IDEAS DE USAR Y TIRAR

La palabra "reparar" ha quedado obsoleta, o mejor dicho, ha pasado de moda. Si se te estropea la impresora, el ordenador o el horno, y pides ayuda para que te lo arreglen, te miraran con cara rara para decirte: "te saldrá más barato comprar uno nuevo". Y como la mayoría de los mortales no tendremos ni pajolera idea de lo que es una placa base, acabaremos comprando otro trasto nuevo.

¿Hablamos de deficiencia tecnológica? No. Se trata de obsolescencia programada, un concepto que ha definido nuestra sociedad consumista desde los años 20, cuando comenzaron a acortar la vida de los productos. Es un caso paradigmático el de las bombillas, paradógicamente el símbolo de la idea, el invento y el progreso. Cuando en los años 20 se consigúió que la vida de las bombillas aumentara hasta las 2500 horas, se creó un comité (por supuesto nunca reconocido) que obligó a limitar su vida hasta las 1000 horas. Y así a ido sucediendo con infinidad de productos, hasta que al final este hábito se ha convertido en la norma, o lo que es peor aún, en la necesidad. Ahora compramos sabiendo que al cabo de un mes, quizá cinco, o como máximo algunos años, tendremos que tirar nuestros productos.

Pero el problema yace en que esta lógica del crecer por crecer y no para satisfacer las necesidades, se ha extendido al mundo de las ideas. Twitter, facebook, youtube, etc. son herramientas fantásticas, pero que generan muchísima informacón que en definitiva no quiere decir nada. Es el hablar por hablar, el pensar sin pensar. Seguimos la misma lógica que aplicamos con los calcetines: vendemos y compramos las ideas más baratas en paquetes de cinco pares, que al cabo de unos días ya tendrán agujeros, estarán desfasadas o habrán perdido el sentido. Todo es instantáneo, rápido, corto (140 carácteres) y caduco. Cuidado, estamos en un terreno peligroso.

El "hacer ver que"

Los fotógrafos fotografiados. Al observarlos con detenimiento, inevitablemente la curiosidad se retuerce en el pecho y nos sale por la boca en forma de pregunta: ¿Qué es lo que todos intentan fotografíar? Observen sus miradas. La mayoría prestan atención a las cámaras. Hay alguno más atrevido que observa al fotógrafo, y otros, más despistados, simplemente no miran a nada en concreto, o lo hacen hacia dentro, zambullidos en sus pensamientos... Son pocos los que realmente parecen estar observando lo que tienen delante suyo: se trata de la mujer de la media sonrisa, la de la mirada enigmática y pose inquietantemente serena, la Monalisa.
Millones de personas cada año, entre las que el fin de semana pasado me incluía yo, pasamos por el Louvre en busca de fotografías como esta, que servirán para adornar nuestros preciosos álbumes de viaje o, en la versión más actualizada, sumarán la enésima fotografía colgada en facebook de la misma temática. Y es que, no nos importa para nada la señora que pintó Da Vinci, lo que queremos es que los nuestros sepan que hemos estado allí. La autenticidad y la realidad no nos interesan, no les desvelo nada. Estamos en la era de la copia y el simulacro, donde no importa aquello que es, sino aquello que representa.
Yo misma hice esta fotografía y después, me quedé con estos pensamientos vagando por mi cabeza. Entonces fue cuando, ya dirigiéndome a la salida del museo, me topé con un grupo de japonesas que, al lado de “La libertad guiando al pueblo”, se hacían fotografías a ellas mismas a través de uno de los grandes espejos que hay dispuestos por todas las salas. Sonreían y posaban, inconscientes de donde estaban (tampoco les importaba). Esta me pareció la confirmación de mis sospechas. Me pareció estar delante del colmo de la superficialidad, una actitud ferozmente posmoderna. Es el vivir para parecer.
Ya fuera del museo entré en un bar con más gente para tomar un café. El bar estaba lleno. Los camareros esbozaban sus más amplias sonrísas y corrían, estresados, para poder atendernos a todos. También había un grupo de turistas alemanes que dirigían algunos piropos a unas francesas que estaban en la barra. A nuestro lado, se sentaron dos señoras que comentaban lo fructífero que había sido el día de compras. En definitiva, jóvenes, parejas, familias. Todos estabamos bien. O mejor, lo parecíamos. Hasta que un grito interrumpió la normalidad de la escena. Al fondo de la sala se oyó un llanto roto. Todos nos giramos para observar la situación. Yo pensé que se trataba de una broma, que alguien estaba teatralizando un llanto, pero descubrí que no era así. Un hombre de unos cuarenta años de edad, con el móvil pegado a la oreja, rompió la rutina de la escena con un llanto desolador, que resultaba patético por su profundidad, por su realismo, paradójicamente . En ese momento tuve la certeza de que todos los que estabamos presentes sabíamos lo que le había ocurrido, porque solo la muerte es capaz de provocar tales reacciones. Al principio todo el mundo se quedó callado, pero poco a poco fue volviendo el murmullo de fondo. La gente volvió a beber café, a hablar con los de al lado, a internarse en sus pensamientos... y así, con la media sonrisa y los ojos tristes como la Gioconda, posando en su escenario idílico, contínuamos con nuestras cosas. Haciendo ver que no había pasado nada, que no habíamos sentido como dolía esa bofetada de arrolladora realidad.

