Ens ha enxampat el toro

El passat 28 de març l’Ajuntament de Segòvia, liderat pel PSOE, va fer públic l’anunci de la creació d’un taller destinat a noies de 13 a 16 anys que permetrà a les joves adquirir coneixements per a resoldre conflictes de parella i altres relacions interpersonals amb el sexe oposat. Sota el nom de “Aprende a ligar”, l’Ajuntament dóna resposta, a través d’aquest curs, a una demanda d’adolescents de les citades edats, qui ja havien sol·licitat unes xerrades d’aquestes característiques. L’activitat es troba emmarcada dins la programació de primavera de Segovia Joven i finançada pel Consistori segovià i el Ministeri de Sanitat i Política Social. La polèmica no es va fer esperar i des del PP es criticà els aspectes morals que suposava aquest curs, tot considerant-lo “absurd” i “sexista”. Per la seva banda, Javier Arranz, conseller de Joventut de l’Ajuntament de Segòvia, sentencià que l’Ajuntament s’havia limitat a atendre una demanada social que havien realitzat les joves. A més, segons el conseller socialista, aquest taller no suposarà cap cost, si bé la resta d’activitats englobades dins de la programació en què es troba el curset s’hi han destinat 48.000 €.

Deixant de banda les qüestions ètiques que poden emanar d’aquest assumpte, es pot afirmar que el moment econòmic actual no és massa apropiat pels partits polítics per a dur a terme activitats com aquestes. Encara que sigui cert que el taller en qüestió no rebrà cap mena d’ajut monetari, potser seria més convenient per part de l’Administració atendre altres demandes socials més urgents que puguin tenir els seus ciutadans. Sense anar més lluny, l’atur de la comunitat autònoma a la que pertany Segòvia, Castella i Lleó, ha augmentat al març d’enguany un 1’09% respecte el mes de febrer.

Amb tot, la confusió que comporta la crisi econòmica ja prové, però, del Govern central. Sembla que el Govern espanyol no tingui massa clara quina és la línia a seguir per a sortir de la crisi que ha tingut un greu efecte a nivell mundial. Un d’aquests “intents” per a solucionar la situació econòmica fou proposada per Elena Salgado, actual ministra d’economia, basat en augmentar fins a 25 anys el període de cotització per a calcular les pensions. Proposta que fou ràpidament eliminada pels mateixos responsables que l’havien tret a la llum, argumentant a més que, tal com informava un comunicat de premsa enviat pel Ministeri d’Economia, es tractava de “una simulació que ha pogut interpretar-se com una proposta concreta”. Així, mentre l’Executiu duu a terme experiments per a jugar amb les reaccions de la població, el nombre de parats de l’Estat ha augmentat fins a 4.166.613 (dada del març de 2010) i la previsió de la variació del PIB espanyol per al primer trimestre del 2010 és d’1’4 % negatiu.

És per això que resulta confús que Rodríguez Zapatero, president del Govern espanyol, afirmés al gener d’aquest any que si Espanya encara no havia sortit de la crisi, estava a punt de fer-ho. Més val creure que el president va dir aquestes paraules per donar empenta a la seva recent estrenada presidència europea en presència de Herman Van Rompuy, president del Consell Europeu, i de José Manuel Duräo Barroso, president de la Comissió Europea, que no pas imaginar que pretenia enganyar a la població.

De tota manera, però, al llarg d’aquesta legislatura, el govern liderat pel PSOE ha realitzat altres propostes per a aconseguir que la situació econòmica de la ciutadania millorés, com ara la subvenció de 2500 € anuals per a les famílies amb bebès nascuts o adoptats a partir del 3 de juliol de 2007. També destaca la concessió de 420 € als aturats que haguessin esgotat les seves prestacions i subsidis, com ara el mateix atur, i que tinguessin rendes inferiors al 75 % al del salari mínim interprofessional (agost del 2009).

Una de les últimes mesures establertes per l’Executiu socialista s’anuncià a partir del Reial Decret-llei 4/2010 i es basa en un rebaixa del 30% del finançament públic destinat a aquells medicaments dispensats a partir de la Seguretat Social. El Govern va creure oportú realitzar aquesta modificació de la Llei 29/2006, centrada en el finançament de material sanitari i medicines, per tal de reduir el dèficit públic i crear creixement econòmic i llocs de treball. Aquest Decret-llei entrarà en vigor el juliol d’aquest any.

Subvencions a les famílies amb recent nascuts, prestacions monetàries addicionals a aquells que ja no poden cobrar l’atur, un descompte de quasi del 30% dels medicaments... Aquesta sèrie de “solucions” són algunes amb les què el govern Zapatero pretén fer sortir el país de la crisi. Però, segons sembla, algunes d’elles resulten contràries als seus objectius, com és el cas del Decret-llei que persegueix la rebaixa del preu dels medicaments. A causa d’aquesta modificació de la llei, han tingut lloc acomiadaments en sectors de l’empresa farmacèutica; fins i tot, quan aquest Decret-llei encara no ha estat aprovat.

En una situació de malestar econòmic com l’actual, potser el veritable problema no és el preu dels medicaments, sinó la conjuntura que ha provocat que aquests i altres béns i serveis siguin quasi inaccessibles per part de la societat espanyola. En aquest sentit, resultaria més sensat fixar solucions que resultessin vàlides a llarg termini, tot assegurant una economia forta i estable, en comptes de mesures que tan sols permeten sortejar els problemes de manera temporal. No es tracta “d’ajudar” contínuament a la població amb diferents subvencions i prestacions socials, sinó que s’hauria de dotar als ciutadans d’elements que els donin la possibilitat de tirar endavant per ells mateixos, com ara la creació de llocs de treball, facilitar la formació de nous negocis o invertir en investigació i desenvolupament. De fet, la concessió de crèdits ICO intenta potenciar aquests aspectes. Però era necessari haver d’arribar a un moment tan crític per a aprovar una sortida a la crisi d’aquestes característiques? Aparentment, la tradició taurina es troba tan arrelada als diferents nivells de la societat espanyola que, fins i tot, als polítics els acaba “enxampant el toro”. I, al cap i a la fi, ho acabem pagant entre tots.