Barcelona, on la música i la consciència social es fusionen

Des de fa dècades Barcelona ha esdevingut una de les capitals mundials de la música en directe, un dels llocs de pelegrinatge per a molts artistes que troben en el clima mediterrani, el sol, l’ambient nocturn, el mar i la gent; el lloc ideal per mostrar-se al públic o per fer les seves creacions.

Tot i això, ençà aproximadament l’any 2000, un corrent musical ha agafat especialment força a la nostra ciutat, convertint-la en la seva capital mundial i obrint una àmplia oferta musical d’aquest estil. Estem parlant d’una música a la que no li agraden les etiquetes, que es mou entre la rumba catalana, la llatina i en general la fusió de diversos estils; encara que amb un toc característic que predomina en la majoria dels temes: un rerefons de crítica i reivindicació social. Ens aproximarem, però, amb més profunditat a aquest “estil musical” més endavant.

Situàvem l’inici d’aquest moviment musical vora l’any 2000, data de creació d’una plataforma que tenia la intenció de promocionar aquest moviment musical i que volia agrupar tots els artistes i seguidors de la tendència “mestissa” a la que s’encaminava Barcelona; el seu nom és Radiochango.

Aquest projecte va iniciar-se com una pàgina web de petites dimensions, on “volien compartir amb més gent la seva afició per la música “mestissa”… aquesta barreja de ritmes que no tenen fronteres i que criden contra les injustícies del món”, tal com ells comenten. Amb els anys, aquesta pàgina web creada a Barcelona per tres amics s’ha convertit, dia rere dia amb més repercussió, en un lloc de trobada pels aficionats i artistes d’aquest “estil”, arribant a tenir disponible en l’actualitat 5 idiomes de consulta de la web (català, castellà, anglès, francès i italià) i una mitjana de 600.000 pàgines visitades al mes. Un altre exemple de les dimensions que ha agafat aquest projecte és la gran quantitat d’activitats paral·leles que concentren, com concerts multitudinaris sota la marca “Radiochango”, activitats culturals per la promoció de la música mestissa i els valors implícits en ella o moviments per un món més just.



Tot seguit entrarem en punts més concrets del què significa aquest “moviment” i la repercussió que ha agafat a la ciutat comtal i rodalies:

· Què significa exactament música mestissa?

Utilitzarem, per començar, l’etiqueta de música mestissa per referir-nos a aquest estil tant difícil d’etiquetar per facilitat, però tal com hem comentat abans i ara ampliarem, costa molt definir exactament l’estil al que ens referim.

Molta gent l’ha definit com un “moviment social”, ja que darrere aquest estil al que anomenem mestissatge hi ha una gran càrrega de consciència social, un dels seus punts diferencials i més enriquidors. Aquestes reivindicacions sempre són de caire social, demanant un món igual per tothom, una igualtat de classes i desmarcant-se de partits polítics. Altres aboguen més per no reivindicar tant qüestions socials sinó més metafísiques, tals com el viure la vida i aprofitar-la a cada instant.
Un altre valor implícit en aquest “moviment” és la multiculturalitat. És a dir, el respecte per totes les raçes, religions i cultures del món, la integració de tothom i la no-discriminació dels altres; tot enllaçant amb el que abans explicàvem.

Certament, la música mestissa sempre ha sigut un tant alternativa. És un sector estretament relacionat, com dèiem, amb un gran nombre d’activitats culturals que no estan ni subvencionades ni recolzades pels òrgans de govern, amb un ideari molt desmarcat de la política i crític amb ells. Això fa que molts actes hagin de ser clandestins o poc vistosos per la repressió que moltes vegades s’aplica a actes crítics amb el poder i, encara que a vegades es relacioni a aquest col·lectiu amb actes vandàlics, la realitat és molt allunyada. No podem confondre la crítica constructiva amb un vandalisme impropi d’aquests col·lectius, cosa que també està a les antípodes del seu ideari. De fet, els estils de música més propers a l’acció violenta solen estar més propers a la música Oi! o Ska extremista –tant de dretes com d’esquerres-.

Ja més musicalment parlant, el mestissatge es basa, tal com el seu nom ens revela, en la fusió de diversos estils tals com l’abans anomenat ska, la rumba catalana, el flamenc, el hip-hop, el rock, la cumbia, el reggae i molts d’altres.

Tot seguit posarem alguns exemples de grups musicals classificats en aquest estil:

· A qui podriem classificar dins aquest “mestissatge musical”?

