Més que un mercat a Sant Antoni

La ciutat de Barcelona és un dels punts d’Europa amb més mercats per metre quadrat. Però aquests mercats que un dia foren mostres de la modernitat de la ciutat, arquitectònicament i funcional, a les acaballes del segle XX havien perdut força i anaven camí de quedar obsolets. És per aquest motiu que l’any 2002 es va iniciar la remodelació dels mercats de la ciutat, començant pel Mercat de Marina, en un procés que continua vigent. Ja s’han remodelat completament sis mercats de la ciutat; tres més estan en procés i el Mercat de Sant Antoni està a punt de canviar de cara.

Estat actual

El Mercat se Sant Antoni està enquadrat entre els carrers Urgell i Borrell i Manso i Tamarit, en el districte de l’Eixample. Actualment el Mercat és força semblat estructuralment a com va obrir el 1882, construït per Antoni Rovira i Trias; el primer fora de l’emmurallat de la ciutat, amb el Pla Cerdà. A aquesta vellesa, s’hi sumen unes desafortunades obres durant els anys 50, que van cobrir l’estructura i els canals del gris de l’uralita, substituint les teules d’estil àrab que hi havia hagut originalment i que només es mantenen en la cúpula. Pel que fa al comerç, la situació actual també guarda similituds amb la de finals de segle XIX. Es mantenen els tres tipus de comerços que llavors van proliferar: l’alimentació o fresc, que és el mercat pròpiament dit; el tèxtil, anomenat els Encants; i la fira Dominical, anteriorment dita de Bellcaire o de drapaires, on actualment, cada diumenge, es venen tot tipus de publicacions antigues, des de preuats manuscrits fins a col·leccions de cromos. L’activitat de les dues últimes continua vigent de forma activa, però el sector de l’alimentació ha anat perdent establiments i clients. Ja fa uns anys que els comerciants es queixaven de l’estat del recinte, que oferia un aspecte antiquat, deixat i brut. Davant aquesta situació, i amb remodelacions en curs en diversos mercats de Barcelona, l’Institut Municipal de Mercats de Barcelona (IMMB), amb Jordi Portabella (ERC) al capdavant, va apostar per un canvi a Sant Antoni. L’actual president de l’IMMB, Jordi William Carnes, ha mantingut la continuïtat del projecte.

Planificació

La remodelació, que es preveu que duri tres anys, s’iniciarà entre febrer i març del 2009. Ha estat dissenyada pels arquitectes Pere Joan Ravetllat i Carme Ribas. El Mercat mantindrà l’aspecte exterior, però guanyarà un interior més funcional i còmode per al comerç, tant per als venedors com per als compradors. Una de les mesures per aconseguir-ho serà la incorporació d’aire condicionat i ascensors que comunicaran totes les plantes. Precisament, el fet que el Mercat deixarà de ser d’una sola planta, és el que més crida l’atenció de la remodelació. Això s’aconseguirà amb els subterranis que s’hi construiran, a falta de saber si seran tres o quatre. Això dependrà de si l’Ajuntament cedeix als interessos de la direcció del Mercat de Sant Antoni de crear una planta més, ja que una quarta part del sòl –el Mercat està dividit en quatre parts per una creu grega- es probable que no es pugui aprofitar comercialment, degut a que queda dempeus l’últim baluard de la quarta muralla del casc antic, construït el s. XVII, ara soterrat. Una muralla que sí es va derruir, en canvi, al fer altres construccions del Pla Cerdà i que està pendent de l’estudi del Departament d’Arqueologia de la Generalitat per saber si les restes són prou valuoses com per a conservar-les, com ja es va fer al Mercat de Santa Caterina.

La primera planta dels subterranis serà per a centres comercials, atorgats sota concurs públic, dels quals només un podrà ser d’alimentació, per tal de no perjudicar els comerciants del fresc. La segona planta serà un aparcament públic, es preveuen 230 places, que no pot adquirir cap empresa, i per a magatzems dels comerciants. Finalment la planta menys 3 serà per a la recollida de brossa i per a la càrrega i descàrrega; serà el doble d’alta per tal que els camions hi puguin passar. Aquesta utilització del darrer subterrani significarà una gran millora de la relació entre un mercat tant gran com el de Sant Antoni i els veïns, ja que un comerç d’aquest estil produeix molta brossa orgànica, la qual provoca fortes olors, sobretot a l’estiu. Quan les obres s’iniciïn al març, ja se sabrà quines empreses ocuparan la primera planta subterrània del Mercat. També llavors s’haurà d’haver decidit si se’n construeix una quarta, sempre ubicant a la més baixa la de l’accés de camions, i creant més espai per a aparcaments.

Un altre canvi important és la supressió de la tanca perimetral, la qual cosa portarà els Encants a l’interior del Mercat. Això donarà una imatge molt més compacta, i no menys ordenada que fins ara, ja que l’alimentació s’ubicarà als passadissos centrals i la roba als laterals. A més, el fet que desaparegui el mur exterior del mercat propiciarà l’aprofitament dels espais interiors, visibles des del carrer i que passaran a ser espais lúdics, on entre d’altres coses, s’hi posaran les terrasses dels bars.

Obres

El primer que es farà serà buidar el Mercat per dins, derruint totes les estructures interiors innecessàries, principalment parades, i deixant només el mur que envolta gran part del mercat, el qual mitigarà l’efecte de les obres contenint la pols i el soroll principalment; un cop enllestides les obres, el mur també es derruirà. Un cop el Mercat hagi quedat buit, es faran els pilotatges de l’estructura que es vol mantenir. Això és, tres pilars que sostenen l’estructura del recinte, als quals se’ls posarà un pilar de formigó de suport a cadascun, els quals penetraran 20 metres sota terra. Això permetrà rehabilitar i allargar els pilars principals, que es podran mantenir gràcies a que el Mercat no creixerà cap amunt. Posteriorment es procedirà al desmuntatge de la coberta, que substituirà la uralita per unes teules que emularan les originals. Un cop al Mercat hi quedi només l’estructura que es vol mantenir, es procedirà a perforar els subterranis.

