Immigració, solució o problema?

La immigració sempre és un tema que està en l’ordre del dia. Per a o per b, n’hi ha que diuen que només ens porten problemes mentre que d’altres asseguren que la seva arribada ens beneficia. Més enllà d’aquestes opinions i intentant sintetitzar la qualitat més aviat superficial d’aquestes divergències crec que la definició més encertada és que s’hauria de definir com a solució problemàtica.
La gent que es dedica a estudiar els desplaçaments migratoris asseguren que Espanya necessita d’uns 5 milions d’immigrants les pròximes dues dècades per mantenir la sostenibilitat de l’estat del benestar.
Vivim en una societat en la que les dificultats laborals, econòmiques, socials i sentimentals per concebre un fill són el pa de cada dia de molta gent. Si ens atenem als estudis econòmics podem dir que constaten que la immigració ha fet augmentar el PIB i la renda per càpita. Segons l’article de Josep Playà, “Els falsos debats sobre la immigració”, el fet migratori ha contribuit a flexibilitzar el mercat laboral i ha fet augmentar els ingressos de la Seguretat Social. I una altra dada que es presenta és que els treballadors estrangers aporten 23.402 milions d’euros d’impostos i reben 18.618 milions en serveis, segons fonts de l’Oficina del Govern. Com que estem analitzant el “problema” des de la vessant econòmica direm que els numeros indiquen que el consum de serveis socials per part dels immigrants estaria aparentment cobert amb els seus impostos.

Perqué doncs la realitat ens mostra una situació de saturació a les escoles i centres d’atenció primària, o insuficient número de beques de menjador i de pisos protegits?
En termes empresarials aquesta situació de col.lapse vindria donada per una mala gestió per part del govern. No es van preveure les consequències d’una societat cada cop més competitiva i dura. Quan de cop arriben noves notícies de les situacions incontrolables que a vegades sen’s mostren amb el tema de la immigració les polítiques d’estrangeria semblen realment un guirigall.

Però si econòmicament la solució necessita de ments brillants, en termes de convivència encara resulta més complexa. L’arribada d’una immigració a vegades en situacions de supervivència dispara totes les alarmes socials davant d’un increment de violència i vandalisme. A més, només cal donar-se una volta per certs indrets de la nostra geografia per veure com existeix aquest xoc entre cultures. La creació de barris o de zones on només i transiten persones d’altres cultures es cada cop més frequent i el govern ha de procurar cada cop més, polítiques integradores. I en relació amb aquest tema l’amenaça d’extinció del tarannà català preocupa a un país que malgrat l’actual dèficit d’infraestructures sempre ha estat capdavanter amb un savoir fer molt particular.

El tema del relativisme cultural
A més a més, en nom del multiculturalisme es poden dilapidar drets fonamentals dificils de conquerir, reflexionen algunes dones molt compromeses en l’igualtat de gènere com Pilar Rahola, especialista en el pròxim orient o Lídia Falcó advocada. L’arribada de població musulmana i la preocupació pel terrorisme islàmic posen en peu de guerra a molts col.lectius que veuen la immigració com la desmembració de la nostra societat i l’esfondrament dels pilars que la sustenten. S’ha de treballar perquè l’emprenta catalana no es dilueixi en un mar de multiculturalitat. Per aquest motiu tots els agents implicats, des de poders públics i mitjans de comunicació que són els responsables de com després puguin tractar la població aquest tema, han d’intentar establir un marc d’actuació per tal d’harmonitzar, respectar i defensar els drets de tots i garantir el futur de la societat, tan pels que venen com pels que som d’aquí.
Sobretot la tasca dels mitjans de comunicació ha de ser immensa, per tal de superficialitzar en nombroses ocasions els debats sobre polítiques, lleis i estadístiques que al fi i al cap només entenen els experts.