- Manu Chao: Un dels grans referents d’aquest estil. Nascut a Espanya, però criat a França, va ser, i segueix sent, conegut i un super vendes arreu del món, implicat en gran nombre de causes socials com la repressió a certs països de llatinoamèrica o la causa dels ocupes, a part de l’amor entre tots. Una gran mostra del seu multi culturalisme són els idiomes en què canta -francès, castellà, gallec, àrab, anglès i wòlof-, podent barrejar idiomes en les mateixes cançons. El seu estil barreja rock, cançons franceses, salsa, reggae, ska i raï algerí principalment.

Aquí teniu una petita mostra d’aquest cantant:




- Muchachito Bombo Infierno: Grup procedent de Barcelona i rodalies, que es mou entre el rock i la rumba catalana i bastant reconegut a l’estat espanyol. El seus ritmes s’han mogut ja entre les sales més importants espanyoles i catalanes. A més, dona tot un espectacle sobre l’escenari, on amb una guitarra espanyola i un bombo dona un ritme esfereïdor a les seves cançons que, si ho combines amb els quadres que pinta durant l’actuació Santos de Veracruz, et dona una escenografía explosiva.

També podeu veure aquí una mostra:




- Ojos de Brujo: Agrupació caracteritzada pel seu notable aire flamenc, els Ojos de Brujo van nèixer a Barcelona arrel de unes “jam sessions” en que els diferents components es van conèixer, és a dir, en el més pur ambient barcel·loní. Actualment, a part del flamenc, es mouen entre la rumba, la música electrònica i el pop, encara que sense excloure algun gènere perdut per les seves cançons més tranquiles.

Una bona mostra la podeu veure aquí:




Aquests són tres exemples, però com podeu veure clicant AQUÍ, el nombre d’artistes que conformen aquest “moviment musical” és molt gran.


· On podem gaudir d'aquest tipus de música?

Paral·lelament amb l'auge dels músics, les sales on aquest inclassificable estil sona cada vegada més es multiplica. Podríem dividir però, les sales que només tenen certs dies sessions dedicades a aquesta música; i les sales on els dies d'obertura la música mestissa és la que sona. A continuació citarem les més importants de Barcelona i rodalies:

- Sales on predomina a la música mestissa:

· Sala Clap (Mataró): Encara que molts estils musicals tenen cabuda dins aquesta sala, la cita de cada nit amb una gran quantitat de temes de música mestissa és ineludible. Situada a la ciutat de Mataró, la discoteca compta amb dos sales, una més gran per on hi han passat grups de la talla de Los Delinqüentes, Macaco i molts d'altres; i una altra més petita, que s'usa com a buc d'assaig per a bandes principiants o per fer sessions de DJ's amb poc renom.

· La Capsa (El Prat del Llobregat): La Capsa, en un principi és un Centre de Cultura Contemporània; però amb les seves instal·lacions acull els seus dies d'obertura sessions al més pur estil mestís i concerts de gran nivell, amb artistes de renom espanyol, a pesar del seu reduït aforament. Això si, estarà tancat uns mesos per remodelació, ja que les obres de la línia 9 del metro impedeixen la entrada al recinte.

· Sala KGB (Barcelona): Situada al cor de Gràcia, en aquesta sala s'hi poden trobar tot tipus de sessions, majoritàriament amb un toc de rumba i mestissatge al més pur estil Barcelona. Es caracteritza sobretot per promocionar grups de nova sortida i tenir un públic típicament del barri de Gràcia, on la nit es mor tocant la guitarra pels carrers.

· Sala Mundo Canibal (Cerdanyola del Vallés): Si busqueu un lloc on gaudir contínuament i sense pausa la música mestissa; aquest és el vostre local. Mundo Canibal és la sala de referència a Catalunya on sona el mestissatge més pur i on els concerts so bisetmanals, i on després segueix la música fins a altes hores de la matinada. Els "culpables" d'aquest èxit són els d'Universo Canibal, els quals posseeixen una sessió a la Sala Apolo de la que després en parlarem, una promotora de concerts, i un festival de música de recent creació, però que poc a poc va agafant renom. Els veritables reis del mestissatge barcel·loní.

- Sales amb sessions de mestissatge:

- Sala Apolo: (Rumba Club): Cada dimecres la conegudíssima Sala Apolo de Barcelona es converteix en la rumba i el mestissatge en el seu estat pur. Lloc de referència per la gran quantitat de seguidors d'aquest "estil". Recolzats per Universo Canibal, aquesta sala agafa nom de Rumba Club cada dimecres, i ja hi han presentat disc grans de la música mestissa i tocat quasi tots els grups d'èxit.

