Fingir o no fingir, aquesta és la qüestió

A finals de l’any passat, l’empresa de preservatius Durex va publicar una enquesta on assegurava que el 81% dels homes arriben a l’orgasme durant les relacions sexuals enfront el 52% de les dones. Amb aquests resultats veiem com hi ha un 29% de les dones que han enganyat a la seva parella durant la relació sexual, un percentatge que, segons sexòlegs va augmentant desmesuradament. Al llarg dels anys s’han fet nombrosos estudis, pel·lícules, articles i llibres que en parlen: llibres que fan comèdia, “Antimanual de sexo” de Valerie Tasso i de vegades drama, “Intimidad y Sexo en 10 y 1 noches”, gags en pel·lícules d’humor, “Cuando Harry encontró a Sally” i sèries que focalitzen com afecta l’engany a les relacions de parella com el cas de “Tell me you love me”. Tot aquest material no deixa de tenir un valor crític en aquesta societat de la mentida, de fingir orgasmes per enganyar com et sents realment en el moment que estàs al llit amb la teva parella. Sexòlegs, escriptores, periodistes i terapeutes han donat resposta al per què d’aquest misteri.

Primera raó: Fingir per no ferir

La majoria de la població femenina fingeix per satisfer la parella i no ferir-lo; “es pensen a vegades que estan fent el polvo de la seva vida, i no és veritat, hi ha cops en què ho fan millor” assegura una de les testimonis entrevistades. El metge-psiquiatra i terapeuta de parella Mariano Betés, confirma que les dones fingeixen perquè estimulen a la parella; “la sensació de què la parella està excitada, excita al seu company i ell sent més plaer”. La dona creu que fingint, la seva parella es sentirà satisfeta de la relació, i no li qüestionarà la seva situació en el llit i l’estratègia emprada. No obstant, la dona mentirà sense voler tenir consciència de què la relació al llit, novament, ha estat un fracàs. De fet, Betés ha afirmat en més d'una ocasió que l'orgasme és la mort del sexe i aposta per el sexe tàntric com a mètode molt efectiu per crear una atmosfera de plaer i compartir amb la parella.

Segona raó: Fingir per fugir

Mariano Betés afegeix que, a vegades, fingir l’orgasme és la única sortida que es troba la dona per fugir de l’assetjament de l’home, sovint pesat o penós. És el cas de les altres entrevistades que relaten que van fingir per aquesta raó: “va ser amb una parella d’una nit, estàvem a la platja i ell em va confessar que era verge... va estar una estona intentant satisfer-me amb una penetració molt rítmica i avorrida i vaig haver de fingir perquè parés, li donés dos copets a l’esquena i marxés”. I un altre: “portàvem una hora pum pum i no m’agradava gens, vaig haver de fingir perquè no es frustrés, la culpa no era seva”. En aquí cal diferenciar que aquesta raó la utilitzen dones que s’acosten amb homes que han conegut aquella mateixa nit i que no senten cap tipus de preocupació per ferir els sentiments de l’acompanyant, més que res, per la poca confiança que desprenen. Si el cas fos amb la parella estable i les dones qualifiquessin les seves relacions sexuals com a “pesades, avorrides o penoses” no faria falta fingir, perquè la insatisfacció femenina acabaria tallant la parella. Ana Blesa, sexòloga, afirma que en el moment que la dona comença a fingir “cau en l’error absolut: si l’home creu que tot està bé, no investigarà, aprendrà, i no canviarà la seva manera d’actuar”. Les dones no pensen en la frivolització que demostren fingint a la seva parella i no es donen compte que si realment es vol fugir de la relació sexual, més val no acostar-s'hi ja d'entrada.

Tercera raó: Fingir per por

Jairo Bouer és un sexòleg brasileny que l’any passat va ser conductor del programa Eròtica del programa de la MTV del seu país. És conegut per les classes que imparteix a Brasil sobre sexe, tant visitant fabelas com importants clubs de rics. Bouer afirma que la dona fingeix bàsicament per por; “les dones han de demostrar que són unes autèntiques serps al llit i no volen ésser considerades fredes o traumatitzades pel sexe que acaben de tenir amb la parella”. El sexòleg assegura que les dones tenen por a no comprometre’s en el seu paper al llit i per això volen “ser aprovades per la seva parella” fingint l'orgasme i demostrant, que l'han tingut. Aquest cas passa sobretot en parelles on la dona se sent inferior, sigui per la seva autoestima com per altibaixos emocionals. S'estima a la parella i siguin quin siguin els problemes que té fora de casa, no els vol traslladar al llit. D'aquest nivell baix d'autoestima se'n deriva el baix nivell de confiança, tant amb sí mateixa com amb la parella.

