Al migdia, arròs i alegria

El passat cap de setmana va ser la Festa Major dels Sants Màrtirs de Vilassar de Dalt. Entre totes les celebracions n’hi ha una en la que tot bon vilassarenc no pot faltar: l’arrosada popular. Aquesta consisteix en l’elaboració i repartiment d’arròs a la paella de forma gratuïta a tots els assistents. No és tan sols una altra manera de celebrar la festivitat que omple el poble durant aquestes dates, sinó que també és un acte social en el que la gent es troba amb tota aquella gent que no veu normalment.

A primera hora del matí del dissabte, es podien observar com s’aixecaven diverses casetes de roba que venien tot tipus de productes artesanals. Una mica més enllà, mitja dotzena de persones preparaven una paella digna de ser la protagonista d’un anunci de rentavaixelles. Mica en mica, la gent anava arribant al parc central del poble, on també s’havien preparat activitats per als més petits. Els avis més atrevits es posaven en parelles per a ballar al ritme de la música que la ràdio local emetia en directe des d’una banda de l’esplanada. L’ambient de festivitat era evident, però la gent cada vegada es trobava més impacient. Impacient per a tastar un dels plats d’aquella enorme paella.

Però l’espera va valer la pena. Dues hores més tard del migdia, la música va parar per a deixar pas al dinar. Va ser llavors quant una allau de gent sorgida de tots els racons va aparèixer al mig del parc formant una fila que s’allargava cada segon que passava. Les dones, durant l’espera, aprofitava per explicar les últimes novetats de les seves vides o les dels seus familiars. Els homes, en canvi, preferien discutir sobre l’alineació que Guardiola utilitzaria en el partit de la tarda.

Una vegada tothom es va haver entaulat, va aparèixer un grup de joves que no va haver d’esperar per tal d’agafar el seu plat. Eren aquells que encara no havien anat a casa des de la nit anterior. Aquells que aprofitaven els seus últims esforços per menjar alguna cosa abans d’anar a dormir. D’alguna manera a les taules es va començar a parlar d’aquest grup de joves, mentre ells menjaven com si s’hagués d’acabar el món. Però en realitat el que sentien era una enveja sana i una certa identificació en el passat.

Són diades com aquestes en les que encara és possible reunir des del més petit fins al més gran, creant un ambient d’entusiasme i d’unió impossibles en un dia normal.

Roses i llibres al poble

Quin ambient més diferent al de ciutat! Tranquil·litat i proximitat: Això busca la gent que ha decidit celebrar la festivitat de Sant Jordi lluny de les grans urbs, sense estrès ni mals humors. És doncs, una forma completament diferent de celebrar el Sant Jordi, una manera del que en diuen “fer vida de poble”, retroban-te amb gent que no veus en el dia a dia i que aquest tipus de dates et permet establir-hi contacte.

A la Plaça de l’Ajuntament de Vilassar de Dalt s’aixecaven, poc a poc, una dotzena de paradetes cap a les vuit del matí. Semblava que el temps no acompanyava, doncs sempre s’ha recordat els “Sants Jordis” com a dies brillants i calorosos. Tot i això, el temps va anar aguantant i va permetre que la gent anés arribant de mica en mica a Plaça.

Es entretingut aturar-se a observar el recorregut de qualsevol persona per la Plaça. Els vilassarencs anaven apareixent i s’hi podien quedar tot el matí. Però no tan sols es passaven l’estona consultant llibres o comprant roses, sinó que també anant de parada en parada petant la xerrada amb algun dels botiguers. Això provocava un fet curiós i és que les persones més conegudes i/o implicades en el poble sentien la necessitat de comprar alguna cosa en cadascun dels improvitzats establiments, portant multitud de llibres i roses amb embolcalls diferents.

D’altra banda aquesta va ser una data perfecta per a fer una sortida en família. Els pares acompanyaven als fills a la Plaça, convençuts d’aprofitar la diada per comprar algun llibre i, d’aquesta manera, fer néixer l’amor a la lectura als seus fills. Tot i això, els nens no mostraven gaire interès. Preferien arrossegar a un dels seus progenitors cap a alguna paradeta, posant-lis ullets perquè els hi compressin alguna rosa de llaminadures, o simplement gaudir amb els jocs infantils que es preparaven a la tarda.