EXAMEN DE SOSTENIBILITAT

"Si vostè circula amb el seu vehicle a una velocitat elevada: a) consumirà més combustible b) consumirà menys combustible a marxes més elevades c) cap de les anteriors". Aquest és el dilema que tenen ara mateix centenars de futurs conductors i també el govern del senyor Mas. Semblava en un inici que els de la Generalitat no estaven disposats a baixar les finestretes per a escoltar cap altre argument que defugís una mica de les seves pròpies paraules, però sembla que la poca visibilitat causada per núvols densos de pol·lució els ha fet aturar-se per agafar aire i pensar... Hauria de ser conegut per tothom que aquesta boira que impedeix apretar l'accelerador al cotxe pilotat per Mas - i que ens remolca a tots plegats- conté uns nivells de partícules inferiors als de fa deu anys enrere. Imaginem-nos doncs a quin nivell de contaminació podria arribar aquesta si es permetés que el President apretés l'accelerador fins als 120... Val a dir que la reforma aprovada pel senyor Saura, en els seus inicis, va ser titllada de "pijoprogre", "fal·làcia verda", "mesura absurda" i inclús va estar acusada de tenir un esperit lucratiu i recaudatori. Fins a dia d'avui les dades demostren els resultats que tant es discutien i potser sí que l'administració ha multat més, i a conseqüència d'això ha recaptat més fons, però és una realitat el fet que segur ha ajudat a reduir una mica més el dèficit que ens persegueix. A més velocitat els informes tècnics confirmen que es consumeix major quantitat de carburant. I espero convergir amb algú més que amb la meva pròpia persona quan dic que si quelcom no ha d'afavorir el medi ambient, cal reflexionar-hi... I si fos precís prendre sentit contrari i desfer el camí traçat... Perquè no ens prenem la vida una mica més amb calma? Qui necessiti córrer i agafar grans velocitats que s'inscrigui a Maratons o se'n vagi a córrer per la muntanya (a veure si sense voler el perdem de vista...) però que no arrisqui més vides a l'asfalt. La solució al fet no va de promeses electorals, ni de senyals variables, ni de velocitats. El problema (igual que el del tabac) va molt més enllà. I em permetré el luxe de fer ús de les utopies polítiques amb que darrerament tant ens han atabalat les orelles i inclús faré meu un discurs que, per sort, ja no està només en boca de "progres": l'únic canvi passa per eradicar els vehicles amb consum total de petroli i buscar alternatives més sostenibles, com ara vehicles elèctrics (que per sort ja no són una utopia), ús de bicicletes, etc. Això sí, que ningú s'enganyi! Ens hem posat en un carril sense sortida i ja no podem fer res davant del que sembla un xoc frontal contra el gran camió del canvi climàtic. Només ens queda ara apaivagar les conseqüències de l'accident, que per ara passen per seguir moderant la velocitat, per exemple. Però senyor Mas, sobretot, vagi amb compte, perquè després que als fumadors els hagin obligat a fumar fora al carrer, potser la bola de fum que li impedeix circular se li farà encara més gran i ens acabem estampant abans d'hora...

Un paquet de xiclets de nicotina, sisplau.

Encara recordo quan costava dos euros amb cinquanta. Amb la setmanada ja en tenia prou. Sortia de l’escola, dos passos a la dreta, entrava a l’estanc i demanava un paquet de tabac: “Dos euros amb cinquanta” em contestava el venedor. Jo encantada li donava: “Aquí tens. I quedat el canvi, chato!”.

De tot això ja en fa cinc anys. Com han canviat les coses! Abans, a l’hora de comprar, ni et preguntaven l’edat que tenies i si ho feien asseguraves alegrement que venies de part de la mare, “és que està veient la Mari Pau per la televisió i m’ha enviat a mi”. I apa, encetaves el paquet amb la tranquil·litat que et proporcionava el saber que ningú et reprendria pel que estaves fent. A més, podies fumar gairebé a tot arreu i poques vegades et topaves amb mirades de rebuig, tot i que mai en falten.

Però les coses van anar canviant. Llei de vida, suposo. De mica en mica els preus del tabac van anar pujant, ara deu cèntims, ara vint. Els llocs on poder fumar es van anar reduint, ara a l’estació de tren, ara a l’oficina. No em semblava pas malament, ans el contrari, perquè també és comprensible que els no fumadors necessitessin espais on poder respirar una mica d’aire fresc. Però la nova llei antitabac aplicada fa escassos mesos, al inici del 2011, sobrepassa els límits de la decència.

No en tenien prou amb aïllar als fumadors a una sala minúscula a les profunditats més recòndites dels bars, separats de la gent “sana i normal” com si estesin en quarantena. Ara un Marlboro et costa més de quatre euros. Una barbaritat, però alhora no sorprèn. És el resultat de pujar el preu i els impostos cada dos per tres. Per a més inri, ni se’t passi pel cap fumar al costat d’un parc o davant d’una escola perquè és possible que aparegui la Guàrdia Civil “Alto, ¡policía! ¡Deje el cigarro en el suelo!”. I si abans els bars i restaurants estaven dividits en fumadors i no fumadors, ara han traslladat la saleta dels viciats a la barreta cancerígena a fora, al carrer. Acabes de menjar-te l’escalopa amb patates i per tirar avall, un cigarret. Dialogues amb el cambrer: “res, surto un moment a fumar i ara entro a fer el cafetó”. La seva mirada és inconfusible, saps perfectament el que pensa: “aquest se’n va sense pagar”. Tu l’intentes convèncer amb una frase que ara s’utilitza molt “surto del bar a que em doni una mica el fum”, fent broma.

En definitiva, les restriccions sobre els fumadors cada vegada són més severes. Imperen més les voluntats d’aquella gent que no suporta el tabac i que demana tolerància per part nostra sense adonar-se que el que volen ha de ser recíproc. No pot ser que els seus drets dobleguin els nostres, perquè no és just. Si volen espais lliures de fum, doncs endavant. Es pot entendre perfectament que en espais petits el fum molesti i incomodi, però a l’aire lliure no crec que ningú tingui motius raonables per queixar-se. En el moment en que seguim el model de Nova York i ja no es pugui fumar ni a parcs, ni jardins, ni platges, tindrem plena consciència que la llibertat és més relativa del que imaginàvem.

La primera piedra, los 80km/h

El tema de los 80km/h es la primera piedra medioambiental con la que se ha encontrado nuestro gobierno actual. Es muy triste que el programa electoral de CiU dijese que haría falta una sostenibilidad medioambiental mejor, comenzando por eliminar el limite de los 80km/h como si este tema fuese el más importante en Cataluña, dado que sólo se ha aplicado en Barcelona.

Se podría decir que han echo un uso electoralista sobre las necesidades medioambientales de Barcelona, que no son precisamente el limite de velocidad. Los motivos reales de la eliminación de los 80km/h en el área de Barcelona ha sido la búsqueda de votos de los conductores “cabreados” al tener que entrar y salir de Barcelona controlados por un limite de velocidad y radares. Estos conductores se encontraban “atrapados” por el limite de velocidad e innumerables radares, creando una angustia al ir o regresar del trabajo.

Los políticos no han publicado todavía ningún estudio económico sobre la perdida de horas de trabajo por de la limitación de los 80km/h.

