Treball i estudi amb Bolonya, units per la distància

L’obertura a Europa i el “tancament” estudiantil

Al març de l’any passat vam ser testimonis de les multitudinàries i accidentades manifestacions que van tenir lloc a diferents ciutats espanyoles arran de la implantació del nou sistema universitari adaptat a l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES); en altres paraules: el polèmic pla Bolonya.

Aquest pla, que s’inicià amb la Llei orgànica 4/2007 i s’ha instaurat de manera obligatòria a totes les universitats estatals a partir d’aquest any, es caracteritza per convertir les titulacions universitàries configurades com a diplomatures (amb una durada de tres anys) o llicenciatures (quatre o cinc anys) a graus. D’aquesta manera, la durada de les carreres és de quatre anys, element que mostra el procés homogeneïtzador que implica Bolonya, entre altres característiques. En aquest sentit, Bolonya també permet, gràcies als crèdits ECTS (sigles en anglès del Sistema Europeu de Transferència de Crèdits), una millor mobilitat de l’estudiant dins de l’EEES, ja que aquests són equivalents per a cada universitat europea acollida dins d’aquest espai. Així, es facilita que l’universitari pugui realitzar estades de fins a 12 mesos en diferents centres del continent, que el conformaran com a professional qualificat en el seu camp a més d’obtenir experiència internacional.

Per altra banda, el procés Bolonya es basa en l’avaluació continuada, és a dir, l’alumne no dependrà tan sols de l’examen final per a aprovar l’assignatura, sinó que al llarg del curs acadèmic s’aniran realitzant una sèrie de proves per a cada assignatura que restaran importància al citat examen final, a més de facilitar a l’universitari l’adquisició de coneixements. Així, doncs, la presència de l’alumne a les classes esdevé obligatòria per tal de poder realitzar aquestes proves, les qual són determinants a l’hora d’obtenir l’aprovat. De fet, en algunes facultats, com ara les de Universitat Ramon Llull, és necessari assistir a un 70-75% (classes d’idiomes) de les sessions de determinades assignatures. Dins d’aquest nou sistema centrat en l’aprenentatge més profund de l’estudiant, pren rellevància també la seva tutorització individualitzada per part del professorat corresponent.

Precisament, el sistema d’avaluació continuada fou un dels punts més criticats pels assistents a les manifestacions anti-Bolonya citades anteriorment, juntament amb la suposada mercantilització i privatització dels estudis que, segons aquests, representa el nou pla europeu d’uniformització universitària. Deixant de banda el fet que aquestes mobilitzacions haguessin tingut més sentit quan Bolonya s’estava gestant i no quan el sistema ja es trobava aprovat i implantat en algunes universitats espanyoles, la presencialitat i mètode d’avaluació que comporta l’EEES suposen la impossibilitat de compaginar estudis i treball, situació que alguns estudiants han d’assumir necessàriament per diversos motius, argumenten els universitaris contraris al nou procés. Tal com alguns dels assistents a les manifestacions afirmaven, “[el pla Bolonya] crea un estudiant a temps complet. (...) Augmenta les jornades d’estudi i el calendari lectiu de 34 a 42 setmanes.” De la mateixa manera, Marta Pomés, assistent a les manifestacions anti-Bolonya, és estudiant de segon curs d’Història de la UB de pla antic i, malgrat que no es troba cursant els estudis amb el sistema EEES, sí que es veu afectada pel nou pla a l’hora de continuar amb la seva formació, en el moment que en cas de suspendre alguna assignatura haurà de repetir-la sense docència o bé canviar-se a grau. En aquest sentit, doncs, Pomés considera que “l'avaluació continuada suposa que un estudiant hagi de rendir al màxim en cada assignatura, a causa de les múltiples pràctiques que es realitzen a classe, provocant que si, per exemple, aquest alumne treballa a mitja jornada, no pugui disposar de les hores d’estudi de què poden gaudir la resta de companys, cosa que fa que aquest estudiant no tingui a l’abast les mateixes oportunitats d’adquirir els coneixement requerits”. De la mateixa manera, Pomés sentencia contundent que, precisament, molts estudiants es veuen obligats a treballar per tal de costejar-se la titulació universitària. En el moment que s’implanta el pla Bolonya, segons l’estudiant, el preu dels crèdits és superior que el que tenien al pla antic. “Així estem ajudant que tothom que ho desitgi pugui obtenir uns estudis universitaris? O estem privatitzant la universitat?” es pregunta Pomés.

Així, doncs, segons l’opinió d’aquests estudiants, Bolonya no permetrà que un universitari pugui treballar i, a la vegada, aconseguir una titulació. Tanmateix, però, aquestes queixes anti-Bolonya es veuen qüestionades en el moment que existeixen opcions fan tremolar aquesta “teoria”. Opcions que es poden trobar, fins i tot, a Espanya i que han sabut adaptar la seva estructura al nou pla, a més de permetre estudiar i treballar a la vegada. És més, un dels motiu del seu naixement va estar estretament lligada amb aquesta doble vessant. Es tracta de les universitats a distància, tals com la Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED) i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Malgrat aquesta intenció integradora d’ambdues activitats, no sembla que part de la massa estudiantil d’aquests centres consideri que realment es pugui dur a terme, si bé s’ha de tenir en compte que aquest procés amb prou feines porta un any en actiu en aquestes universitats a distància. Abans d’entrar en aquesta qüestió, però, resultaria interessant conèixer com el nou sistema s’ha aplicat a aquestes institucions.

Les possibles vies conciliadores

La UNED té ja a la seva esquena més de 35 anys d’experiència, prioritzant el seu objectiu de fer accessible a tothom que ho desitgi l’ensenyament superior a través de l’educació a distància, entès com un servei públic. D’aquesta manera, es dóna una oportunitat a aquells que per motius laborals, familiars o de desplaçament els resulta força complicat obtenir una titulació universitària. Per tal de centrar el procés d’aprenentatge de l’alumne, les noves tecnologies són vistes com la millor eina per a dur a terme aquest ensenyament a distància. Gràcies a aquesta metodologia, la UNED és capaç d’oferir 4 diplomatures, 5 enginyeries tècniques, 18 llicenciatures, 3 enginyeries i 14 graus i 35 títols de màster adaptats al pla Bolonya. A més, la universitat a distància de titularitat pública té presència a totes les comunitats autònomes de l’estat espanyol i a 11 països arreu d’Europa, Amèrica i Àfrica.