Quarta raó: El coit no produeix plaer

Valerie Tasso ha publicat llibres com “Diario de una nimfómana” i l’ ”Antimanual del sexo”. Col·labora habitualment en programes televisius i se la coneix per la seva trajectòria com a conferenciant. Davant la pregunta “¿per què fingeixen les dones?” ella proposa una raó diferent. Segons Tasso, el model de sexualitat en què actualment ens trobem segueix sent molt patriarcal: els que han escrit sobre sexualitat han estat sempre homes i, això provoca que són els que han dibuixat el discurs normatiu del sexe. "Aquest discurs" afirma Tasso "es recolza sobre 3 potes: el coitcentrisme, establir el coit com a acció central de la relació sexual, el penis i la parella”. A més a més la sexòloga assegura que fins fa poc mai havia interessat la sexualitat femenina: “al segle XIX les dones no teníem ànima i Freud assegurava que una dona madura tenia orgasmes vaginals mentre que una immadura era clitoriana, és a dir, una dona que només pensa en la seva estimulació del clítoris". La sexòloga explica que les dones semblen tenir orgasmes vaginals i, com la vagina és casi insensible i moltes volen seguir el patró, deixen que se la fiquin en calent i sospiren per no haver de dir res. De fet, el clítoris, entre d’altres, és un òrgan dissenyat per al plaer tot i que el gran òrgan sexual és el cervell. Tasso s’atreveix a dir que “explicar que el coit no produeix plaer en la dona, és fer tambalejar el discurs normatiu del sexe” i això, de fet, només produeix satisfacció als homes.

L’orgasme no és necessari

Sense deixar enrere l’argumentació de la mà de Valerie Tasso, Marien Escort, ha volgut parlar sobre els orgasmes femenins i masculins i com li afecten en la seva professió. Marien és prostituta i defineix “haver passat per totes les condicions i modalitats de la prostitució”. Ella introdueix un nou concepte: la tirania de l’orgasme. Marien assegura que degut a la falta d’educació sexual “es creu falsament que l’orgasme és la culminació d’una relació sexual” i que si no s’aconsegueix “es generen les corresponents frustracions quan, en realitat, no és necessari tenir orgasmes per arribar a la satisfacció sexual”. Davant d’aquesta pressió cultural, el més còmode és fingir perquè “no sempre ve de gust aguantar la pressió”. Marien aconsella que convé més “no donar-li la més mínima importància i aprofitar el plaer que s’està sentint mentrestant”. A més a més, assegura que fingia més quan no era prostituta, i que ara, “no em sento obligada a fingir, i si per això he de perdre clients, els perdo”. Marien considera que d’aquesta manera reeduca a les persones perquè creu que realment molta falta en fa i, sobretot, en camps com el sexe.

Els homes també fingeixen

Marien Escort també fa referència a què els homes fingeixen “i més del què creiem”. Pels homes es més còmode fingir que reconèixer que han tingut un gatillazo o que no han pogut ejacular, per molts motius, aprofitant que porten preservatiu i és molt fàcil dissimular-ho. Un dels misteris de la sexologia moderna és trobar solució a la no consumació de l’orgasme masculí malgrat la força de la seva erecció. Per altra banda, hi ha més casos en què l’home fingeix, confessen haver ejaculat quan ella arriba a l’orgasme i després, o bé intenten anar a pel segon coit, o bé fingeixen el segon orgasme perquè no són capaços d’arribar-hi. A més a més hi ha un altre sector d’homes que no ejaculen per por de provocar un embaràs no desitjat i d’altres que prefereixen estalviar energia seminal per a la seva amant o per masturbar-se veient porno. No obstant hi ha homes que ho fan al revés, que guarden el semen per a la seva dona perquè no sospiti de la seva infidelitat.


“Una mentida és com una bola de neu: quant més temps es fa rodar, més gran es torna” Martin Luter King

Seguint el proverbi del títol d’aquest punt final, el més fàcil, per més complexa que sigui la situació, és aproximar-se a la veritat. Recollint les experiències dels diferents autors que han volgut expressar la seva idea sobre “¿per què fingeixen les dones?”, hem de començar a ser sincers amb una cosa tant simple com l’orgasme en una relació sexual. Hem de deixar enrere el model patriarcal de la relació que estableix que el punt culminant és l’orgasme i tal com diu Marien Escort hem d’aprofitar tots els moments amb la nostra parella. Si fingim perquè no ens ha agradat la nit, hem de confiar en la estabilitat de la nostra relació i explicar que hi ha hagut de dolent perquè cara el pròxim reencontre, sigui millorable. Tot i semblar un discurs moralista i basat en ideals som conscients de què tractem un dels problemes més complicats a l’hora de parlar d’inapetència sexual perquè ratlla la mentida constantment. Hem de ser capaços de dir quan no tenim ganes de fer l’amor, i quan sí, de la mateixa manera de què ens agrada i que no, i hem de saber entendre'ns i aconseguir una màxima compenetració de parella. La solució rau entorn el treball en equip i la comunicació, amb molta confiança i compartint a cor obert els sentiments i fantasies que es viuen en el moment.

