BICING: Barcelona en blanc i vermell

Des de fa un mesos, en concret des del 22 de març, Barcelona s’ha apuntat a la nova moda d’anar amb bicicleta, i amb això, intenta conscienciar a tots els ciutadans que és el medi de transport més ecològic i ràpid i que també agilitza la mobilitat dels iutadans per la ciutat.

El bicing és un nou mitjà de transport públic i un complement ideal al transport tradicional de la ciutat de Barcelona. La seva finalitat és cobrir els petits trajectes diaris que es fan per dins de la ciutat. El Bicing no és un sistema públic de lloguer de bicicletes per a ús turístic o recreatiu.

La proposta, copiada d’una iniciativa similar a les ciutats com Lió, Copenhaguen, Frankfurt i d’altres ciutats nòrdiques, es perfila como un sistema idoni de transport interior per a les distàncies curtes. El sistema consisteix en una sèrie d’ estacions repartides per la ciutat on es poden recollir les bicicletes de color blanc i vermell. Després d’inscriure’s i pagar sis euros per un any d’ us (preu de promoció fins l’1 de juliol ), l’usuari pot fer servir la bici gratuïtament durant 30 minuts, temps en el que tindrà que deixar-la de nou a l’ estació d’inici o en una altra. Cada mitja hora extra costa 30 cèntims, amb un màxim de dues hores; si s’excedeix d’aquest temps, es té un avís i al tercer, anul·len la targeta.

Els punts de recollida i lliurament estan oberts les 24 hores del dia durant els divendres i els dissabtes, mentre que de diumenge a dijous el servei està tancat de 24 a 5 hores, horari durant el qual només es poden lliurar bicicletes. A partir del 1 de juliol, el bicing arribarà a tota la Ciutat Vella i l’ Eixample. L’abonament es fa per internet, i pocs dies després, l’alcalde t’envia una carta a casa dient que “aquesta nova manera de moure’ns per la ciutat, juntament amb la millora del transport urbà, l’ampliació dels carrils bici, les Zones 30 de conducció tranquil·la i la nova Ordenança de Circulació, contribuirà a una convivència més amable i segura entre les diferents formes de desplaçament". Passaríem per alt que estem en èpoques d’eleccions.

La pregunta del moment és si Barcelona sabrà conviure amb vianants, bicis i cotxes a la vegada. Doncs, sembla ser que sí i que l’èxit ha estat rotund. En els primers 15 dies, ja hi havia més de 3.00 persones abonades al bicing i ara ja en son més de 22.000. Les xifres estan sorprenent a l’ajuntament i a l’empresa gestora, Clear Channel, perquè el bicing es troba en la fase d’implantació i encara funciona, només, a mig gas. Es diu que cada dia unes 700 persones adquireixen un abonament al bicing.

Les 50 estacions amb 750 bicicletes disponibles només es troben, de moment, a la part dreta de la Ciutat Vella i de l’Eixample. Al Raval i l’Eixample esquerra, a més de l’entorn de l’estació de Sants i la zona Universitària, hi ha molts possibles interessats.

La intenció era obrir d’una sola vegada l’altra meitat d’estacions que falten, el pròxim dia 1 de juliol, però ara s’ha decidit posar-les en funcionament en les pròximes setmanes, a mesura que es vagin construint les barreres on s’aparquen les bicis. Amb 100 estacions i 1.500 bicicletes es completaria així la primera fase. Abans de final d’any s’ha de doblar aquesta capacitat i ja s’estudia introduir el Bicing en barris on no estava previst.
Tot sembla perfecte, però les queixes no s’han fet esperar. Canvis de marxes embussats, rodes desinflades o sellons que ballen massa són algunes de les crítiques, conseqüència de l’ús intensiu i d’estar contínuament a la intempèrie. L’allau d’usuaris implica problemes de proveïment i manteniment de les bicicletes.