Amb tot, la UNED també s’ha vist obligada a adaptar la seva metodologia d’estudi a les normatives que regeixen el pla Bolonya. De fet, però, ja comptava amb un sistema de tutories semblant al que implica l’EEES. Així, en el pla antic l’alumne disposava de l’ajuda del professor de l’assignatura dins del marc d’un tipus de tutories presencials. En aquestes, el professor solia planificar el temari que es desenvoluparia al llarg del curs i exposar aquesta organització als estudiants, encara que alguna de les tutories “es convertia en classes magistrals, ja que els alumnes plantejaven dubtes al professor i aquest optava per explicar el temari sencer” conclou Albert Llona, director del centre de la UNED a Cervera i professor de matemàtiques del curs d’accés de majors de 25 anys del grau d’Economia. El nombre d’estudiants en aquestes classes era el que coincidia amb els matriculats a l’assignatura; no existia un nombre limitat d’estudiants per a cada classe. Amb Bolonya, aquest repartiment dels estudiants es manté, a més de basar les tutories en treballs, presentacions grupals i activitats d’autoavaluació.

En el nou sistema de tutories, els professors ajuden als estudiants a realitzar els treballs plantejats al programa. Treballs que en el pla antic tan sols servien per acabar d’ajustar la nota d’algun alumne que no arribés a l’aprovat. “Actualment, les tutories són valoratives, tenen un pes en la nota de l’assignatura, encara que continua existint l’examen final. No es pot aprovar a distància”, aclareix Llona. D’aquesta manera, les tasques que es realitzen en aquestes tutories tenen un pes que varia entre un 10% i un 20% de la nota final; la resta de percentatge de la nota es valora a partir d’un examen que conté tot el temari del curs. Cal dir també que les classes tutorials es poden seguir tant de manera presencial com a través d’Internet. En el primer cas, a més de les tasques també es tindrà en compte la presencialitat de l’alumne, mentre que en el segon, només les activitats realitzades. Així, en aquest últim supòsit, l’alumne ni que no vagi a classe se li tindrà en compte el treball que realitzi des de casa, element que, novament, contribueix a facilitar l’accés a estudis universitaris a tothom. Tot i així, Llona destaca el fet que la presencialitat en les tutories serveix per a què els alumnes interactuïn entre si i agafin confiança. Tal com el director del centre cerverí de la UNED explica ,“quan comença el curs, sempre els deixo una estona per a què parlin entre ells, per a què es coneguin. D’aquesta manera s’adonen que molts es troben en una situació personal o laboral semblant i així es crea un nexe entre ells, que els pot ser molt útil a l’hora d’intercanviar-se apunts i crear un millor clima de treball i estudi.”

De la mateixa manera, el nou sistema universitari també ha comportat la creació de la plataforma aLF (aprenentatge, coL·laboració i Formació online), instrument que s’utilitza a través de la xarxa on els alumnes poden trobar-hi apunts i altre material didàctic, que els mateixos estudiants tenen la possibilitat de penjar. Una altra eina multimèdia que la UNED ha incorporat a la seva metodologia han estat les aules AVIP (Aula Audiovisual sobre tecnologia IP), consistents en classes enregistrades en un suport audiovisual que es poden visualitzar a partir d’una connexió a Internet. En les tutories del pla antic, aquests serveis informàtics no estaven instaurats.

Precisament, les noves tecnologies són el tret més distintiu de la UOC, ja que aquesta universitat basa la seva metodologia de treball exclusivament en Internet. La universitat a distància catalana es troba activa des de l’any 1995, i des de llavors que és considerada la pionera en formació on-line. Com la UNED, pretén donar una alternativa per aquells que tenen dificultats d’aconseguir de manera presencial uns estudis universitaris. Amb una presència a 46 països, la UOC és una entitat privada que, tot i això, rep una subvenció del govern de la Generalitat, sempre que el preu de la matrícula als alumnes que resideixin a Catalunya sigui semblant al de la resta d’universitats públiques. Amb tot, la UOC ofereix un total de 2 diplomatures, 4 enginyeries, 12 llicenciatures, 12 màsters i 15 graus adaptats a Bolonya.

Així, doncs, tant amb el pla antic com amb Bolonya l’alumne continua formant-se únicament a través de la xarxa i descarregant-se material des del campus virtual, de la mateixa manera que el sistema d’avaluació continuada no ha sofert grans canvis, si bé és cert que en algunes assignatures s’hi ha afegit nous treballs pràctics que amb el pla vell no s’havien de dur a terme. També amb l’EEES, la UOC continua utilitzant el seu mètode basat en el contacte directe amb el professorat i amb la resta d’alumnes, a més de poder intervenir en les classes, mitjançant els fòrums; accions totes elles realitzades de manera virtual. Tal com afirma Maria del Mar Carulla, administrativa d’atenció al client de la UOC del centre de suport de la universitat a Barcelona, “Bolonya quasi no ens ha comportat canvis, ja que el model pedagògic és el mateix. És per això que probablement l’alumnat no haurà percebut modificacions massa significatives. L’únic element que s’ha vist alterat han estat l’ampliació de l’oferta d’estudis i les possibles vies d’accés”.

En aquest sentit, gràcies a Bolonya, la UOC dóna la possibilitat d’accedir als seus graus a través de cicles formatius de Formació Professional, a més de poder-hi accedir a través de la nota de selectivitat. A causa d’aquest fet, Carulla considera que el gruix d’alumnes inscrits a la universitat a distància catalana augmentarà amb la implantació del nou pla universitari. “Encara que Bolonya suposi augmentar el temps de dedicació a l’estudi, els estudiants tenen la possibilitat de matricular-se de menys assignatures i poder estudiar i treballar a la vegada, per exemple, cosa que no genera cap condicionant”, opina l’administrativa de la UOC.

L’última paraula

Amb tot, qui té l’última paraula de la valoració del pla Bolonya en aquestes dues universitats són els principals afectats per la seva implantació: els alumnes.

El sistema EEES causa complicacions, fins i tot, en aquells centres, com la UNED o la UOC, on l’equilibri entre la vida estudiantil, laboral i familiar era fàcil d’assolir gràcies a la metodologia que oferien. Així, a partir d’una enquesta realitzada a un sector d’alumnes de la UNED, un 61,5% considera que existeixen dificultats a l’hora de lligar l’activitat laboral, estudiantil i personal. En aquest sentit, cal matissar que la gran majoria de les opinions valoraven que el principal condicionament de Bolonya recau més en l’àmbit familiar i personal, que no pas en el laboral. Amb aquesta constatació tampoc s’han d’extreure conclusions exagerades i afirmar que el nou sistema universitari no deixa lloc per a la vida personal, sinó que s’ha d’observar de manera relativa i establir que les activitats que comporten el mètode EEES suposen un punt més de dedicació que el que exigia l’antic pla, en favor d’una millor preparació i formació professional respecte el pla vell, tal com ho considera un altre 61,5%, però que no significa en absolut renunciar a l’àmbit privat de la persona. A més, com ja hem dit, també cal tenir en compte que aquest sistema només porta un any en actiu a aquestes institucions i, per tant, necessita un procés d’adaptació, tant per als alumnes, com pel professorat.