Ubicació temporal

Per a poder dur a terme les obres i amb l’objectiu que el Mercat no perdi activitat mentre dura la remodelació, es muntarà una carpa d’obra a la Ronda Sant Antoni. Aquesta carpa estarà dividida en dos trams, per la connexió entre els carrers Villarroel i Riera Alta, que és un punt d’unió entre l’Eixample i Ciutat Vella. El primer tram l’ocuparan, a partir de novembre del 2008, comerciants tant de tèxtil com d’alimentació. El segon, funcionarà a ple rendiment entre febrer i març, segons fonts municipals. Durant el període d’obres, les parades de la fira Dominical es repartiran entre els carrers Borrell i Tamarit, que es tallaran cada matí de diumenge, ja que s’ubicaran a la calçada. Tot i així, el trasllat a la carpa, suposarà una millora en les condicions de treball dels venedors, que creuen que serà més còmoda, fins i tot, que l’actual Mercat. Aquesta disposarà d’aire condicionat i d’una organització més compacta que afavorirà el comerç. També serà una millora higiènica i d’imatge. Però la carpa no serà accessible per a tothom, al ser un obstacle al mig del carrer i una despesa per a l’Ajuntament, només s’hi desplaçaran els que hagin precontractat un espai al futur Mercat.

Quan els comerciants tornin al Mercat remodelat, mantindran els beneficis de confortabilitat adquirits a la carpa i recuperaran el recinte on la majoria sempre ha treballat, remodelat. El fet que les parades es puguin reorganitzar per tal de fer un Mercat més ampli, tot i que els Encants passin al interior del Mercat i la part exterior es perdi, és degut a la reducció de places. Això es farà aprofitant que el 2005 hi havia un 21% d’espais utilitzables abandonats, mostra del mal estat del Mercat. A més, la direcció del Mercat ha amortitzat gairebé el 50% de les parades restants, 200 entre alimentació i roba. És a dir, han comprat l’espai a comerciants que no han volgut fer la inversió per treballar en el nou Mercat. La gran majoria són comerciants majors de 55 anys, els quals es jubilaran i els fills no continuaran el negoci familiar. Això sí, cal remarcar que els empleats per propietaris que pleguin perdran la feina, com és el cas de Maribel, treballadora d’una bacallaneria, que anirà a l’atur. La inversió per part dels que es quedin, consisteix a refer la parada, a la carpa provisional i al Mercat i a comprar el sòl en aquest segon. L’Ajuntament pagarà l’estructura base de la parada dins la carpa, que com hem dit serà d’obra. Però, per altra banda, els comerciants creuen que el que per un costat s’estalvien, els ho cobraran en manteniment, seguretat i les instal·lacions d’aigua i electricitat pertinents. Pel que fa a la fira Dominical, tornarà a establir-se al voltant del Mercat, un cop hagin acabat les obres.

Comerciants

Com indica Joaquim Navarro, director del Mercat de Sant Antoni, “hi havia clamor popular per part dels comerciants. Volien una sortida, cada cop venien menys clients”. I en efecte, fent una passejada pels passadissos mig buits, els venedors que sí hi són es mostren satisfets amb la remodelació. “Perfecte, quedarà molt bé” diu Carmen sobre el nou Mercat mentre destria uns filets de llom a la carnisseria, però afegeix, “el primer any segur que vendrem més, ha passat als altres Mercats. Ara bé, quan deixi de ser novetat, ja veurem. Sempre tens la incertesa”. Els comerciants dels Encants encara es mostren més contents. “Al passar la botiga a dins, donarem una millor imatge” opina una venedora. La fira Dominical, segons diversos firaires “aguantarà el que sigui”, ja que al llarg de la història, ha estat ubicada a diferents llocs mentre evolucionava. “S’ha de fer la remodelació. Però depèn a quines edats, ja no se segueix” diu un fruiter que plegarà amb 55 anys, i afegeix: “Diuen que la carpa és per a tres anys, però seran més”. En aquest punt coincideix tothom, fins i tot el director J. Navarro “ens han dit que seran tres anys, jo calculo que seran cinc”.

Passat i futur

Acabin les obres el 2011 o el 2013, el Mercat de Sant Antoni s’enfronta amb un aspecte renovat al nou segle. Segons fonts municipals, passarà de 6.000 m² edificats a 30.000 i augmentarà la superfície comercial de 10.000 m² a 15.000. Aquest Mercat inaugurat l’any 1882, a l’espera de l’exposició universal, quan el Modernisme s’iniciava, es remodelarà de forma sencera, per primer cop, en el 2009. La inversió serà d’uns 60 milions d’euros, provinents de l’Ajuntament, la Generalitat i institucions europees, mentre l’original va costar 1 milió de pessetes de finals del XIX. Els arquitectes Ravetllat i Ribas, recuperaran l’esperit, perdut als anys 50, de l’obra d’Antoni Rovira i Trias, un arquitecte a qui s’havia adjudicat el pla per a l’Eixample barceloní, menys ambiciós que el de Cerdà, que com es sabut es el que es va dur a terme. Tot i així, Rovira i Trias va acabar construint el Mercat que havia d’abastir l’Eixample de l’època. Tornaran les teules acolorides i la modernitat, ara, amb l’alcalde Hereu com llavors amb Rius i Taulet. Sant Antoni mai serà tant emblemàtic com La Boqueria, per això ha apostat per créixer en altres sentits que faran que de ben segur, aquest Mercat, el doble de gran que el de Santa Caterina, es converteixi en un referent per a la ciutat dels mercats.

