Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Crítica musical. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Crítica musical. Mostrar tots els missatges

dimecres, 11 de març del 2009

Only by the night, un àlbum trencador


Que Kings of Leon és un dels grups que està de moda està fora de dubte. Anuncis a la radio del llançament del seu nou àlbum i repeticions incomptables a la ràdio del seu nou èxit ho corroboren. A més a més el popular Use somebody, el single del nou àlbum Only by the night (2008), està situat en una més que meritòria 42ª posició en el rànquing de les cançons més descarregades des de l’Itunes Store.

La progressió del grup de Nashville ha estat meteòrica. Fa un parell d’anys, arribaven al FIB (Festival Internacional de Benicàssim) com uns autèntics desconeguts i simplement feien de teloners dels mediàtics Arctics Monkeys. Ja se sap que molts dels grups que actuen al FIB, després es fan de mica en mica més coneguts i els serveix de plataforma cap a la fama, com pot haver sigut el cas de The Kooks o de molts altres. En aquella ocasió presentaven el seu tercer àlbum, Because of the times (2007).

L’últim treball Only by the night és força diferent de la resta d’àlbums del grup americà com Youth and young manhood (2003) o Aha shake heartbreak (2004). Aquests dos primers àlbums es caracteritzaven per tenir un caràcter uniforme, formaven un treball conjunt. Les seves cançons tenien una continuitat melòdica, en què l’equilibri entre la part instrumental i la part vocal era quasibé perfecte. La majoria de les cançons es basaven en el seu ritme enganxós però alhora insaciable. Aquests dos primers àlbums, i fins i tot el tercer, podem dir que pertanyen a un rock alternatiu, amb tocs de rock de garatge i de punk.

Only by the night significa un punt d’inflexió i un canvi de rumb. En aquest treball, Kings Of Leon, han apostat per un rock menys melòdic. Clarament han fet el CD amb una visió comercial, ja que si hi fem una escoltada ràpida hi ha dues cançons que ens criden l’atenció (Use somebody i Sex on Fire). Les altres cançons deixen bastant indiferents. És per això que el disc no conforma un tot, una obra musical sencera, sinó que està fragmentada. Cada cançó és independent l’una de l’altre. Realment, només aquestes dues cançons són les úniques que valen la pena. Les altres s’acaben fen monòtones i s’acaben trobant faltades de ritme. Un altre aspecte que ha variat respecte els anteriors àlbums és l’estil. Si bé en els anteriors l’equitat entre veu i instruments era la tònica principal, en aquest CD destaca molt més la part instrumental. Ha derivat cap a un rock més underground, més fosc, més alternatiu. Però de manera sorprenent, tot i allunyar-se d’un estil més comercial, Kings Of Leon han trobat l’èxit en aquest àlbum i en especial en el single Use somebody.

A vegades allunyar-se d’un estil comercial no significa disminuir el teu target de públic, i aquest CD n’és un exemple perfecte. Aquest èxit popular, l’ha valgut la invitació per part del FIB de tornar-hi a actuar en l’edició d’aquest any; això si, com a un dels quatre principals caps de cartell.




dilluns, 9 de març del 2009

Sense límits


Ha plogut molt des de que l’any 2001 Llibert Fortuny va tornar dels Estats Units amb un suma cum laude sota el braç. Des d’aquell any, el jazzman català no ha parat quiet o inquiet en busca d’un so propi, ja fos amb l’Elèctric Quintet (els primers anys Elèctric Quartet) o les What The Fuck Jam Sessions del Jamboree. I ara, després de 4 àlbums a l’esquena (Un Circ Sense Lleons, Revolts, Llibert Fortuny Elèctric Big Band XXL i Double Step), incomptables concerts arreu del món i destacats premis, el saxofonista català s’embarca a la recerca dels seus límits artístics amb Shaman. Una cataracta musical que afronta acompanyat de Gary Willis (cofundador de Tribal Tech) i David Gómez, sota el nom de Triphasic.

El nou projecte de Fortuny i companyia desprèn creativitat i genialitat de principi a fi. Els 8 temes de debut són tota una declaració d’intencions, fora esquemes (només cal escoltar la improvisada i desafiant Minivan) i llarga vida a la fusió desenfrenada d’estils musicals (abstenir-se puristes/apocalíptics del jazz). El grup defuig qualsevol etiqueta que els privi de llibertat i, en un esforç digne de ser admirat i aplaudit en l’actual mercat discogràfic, aprofiten les possibilitats de l’electrònica i les sonoritats jazzístiques per endinsar-se i explorar entorns musicals desconeguts. Però Triphasic no busca ser el pioner que mor en va o oblidat en el temps, el trio, gràcies a la força del seu directe (dignes de destacar són els concerts a l’Auditori de Barcelona, El Mercat de la Música Viva de Vic i del Festival Interacional de Jazz de Barcelona) no tan sols s’apropia dels espais que descobreix, sinó que el seu afany per innovar ha calat en el panorama musical i ha creat tendència.

De manera que els sons, ritmes i melodies que surten dels instruments de Llibert Fortuny (saxo, EWI i pedals analògics), Gary Willis (baix elèctric) i David Gómez (bateria), els converteixen en els David Livingstone – esperem que no s’equivoquin alhora de trobar la font del Nil – de l’escena jazzística catalana, una escena que cada vegada entén menys de fronteres físiques i musicals.