dilluns, 28 de febrer del 2011

10 minuts per preveure un gran disc



MANEL


"Aniversari" i "Boomerang" del CD " 10 MILLES PER VEURE UNA BONA ARMADURA"


***

Tornen Arnau Vallvé (bateria), Martí Maymó (baix, contrabaix, clarinet i flauta dolça), Roger Padilla (guitarra, banjo i mandola) i Guillem Gisbert (veu principal i ukelele), o el que és el mateix: Manel.

El grup català d'influència folk llençarà un nou disc el proper 15 de març i es titularà '10 milles per veure una bona armadura'. Fa un parell de dies, el grup català ens va deixar tastar dues cançons, o el que és el mateix: deu minuts de bona música. Després de la primera prova amb el disc 'Els millors professors europeus' i de les dues cançons recentment brindades pel propi grup, podem endevinar amb notable veracitat la forma que tindrà aquest nou treball que ara es troba en les darreres fases de producció. I és que Manel segueix parlant de temes quotidians, amb visió subjectiva de la realitat i farcida, sovint, de clixés que combreguen amb els de tots aquells qui els escolten.

Pel que fa a l'estil, en aquest avançament observem que conserven la semblança amb estils catalans tals com Jaume Sisa o Els Amics de les Arts, amb la diferència que aquesta vegada han volgut donar un pas endavant en el seu estil sense decebre, però, al seu públic més fidel.
Un dels dos singles amb què ens han obsequiat a mode de presentació,"Boomerang", presenta un so harmònic, més orquestrat que en cançons anteriors.

"Boomerang" i "Aniversari" són dues melodies banyades de melancolia que les rebem com abraçades de pare: molt familiars i nostres. És interessant la màgia que desprenen aquestes cançons, que malgrat estar enregistrades amb certa nostalgia i notes greus, desperten bones vibracions i bon rotllo entre els oients. Se serveixen una altre vegada de l'humor per saltar la barrera del pudor.

En aquest avançament, la bateria ha agafat un pla més destacat a l'escenari. A alguns els recorda el ritme del grup musical Mishima. Segueixen amb ritmes més variats encara que no gaire complicats tenint en compte la polifacètica carrera instrumental dels components. S'ha de dir, però, que és difícil innovar en un gènere, el pop, on està gairebé tot vist. Esperem, en qualsevol cas, que aquest petit tast correspongui amb el tiberi de cançons que ens portarà el nou disc i els concerts que tindran lloc a partir del 26 de març a Reus, Tordera, Torelló i Girona.

diumenge, 27 de febrer del 2011

“Ciutat imaginària”, propera i senzilla

La ciutat imaginària és el nom del primer disc de la compositora i intèrpret Rusó Sala. El passat divendres 19 de febrer, la guanyadora del 32è concurs de la Cançó de Salitja i del 14è concurs de Cantautors d'Horta-Guinardó, ens va cautivar amb un concert que va tenir lloc al mateix barri.

Encara que el local no fos el més adient, ja que es tractava d'un local poc càlid amb llums verdes i vermelles un pèl artificials que no acompanyaven l'estil de la cantant, la rosinca va saber treure nous i originals sons.

La compositora proposa un format senzill i íntim acompanyat per una guitara espanyola electrificada (unplugged) i fa que aquesta barreja acabi convertint-se en folklore català. En les seves lletres fa un homenatge als orígens, a la terra física, però també al recorregut personal de la vida.

Als 25 anys, sent economista, Rusó Sala va canviar els números per la guitarra i a partir de llavors ha actuat en ambients íntims i personals on podem arribar a escoltar cançons en quatre idiomes que fan viatjar per paisatges emocionals.

Al tractar-se d'ambients en sales petites, ja que es tracten de concerts suaus, l'artista es connecta més fàcilment amb el seu públic, i fins i tot, pot arribar a interactuar-hi. La cantant intenta crear una actuació on el públic s'hi vegi implicat, abans de cada tema, explica els sentiments i emocions que l'han portat a composar la cançó en qüestió, per tal de que el públic es pugui sentir reflexat en el personatge.