Bojan no jugarà el Catalunya-Argentina per no "perjudicar-lo"

Malgrat sàpiga greu als principals interessats, els partits de la Selecció Catalana encara tenen un caire reivindicatiu. També són esdeveniments divulgatius. Potser per això, Pere Gratacós (seleccionador català), va celebrar la roda de premsa prèvia al partit 200 de la Selecció al Futbolmania, una botiga on es pot adquirir tota l’equipació del combinat català. Va ser dimarts 20, quatre dies abans del matx contra la Selecció Argentina. Quatre dies per pair que el principal reclam, Bojan Krkic, no jugui la festa del futbol català per “no obrir un debat que pugui perjudicar esportivament el jugador”. El seleccionador va afegir que “no hi ha hagut cap pressió per part de la Federació Espanyola”.

En el seu to discret, Gratacós, va anunciar una llista amb baixes importants on “no hi seran els jugadors convocats per Espanya” ni tampoc Oleguer, “tot i el seu simbolisme”, ja que “la nostra política és la de seleccionar jugadors que hagin tingut minuts. Ell ho entén perfectament”. De la llista de 18 homes, no tancada encara, en destaca Víctor Valdés, porter del Futbol Club Barcelona i 8 vegades internacional català. En contraposició al nom de Valdés, apareix a la llista Santi Triguero, que juga a Tercera Divisió amb el Vilanova i la Geltrú. Gratacós es reserva per als darrers dies si convoca Albert Crusat, jugador de l’Almeria i que arrossega molèsties, per disputar “un partit que serà molt complicat”.

Per la seva banda, Leo Messi liderarà la Selecció Argentina, la qual està preparant la seva participació als Jocs Olímpics de Pequín. Acompanyant Messi, el seleccionador Sergio Batista, ha convocat coneguts de la Lliga espanyola com l’estrella “matalassera” el “Kun” Agüero, i els madridistes Gago i Higuaín. Gratacós considera que aquest combinat “és un gran equip i els jugadors voldran demostrar que poden estar a l’absoluta”

El seleccionador català, resignat, va haver de formar una alineació sota mínims, “les circumstàncies són aquestes”. Al mateix temps, va lamentar no poder celebrar els homenatges previstos per a Pep Guardiola i Roger García, per motius professionals i personals respectivament, però va declarar que es posposen per al partit següent.

Durant la roda de premsa, que va durar 10 minuts, Gratacós va mostrar poca desimboltura amb els mitjans de comunicació i aquest tipus d’actes. Va seguir el guió que portava preestablert i no va posar èmfasi en cap punt, llevat d’un to més greu al referir-se a Bojan, a qui va trucar personalment abans de l’acte, celebrat a les 12, “per comunicar-li la decisió abans que ningú”. Això sí, a l'acabar l’acte, el seleccionador va ser amatent amb la vintena de periodistes que van cobrir la roda de premsa, tal com demana el càrrec d’una Selecció que necessita fer-se sentir i que veu condicionades les seves convocatòries per debats externs.

L’auge dels videojocs i la ignorància

El dia 30 d’abril, gairebé 24 hores després que Zaplana abandonés la política activa, la portada del diari El Público era per al llançament d’un videojoc: Grand Theft Auto IV: Liberty City (GTA4). El títol fa referència al delicte que hom comet al robar qualsevol tipus de vehicle segons el Codi Penal dels Estats Units. GTA4 conté delinqüència, violència, sexe explícit i drogues i segons El Público, ha venut 6 milions de copies en la setmana del llançament mundial. Per tant és un bon moment per avaluar els efectes que provoquen els videojocs violents en general, i GTA4 en concret, en les persones que hi juguen.

La qüestió no és nova per a la saga de Rockstar, GTA. Hillary Clinton, el juliol del 2005 va demanar una revisió federal dels continguts del GTA San Andreas, que acabava d’aparèixer al mercat. El motiu era que un apartat del joc que, això sí, s’havia d’activar amb piratería ja que els mateixos creadors l’havien vetat, contenia sexe explícit. Més freqüent és la intervenció en aquests afers d’Amnistia Internacional, que en edicions anteriors ha acusat el joc de sexista, discriminatori i d’incitar a la violència i estan a la expectativa de provar la nova edició per referir-s’hi. Per altra banda es dóna el fet que revistes prestigioses del sector com Gamespot han atorgat un 10 sobre 10 a la nova entrega alhora que es venien milions d’unitats, quan recordem que els videojocs també pateixen la còpia il·legal.

Per solucionar el debat de les conseqüències dels videojocs podem recórrer a la ciència. Però una ràpida il·lustració és suficient per veure la incertesa en el sector. El 2004 el doctor Estallo, expert en psicologia de les noves tecnologies, va elaborar un estudi on concloïa que la practica regular de videojocs no suposava una modificació especial en adaptació escolar, rendiment acadèmic, adaptació familiar, problemes tòxics o físics. En canvi, un estudi realitzat per Craig A. Anderson, que forma part de la American Psychological Association va concloure que menors amb un passat violent i amb baix rendiment escolar jugaven més a videojocs que els altres menors. D’altra banda Olson C., per exemple, considera que els estudis que parlen d’agressivitat ho fan amb una definició vaga i que no tenen en compte factors com violència domèstica o pobresa. Podríem omplir llibres sencers amb aquest tipus de dades, però potser cap pàgina amb resultats amb validesa universal.

Mentre uns no poden demostrar del tot la no relació, d’altres no hi troben una causalitat sinó, tan sols, una correlació. És a dir, la conjunció de dues situacions, la qual també es dóna en el fet que la delinqüència als EUA ha baixat des que van aparèixer els videojocs. Per acabar d’il·lustrar la disparitat d’opinions hi ha les dues teories oposades de la potenciació o la catarsi. La primera dóna als videojocs el paper del foment de la violència, mentre la segona li atribueix efectes dissuasoris al considerar-los una via d’escapament.

Si tornem enrere unes dècades, quan Hillary era jove sense anar més lluny, podem trobar debats similars sobre els efectes del rock i la pelvis d’Elvis Presley, i posteriorment sobre el cinema, la televisió o els còmics. Alguns d’aquests debats ja han quedat obsolets. Elvis ara és un clàssic i els còmics objecte de culte, mentre la televisió i el cinema encara creen debat. Potser allò que passa de moda ens sembla inofensiu i allò vigent perillós, però el que de sempre ha fet por a la espècie humana és allò desconegut. I el campió dels desconeguts és el videojoc; quant més suposadament violent més desconegut.

