250 roses i 70 llibres venuts, aquest és el balanç de la diada de Sant Jordi a Vallgorguina

Tot i la crisi econòmica les vendes durant el dia d’ahir es van mantenir igual que anys anteriors. L’Associació Cultural Vallgorguina, que és l’encarregada de l’única parada de roses i llibres que hi ha a la vila de Vallgorguina, es va mostrar satisfeta per com s’havia desenvolupat la diada de Sant Jordi. De les dues-centes cinquanta roses que havien comprat, a les sis de la tarda només els en quedaven vint, i pel que fa a llibres n’havien vengut una setentena. Després d’un inici amb una mica de pluja, que semblava que podia deslluir la diada, finalment el temps es va aguantar i la diada es va poder desenvolupar satisfactòriament. Tot i la por que les vendes baixessin per la crisi econòmica, això no va passar.Tal i com va explicar el president de l’Associació Cultural, Jaume Mora, “tot ha anat igual que sempre, les mateixes vendes de llibres i roses”. Pel que fa als clients que havien tingut va explicar-nos que “la majoria de gent que venia era del poble, tot i que ara ja n’hi ha molta que no la coneixem, però també s’ha parat algun cotxe de gent que estava de pas”.
Aquest Sant Jordi ha estat especial a Vallgorguina. Aquest any es commemoren els vint-i-cinc anys de la Colla de Geganters de Vallgorguina, per això l’Associació Cultural Vallgorguina va aprofitar la diada de Sant Jordi per posar a disposició dels vallgorguinencs el llibre que recull l’evolució de la colla. En el llibre s’hi poden trobar els inicis, les sortides més importants, els llocs més destacats en els que han estat i també un recull de tots els productes que han inventat, com uns flautins de canya que els han acompanyat a totes les seves sortides.
Lluny de les aglomeracions de Plaça Catalunya i Passeig de Gràcia de Barcelona, la diada de Sant Jordi es va desenvolupar amb total tranquilitat i sense cap entrebanc. Les escales de l’església és l’únic lloc del poble on pots veure que és Sant Jordi, ja que és allà on hi ha instal·lada la paradeta de l’Associació. Ja fa més de vint anys que cada Sant Jordi surten al carrer per oferir als vallgorguinencs llibres i roses. La d’aquest any 2010 ha sigut una diada igual a la dels altres anys.

Ja el poden anar criticant...

El 15 de juny del 2003 Joan Laporta i Estruch va accedir a la presidència del Futbol Club Barcelona després d’haver-se donat a conèixer el 1997 a la culerada, quan va formar part de la candidatura d’Àngel Fernàndez i després de liderar la plataforma Elefant Blau durant els últims anys de mandat de Josep Lluís Núñez. L’any 2000 va formar part de la candidatura de Lluís Bassat i finalment, el 2003, va decidir presentar-se com a cap de llista. En el seu primer intent va aconseguir superar al teòric favorit Lluís Bassat, i després de set anys, aquest proper juliol, Joan Laporta i Estruch deixarà la presidència del Futbol Club Barcelona.

És normal que al president del Barça se’l estigui examinant amb lupa dia sí dia també. És normal que cada pas que dóna tingui una gran repercussió, i també és normal que cada cosa que faci, cada decisió que prengui, sigui valorada per moltes persones que tenen capacitat d’influir en la opinió pública. Tot això que he esmentat anteriorment és normal perquè el Futbol Club Barcelona representa a molts milions de persones d’arreu del món, és per aquest motiu que al president del Barça se li exigeixen “maneres” a l’hora de fer qualsevol pas, per petit que sigui. Joan Laporta, com tots els presidents barcelonistes, han rebut crítiques de tot arreu. El que passa és que a Laporta, sobretot en aquest últim any de mandat, se l’ha demonitzat, a Espanya i també aquí a Catalunya. Des de sempre que se l’ha criticat perquè ell sempre ha manifestat públicament quina és la seva ideologia. Això ha fet que gent d’arreu el critiqui perquè segons ells el president del Futbol Club Barcelona representa a moltes persones, i per tant, se sobrentén que la figura del president del Barça hauria de ser una figura totalment neutral en temes com la política. És veritat que el Futbol Club Barcelona és un club universal i que hi ha seguidors blaugranes arreu del món, però també han de tenir molt clar que Joan Laporta, abans de president del Futbol Club Barcelona és ciutadà, i com a ciutadà té dret a opinar i a posicionar-se en temes com la independència de Catalunya. Des del primer moment en que va dir que ell era independentista, els mitjans de madrid han utilitzat la més mínima ocasió per posar-lo en evidència o per riure’s d’ell.