Però l’expectació més gran va ser quan un parell de mitjans de comunicació van aparèixer per a entrevistar la gent. Els nens corrien amunt i avall, esperant que fossin l’objectiu de la càmera en algun moment. Les àvies, més dissimulades, anaven a veure la parada que estaven gravant, amb la il·lusió de que fossin entrevistades per tal de poder presumir davant la família i els amics.

Files de nens que van a veure les paradetes del poble amb l’escola. Els Jordis entrant a la Plaça amb cara de glòria sabent que tothom els felicitaria. Els botiguers fent safareig. Així és va viure una de les festes més importants de Catalunya a Vilassar. Una festa popular en que un any més el més demanat van ser els llibres de paper i les roses vermelles. Una festa que ni el temps ni la crisi va arruïnar. Doncs sempre hi ha alguna excusa per a regalar alguna cosa a les persones que estimem.

SGAE: Vivint el passat

Comprar un MP3. Assistir en un concert benèfic. Sentir la ràdio a la perruqueria. Ballar en un ball nupcial. Poder veure les notícies a la Universitat. Rebre un USB de regal. En tots aquests actes la SGAE (Sociedad General de Autores y Editores) cobra un cànon, moltes vegades de forma injustificada. Injustificada pel fet de que aquestes plataformes no condicionen als autors en sí mateixos ja que aquests no s’utilitzen només per a l’ús d’obres de propietat intel·lectual. Però tot això pertany al passat. Si mirem el present veiem una ofensiva contra Internet. Parlem d’una ofensiva basada en el tancament de webs que explotin la propietat intel·lectual, la cultura, i la difonguin a la societat en general. Vist aquest punt ens hem de preguntar: És possible la cultura del “todo gratis” o preferim una cultura que bé donada per un monopoli que s’enriqueix a costa dels artistes?

D’això precisament va parlar Teddy Bautista, president de la SGAE, en la entrevista que li va fer Iñaqui Gabilondo a la CNN el passat 5 d’abril. En aquesta va afirmar que el format de l’SGAE tenia una constitució forta, digne de continuïtat. Personalment estic totalment en contra. La SGAE té la mateixa manera d’actuar que fa 30 anys. Però el major problema que ha tingut és que no s’ha sabut adaptar als nous temps, a les noves tecnologies. És molt fàcil demanar el tancament de centenars de pàgines web, sobretot si pots treure’n rendiment econòmic. A més, el tancament de webs perjudica no tan sols a aquells que s’enriqueixen culturalment a partir de les webs “llançadora”, sinó a tots els internautes. El que la SGAE ha proposat al Govern és el tancament de webs sense cap procés judicial. Trobo que això és un greu delicte en contra de la llibertat d’expressió i la intimitat ja que, si s’aprovés la proposta, el Govern tindria lliure desició en el control de la informació de Internet a Espanya.

Amb això no vull defensar la cultura del “todo gratis”, doncs aquesta només porta a l’extinció de la cultura. Això faria més mal encara ja que sense cap font d’ingressos les obres desapareixen del món públic. Però tampoc dono suport a la privatització de la cultura ja que l’única cosa que aconseguiríem és crear un èlit cultural. Em refereixo al fet de que tan sols una part de la població tindria accés a la cultura cosa que significaria donar un pas enrere respecte el moment actual. El que jo proposo és una modernització del sistema de consum cultural, una forma d’adaptar-se al futur i a les noves tecnologies.

Un dels principals problemes dels artistes del nostre país és la pressió que tenen per part de la SGAE. Aquesta obté els ingressos i els reparteix segons els seus criteris. Però el que realment és alarmant és que els artistes no tenen cap altra opció que ser socis de la SGAE per tal d’obtenir un rendiment per la seva obra. El que jo proposo per a aquest problema és el denominat Copyleft. El Copyleft és una fundació creada en contra del Copyright. Aquesta dóna major importància al creador, permetent-li utilitzar, modificar i redistribuir el seu propi treball, així com les obres que se’n derivin d’aquest. D’aquesta manera el creador obté un cert protagonisme que li permet obtenir rendiment directe del seu propi treball. A més, aquest pot permetre (si ho vol) la lliure utilització de les obres per a la difusió pública .