La mitjana d'edat del concert del passat divendres era més alta de la que corresponia, això ens deixa clar que a la música catalana encara li queda molt de camí per recórrer.

‘Atrapa a la audiencia’








Atrapa un millón. The million drop

Cadena: Antena 3 Televisión

País: España

Día de emisión: Viernes 25 de febrero

Productora: Gestmusic Gestmusic


Antena 3 empieza a poner y hacer las cosas bien. Es sabido que con la aparición del fenómeno Sálvame, la cadena ha ido asumiendo un fracaso tras otro (La Jungla, que duró una semana, o 3D que se mantuvo hasta 3 meses sin superar el 6% de share), pero parece que ahora las cosas le están yendo mejor. Hace tres semanas estrenaba un concurso, Atrapa Un millón, y lo hacía en la noche de los viernes, la más complicada con El cine de la 1 y Sálvame Deluxe. Además, trasladaba a su pobre rival, DEC, al late night. Parecía un grande riesgo que conllevaría a otro estreno al fracaso, pero no fue así. El concurso presentado por Carlos Sobera (Quién Quiere Ser Millonario, de Antena 3 o Date el Bote de ETB) consiguió de media un 14,8%, y superó en casi 500.000 espectadores a Jorge y la Esteban. Toda una grata sorpresa para la cadena de San Sebastián de los Reyes, que hizo que lo que en un principio iba a ser un estreno de un concurso que luego se trasladaría a otra franja, al final fuera la apuesta de la primera noche del fin de semana. Y de hecho, le ha ido cada vez mejor, a excepción de en la segunda entrega, cuando la Esteban se sometió al polígrafo sacando un 25,5%, Atrapa Un millón ha conseguido superar a Sálvame Deluxe cada viernes en unos 400.000 espectadores.
Las claves del éxito son muy claras, y es que recuerda a los concursos que triunfaron años atrás en la televisión, un plató envuelto de público frente a una gran pantalla, y los dos concursantes subidos en una plataforma distribuyendo el dinero que aspiran ganar en cada uno de los huecos de las respuestas que creen correctas. “Desvelamos cuál es la respuesta”, suele decir Sobera, cuando justo en ese momento, se abren las trampillas de las respuestas incorrectas y caen los billetes mal apostados de los concursantes. Y todo, encabezado por uno de los grandes del género, que supo hacer que el público español asociara un concurso de éxito mundial, Quién Quiere ser millonario? a su cara y a su manera tan peculiar y acertada de presentar concursos televisivos. Otra buena apuesta de Antena 3 que pone, y que empieza a hacer honor a sus anuncios promocionales.

dissabte, 26 de febrer del 2011

Una niña, unas palabras, y la Muerte

Le habría encantado contemplarla besándole los polvorientos labios devastados por las bombas.
Sí, lo sé. En la profunda oscuridad de mi corazón de siniestros latidos, lo sé.
Le habría gustado, sin duda.
¿Lo ves? Hasta la muerte tiene corazón.




La La ladrona de libros es una novela "infantil" en la que la Muerte nos narra la historia de una niña triste, un hombre que toca el acordeón, un judío aficionado a las peleas y un niño con el pelo color limón. La niña, Liesel Meminger, roba libros, o mejor dicho, colecciona palabras, las recolecta y se las guarda en lo más profundo de su ser: horror, belleza, nazismo, amistad, sueños, son algunas de ellas. Se trata por tanto de un libro oscuro, trágico, como no podía ser de otra manera tratándose de una historia ambientada en la Alemania nazi. Aunque también nos encontramos con la ternura de la infancia, el valor de la amistad y la tenacidad de quienes se aferran a la vida atreviéndose a mirar a la Muerte fijamente a los ojos.

Markus Zusak (Sydney, 1975) ha sabido plasmar genialmente en esta historia dos realidades muy diferentes: la mirada de una niña inocente y la crueldad del nazismo, a través de metáforas que juegan con la perspicacia del lector y construcciones textuales que brillan por su singularidad.