Els turistes de la Plaça Catalunya

Sigui vorejant la plaça o creuant-la de punta a punta intentant esquivar els coloms barcelonins els turistes busquen el seu bus, els vagabunds troben el seu llit i les manifestacions, el seu punt de partida. I és que la plaça Catalunya és, per excel·lència, el punt d’inici i final de qui vol conèixer la ciutat comtal. Seguint la mirada de la figura nua assentada en una cantonada de la plaça, arribem a una família xinesa que aprofita la font i l’edifici del Banc Santander per fer-se fotografies. Volen una foto conjunta, i buscaran qualsevol de les persones que, amb presses, passen davant d’ells per comunicar-se amb gestos de què es volen fotografiar tots junts. Un home es para en sec per fer-los cas i els fa una fotografia sense deixar al terra el maletí i les bosses del dinar que duu a les mans. Fa la foto ràpid i marxa. El pare xinés estarrufa el nas quan veu la fotografia i la vol repetir, però el fotògraf ja havia marxat. Els fills juguen a empaitar coloms i la mare es desespera darrere ells. La fotografia s’haurà de posposar.

A pocs metres de mi, una altra família de turistes compara dos mapes i discuteixen el camí que han de seguir per arribar a la Pedrera. Es nota qui porta la veu cantant, perquè el pare indica, a crits, que a la Pedrera s’arriba per Rambla Catalunya. La mare, es desespera, i en contra de tots els prejudicis dóna amb el camí encertat; Passeig de Gràcia, tot recte. Els nens, vermells per falta de crema solar, busquen l’ombra dels arbres i s’asseuen cansat de caminar. La mare decideix buscar ajuda i se n’adonen que els estic observant, molt de prop i que puc saber com s’arriba: “We want to arrive to Pedrera...” (són anglesos, els entenc i abans que acabin la frase contesto...) “Yes, Passeig de Gracia, more or less, 500 metros”. La dona em somriu, i li diu al marit que, sense contestar, comença a caminar i a animar als fills a que s’aixequin. Els nens xinesos es creuen pel seu camí, que encara persegueixen coloms, un vagabund els veurà i cridarà que els deixin en pau. Del crit, s’espanten, i també es porta un ensurt la dona, que agafarà els mapes del seu marit, i indicarà que caminin més ràpid cap a Passeig de Gràcia.

Les ruïnes de la política

Ara fa 18 anys, els arquitectes Giorgio Grassi i Manuel Portaceli van portar a terme el projecte de rehabilitació del Teatre Romà de Sagunt. El seu, era un projecte ambiciós: volien ressuscitar el teatre perquè tornés a ser escenari dels espectacles del poble i el interès de tot aquell amant de la història que s'hi volgués apropar. Un cop acabades les obres, la gent del poble va sortir al carrer, es va quedar sorpresa pel disseny modern d’aquell teatre: uns grans blocs de marbre, quadrats, conformaven les grades, els accessos, els passadissos i de l’escenari, d’aquelles runes de 1,20m, van passar a conformar-se 20 metres de mur. La rehabilitació, a més a més de tornar a acollir espectacles, va començar a formar part de debats i polèmiques entre els habitants de Sagunt. El projecte, motivat pel partit Socialista del País Valencià va provocar que el PP s’hi posicionés en contra, considerant-lo contrari a la Llei del Patrimoni Històric del 1985 afirmant que “la restauració del teatre (...) suposa una reconstrucció del mateix i, en alguns casos, una simple construcció d’un teatre romà, ignorant la forma que els elements reals tenien”. El PP es va sentir tant dolgut, que va arribar a Tribunals, per denunciar aquell mal a la història que els socialistes havien estat capaços de consentir.

Intel•lectuals, arquitectes i artistes s’han posicionar a favor i en contra de la demolició de la rehabilitació però els que més han volgut protagonitzar la polèmica han estat els historiadors que han vist més, en el Teatre Romà de Sagunt, una politització del problema que no pas una presumpta vulneració de la Llei del Patrimoni Històric. Els polítics han aprofitat la confrontació del poble de Sagunt que jutja l’estètica del Teatre per crear un discurs polític que allunyi al ciutadà del que realment estem tractant.