L’èxit del sistema de transport públic sobre dues rodes també ha portat altres inconvenients. Un d’ells és que en les hores punta del matí i la tarda unes estacions es queden òrfenes de bicicletes i altres, en canvi, es col·lapsen, per la qual cosa els usuaris han de buscar una altra estació propera per a poder aparcar la bici. Més d’un usuari es queixa que “quan arribo a la meva zona d’aparcament, no hi ha lloc i per tant tinc que anar a la següent estació que ja no em queda tan a prop. Aquest problema es podria millorar calculant l’ocupació de cada zona i preveure l’espai per aparcar”, com declara Helen, una usuària del servei.

Hores d’ara ja s’estudia allargar les barres d’aparcament en les estacions més concorregudes. Sobretot en les proximitats de Arc de Triomf i l’ Estació del Nord, on les bicis s’esgoten quan al matí arriba un devessall de viatgers de fora de Barcelona que es desplacen al seu treball o a la universitat amb el Bicing.
Segons els responsables, l’objectiu principal és que cap de les estacions estigui mai ni totalment buida ni plena, fet que ara no sempre es compleix.

No obstant això, l’engegada d’aquest nou sistema de transport públic ha provocat la desaparició d’una cosa molt preuada per als barcelonins: les places d’aparcament. Albert Torres, un comerciant de 25 anys, diu que “ Si aparcar a Ciutat Vella ja és una qüestió que requereix paciència i molta vista, la implantació del 'Bicing' en aquesta zona no ha fet més que agreujar aquesta situació. La Plaça Ramon Berenguer El Gran era territori per motos; ara és del 'Bicing'.

Per altra banda, negocis privats de lloguer de bicicletes van criticar el cap de setmana les "baixes tarifes" del nou sistema municipal d’arrendament d’aquests vehicles a Barcelona, conegut com 'Bicing'. Segons l’associació de Comerciants de Bicicletes de Lloguer Biciturs, "alguns petits negocis moriran per aquesta iniciativa".

Ja són molts, també, els que es queixen pel temps. Creuen que 30 minuts es insuficient per fer un trajecte, ja que diuen que és el temps just per arribar a la següent estació. J. Osuna expressa que “Barcelona s’apunta dintre de les ciutats del primer món quant a transport no contaminant. Ara falta polir les imperfeccions que tenen en l’accés i en el temps de duració de possessió de la bicicleta. És clar que per això, els dirigents de Barcelona també han d’escoltar als usuaris que moltes vegades tenen més experiència que els tècnics”.

La iniciativa, que ja està revolucionant la Barcelona ciclista, contrasta per contra amb el reduït nombre de carrils bici construïts durant el mandat, i la poca cura que es té amb els ja construïts. Si s’analitza en profunditat , l’ampliació dels carrils bici durant aquest mandat ha estat una minúcia, tot just quatre quilòmetres nous, fet que no coincideix amb les últimes dades facilitades per l’enquesta de mobilitat: 47.000 ciutadans es desplacen cada dia amb bicicleta, una xifra que creixerà molt més quan s’estengui aquest nou servei. Els 130 kilòmetres de carrils bici que tenim a la ciutat , no donen una cobertura total, ja que les zones allunyades del centre tenen manca d’aquests carrils. Un jove d’erasmus diu “Ara que es mulli l’ajuntament i segregui d’una vegada els carrils bicis necessaris per a fer de Barcelona una ciutat de transport sostenible. Poden inspirar-se en Copenhaguen, perquè allí van treure fa molts anys espai als cotxes, no als vianants”.

Justament ara, amb la posada en marxa del Bicing, els mossos d’esquadra van anunciar que a partir de l’1 de maig es perseguirien i sancionarien als ciclistes. Multaran als ciclistes que cometin infraccions de tràfic en zones interurbanes.
A més a més, el 15 de setembre entra en vigor una nova normativa i els usuaris de Bicing ja se’ls hi ha donat un pack de benvinguda per ser un ciclista cívic.
Algunes de les novetat de l’ordenança son: no sobrepassar els 10 km/h; s’ha d’evitar circular a un metre de les façanes; tindran que portar un timbre i llums per circular de nit; no es podrà aparcar als arbres, semàfors, papereres o bancs entre d’altres; està prohibit circular amb bici mentres es parla pel telèfon mòbil.