De la mateixa manera, estudiants de la UOC afirmen que Bolonya no condiciona la seva vida laboral o personal. A més, l’avaluació continuada de la UOC està basada en què els professors encomanen unes tasques als alumnes i aquests s’organitzen el seu temps per tal de realitzar-les a la seva manera, metodologia que ja se seguia abans del nou pla, cosa que ha comportat que el canvi d’un pla a un altre no hagi estat massa notori. De fet, Enric Canals, estudiant del grau de Psicologia que ofereix la universitat a distància catalana, considera que “tens una sèrie de treballs a fer, però els professors no t’estan a sobre”. Un element que contribueix a què els estudiants puguin gestionar el seu treball en relació al temps és que l’assistència virtual no es té massa en compte respecte al conjunt global de l’avaluació. “A més, diria que el perfil d’estudiant de la UOC ja és prou adult com perquè s’hagi de controlar qui assisteix o no a classe” apunta Canals. En aquest sentit, l’estudiant de Psicologia també afegeix que “controlar Bolonya per internet és molt costós”. Per tant, gràcies a l’adaptació de Bolonya a través de la xarxa, els alumnes de la UOC no tenen problemes a l’hora de mantenir un equilibri entre els àmbits d’estudi, laboral i personal.

Així, doncs, sembla que el sector estudiantil de la UOC, de manera semblant al de la UNED, no veu en Bolonya un greu condicionant a l’hora d’estudiar i treballar a la vegada. Si bé és cert que el nou pla suposa un grau més de d’implicació per part de l’alumne des de casa, aquesta dedicació es veurà compensada a l’hora d’aprovar les assignatures. Tal com opina Llona “l’alumne encara té la idea del pla antic, en què amb “l’empollada final” es podia aprovar. Bolonya implica un esforç diari que, a la llarga, serà afavoridor, ja que l’estudiant ho tindrà més fàcil per a obtenir bons resultats”.

Amb tot, doncs, queda clar que el pla Bolonya encara necessita un cert període d’adaptació que permeti als alumnes adquirir un hàbit diferent al que hi havia establert fins ara i que pugui servir per a esborrar els prejudicis que s’han creat entorn a ell. També s’haurà d’esperar per a constatar els beneficis acadèmics que pot aportar. Beneficis que per a aquells que van impulsar la creació d’aquest nou sistema hauran de ser necessaris, sinó la protesta social estaria servida.

Pessimisme econòmic i polític a 59 segons

Com cada dimarts a dos quarts d’onze de la nit, l’actualitat era sotmesa a debat al programa 59 segons, emès per La 2 de TVE. Abans d’entrar en antena, la presentadora Cristina Puig, amb aire impacient, era acabada de retocar per maquilladors i perruquers, a la vegada que els tertulians entraven a plató. Rafael de Ribot, director de El Singular Digital, va arribar conversant amb Josep Maria Ureta, mentre que els també periodistes Núria Ribó, Martí Saballs i Toni Bolaño, ex director de comunicació de l’actual Govern català, es disposaven a asseure’s als seus respectius lloc. La sorpresa va esclatar entre el públic, majoritàriament estudiants de segon de periodisme de la Facultat de Comunicació Blanquerna, quan Pilar Rahola va entrar al plató 4 dels estudis de Sant Cugat, dirigint una somrient salutació als joves de les grades. La presència de la polèmica periodista va escampar expectació entre el públic, qui ja estava a l’espera d’alguna declaració altisonant de la també col·laboradora de La Vanguardia.

I Rahola no es va fer pregar a l’hora de satisfer als allí presents i a la resta de telespectadors. El programa va començar tractant la situació econòmica espanyola, tema pel qual es va afegir a la taula de debat Joan Tugores, catedràtic en economia. Tugores va considerar que alguns sectors estarien disposats a realitzar sacrificis pel bé de l’economia del país, com fora el cas dels funcionaris, mitjançant la rebaixa dels sous o, fins i tot, acomiadant gent del sector. Abans que finalitzés el torn de paraula del també ex rector de la UB, Rahola ja contestava a aquesta afirmació del catedràtic sentenciant amb vehemència que l’Administració té “massa por de les pancartes i les manifestacions”, i que una mesura com aquesta resultaria aplicada al món del funcionariat resultaria força inviable en aquest país. De la mateixa manera, de Ribot va dir que les mesures establertes per part de l’executiu espanyol eren insuficients. En referència als 16 milions que el govern va anunciar que s’estalviaria amb el pla d’austeritat, el periodista va ironitzar que “16 milions és el que es gasta Florentino Pérez amb un fitxatge de cap de setmana”.

Per la seva banda, Saballs va apuntar que existia un nombre excessiu de membres pertanyents al funcionariat. Per a exemplificar-ho, va constatar que a Alemanya es poden trobar administracions de caire regional que gaudeixen d’un bon funcionament amb quatre càrrecs, mentre que regions d’un tamany anàleg a Catalunya en tenen dos-cents. Enmig d’un intercanvi d’opinions cada vegada més acalorat, Ribó, amb una postura molt més calmada i reflexiva, va posar de relleu la manca d’un líder visible europeu, cosa que genera un cert descontrol no només polític sinó també econòmic. “Obama va optar per trucar a Angela Merkel per a saber com està el tema de Grècia” en comptes de preguntar-ho a altres líders europeus, va comentar Ribó.

Quan el primer tema va arribar a la fi del seu debat i l’audiència veia en pantalla un vídeo introductori sobre la situació de la reforma del Tribunal Constitucional, en poc més de 30 segons Tugores va ser ajudat per alguns responsables del programa per a aixecar-se ràpidament de la taula, mentre s’acomiadava fugaçment dels seus companys de tertúlia. Després d’una intensa discussió costosa de moderar per Puig que, fins i tot, va provocar que es trenqués el sistema de torn de paraula propi del programa, en què els experts tan sols disposen de 59 segons per a exposar la seva opinió abans que el micròfon pel qual se’ls dóna veu sigui engolit pel mobiliari del plató, els analistes van coincidir a reclamar una renovació immediata dels membres de l’òrgan. Malgrat això, de Ribot va assenyalar el fet que, durant els darrers episodis d’aquest cas, la societat catalana no adoptava una postura clara a l’hora de considerar desitjable o no l’Estatut encara pendent de sentència, cosa que, en certa manera, pot contribuir a la confusió que genera la indecisió de l’Alt Tribunal.