Al meu parer, cada polític s'ha volgut jugar les seves cartes sense tenir en compte les del contrari. Sense ànims de debatre sobre un mateix terme, cadascun ha optat per defensar una interpretació del projecte, ignorant que ambdós parlen de conceptes ben diferents. El projecte de Grassi i Portaceli portava el títol de rehabilitació i com el nom ho indicava, es va tractar en què el Teatre Romà tornès a funcionar. El PP, va remetre que allò era una falsa restauració, i s'hi va oposar completament, tenint en compte que la restauració permet conservar el teatre com a monument històric per estudiar-lo des de les runes que avui en dia es mantenen. Ambdós partits s’han anat acusant de dos conceptes absolutament diferents que s’apropen més a un judici estètic que no pas a l’ètic. Ja no és tant sols buscar el tema que permeti refer un discurs polític que enfronti el poble de Sagunt, sinó una manera de jutjar i acusar a l'altre sense cap tipus de punt en comú per debatir. Uns parlen de rehabilitació, els altres, de restauració, i fan creure que tant l'un com l'altre es senten interessats per el teatre quan en el fons, el que volen és crear un propi debat sense fonament. Si el marbre del teatre és adient o no, si s'ha demacrat la història romana, si s'ha ferit el sentiment del poble saguntí, són premises que la política municipal pretèn passar per alt a l'hora de crear un discurs que només busca adeptes.

Ara, els populars, es proclamen vencedors d’aquesta lluita des de que al gener una sentència del Tribunal Suprem de Justícia de la Comunitat Valenciana va dictaminar que la restauració del Teatre Romà de Sagunt serà enderrocada en 18 mesos. D’aquí poc més d’un any, el Teatre Romà de Sagunt tornarà a ser una ruïna, unes quantes pedres de museu, que recordaran que va haver un temps on l’Imperi Romà va voler asentar-s'hi vora el mar. Sigui per la vulneració de la llei de Patrimoni Històric, com la falsa restauració, com la no encertada rehabilitació, el que quedarà demostrat serà que l’enderroc ha estat una conseqüència immediata de les ruïnoses polítiques que es fan servir en el nostre país.

Els llibres i les roses envaeixen la ciutat

Des de primeres hores del matí, Sant Jordi ha ocupat els cèntrics carrers de Barcelona. La gent ha passejat, mirat, encuriosit i fullejat llibres del centenar de parades. Cada parada ha escampat la seva oferta i ha mostrat les múltiples possibilitats amb què compten en aquest dia on la lectura ha passat a tenir un primer pla. Uns quants llibres destaquen per sí mateixos, no necessiten publicitat perquè se'ls han emportat sense gaires preàmbuls. L'exemple estrella és el gran triomfador de la diada, "El juego del ángel", de Carlos Ruiz Zafón. Previst el seu èxit ja ha comptat amb una exclusiva carpa que ha aglomerat gent que desitja gaudir del seu llibre signat. No obstant, hi ha qui es conforma amb fotografies del seu autor, com el cantant Porta, que més que signar, ha estat seduint les càmeres de les seves seguidores. A més a més dels llibres i les roses, les aglomeracions i les pèrdues de nervis han estat protagonistes de la diada que, com cada any, han fet créixer l'esgotament dels més impacients.

Els principals mitjans de comunicació no han volgut perdre detall de la festa i s’han assegut a la Plaça Catalunya durant tota la jornada. TV3, Catalunya Ràdio i Onda Cero han demostrat saber connectar amb el telespectador mitjançant una constant interacció amb ell. Els mediàtics Manuel Fuentes, Josep Maria Cuní i Albert Om han concentrat un gran públic de neguitosa tercera edat que ha decidit sortir al carrer, malgrat el sol i la calor, per veure els seus personatges favorits en directe.

David N. Weiss "Guionistes i productors: David contra Goliat"

Després de donar unes breus pinzellades sobre la seva experiència professional, David N. Weiss ha argumentat quines van ser les raons per convocar la vaga de Hollywood l'any passat.

Pausadament, Weiss ha amenitzat la conferència amb diferents exemples i personalitats que s'ha trobat al llarg de la seva campanya de sensibilització i recolzament a la vaga. Un dels recursos utilitzats va ser el vídeo "Voices of uncertainty", un audiovisual que amb to irònic mostra l'explotació que sofreixen els guionistes per part dels productors i l'abús dels residuals. "Un residual" ha definit Weiss, "és tot el que guanya un productor per les vegades que es mostra la meva pel·lícula a la televisió, Internet... en definitiva, molts diners".