Barcelona té que fer una xarxa per a bicicletes i caminants, i aquest tema obre un altre tema; la educació vial en la societat catalana, que dista molt del raonable quant a conductes i comportaments ens referim per a fer convivència entre ciclistes, vianants i automobilistes. Després que la societat catalana doni un pas endavant en quant a aquest tipus de convivència,la possibilitat que les vies ciclistes siguin una alternativa als mitjans de transport, serà veritablement viable.

A la Rambla Catalunya som "liliputienses"

Des de fa uns dies, aquells que s’hagin dignat a passejar pel centre de Barcelona, i més en concret, per la rambla Catalunya, hauran pogut experimentar una sensació d’enanisme o el que és el mateix, ser un liliputienses com en els viatges de Guilliver.

Unes estranyes criatures ens han envaït, postrant-se al vell mig de la rambla Catalunya de Barcelona. Sembla ser que tot és obra de l’artista alemany, d’origen polonès, Igor Mitoraj. Aquest projecte forma part del programa Art al carrer, de l’obra social de “La Caixa", on es mostra un pas més en la voluntat d’acostar l’art a la comunitat, ja que aquest no només el podem trobar en els museus. A més a més, es podran tocar aquestes obres i fins i tot, entrar-hi.

L’exposició consta de vint-i-tres estàtues, distribuïdes d’acord amb les indicacions de l’artista mateix, que transformen el paisatge quotidià, i que estableixen una forta empatia amb les persones que les contemplen. Les obres monumentals s’inspiren en els temes de l’història i de la mitologia, i els reinterpreten des d’una perspectiva contemporània. Encara que es tracta d’obres de creació recent, agafen l’aparença de peces arqueològiques i ens recorden la persistència, sota la modernitat d’avui, dels grans temes que preocupen els homes: la raó i l’espiritualitat, la violència o la bellesa.

Segons ha declarat l’escultor, “ha intentat recuperar l’esperit de l’art de Grècia, de Roma, dels grans mestres de l’escultura del Renaixement.” Però suposo que tots ens preguntem, si les escultures de Grècia i Roma també tenien aquestes dimensions, o és només una forma de cridar l’atenció. Realment, ens ha presentat una interrogació sobre aquestes imatges enigmàtiques de déus i herois.

El que més ens pot cridar l’atenció, és el respecte que s’està demostrant fins ara a l’exposició, ja que és sorprenent que les diverses escultures, no siguin atacades de forma vandàlica amb pintades o destrosses.

Fins el dia 1 de juliol, els barcelonins podrem gaudir,al centre de la ciutat , d’aquestes monumentals i gegantines estàtues que molts consideren autèntiques obres d’art.

CRISIS EN EL SECTOR AUTOMOBILÍSTIC?

Arriba la temporada d’estiu i la gent aprofita per canviar el cotxe, per posar-hi aire condicionat o bé, per les ofertes que generalment els concessionaris llencen en aquesta època de l’any. Doncs bé, potser ara seria el moment més encertat, o no?

Per resoldre aquest dubte, se’ns presenta a Barcelona, la 34ª edició del Saló Internacional de l’ Automòbil que pretén satisfer al milió de persones que, segons els càlculs dels organitzadors, passaran per la Fira de Montjuïc entre el 9 i 17 de juny. L’exposició disposarà de 250.000 metres quadrats que donaran recer a les 43 marques que estaran presents.

Els clients podran escollir entre models de gamma alta o mitja, així que tothom pot trobar el model adequat a la seva butxaca. Pels que tinguin una economia més baixa, també hi ha una solució, els models de baix cost. La gran novetat serà la irrupció d’aquests cotxes, ja que la indústria automobilística planeja des de fa mesos el desembarcament d’aquests vehicles en tots els salons importants del sector. Sembla ser que aquesta decisió ve a causa de la gran demanda que es té, sobre aquest producte, en mig món.