La protagonista sufre la muerte de su hermano menor, el abandono de su madre biológica, el dolor de una guerra y otras circunstancias dolorosas que la hacen internarse en el mundo de las palabras y descubrir el valor y el poder, a veces peligroso, que éstas pueden llegar a tener. En definitiva, esta fantástica obra representa una lección de sinceridad y una reflexión sobre el lenguaje en un contexto de horror y soledad.


Título: La ladrona de libros
Título original: The book thief
Autor: Markus Zusak
Publicación: 2005

The fighter: la lluita d'un contra tot

L'última pel·lícula de David O. Russell, The fighter, està protagonitzada per Mark Wahlberg i Christian Bale. Un film basat en fets reals, que narra la història d'una família de classe baixa d'un barri conflictiu. Els protagonistes són uns germans ficats en el món de la boxa, que el més gran ja s'ha retirat i ara entrena el seu germà petit en el gimnàs que ha muntat. Està en mals entorns i el món de la droga; i el petit vol arribar a ser algú en aquest esport de lluita, trencant amb la seva problemàtica família.

Un drama de superació personal, en que Mickey Ward (Mark Wahlberg) ha dur a terme una doble lluita, la personal contra tota la mena d'obstacles que la seva família li posa (voluntàriament i involuntàriament) per poder aconseguir el seu somni esportiu del qual tots hi volen participar i endur-se'n mèrits, i la lluita que ha de fer al ring, suportant tota mena de dolors físics.

Tot i que sembla que el tema central sigui l'esport de lluita és només una excusa per tractar diferents tipus de relacions conflictives, amb la parella, la família, entrenadors, etc.

Cal destar, així, la feina de Christian Bale, el “germà dolent”, que engrandeix encara més en Mickey Ward i la seva lluita constant, contra tot pal que li posin a les rodes.

Michael Brook, encarregat de l'apartat musical, accentua les diferents situacions límit que es viuen al llarg del film amb la seva tria de música, molt encertada en tot context.

Ara bé, els mèrits per la feina més brillant en aquest film se'ls endú Hoyte Van Hoytema, amb una excel·lent fotografia. Sap encaixar molt bé en els ulls de l'espectador el que viuen i com ho viuen els personatges, ambienta perfectament i fa més creïble una història que per si sola no tindria gaire èxit, perquè ja està molt gastat això de tractar en pel·lícules famílies de classe baixa que practiquen boxa, un esport violent per desfogar-se i sentir-se més forts.

Aquí es veu com alguna cosa mental, deixant l'esport en un segon plat, que a l'espectador ja li està bé, perquè probablement ni se n'adona.



divendres, 25 de febrer del 2011

Spartacus: Sangre y Sexo... perdón, Sangre y Arena

Es increíble la de audiencia y seguidores que ha conseguido la serie norteamericana Spartacus: Sangre y Arena. La cadena estadounidense Starz acertó al apostar por este producto televisivo que tanta fama y éxito le ha proporcionado. No es de extrañar. Romper los esquemas que esta, nuestra sociedad, se ha auto inculcado para protegerse a sí misma de lo que se considera degenerado y excesivo se merece, como mínimo, el preciado Globo de Oro.

La serie, que goza del mismo nombre que su protagonista, narra las aventuras de éste: un guerrero tracio que ha sido capturado por los romanos y obligado a entretener al populacho que, siempre hambriento de sangre, contempla como el valiente gladiador debe luchar en la arena para poder reencontrarse con su amada esposa.

La gracia de esta producción reside en la fotografía, que nos trae ciertas reminiscencias de la película 300. La digitalización de las imágenes, los chorros de sangre que salen a borbotones de los miembros amputados de los gladiadores y la repentina lentitud de las escenas más crudas, son los factores que la distinguen de otras insulsas producciones históricas y la asemejan a la mencionada anteriormente.