Sota el càrrec de vicepresident del Sindicat de Guionistes de Los Ángeles, Weiss ha anat recolzant la negociació entre guionistes i productors, amb l'esperança del benentès i l'acord entre els dos extrems per tal d'arribar a un tant per cent just i que sigui directament proporcional als guanys de les grans empreses. "I sort, que els productors, gràcies al govern de EEUU" afirma "ja no són propietaris dels estudis i ja no n'hi ha tants com abans".

El guionista ha conclòs la conferència amb el relat dels últims dies de vaga. Va ser en l'últim moment quan, cansat de tanta lluita, el Sindicat va veure com a Hollywood es produïa el miracle. Els productors van començar a entendre que els trossos de pel·lícula "no eren promoció d'ella" i els van començar a pagar. Els guionistes havien guanyat la guerra.

Davant la perplexitat del públic, Weiss ha finalitzat el seu al·legat afirmant no sentir-se "orgullós per aquella batalla" perquè no es creu "un soldat que tingui ganes de baralla". El guionista s'ha definit com una persona que, com qualsevol altre, vol donar de menjar a la seva família fent la feina que li agrada.

Del reportatge a la gran pantalla: la Maternitat d'Elna

El procés d'investigació que ha dirigit Assumpta Montellà en el cas de la Maternitat d'Elna correspon al títol de la conferència que aquest matí ha protagonitzat: "Recuperant la memòria". L'escriptora i historiadora ha compartit taula amb Jordi Creus, director de la revista Sàpiens i primer encarregat de donar veu a la història i Manuel Huerga, director del ressó mediàtic de la Maternitat en versió cinematogràfica.

Montellà ha destacat el seu interès per les històries anònimes, de gent senzilla i mancada de valor històric científic ("potser hagués interessat més una història d'Espartero") de l'etapa de l'Exil·li. Quan va descobrir el drama en què convivien els exil·liats en la platja d'Argelers, l'escriptora va començar a qüestionar-se la història des del seu punt de vista, femení, entorn la vida de les dones que tenien la menstruació, que parien i que es prostituïen per aconseguir menjar, aigua potable i medecines. Un 95 % de mortalitat infantil, alarmant, va ser el causant que aparegués la figura d'Elisabeth Eidenbenz, una dona que oferia l'oportunitat a totes aquelles dones a poder tenir el fill sense que hagués d'estar agonitzant en la sorra d'aquelles platges.

El director de Sàpiens des del primer moment que va saber el cas va identificar que allò era un boom mediàtic, "la millor història mai publicada per la revista". La redacció va publicar la "seva llista de Shidler", 597 noms de nens nascuts a la Maternitat que, segurament, no sabien com de significant va ser el seu naixement.

Des d'un reportatge de revista, fins la gran pantalla, "La Maternitat d'Elna" ha estat un dels grans èxits escrits en català que ja arriba a la cinquena edició. Ara, vol conquerir la resta d'Espanya, es publicarà a la Xina ("que tanta falta fa") i, amb la pel·lícula que està projectant en Manuel Huerga a la resta del món. "Una pel·lícula" assegura el director "que compta amb el major pressupost destinat a Catalunya".

És en aquest moment quan es comença a formar aquesta gran bombolla mediàtica que encara no veu final i que, segons l'autora, compleix la màxima de què "les grans històries surten sempre de les persones més senzilles".

"Ja és hora de què es recuperi la veu dels silenciats"

ENTREVISTA A ASSUMPTA MONTELLÀ

Assumpta Montellà és escriptora i historiadora. L'any 2005 va escriure la "Maternitat d'Elna" i, tres anys després i amb tots els exemplars esgotats arreu de Catalunya, el llibre està desencadenant una bombolla mediàtica que desembocarà al cinema.
La Maternitat dElna descobreix un dels capítols més dramàtics de la nostra postguerra. Entre 1939 i 1944, la suïssa Elisabeth Eidenbenz va salvar la vida de 597 infants. Eren els fills de les exiliades catalanes i espanyoles que malvivien en els camps de refugiats republicans a la platja d'Argelers.

Per què va escollir parlar de l’exili?
Perquè de la Guerra Civil hi ha molts llibres al Corte Inglés i de l’exili es parla molt poc. I l'exili no va ser poca broma, era la primera vegada en la història del nostre país que es va moure mig milió de persones amunt i avall.

Són les històries de gènere el llegat negre de la història?
Són totalment invisibles.

Per què?
Perquè són els homes els que guanyen les guerres. La dona queda invisible en la història. Ens quedem amb la Juana de Arco i poca cosa més. La “Maternitat d’Elna” és un bon cas per reivindicar la història de gènere.