A dado la casualidad que el mismo día que decidieron cambiar la limitación de 80km/ a 100km/h, ha llegado un anticiclón que ha desaconsejado cambiar los limites de velocidad. Ahora si, ahora no, ahora están de acuerdo, ahora en contra... Los conductores se ha encontrado en la situación contradictoria de limitaciones a 80 y a 100km/h en un mismo tramo, mientras pasa el anticiclón y llegue a aclararse la situación.

¿Cómo la contaminación va a determinar los niveles máximos de velocidad permitida en las zonas donde se implemente la velocidad variable? No se ha demostrado científicamente que la reducción de velocidad disminuya la contaminación, ya que a dado la casualidad que el trafico a disminuido a causa de la crisis. Existen opiniones diversas sobre si hay mucha diferencia, a nivel de contaminación, entre circular a 80 y a 100kh/m. Pero si consideramos que un coche para que su motor funcione adecuadamente tiene que ir a unas 2000 revoluciones, la contaminación será igual indistintamente de la velocidad a la que circule.

Hay que tomar medidas sobre la contaminación de Barcelona, pero pongo en duda que esta sea la mejor opción, es más, CiU ha tenido muy mala suerte que en su primera decisión electoralista, le ha salido el “tiro por la culata”, se ha encontrado con su primera piedra en el camino.

Vida de reis

Jordi Pujol, Pascual Maragall, José Montilla, Narcís Serra, Josep Maria Cullell, i una llarga llista de noms, són expresidents i exconsellers de la Generalitat; que en el seu moment van oferir els seus serveis al poble català.

Pujol, el gran president que va estar al govern durant 23 anys i qui, en gran part, és el responsable de que el nacionalisme català que fins ara perdura i que també s'ha fet més fort. Va estar al capdavant del nostre país molt de temps, després d'un llarg i dur període com la dictadura de Franco i l'exili de Tarradellas.

Jordi Pujol juntament amb el seu equip de consellers, tots els membres del partit i els militants van aconseguir una Catalunya forta, van millorar la posició cultural i social de la llengua catalana, van millorar el benestar social, l'atenció dedicada a la gent gran i a fer organismes per aquests, escolarització per tots els nens, el nivell econòmic va créixer considerablement, en definitiva va aportar l'estabilitat que necessitava el nostre país aleshores després d'haver patit el període franquista.

Pascual Maragall va arribar fins al cim de casa nostra, després de molts i molts anys d'una Catalunya convergent va arribar l'època dels socialistes que van aportar canvis des d'una postura més d'esquerres i amb Maragall i el tripartit que es va formar van redactar el nou Estatut d'Autonomia l'any 2006, projecte que va seguir Montilla des de la mateixa línia socialista. Tot i que aquest últim govern ja s'ha trobat en plena crisi econòmica i n'ha sortit ben escaldat, rellevat el passat mes de gener per Artur Mas.

En fi, tots ells grans personatges que han liderat la nostra nació, aportant cadascun el millor d'ells mateixos i del seu partit. Això sí, evidentment cobrant un sou ben elevat i gaudint d'uns privilegis considerables, però, ¡què hi farem! Sí, són presidents i han vetllat perquè el nostre dia a dia i Catalunya siguin millors.

Ara bé, ¿és necessari que quan acabin de fer la seva feina passin a cobrar de per vida un sou anual no gaire modest?, perquè a més a més molts d'ells tenen el seu negoci i el seu despatx on poder seguir treballant, de manera més calmada, ¡és clar!, i seguir cobrant de manera doble. El fet d'haver treballat en l'administració pública per aquest país ja garanteix poder viure com un rei. Tots ells un cop han acabat la seva tasca poden jugar a golf, a tenis o viatjar sense parar perquè tenen la seguretat (econòmica) que ho podran seguir fent, i si la cosa es torça al gabinet podran seguir menjant llagostins i llamàntol el diumenge, amb el que tots els ciutadans els hi paguem. I el senyor Narcís Serra podrà seguir gaudint del cotxe de policia que té cada dia a la porta de casa, que segurament vigila que li arribi el diari cada matí.

Ens veiem al setembre

Va arribar el juny del 2006, havia acabat tercer d’ESO i havia catejat biologia. Això suposava la recuperació imminent d’aquesta assignatura, sinó hi hauria el risc de repetir curs. Així que amb totes les meves forces vaig començar a estudiar tot el temari d’aquella feixuga i arrugant assignatura, que encara tenia fresca en ment. Va arribar el dia de l’examen, érem gairebé una dotzena els qui ens vam veure involucrats a defensar aquella prova que tanta por ens feia no superar. Passades dues hores vam entregar l’exercici i al cap d’una setmana va sortir la nota: aprovat. Aquell mes de juny caracteritzat per l’estudi d’una assignatura molt interessant, vaig descobrir que voler és poder.

Sembla ser que a partir d’ara, aquesta situació no es repetirà ja que la consellera d’ensenyament, Irene Rigau, s’inclina per canviar la recuperació a secundària i passar-la del juny al setembre. Tenir tot l’estiu per assimilar els continguts d’una matèria no és excusa per canviar el mes de les proves extraordinàries ja que, si els alumnes s’han de presentar a examen al setembre necessitaran mesures de recolzament i reforç durant l’estiu, a més a més, serà més difícil que els estudiants amb dèficits d’aprenentatge estructurals es beneficïïn d’aquestes proves, perquè no arriba a l’arrel de la forma majoritària del fracàs escolar.

La taxa d’abandonament escolar a Catalunya és del 31,9%, una xifra que deixa molt que desitjar, i l’única opció que se li acodeix a la consellera és canviar els exàmens de juny a setembre perquè així es deixin de “regalar aprovats ”?

Per altre banda a el Govern se li ha acudit la brillant idea de que a partir del proper curs s’implantarà un quart d’ESO diversificat i preprofessionalitzador. El que es necessita és una cultura general, no una especialització, no es pot consentir que un estudiant només sigui capaç de defensar un tema en concret.

El problema no és l’especialització, sinó la formació.

Que siga la caza de brujas

Se dice que las mejores obras que Charles Chaplin escribió a lo largo de su icónica trayectoria fueron aquellas que poseían una implícita burla hacia la sociedad americana macartista. Fruto de su gran éxito se vio obligado a exiliarse a la neutralidad de las tierras suizas y a pesar de ello, unos años más tarde sería galardonado con un Óscar.

