elles “Emprenedors i creatius davant del canvi”, que té lloc a l’aula 202 de la Facultat i on fa el paper de moderador Richard Wakefield, professor de la mateixa facultat.

Els conferenciants són tres ex estudiants de la casa: Oriol Berenguer, director general d’Arteria Comunicació, Àngel Pardo, director general de Carrots i Marta Trullás, fundadora de Cuponeo.com.

L’acte ha començat puntual mentre acabaven d’arribar els assistents, els últims dels quals han hagut de quedar-se de peu davant la porta o seure a terra per la falta de lloc. El primer en parlar ha estat en Richard Wakefield, que ha fet les presentacions i a continuació s’ha mostrat un powerpoint mentre els convidats parlaven dels negocis que pot arribar a emprendre el jovent i de l’actitud d’aquests davant les ganes de treballar, posant com a exemple les empreses que ells han creat i han tirat endavant. Així, s’ha començat amb un missatge positiu que ha continuat al llarg de l’hora i mitja que han estat parlant: “No s’ha d’esperar la oportunitat, sinó crear-la”. Tant Àngel Pardo com Oriol Berenguer han dirigit frases molt optimistes als joves estudiants que es trobaven a la sala. La idea principal de la seva explicació és que actualment s’està vivint el millor moment, inclús millor que els 80, en aquest món empresarial basat en la creació d’empreses on és necessària una creativitat i originalitat constant. El més important per ells és tenir idees i posar esforç i il·lusió en allò que es fa, tal com ha dit àngel Pardo: “Más que necesitar dinero, necesitas ideas. Ahora la gente no le presta tanta atención a la televisión, son mucho más eficaces las redes sociales”.

L’altre conferenciant, Marta Trullás, no tenia una visió tant optimista de les oportunitats dels joves al principi de la seva carrera professional, ja que tal com deia ella, creu que el fet de no tenir experiència per ser jove i el ser dona, tal com ha viscut en primera persona, no està tan valorat com algú que té prestigi i una imatge ja creada i coneguda per tothom, afirmació contraposada als altres dos conferenciants que creuen que les bones idees, l’esforç i la originalitat són suficients per ser contractat. Tot i així, Àngel Pardo, deia que sí que és cert que es nota quan algú nou a l’empresa no té experiència i per això contracten a gent amb experiència però que no sap de tecnologia i a joves que, al contrari, no tenen experiència però sí saben moure’s en el món actual i estan al corrent de les últimes novetats.

S’ha acabat donant molt valor a la “joventut” i a la formació, tal com han dit: “Lo que os enseñan en la Facultad es importante, la cultura es fundamental. Leer, tener la mente bien abierta. Podéis hacer historia, que no os cuentes milongas”.

A continuació, el moderador de l’acte els ha preguntat unes quantes qüestions sobre el que consideraven important a la seva empresa, així com el dubte de l’elecció de si ser autònom o no. A la última qüestió, els conferenciants han dit que ser autònom és molt més gratificant que treballar per a una multinacional, però que alhora es molt més sacrificat i tens molta més responsabilitat ja que has de controlar que tot funcioni bé i molta gent depèn de tu. Una altra idea a la que han donat molta importància és a la correcta elecció del soci amb el que crees l’empresa, relació que han comparat amb la del matrimoni, al qual no t’has d’unir per il·lusió, sinó per afinitat i per compenetració en gustos i en els objectius a la vida amb l’altre. Al final, els conferenciants han preguntat al jove públic qui d’ells volia crear una empresa pròpia, a la qual han contestat que si unes quantes mans alçades.

L’acte ha conclòs amb unes breus preguntes als convidats i amb un aplaudiment i somriure generalitzat.

Anuncis a les xarxes actuals

El moderador de la conferència “Com fer publicitat a les xarxes socials?”, la qual havia d’haver començat a les 10 h del mati d’aquest dimarts 9 de març, es Aleix Marcó. Arriba a les 10:15h amb els que es disposaran a parlar davant els assistents: en Rubén Bastón, l’Andrea Garí i la Selva M.Orejón.

L’aula està bastant plena, però ni molt menys com a la primera conferencia de les mateixes Jornades de l’any passat.