I per aquesta raó, com tracta un tema de dones, se li han tancat moltes portes?
Més que tancar-se portes, no se m’obren. La “Maternitat d’Elna" tracta una història més humana que acadèmica. Els companys em deien “no perdis el temps, és només la història d’una dona que ajuda altres dones”. La “Maternitat d’Elna” es va descobrir perquè jo vaig fer preguntes que mai un home hagués fet; què els hi passava quan tenien la menstruació, com havien de parir... i aquí vaig veure el desastre dels nens que morien a la platja.

Tenir com a principal font d'informació la memòria oral, i en aquest cas, de la gent de la tercera edat, fins quin punt és complicat?
És una eina d’investigació molt poc usada perquè es diu que només es pot recuperar un 2% d’una memòria oral. És molta feina per tant poc resultat.

I llavors, perquè l’utilitza?
Perquè entenc que és important. Els meus col·legues de prehistòria, cada cop que han de fer una evocació del passat han de suposar i imaginar uns escenaris. Jo tinc l’oportunitat d’anar a preguntar què passava a l’exili. Sí que cadascú té una memòria molt subjectiva i això pot no ser real, però després tens hemeroteques per poder encaixar aquest record.

Però la memòria oral no ajuda a obrir velles ferides?
Sí, però has d’intentar explicar que tots tenim dret al nostre passat. Els que van guanyar la guerra van estar 40 anys explicant-la, ara, potser toca que l’expliquin els que la van perdre. És donar veu a gent que durant molt de temps ha estat silenciada. Tothom es pot callar si vol.

Un dels testimonis claus de “La Maternitat d’Elna” ha estat Elisabeth Eidenbenz. Com és aquella persona que tant va fer?
Jo m’esperava una persona més sensible, més tendre, més humana, i va resultat ser una dona rigorosa, freda i amb una actitud distant. Em va desconcertar una mica. Després coneixent-la ho he entès: és germànica, d’una altra banda de món que és diferent. I ja, amb 95 anys, passa de tot i de tothom. Té una força mental molt gran i té unes prioritats de valors molt clares. A més, té una lògica aplanant i molta coherència, i això ho va traslladar a la Maternitat, amb unes normes i regles ben establertes.

Què pensa l’Elisabeth de les guerres d’ara a l’Orient Pròxim?
Ella diu que la humanitat, malgrat tot, no aprèn. Es morien de gana a la platja d’Argelers però es continuen morint de gana a Etiòpia. Ella continua col·laborant, ara, econòmicament, amb uns camps de refugiats pakistanesos, perquè continua creient que cal ajudar.

Com creu es pren que a Vic o Bigues tingui, un carrer o una plaça, el seu nom?
Jo pensava que li faria gràcia i el primer que em va dir va ser “ah, i sense el meu permís?”. Va sortir amb la seva lògica de la coherència. La Generalitat va atorgar-li la Creu de Sant Jordi i ella no va anar a collir-la perquè aquell dia collia pomes. Ella, amb la seva lògica, va dir que això es tenia d’haver planejat amb més temps. Realment tenia raó.

Com era la vida en la Maternitat?
Era una bombolla d’oxigen enmig d’un oceà de destrucció, segons paraules de l’Elisabeth. La Maternitat era una parada d’aire per parar i després seguir cadascú amb les seves circumstàncies.

Una escena per recordar de tota aquesta investigació...
L’últim capítol del llibre explico com una dona que va tenir un nen a la Maternitat va tornar a la platja d’Argelers per circumstàncies personals. El nen estava una mica malalt i l’Elisabeth li va dir que no tornés a la platja que el nen es podia morir però ella hi va anar igualment. La mare va demanar ajuda als gendarmes perquè li donessin medicaments però no li van donar perquè passaven d’ella. El nen es va anar morint. Quan va veure que li quedaven poques hores de vida, per estalviar-li el patiment, va anar al mar i el va ofegar. Aquest testimoni em va afectar molt. No vaig fer ús d’aquest patiment, el vaig explicar de manera molt lineal.

Com es sent després d’haver tornat el passat a més de cinc-centes persones?
No ho sé. Jo estic feliç d’haver recuperat el seu passat. Tothom té dret al seu passat, insisteixo. Ja és hora de què es recuperi la veu dels silenciats, dels fills dels vençuts.

Quina experiència emmarcaria del fenomen la “Maternitat d’Elna”?
Tot just comença el fenomen. Vaig fer el llibre al 2005, la vaig començar a buscar al 2001... tots estem a sota del paraigües de l’Eidenbenz: els nens de la Maternitat, les mares que els van tenir, els lectors, la pel·lícula que es farà, l’obra de teatre que es va fer i es farà...

I ara ve la pel·lícula...
Justament avui parlava amb en Manuel Huerga i m’ha dit que em busqui un vestit per anar a Hollywood a buscar els Òscar. El pressupost és molt gran. Acabarà tenint gran dimensió mediàtica.