Parece ser que hoy en día, la práctica del desperdicio continua vigente. Tenemos crítica para valorar y reconocer aquello que es contundente y potencial pero preferimos decantarnos por una tranquilidad casi sumisa para evitar cualquier indicio que nos desvíe de nuestro pequeño trocito de pastel, o dadas las circunstancias, de nuestras migajas. Así de la misma manera continuamos teniendo bajas substanciales como es la pérdida de un Gabilondo, la fuga de cerebros hacia otros países donde la palabra ‘siesta’ no ocupa lugar en su diccionario y el espanglish está ya superado. Aquí al emprendedor le llaman utópico y al autómata, esperanzador. Esta autoestima y cadencia de vida es la que nos lleva a tener que acatar los planes de la resabiada voz alemana. Si nos paramos a pensar, la medicina no nos ha salido tan cara, un billete de avión, una noche de hotel y las palabras mágicas: productividad. Se pronuncia rápido pero se digiere con ciertos tropezones que plantean que vamos a ser nosotros mismos quienes elijamos el sueldo que queremos tener dependiendo de las neuronas que estemos dispuestos a gastar en nuestro trabajo. Si por fin se supera el pánico escénico que España padece ante el cambio y se aplica la reforma podremos considerarnos un poco más beneficiarios de nuestra labor y responsables de nuestros errores.

Para unos resultará un símbolo de avance y equilibrio, para otros se convertirá en la cuesta de enero interminable. Por consiguiente aparecerán nuevas desigualdades pero esta vez serán de carácter natural y voluntario. No esperemos a una segunda caza de talentos y no desperdiciemos con los que, de momento, contamos.

Pètals i xocolata

Fa dies que observo que tot té un color rogenc i acaramel·lat. Als ferrocarrils, puc entreveure a aquells que llegeixen diaris gratuïts com el seu dors corrobora aquest fet. A la contra d'alguns diaris fins i tot s'hi poden veure "obsequis" bescanviables per cupons.

Passejant per la Rambla m'adono que el color vermell s'intensifica i l'olor excessivament dolça de gofre recremat i enxocolatat em guia cap a una paradeta de bombons, pastissos de diferents colors embolicats amb diferents papers i un gran assortiment de massapà. A mi el massapà mai m'ha fet gràcia, suposo que simplement és massa espès i quan arriba a l'esòfag se'm fa una mena de pilota i ni tres litres d'aigua la treuen d'allà.

Però aleshores és quan ho veig clar. De les paradetes pengen una mena de mòbils amb formes de cors de diferents colors i mides. Passo per davant del Woman's Secret i de nou la mateixa història. Fins i tot el Corte Inglés crea potents campanyes a favor d'aquest esdeveniment.

Aquesta festa comercial -perquè no té pas cap altre nom- resulta que en els seus orígens no ho era tant; i fins i tot alguns sostenen que l'església catòlica va decidir celebrar-ho en febrer per tal de cristianitzar la festa pagana de la fertilitat "Lupercalia" que va començar un 15 d'aquest mateix mes fa uns quants segles. A Espanya per exemple, no va ser fins a mitjans del s. XX que es van moure fitxes per tal d'incentivar el comerç. Al Regne Unit, en canvi, al s. XVII ja s'enviaven cartes i targetes escrites a mà entre amants i amics.

Però que li passa a una societat com la nostra, que necessita dies com aquest per tenir detalls amb les seves parelles? Tal vegada això doni dret a oblidar-nos d'elles els 364 dies restants o bé hem caigut ja en una rutina inevtitable de fer regals en dies puntuals de l'any, perquè simplement, tothom en fa.

Ni ho sé ni m’importa

Segurament hi ha qui encara recorda l’eslògan que l’ex president de la Generalitat, José Montilla, va esgrimir durant la seva última campanya electoral de 2010: la frase de ‘Ni independentista ni de dretes’ apareixia en tots els cartells de propaganda del PSC. A l’estació de Passeig de Gràcia, pocs dies abans de les eleccions, algú havia agafat un retolador negre i havia unit en un cercle les conjuncions ‘ni’, de manera que en el cartell destacava un clar ‘Ni Ni’, que òbviament evocava la proposta impulsada per Montilla mitjançant la qual es pretenia adjudicar una espècie de salari-crèdit a l’anomenada generació “ni-ni”, que comprèn aquells joves que ni estudien ni treballen.

La veritat és que hi ha una generació “ni-ni” que em preocupa més que no pas aquesta. Es tracta d’una generació que podríem batejar com a ‘Ni ho sé ni m’importa’, i que és greu perquè fins i tot afecta jovent que sí treballa i que sí estudia.

L’altre dia li vaig comentar a un amic que m’estava llegint una novel·la sobre l’Holocaust, i imagineu-vos la meva sorpresa quan, com qui demana l’hora, em va preguntar que què era l’Holocaust. Aquest noi està estudiant, i de fet, va arribar a fer primer de batxillerat. Quin és el problema doncs? Jo crec que la qüestió radica en que, com tants d’altres, aquest noi està submergit en la cultura de la indiferència. Segons el diccionari, la indiferència és absència d’interès respecte alguna cosa. Però jo em refereixo sobretot a una determinada indiferència que vaig trobar en un llibre del qual no recordo el nom, i que feia referència a la indiferència com a renúncia a la curiositat, a l’elecció i a la passió. A la generació ‘Ni ho sé ni m’importa’ només li interessa el seu propi melic, i per això no sent cap curiositat envers el que l’envolta i ho fa tot amb desgana, perquè s’ha de fer i prou.

Però per sort de tan en tan, com em va passar l’altre dia, et trobes amb algú que, com un infant, s’interessa, s’emociona i sent curiositat per tot allò que l’envolta. I amb passió, et diu que tot just ara amb 20 anys s’ha aficionat a la lectura, i que l’entristeix saber tot el que s’ha estat perdent aquests anys. M’alegra saber que encara hi ha esperança per una joventut que cada cop sembla més superficial i alienada.

Un casus belli, o no?

Un cop s’ha tastat el luxe d’anar assentat al TAV, amb aquella comoditat i higiene que el caracteritza, no és difícil fer marxa enrere i recordar-ho quan em trobo assentada dins el tren de Mitja Distància. I ja ni parlo del Regional. Un aspecte exterior nefast, brutícia al terra que no s’arreplega des de fa unes dècades, i el pitjor de tot: que les portes no es puguin ni tancar, incloses les dels serveis. Sembla ser que tinc l’obligació d’enclaustrar-me en un lloc així d’apinyat sense el dret a tenir un espai privat. L’obligació, doncs, de fer les necessitats públicament, com aquell qui res.