En un ambient on el públic se sentia còmode i “amenitzat” per les intervencions de Rahola damunt les opinions dels seus col·legues, a la vegada que ella encara reclamava més temps per expressar la seva, es va parlar també sobre la delicada qüestió de l’ablació del clítoris. A partir de les revelacions d’experts com Imma Sau, pediatre que tracta amb pares de nenes mutilades, i Pere Barri, cirurgià especialitzat en la reconstrucció del clítoris després de l’ablació, telespectadors i tertulians van saber que molts homes de la cultura on es duu a terme aquesta pràctica no coneixen del cert què és allò que se’ls hi fa a les seves esposes, mares o filles quan se’ls realitza aquesta mutilació, ja que “creuen que l’ablació és una operació semblant a la circumcisió, com si només es tallés un tros de pell”, tal com declarar Sau, o que gràcies a la tasca del doctor Barri i el seu equip les víctimes d’aquesta esgarrifosa operació es podia arribar a recuperar un 75% de sensibilitat a la zona.

Tot i que a mesura que les valoracions sobre l’ablació avançaven, adquirien un to cada vegada més interessant, ja feia uns quants minuts que Puig feia senyals al seu regidor indicant que ja no quedava temps i que el programa havia d’acabar llavors. Així, enmig aplaudiments del públic i mentre els focus s’apagaven, els tertulians es van acomiadar entre si i alguns d’ells, com Rafael de Ribot, també professor de la mateixa facultat dels futurs periodistes, o Pilar Rahola van atendre els estudiants.

Amb tot, els estudiants es lamentaven en comentaris posteriors al debat d’haver-se perdut en alguns moments d’aquest, a causa de la complexitat que els dos principals temes, l’econòmic i el polític, suposaven. “Em fa ràbia no haver-ho pogut seguir del tot, ja que plantejaven qüestions realment interessants”, es queixava una de les universitàries.

La multitud es deixa contagiar per Sant Jordi

Les roses i els llibres han arribat puntuals a la seva cita amb la festa de Sant Jordi a Barcelona. Des de primera hora del matí, ja es podien veure per Passeig de Gràcia punts on es venien roses de qualsevol color, mentre que els primers llibreters començaven a muntar el seus establiments al carrer. Les parades arribaven fins a Plaça Catalunya, on alguns mitjans com TV3 o Catalunya Ràdio emetien part de la seva programació des d’allà, envoltats també de flors i publicacions.

Malgrat que al cel d’aquest 23 d’abril el sol no es decidia a sortir, el Sant Jordi d’enguany ha demostrat que la festivitat es veu cada vegada més dominada pel màrketing, tot posant a la venta “roses solidàries”, “roses amb poemes” o oferir actes de signatura de llibres dels autors més mediàtics, com ara Andreu Buenafuente (acompanyat pel seu equip de guionistes a Plaça Catalunya) o l’equip de Crackòvia (Passeig de Gràcia a l’alçada de Gran Via). Qualsevol estratègia és bona per a continuar amb l’ambient festiu de cada any que fa que la gent s’aboqui als carrers de manera massiva, a gaudir no només d’un agradable passeig, sinó també a comprar els elements tradicionals, però adaptats a les noves “necessitats dels consumidor”, d’un 23 d’abril. Altres institucions poc relacionades amb aquest sector més cultural, han aprofitat aquesta aglomeració ciutadana per a satisfer interessos particulars. Així, el Partit Popular de Catalunya ha situat un stand situat a Rambla Catalunya a l’alçada de Gran Via, per a començar a repartir els primers fulletons propagandístics de cara a les eleccions d’aquesta tardor.

En tot cas, aquest any no ha estat un excepció i, per això, els ciutadans que es trobaven per aquests concorreguts carrers de la ciutat feien quasi impossible avançar dues passes sense xocar contra ningú. Parelles amb una rosa a la mà d’ella, pares amb nens als braços ensenyant-los els rams de roses dels colors més vistosos, homes i dones remenant llibres per a trobar l’adequat... Però per aquests últims, aquest any no hi havia cap suec que els pogués solucionar el “problema”, sinó que han estat un bon grapat d’espanyols els quals han ofert la seva ajuda als lectors.

En aquest sentit, com que aquest any no ha sorgit cap best-seller que hagi aclaparat totes les llistes de ventes, tal com va passar amb la saga del difunt Stieg Larsson al 2009, escriptors com Arturo Pérez-Reverte (El Asedio, Alfaguara), Julia Navarro (Dime quién soy, Plaza & Janés) o Quim Monzó (Esplendor i glòria de la internacional Papanatas, Acantilado) han estat alguns dels autors que han pogut aprofitar aquest buit, i aconseguir que les seves obres hagin esdevingut algunes de les més venudes d’aquest Sant Jordi, en els punts de venta compresos entre Passeig de Gràcia i Plaça Catalunya.

Ens ha enxampat el toro

El passat 28 de març l’Ajuntament de Segòvia, liderat pel PSOE, va fer públic l’anunci de la creació d’un taller destinat a noies de 13 a 16 anys que permetrà a les joves adquirir coneixements per a resoldre conflictes de parella i altres relacions interpersonals amb el sexe oposat. Sota el nom de “Aprende a ligar”, l’Ajuntament dóna resposta, a través d’aquest curs, a una demanda d’adolescents de les citades edats, qui ja havien sol·licitat unes xerrades d’aquestes característiques. L’activitat es troba emmarcada dins la programació de primavera de Segovia Joven i finançada pel Consistori segovià i el Ministeri de Sanitat i Política Social. La polèmica no es va fer esperar i des del PP es criticà els aspectes morals que suposava aquest curs, tot considerant-lo “absurd” i “sexista”. Per la seva banda, Javier Arranz, conseller de Joventut de l’Ajuntament de Segòvia, sentencià que l’Ajuntament s’havia limitat a atendre una demanada social que havien realitzat les joves. A més, segons el conseller socialista, aquest taller no suposarà cap cost, si bé la resta d’activitats englobades dins de la programació en què es troba el curset s’hi han destinat 48.000 €.

Deixant de banda les qüestions ètiques que poden emanar d’aquest assumpte, es pot afirmar que el moment econòmic actual no és massa apropiat pels partits polítics per a dur a terme activitats com aquestes. Encara que sigui cert que el taller en qüestió no rebrà cap mena d’ajut monetari, potser seria més convenient per part de l’Administració atendre altres demandes socials més urgents que puguin tenir els seus ciutadans. Sense anar més lluny, l’atur de la comunitat autònoma a la que pertany Segòvia, Castella i Lleó, ha augmentat al març d’enguany un 1’09% respecte el mes de febrer.