Un apunt en aquest sentit: juntament amb el GTA4, el gran èxit del 2008 en el món virtual (o no tant) és el Wii Fit, un joc que proposa al jugador mantenir la forma física jugant. El target de la Wii, la consola de Nintendo, és representat per un ventall molt més ampli de població que el jugador estàndard del GTA. I mentre circulen moltes més valoracions, tant positives com negatives, sobre el GTA, ja han aparegut casos de prescripcions d’ibuprofè per molèsties causades per jocs de la Wii.

Per altra banda l’aparició de jocs amb dosis de violència i drogues no ha d’estranyar a ningú, ja que aquestes constants també apareixen al cinema (El Padrino), a la televisió (Lost) i fins i tot en la música. Els exemples agafats no són a l’atzar. En primer lloc, tal com GTA4, se situen sempre en l’elit del seu ram. I segon, són ficcions elogiades per la seva trama. Sí, un videojoc també té argument. I precisament, una de les claus d’un bon argument és la tensió i una de les maneres més eficaces d’aconseguir-la és amb drames provocats per la violència. Pel que fa a les drogues, per sorpresa de molts, cap dels personatges que pot comandar un jugador de la saga GTA accepta mai consumir cap droga, ni tan sols tabac. A la nova entrega, per primera vegada, el jugador pot consumir alcohol, però això convertirà en impracticable la conducció de qualsevol vehicle, els quals són la base de la mobilitat per Liberty City. I aquesta és una de les diverses dosis de moral que comprem amb el joc. Pel que fa al sexe, el joc no el pot adquirir cap menor d’edat. De totes maneres, les escenes decebrien terriblement als amants de la pornografia.

L’últim argument al qual s’aferren els crítics amb els videojocs és l’efecte de la interactivitat en front el consum passiu, entre ells el citat A. Andersen. És en aquest últim punt on es considera que les conseqüències de jugar a videojocs multipliquen negativament les d’altres consums. Però no havent demostrat l’efecte negatiu, ¿No multiplicaria la interactivitat, també, l’efecte positiu?, ¿La pròpia elecció no fomenta la reflexió i l’actitud crítica?. Si fos així, GTA4 s’enduria tots els elogis; és un dels jocs més interactius i que donen més llibertat que mai s’hagi creat. L’immersió dins la història és tan gran, que segons les decisions del jugador l’argument evolucionarà cap a un desenllaç o un altre -com un Rayuela de Cortázar- dins qualsevol racó de Liberty City.

Aquesta evolució narrativa en el món dels videojocs em sembla un argument prou solemne, no només per tenir per secundàries la resta de crítiques, sinó per considerar Grand Theft Auto IV: Liberty City un producte d’obligatòria coneixença per a qualsevol comunicador. O si es prefereix, GTA4, hauria de ser un producte de prohibida ignorància.

El Sant Jordi dels dies feiners

Sant Jordi va tornar a tenir l’encant de caure en dia feiner. Així, vam patir l’agredolça sensació de no estar al lloc adequat si no passejaves per la rambla barcelonina; aquella sensació apocalíptica que només saben infondre els mitjans de comunicació. La nostra consciència va interrogar-nos: ¿vull el llibre mediàtic o aquell clàssic que mai he tingut temps de comprar, eufemisme de llegir? I si el vull d’un autor viu, ¿el vull signat o net? O pot ser la pregunta és si el prefereixo brut o insípid? És més senzill comprar la rosa, com fa tothom. Per això també vam comprar el llibre de Ruiz Zafón, el que va vèncer el drac, Sant Jordi i la princesa, tots junts, amb El juego del ángel.

En dies així la gent es llença als carrers amb il·lusió renovada i amb preguntes eternes. Va ser un dia especial o el mateix de cada any? Això depèn de si un és optimista com Albert Espinosa a El món groc o pessimista com Risto Mejide amb El pensamiento negativo; la vella història del got mig ple o mig buit, aquella que crèiem que s’havien de preguntar els seguidors del Manchester i vam acabar preguntant-nos els compradors de l’Ara parlo jo de Carles Reixach, valorant l’empat a 0; bé, tots menys Manel Lucas i els lectors de Sóc perico, i què!.

Tornant al fil de l’encant del dia feiner, vam poder delectar-nos amb els executius mudats i amb rosa, amb la màgia de robar temps a l’oficina, amb els grups d’estudiants i amb la intensitat de viure la diada en família i amb els companys de feina, amb la inexcusable excusa, amb tics d’Últim patriarca, d’oblidar-se la rosa per què no s’ha sortit al carrer. Tot això que ens recorda que és un dia especial com cada any. Un dia amb pretensions culturals, més sanes que les pretensions morals del Nadal, que ens va estalviar comentaris de dubtosa sinceritat respecte dels marginats socials que tant abunden als carrers que desemboquen a la Rambla, Rambla de les Flors més que mai.

"Fa quaranta anys la gent considerava el català la seva llengua; ara, no és la llengua que vol usar"

Com un flashback es van retrobar Joaquim Maria Puyal i Joan Maria Pou tretze anys després de les I Jornades Blanquerna de Comunicació. Però diverses circumstàncies eren diferents. Pou, ara presentador, ocupava en aquella ocasió un lloc entre la multitud que aquest cop gairebé va omplir l’Aula 201, la més gran de totes les de la Facultat. A més, el que llavors era un oient més de la conferència i una ínfima part del share de les locucions del futbol a Catalunya Ràdio, és ara un dels que lluita per endur-se “una part del pastís”, en paraules de Pou.

Tot i així, Pou només va tenir paraules d’elogi i agraïment pel mestre per “haver-nos salvat els mots”, alguns dels quals es podrien definir com a “puyalians”. Queda clar, doncs, que qui havia de ser protagonista de ”Normalització i divulgació: El llenguatge del futbol als mèdia” havia de ser el pioner.