Una altra forma d’adaptar-se al futur sense privatitzar la cultura seria una plataforma a l’estil Spotify. Spotify és un programa que permet escoltar música sense restriccions, en el que s’inclou publicitat (que pot ser eliminada amb una quota fixe) i la possibilitat de comprar les diferents peces musicals. Basant-nos en això, la SGAE hauria de reconsiderar la forma de recaptació ja que aquesta passaria a ser la publicitat. Tot i això, la plataforma hauria de complir uns mínims de qualitat ja que sinó la competència d’Internet la faria fracassar. D’aquesta manera, també es solucionaria un dels principals problemes dels “pirates culturals”: la mala qualitat dels vídeos que es pugen a la web.

Crec que la SGAE necessita una renovació a fons. Una renovació en la forma d’actuar i recaptar els diners. És moral demanar un 10% dels beneficis d’actes solidaris fets per artistes quant s’han ingressat un total de 318 milions d’euros l’últim any? O demanar una rebaixa de l’IVA en els productes culturals de un 16 a un 4% amb l’excusa que els consumidors hi guanyen quan ells també obtenen un benefici? En el passat es va imposar un cànon per a tots els productes electrònics. Ara hi ha disputa a Internet. I en un futur proper es vol demanar una compensació per a les línies d’ADSL. Sincerament, trobo raonable que en buscar la paraula “ladrones” al Google els tres primers enllaços parlin de la SGAE.

Pilar Quer: "He vist a gent canviant-se de lloc per a no asseure’s al meu costat"

Pilar Quer Sopeña va néixer a Barcelona ara fa 54 anys. Dos anys després del seu naixement se li va manifestar neurofibramatosis, una malaltia amb la qual ha conviscut fins a l’actualitat. Després de més de 10 operacions per a millorar la seva salut i el seu aspecte físic, porta una vida “com la de qualsevol altra persona”. Actualment treballa en un centre públic de vacunacions i presideix, juntament amb el seu marit, l’Associació Catalana de la Neurofibramatosis. Amb l’Associació, pretén ajudar a les persones i els familiars de malalts d’aquesta malaltia minoritària.

- En què consisteix la neurofibramatosis?

- És una malaltia neurològica i genètica, normalment hereditària. Es caracteritza perquè t’apareixen taques de color cafè amb llet i petites berrugues als nervis de tot el cos. També surten pigues a les aixelles i als engonals i pot degenerar a escleriosi o problemes d’ossos. Els tumors normalment són externs i benignes però també n’hi ha d’interns, que poden desenvolupar-se i crear un càncer. Tot i això, no és possible dir exactament els símptomes de la malaltia ja que s’han trobat més de 300 persones en la que s’ha manifestat de forma diferent.

- Quantes persones pateixen a Espanya aquesta malaltia?

- Estadísticament hi ha unes deu o dotze mil persones afectades de la NF1, la meva malaltia. Aquesta és la neurofibramatosis més corrent i afecta a una de cada 3500 persones. També hi ha la NF2 que afecta a una persona de cada 40000. En aquesta els tumors són interns i afecten, en gran part, a l’oïda, la vista, l’equilibri i fins i tot a la parla. La NF2 és més complicada.

- En quin moment va començar a desenvolupar-se la malaltia?

- La malaltia va començar a manifestar-se quan tenia un any i mig. Va ser llavors quan se’m va començar a tancar la parpella i a inflar-se la cara. Em van començar a sortir fibromes, que es com es diuen els tumors, a l’ull i la galta. Els meus pares es van espantar molt. Em van portar a tot tipus de metges, des de dermatòlegs i oftalmòlegs fins a neuròlegs. Va costar molt saber què era realment.

- Com ha afectat en el teu passat la malaltia?

- Jo sempre he pogut portar una vida completament normal. Els problemes els he tingut amb la gent, que de vegades és completament ignorant. Amb això em refereixo a que de vegades s’han rigut de mi quant jo estava davant, m’han insultat o m’han senyalat amb el dit. Fins i tot, he vist a gent canviant-se de lloc per a no asseure’s al meu costat. Això fa mal, sobretot si ets jove i no comprens el què et passa. Fins que no acceptes i comprens la malaltia aquestes coses t’afecten.

- Què t’ha ajudat a tirar endavant?