Amb tot, la confusió que comporta la crisi econòmica ja prové, però, del Govern central. Sembla que el Govern espanyol no tingui massa clara quina és la línia a seguir per a sortir de la crisi que ha tingut un greu efecte a nivell mundial. Un d’aquests “intents” per a solucionar la situació econòmica fou proposada per Elena Salgado, actual ministra d’economia, basat en augmentar fins a 25 anys el període de cotització per a calcular les pensions. Proposta que fou ràpidament eliminada pels mateixos responsables que l’havien tret a la llum, argumentant a més que, tal com informava un comunicat de premsa enviat pel Ministeri d’Economia, es tractava de “una simulació que ha pogut interpretar-se com una proposta concreta”. Així, mentre l’Executiu duu a terme experiments per a jugar amb les reaccions de la població, el nombre de parats de l’Estat ha augmentat fins a 4.166.613 (dada del març de 2010) i la previsió de la variació del PIB espanyol per al primer trimestre del 2010 és d’1’4 % negatiu.

És per això que resulta confús que Rodríguez Zapatero, president del Govern espanyol, afirmés al gener d’aquest any que si Espanya encara no havia sortit de la crisi, estava a punt de fer-ho. Més val creure que el president va dir aquestes paraules per donar empenta a la seva recent estrenada presidència europea en presència de Herman Van Rompuy, president del Consell Europeu, i de José Manuel Duräo Barroso, president de la Comissió Europea, que no pas imaginar que pretenia enganyar a la població.

De tota manera, però, al llarg d’aquesta legislatura, el govern liderat pel PSOE ha realitzat altres propostes per a aconseguir que la situació econòmica de la ciutadania millorés, com ara la subvenció de 2500 € anuals per a les famílies amb bebès nascuts o adoptats a partir del 3 de juliol de 2007. També destaca la concessió de 420 € als aturats que haguessin esgotat les seves prestacions i subsidis, com ara el mateix atur, i que tinguessin rendes inferiors al 75 % al del salari mínim interprofessional (agost del 2009).

Una de les últimes mesures establertes per l’Executiu socialista s’anuncià a partir del Reial Decret-llei 4/2010 i es basa en un rebaixa del 30% del finançament públic destinat a aquells medicaments dispensats a partir de la Seguretat Social. El Govern va creure oportú realitzar aquesta modificació de la Llei 29/2006, centrada en el finançament de material sanitari i medicines, per tal de reduir el dèficit públic i crear creixement econòmic i llocs de treball. Aquest Decret-llei entrarà en vigor el juliol d’aquest any.

Subvencions a les famílies amb recent nascuts, prestacions monetàries addicionals a aquells que ja no poden cobrar l’atur, un descompte de quasi del 30% dels medicaments... Aquesta sèrie de “solucions” són algunes amb les què el govern Zapatero pretén fer sortir el país de la crisi. Però, segons sembla, algunes d’elles resulten contràries als seus objectius, com és el cas del Decret-llei que persegueix la rebaixa del preu dels medicaments. A causa d’aquesta modificació de la llei, han tingut lloc acomiadaments en sectors de l’empresa farmacèutica; fins i tot, quan aquest Decret-llei encara no ha estat aprovat.

En una situació de malestar econòmic com l’actual, potser el veritable problema no és el preu dels medicaments, sinó la conjuntura que ha provocat que aquests i altres béns i serveis siguin quasi inaccessibles per part de la societat espanyola. En aquest sentit, resultaria més sensat fixar solucions que resultessin vàlides a llarg termini, tot assegurant una economia forta i estable, en comptes de mesures que tan sols permeten sortejar els problemes de manera temporal. No es tracta “d’ajudar” contínuament a la població amb diferents subvencions i prestacions socials, sinó que s’hauria de dotar als ciutadans d’elements que els donin la possibilitat de tirar endavant per ells mateixos, com ara la creació de llocs de treball, facilitar la formació de nous negocis o invertir en investigació i desenvolupament. De fet, la concessió de crèdits ICO intenta potenciar aquests aspectes. Però era necessari haver d’arribar a un moment tan crític per a aprovar una sortida a la crisi d’aquestes característiques? Aparentment, la tradició taurina es troba tan arrelada als diferents nivells de la societat espanyola que, fins i tot, als polítics els acaba “enxampant el toro”. I, al cap i a la fi, ho acabem pagant entre tots.

A.P.C, sotmesa a un transplantament de cor als 12 anys: “Després del trasplantament, penses en la pressa de viure, però també en gaudir del camí."

L’A.P.C és una estudiant de psicologia nascuda a Banyoles fa 19 anys. Als 12 li van practicar un trasplantament de cor. Tal com ella mateixa afirma, però, és moltes coses més i no vol ser coneguda només per això; és per aquest motiu que prefereix mantenir-se en l’anonimat. I és cert que és moltes altres coses, perquè d’aquesta experiència n’ha sabut extreure el costat més positiu i valent què li han permès viure tal com ella s’havia imaginat. Resident a Barcelona des de fa dos anys, ens explica des del seu pis aquest moment determinant de la seva vida.

- Què vas pensar quan vas saber que tenies una dolència al cor i que t’haurien de practicar un trasplantament?

La malaltia del cor la tenia des de naixement. Per això, no recordo un moment explícit en què em diguessin: “Mira, tens això...”, sinó que tota la vida ja vaig anar veient les marques amb què era diferent. No m’ho van haver de dir, ja ho sabia, ho portava a dins.

- Recordes, però, algun moment més concret?

Havia fet un canvi important d’hospital: de Barcelona a Madrid, d’un d’adults a un d’infants, amb la qual cosa vaig adonar-me que estava molt malament. I el moment del trasplantament va ser molt curiós. El cardiòleg em va preguntar: “Saps què t’hem de fer?” i jo vaig contestar: “Un trasplantament de cor”. No sé d’on ho vaig treure.

- No ho havies sentit mai?

Bé, sentir a parlar de trasplantaments sí... Però no era conscient del què anava a dir. El metge se’m va quedar mirant amb cara d’al·lucinat i em va dir: “Sí, com ho saps?”. I jo em vaig quedar: “Doncs no ho sé”.

- És a dir, des del moment que t’adones que has d’anar contínuament a hospitals i sotmetent-te a proves, arribes a concloure que “em passa alguna cosa”. Trobo que per a una nena de 4 o 5 anys, el moment en què tu comencessis a raonar-ho, és un pensament força avançat.

Sí, el que passa és que potser no és tan raonar. Tota la vida m’he trobat un cop al mes mínim amb inconvenients d’anar a urgències, ingressos... Més aviat, pensava: “Tinc una malaltia del cor, m’he de prendre molts medicaments, no puc anar d’excursió, no puc fer les mateixes activitats que els meus amics...”. Un cop et vas fer gran vas fent els teus raonaments, vas entenent coses.

- Llavors, creus que ara, que ja quina és la causa d’allò que et limitava en diferents aspectes i que no podies acabar de definir amb 12 anys, tindries més por de sotmetre’t a un trasplantament de cor?

Probablement ara sentiria més por, perquè tindria més coneixements. Però no sé del cert com estaria en l’actualitat. De totes maneres, quan estàs tan al fons, tant de salut com emocionalment, passa el que diuen: les esperances surten de sota les pedres. I et marxa tota la por de cop, i dius “som-hi”. Si hagués viscut tota l’adolescència amb la malaltia, crec que ara seria positiu que em diguessin “t’hem de fer un trasplantament”.