Puyal, agraït i modest: “Ho vaig fer jo perquè hi era en aquell moment. Ho podria haver fet qualsevol”, va voler trencar els tòpics de les conferències tan bon punt agafar la batuta. Va demanar que se’l tallés si es desviava del tema, i tot i que ningú s’hi va atrevir, ja havia aconseguit el que volia: un ambient de proximitat. Així, Puyal, “més interessat en la comunicació interpersonal, que en les institucions”, va captar les reaccions de l’auditori.

En el clima de desinhibició col·lectiva el periodista va oferir jocs de paraules, imitacions i narració amb passió argentina i estil “puyalià”, seguint el fil de la xerrada, quan veia que l’atenció dequeia. A canvi, va rebre nombrosos aplaudiments i riallades, somriures còmplices i una inefable imitació de Luís Aragonès en el torn de preguntes, xandall i perruca inclosos.

Puyal va atrevir-se a confessar que s’entrenava de jove davant del mirall, fins i tot va encoratjar als presents a fer-ho, i va explicar que va començar a narrar en castellà, motiu pel qual va rebre alguns xiulets burletes que va desaprovar. És aquí on va dir que el castellà li agrada, “però és un idioma que està ben vist parlar-lo correctament; en canvi, el català, sembla que no es pugui utilitzar sense frivolitzar”. Per això, va demostrar certa decepció: “Fa quaranta anys la gent considerava que el català era la seva llengua; ara, hi ha qui considera que no és la llengua que vol usar”.

Puyal, que va parlar llargament sobre el llenguatge posant exemples futbolístics, va considerar que aquest, durant el franquisme, “ajudava a crear l’imaginari col·lectiu de la dictadura”. Això es veu –creu- en les traduccions de l’anglés i en d’altres tics que segons el periodista, s’entrenen per crear un filtre al cervell. Tot i així, va elogiar narradors de l’època com Juan Martín Navas o Matías Prats pare i es va delectar imitant-los.

L’entranyable conferència va haver d’acabar quan Pou va anunciar que havia de marxar a preparar el “Tu diràs”, programa que començava al cap d’un parell d’hores.

“Vaig trobar feina, novia i amics, dels de veritat, davant de la pantalla”

Els quatre convidats a la conferència “En defensa dels videojocs” representaven un ampli ventall de maneres de relacionar-s’hi. Eren, apart del presentador (Lluís Anyó), quatre homes joves: Sergio Rincón, productor de Gammick Entretainment, una empresa que ara mateix treballa en 8 videojocs; Jordi Salvat, coordinador de continguts de la CCRTV Interactiva, on s’hi poden trobar jocs relacionats amb la programació; Jordi Casanovas, autor de teatre que ha dirigit una trilogia basada en videojocs, el cèlebre “Tetris” entre d’altres; i Víctor Sarsala o Pokevic, sobrenom amb que se’l coneix a Internet, on és un reputat jugador. A destacar que cap d’ells no és obès, no viu tancat ni menja cada dia pizza, que és un dels tòpics que van negar.

Les intervencions van remarcar el rol de cadascú. Sergio Rincón no va atrevir-se a qualificar els videojocs de cultura, però sí va remarcar que són una indústria, on fer un bon producte costa més de 2 milions d’euros, difícils de recuperar degut a la pirateria. Una pirateria tan instal·lada a la societat que fins i tot els seus amics li expliquen, innocentment, quins jocs es descarreguen per jugar amb els seus fills.

Jordi Salvat, per la seva banda, va il·lustrar la seva intervenció, mentre jugava al joc del Polònia i el Shin Chan. Així, destacava la vessant comunicativa del videojoc, que en la web de TV3, serveix per fer arribar més enllà del televisor tant la programació, com la mateixa informació. En aquest sentit, Salvat, va destacar un joc que permet ser reporter de guerra (Palestine) i que, segons la seva experiència, augmenta la mirada crítica sobre la realitat.

Qui sí va afirmar que els videojocs són cultura fou Jordi Casanovas. A més, va dir que permeten tornar a la figura de l’heroi, una figura que existeix des del primer humà que va explicar una història, però que, en el present individualista, ha perdut força en altres camps.

Finalment va intervenir Víctor Sarsala, qui va reiterar que el videojoc és cultura, en tant que et porta a assimilar experiències. A més, va defensar la relació humana a través de la pantalla: “estic flipant com hi ha gent que encara dubta; jo vaig trobar feina, em van presentar la meva novia en persona, però ens vam anar coneixent i he fet amics, dels de veritat, davant de la pantalla”. Relacions que, diu, es cultiven després en persona, si vols. I precisament, aquest “si vols”, indica la llibertat que ofereixen els videojocs. Una llibertat que no minva per estar hores jugant-hi, ja que ell explica, que no és menor a la d’haver d’estudiar llibres d’escacs i jugar-hi per obligació, com va ser el seu cas anys enrere.

La conferència va acabar amb el lament de la desinformació de mitjans de comunicació i pares, i recordant que els casos extrems venen donats per problemes anteriors a l’ús dels videojocs.

"He comprovat que els senglars adults, les nits que hi ha lluna, només es mouen per l’ombra"

Entrevista a Miquel Àngel Celigueta

Té 29 anys. És Enginyer tècnic superior de camins, canals i ports. Té els graus professionals del Conservatori de Barcelona de piano i guitarra. És agnòstic però no ho pot dir a la seva àvia. Viu a Barcelona i ho va fer 3 mesos a Chicago. Caçar amb arc és un hobby per a ell. També ho són l’excursionisme, la pesca o el pòquer.

Què va ser primer, el porc senglar o l’arc?

Primer va ser l’arc. Quan tenia 13 anys els meus pares me’n van regalar un després que jo insistís molt. Durant un temps vaig estar tirant amb arc, fent punteria, només per l’afició de tirar. Després ja vaig saber que hi havia porcs senglars, que era possible veure’ls i em vaig plantejar que podia barrejar el món de l’arc i el porc senglar.