- Una de les coses que m’ha ajudat més és treballar amb nens. En el centre de vacunació vénen molts nens. Ells em pregunten directament què em passa, però una vegada els hi he dit que estic malalta ja no necessiten saber res més, em tracten com un adult més. Moltes vegades m’ha fet més mal una mirada o un comentari d’una persona jove que no pas la innocència els nens.

- I la religió?

- Personalment, ser creient m’ha donat molta força. He estat en una comunitat cristiana durant molts anys i aquesta m’ha ajudat a tirar endavant en moments difícils. Aquesta comunitat cristiana em va acceptar com una més i em va ajudar a acceptar la meva malaltia i a comprendre a altres persones malaltes.

- Com t’afecta en l’actualitat?

- No m’afecta per a res. Porto una vida completament normal. Cada sis mesos m’he de fer tot tipus de proves però, excepte això, la meva vida és com la de qualsevol altra persona.

- Com es va formar l’Associació?

- En un moment donat, vaig tenir la necessitat de buscar a algú que tingués la meva malaltia. A partir d’una companya, vaig poder arribar a contactar amb la ex-dona del meu actual marit, que patia la NF2. A partir d’aquesta, vaig poder contactar amb tres persones més les quals també patien la NF2. Després, vam crear un grup d’ajuda mútua per la neurofibramatosis que va derivar a la Associació Catalana de la Neurofibramatosis.

- Què significa per a tu l’Associació?

- L’Associació és un pilar fort per a tirar endavant, tant per a mi com per als altres. Trobar-te amb gent té la teva mateixa malaltia i que pateix problemes similars ajuda molt ja que pots compartir temes, problemes, recomanacions i experiències. Personalment m’ha aportat molta confiança formar part d’una associació. A més, gràcies a la Associació vaig poder conèixer al meu actual marit (somriu). Això ha estat molt important per a mi ja que la meva parella em comprèn dins i fora de la malaltia.

- Quines són les funcions de l’associació?

- La principal funció de l’Associació és el recolzament de totes les persones que es posen en contacte amb nosaltres. A més, s’ofereix ajuda i informació a les persones que ho demanen. D’altra banda, una altra funció de la associació és donar a conèixer la malaltia a partir de conferències, congressos mèdics, trobades, etc. L’objectiu d’això és que la societat trobi normal la convivència amb la gent malalta.

- La vostra Associació va formar part de la Marató de TV3 de l’any passat. Què significarà això en el futur de la malaltia?

- Encara no hi ha res decidit. Hem entregat un projecte fet per diferents metges que pot ajudar molt a les persones malaltes de neurofibramatosis. Si s’accepta el projecte es podrà saber molt més sobre la causa del creixement de fibromes en aquestes persones. Ara per ara, hem d’esperar el veredicte per veure si ens l’accepten o no.

- Com veus el teu futur?

- Suposo que tal i com és el present, seguint endavant. La malaltia evoluciona al seu ritme però mentre que a mi no em perjudiqui podré continuar amb la vida que porto ara.

Noves formes d’ús del mobil

La conferència de “Els joves i el mòbil” ha mostrat noves formes d’ús d’aquesta tecnologia en l’actualitat, no des del punt de vista dels joves, tal i com diu el el nom de l’acte, sinó tenint en compte la societat en general. A més, també s’ha mostrat el canvi que han fet les persones en la intimitat en llocs públics al llarg de la història. La taula rodona ha tingut com a moderador a Daniel Aranda, professor titular de la UOC i doctor per a la Facultat de Comunicació Blanquerna.

L’acte ha començat amb una intervenció de Aranda, el qual ha descrit els múltiples usos de les tecnologies destinades a la comunicació en l’actualitat. Segons Aranda hi ha tres usos per a els mòbils: l’ús bàsic o adolescent, que és aquell que no té cap cost per al seu ús (MP3, tranferència de dades, etc.), l’ús orientat al control, referint-se al ús del mòbil en sí (trucades i SMS) i l’ús orientat a l’interès, és a dir, totes aquelles funcions destinades a necessitats personals (xarxes socials, informació, etc.).

Després d’aquesta breu introducció s’ha donat pas a David Casacuberta, professor de la UAB i assagista, el qual ha exposat com les noves tecnologies poden fomentar la participació local. Per a fer-ho ha necessitat descriure el concepte de mitjans tàctics. Aquests són mitjans massius apoderats, en un moment determinat, per als ciutadans per tal d’obtenir una millora social. Casacuberta ha remarcat que gràcies a les noves tecnologies adaptades als telèfons mòbils la crítica a partir de fotos, vídeos o cadenes de missatges s’estava convertint en un fet normal en la nostra societat. Aquestes podien esdevenir, per exemple, en smart mobs, organització de mobilitzacions, difusió d’informació o observació electoral.