És aleshores quan reapareixen els apreciats maquinistes de la Renfe demanant una millora en les condicions de les seves sales de descans. Així com la instal·lació d’una televisió o uns serveis nets, i privats, per descomptat. No m’estranya que col·lectius que es senten damnificats com els Renfedats continuïn expressant el seu malestar a través de les xarxes socials, ja no només mitjançant el seu web, sinó també obrint una compte al Twitter i al Facebook.

Alguns webs, Usuaris cabrejats o el blog Maleïda Renfe, porten temps funcionant, però només la comunitat sorgida a Vilafranca del Penedès és qui segueix reclamant explícitament una millora en la gestió i qualitat del servei. Demanen acabar amb els constants retards, les desinformacions diàries, les despeses extraordinàries i els costos elevats que genera tot plegat. No és demanar gran cosa, en tant que el servei ferroviari entre Madrid i València sembla presentar unes condicions i unes tarifes satisfactòries. O, com a mínim, és el que intenten mostrar-nos en l’anunci dels insofribles tic-tac. No m’estranya, una vegada més, que els col·lectius que reivindicaven un avanç dels serveis a Catalunya es rendeixin davant d’aquests privilegis – adquirits, com qui no fa res - de les xarxes ferroviàries espanyoles.

Arriben temps de revolta a la Renfe. Qui sap si, en un futur, aquest descontentament serà motiu – o un dels motius - d’una revolta popular. O d’un casus belli, que diria Caesar. Som conscients de l’existència d’un conflicte social amb dues parts molt confrontades. Passatgers ocupant la via de Montcada per impedir la circulació; un grup de persones agafades de les mans rodejant un tren que connectava Portbou amb Barcelona per reivindicar una millora del servei; la mort dels joves a Castelldefels que va suposar un cert descrèdit de la Renfe; afegint, tot i això, les successives vagues dels propis maquinistes. És evident que José Luís Rodríguez Zapatero converteix la Renfe en un casus belli català. Tot plegat desembocarà, doncs, en una revolta moderada o agitada? És millor ser prudent. Avui hi som, i demà Déu ja dirà.

Somos "guays"

Como cada miércoles antes de dar clases en la academia de baile, me senté en una de las mesas de la terraza del bar que se encuentra enfrente de ésta. Pedí un café y saqué el periódico para enterarme de los últimos sucesos. El día anterior no tuve tiempo de ponerme al día y por la noche dedique diez minutos antes de que se me cerraran los ojos a ver las noticias. En busca de éstas, pasé por programas de debate en los que se hablaba de la visita de Angela Merkel y justo cuando llegué al canal solicitado, la noticia que me encontré seguía hablando de la canciller. Sin embargo, el cansancio venció mi inquietud por la actualidad. Así que no pude evitar, desde la mesa del bar, prestar atención a la conversación de dos hombres sentados a escasamente un metro de mi que, precisamente, debatían sobre el tema con orgullo arcaico. ‘Merkel no tiene porqué darnos lecciones’, ‘Nos viene a dar consejo sobre cómo hacer las cosas y luego nos pide a nuestros intelectuales; será que no lo hacemos tan mal’, decían.

En España las cosas no van bien. La sociedad española nunca ha sido ejemplar pero siempre nos hemos justificado con aquello de que ‘sabemos vivir bien’. Y, de hecho, lo sabemos, pero la crisis nos ha roto los esquemas. Nos está durando como a los que más y sin embargo, no perdemos el orgullo.

El trabajador español produce casi un 20% menos que el alemán. Pero el problema es que lo que producimos lo hacemos con desgana. Trabajar supone un gran esfuerzo y eso al ciudadano español no le gusta. Pero la pereza no se debe a que no estemos capacitados, es que el esfuerzo en este país no se valora. En España un ejemplo absurdo pero claro y con el que quizás algunos se sientan identificados al recordar su juventud es la jerarquía en los colegios o institutos. Allí al que se esfuerza se le tacha como empollón, los más populares –los guays- son aquellos que ocultan su dedicación a los estudios y se dedican a montar fiestas y tener resacas.

Ese es un problema y estar orgullosos de ello, otro. Por lo tanto, seria mucho más productivo atender a las propuestas de Merkel, ser más competitivos, compartir valores con la Europa del progreso, hacer nuestros deberes y dejar nuestro orgullo de lado.

Estaría bien no criticar, sino aprender aunque entonces pasemos de guays a empollones.

Mi más sincero agradecimiento

Como casi cada mañana pedí un café en la barra, esperé unos minutos y me lo tomé. No tenía prisa, ni recados que cumplir, disponía de tiempo sólo para mí. Me sentía bien en el bar y decidí quedarme. Cogí un periódico que se encontraba junto a muchos otros apilados y un tanto arrugados en una esquina escondida en el fondo del bar. En el fondo del bar, sí. Me sentí extraña, desde donde yo asiduamente me sentaba, no recordaba haber podido ver nunca antes con claridad aquel lugar, al que, confieso, tampoco anteriormente me había acercado. De hecho, tampoco conocía que el bar tuviera semenjantes dimensiones. Yo siempre lo había visto pequeño, pero aquel día era un día extraño. Desde mi posición habitual podía distinguir de manera espectacularmente clara los rasgos y características de los clientes que allí se encontraban.

Algo había sucedido desde la última vez que estuve. ¿Reformas? ¿Reestructuración del mobiliario? ¿El oculista me había graduado mejor la vista? No, nada de eso. La ampliación de la ley antitabaco había puesto fin a la densa niebla y a la cortina de humo a la que los no fumadores nos enfrentábamos cada dia al entrar en cualquier bar.

Allá a lo lejos, algunos clientes jugaban a las cartas, otros tomaban una copa, pero ninguno fumaba.

Supongo que cabe aquí expresar mi más sincero agradecimiento a todas aquellas personas que, por fin, han decidido (y no precisamente rigiéndose por la voluntad individual propia, sino por una ley que se lo exige) respetar mi decisión de no querer fumar. Quiero mostrar mi gratitud y reconocimiento a todos aquellos que muy forzosa, agotada y sacrificadamente, se desplazan generosamente a la puerta de salida de la taberna a encender su cigarrillo.

Recuerden, la libertad de uno acaba donde empieza la de los demás.

Una TV important... o interessant?