Per què insistia a que li compressin un arc?

Era aficionat a les pel·lícules de Robin Hood i a d’altres de semblants. Construïa arcs de fusta al poble, el que passa és que mai acabaven de tirar bé. Un dia, en una revista, vaig veure una anunci d’una botiga que era específica d’arcs. Vaig preguntar-me si tiraven bé, perquè els meus no ho feien amb força, i vaig descobrir que la gent se’n comprava i tiraven.

Com fabricava els seus arcs?

Buscava un arbre que tingués les branques rectes, com un freixe, després els lligava una corda de punta a punta. Al veure que la corda no era prou elàstica, vaig canviar-la per la goma elàstica. I per les fletxes igual, branques rectes. Tirava contra les portes i contra qualsevol cosa que pogués servir de blanc.

Hi ha gaire tradició a Catalunya de caça amb arc?

No, quan parles amb la gent de la caça amb arc al principi ni s’ho creuen. Els que menys s’ho creuen són els caçadors d’armes de foc, ja els costa prou caçar amb escopeta com per què algú els digui que ho fa amb arc. On hi ha més tradició és als Estats Units, ja que després de la Guerra de Secessió es va prohibir als sudistes tenir armes de foc, i així van desenvolupar la caça amb arc.

I és legal?

I tant! I aplicant la lògica hauria de ser més legal que caçar amb armes de foc, donat que és menys efectiu i t’has d’acostar molt per matar a un senglar, mentre que amb un rifle, pots matar des de 400 metres. De fet, es requereix una llicència específica que és menys restrictiva que la de rifle.

Quines qualitats es requereixen per caçar?

Primer, molta constància al intentar-ho, ja que mai s’aconsegueix a la primera, jo vaig trigar gairebé dos anys a aconseguir caçar el primer senglar. I en segon lloc, s’ha de ser molt rigorós en la manera d’actuar, cuidar l’olor que s’emet i ser molt silenciós.

Com s’aprèn a caçar? A deixar de tirar amb dianes i passar a caçar animals.

En el meu cas, sempre he tingut molta afició a observar els animals, a intentar enxampar-los desprevinguts. I una vegada, un amic del poble, em va dir que si volia veure senglars ell coneixia un lloc on em trobaríem. Jo no m’ho creia, perquè no havia aconseguit veure’ls mai. Vam anar-hi, i efectivament, hi havia 20 senglars al costat de la carretera; sense haver de baixar del cotxe els teníem a 10 metres. Si els podia tenir tan a prop, només em faltava saber si una fletxa s’hi podria clavar. Així m’ho vaig començar a plantejar fins que em vaig comprar un equip.

Com es prepara un caçador per a l’hora de la veritat?

Primer s’ha de tenir una preparació física. Has de saber que quan vagis a tirar, faci fred, faci calor, o et trobis en la posició que sigui, seràs capaç de tensar l’arc, ja que cada arquer el posa al màxim de potència que es capaç de tensar. I segonament, s’ha de practicar la punteria, per assegurar al senglar una mort ràpida i no una ferida en una pota o en un budell, ja que el senglar podria dessagnar-se durant 3 dies i no és l’objectiu que busquem.

Algun entrenament mental?

No, simplement un cert estat de concentració que es pot aconseguir quan entrenes amb una diana. No distreure’s i no pensar que fallaràs, pensar que estàs molt segur, que has entrenat molt i que pots encertar qualsevol tir que et proposis si estàs a la distància adequada.

Això s’aprèn amb professionals, amb llibres, dvds…?

Si no has agafat mai un arc, aprendre-ho d’un llibre seria complicat. No dic que no es pugui, però sempre va bé que algú en persona et doni consells i et corregeixi la posició del cos i els peus, detalls que són molt importants en la punteria. Després, en temes de perfeccionament, sí que es pot aprendre moltes coses amb llibres, dvds... fins i tot hi ha algun autodidacta! Però, primer de tot, cal algú que t’assessori en persona.

Passem a la caça pròpiament... Quin és el moment ideal per caçar un porc senglar?

La caça del senglar està vedada durant l’estiu, només es pot caçar durant l’hivern, excepte si es demanen permisos especials per què s’hagin fet danys als cultius. Però, la millor època de l’any és l’estiu, perquè els senglars van en grups i el soroll que puguis fer queda camuflat; ells sempre pensen que tu ets un altre senglar. A part, es pateix molt menys, ja que no fa tan fred, sobretot si es fa un tipus de caça que es diu a la espera, què és quan tu esperes fins que ve el senglar.

Durant el dia o durant la nit?

Aquí a Catalunya només es pot caçar de nit, perquè els senglars no surten de dia. En zones molt despoblades, com algunes parts d’Extremadura o Andalusia els senglars sí que surten de dia, sobretot en parcs naturals o en zones protegides; però aquí a Catalunya només surten de nit per por als homes.

Ens trobem en situació: una nit d’estiu. Quin material du a sobre?

Doncs el primer és vestir-se adequadament: roba de camuflatge que no molesti a l’hora de tirar, que sigui còmoda i molt poc sorollosa. Duc un arc prou potent, i unes fletxes amb punta de caça; normalment pots comprar puntes esmolades amb làser que tallen molt. A més, procuro dur guants i el cap tapat, per augmentar el camuflatge. Si es caça de nit, va bé dur una llanterna i un bon calçat per poder arribar al lloc on caçaràs i poder moure’t per camins. Finalment, un ganivet, per poder rematar el senglar, en cas que faci falta.

Com troba la presa?

Hi ha un procés de sortir i observar els rastres durant el dia. Els senglars són molt exagerats pel que fa als rastres, fan forats al fang quan es banyen per desparasitar-se, trenquen els troncs dels arbres, deixen pèls o fan forats a la terra amb el morro per buscar tubercles, arrels o cucs. Per tant, són fàcils de seguir; la qüestió és saber de quan són aquests rastres. Si són recents, com que és un animal d’hàbits, la nit següent, probablement, tornaran.