Amor de Nino Paletti

Quan un es posa a endreçar discos, perqué és una cosa que toca fer a totes les cases un cop cada força mesos, pot trobar joies com aquesta de la fotografia. Es tracta d'un recopilatori amb cançons d'estiu (tot i que és força evident per la portada) de Nino Paletti. A partir d'aquí entra la pregunta que es faria qualsevol persona normal: Va haver de treballar molt per aconseguir fer aquest vinil en Nino Paletti? Que se'n ha fet d'aquesta fantàstica persona? Mirant els títols de les cançons és prou clar que estava enamorat. Potser de la noia de la foto o potser de moltes perqué segur que n'hi ha una de Brasil, una de petita, una que vol que l'abraci, unes adolescents, una amb la que es va trobar a les dotze... Ara bé, el hit es l'última cançó: "Guarda tus besos para mi". Encara que ús pugui semblar una portada kitsch el fotògraf va treballar bé amb la combinació de colors i per tant existeix una sintaxis visual entre els rètols i els banyadors del noi i la noia. He intentat buscar informació d'aquest personatge a internet i no he trobat res interessant, ja que m'ha sigut impossible escoltar el vinil. Està rallat però segueix sent un tresor. Per mi té més valor que si es pugués escoltar perqué d'aquesta manera sempre tindré l'espineta clavada de saber com cantava Nino Paletti. A tots els que com jo, ús toqui endreçar cd's i per casualitat ús trobeu amb material similar intenteu escoltar-lo i si no podeu per algun impediment tecnològic podeu montar-vos un conte al voltant de la vostra reliquia. Ara que arriba l'estiu i segur que molts passareu per gasolineres feu l'esforç de comprar-vos un casset d'aquells que tenen en exposició per posar-lo al cotxe: David Binbal, Carobe Mix, Calenttito 2001 o Kin' Lafrika per 5 eurets.
Jo sempre pensaré que Nino Paletti hagués pogut ser un possible candidat al festival d'Eurovisió. Nino, allà on siguis i si per casualitat llegeixes aquestes paraules presentat per l'any que bé que amb Rodolfo només hem arribat a la setzena posició. Ja toca una victoria!

El gran misteri de l'experiència musical

El nostre cervell és la porta al coneixement del món. I entre el seu amplíssim catàleg de funcions i capacitats, una d'elles comença a ser mínimament entesa pels psicòlegs, els neuròlegs i els biòlegs: l'habilitat per concebre, composar, llegir, interpretar, percebre i disfrutar la música. Però perqué resulta tan important en l'investigació de la ment estudiar la nostra capacitat per crear i apreciar la música? Senzillament perqué el comportament davant d'una composició pot ser utilitzat com a pont cap al coneixement d'altres funcions cerebrals. Els psicòlegs han profunditzat en el tema i volen demostrar que les habilitats musicals són independents d'altres capacitats intelectuals com a mitjà per accedir a través de la música al coneixement de les peculiaritats de la ment humana.
A mi sempre m'ha semblat que la música és una d'aquelles coses que més val no aventurar-se a definir, cadascú la viu des d'un punt de vista molt particular i per tant és cadascú qui omple de significat (a la seva manera) el terme. El músic Frank Zappa deia que "parlar de música és com ballar d'arquitectura...". Per tant no cal definir paraules però sí que podem teoritzar sobre l'efecte que aquesta pot causar sobre l'ànim de les persones. Sense anar més lluny es pot afirmar que una melodia pot confondre l'interpretació de la realitat. Segons demostra un estudi de A.L Bouhuys al Journal of Affective Disorders (revista de fa uns quants anyets), a un grup de voluntaris se'ls hi va demanar que jutjessin l'estat d'ànim de varis actors que posaven cares d'alegria, tristesa o indiferència. Els que escoltaven músiques tristes tendien a interpretar els rostres neutres com a deprimits, mentres que aquells que escoltaven peces alegres hi atribuien expressions de bon humor.
Fins i tot els més petits ja es relacionen des de ben aviat amb la música. Es pot afirmar que els bebés de menys de sis mesos ja saben distingir melodies afinades i desafinades i experiments realitzats amb embarassades han confirmat que els fetus responen a estímuls musicals.
Fins i tot investigadors de la Universitat de Windsor i de la Universitat de Toronto han estudiat com perceben les escales armòniques els bebes menors de sis mesos. A un grup experimental de nens se’ls va assentar a les cames de les seves mares mentres s’emetien diferents sequències de notes. Cada vegada que es produia un canvi de sequència el nen reaccionava a ell, i se’l premiava amb una joguina.
Podriem qualificar aquestes investigacions de "frikis" però si més no, serveixen per adonar-nos que l’investigació psicomusical busca obrir noves finestres cap al camí a la comprensió de la ment.