Reconec que sóc jove, però també admeto que cada vegada més entenc els “adults” que diuen que les coses estan canviant massa, que abans tot era millor. Des de temps immemorables hi ha hagut la teoria que els mitjans reflecteixen el que és la societat... O és al revés? Som nosaltres qui pensa i decideix a partir del que surt als mitjans? Crec que és una pregunta que mai podré contestar. Sigui com sigui, la societat ha canviat molt, i els mitjans també. Aquest diumenge arribava Jordi Évole, ‘el Follonero’ amb Salvados a la Sexta, que amb el temps, ha passat de ser un programa d’humor a ser una crítica a la societat molt encertada. Una evolució totalment a la inversa del que es pot veure a la televisió. Els periodistes Olga Viza i Iñaqui Gabilondo n’eren els convidats, en un programa amb un joc de paraules: És un país per vells periodistes? “Un rostro bello llama la atención. ¿Pero para qué?¿Para explicar qué?”; un resum perfecte fet per Olga Viza del món audiovisual d’ara. És més important allò interessant que no pas allò important, i si la gent vol veure bellesa, s’ha de col·locar una presentadora jove i amb un físic espectacular, tot i que no expliqui coses importants. CNN+... Crec recordar que era un canal de notícies, però poso la televisió i veig que ara no expliquen el que passa al món durant 24 hores, sinó el que passa en una casa de La Sierra. Hi deuen passar coses molt importants... o interessants? És curiós que amb el tancament d’un canal rigorós, Gabilondo s’hagi convertit en el símbol del debat de l’essència del periodisme. Quan hi havia un canal de notícies ningú el trobava interessant, però ara tothom pensa que era important. El que m’entristeix més és que jo ja gairebé no sé el que és important, sóc el principi d’una generació que potser amb el temps no sabrà què són reportatges sobre guerres o filtracions secretes a la Casa Blanca, però que sí coneixerà molt bé qui és la nova amant de Jesús Janeiro. Una cosa realment in... teressant.

Berlusconi, força!

Qualsevol ciutadana, podria fer un intent per denunciar tantes excentricitats de Berlusconi com les que apareixen en els mitjans a diari i mirar, així, de linxar la seva persona.

Podria i puc, i com que puc, segueixo a la majoria per passar a formar part del món oví; sí, sí, aquell de dalt les muntanyes amb prats verds i protegit pel pastor.

Sense dubte però, si parés de pasturar m’adonaria que aquell prat que creia verd i igual que els demés prats no ho és tant i que, tant sols, em dedico a passar les hores mastegant i mastegant sense poder fer quelcom més.

Contemplant la situació, vull declarar-me ovella rebel i tot el que això implica: negar-me a seguir les directrius de tota la informació que ens arriba a diari, vingui d’allà on vingui i ja sigui per mitjà d’editorials, informatius, revistes o inclús, d’Internet. Crec, però, que de forma obedient les segueixo en tots els altres àmbits i que em mereixo un bri de llibertat, tot i que segurament equivocada, sobre Silvio Berlusconi.

Cal dir que si avui se celebressin a Itàlia eleccions, segons la majoria d’enquestes realitzades a Itàlia, el partit de Berlusconi Popolo della Libertà, les tornaria a guanyar. Tornaria a guanyar-les malgrat totes aquelles noticies, que de forma intencionada, crec que ens arriben a les nostres mans, malgrat els atacs per destruir la seva imatge i convertir-la en una bèstia negra. No dic que no ho sigui però avui, tornaria a ser el guanyador.
Aquesta dada, hipotèticament demostrada, ens brinda la possibilitat de veure com el problema no l’hem d’atribuir a Berlusconi sinó a l’entorn podrit que el rodeja i que, tots dos junts, demostren que la població és feliç amb el seu representant. Així doncs, Berlusconi només ha passat per la política tot aprofitant l’avinentesa de la destrucció mental que demostren els italians, això és tot.
M’equivoco si pretenc criminalitzar a Berlusconi pel seu reiterat comportament, per la seva activitat braguetil o per les decisions que pren en un país desenvolupat, com és Itàlia. No parlo d’un país del tercer món sinó d’un estat prou integrat a l’Unió Europea que ja fa anys que s’afaita com per tolerar segons quines activitats o decisions.

I sense més, ho toleren. I Silvio s’hi recrea tant com pot. A un nen només cal que se li doni un caramel per a què somrigui. I qui diu un caramel, diu un condó.

Fem l'amor i seguim amb la guerra

Helena Novellas

A Mataró s’han pres al peu de la lletra això de “fer l’amor i no la guerra” però amb certs matisos perquè la darrera capgrossada del Govern municipal – amb el suport incondicional de la Generalitat- no garanteix l’amor en estat pur en aquesta ciutat que fa bandera de ser “lliure i tropical”. Lliure ho dubto – i molt- però càlid com el tròpic sí, i tant. I de quina manera ho serà d’aquí a uns mesos. Davant els aldarulls judicials que s’han destapat en les últimes setmanes en el consistori de la capital del Maresme, l’Ajuntament ha decidit compensar als seus compatriotes i oferir-los una boníssima oportunitat, bé, dues macrooportunitats per satisfer les mancances vitals d’aquells que més ho necessiten. A més, i de passada, és una gran oportunitat per escombrar la ciutat de prostitutes nouvingudes de Barcelona i refugiar-les en dos enormes bordells que donaran una ‘calorosa’ benvinguda a tots els forasters que s’acostin fins la ciutat per observar les meravelles que els mataronins volem mostrar – poca cosa, d’altra banda-. Un nou projecte “per la ciutat” que deixa a l’afer endèmic del Corte Inglès en una simple anècdota de baixa estofa. Amb la premsa local revolucionada, amb la oposició indignada i clamant de genolls a ves a saber qui, amb els ciutadans incrèduls caminant sense nord i perquè no dir-ho, amb alguns homes fregant-se les mans davant de tant ‘sucós’ projecte, els ecosocialistes han defensat la instal•lació del bordell a Mataró davant la necessitat ‘imperiosa’ de diversificar l’economia de la ciutat i també la de seguir treballant per situar la zona del Rengle com un indret mixt. Mixt? I tant. Amb la mescla entre tecnologia, Universitats i empreses – en el Parc Tecnologic del Tecnocampus, situat també en aquesta zona- i els dos macrobordells, ningú podrà discutir que el Govern Municipal ho ha aconseguit.