Algunos la tachan de exagerada, y no sin razón, pues al mínimo golpe de espada ves volar extremidades por los aires y las salpicaduras que la sangre deja en el objetivo de la cámara dificultan saber que está pasando en la trama durante unos segundos. Aún y así, podría calificarse de atrevida, directa y altamente explícita. Sin tapujos. Sin tapujos y sin trapitos, pues los desnudos integrales, tanto femeninos como masculinos, son constantes. Y si hay desnudos, hay sexo. Mucho sexo. A diferencia de otras series y películas, aquí los pezones no se asoman tímidos e inocentes por una esquina de la pantalla, sino que puedes estudiar la anatomía completa de los actores en un ángulo de 360 grados.

La mezcla de violencia y sexo para algunos puede resultar morbosa y para otros censurable, de ahí las múltiples y discrepantes opiniones que se tienen sobre la serie. Indistintamente de lo cada uno piense de ella, es innegable que ha roto los esquemas, y la gran audiencia que tiene lo demuestra. Desde luego, un argumento insulso y con poca sustancia puede convertirse en todo un éxito si lo mezclas con un poco de erotismo y sangre.




Emisión: jueves a las 22.30 en Cuatro
Género: Drama histórico
Creado por: Steven S. DeKnight

El secret de ser infidel

Sèrie de televisió: Infidels

Directora: María Almagro

Emissió: dimarts a les 22:25 hores a TV3


La capacitat per sorprendre’ns de María Almagro i el seu Infidels és infinita. Siguin quines siguin les seves intencions. I és que el secret, al cap i a la fi, és la força de la trama. Durant les dues temporades inicials va poder anar perfilant un relat creïble i atractiu als ulls de, majoritàriament, teleespectadores.

El gran repte d’aquesta tercera temporada, segons deien, ha estat seduir al públic masculí. Com? Deslliurant de les vides de les cinc protagonistes els seus entorns més irresistibles: els fills i els amants. Sembla ser que per desmarcar-se d’una trama que té similituds amb Sexe a Nova York la solució hagi estat convertir les protagonistes en addictes al sexe i en despreocupades per l’hemisferi familiar. Al marge d’aquesta metamorfosi conceptual de la sèrie, no hi ha temps per pair que l’Arlet i la Dani decideixin tenir un fill, quan la parella ja ha escollit el com i es troba dins la consulta de la ginecòloga captant la primera ecografia.

Infidels havia estat, fins el moment, un còctel de realitats ben combinades. Però la tercera temporada em descol·loca. La Lídia, després d’aconseguir reforçar la relació amb en Toni, es planteja el repte d’adoptar un adolescent que resulta ser malcriat i que, en un no-res, acaba desapareixent de casa. De la mateixa manera que defuig la passió amb en Toni. La Cruz, per una altra banda, només té ulls per a en Fàbregues i no disposa de temps – aparentment, ni de ganes - per mimar la seva única filla, motor de la seva vida.

La Paula, que fins aleshores havia dut la màscara d’una soltera frustrada i sense ambicions, té la intenció de fer renéixer els seus atributs com a escriptora. Però és evident que d’on no n’hi ha, no en raja. I de la novel·la que acaba escrivint no se’n treu suc. Com tampoc s’exprimeix la història de la Joana, clar exemple d’una mare en el dia d’avui, que de sobte accepta compartir la custòdia amb la persona que més l’ha perjudicat de manera que acaba trobant-se sola en una casa gran, amb un munt de temes per resoldre, sense la companyia dels seus fills i perduda en el món dels videojocs. I em pregunto ara: és aquesta trama creïble, atractiva i adulta? Pot ser que Almagro ens sorprengui amb un final convincent i poc infidel a la cohesió argumental que Infidels havia protagonitzat fins ara. Reitero: el secret, al cap i a la fi, és la força de la trama.

Operació a corre cuita

_________________________________________________________

Programa musical Operación Triunfo 2011, 10º edició

Producció: Endemol Music

Projecció: Diumenges 22h __________________________________________________________

Operación Triunfo havia estat fins al moment una fòrmula màgica d´ audiència. Era qüestió només d´ ajuntar els ingredients adients: somni, humanitat i repte. Es clar que, aquests adjectius s´ haurien d´ haver adreçat als seus concursants, persones de carn i os, que de sobte es troben dintre d´ una bombolla que per el seu bé, és millor que no continuï engreixant-se fins a empassar-se el seu propi ego.