Però sens dubte, la gran expectació girarà entorn als automòbils exposats. Els majors grups mundials i les marques de primera fila estaran presents a Barcelona. Noms com Mercedes, Ferrari, Rolls Royce, Alfa Romeo, Cadillac, Lotus o Masserati, alternaran amb firmes de ventes massives com Fiat, Volkswagen, Seat, Ford, Volvo, Honda, Suzuki o Toyota. L’oferta econòmica de preu ajustat es completarà amb les propostes que ja estan posant en pràctica marques com Volskwagen, Toyota, Peugeot, Citroën, Chevrolet, Daewoo, Hyundai i Kia.

Amb la presència de dos marques més que en l’anterior edició i la participació de 89 expositors, la mostra de caràcter internacional,contarà amb importants novetats de caràcter mundial, entre elles el model definitiu del Seat Altea XL, el prototip del qual va veure la llum a Ginebra i que es començarà a comercialitzar després del saló de Barcelona.

Tot sembla perfecte i podem creure que ens posen en bandeja el fet de poder canviar el nostre vehicle però segons el secretari general de comissions obreres, José María Fidalgo, va anunciar que el sector de l’automòbil pateix una forta crisis de competitivitat molt forta.

Em sembla curiós que Seat sigui el model estrella ja que ha estat precisament aquesta marca,qui ha acomiadat a 660 treballadors al tancar la seva planta de Abrera el passat 2 de març, i diu que és una solució “momentània i positiva” a un problema de producció.

Mentres el cotxes estaran exposat al saló de l’automòbil, es preveu que els seus treballadors facin manifestacions com a protesta.

No obstant Fidalgo adverteix que els problemes no afecten només a Seat, si no que “també es pot parlar de Renault, de Ford o de General Motors”, va subratllar.

Tot aquesta informació em sembla contradictòria amb les declaracions que, el ministre de Industria Turisme i Comerç, Joan Clos, va dir al Congrés. “El sector espanyol de l’automòbil no està en crisis a pesar de la caiguda de les ventes a Espanya, ja que aquest descens es compensa amb la millora de les exportacions”.

En els quatre primers mesos d’aquest any les matriculacions de turismes en el mercat espanyol ja han superat el mig milió d’unitats i només són un 1,9% inferiors a les del mateix període del 2006, mentres que la producció està en una fase alcista, degut a la tirada de les exportacions, a les que es destina més del 80% de la producció, en els últims mesos.

La Federació d’ Associacions de Concessionaris d’ Automoció (Foconauto) ha informat que els automobilistes espanyols s’han gastat una mitja de 20.483 euros en la compra d’un vehicle nou durant el passat mes de març, el que es tradueix en una reducció del 4,2% davant les dades obtingudes en el mateix mes de l’any anterior i suposa la sèptima caiguda mensual consecutiva.

Amb totes aquestes dades, ens tindrien que fer pena els pobres productors de vehicles ja que diuen que aquets 20.483 euros que ens hem gastat de mitja es tradueix en una reducció en comparació amb l’any passat. Sembla que en els hagin regalat o que aquests diners siguin “calderilla”. Segur que més d’un lector s’indignarà al pensar que ell no es pot permetre aquesta despesa per un cotxe, ja que avui en dia hi ha necessitats més primordials

La Federació va assenyalar que aquesta caiguda dels preus mitjans del automòbils per setè mes consecutiu s’ha produït després de dos anys de pujades continuades i que els últims tres anys el cost dels turismes ha acumulat un increment pròxim al 11%.

Potser ara realment serà el moment de canviar el vehicle tots aquells que s’ho proposin, gaudint així, de les pujades i baixades que s’estan produint en els sector i aprofitar ara que arriba aquest Saló Internacional de l’Automòbil, per veure les últimes novetats, això sí, per molt que es digui que hi ha crisis, no es veurà reflectida, ja que totes les marques lluiran, segur, els seus millors models.