De Joan Laporta també se n’ha criticat el seu autoritarisme i les seves ànsies de poder i protagonisme. Un dels primers a saltar va ser Sandro Rosell, el gran artífex del fitxatge de Ronaldinho. Rosell treia protagonisme a Laporta i això va fer que des del principi Laporta el comencés a veure amb mals ulls fins que va aconseguir que el vicepresident acabés marxant. Darrera seu han anat marxant tretze directius més, de manera que només queden Laporta i quatre directius de la candidatura que va arribar a la presidència el 2003 . Això demostra que sí, que Laporta no suporta el que s’oposa al seu model de gestió, i que li és igual veure com tots els seus directius el van abandonant o veure com quasi bé prospera una moció de censura en contra seva. Joan Laporta, el 2003 va agafar la trona i en tots aquests anys, ni tant sols en el moment de la moció, on un 60,6% dels socis que van votar ho van fer en contra seva, ha pensat en abandonar-la. En un principi, si veus com els teus acompanyants de viatge van abandonant la nau, el més normal seria que et replantagesis les coses i fins i tot et replantegesis si ho estàs fent bé i si és millor abandonar-la tu també. Ell no, Joan Laporta va decidir que esgotaria el seu mandat i així ho va fer. Aquest autoritarisme també ha estat utilitzat per tots els sectors no afins al president per criticar-lo. Em sembla incomprensible que una persona que veu com un 60,6 % dels socis que voten ho fan en contra seva, decideixi aferrar-se a la trona. Em sembla incomprensible que Joan Laporta decidís continuar presidint el club gràcies als sis punts que van faltar perquè la moció fructifiqués. Amb un 66% Joan Laporta hagués tingut que agafar les maletes i marxar de Can Barça, però ell en va tenir prou amb aquests sis punts que van faltar per aferrar-se al poder i continuar el seu mandat. No s’entén com una persona pot continuar després de veure que la gran majoria està en contra seva. Ell ho va fer, va continuar, perquè ell és així, és Joan Laporta.

Està molt clar que Joan Laporta ha fet moltes coses malament, tot i que per mi no tantes com diuen. Al “culé de Badajoz” segur que no li agrada veure com el president del seu club encapçala una manifestació per la independència de Catalunya. A la majoria de la gent no li agarda veure com totes les persones que no estan d’acord amb la manera de fer del president han d’acabar marxant. A moltes persones tampoc li agradaran els aires de prepotència amb els que va Joan Laporta. Hi estic d’acord, i ho entenc. Però jo sóc pràctic i els números canten per sí sols. Amb Joan Laporta de president el Barça ha guanyat dues Copes d’Europa, tres Lligues, una Copa del Rei, tres Supercopes d’Espanya, una Supercopa d’Europa i un Mundialet de clubs. Veient aquests números m’és igual que Laporta sigui autoritari, m’és igual que vagi a la prmera fila d’una manifestació per la independència, m’és igual que 60,6% dels socis, entre ells jo, votin en contra seva i ell decideixi continuar manant, més igual que només quedin quatre directius de la junta que va guanyar les eleccions. Tot això no em preoucupa. Com a culé que sóc, el que vull és que el Barça guanyi títols i estigui entre els millors del món cada temporada, i el que no pot negar ningú és que l’època actual, amb Laporta de president, ha estat la més gloriosa de tot el club. Ningú pot negar que quan va arribar a la presidència el 2003 el Barça estava destrossat i aquest juliol quan marxi haurà deixat al Barça com el millor club del món, un club que mai havia fet res a Europa i que ha guanyat dues Copes d’Europa en els últims tres anys, un club que ha estat el primer de guanyar el triplet a Espanya i el primer en guanyar tots els títols possibles en una mateixa temporada. Veient aquests números, m’és igual que Laporta sigui políticament correcte, o no.

Javi Baena, extècnic forestal del Graf i gerent de Vallfirest S.L.: “Les idees de bomber són molt importants per la meva empresa”

Javi Baena és un jove de 25 anys que el 2007 va decidir deixar la seva feina de tècnic forestal i crear Vallfirest S.L., una empresa destinada a la investigació i el desenvolupament de noves eines en el món de l’extinció dels incendis forestals. La primera eina que va inventar, la Gorgui, és utilitzada per bombers d’arreu del món.