Llavors, estem parlant d’una pel·lícula s’ “star system”?
Es rodarà en anglès i les actrius seran de primera línia internacional. Encara no m’ha pogut dir noms perquè no tenen els contractes tancats. No ens quedarem ni amb al Penelope Cruz, ni amb la Clara Segura, segurament sortiran, però en papers secundaris.

«Hi havia una mare que no tenia llet i el nen plorava de gana dia i nit. Quan es rendia de tant plorar, sadormia i ella lescalfava amb el seu cos. Les mantes que tenien encara estaven xopes daquells dies tan dolents de febrer. Quan sortia el sol, enterrava el nadó a la sorra fins deixar-li fora només al caparró. La sorra li feia de manta. Però al cap duns dies el nen es va morir de fred i de gana. Jo estava embarassada i només de pensar que el meu fill naixeria en aquell infern ja em desesperava.» Mercè Domènech (Portbou, 2004), extret del llibre "La Maternitat d'Elna".

Jonnhy Depp: de tisores a les mans a barber cantant

Sortint d’una filmografia destinada al públic infantil, Tim Burton, deixa en “Charlie i la fábrica de chocolate” i la “Novia cadáver” per tornar a estar en boca de tothom amb la negríssima versió del musical dels ‘80 “Sweeney Todd”. La pel·lícula, caracteritzada per una certa fredor (ja no tant sols per l’omnipresència dels tons negres, grisos i blaus sinó per la forma en què es tracta el crim), gira entorn la vida de Todd, un barber que després d’haver estat empresonat durant 15 anys decideix impartir la justícia de la seva pròpia mà matant a tots els que el van condemnar. Colze a colze amb ell, l’ajudarà la pastissera Nellie Lovett (Helena Bonham Carter, que va formar part de “El club de la lucha”). Una pel·lícula fantàstica que evidencia com, cada vegada més, l’autor vol explicar una mateixa pel·lícula mitjançant uns recursos bastant iguals. En “Sweeney Todd” però, Jonnhy Depp, la musa principal de Burton, prestarà la seva cantarella per interpretar al malèfic barber del carrer de Fleet.

Des d’una estètica bastant semblant a la d’ “Eduardo Manostijeras” i “Sleepey Hollow” l’actor consolida la seva cinquena pel·lícula amb el director. El pirata Depp, després d’unes quantes classes de cant, protagonitza les retallades cançons del musical (Burton va haver de reduir les 3 hores del guió original a la 1 i mitja que coneixem) provocant que, a més a més de la seva actuació, sigui valorat el seu càntic. Tot i sentir-se “avergonyit” i com “un idiota” mentre cantava (segons va afirmar en la première de la pel·lícula a Londres), “Sweeney Todd” ha guanyat un Oscar a la millor direcció artística i no ha tingut en compte la seva faceta de cantant.

No obstant, l’actor ha esmentat en diferents entrevistes que de petit ja estava arrelat a la música i que ha cantat en diferents bandes de rock. Ara, resultarà que Depp és cantant per vocació i, “aquell somni que de petit tenia” ja pot veure la llum. Potser, tal com esmenta la pel·lícula, “la venjança es serveix en plat fred” i, “Sweeney Todd”, en comptes de tallar la gola de cadascun dels seus clients la talli, en el mateix moment, a tots aquells que no el van parar a escoltar temps enrere.

“Benvolgut Mr AVE”

Tal com una setmana abans ho anunciava la ministre de Foment Magdalena Álvarez el dimecres 20 de Febrer va arribar l’AVE a Barcelona. Aquest tren ha causat una gran expectació entre els mitjans de comunicació: uns es barallaven per trobar la imatge més exclusiva de l’arribada i competien per apuntar amb més precisió el model del comboi, d’altres mesuraven la velocitat en què s’havia assolit el primer trajecte i uns altres, ara, premien la puntualitat amb què arriba a Barcelona (només ens superen els trens d’alta velocitat de Tokio).

Sense cap esperança de treure mèrit a l’assumpte aquell mateix matí, a les 7, a Sant Andreu Comtal es va avariar un tren de rodalies que provenia de Sant Celoni. Com a testimoni presencial de l’esdeveniment podria titular el matí com a caòtic. L’hora punta en què viatgers del Vallès Oriental es traslladen a Barcelona són les 7, i és sovint trobar-se que els trens arriben fins a un quart d’hora tard. No obstant però, a conseqüència de l’avaria, vam quedar “segrestats” 45 minuts entre l’estació de Montmeló i Mollet sense rebre cap tipus d’informació. La gent es va començar a lamentar de la situació en la què estàvem i els nervis van poder amb tothom: amb un que es reia perquè assegurava que ja li feien fora de la feina i un que plorava perquè havia de presentar un projecte davant d’un tribunal universitari. Un cop va arrencar el tren, a l’estació ens esperava una gran multitud de gent que volia entrar al vagó i, amb empentes, les persones lluitaven i es barallaven per entrar al tren. Ja a Barcelona, i després de fer vint minuts de cua per demanar una reclamació, la resposta de la taquillera va ser la següent “Perdonen pero el tren ya no se puede considerar que lleve un quarto de hora de retraso porque ahora ya va bien”. I, efectivament, el tren ja no circulava amb demora perquè havia enganxat l’hora del següent.