- En quins aspectes l’operació t’ha fet canviar certs punts de vista de la vida?

La malaltia havia estat molt repriment, limitadora i dura. Per això, un cop vaig estar bé vaig pensar: “Ostres, és que estic en el meu moment màxim d’oportunitats”. Malgrat això, vaig haver de canviar les meves perspectives de futur, en les que hi va influir la mitjana d’un cor trasplantat, no massa llarga pel meu gust: 14 anys i mig. Això et fa pensar en la pressa de viure, de fer coses, d’aprendre, d’assolir metes... T’agafen aquests moments “d’arrebato”, però llavors recordes el mal tràngol que vas passar amb la malaltia i penses “tranquil·la, el camí també és important, és important gaudir-ne”.

- Ets una persona lluitadora per naturalesa.

Sí, no ho sé. Crec que un mateix ha de lluitar, perquè hi ha un moment que no et queda més remei; o això o renunciar. La gent moltes vegades em diu: “Oh, ets molt forta”. I jo no sé si ho sóc, però la qüestió és que ho he de ser.

- Com has dit, el trasplantament va fer adonar-te’n que podies fer coses que fins llavors no havies pogut realitzar. El fet de veure que, amb ell, aquestes barreres desapareixien, et va servir per ajudar-te a superar altres situacions difícils, com ara amb amics, la parella, amb els estudis...?

Jo crec que no deixo de ser dèbil. I que els problemes interpersonals no deixen de ser conflictes amb el seu procés i que, finalment, poden tenir solució. Però sí que quan passo per un moment dur, ho comparo amb quan havia estat al límit. I, precisament, si ara estic on estic és perquè m’adono que no hi ha res que no es pugui solucionar. A vegades, però, banalitzo moltes coses, perquè penso: “Bé, estàs aquí! El problema que puguis tenir ara, comparat amb el d’abans, no serà res que no pugui atenuar-se.”

- Has comentat que la teva dolència t’havia comportat certes limitacions. Et continua condicionant?

Sí, les limitacions existeixen. Per mi són moltes, però no tenen ni punt de comparació amb quan estava malalta. Les de llavors feien que em sentís diferent dels altres, de manera negativa. Les limitacions d’ara poden estar més lligades amb els medicaments. El tractament que segueixo és un immunosupressor i no és del tot dur. Però, vulguis que no, prendre aquest tipus de medicines és una barrera.

- Quins efectes tenen els immunosupressors?

Els immunosupressors et baixen les defenses del cos perquè aquest no detecti que tens un òrgan, com ara el cor, que no és teu. En ocasions, m’han provocat efectes secundaris poc agradables. Però, és clar, penso amb el que havia arribat a passar i considero que no em puc queixar.

- El trasplantament t’ha afectat a l’hora de relacionar-te amb la gent?

Ara per ara, no. Però recordo que, quan encara estava convalescent, la cortisona va fer que se m’inflés la cara, la panxa...Per mi va ser molt dur. Em feia vergonya que els altres em veiessin, sortir de casa quan portava sis mesos a Madrid i desitjava tornar a Banyoles... Era una barrera molt forta a l’hora de relacionar-me amb els altres, perquè no m’acceptava a mi mateixa ni tot el que m’havia passat. Però un cop passada aquesta etapa, cap a 3er d’ESO, vaig fer un canvi radical d’imatge, que també em va afectar positivament a nivell anímic. Llavors vaig començar a gaudir de l’adolescència.

- Quan et senties tan malament, què t’hagués agradat sentir?

El que volia era una situació immediata. En aquell moment, m’agradaria haver vist per un forat la vida que tinc ara i creure’m que jo podia sortir de tot allò i arribar on sóc actualment; però no veia aquesta sortida. Ara mateix estic parlant des dels moments més dèbils, encara que sempre he estat una persona amb molta vitalitat. Quan era petita, d’alguna manera, em veia a Barcelona fent la meva vida d’estudiant. No t’ha passat mai que tens la consciència d’un futur? Doncs m’hagués agradat que me’l confirmessin, que me l’ensenyessin per un forat, veure que no tot era en aquell hospital.

- Admiro el teu caràcter positiu. Sembla que tot el que et va passar et servís per a resorgir amb un optimisme renovat.

Sí, et fa més fort, encara que no sé fins a quin punt és ser positiu. Però és que s’ha de ser positiu! Mira, jo crec en el poder de la ment. Quan una persona està amb un baix estat d’ànim, li resulta més difícil curar-se i sortir d’allà. I associo molt el meu caràcter positiu i optimisme amb aquesta energia de dir “em menjo el món”, perquè m’he vist al límit i ara estic en un moment totalment contrari.

- I què li diries a algú que ara mateix es trobés en una situació com la teva? És a dir, algú que des de les dues setmanes de vida és conscient que té una dolència al cor i als 12 anys descobreix què és?

He estat molt en contacte amb gent amb malalties complicades, en moments complicats. I a mi no m’agrada donar consells. Però sí que parlo sobre esperança.

- A què et refereixes?

Jo no li diria “va, no et preocupis, això no és res, només seran dos dies”, perquè no és veritat. És el que et dic, no m’agrada donar consells, no és fàcil. Però sí que li diria “mira’m, jo estic molt bé, per què tu no ho pots estar? Tot té el seu procés, si vols estic aquí per preguntar-me coses, per parlar de pors que potser jo també he tingut”.

- Quines pors vas tenir?

Eren pors relacionades amb el moment present: no curar-me mai, no sortir de l’hospital, passar-me tota la vida d’aquella manera... La mort no em va passar gaire pel cap, perquè veia que no moriria llavors. Encara que sí que hi vaig pensar moments abans del trasplantament. Els metges m’havien administrat l’anestèsia en petites dosis, per a què comencés a tranquil·litzar-me. I recordo estar en una habitació amb la meva mare, demanant-li que m’agafés la mà, quan vaig pensar “i si no sortís bé?”; però de seguida vaig contestar-me “no, no, no”. Estava convençuda que no podia passar.

- Trobo sorprenent la teva valentia. I a més, a una edat tan jove...

Bé, és que jo crec que t’hi trobes, no pots triar. En algun moment vaig pensar en rendir-me, encara que no del tot, perquè tens l’esperança d’un nen, o de la que pugui tenir una persona de 12 anys. També era una edat en què no tenia la maduresa com per prendre la decisió de sotmetre’m a un transplantament, per la qual cosa m’havia d’agafar de la mà del què hi havia.