A què et dedicaves abans de crear Vallfirest?

Jo vaig estudiar enginyeria forestal i en tema d’incendis vaig treballar de vigilant forestal pels boscos de Vallgorguina, vaig veure que era un tema que m’interessava i vaig tenir la sort de poder entrar a la unitat tècnica Graf durant tres campanyes. Vaig marxar a fer una campanya de tècnic d’incendis a Portugal, 5 mesos assessorant nous grups que es formaven tipus Graf, i després ja vaig montar l’empresa.

Com arribes a crear Vallfirest?

Bàsicament em surt la idea de diferents eines noves per incendis forestals, començo a fàbricar-les a nivell domèstic, començo a veure que hi ha possibilitats de vendre a nivell industrial i monto l’empresa per poder-les vendre.

De què t’ha servit la carrera d’enginyeria forestal?

L’enginyeria forestal m’ha donat la base per conèixer el sector dels incendis forestals en el que treballo. Em va donar els coneixements que necesitava per treballar en aquest sector però no per desenvolupar una empresa com Vallfirest. Perquè no tinc ni coneixements de marketing, ni de direcció d’empresa, ni de contabilitat, ni d’economia… O si els tinc, els tinc molt bàsics.

Com t’ho has anat fent sense aquests coneixements per tirar endavant l’empresa?

Doncs amb asessorament extern, assessories, amb estudi. Ara mateix estic realitzant un curs de direcció d’empreses a la universitat oberta a distància i traient formació d’on puc. Trec coneixements d’on puc.

Crear Vallfirest va ser una aposta molt important.

Sí, em vaig desvincular de bombers de la Generalitat que és on estava treballant i vaig apostar per la meva pròpia empresa. Econòmicament va ser una aposta molt important, no només meva sinó també a nivell familiar. Ara fa tres anys que vaig montar l’empresa i no me’n penedeixo pas d’haver donat el pas, però sí que és difícil començar i veurem amb els anys quins són els fruits. Hi ha molts dies que et planteges què és el que has fet.

Quès és el que fa que acabis creant Vallfirest?

Persones de confiança, excaps, que em diuen que tinc productes bons en un sector que fan falta productes com els meus. Em diuen que ho provi, que monti l’empresa i a veure què. En un primer moment no havia de dedicar tota la meva jornada a l’empresa. Jo pretenia continuar fent la meva feina de tècnic en incendis forestals, feines de campanya, i a més a més tenir uns productes per distribuir. Però vaig començar, l’empresa em va anar absorbint, em van començar a sortir noves idees, vaig començar a dissenyar nous productes i m’hi he tingut que acabar dedicant a jornada complerta.

Quan decideixes fer el pas i crear l’empresa, què et diuen a casa?

A la meva família al principi li va costar molt perquè estar a Graf els últims quatre anys i de sobte desvincular-me d’aquell camí, d’aquella aposta, doncs els hi va sobtar i van posar en dubte la meva idea de montar l’empresa. Finalment vaig prendre la decisió, no sé si raonada o no, i al final em vaig deixar endur.

Quins són els teus invents?

La primera eina que vaig inventar va ser la Gorgui, que és una eina multifuncional.Després vaig fer l’antorxa petita de goteig, bombes portàtils d’alta pressió i nous equips de protecció dins de vehicles. Vaig començar amb la Gorgui però després l’I + D s’ha anat exagerant cada vegada més .Una idea m’ha portat a l’altra i cada vegada he escoltat més el personal que treballa en incendis forestals i m’han anat demanant més coses que faltaven i després jo les desenvolupo i les acabo fabricant. Els bombers em diuen les necessitats que tenen, penso com solucionar-les i intento crear productes que satisfacin aquestes necessitats.

Quin és el procés des de que tens la idea fins que s’acaba fabricant l’eina?

És un procés dur, sobretot econòmicament, i encara més en el meu cas perquè no em puc dedicar a l’I +D de manera íntegra. M’haig de dedicar a les altres feines de l’empresa, les d’administració: fer pressupostos, factures, problemas varis que no em permeten estar les vint-i-quatre hores dissenyant productes i pensar en nous projectes.

La Gorgui va ser l’inici no?