Els mitjans de comunicació es van quedar cecs amb la inauguració de l’AVE. Van nomenar el retràs de RENFE com a “petites demores de quart d’hora” quan, de fet, van provocar més que l’habitual. És impossible demanar que intentin arreglar el problema perquè ara, de fet, amb les obres de l’AVE a Montmeló i rodalies ens els trobarem sovint. Crec, que ara per ara, el que fa falta és potser una mica de cobertura informativa perquè si ja som ciutadans de segona pels polítics, almenys que la societat catalana sàpiga que mentre uns celebren amb xampany l’arribada de l’AVE altres encara patim les seves conseqüències. Si bé que els diners que es destinaran a les estructures ferroviàries catalanes són matèria de subhasta entre polítics, almenys que el número de milions que indiquen en els seus programes sigui versemblant o tant sols que pugui ser motiu d’esperança vers aquest fet que es repeteix dia rere dia.

Cuní: “Sóc un periodista que aviat estarà en una gàbia per a què li tirin cacauets”

El passat dia 21 de Febrer Josep Cuní va fer una conferència al Col·legi de Periodistes de Catalunya. El tema d’aquesta girava entorn la situació en què es troba el periodisme avui en dia. Malgrat exposar que no pot definir-se a sí mateix, Cuní va assegurar que és un periodista en vies d’extinció que “aviat estarà posat en una gàbia per a què li tirin cacauets”. Fent un balanç entre els dos pols en què el periodista s’ha anat movent al llarg dels temps, va fer referència a què hom ja no treballa per vocació. Hi ha una vocació inexistent: “per aconseguir el que vols fer fas el que fa falta i no demanes festa la nit de Nadal”.

El periodista va fer referència a les diferents pors de la societat: abans, la gent tenia por política, als poders, ara, les pors són a no perdre la feina i a la hipoteca. La gent té necessitat de show, d’un periodisme que jugui “amb tots els colors”; la crònica negra, la rosa i la groga, i d’una informació que ara per ara és mercaderia: es compra i es ven. Cuní va acabar el seu discurs indicant que anem cap a la consolidació de la pèrdua dels mitjans de comunicació. El conferenciant va deixar entreveure un futur pessimista del periodisme les arrels del qual remeten a l’ensenyament universitari, teòric i llunyà a la realitat.

Les inquietuds d’un públic que tot just ocupava mitja sala van quedar paleses en un torn de preguntes que es va allargar vint minuts més del compte. Davant la qüestió de si els informatius parlen massa de “la nostra realitat”, Cuní va assegurar que pensava en tot el contrari, que parlem de Pakistan, com si fos casa nostra: “Potser si que hi ha qui parla només de castellers, però en el cas del meu programa, tinc la sensació que parlem massa poc de Catalunya”.

Carmen Gonzàlez; premsa o televisió?

Em dic Carmen Gonzàlez i sóc de Bigues i Riells. Des de sisè de primària tinc clar que vull fer periodisme. De fet, no sabria ben bé si volia fer periodisme perquè m'agradava realment escriure o perquè vaig guanyar un concurs literari i em van regalar una mini-cadena. M'agrada molt la premsa però m'atrau molt la televisió. És, suposo que per aquesta raó que veig més que llegeixo.

Consumeixo programes informatius de TV3 (tant els informatius de l'analògica com la TdT) i, de tant en tant, faig "zapping" a l'informatiu de Matias Prats (ja sigui per tradició familiar com per necessitat d'escoltar la cara més pessimista del dia). Els diaris que llegeixo de dilluns a divemdres són el "20 minutos", els caps de setmana, "La Vanguardia" i tots els suplements que incorpora: el "TV Mania" i el "Magazine". La ràdio informativa l'escolto només quan no fan el Barça per la televisió o quan, malauradament, el meu pare em porta en el seu cotxe i té un desig profund de sintonitzar la COPE.

Les meves aficions es centren en el bàsquet i els esports en general. He estat tocant el piano durant deu anys i a més a més, sóc figurant de TV3. Raó de més, per sentir-me més interessada per l'espectacularitat de la televisió.