- Algunes coses que estàs comentant ara, podrien ser de gran ajuda per a persones que es trobessin en un lloc similar al teu. Com a estudiant de segon curs de psicologia i futura psicòloga, creus que aquesta disciplina pot ajudar de manera complementària al tractament a gent que pateixi malalties semblants a la que vas patir tu?
Sí, jo crec que el recolzament psicològic, tant a l’afectat per la malaltia com per als familiars d’aquesta persona, s’hauria de tenir fàcilment a l’abast. Això, de fet existeix, però no estic convençuda que estigui gaire estès, bàsicament perquè porto quasi 20 anys amb la malaltia i no he vist mai cap psicòleg enmig d’un equip mèdic com aquest.

- Per tant, un cardiòleg no està preparat per fer de psicòleg?

No. Ara bé, hi haurà professionals que tindran molt tacte, que, fins i tot, passaran els límits de la professionalitat i estaran al teu costat quan estiguis malament a nivell emocional. Però no és el mateix que s’ofereixin psicòlegs expressament. El recolzament psicològic és necessari i jo no el vaig tenir.

- Creus que si l’haguessis tingut, la temporada comentada abans en què et senties més deprimida, t’hagués resultat més fàcil supera-la?

Probablement. La situació hagués estat igual de negativa, però un psicòleg ben preparat pot orientar-te i donar-te pautes. No et traurà la malaltia, però jo crec en la professionalitat dels psicòlegs.

- T’has plantejat mai, en el teu futur professional, dedicar-te a aquest camp?
Sí. Considero que podria ajudar. Entenc que un nen es posi violent, perquè jo també ho he viscut. Hi ha nanos que es troben ingressats i se senten frustrats perquè es noten reclosos. He parlat amb molts d’ells i és curiós, perquè n’hi ha que associen l’hospital amb una presó.

- El veies tu com una presó?
Sí. Però, bàsicament, perquè hi vaig estar sis mesos, i són molts. Els altres ingressos que havia fet abans eren més curts i no havia arribat mai a fer aquesta associació.

- A partir de totes les experiències que has viscut, els objectius que ara tens... Què és allò que et fa bategar el cor?
Allargar tant com pugui el meu bon estat de salut actual. Perquè en el moment que em torni a trobar amb les limitacions, fer una vida autònoma serà molt complicat. Amb elles sempre depens d’algú i jo, ara mateix, sóc una persona molt autosuficient.

- Després d’haver passat per una lliçó de maduresa com la teva, digue’m un lema per a la vida.
Un lema? (S’ho pensa) Viure el present, no perdre l’esperança, creure en un mateix i en les possibilitats de continuar endavant amb la teva vida.

La importància de la formació i la propaganda, unides per la cultura

Els quinze minuts de retard de la conferència a càrrec de Joan Manuel Tresserras, conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, amb Miquel Tresserras, degà de la Facultat de Comunicació Blanquerna, com a presentador, no van fer més que augmentar l’expectació entre els assistents, que amb prou feines ocupaven una mica més de la meitat de l’aula de la citada Facultat on es va realitzar la xerrada, el dijous 11 de març. L’acte va servir al conseller per a transmetre un discurs basat en la importància de la formació universitària a l’hora de crear ciutadans crítics, element estretament relacionat amb el periodisme, i, en certa manera, per difondre propaganda política de les accions que s’han dut a terme des de la Conselleria per tal de fomentar una dieta cultural “sana”.

La complicitat entre conseller i degà era palpable. L’aplaudiment que Miquel Tresserras demanà pel polític abans de començar la conferència ho evidencià. Des d’un bon començament, Joan Manuel Tresserras deixà clar que a banda de parlar dels hàbits culturals que els joves haurien de seguir, també volia realitzar una “reivindicació de la política, a partir de la perspectiva que ofereix haver estat en el bàndol informatiu i, actualment, en el polític”, exposà el conseller, qui havia exercit com a director del Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (1991-1993). Així doncs, Tresserras considerà de vital importància la formació universitària, donat que és en aquest període “quan la persona es forma; qui en faci un ús irresponsable no tindrà esperit crític”, sentencià. Precisament, segons el conseller, la formació i l’educació són el principal pilar per a crear una dieta cultural saludable, enfront de la malsana “estupidització de la vida quotidiana dels joves, la qual coarta la seva llibertat”. Per aquest motiu, tal com comentà Tresserras, el Govern ha desplegat un pla d’estímul de la cultura entre la joventut, amb l’objectiu de democratitzar-ne el seu accés.

En aquest punt, el conseller inicià la segona part de la seva ponència amb el mateix to tranquil i concís: el paper del Govern en la difusió cultural i la influència que hi tenen els mitjans. Tresserras volgué destacar el malaurat “descrèdit profund que s’ha arribat a la política”. El màxim responsable català de cultura i mitjans de comunicació matisà que aquest descrèdit era tant responsabilitat política com periodística. Segons declarà el conseller, els polítics han caigut en “l’espectacle mediàtic”, mentre que els mitjans se centren en aquest element anecdòtic i n’extreuen conclusions i valoracions generals, cosa “totalment demencial”. D’aquesta manera, “es construeix una imatge perniciosa de la política en un país que li ha costat assolir la democràcia” valorà el polític.

Pel que fa als plans que el Govern català ha dut a terme per a la difusió cultural, Tresserras explicà la subscripció de diaris gratuïts a joves de divuit anys durant dotze mesos. El conseller, a més, ha volgut posar èmfasi en la importància de la cultura per a projectar el futur català. És llavors quan ha exposat els diferents plans que la Generalitat té previstos per tal de “treure suc” al potencial cultural de Catalunya, combinat amb un dels seus reclams exteriors més potents, com és el turisme.

En aquest sentit, Tresserras ha pretès “demostrar” la importància que el Govern vol donar a la cultura, comentada al llarg de tota la conferència, encara que aquests plans, tal i com ha admès, “potser no els podrem començar a desplegar, però ja estan aprovats”. El mateix conseller ha afirmat que “els objectius marcats s’han assolit”, cosa que farà que ningú pugui retreure al Govern que no hagi complert la seva feina, malgrat que no es pugui veure reflectida enlloc.

Angel Pardo: "La fórmula de l'èxit no és res més que treball i esforç"

Amb la sala plena d’assistents, alguns d’ells fins i tot asseguts al terra, es realitzà el dimecres 10 de març la conferència Emprenedors i creatius davant del canvi, dins del marc de les Jornades Blanquerna, que es duen a terme a la Facultat de Comunicació Blanquerna (FCB) durant tres dies consecutius. Quan l’acte va finalitzar, una cosa quedà clara: amb treball i esforç l’èxit és assolible, encara que les circumnstàncies no siguin les idònies. Aquesta idea fou represa al llarg de tota la xerrada per Angel Pardo, director general de Carrots, i revalidada per la resta de conferenciants, Oriol Berenguer, director general d’Arteria Comunicació, i Maria Trullàs, fundadora de Cuponeo.com. Els tres ponents guardaven en comú el fet de ser ex-estudiants de la FCB i haver creat els seu propi negoci. La conferència fou moderada per Richard Wakefield, professor de la Facultat on les Jornades tenen lloc.