La Gorgui és l’emblema de l’empresa, és una eina que bàsicament compleix les funcions de les quatre o cinc eines que s’utilitzen en incendis forestals, les quals no eren eines dissenyades expressament per incendis sinó que eren eines que provenien de l’agricultura i que portaven utilitzant-se desde fa 50 o 60 anys. L’objectiu va ser reunir en una sola eina les funcions mínimes i més interessants d’aquestes eines, de manera que es convertís en una eina vàlida per l’extinció d’incendis. I bàsicament el que fa és que augmenta l’operitivitat, augmenta l’eficiència, facilita el transport, i va ser una idea que suposo que va tenir molta gent abans que jo però ningú la va tirar endavant amb èxit.

Tot va començar amb la Gorgui 1, ara la 2. Vindrà la 3? Es pot milllorar enacra més?

Es pot millorar però suposo que amb quatre o cinc anys quan surtin materials que no siguin ferros i tinguin dureses importants i siguin reciclats es podrà millorar. Però pel que fa el disseny, està portat al límit.

T’agradaria tornar al Graf?

Tinc la sort de poder continuar fent feines de Graf gràcies a un conveni i gràcies a la meva participació en el desenvolupament d’aquests productes de bombers i de tant en tant vaig a provar el meu material. Però no és el mateix que participar activament en extinció ni poder estar en campanya. Ho trobo a faltar a vegades, però bé, és la part a la que he tingut que renunciar després de crear l’empresa.

La impossibilitat de dedicar-te més a l’extinció seria la part negativa d’haver creat l’empresa. I la positiva quina seria?

Bé, és el fet que es tracta d’un projecte personal i t’omple veure que els teus productes canvien i milloren el món dels incendis forestals .

Vas començar des de zero. Com ha anat?

M’ho he fet tot jo. En un primer moment vaig necessitar suport econòmic de la meva família i després també he necessitat l’ajuda de bancs i de socis perquè necessites molta liquidesa econòmica per qualsevol projecte. L’I +D és molt car. Necessites ajudes.

Els americans ja estan copiant la Gorgui. Com ho portes?

Intentes fer patents però avui en dia el tema de les patents és un tema complicat i quan te n’adones que t’estan copiant fa ràbia, però per altra banda veus que vas per bon camí ja que t’estan intentant imitar. El que faig per lluitar amb la competència és seguir treballant, fent nous productes, fent marca, fent nom i procurant que els teus productes siguin molt millor que els altres i procurant que les administracions a l’hora de comprar una eina comprin la de Vallfirest, per qualitat i per nom.

Parles de marca. Com veus la marca Vallfirest?

Mirat des de fora començo a veure ja bons productes, bones distribucions, veig bon nom, veig reconeixement a la meva feina. Reconeixement de companys bombers que estan treballant en campanyes d’incendis, veig que és coneguda i que la marca té bon nom. Això t’omple de debò i fa que te’n vagis a dormir tranquil.

En quins projectes estàs treballant en aquests moments?

Penso que a partir d’ara, i després del que va passar a Horta de Sant Joan a l’estiu, el futur està en sistemes d’autoprotecció i equips de protecció en cas d’accident, tant en vehicles com fora. Equips de respiració d’emergència. En aquest camp és en el que m’he centrat aquests últims mesos.

Què va faltar a l’incendi d’Horta??

Bàsicament els equips de respiració en cas d’emergència que haguessin evitat la intoxicació per monòxid. I amb aquests sistemas algun dels cinc bombers morts hagués pogut salvar la vida.

No el portaven?

No es portaven, no s’utilitzaven en el món dels incendis forestals perquè no estaven dissenyats per poder portar a sobre. El volum i el pes no són els adequats per tal que els bombers els puguin dur a sobre en l’extinció d’incendis.

Vallfirest ha fet aquest equip?

Sí, Vallfirest ha fet a aquest equip de respiració pensat i dissenyat per poder dur en l’equip bàsic d’un bomber.

Quines són les teves prespectives de futur?

Espero que aquests productes que invento es converteixin en necessaris dins del món dels incendis forestals, i que el nou material que estem desenvolupant s’estabilitzi. Les perspectives són bones.

Quin és el camí que creus que has de seguir?

Continuar sempre escoltant les necessitats dels bombers per satisfer-les. Crec que aquest sector no tenia una empresa com Vallfirest amb personal que conegués les necessitats i disposada a gastar temps i diners en la investigació i desenvolupament de nous productes.