Quina imatge!: les llums de neó, de colors vius i florescents, substituiran vilment la figura nua de la Laia – l’arquera- que durant anys ha saludat amb elegància als turistes i els veïns de la comarca. Les reaccions no s’han fet esperar - òbviament - davant de l’arribada del que serà el prostíbul més gran de tot el país i el segon més gran del continent. Coneixent la política d’aquest país i d’aquesta ciutat, els que sí que es divertiran i, de moment, no amb el prostíbul, seran els periodistes locals que després de la macrobatuda polícial a una setantena de tallers xinesos a l’estiu, després també de la presumpta implicació de l’Alcalde i el regidor d’Urbanisme al desembre per qüestions massa rebuscades com per resumir-les..., ara poden renovar l’actualitat d’una ciutat que ben aviat podrà fer bandera- també- de estar completament satisfets de viure i ser de Mataró!

Uns malvats, uns altres idiotes

L’altre dia, mentrestant realitzava la fastidiosa rutina de neteja setmanal, remenant i remenant entre pilots d’andròmines (que ves a saber com cabien a l’altell), vaig trobar diverses reliquies, xorrades de quan no feia gaire més de sis anys: joguines, contes, i una muntanya de robeta d’infant. El que més em va sorprendre de tot però, era una capsa de cartró groc descolorida on a dins hi havia una mosquitera que no havia descobert abans que guardava. De cop, una pregunta va imposar-se com un llampec dins del meu cervell: Pot ser que un nen de ciutat, un nen que visqui en plena ciutat de Barcelona necessiti aquest útil estri per protegir-se de tal animal ferotge? Com deus estar pensant ara mateix, això es va fer servir el primer dia, segurament arrel d’un desconcertant i deliberat atac nocturn o potser, la causa de que ho tingués entre mans, fos simplement una excusa per a sortir a passejar i comprar i així, matar una tarda interminable d’avorriment patern.

Si com aquest exemple, cadascú de nosaltres fes una llista composta per totes les coses inútils que ja no fem servir, ompliríem més d’un full sencer, ja sense sumar les tonteries de cadascuna de les persones que viuen a casa.

Com a bona deixeble d’aquesta societat de consum, aquesta que ens engreixa la llista, fa dos dies vaig sortir una estona amb aquesta fal•lera banal de consumir i distreure’m dels horrorosos pensaments que s’enquisten dins el cap i no hi ha manera d’expulsar. Un rampell idiota que em fa arribar a casa amb col•leccions de bosses a cada mà. N’estaré orgullosa i ho utilitzaré un temps determinat. Un cop la satisfacció caduqui, també caducarà el producte, o qui sap. Assumeixo el meu paper de culpable en aquesta manera de fer que a tants fa posar les mans al cap: “això és banal i no ho necessites”, “s’ha d’aturar el consumisme” són frases que he sentit moltes vegades en boca de savis: consumir ens fa ser persones neutres i anodines, llunyanes al nostre veritable ésser i al que de debò aspirem a la vida. El paradigma més evident són les modes i els corrents i tendències, que un cop més ens modelen al seu gust rígid i manufacturat. La solució senzilla i reveladora que m’ofereixen llavors és no comprar i així plantar cara al sistema.

Suposem que acato les normes i no compro i suposem també que així ho fa tot el poble. Noves ànimes renovades i molt més autèntiques s’alçarien per fer retronar la seva veu alliberada enfront del senyor Inditex, Lotus, Mcdonalds o altres marques o serveis de qualsevol tipus. Els malignes s’indignarien de que les seves obscures intencions fossin avortades tant ràpidament, alçarien el crit al cel i, penedits, es tancarien a les seves grutes per a no sortir mai més. Victoriosos ho celebraríem sense treballar ni cobrar, ni capritxets inútils, ni tant sols amb una excusa per a sortir a passejar i comprar-nos uns nous pantalons.

Crisi econòmica, poc consumisme i molts trastos a l’altell per a llençar... espero d’aquí a uns anys poder buidar-ne tants com aquest si no poden ser aprofitables..

Laura Rodríguez.

Anatomia de l'amor

Com cada 14 de febrer les pastisseries, les floristeries i les botigues de regals fan l’agost. Allò que va començar al s.XIV amb una simple associació entre l’amor romàntic i el dia de Sant Valentí s’ha convertit en una de les tradicions que any rere any, trepitja amb més força. No cal dir que és una altra tradició anglosaxona que hem acabat adoptant. En el nostre cas, el símil català seria el dia de Sant Jordi.
Sant Valentí és la festa de l’amor i com sempre, Internet ofereix noves possibilitats per aquells que tinguin el cor trencat o, simplement, per aquells que encara el tinguin lliure i desitgen que sigui per poc temps. Les webs que t’asseguren trobar la teva mitja taronja han decidit buscar la recepta perfecta perquè ningú passi el dia de Sant Valentí sol. Això ho han aconseguit a través d’estudis basats en anàlisis d’ADN. Segons una empresa nord-americana, les dones se senten atretes per l’olor dels homes amb sistemes immunològics diferents als seus. Així, és molt fàcil trobar el teu príncep blau. Només has de pagar uns 2000 dòlars i l’empresa t’envia a casa un kit amb tot el material necessari perquè tu mateix et puguis extreure les mostres d’ADN. Després et troben la parella ideal, però això sí, després d’haver passat una sèrie de tests psicològics, de personalitat i d’haver comprovat els antecedents penals. D’aquesta manera, s’asseguren que Cupido no s’equivoqui quan llenci les fletxes de l’amor. Qui ho diria, que lligar és tan complicat! On queden les declaracions espontànies d’amor, els sopars romàntics, els passeigs sota les estrelles? En definitiva, hem perdut el romanticisme?
Aquestes noves tècniques acabaran amb les tradicionals. Qui no ha conegut a algú especial en una discoteca, a la feina o en un viatge? Encara que per molts sigui impossible trobar parella d’aquesta manera, s’ha demostrat que és un dels negocis que menys ha patit els efectes de la crisi perquè continua sumant beneficis. Aleshores, és important plantejar-se perquè tenen tant d’èxit aquestes pàgines web. Alguns experts assenyalen que pot ser una bona manera de conèixer gent i fer amics per aquelles persones que estan tant immerses en la seva feina que gairebé no tenen temps per sortir o bé, una bona manera de començar per als més tímids.
Tot i així, conèixer a la teva parella d’una manera tan perfectament calculada fa que es perdi tota l’espontaneïtat i complicitat que se sent quan mires algú i saps que esteu fets l’un per l’altre.