Qui té més por, el senglar o vostè?

Jo crec que el senglar, però li va de poc! He tingut alguna experiència de no saber que estava a prop d’un senglar, perquè ells són molt silenciosos, i quan fan el seu grunyit per sorpresa, descarregues una bona quantitat d’adrenalina i el cor se’t accelera bastant. També passes por quan sents córrer un senglar de nit i no portes la llanterna encesa, no saps si corre cap a tu o si s’està escapant i hi ha un moment d’incertesa que pot espantar bastant. De tota manera, sempre he pensat que si no es trenquen les regles bàsiques de respecte, com maltractar les cries que vagin amb una mare, acorralar o perseguir un animal ferit, no hi ha d’haver problema.

Quina personalitat se li pot atribuir a un porc senglar?

És un dels animals més llestos que podem trobar a la natura, a Catalunya. És extremadament hàbil al amagar-se. He comprovat, que els senglars adults, les nits que hi ha lluna, només es mouen per l’ombra, són casi impossible de veure. Però el que és increïble és la capacitat que tenen per a sentir qualsevol so i ensumar qualsevol olor, per lleu que sigui. Et poden descobrir de vegades, sense haver-te mogut! Passen pel teu costat i saben que ets allà, quan cap humà podria detectar-ho. A part d’això, és un animal molt social, les femelles van amb les cries i en grup, tot i que els mascles van pel seu compte.

No sent pena per l’animal al caçar-lo?

Sí. De fet, el moment en que veus que un animal té la fletxa clavada i s’està morint és el pitjor. El que gaudeix un caçador és la preparació, el fet d’estar allà, de sentir l’emoció que apareix un senglar, l’acostament... I després, el moment de tirar, és quasi com fer una foto. Una fletxa és la prova de què ho has fet tot bé. Gairebé seria el mateix saber que has tirat la fletxa, treure-li, i que marxés corrent. Tot i que aleshores no ens el podríem menjar estofat o amb unes costelles!

S’acaba estimant més al animal, a pesar de caçar-lo?

Sí, de fet la meva il·lusió és, si alguna vegada tinc una casa al camp, tenir un senglar domesticat al jardí. Al despatx de l’oficina on treballo en tinc un de plàstic que em fa companyia. Reconec que és una mica paradoxal, però hem de tenir en compte que no deixa de ser una plaga que fa malbé els cultius. Crec que el senglar, com a espècie, seguirà estant amb una salut poblacional molt bona, encara que jo en mati un a l’any.

És un romàntic vostè?

Sí! Crec que sóc tan romàntic que el pròxim pas, que ja no faré, seria caçar amb llança (riu).

I finalment, què opina dels tiradors olímpics en diana?

Crec que té un mèrit absolut. La diferència entre el que fan ells i el que faig jo, està tant en l’eina que fan servir -ells un arc recorbat sense cap mecanisme i jo un arc de politges que facilita molt la punteria- com en la distància, jo a 20 metres, i encara em costa tocar el blanc; ells ho aconsegueixen a 100 metres, amb arcs duríssims i condicions que tenen molt mèrit. Res a veure amb el que faig jo.

La fórmula de l'èxit

Allenrok –pronunciat amb doble ela- que és Cornellà del revés, també és el nou CD d’Estopa. Aquest joc de paraules és el primer dels molts que gaudirà qui escolti, al llarg de les 12 cançons, el 5è disc del grup. Val a dir que és el cinquè com podria ser qualsevol dels que han seguit el prolífic Estopa amb que van debutar els germans Muñoz. La fórmula de l’èxit és la mateixa, (predomini de rumba, la veu de David, lletres que parlen del barri en que van créixer, de sentiments i que probablement alguna ha estat escrita amb Sabina sonant de fons), a més, cal tenir sempre en compte les recuperacions que fan cada disc de temes de la gènesi del grup, la maqueta que van gravar abans de sortir a la palestra l’any 1999.

A partir d’aquí, els canvis de torn. A saber, l’ampliació del cupó de rock amb guitarres elèctriques, alguna remor de hip-hop encartonat i fins i tot una mena de cançó de bressol –Pesadilla- que, acompanyada amb veus infantils i el so d’un giny creat l’any 1919 que torna a estar en auge, el theremin, explica una experiència penitenciaria, tal com poetà Miguel Hernández i musicà Serrat, però destinada a ser enterrada amb la fi de la promoció. En canvi, altres cançons, duen el fat de sonar tot l’estiu –amb gira inclosa- com el single Cuando amanece, amb videoclip d’estil “tarantinià” i cançó bessona, això sí, de Tu calorro (primera peça del primer disc), d’on fins i tot han recuperat la veu femenina de Chonchi Heredia.

Amb Allenrok també han tornat les referències dels inicis al món caló, alguna pinzellada d’instruments de vent i les ja famoses parades en sec abans de les tornades més enganxoses, tal com passa en el que serà el segon single del duet, Vientos de tormenta, un autèntic vendaval de potència vocal de David, que sobtarà a propis i estranys. Posteriorment es promocionaran cançons més melòdiques, també marca de la casa Estopa.

El disc, produït per primer cop pels Muñoz, conta amb una caràtula naïf dissenyada per un amic de tota la vida, el qual ja va crear el grafisme de l’anterior Voces de ultrarumba. Ara representa el mapa d’un parc d’atraccions inspirat en espais de Cornellà i on cada cançó del disc és una atracció, cadascuna de les quals dissenyada amb la fórmula de l’èxit que permet als Estopa omplir el Sant Jordi, com faran el pròxim 13 de juny.

Escacs

Hi ha en l’univers de les relacions naturals i humanes diverses normes no escrites. Una es pot observar en el Delta de l’Ebre, on hi viuen en aquesta època de l'any les aus de la migració hivernal, aquelles que provenen del nord d’Europa. Una altra la observem en el metro de Barcelona quan acaben els partits del Barça. És la migració nocturna, d’aquells que van del barri de Les Corts a la resta de la ciutat, i com dicta la llei no escrita, l’Ajuntament de Barcelona obre el metro fins una hora més tard.