El contacte amb els bombers és el que et permet desenvolupar els teus projectes?

Aquest contacte és la base dels meus projectes. Si Vallfirest no tingués contacte amb els bombers Vallfirest passaria a ser una empresa com totes les altres, una empresa distribuidora. És importantíssim estar al costat dels professionals, escoltar-los i intentar satisfer les seves necessitats. Les idees de bomber són molt importants per la meva empresa.

Ernest Folch: “La indústria editorial ha de digitalitzar tota la seva oferta”

El director general d’Ara llibres i el principal impulsor de l’e-book a Espanya afirma que la indústria editorial té un “compte enrere” per digitalitzar l’oferta

Ha estat en una de les últimes xerrades de les XVI Jornades de Comunicació Blanquerna on s’ha parlat del gran canvi que està experimentant el món editorial. El principal impulsor de l’e-book a Espanya, Ernest Folch, ha avisat al director editorial d’Edicions 62, Fèlix Riera, que la indústria editorial tradicional no pot quedar al marge de l’e-book i ha de “traslladar al món online tot el que circula en el món offline”. L’editor Fèlix Riera ha afirmat que “poques vegades a la història es té la percepció de viure un canvi tan important com ara”, tot i que creu que el sector editorial tradicional- en el seu cas Edicions 62- “no pot dur a terme una revolució” i “el que hem de fer és evolucionar mica en mica”. Tot i que Fèlix Riera està segur que “el projecte que encapçala l’Ernest Folch (e-book) és el futur “, afirma també que “aquest nou món necesitarà l’actual”. Per el director editorial d’Edicions 62 aquest nou món es consolidarà “quan els principals grups editorials d’avui que estan fonamentats en continguts tradicionals ho adoptin”.

Per la seva part, el director general d’Ara llibres, Ernest Folch, ha deixat clar que l’e-book “ja és una realitat” tot i que creu que “encara queda molt camí per recórrer perquè la tecnologia ens permet fer moltes més coses de les que fem”. Pel principal impulsor de l’e-book a Espanya, l’any 2012 serà l’any que “esclataran” les vendes d’arxius de lectura digitals “perquè l’oferta digital serà equiparable a l’oferta en paper”. En aquest sentit, leqtor.com, que és la botiga de lectura digital dirigida per Ernest Folch, està treballant amb 830 títols. Dins del grup leqtor.com hi ha Edicions 62, el seu director editorial, Fèlix Riera, ha explicat que amb només tres mesos han digitalitzat més de trescents llibres, deixant molt clar que la seva editorial vol estar en aquest nou món de la lectura digital. El que sí que han remarcat els dos convidats a la xerrada és que en cap cas el món digital i el món del paper són excloents, els dos editors els veuen totalment complementaris.

Aquest moment de canvi que està vivint el sector editorial ha fet que les empreses del sector es replantegin les seves estratègies. Pel director editorial d’Edicions 62, Fèlix Riera, en aquest nou món de la lectura digital serà molt important la marca. “Haurem de donar fortalesa a la marca perquè tindrà molt valor” ha afirmat l’editor. Un altre dels aspectes que Fèlix Riera considera clau és el gran nombre de canals de difusió que hi haurà, peraixò creu que “les editorials hem de desenvolupar un model de negoci pque tingui en compte aquest multicanal”. Per Riera es fonamental que “el nostre contingut es desenvolupi per tots els canals possibles” .

Lluís Tolosa: “El consum cultural i mediàtic dels joves és més gran que el dels adults”

El director tècnic del Baròmetre de la Comunicació desmenteix el tòpic que diu que els joves consumeixen pocs mitjans i poca cultura en el segon dia de les Jornades de Comunicació Blanquerna

Lluís Tolosa s’ha mostrat molest amb el “discurs alarmista que diu que els joves no llegeixen ni consumeixen mitjans de comunicació” ja que les dades del Baròmetre de la Comunicació diuen el contrari: els joves consumeixen el deu per cent més de revistes, quasi bé el nou per cent més de llibres de lectura i més del doble de cinema que els adults. El director tècnic del Baròmetre s’ha mostrat crític amb els adults que “s’excusen de la seva poca lectura dient que els joves no llegeixen i això no és veritat”. El que sí que diu el Baròmetre és que els joves consumeixen menys premsa i ràdio. Lluís Tolosa reconeix que hi ha una crisi dels mitjans tradicionals. Les dades del Baròmetre, segosn Tolosa, diuen que“entre els joves ha pujat molt el consum de premsa esportiva i ràdio musical, el que sí que ha baixat és el consum de ràdio i premsa generalista”.