· Sala Razzmatazz: (Carib Club Barcelona): A part dels concerts mestissos esporàdics que ofereix la important sala Razzmatazz a la sala més gran; fa cosa de poc més d'un mes i mig cada dijous titulen unes sessions com a "Carib Club Barcelona" a la Sala 3. El mestissatge és la base d'aquestes sessions on, a part de promocionar varis grups del món mestís, importants DJ's d'aquest estil amenitzen els dijous per convertir una altra de les sales amb més renom de Barcelona en focus de l'expansió d'aquest "estil".

·La Faktoria d'Arts: En aquesta sala del Vallés esporàdicament també s'hi programen concerts de música mestissa, encara que el renom de les sessions d'aquesta sala no s'equipari amb les altres dos superpotències barcelonines.


· Conclusió

Com es pot apreciar, l'oferta musical i la repercussió que està tenint últimament el fenomen mestís a la nostra ciutat va incrementant poc a poc, i alhora traspassa fronteres. Varis grups fan gires per tot el món, triomfant a ciutats alemanyes, holandeses, franceses, italianes i, sobretot, sud.americanes. Això fa que comenci a ser un fenomen global, i el centre del qual, ara mateix, és Barcelona.

Per saber més podeu visitar la web de la ja mencionada Radiochango, on trobareu des de tots els concerts que es celebren, els artistes promotors de la música mestissa, etc.. fins a les últimes notícies, discs i moviments reivindicatius que promou aquesta associació.

D'altra banda CalaRumba, també és un portal que promou tant la rumba catalana més pura, com el mestissatge barcel·loni, de manera molt semblant a Radiochango, però amb un toc més casolà i no tant reivindicatiu.

Supremacia anglesa

Encara en són molts els qui alaben la lliga espanyola de futbol per sobre la resta de competicions, els qui creuen que la competitivitat d'aquesta lliga és superior a qualsevol al món, els qui deprecien des de la poc observada Ligue 1 francesa, fins a la espectacular Premier League d'Anglaterra... deixem d'enganyar-nos, aquí ja no som els més macos del continent.

Ja fa anys que l'auto engany vola per sobre les portades dels sensacionalistes diaris esportius que tenim a l'estat espanyol, però si contem el nombre mitjà de badalls per partit puc assegurar que la lliga espanyola es posa, junt amb l'avorrit Calcio italià, per davant de les cinc principals lligues europees. Però entrem en punts concrets:

Si començem analitzant el públic que assisteix al gran espectacle mediàtic que és el futbol, veiem com lligues tals com l'alemanya, la francesa, l'anglesa o l'italiana creen una escenografia a les graderies pròpies de qualsevol acte commemoratiu de grans dimensions, amb grans banderes, mosaics monumentals, i en general un colorit espectacular. Ara bé si ens endinsem en les depriments grades espanyoles un dia qualsevol, es repeteix en la gran majoria de casos el prototip d'espectador espanyol; aquell que poc a poc i sense pressa es va posant una a una les pipes a la boca per, lentament, anar traient-les i dipositant-les al terra, amb l'excepció que, si el seu equip marca gol, la conducta es modificarà de tal manera que cridaran un tímid goool!; això si, sense aixecar-se, no fos cas que se'ls hi caigués la bossa al terra.

Aquest ja és un bon inici per comprendre realment com d’aïllats estem de la realitat europea –i segueixo parlant de futbol eh!-, però l’avorriment en el joc dels conjunts de primera divisió és esclafant. Només s'ha comès un greu error: hem entès malament el que realment significa FUTBOL. I em remetré al dia i la nit, al blanc i al negre, al sol i la lluna, als dos extrems de la concepció del que significa aquest esport: Espanya i Anglaterra.

Aquí creiem que el futbol és tocar la pilota, anar a poc a poc per tal d’arribar a la porteria i, si es té sort, encertar a la xarxa. Creiem que la qualitat ha de primar per sobre de tot, i equips com el Getafe, el Numancia, l’Almería –per no citar-ne molts més- que no saben realment què és això de jugar pel terra poc a poc, avorreixen amb la lentitud que mouen la pilota. És un constant de passades sense objectiu clar, sense veure una porteria o, si la veuen, aquesta està molt lluny... ja hi arribarem, deuen pensar.