El segon convidat de la conferència ha estat Jorge Luís Marzo, curador, escriptor i professor a la UPF. Marzo ha fet un canvi en la forma de tractar el tema, exposant l’evolució històrica que han tingut els mites de la mobilitat, la velocitat i la joventut des del segle XX fins a l’actualitat. Per a fer-ho ha tingut en compte el desenvolupament històric de la intimitat en els llocs públics. Ha destacat que els joves han estat al llarg de la història el principal públic per a la tecnologia, tot i que en un principi no es preveia així. Tot això exemplificant-ho amb suport gràfic que mostrava diferents situacions i invents que havien fet canviar la mentalitat de la societat.

Finalment, s’ha arribat a la conclusió que les noves tecnologies estan canviant de forma radical tant la vida en l’espai públic com en el privat. Aquest canvi, no significava una menor socialització sinó altres formes de comunicació.

En general ha estat una conferència interessant, tot i que hagi estat completament diferent al que el públic s’esperava. Això ha provocat que molts dels assistents hagin marxat cap al final de la conferència. Tot i això, hi ha hagut un ambient general d’interès i atenció en el que els convidats han exposat.

“L’impacte de les sèries” finalitza amb menys de la meitat d’oïents

L’acte moderat per Laia Aguilar, guionista de sèries de televisió com Vendelplà o Infidels, acaba amb una tercera part d’espectadors menys que quan ha començat. En aquest hi intervenien tres personalitats amb visions diferents sobre el tema: Alejandro Gómez, Joan Bas i Toni de la Torre.

Després de la presentació inicial de Laia Aguilar per tal d’introduir el tema, s’ha donat pas a l’intervenció d’Alejandro Gómez, exdirector de TV2. Gómez, en una intervenció ràpida, ha mostrat la seva opinió sobre la ficció en l’actualitat. Poc després s’ha extés en els avantatges d’aquest gènere, tals com la fidelització de l’espectador, el prestigi que comporta, la capacitat de repetició i la seva llarga vida comercial. A més, ha exposat també els desavantatges que comporta el gènere per a les productores ja que aquest és molt car, comporta molt de risc, té una producció molt lenta i la desició de la data d’emissió és complicada. Finalment, ha fet una crítica a l’extensió innecessària que adopten algunes sèries.

En segon lloc ha intervingut Joan Bas, conseller-delegat de Diagonal TV, el qual ha exposat, al llarg del seu temps de parla, les diferents sèries que ha produït Diagonal TV. D’aquesta manera, ha explicat els motius per els quals les sèries exposades han o no triunfat.

L’últim convidat a l’acte, Toni de la Torre, ha basat el seu discurs en les sèries nord-americanes. Per a fer-ho ha establert una data significativa a nivell mundial: l’onze de setembre del 2001. De la Torre diu que la caiguda de les Torres Bessones va provocar una angoixa que el cinema no ha sabut solucionar. Aquesta angoixa la relonen les sèries ja que expressen els temors de la societat del moment incorporant “enemics desconeguts”. A banda d’això, creu que l’èxit de les sèries nord-americanes és també gràcies a Internet ja que ha servit com a pont entre l’espectador espanyol i les sèries estatunidenques. La indústria, tal i com explica, s’ha sabut adaptar a aquest fet, cosa que ha fet que els guionistes pensin en Internet a l’hora de crear la sèrie. Tot això incloent diversos exemples de produccions nord-americanes amb trames molt diferents.

Per a concluir, es podria dir que l’acte no es trobava suficientment preparat ja que els convidats semblava que desconeixessin per complet el que els altres exposaven. Aquest fet s’ha pogut veure clarament a la ronda de preguntes ja que aquestes anaven dirigides a una persona en concret, sense que els demés convidats tinguessin una opinió clara per tal de crear diàleg. A més, l’expressió i vocalització d’algun dels assistents resultava massa ràpida o massa lenta per a la dinamització de l’acte, cosa que ha provocat la marxa massiva de la majoria dels alumnes que havien assistit a aquest.