Com a director tècnic del Baròmetre de la Comunicació, Lluís Tolosa, ha afirmat que la variable de l’edat no determina, tant com es creu, el tipus de mitjans que es consumeix. En canvi, veient les dades del Baròmetre, les variables de la classe social i el nivell d’estudis influeixen molt a l’hora de consumir mitjans de comunicació. “La classe social, tipus de família on es neix, determina quin és el consum de mitjans. Els fills reprodueixen l’actitud dels pares a l’hora de consumir mitjans” ha afirmat Lluís Tolosa. Per altra banda, la variable del nivell d’estudis també la té en compte el Baròmetre de la Comunicació que diu que el nivell d’estudis és directament proporcional al consum de mitjans. “Com més estudis tens més lector de diari ets, més consum d’internet fas. Això es compleix en tots els mitjans” ha dit el director tècnic del Baròmetre de la Comunicació, que creu que això no hauria de ser així perquè “no és normal que el nivell d’estudis discrmini tant el consum de mitjans en una generació que ha nascut en una democràcia”.

Lluís Tolosa ha posat èmfasi en el canvi substancial que ha produït la creació del Baròmetre de la Comunicació en el sector de la investigació de les audiències. Abans tots aquests estudis es feien des de Madrid i segons Tolosa “amb l’aparició del Baròmetre estem donant moltes dades que no es donaven des de Madrid i a més, n’estem duplicant algunes, cosa que porta a la controvèrsia, ja que els resultats no són els mateixos” . El director tècnic del Baròmetre ha lamentat que abans de la creació d’aquest “ els territors de parla catalana eren l’espai de comunicació més gran d’Europa sense una estructura d’estudis de mitjans” de manera que els mitjans de parla catalana es veien afectats quan es planificava la inversió publicitària ja que “pels estudis espanyols els mitjans de parla catalana són invisibles. Per l’EGM les vint revistes més llegides són totes espanyoles, mentre que en el Baròmetre de les vint primeres n’hi ha deu de catalanes i deu d’espanyoles”.

Els mitjans tradicionals s’han d’adaptar a les noves vies de difusió i producció audiovisual

Ferran Clavell (CCRTV Interactiva), A. J. Domínguez (Malviviendo.com) i Robert Figueras (Filmutea) creuen que els mitjans tradicionals no poden viure al marge de les noves vies de difusió i producció audiovisual

Ha estat en la primera taula rodona de les XVI Jornades de Comunicació Blanquerna on s’ha parlat de les noves vies de difusió i producció audiovisual i del paper que els mitjans tradicionals han de jugar en aquest nou context, que hi ha en el món audiovisual. Ferran Clavell, director de Contiguts de la CCRTV Interactiva, ha manifestat que “el format actual és anticuat i els mitjans tradicionals s’han d’adaptar si volen sobreviure”. Per altra banda, també ha avisat que “moltes empreses no ho estan fent i corren el risc de desaparèixer”. En aquest mateixa direcció s’han expressat els altres dos convidats a la xerrada. A.J. Domínguez, productor de Malviviendo.com, veu molt positiva la nova conjuntura que hi ha en el món audiovsual amb aquestes noves vies de difusió i producció audiovisual, ja que creu que aquestes “faran que els mitjans tradicionals es posin les piles per adaptar-se al futur. Estaven molt acomodats i ara s’han posat les piles per anar-se adaptant progressivament”. Per la seva part, Robert Figueras ha destacat la complementarietat d’aquests nous sistems de difusió, com són les webseries o pel·lícules interactives, amb els mitjans tradicionals perquè “les noves vies de difusió i producció audiovisual no substituiran als mitjans tradicionals, veig aquests nous sistemes com a complementaris”.