Un bon invent, un bon negoci

El centre de Barcelona va posar, ahir 23 d’abril, el cartell d’ “Aforament complet”. Milers de persones va decidir sortir al carrer amb l’objectiu de trobar aquell llibre pel seu estimat o pel contrari, la rosa per la seva estimada . Tradicionalment sempre ha estat així, però els temps van canviant i les tradicions també. Moltes eren les dones que compraven roses blaves en comptes d’un llibre. Serà que els homes ja no llegeixen?
La Rambla va ser un punt important de la diada de St. Jordi on milers de paradetes amb llibres i roses intentaven fer el seu agost. Els estudiants intentaven recol·lectar diners per reduir les despeses del viatge de fi de curs i els manetes aprofiten per demostrar el seu propi art.
Però el color del dia ja no és només el color de la senyera o el clàssic vermell de les roses que tothom coneixia fins ara; la competència li arriba de la mà del color blau, en una rosa molt de moda a la que ens haurem d’anar acostumant a partir d’ara.
Si parlem de llibres, es veritat que és el dia que més se’n venen de tot l’any, i que inicialment anaven destinats als homes. Avui en dia les coses han variat molt i realment les dones tenen dues opcions: o la innovadora rosa blava o un llibre que algun escriptor poc reconegut aprofita per sortir a la llum explicant les biografies d’il·lustres esportistes o del moment. Si el novio o el marit és un seguidor incondicional del Barça com del futbol en general, tenim l’èxit assegurat amb l’últim llibre del entrenador del moment Frank Rijkaard; el millor jugador del món, Ronaldinho; o el seu company Deco; i com no, el de Diego Maradona,el “Pelusa” . Segur que amb aquestes alternatives la lectura està assegurada.
Si cap d’aquestes opcions és l’ encertada, ja tenim al mercat les roses blaves. Les vermelles per les dones i les blaves pels homes. Semblem pares prematurs en voler comprar una cosa blava si el fill serà nen o una cosa rosa si pel contrari serà una nena.
Sigui com sigui aquesta llegenda és “un bon invent” però si som realistes, veurem que és, sens dubte, “un bon negoci”.

“He intentat agradar tant als demés que he acabat fent fàstic”

ENTREVISTA A MERCÈ P. UNA NOIA QUE PATEIX BULÍMIA I ANORÈXIA.

Mercè és el nom de la protagonista d’aquesta entrevista. Té 24 anys i és de Reus. Pateix bulímia i anorèxia des de fa 6 anys. Ha estat ingressada durant 2 anys al centre ITA de Barcelona però en aquests moments ja es troba a casa seva. La seva mare es present en tot moment, ja que no deixa a la Mercè sola ni un minut al dia.

Mercè em pots explicar què és l'anorèxia?
Sé que és una malaltia, que et va matant lentament. És una alteració de l’alimentació, un trastorn nerviós que fa que et vegis grassa quan realment estàs prima, per dir-ho d’alguna manera. És una enfermetat que es va emportant el millor de tu mateixa. Sé que aquesta és la teoria i me l’han repetit moltes vegades, però la gent que l’hem patit, no ho veiem així.

I com ho veieu?
El que veiem és que necessitem aprimar-nos, bé perquè volem que la societat ens accepti perquè estem grasses, perquè tenim un estereotip a la nostra ment que ens obliga a estar primes o simplement per cridar l’atenció.

Quin ha estat el teu motiu?
Jo crec que una mica de tot. No em considerava gorda, de fet no ho era, però les noies de la classe que més triomfaven eren les que estaven com pals. Després, engegaves el televisor i veies que les famoses, les presentadores, les models... estaven súper primes; i per altra banda cada vegada que m’aprimava sense fer sacrifici, em refereixo a la època d’exàmens o d’estrès, que m’aprimava sense voler, la gent em deia que estava més guapa. He intentat agradar tant als demés que he acabat donant fàstic.

Com va començar tot i com vas començar a aprimar-te?
Tot va començar jugant amb una amiga del col·legi. Feia competició per veure qui menjava menys i qui s’aprimava abans. Ens controlàvem mútuament preguntant-nos què havíem menjat a l’hora de dinar o sopar. Per esmorzar, estàvem les dues al pati i, com que ningú ens controlava, no menjàvem, ens quedàvem una davant de l’altra mirant-nos i rient-nos-en. Passats uns anys, vaig seguir amb la “dieta del préssec”, on l’aliment principal, i quasi únic, és aquesta fruita. Començava a aprimar-me i cada kg que perdia era com una victòria per a mi. Em mirava al mirall i em veia més guapa, així que cada vegada reduïa més la dieta, de manera que a partir dels 18 anys vaig començar a caure per un precipici que avui en dia i gràcies a Déu, no veig el final.