Quan ella et mira

Interès i curiositat d’anar a aquesta xerrada per la gran quantitat de programes televisius en els que l’espectador hi té un paper fonamental. Xocant l’aparició d’Agnès Marquès, presentadora del TN caps de setmana de TV3 en la que he pogut comprovar que una bona sessió de maquillatge i estilisme poden fer-te semblar molt més gran del que ets. Deixant de banda aquesta petita espina clavada, endinsem-nos en el fantàstic món de l’exibisionisme, de l’altruisme o de la curiositat. Perqué aquest afany cada cop més gran de sortir per la tele?

Francesc Pou, director del programa Efecte Mirall ens ha mostrat un fragment d’aquest programa i en una posterior reflexió ha indagat en els perfils de persona que busquen les càmeres per trobar-hi algú que els escolti, perqué necessiten explicar els seus problemes més enllà de la pròpia familia i perqué en certa manera les camares els fan aillar d’una realitat a vegades un pel crua i monòtona.

Després Agnès Marquès ha puntualitzat entre les diferències que existeixen entre la televisió finestra que és la que es duia a terme fa uns anys i que encara ara podem veure en alguns programes, i la televisió mirall on l’espectador ha de veure’s-hi reflexat a través de persones o personatges propers. Operación Triunfo, Fama, Gran Hermano, El Diario de Patricia, Tienes Talento, La masia de 1907 o el propi Efecte Mirall són una mostra de la gran quantitat de programes on l’espectador participa activament en la televisió.

Jaume Vilalta ha explicat els seus inicis en el programa Betes i Fils on va haver-hi la primera aportació de l’espectador. I s’ha dedicat més a explicar-nos la seva trajectoria i a posar-se medalles que no pas a repassar i analitzar la pregunta del perqué aquesta afició de la gent de sortir a la tele.

Sempre hi ha una primera vegada

El primer llargmetratge, la primera pelicula. Són directors novells que busquen una oportunitat i que ens expliquen la seva experiència, plena de dificultats, alhora de fer una primera pelicula. Els conferencians són Rosa Aguilar, directora de la pelicula Lo Mejor de mi; Victor Maldonado i Adrian Garcia directors de Nocturna i Luis Piedrahita i Rodrigo Sospeña directors de La Habitación de Fermat.

Pels que volen estudiar o estan estudiant comunicació audiovisual males notícies i a més a més en repetides ocasions durant la xerrada: És molt complicat arribar a fer una pel.licula i el cinema espanyol està en suposada crisi. Des del meu punt de vista humil i jove, no m’han aportat res de nou. Ja sabem que es molt complicat fer una pelicula, que s’han de passar moltes etapes fins que no surt el producte final i que s’han d’aplicar una serie de models de com treballar: ser constant, pesat amb els que tenen els diners i insistir molt per arribar a aconseguir allò que volen.

El més interessant de la xerrada no eren els consells o classes magistrals dels ja directors, sinó més aviat les seves experiències personals, en les que el director i humorista Luis Piedrahita va posar-hi un toc d’humor que tots esperavem a vegades massa tímid per l'aforament i la serietat de les Jornades.