Època d’oportunitats

La situació de crisi ha estat un dels temes tractats pels convidats. A diferència de tot el pessimisme general que es respira, de tots els mals pronòstics i dels estudis que diuen que estem en una situació molt crítica, A.J. Domínguez creu que estem davant d’una època d’oportunitats perquè “és el moment de donar oportunitats als nous talents joves i és que aquestes noves vies de difusió són el mitjà per fer-ho”. El productor de Malviviendo.com ha utilitzat el seu cas particular per argumentar aquesta afirmació que a hores d’ara pot semblar arriscada. A.J. Domínguez ha explicat l’evolució de la seva websèrie Malviviendo.com. Sense pressupost i amb una financiació alternativa com són les donacions dels fans, han aconsegut difondre una sèrie que cada vegada té més èxit i que els ha permès fer altres treballs com “El viaje de Peter Mcdowell” per Canal Sur i videos publicitaris per Mapfre. “Malviviendo.com és la demostració que amb una bona idea i amb moltes ganes es pot aconseguir”, ha afirmat el seu productor que també ha explicat que “gràcies a Malviviendo va ser possible produir El viaje de Peter Mcdowell i aconseguir involucrar una gran marca com és Mapfre en aquestes noves vies de difusió com són els videos publicitaris”. Per la seva part, el director de continguts de CCRTV Interactiva, Ferran Clavell, està segur que “ èpoques de crisi com aquesta s’han de veure com una oportunitat. S’estan acabant els grans pressupostos per les grans superproduccions, és l’hora que joves amb idees i amb enginy puguin arribar a crear i difondre els seus productes audiovisuals”.

Adaptar-se a l’audiència

L’evolució de l’audiència ha estat un dels eixos de la xerrada. El fundador de Filmutea, Robert Figueras, ha destacat la importància de saber detectar on està l’audència per així elaborar els productes audiovisuals d’una determinada manera: “fem produccions adaptades a on estigui l’audiència, és a dir, als mòvils i els videojocs”. És per aquest canvi de localització de l’audiència que Robert Figueras està elaborant un nou projecte Panzer Chocolate que “ és una pel·lícula de terror, també és un joc de rol, també és un videojoc online i iPhone. Es tracta del primer llargmetratge espanyol on l’espectador pot trucar als protagonistes de la pel·lícula i viceversa”. El tema de l’audiència també l’ha tractat el productor de Malviviendo.com A.J. Domínguez que creu “que els mitjans tradicionals han tirat la tovallola pel que fa al públic jove i van només destinats a un públic més adult”.

La família sempre serà sagrada

Dagoll Dagom torna a aparèixer amb força a TV3 amb la seva nova sèrie: La Sagrada Família. Des del moment de la seva promoció, la sèrie ja pintava força bé, i després de cinc capítols s’han confirmat aquestes bones espectatives. La sèrie aconsegueix arrencar les rialles del públic amb els conflictes de la família Garcés, tots ells introduïts pels conflictes amb els que es troba la mare de la família, la Remei Cases (Lluïs Castell) , en el gabinet de mediació social. Tots aquests conflictes venen introduïts i relacionats amb els documentals de fauna salvatge que apassionen a un dels protagonistes de la sèrie com és en Pau Garcés (Jordi Bosch). Tots els capítols segueixen la mateixa estructura, comencen amb la presentació d’un conflicte en el gabinet de mediació social on treballa la Remei, i després aquest conflicte es veu reflectit a la família Garcés. Tot això lligat amb el documental que veu en Pau Garcés a l’inici de cada episodi de la sèrie, que a més a més els hi dóna nom. D’aquesta manera, Dagoll Dagom aconsegueix lligar els tres eixos bàsics que configuren la sèrie: per una banda el gabinet de mediació, per l’altra els problemes que tenen a casa i per últim la dèria d’en Pau amb els seus documentals de fauna salvatge. Tot i que cada capítol segueix la mateixa estructura (conflicte al gabinet-conflicte a casa-documental de fauna salvatge) en cap moment es fa pesat. L’extravegància de cada conflicte i les diferències grandioses que hi ha entre ells, fan que cada episodi sorprengui als espectador. Dagoll Dagom busca sorprendre a l’espectador anant a buscar aquell segon “gag” després del primer que l’espectador ja no s’espera. Ho aconsegueix amb situacions molt còmiques i a vegades imversemblants, però que s’apropen a situacions que a tots ens poden passar. Com el nom de la sèrie indica, la família és sagrada, i és per això que la Remei, tot i acabar sempre farta de la seva família, finalment acaba solucionant els problemes , tal i com soluciona els del gabinet de mediació social. En cada episodi, els conflictes familiars estan barrejats amb un toc picant i calent que posa l’Arnau (Ernest Collado), un company de de feina de la Remei, un advocat, examant de la Remei, que només pensa en conquistar la primera noia que se li posa al davant. Un altre dels personatges que dóna molt joc a la sèrie, tot i que surt poc, és l’Eduard (Carles Martínez) que és la parella del fill de la Remei i d’en Pau, l’Ivan (Biel Durán). El fet que un dels fills sigui homosexual dóna lloc a situacions molt còmiques amb en Pau. Tot i que vol anar de pare “progre” sempre acaba comportant-se com els animals que surten als seus documentals de fauna salvatge, cosa que provoca conflictes molt còmics a la casa de la família Garcés. La Sagrada Família es tracta d’un producte cent per cent Dagoll Dagom que de ben segur acabarà triomfant com La memòria dels Cargols, Oh Europa i Oh Espanya, entre d’altres. Joan Lluís Bozzo, que interpreta el paper del Ramoneda (cap de la Remei), ha aconseguit tornar a connectar amb el públic amb aquest panorama familiar que dóna lloc a infinitat de conflictes.