El primer en parlar es Aleix Marcó, account planner a Mediacounter i de la 8ª promoció de la Facultat de Comunicació Blanquerna. Obre la conferencia formulant: Què he de fer a les xarxes socials? Com he de fer publicitat?” Seguidament, presenta als conferenciants, alhora que es mostra un powerpoint que els acompanyarà durant tota l’explicació.

En Rubén Bastón, el qual treballa com a Social Media Strategist d’Elogia, s’anima a començar l’acte parlant en castellà i amb un acudit que acaba dient “si no te compran al primer anuncio, pónselo 20 veces”. Amb això ve a dir que venim d’un canvi de paradigma “d’essència” el qual es basa en sis valors: la col·laboració, la democratització, la comunicació bottom-up, la meritocràcia, el “betaperpetuo” i la transparència. Tots els ha explicat amb exemples de xarxes socials, com amb l’últim valor que bé podria ser Google, ja que en aquest tot es permissiu perquè se suposa que està permanentment en construcció.

Un moment on tot el públic han prestat atenció ha estat quan ha parlat de les marques a les xarxes socials dient que tot comença amb “darnos el morreo”, així, al principi es va separat, desprès es coneix i hi ha un apropament i finalment s’acaben donant el petó. Això es el que passa quan es vol fer marca en una xarxa social i alhora, es pot aconseguir amb notorietat i engagement ( fidelitat a la marca). Tot el conjunt acaba produint les vendes.

Evidentment, a l’acte també s’ha parlat d’algunes xarxes socials en particular, com son: Facebook, de la qual ha dit que hi ha tres maneres d’estar: “usuario, grupo y página” o Twitter, amb el què el conferenciant ha remarcat que és fonamental i ha tingut més bona rebuda als EEUU que a Espanya.

Al parlar de publicitat a les xarxes socials, en Rubén Campo ha afirmat que la microsegmentació del públic s’està aplicant actualment en aquestes ja que és molt important perquè l’usuari tingui a la seva disposició una publicitat que li pot interessar.

La següent en parlar ha estat Andrea Garí, directora de comptes de Tuenti, la qual ha posa’t sobre la taula un nou concepte: el “Prosumer”, és a dir, el consumidor que produeix, ja que col·labora i participa en les xarxes socials, en aquest cas a Tuenti, l’existència del qual fa que les marques es plantegin un màrketing mix. Davant d’això, ha afirmat que hi ha hagut un canvi en el consum de medis, ja que abans en moments puntuals d’interès de la programació de la televisió, hi havia un augment de la audiència i baixava la participació a les xarxes socials, cosa que ara no passa tant extremadament, ja que tothom està amb el portàtil al damunt mentre mira la televisió.

L’última en parlar ha estat Selva M.Orejón, vicepresidenta de AERCO i ex estudiant de La Facultat. Ha començat amb preguntes als assistents sobre el seu consum de les diferent xarxes socials i a continuació ha parlat dels plans estratègics que s’encarreguen de fer empreses de Comunity Manager com la seva, per vetllar per la imatge d’una marca a Internet. Finalment, ha parlat d’uns punts importants per mantenir la calma les marques tot i voler ser conegudes en un termini ràpid de temps.

L’acte ha tancat a les 12h amb el torn de preguntes, on degut al poc temps que quedava, ha estat tan sols de tres i, al finalitzar, alguns estudiants s’han adreçat a parlar amb els conferenciants.