Anem a Anglaterra, allà no hi ha mig camp... Qualsevol persona que sentis això es posaria les mans al cap i clamaria contra un futbol que va de dalt a baix sense... qualitat? No senyors, aquí us equivoqueu. No tenir mig camp significa una constant d’atacs i centrades, de xuts i aturades, de pífies o grans encerts –gols espectaculars, perquè ens entenguem-; i podria seguir dient les conseqüències de no tenir un mig camp que toqui la pilota soporíferament. I precisament això és el que fa aixecar el public; aquests són el moments on l’espectador disfruta, s’abraça, plora, crida o treu el mocador. Són els moments que vol l’espectador. Són l’espectacle.

Aquesta és la paraula clau per entendre què és realment el futbol, un espectacle dirigit al públic, que vol divertir-se, que s’enganya pensant que vol guanyar, però que realment necessita emocions.

Si els clubs de l’estat espanyol no arriben a comprendre que el futbol és espectacle mai arribaran a la passió i l’emoció anglesa; a allò que, en resum, els ha portat a tenir quatre dels cinc millors equips d’Europa tal com tothom reconeix. I us asseguro que saben ben bé el que fan, que per alguna cosa van ser ells qui van inventar aquest esport.

Sant Jordi no entén de crisi

23 d'abril, el sol pica amb força i fa relluir altre any els carrers del centre de Barcelona atapeïts de llibres, roses i gent. Aquest any però, amb un tret diferencial, estem immersos en la temuda, horrorosa, esgarrifadora -i podríem afegir-li més adjectius demagògics- crisi. Ara bé, el llegendari cavaller Sant Jordi no entenia que volia dir la paraula crisi -molt menys el drac-, i això ho ha traslladat a la seva festivitat anual.

Els venedors de llibres comenten que el ritme de vendes és quasi el mateix que el de l'any passat, encara que la gent s'hi mira més a l'hora de comprar-se un llibre i sol tirar, generalment, pels super vendes de cada any. Igualment passa amb el gremi de floristes i joves de diverses associacions que emplenen la bonica via barcelonina Rambla Catalunya, els quals comenten que no creuen que la crisi afecti pas una jornada tan bonica i tradicional catalana on la gent es volca al carrer.

Al passeig de Gràcia s'hi amunteguen estands de diverses cases llibreteres ansioses de rebre la visita dels transeünts que busquen cares famoses, signatures il·lustres o l'autor del llibre que ja tenen a la bossa. Entre la gran quantitat de "signants de llibres" destacaven sobretot els noms de Boris Izaguirre, Asha Miró, Maruja Torres o Andreu Buenafuente. Uns metres més avall, a Plaça Catalunya, ràdios i televisions es "barallen" per una estona d'atenció dels ciutadans, en els ja tradicionals concerts i programes especials de Sant Jordi; programes que animen constantment l'implicació del públic que expectant contempla cara a cara el que hi ha darrera la càmera.

Trio d'asos amb un objectiu: L'audiència

Entren Marçal Sintes i els tres conferenciants i una infinitat de flaixos es disparen. El primer, encarregat de moderar el debat, fa una breu introducció i convida als tres convidats a engegar un intens debat sobre les audiències.
Així s'inicià un dels principals actes de les XV Jornades de Comunicació Blanquerna, on es va debatre principalment el futur de la relació audiència-mitjà des del punt de vista de la premsa escrita, els mitjans audiovisuals i la publicitat; amb tres convidats de luxe: Màrius Carol, Miquel Mas i Jaume Roures.
Màrius Carol, director de comunicació del Grup Godó va pronosticar una etapa difícil pels diaris en paper, especialment els gratuïts degut a l'austeritat en gast publicitari que comporta la crisi que estem vivint. Afegí que els diaris de pagament seran més prims i analítics, així com pronosticà un nou model de periodicitat en certs rotatoris, publicant de dilluns a divendres en format digital i el cap de setmana en paper. Afegí que el principal és conèixer la teva audiència, saber qui et llegeix; apunt que va ratificar Jaume Roures, líder del Grup Mediapro, en el seu camp.
Molt preguntat per la cadena de televisió La Sexta, propietat de l'esmentada companyia, va posar èmfasi en el concepte de l'increment de l'audiència activa, aquella que ell descriu com la que crea continguts, dóna idees i participa en el producte final que es rebrà. Esmentà també els tres reptes actuals dels generadors de productes audiovisuals, que seran què, com i a qui dirigim es productes.
Un tant ofuscat per la presència dels altres dos conferenciants, Miquel Mas, conseller delegat de Tiempo BBDO, va deixar anar vàries teories molt interessants com el canvi de "chip" de la publicitat respecte l'audiència, ja que si abans els spots publicitaris tenien com a única funció interrompre per finançar, ara la lluita es basa en atreure l'atenció, el que ell anomena "l'economia de l'atenció", fent extensible el terme i el concepte als altres camps que havien estat convidats a intervenir en el debat.