Ahir el Barça va disputar les semifinals de Copa contra el València a les 22h, i per tant, el matx va acabar a tres quarts d’onze llargs. Però el metro va tancar puntualment a les 0 hores, tal com fa en la resta dels dies que moren sense pena ni glòria en les pàgines de la ciutat. I així es va trencar la norma no escrita entre aficionats, Club i Ajuntament.

Preguntat a Rac1 un dies abans, l’alcalde Hereu, va dir “La ciutat no es pot adaptar a aquests horaris”, i va aclarir “s’ha de pensar que si s’activa el metro, s’activa tota la xarxa”. Si Mahoma no va a la muntanya... adaptar l’horari del futbol a la ciutat seria la solució. Però Hereu, només té potestat –y responsabilitat- sobre el metro (5 línies, amb les seves respectives estacions des del Besòs al Llobregat); així que va tancar el metro, és lògic.

El partit va ser emès per Tele 5 en rigorós directe. La mateixa cadena va escollir l’horari, el de màxima audiència, desprès de les exitosíssimes “Escenas de matrimonio”. A la reunió de l’empresa hi van estar d’acord des del director de programació fins al conserge. Les deu, van sentenciar. Cap d’ells tenia entrades pel partit i el minut d’or va ser vist per més de 6 milions d’espectadors, així que la decisió és lògica.

Vaig trobar un poema que es diu Ajedrez: “Dios mueve al jugador, y éste, la pieza. ¿Qué Dios detrás de Dios la trama empieza?” El Club és qui va obrir el Camp Nou a l’hora “acordada” –remarco- amb la televisió. ¿Perquè s’hauria de preocupar de prendre mesures per la mobilitat dels 74.378 espectadors que van assistir al camp? Ja n’hi havia prou amb haver situat l’equip a 2 punts del Reial Madrid. El partit, a les 22 hores, en homenatge a la classificació. El que el Barça et dóna, el Barça t’ho treu. És lògic?

Per acabar, un petit homenatge a l’últim mono. L’espectador sofert, el que va assistir al camp per passió, per què paga la quota cada més o per problemes a casa. Tan se val, segur que tenia els seus motius lògics. Com el de marxar cinc minuts abans per agafar el darrer metro. Xavi va marcar quan passaven 4 minuts, era lògic.

Josep Cuní analitza àcidament l’estat del periodisme.

No van caldre presentacions. Així ho va decidir, amb bon criteri, el degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. D’aquesta manera, es disposava a escoltar les dues hores llargues en que Cuní va fer una exhibició de capacitat crítica, de desimboltura en tots els tempos de la xerrada i on fins i tot es va permetre de passar revista entre el públic, nombrant pel nom a diversos periodistes assistents; un públic, val a dir, que no omplia el petit recinte d’actes del Col·legi de Periodistes.

Cuní va definir-se com un periodista en vies d’extinció. A través de la seva experiència va desgranar les vicissituds del periodisme, des que estava tenallat fins a la llibertat d’expressió. La crítica més mordaç, gairebé virulenta, va ser la de l’actualitat, que va situar sota la por dins les trinxeres ideològiques. També va destacar els excessos, tan el de “conya marinera”, com el de transcendència. De la mateixa manera, va criticar la premsa rosa, de la qual va dir què, hi suma el negre i envernissa de groc els temes que tracta. Va ser en aquest punt on, Cuní, va fer autocrítica i va dir que ell també utilitza aquests colors en la seva paleta, ja que és el que l’audiència demana, i l’audiència no és fidel.

També va remarcar, que el codi deontològic, tot i no diferir de la realitat, en fa el camí paral·lel, mentre que la universitat està massa ideologitzada degut al predomini de la teoria. Per acabar el repàs a l’actualitat, el presentador dels Matins, va advertir que ja no es contrasta la informació amb la mateixa veracitat amb que es feia abans, i va apuntar a aquest canvi a l’immediatesa d’Internet.

El periodista de Tiana, va fer, també, una ullada als seus inicis a Ràdio Terrassa, on les dificultats se superaven degut a la vocació. Mentre que de la transició va destacar l’esverament periodístic en l’afany de buscar notícies, el qual va provocar formes més frívoles què, segons el periodista, han quedat i no sap perquè.

Finalment, en el torn de preguntes, Cuní va criticar la paradoxa d’audiència i qualitat que s’exigeix als mitjans públics. Per acabar, va mostrar la seva cara més personal al rebel·lar que arran de situacions com el conflicte àrab-israelià té la sensació que fa “el mateix programa des de fa trenta anys”. Si algú no coneixia Josep Cuní, després del seu nu intel·lectual, no van caldre presentacions.

Quelcom a dir si et pregunten per en Jordi.

Al migdia, quan arribo a casa, dino mirant el TN de Tv3, de la mateixa manera que ho faig quan sopo. La resta de la programació que miro és molt variada, des d'entreteniment fins a documentals o debats. El que sí miro sempre, independenment del meu temps lliure, són les retransmissions esportives i els programes de literatura "L'hora del lector" i "Página 2". Pel que fa a la premsa, tinc la gran sort que el meu pare regenta un bar. Allà reb diferents diaris catalans i esportius com són El Periódico, La Vanguardia i l'Sport. Dels diaris generalistes, en llegeixo els articles d'opinió dels columnistes de més renom com són Espinàs, Monzó o Porcel. També llegeixo l'entrevista de la contraportada. Mentre que a l'Sport li faig una ullada.
No sóc una persona amb ídols ni referents, però si fos envejós, desitjaria empènyer del púlpit els periodistes d'opinió. O potser robar-los la màquina d'escriure.
Pel que fa a les aficions, els apartats que més m'agraden són el d'internacional, amb predilecció per l'Àfrica subsahariana sobretot; suposo que arran de llegir Èban de Kapuscinski. També m'agrada l'apartat de cultura, especialment la literatura.