Más de lo mismo

Inconscientemente, cada mediodía al llegar a casa pongo el canal 8tv y me encuentro con Alfons Arús i toda su trupe. No es fácil ver algo bueno en televisión a estas horas y con esto no quiero decir que Arucitys sea un programa bueno, pero resulta entretenido y variado. Variado porque consta de diversas secciones diarias como La Teletulia, donde me entero de todo lo que han dado el día anterior por televisión, lo más visto y lo mas anecdótico. Así se quienes han sido los últimos en tirarse de los pelos en Gran Hermano o el argumento cada vez mas ilógico de El Internado. Realmente no es que me entere demasiado, porque ni veo Gran Hermano ni la serie, pero al menos me río con los comentarios de los colaboradores, ya que hablan como si se encontraran en el salón de su casa. Quizás por este ambiente me siento como si yo también estuviera allí sentada hablando de lo primero que se me ocurre. Otra sección es la de La Cortelera, que como bien indica el nombre, habla del corazón, es decir de cotilleos de última hora. No seré como otros que dicen que no les interesa saber que es lo que sucede. Vale que no lo busco, pero oye, si me lo explican, yo encantada de saberlo, total, al cabo de dos días ya ni me acordare de que fulanito esta con la novia de benganito. Hay otras secciones, pero sin duda, la más interesante para mi, como publico que soy, es cuando Alfons lee algunas cartas de los espectadores y resuelve las dudas así como cuando el programa pone la sección de Frases Lapidarias, una especie de zapping televisivo al estilo APM?
Tiene su gracia que los colaboradores de este espacio critiquen programas de otras cadenas de televisión, cuando en el fondo su programación, casi en su totalidad, tan solo se nutre de lo que ocurre en ellos.
Resulta contradictorio y curioso ver como a veces hacemos lo que criticamos. Lo cierto es que en la televisión actual hacen falta programas con más contenido y por decirlo de alguna manera “más correctos” y educativos. Aun así, aunque Arucitys no sea puro periodismo e información, seguiré dándole espacio en mi televisor inconscientemente cada mediodía.

I pertanyerà a l’oblit

No es fàcil ser un ciutadà haitià. A les 16:53 (hora local) del 12 de gener de 2010, milers de persones van patir el que seria el canvi mes gran de la seva vida. Un terratrèmol de 7 graus a l’escala de Richter va sacsejar molts cors no tan sols al país, sinó també a l’altra punta del mon. Els dies posteriors a la tragèdia tothom va voler ajudar en la desgràcia del país i es va informar minut a minut del què estava succeint a traves dels mitjans de comunicació que relataven la situació inestable del territori, no sense intentar commoure a l’espectador amb histories personals de gent que esperava que traguessin de sota les runes als seus familiars o de nens orfes que caminaven sense rumb pels carrers caòtics de la capital. Així, milions de persones que fins aleshores no devien ni tan sols saber on estava Haití, es van escandalitzar al veure la magnitud de la tragèdia i van criticar el fet que aquesta podia haver estat mes lleu si el país hagués tingut una mínima prevenció. La realitat es que Haití no es com un país europeu amb un mínim de seguretat en educació, sanitat i habitatge. Haití es dels països més pobres del món, i no des del 12 de gener d’aquest any a les 16:53 de la tarda, sinó des de la seva existència. Haití es un dels països oblidats que sempre han estat transparents per nosaltres, ciutadans de països desenvolupats que evitem mirar, tot i saber com es el que ens envolta. Molts tenim coneixença de les condicions de vida d’Haití i tot i saber-ho, mirem a una altra banda perquè no ens interessa implicar-nos en un problema que no ens toca de prop, quan en realitat, pel simple fet de viure en el mateix món hauríem de ficar-nos-hi de cap a peus. La gent tan sols para atenció a Haití per la gent que veu cridant desesperada a la televisió o perquè tothom en parla. Haití ha estat, es i serà el país oblidat. D’aquí un temps no tan llunyà ningú recordarà el que ha passat. Em faig una idea d’una possible conversa en tres anys: “Recordes el terratrèmol aquell de 2010 que va matar tanta gent? On va ser?” “A Senegal, no? O era Camerun?”

Què més dona que sigui un país del continent Africà o el país que comparteix frontera amb la República Dominicana. Total, si fa no fa tenen el mateix perdó als nostres ulls. No va per tan mal camí Salvador Sostres quan diu “Si això hagués passat a Europa si que hauria estat un autèntic drama. Haití qui sap on es, qui sap on para”. Parla un mes que li importa ben poc el que passi fora de casa seva i que com molts altres, creu que “el món menstrua” i és necessari “fer net” perquè s’equilibri el planeta. Com diu el proverbi apatxe: “Es mejor tener menos truenos en la boca y mas relámpagos en las manos”.