Noves plataformes per l’audiovisual

Un dels actes d’inauguració de les Jornades Blanquerna, celebrades a la Facultat de Comunicació entre els dies 9 i 11 de març, ha estat la taula rodona “Noves vies de producció i difusió audiovisual”. En aquesta s’ha pogut gaudir de la presència de Laura Riu, Robert Figueras, Ferran Clavell i Antonio José Dominguez.

Quin serà el futur de l’audiovisual? Aquesta ha estat la pregunta d’iniciació a la xerrada que ha tingut lloc a les 10 d’aquest matí, després d’una breu introducció per part de la moderadora Laura Riu, actual presentadora de TVE. A partir d’aquí, s’ha introduït els diferents convidats, els quals pertanyien a diferents empreses que utilitzen les noves tecnologies com a mètode de distribució d’un producte audiovisual en concret.

El primer en parlar ha estat Robert Figueras, fundador de Filmutea i Experience Director de Panzer Chocolate el qual ha presentat un nou concepte de web com el que és Filmutea. Tal i com ha descrit: “es tracta d’una web per a la gent que fa curtmetratges”, “com un Facebook i Infojobs per al món audiovisual”. Per tant, es tracta d’una xarxa social en la qual pots interactuar amb persones que necessiten la col·laboració o contractació de serveis per a l’audiovisual en el que treballen. A part d’això, la web produeix continguts transmedia, és a dir, diferents formes d’interactivitat amb l’espectador que complementin el projecte principal, com poden ser novel·les gràfiques, jocs d’Internet, etc.

Seguidament, Antonio José Dominguez ha explicat una mica la història de Malviviendo, la websèrie de baix pressupost que produeix. També ha esmentat els diferents projectes que està produint, com El viaje de Peter McDowell o la nova campanya publicitària de Maphre. Tot això exemplificant-ho amb mostres de cada una de les produccions, cosa que ha fet sorgir l’interès del públic. Finalment, ha concluït dient que han aconseguit crear una imatge pròpia com a productora de baix pressupost.

L’últim convidat de l’acte ha estat Ferran Clavell, director de continguts de la CCRTV Interactiva. Clavell és l’encarregat, entre altres funcions, de portar les produccions de Tv3 i Catalunya Ràdio a altres plataformes com poden ser l’Internet (en xarxes socials o webs de continguts) o el mòbil (mitjançant la tecnologia Bluetoth o l’Internetmòbil).

Per a concluir, podem dir que ha estat una conferència interessant i amena, tot i el final gens oportú. En la ronda de preguntes, gairebé totes formulades per la moderadora, ha donat la sensació de que cada un dels convidats ha volgut autopromocionar-se, cosa que ha provocat que el públic es trobés menys atent del que havia estat fins el moment. A més, els participants tampoc han donat conclusions massa contundents a la xerrada, doncs aquestes han sigut la obligatòria adaptació dels mitjans convencionals a les noves plataformes de distribució i la interactivitat com a forma predominant en el futur audiovisual. Per tant, les bones expectatives que semblava que tindria la conferència han acabat amb un final completament diferent del principi, creant una sensació agredolça a les persones presents en la conferència.

“Coneixes en Ted?”

No parlo d’una sèrie emotiva. No és una superproducció al estil LOST. Ni una peça audiovisual complicada. Però tampoc és el seu objectiu ser-ho. How I met your mother era un petit projecte de Carter Bays i Craig Thomas per a explicar les bogeries que van fer en la seva joventut. Tot això incloent-hi grans dosis d’humor fresc, personatges molt ben aconseguits i situacions d’allò més originals que han donat com a resultat cinc temporades d’èxit als EUA i una sisena temporada en producció.

Es destacable veure com ens plantegen la història des de l’episodi pilot, doncs tota la sèrie és un flaix-back narrat per Ted Mosby (Josh Radnor), el protagonista, per tal de donar a conèixer als seus fills la història dels seus anys de solter. “Aquesta es la història de com vaig conèixer la vostra mare…”, la primera frase de la sèrie d’humor de la CBS. D’aquesta manera, la sèrie sens mostra a l’inrevés del que ens tenen acostumats, veient com el Ted ha aconseguit el seu objectiu: ser feliç i tenir una família.