“Quina enveja em feu, esteu en un moment meravellós”. Amb aquestes paraules Pardo començà la seva intervenció. El director general de Carrots considerà que el moment de crisi actual és un trampolí perfecte per a iniciar el canvi que suposa el món 2.0. “Estem davant d’una revolució i s’ha d’aprofitar, sigueu proactius” va arengar Pardo als assistents a l’acte, la gran majoria alumnes de la Facultat. Per tal d’afrontar un moment tan delicat com l’actual i el respecte que suposa engegar un negoci propi, l’emprenedor va afirmar que per a assolir l’èxit no és tan necessari el talent com el treball i l’esforç, malgrat que la conjuntura econòmica i social no sigui la idònia. En aquest sentit, el director general de Carrots (agència publicitària especialitzada en above the below the line i offline) apuntà que “les oportunitats sorgeixen si les busques”. Quan no hi ha feina pendent, és quan més s’ha de treballar per poder-ne generar. Pardo també destacà la importància de tenir idees innovadores, dins d’un món on impera la tecnologia, és per això que sentencià que “[els joves] teniu una gran oportunitat, ja que heu crescut en un entorn tecnològic i teniu l’experiència; el ser jove és un valor i la gent paga per això. Ho teniu molt fàcil per a fer història”.

Per la seva banda, Oriol Berenguer diferí en les afirmacions de Pardo, donada la seva consideració que “l’edat és secundària, ja que la gent compra idees i es necessiten professionals que funcionin”. Tot i així, Berenguer i Pardo coincidiren en el fet que treballar i esforçar-se és bàsic, a més d’adquirir experiència i contactes professionals en empreses multinacionals. Precisament, els contactes, segons el director general d’Arteria, permeten que si un professional sap treballar correctament, malgrat que es canviï d’agència, el client seguirà a la persona i no a la corporació. A més, Berenguer també posà èmfasi en centrar-se en negocis que tinguin una perspectiva de futur o que no es vegin massa afectats per situacions conjunturals, com és el cas de l’empresa de healthcare que és Arteria Comunicació (vinculada amb medicaments i productes relacionats amb la salut).

Una altra afirmació de Pardo fou rebatuda, en aquest cas, per Maria Trullàs. El director de Carrots considerà que el fet de no tenir un gran potencial econòmic no és tan important si es tenen bones idees, cosa que la fundadora de Cuponeo.com, empresa basada en l’oferiment de cupons de descompte als usuaris que ho sol·licitin via Internet o SMS, no considera del tot certa. “No és el mateix capital el de les multinacionals que el de les empreses petites, cosa que desafavoreix aquestes últimes”, relatà Trullàs, qui hi ha viscut una situació relacionada. Tanmateix, la jove emprenedora donà, d’alguna manera, la raó a Pardo, quan confessà que havia fundat el seu negoci per la interessant oportunitat de negoci lligada amb les noves tecnologies que li brindava la crisi econòmica.

Al final de l'acte, quedà comprovat que el discurs optimista de Pardo causà el seu efecte, si es té en compte el consirable nombre d'alumnes que van voler acostar-se als conferenciants per intercanviar e-mails o demanar consells als joves emprenedors.

La clau de l'èxit de la ficció televisiva s'ha de buscar en la fidelització

Les sèries és un format que “enganxa” i molt. És probable que l’important interès que aquestes generen fos el motiu pel qual la sala de la Facultat de Comunicació Blanquerna, on es va dur a terme una conferència centrada en l’impacte massiu i les causes que tenen les ficcions televisives entre l’audiència actual, sobretot damunt dels espectadors joves, tal com destacà Laia Aguilar, moderadora de l’acte, acollís una gran afluència d’assistents. La xerrada va tenir lloc el passat 9 de març i va disposar com a ponents a Alejandro Gómez Lavilla, director de continguts de Sagrera TV; Joan Bas, conseller delegat de la productora Diagonal TV; i Toni de la Torre, col·laborador habitual de El Món a RAC 1 i del suplement TVManía.

La conferència s’inicià amb la intervenció de Gómez Lavilla, qui va saber despertar la simpatia entre els oients, tot exposant els seus arguments amb dosis d’ironia i fets irrevocables. En aquest sentit, el director de continguts de Sagrera TV afirmà amb rotunditat que “l’objectiu número u de la televisió és la fidelització de l’audiència”, ja que, segons ell, el fet que un sol capítol obtingui bons índex d’audiència no significa cap senyal de garantia per aconseguir els mateixos resultats la pròxima setmana. Precisament, per a Gómez Lavilla la fidelització de l’audiència “fa feliç el programador”, gràcies a la “tranquil·litat” que se sent al saber que no té rellevància què s’estigui emetent a la resta de cadenes, donat que un espectador fidel no es perdria la seva sèrie preferida. Per altra banda, el negoci que és la televisió ha comportat que les sèries hagin esdevingut el producte més comercial encara que produir-les resulti molt car, tal com afirmà Gómez Lavilla,. En aquest sentit, el director de continguts realitzà una proposta a les cadenes considerant que les sèries haurien de ser eliminades per tal de minimitzar els costos que aquestes comporten.

Com a conseller delegat de la productora de sèries de televisió Diagonal TV, Joan Bas tan sols pogué respondre davant de tal predicció: ”se m’ha posat la pell de gallina”. Per la seva banda, Bas afirmà que des de Diagonal TV es busca un element diferencial d’entre la resta. Per tal d’il·lustrar tal afirmació el conseller delegat exposà diferents productes de la seva productora. Un d’aquests fou Amar en tiempos revueltos, amb el qual s’ha trobat una fórmula que dóna bons resultats centrada en què “cada any es canvia la història vehicular, però es continua amb les històries secundàries”. És aquesta una bona via que la productora catalana considera per a fidelitzar els espectadors.

En una conferència sobre sèries televisives no es podia passar per alt l’impacte que tenen els productes americans, cosa que restà a càrrec de Toni de la Torre. Tal com el col·laborador de TVManía relatà, l’11-S ha provocat un gran xoc en les històries que es narren des de les sèries nordamericanes, centrat en la idea que “existeix una amenaça que no se sap on és, però que ens angoixa a tots”, element que crea un paral·lelisme amb el terrorisme. De la Torre acompanyà aquesta qüestió amb exemples de les sèries Perdidos i V. D’alguna manera, doncs, aquest temor latent serveix per acostar-se a l’espectador i crear en ell un vincle amb què s’hi sent identificat i, per tant, el converteixi en un seguidor fidel.