A més a més el que va resultar interessant era la diferencia entre els directors alhora d’explicar les coses  més que el contingut del propi discurs. Rosa Aguilar la directora bohemia amb pelicula de festival de cinema, els directors d’una pelicula d’animacio com a fet insòlit a Espanya que ens han aportat i explicat les diferències entre la producció amb actors i la producció amb animació. I els directors de la Habitacion de Fermat, amb un objectu clar: fer una pelicula comercial amb els minims costos possibles.

 

Els anglesos diuen: Sit!

Moltes vegades ens hem trobat en situacions dificils a la vida. Moments incòmodes, d’incomprensió, de fer el ridícul, de vergonya i fins i tot de patiment. Vull endinsar-me en el fantàstic món universitari… concretament en el mobiliari de les classes. Una cosa és patir en un moment determinat una situació indesitjable i l’altre es haver d’asseure’s cada dia damunt d’aquestes trossos de plàstic en l’intent d’arribar a ser una cadira i amb discriminació social per la gent que escriu amb l’esquerra. Recordem que el 95 % d’aquests artefactes són fets per a gent de dretes.
Moltes histories s’han trobat al voltant d’aquestes no-cadires. Moments de patiment, on per exemple un alumne alhora de baixar el braç per fer un examen es va pessigar amb la frontissa deixant sangtrait i marca perqué “constés” que ell havia assistit a aquell examen. N’hi ha d’altres que són una mica més repelents i que quan els professors decideixen separar els alumnes en cadira si i cadira no, pugen el braç (el de la cadira) per si hi ha un intent de copia dels seus veins.
Aquesta historia segur que tots l’hem patit alguna vegada o una altra i és que tots sabeu que les cadires de la facultat les van fer amb un relleu molt fi a la zona on nosaltres seiem. Doncs bé, no sabeu la vergonya que es passa quan un servidor o qui sigui porta botons al cul i al moment de canviar la posició per fer l’estada a la classe una mica més agradable, se sent un soroll que aviat els que tens al voltant poden relacionar amb l’escapament d’un gas no gaire noble. Segur que també a alguns els ha servit per dissimular i contesten: No, tranquil. És la cadira.
Són moltes les histories que es poden construir al voltant d'aquestes amigues. Al final acaben sent una companya més, amb les que hi tenim un tracte cordial i entranyable i que poden fer passar una tarda diferent a tots aquells que formem part d'aquesta experiència.

Caminant per la universitat he pogut veure com en alguna classe ja s'han posat pupitres amb cadires un pel més robustes... espero i desitjo que tot el que he explicat serveixi per seguir fent aquest canvi.

És un bon nano

Acostumo a veure els informatius de Tv3 perqué considero que a altres cadenes (Antena 3, Telecinco..) les notícies són massa irrellevants. Busquen l'espectacularitat i a vegades fins i tot ratllen l'absurditat ja sigui amb "record guiness" de truites més grans del món amb si la Britney Spears ha tingut un accident de cotxe.
M'agrada informar-me i acostumo a comprar quasi cada dia La Vanguardia. Valoro molt el nivell dels periodistes de cada mitjà i crec que en el cas d'aquest diari reuneix les condicions que exigeixo i el que m'agrada trobar-hi.
També treballo a la ràdio. A Alternativa Barcelona 102.4 fm. De moment faig radiofòrmula i d'aqui a uns dies començaré un nou programa a la ràdio del meu barri i col.laboraré en un altre programa fent imitacions.
M'agradaria molt dedicar-me a aquest mitjà i perqué es noti que vaig en serio ampliaré les hores de treball per arribar com abans sigui possible a algun lloc on pugui caure'm algun euro (RadioFlaixbac, Europa Fm..). La televisió tampoc la descarto.
També tinc dos grups de música. Un de temes propis que per cert el dia 1 de març toquem a la Sala Apolo i si teniu interès podeu treure les entrades a través d'Atrapalo.com
I l'altre és de versions, de grans hits de la historia de la música.


Intenteu saber més d'aquest home. És en Berto Romero, col.laborador del programa d'Andreu Buenafuente.