A part de Ted, trobem a quatre personatges més que, d’una manera o altra, ens podrem sentir identificats: Marshall i Lily (Jason Segel, Alyson Hannigan) una feliç parella que porten tota la vida junts, Rovin (Cobie Smulders) una atractiva periodista canadenca que s’acaba de traslladar a Nova York i Barney (Neil Patrick Harris) un seductor jove de classe alta que ens sorprèn en cada un dels episodis de la sèrie.

La sèrie és pot considerar succesora de Friends, doncs realment es veu una clara semblança entre ambdós produccions. Molts poden pensar que aquesta es troba a la ombra de la mítica sèrie d’amics de Nova York, tot i que no és així. Cómo conocí a vuestra madre és una sèrie amb un humor més adaptat al moment actual, sense tabús ni prejudicis però amb una clara inspiració en Friends. A més, la curta durada dels episodis (20 min) agilita la narració, cosa que millora notablement el resultat final, donant-li llum pròpia.

Tot i això, no es tracta d’una sèrie perfecta. Els personatges són plans, potser massa tòpics, cosa que provoca, per una banda, que l’espectador els conegui ràpidament, però per l’altra, que les relacions entre els personatges siguin bastant previsibles. A més, el personatge d’en Ted en ocasions se’ns fa pesat ja que la seva contínua recerca de l’amor verdader fa que moltes vegades no toqui de peus a terra.

Per tant, si el que es busca és una sèrie complicada, amb grans càrregues emocionals i diferents trames que s’enllacen entre elles, aquesta no és la millor opció. Aquesta és una sèrie ideal per a tots aquells que busquin passar una estona gaudint d’un humor atrevit, simple, ràpid, sense tabús, actual i contagiós.

De sardina a sardina

No se si alguna vegada heu provat d’acostar-vos a una boca de tren i mirar a la gent que passa per allà però us puc ben assegurar que es tracta d’una acció satisfactòria. Des del lloc escollit podreu veure a la gent sortint i entrant alegrement, amb ganes de treballar, estudiar o de realitzar la tasca que tenen en ment.

Potser és perquè no tinc la sort de poder-me desplaçar fins a Barcelona amb cotxe, però suposo que hi haurà molta gent que es pot sentir identificada. Efectivament, parlo de les magnifiques línies de rodalies RENFE, les quals ofereixen un servei excepcional a la població. Excepcional amb el sentit de que es tracta d’un transport públic a part, el tren oblidat de la política.

L’altre dia, queixant-me del servei després d’escoltar les múltiples disculpes que donava la companyia per retardar el tren en que havia de marxar, una dona gran se’m va acostar. Llavors va ser quan em va dir que a la seva època el tren la deixava a Sant Adrià i que la resta del trajecte s’havia de fer a peu. Amb aquesta frase em va deixar clara una cosa: el problema dels trens a la seva època no era que s’aturessin, sinó que no arribessin a Barcelona. A més, d’una manera o altra, aquella dona gran aconseguirà asseure’s en el següent tren, mentre que la resta de persones que arriben en conta-gotes i s’acumulen a l’estació hauran de lluitar per a no quedar-se estesos al terra, ja sigui per el fort perfum de la dona a la qual quedaràs enganxat al entrar o a l’home suat que se’t posarà davant creant d’aquesta manera el teu lloc dins de la llauna de sardines. És en aquest moment en que, entre el revonvori de la gent i els mòbils amb música pots sentir una suau veu que surt dels altaveus del tren i et diu: “Gràcies per escollir RENFE”.

Aquest és el dia a dia del tren, amb retards, parades fantasma, joves sense auriculars, treballadors que quan els necessites no els trobes i tota la demés parafernàlia. Això és el que ara el govern autonòmic haurà d’arreglar després d’haver demanat a Madrid el traspàs de la companyia. És massa aviat per veure la diferència, però l’apujada de tarifes no és un bon començament. Amb això ens demostren tot el que transmeten en les seves campanyes de publicitat: una política ecologista i igualitària. Però aquesta no és del tot certa ja que qui paga la modernització del transport som precisament totes aquelles persones que l’utilitzem dia a dia, aquelles que es podem anomenar “ecologistes” pel fet de no tenir el transport o els medis necessaris per pagar-nos la gasolina o l’aparcament o simplement aquells que quan sentim aquella veu suau dins del vagó arribem a la conclusió que no tenim cap més opció.