El problema que ha presentat aquesta darrera edició i qui sap si serà la que tancarà definitivament l´ era dels triunfitos galácticos, rau en el defugiment dels atributs que caracteritzaven a aquest programa on l´ humilitat i la voluntat de ser artista, encara semblaven tenir lloc. El vertader protagonisme d´ aquesta any ha estat absorvit per la seva exhuberant presentadora, de mans grosses i carisma sexual, Pilar Rubio. La decisió de no renovar contracte amb Jesús Vázquez i apostar per la bellesa, semblar ser que no sempre és un benefici segur i pot ser aquest un dels primers casos explícits on es demostra que la planta no ho és tot ja que el públic crítc encara continua exigint qualitat i professionalitat. A la prominència de la presentadora s´afegeix la tria del nou jurat, on després del forçat però enriquidor acomiadamente d´ en Risto Mejide, es presenta una banqueta de personalitats d´ opinions planeres, que no van més enllà de consells de vestuari i allaus a les concursants, ja que aquest any en compten amb unes de molt maques. La normativa de l´ acadèmia i les expulsions canvien diàriament sense explicació alguna al públic, que és vertiblemente qui ha d´ estar encoratjat per a votar i mantindre l´ audiència, per tal d´ evitar el que ara està succeint.

Un cop valorats els danys i despeses que ha causat aquesta desena remesa d´ Operación Triunfo, algú de casualitat s´ ha planteja que serà dels concursants? D´ aquelles persones que han renunciat durant aquest temps a les seves famílies, estudis, treballs i fins i tot a la seva pròpia personalitat? Ara de sobte això ja no és responsabilitat ni de la organització del programa ni de la cadena de Tele 5 sota la qual ha estat empadronat el concurs durant tants anys, però tot i aixó donem gràcies al immutable somriure de la Nina.

23-f; mini sèrie convertida en pel•lícula


23-f la película" Intèrprets: Paco Tous, Fernando Cayo, Mariano Venancio, Ginés García Millán, Juan Diego Producció: Espanya, 2010 Director: Chema de la Peña

Estrenant-se un 23 de febrer, podríem tenir grans expectatives vers la pel·lícula i més el dia que feia 30 anys del cop d’estat de Tejero. Fins i tot, ens podia passar pel cap una pel·lícula a l’estil “Frost contra Nixon” a l’espanyola, però no. El film de Chema de la Peña, potser més conegut per “Isi/Disi – Amor a lo bestia” amb Santiago Segura, no deixa de ser un telefilm més, que explica la trista història d’un cop d’estat maquinat per Millans, un general de València i un grup de seguidors incondicionals a Madrid.

Criden l’atenció els salts de temps gegants i desconcertants del principi de la pel·lícula, on sembla que la mort de Franco i el cop d’estat foren fets successius. El ritme narratiu es queda curt i en ocasions sembla interminable i per acabar-ho d’adobar, els personatges que hi apareixen, Tejero, Armada, Millans, el propi Rei Juan Carlos, són plans i no aporten res al discurs fílmic.

La pel·lícula mostra un paper molt important i potser un pèl excessiu al monarca i tota la seva família, on podem veure per exemple, a un jove Felipe escoltant converses telefòniques del seu pare o bé tota la reialesa, Sofia, Elena, Cristina i el príncep expectants, mentre el rei pren una decisió importantíssima on tenen fins i tot temps d’intercanviar mirades.

En el fons, aquest nou film que relata el que va passar un 23 de febrer ara ja fa 30 anys, no deixa de ser un record de totes les mini sèries que s’han fet ja, sense aportar cap perspectiva nova o cap informació rellevant respecte els fets. Ni tan sols, que deixessin marxar de les Corts a l’apuntadora Anna Balletbò perquè estava embarassada o com es va viure en altres llocs del país, com per exemple a Barcelona.