Ara aniran més descansats

Això és el que em va dir un amic meu el 13 de gener a mitjanit. El Barça de les Sis Copes quedava eliminat d’una competició vint mesos després. L’última vegada va ser al Teatre dels Somnis amb el regal de Gianlucca Zambrota a un veterà Paul Schools que posava el Manchester en una nova final de Copa d’Europa. Vint mesos són molts mesos, i venint d’on venim, és normal que algunes persones volguessin treure ferro a la derrota i des del moment en què l’àrbitre Clos Gómez va pitar el final del partit, aquestes persones van engegar els seus mecanismes de positivització de la situació. “Tranquils nois, ens ha anat bé que ens hagin eliminat de la Copa del Rey, si és un títol menor...”. Potser sí que és un títol menor, però s’ha de remarcar que sense la Copa del Rei que va aconseguir el Barçá el 13 de maig a Mestalla, el Barça de les Sis Copes no hagués estat possible. Més que un argument això del títol menor és un tòpic com una casa de pagès. El que sí que em va tocar més la moral va ser l’altre argument que em van donar perquè aquella nit no acabés plorant com ho vaig fer: “ pensa que ara els jugadors aniran molt més descansats, només jugant el cap de setmana. Ens centrarem en la Lliga i arribarem frescs al compromís de vuitens de final davant l’Stuttgart”. Em sembla una estupidesa grandiosa. Primer de tot, crec que com aficionat al Barça el que vols és que guanyi fins i tot en els amistosos i no pot tenir res de positiu l’eliminació de la Copa del Rei. En segon lloc el que està molt clar és que aquests jugadors estan preparats per afrontar tres partits per setmana amb garanties. Per què ha de ser contraproduent jugar cada tres dies? Que no ho va fer el Barça tota la temporada passada? Que no ho van tirar endavant i van arribar fins al final en totes les competicions? Oi que sí, doncs així perquè collons m’heu de dir que és bo que ens hagin eliminat perquè aniran més descansats. Avui llegint El Mundo Deportivo he vist el que va dir Guardiola després de perdre al Vicente Calderón: “nos viene muy bien competir miércoles y domingo. Cuando no lo hacemos, hay una bajada de tensión y nos hemos dejado gente en el camino”. Sí senyor Josep, ben dit. És el que hauria d’haver dit en aquell bon amic que intentant-me animar el 13 de gener em va dir que jugant un cop per setmana tot aniria molt millor. No és veritat. El jugar un cop per setmana no et garanteix la victòria. I jugar cada tres dies, com diu en Pep, és impossible que et relaxis perquè no hi ha temps. El que estar claríssim és que els números canten per sí sols: el Barça té sis baixes per afrontar el partit davant el Racing de Santander el proper dissabte, sis baixes que s’han produït en els últims vuit dies. Precisament aquestes baixes es produeixen quan, segons el meu amic, l’equip estaria més fresc i descansat per afrontar els compromisos de lliga i els vuitens de final de la Copa d’Europa. Estimat amic, que no em vas dir que anirian tan descansats? Potser hi han anat tant de descansats, que del “no cançament” s’ha passat al relaxament que afavoreix que es produeixin lesions musculars com les que estan patint en aquests moments els jugadors barcelonistes.