Què peses ara mateix? I quan has arribat a pesar?
Ara peso 45 kg i medeixo 1,72 m. He arribat a pesar 26 kg. Sé que és una bogeria, però el pitjor de tot és que no ho veia. Per moltes vegades que em pesés i veiés aquest pes, jo el que volia era aprimar-me, contra més millor.

Et veus grassa?
Ara mateix em veig més o menys bé. Em costa assimilar que he de menjar, perquè el meu cos no està acostumat a obrir la boca, però aquella por i tremolor a les cames que tenia quan veia un plat al davant, o pensar que després no ho podré vomitar, ha marxat. L’únic que veig és que m'he de recuperar sigui com sigui. Ho de fer per mi i per la meva mare.

Ella ha estat el teu màxim suport?
Sí, ella i la Joana, una psicòloga del centre on he estat internada. Les tres hem intentat fer un bon equip. Tant la meva mare com jo anàvem a la consulta. La Joana li donava consells a la meva mare per saber com tractar aquesta malaltia i sobretot l’ajudava a entendre el que jo estava passant. També tenien reunions per explicar-li quina era la meva evolució al centre. Ara la meva mare és “la Joana” de casa, ja que és ella la que em dona les xarles i em diu el que he de fer. Segueixo anant a consulta dos cops per setmana i els papers s’han intercanviat, ja que ara és la meva mare qui li explica la meva evolució a la Joana.

Explica’ns com vas entrar en aquest centre?

Un dia la meva mare es va adonar que no em venia la regla. Ja feia temps que sospitava que feia el tonto amb el menjar, però sempre la convencia perque penses que no, que eren coses de l’edat. Fins que va arribar aquest moment que va dir prou de tonteries i em va portar al metge de capçalera. D’allà em van dir que tindria que anar a un psicòleg i que ell em faria un testos i unes proves mèdiques. Després de tots aquest tràmits i passats uns mesos, efectivament em van detectar la malaltia i em van dir que em tindrien que ingressar. A la meva mare no li van explicar, però quan es pren la decisió d’internar al malalt, és perquè té un risc molt alt de morir o la malaltia està molt avançada.
Un dels millors centres és L’ITA de Barcelona, on normalment hi ha llista d’espera perquè som moltes les noies que patim aquest problema de salut, però jo vaig entrar amb un quadre clínic greu i en 2 dies em vaig veure allà instal·lada.

I ara tens la menstruació?
Sí, ara en aquests moments sí. Se’m va tallar quant tenia 19 anys. La meva mare, que estava sempre pendent, va detectar que estava malalta per això, se’m va tallar per una falta d’alimentació adequada. Jo no li vaig donar gens d’importància. He estat 3 anys sense tenir-la però això era el que menys em preocupava. Pensava que era millor, perquè així no em podia quedar embarassada i no tindria que passar aquells terribles 9 mesos engreixant-me compulsivament.

Com era la teva vida a L’ ITA?
Al principi molt dura; de fet no ho va deixar de ser en cap moment, però a la llarga t’hi acostumes. Era conscient de que tenia una malaltia però no ho volia reconèixer. Culpava als meus pares d’haver-me tancat en aquella presó sense adonar-me’n que allò era la meva salvació.
No parlava amb ningú, ni tan sols amb la psicòloga que em tocava, la Joana, fins que un dia em va fer veure, ( no sé com), que tenia una vida per viure i que era meva, que jo decidia si la vivia o no, ja que ningú ho podia fer per mi.
Allà tenia una habitació per mi sola, on no hi havia cap mirall i res que pogués tallar o punxar. A una hora determinada teníem el dinar on ens reuníem totes les noies. Ens coneixíem la cara, els defectes i inclús si alguna tenia alguna cicatriu per petita que fos, perquè era el moment de mirar-nos entre nosaltres per tal de no mirar al plat. Després teníem les teràpies de grup que cadascú feia amb la psicòloga pertinent Sempre estàvem acompanyades per algun responsable i estava prohibit anar al lavabo després de les menjades. Quan hi volies anar, anaves acompanyada per una dona que s’esperava just darrera la porta amb l’orella enganxada.
Durant els 2 anys que he estat al centre, no ens han deixat mirar-nos ni una sola vegada al mirall. Inclús el coberts eren de plàstic perquè no ens veiéssim en el reflex.