Crítica de música: Macaco

“Puerto Presente”, el nou disc de Dani Carbonell, més conegut com Macaco, ja ha vist la llum.

Després de consolidar-se a Espanya i a l’estranger com un dels referents del mestissatge amb els anteriors àlbums –“Rumbo submarino” (2002), “Entre raíces y antenas” (2004) i “Ingravitto” (2006)-, torna amb una obra mestra on recupera els seus orígens fusionant la rumba catalana amb funk, reggae, hip-hop i tocs de música electrònica. Les noves melodies aconsegueixen superar el tant exitós “Ingravitto”, amb unes lletres plenes de bon rotllo, positivisme i un aire purament mediterrani. Igualment aquestes lletres segueixen reivindicant els seus valors ètics sobre l’amor i l’evolució del ser humà, el d’un món en moviment, i són cuidades i estudiades fins l’última lletra, deixant frases per la posteritat.

Tots els sons han estat cuidats igual que les lletres al seu propi estudi de Barcelona, introduint instruments com la mandolina que reflexen la diversitat ètnica del grup, amb varis membres provinents de Sud-amèrica i Àfrica.

Un altre dels punts forts d’aquest àlbum són les col·laboracions amb que compta. Sense anar més lluny, Peret, el rei de la rumba, es deixa veure amb la seva guitarra en la cançó Aüita, en la qual la seva flamant novia, Kira Miró, també es desemmascara fent els “jaleos” propis de l’herència flamenca de la rumba. Altres personatges conegudíssims com Javier Bardem, Alberto Sanjuán o Jon Sistiaga –el periodista- també participen en les narracions plenes d’intencions dintre una música que, en certs moments, fa posar la pell de gallina.

Finalment destacar el single de l’àlbum, “Moving”, el segon videoclip en el que col·labora –després de Mamá Tierra- amb National Geographic i on hi apareixen altres personalitats de la música i la cultura com el ja citat Javier Bardem, Juanes, Rosario Flores, Javier Cámara, Orishas, Juan Luis Guerra, Carlinhos Brown, Pitingo, Antonio Carmona, Nubla, LaMari de Chambao o Bebe.

Aquí està el video:

Un poblet anomenat bar

Jo, home de poble de tota, o quasi, tota la vida conscient he de admetre que sóc un afeccionat als bars. Sol o amb companyia, de cafè o cervesa, grans o petits i, fins i tot, de poble o ciutat.

Ja fa uns anyets, en una de les meves primeres internades a la gran ciutat vaig comprovar la immensa anonimitat de tots els éssers que pul·lulen pels grans carrers i avingudes. No coneixes a ningú, no saludes a ningú, no et relaciones amb ningú. Tot són personetes iguals però (in)diferents de tu, de la teva bondat i costum de saludar a tothom qui trobes pel carrer i de la sensació de gran família que hi ha entre tots.

Necessitava quelcom que em pogués transportar, ni per uns minuts, a la sensació de seguretat i acolliment que em proporcionava el poble. Els cinemes de la gran ciutat eren totalment incapaços, l’aïllament en una cadira reconfortable però allunyada metafísicament de les altres em feien sentir encara més sol. Els restaurants s’apropen, però els nuclis d’éssers vius es concentren en taules totalment perdudes en les converses i el menjar a dins d’elles, incapaces de connectar amb la del costat, agafant com a únic referent exterior la figura del cambrer o cambrera que els hi proporciona els seus queviures aïllants. Seguint buscant vaig veure un cartell on, entre d’altres coses, hi havia la paraula perfecta: Bar. Va ser com veure la llum a l’instant. Allà hi vaig trobar el que s’assemblava més al caliu que buscava; persones que, per uns instants del dia, es trobaven religiosament cada matí per discutir, comentar, elogiar o llençar paraules sense més transcendència per sentir-se més vius. Són reductes de l’esperit de poble, la cultura de poble que coneix als altres, els aprecia i es relaciona ni que sigui amb un simple “bon dia” tot i, segurament, no saber res més de les seves vides fora del local on es reuneixen inintencionadament dia rere dia.

Amb el temps he descobert que és l’únic espai obert al públic que encara conserva aquesta cultura de poble, aquest caliu que es fa i que els que venim de poble necessitem per sobreviure a la rutina anònima de la gran ciutat. En definitiva, l’altra gran família que necessitava.