Ara aniran més descansats

Això és el que em va dir un amic meu el 13 de gener a mitjanit. El Barça de les Sis Copes quedava eliminat d’una competició vint mesos després. L’última vegada va ser al Teatre dels Somnis amb el regal de Gianlucca Zambrota a un veterà Paul Schools que posava el Manchester en una nova final de Copa d’Europa. Vint mesos són molts mesos, i venint d’on venim, és normal que algunes persones volguessin treure ferro a la derrota i des del moment en què l’àrbitre Clos Gómez va pitar el final del partit, aquestes persones van engegar els seus mecanismes de positivització de la situació. “Tranquils nois, ens ha anat bé que ens hagin eliminat de la Copa del Rey, si és un títol menor...”. Potser sí que és un títol menor, però s’ha de remarcar que sense la Copa del Rei que va aconseguir el Barçá el 13 de maig a Mestalla, el Barça de les Sis Copes no hagués estat possible. Més que un argument això del títol menor és un tòpic com una casa de pagès. El que sí que em va tocar més la moral va ser l’altre argument que em van donar perquè aquella nit no acabés plorant com ho vaig fer: “ pensa que ara els jugadors aniran molt més descansats, només jugant el cap de setmana. Ens centrarem en la Lliga i arribarem frescs al compromís de vuitens de final davant l’Stuttgart”. Em sembla una estupidesa grandiosa. Primer de tot, crec que com aficionat al Barça el que vols és que guanyi fins i tot en els amistosos i no pot tenir res de positiu l’eliminació de la Copa del Rei. En segon lloc el que està molt clar és que aquests jugadors estan preparats per afrontar tres partits per setmana amb garanties. Per què ha de ser contraproduent jugar cada tres dies? Que no ho va fer el Barça tota la temporada passada? Que no ho van tirar endavant i van arribar fins al final en totes les competicions? Oi que sí, doncs així perquè collons m’heu de dir que és bo que ens hagin eliminat perquè aniran més descansats. Avui llegint El Mundo Deportivo he vist el que va dir Guardiola després de perdre al Vicente Calderón: “nos viene muy bien competir miércoles y domingo. Cuando no lo hacemos, hay una bajada de tensión y nos hemos dejado gente en el camino”. Sí senyor Josep, ben dit. És el que hauria d’haver dit en aquell bon amic que intentant-me animar el 13 de gener em va dir que jugant un cop per setmana tot aniria molt millor. No és veritat. El jugar un cop per setmana no et garanteix la victòria. I jugar cada tres dies, com diu en Pep, és impossible que et relaxis perquè no hi ha temps. El que estar claríssim és que els números canten per sí sols: el Barça té sis baixes per afrontar el partit davant el Racing de Santander el proper dissabte, sis baixes que s’han produït en els últims vuit dies. Precisament aquestes baixes es produeixen quan, segons el meu amic, l’equip estaria més fresc i descansat per afrontar els compromisos de lliga i els vuitens de final de la Copa d’Europa. Estimat amic, que no em vas dir que anirian tan descansats? Potser hi han anat tant de descansats, que del “no cançament” s’ha passat al relaxament que afavoreix que es produeixin lesions musculars com les que estan patint en aquests moments els jugadors barcelonistes.

De l'èxit al fracàs

L’altre dia vaig saber del cas d’un grup de joves turistes barcelonins que, passejant pels carrers de Gijón, van trobar-se amb un fet força sorprenent: lligada a un fanal d’un carrer qualsevol, hi havia un exemplar de bicicleta Bicing de Barcelona. La pregunta és: com carai havia arribat fins allà? Podria ser que un individu qualsevol quedés estupefacte davant l'eficàcia d'aquest servei i decidís endur-se’n una, com a record de la ciutat? Bé, qui sap. El que és cert és que, tenint en compte com ha funcionat aquest servei des que va néixer fins ara, fets com aquests ja no sorprenen.
Aquest servei de transport públic, promogut per l'ajuntament i gestionat per l'empresa Clear Channel, va néixer al 2007 com a una alternativa de transport més sana pels ciutadans i més sostenible pel medi ambient. La iniciativa va tenir tal acceptació, que en tan sols tres mesos, més de 50.000 usuaris ja disposaven de la seva pròpia targeta. Ara bé, el que inicialment es considerava una ganga, sembla ser que s'ha convertit en la diana de la majoria de reclamacions i queixes dirigides al transport públic de la capital catalana.
Bicicletes robades, destrossades; punts de servei buits o sense cap bicicleta disponible, sigui a causa del seu mal estat o perquè han estat mal retornades pels usuaris. Si que és cert que una part de la culpa la tenen certes persones amb una evident falta de civisme. Sembla ser, però, que l’empresa encarregada del manteniment tampoc compleix la part que li pertoca. Qui no ha sentit parlar de casos en què punts de servei, buits o amb cap bicicleta disponible a les sis de la tarda, ho segueixin estant a mitjanit, quan suposadament el servei deixa de funcionar?
Molta gent es pregunta diàriament on són els camions plens de bicicletes que barren el pas als conductors que tornen a casa després d’una jornada laboral intensa, i els que se suposa que han de supervisar que tots els punts de servei funcionin correctament. Sense anar més lluny, fa prop d’un mes, apareixia el següent titular al País digital: Multa al Bicing por el fallo que dejó 17 horas sin bicicletas a Barcelona. I fins aquí fenòmens com el que he fet referència al principi: una bicicleta del Bicing de Barcelona abandonada en un carrer de la ciutat de Gijón, Astúries. Podríem considerar aquest fet com la cirera que corona el gran pastís de queixes que ha rebut l'empresa.
Mentrestant els polítics segueixen elogiant l'òptima eficàcia del servei, ometent qualsevol referència a aquest tipus d'incidents i, de retruc, fent ben poca cosa per a solucionar-los. Esperem, però, que en un futur proper, es pugui apreciar una millora del servei; doncs s'ha de tenir en compte que no és fàcil gestionar un mitjà de transport d'aquest tipus, i menys en una ciutat d'aquestes dimensions, com és Barcelona. Tot i així, vistes les circumstàncies, fóra bo que s'afanyessin, sobretot abans que multitud d'usuaris s'ho repensin a l'hora de pagar les seves respectives quotes anuals.