Què veus ara quan et mires al mirall?
Veig a una Mercè diferent. A una noia que té ganes de viure. Almenys ara em puc mirar. Abans era el meu pitjor enemic. Només veure'm al mirall em posava a plorar. Cada vegada em veia més i més grassa...

Et sents bé ara amb el teu cos?
No del tot. Sé que he d’engreixar-me perquè tothom m’ho diu i jo també en soc conscient, però no és el que desitjo perquè tinc por de veure'm gorda. És una contradicció entre cor i ment. El cap em diu que mengi perquè és el correcte però el cor em diu que no perquè després si em veig gorda patiré. Per sort ara faig més cas al cap, però em costa molt. Sé que estic recuperada i estic sana però això és un procés molt llarg.

Què és el que més et canvia, a part del físic, quan tens aquesta malaltia?
El caràcter, la personalitat, la manera de fer, de veure les coses...(uff) Jo crec que tot, que ets una persona diferent. Et tornes més agressiu i t’allunyes de la família i dels amics. Jo era una noia molt oberta i divertida em vaig tornar molt introvertida i trista. Em vaig concentrar en els estudis, però amb moltes més dificultats que abans. El que sobretot feia era menjar sola, perquè així ningú podria controlar el que menjava o deixava de menjar.

Només afecta a noies aquesta enfermetat?
Nooooo (he he he). A l’ITA hi havia molts nois. És cert que les noies érem majoria, però em vaig quedar parada de la quantitat de nois que hi havia. No m’ho hagués imaginat mai.

Una última pregunta: Ets feliç?
Si et sóc sincera, penso que no, i que tampoc ho seré fins que no em curi del tot. Sé que això ho decideixo jo i que només he de donar un pas per aconseguir-ho però hi ha algu que m’impedeix donar-lo. No sé exactament el que és, però és un pas molt difícil. El que més em preocupa és la gent que m’estima, la que està al meu voltant, pateixen i tampoc son feliços al veure'm així. Això és l’únic que m’impulsa a tirar endavant. El que la meva mare a patit no té nom, i tot per culpa meva.

" Busca la felicitat dels altres i trobaràs la teva "

El passat dijous 14 de març es va celebrar a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna la conferència que porta per títol Somriures contra la por.
L’acte es va fer esperar ja que els ponents de la taula rodona no van ser molt puntuals. Demanades les disculpes per aquest fet i per suposat acceptades per tots els assistents, va ser Silvia Guillén, responsable de comunicació de Sonrisas de Bombay i ex alumna de la Facultat, l’encarregada de fer la presentació dels altres dos membres de la taula, el periodista de TV3, Martí Gironell i l’ex-alumne també, Jaume Sanllorente. Guillén va deixar molt clar que ella tenia el paper de moderadora però que en cap cas allò esdevindria com a debat. “ No volem fer un debat d’aquest tema sinó conscienciar-vos de la labor tant gran que s’està fent a Bombay” .
Fetes les presentacions i una breu explicació sobre els temes que es tractarien a la conferència va donar pas a Martí Gironell, autor del llibre “ La ciutat dels somriures” .
Gironell va comentar la seva gran experiència personal en aquesta ciutat i el xoc emocional que li va provocar. El motiu del seu llibre és precisament aquest, explicar tot allò que va sentir i veure i, sobretot, intentar transmetre les emocions que va viure durant aquell mes d’agost del 2003. “La millor manera d’arribar a la gent és a través de les emocions”, explica Gironell.
Segons el periodista, el llibre reflexa les dues vessants de la ciutat, aquella que és immensament rica i on tot és luxe i, pel contrari, la més comuna que és una ciutat pobre i amb molta misèria. Segons Martí: “ Els nens no tenen futur ”. Ens explica que escoltar aquelles paraules va ser molt dur però li van servir per dur a terme el seu objectiu: Estampar un somriure a cadascun d’aquells nens que es senten abandonats.
“No va ser fàcil però la millor manera per entendre, és amb el llenguatge universal: l’amor ”. Aquestes van ser les últimes paraules del periodista.
La seva explicació no va ser molt extensa ja que ens va fer entendre que el què en Jaume tenia que explicar-nos seria molt més important. La seva humilitat va ser aplaudida i seguidament va començar a parlar el qui realment era el protagonista de tota la tasca que s’estava a fent a Bombay.
Jaume Sanllorente és el fundador de la O.N.G. que porta per nom Sonrisas de Bombay Després d’una llarga introducció es va centrar a comentar realment com havia arribat fins allà. “ El destí va voler que un noi de Barcelona estigués allà en aquell precís moment ”. El seu viatge a l'Índia va ser fruit de la casualitat, tal com ens explica Sanllorente. Ell és el responsable d'haver tirat endavant un orfenat anomenat Karuna situat a Vasari. “Quan vaig arribar allà, l’orfenat estava apunt de tancar per falta de mitjans econòmics i els 40 nens que hi havia, tindrien que ser abandonats ”. En Jaume explica que davant aquella situació, va reaccionar i va retornar a Barcelona, va recollir tots els seus estalvis i ho va abandonar tot per ajudar a aquells 40 nens que avui en dia ja en són 1300. Segons Sanllorente, “ No ajuda només aquell qui té. Es pot ajudar amb molt poc però amb molt d’esforç ”
Cadascuna de les frases que anava dient, eren com a petites lliçons de moral per a cadascú de nosaltres, els quals anàvem apuntant mentre observàvem les imatges que es van exposar. Aquesta projecció de fotografies va arrencar alguna llàgrima a més d’un assistent i realment es va conscienciar a la gent de l’ajuda humanitària que s’està fent. Jaume Sanllorente va acabar amb aquestes paraules: “ La vida és molt menys dura del que ens volen fer creure ”.

L’acte va finalitzar amb gairebé cinc minuts d’aplaudiments que van ser la demostració d’agraïment que el públic va oferir als ponents els quals es van mostrar emocionats per la gran assistència que havien tingut.

"LAS OTRAS"

Les amants són les protagonistes d’aquesta història. El relat de moltes d’elles ha servit per adaptar al teatre la novel·la literaria “Las Otras” de l’escriptora catalana Mayte Ametlla.
Aquest fet està a la ordre del dia però desgraciadament, aquesta adaptació no ha tingut l’èxit de taquilla que s’esperava ja que només ha pogut estar a la cartellera del Teatre Capitol 4 mesos.
L’ obra es representada per 3 dones que fan el paper d’amants i per 1 home que demostra la seva ombria en el moment d’excusar-se perquè en té “una altra”. A les amants poques vegades se’ls hi dóna un paper important en la societat, i aquesta vegada tampoc ha tingut el protagonisme desitjat. Les fluixes interpretacions dels 4 actors i la falta d’escenografia fan d’una obra, interessant pel tema , una obra avorrida i arrítmica.
Els errors tècnics, el disseny de llum i so o la falta d’il·luminació, són molt latents i això provoca una falta d’atenció en l’argument de l’obra, que en si, no està molt ben aconseguit ja que el desordre en l’interpretació fa dubtar a l’espectador sobre el què s’està parlant.
No s’aconsegueix inquietar al públic ja que peca de l’abús dels monòlegs que són molt lineals i no aconsegueixen una tensió especial que motivi o commogui al públic.
Tot i així, el mèrit el tenen aquells espectadors que van aconseguir aguantar amb els ulls oberts durant tota la obra.