Mataró i la fàbrica de problemes

La famosa sèrie de televisió “Ventdelplà” va protagonitzar, en la temporada passada, un conflicte al voltant d’una fàbrica on s’hi confrontaven l’especulació econòmica i la lluita per conservar el patrimoni històric i cultural. Si recordem, una empresa constructora de fora del poble volia construir un nou centre comercial en l’indret on estava ubicada una antiga fàbrica, que havia de ser enderrocada. Aquesta decisió va crear un fort enrenou entre la gent del poble; uns no trobaven bé destruir una part del seu patrimoni històric pel simple fet que uns pocs privilegiats poguessin guanyar molts diners, i altres es veien perjudicats perquè les petites botigues del poble deixarien d’obtenir beneficis i clients. Als ciutadans de Mataró aquesta situació els deu ser familiar ja que actualment està succeint exactament el mateix. És el cas de la fàbrica Can Fàbregas i de Caralt. I tot no cau en una mera coincidència, sinó que un dels guionistes d’aquesta telesèrie de TV3, Manel Bonany, és de Mataró i s’ha volgut inspirar en un cas real per portar-lo a la ficció. Can Fàbregas i de Caralt és una antiga fàbrica situada al centre de la ciutat de Mataró. Últimament, aquest edifici ha estat protagonista d’un conflicte que, amb més o menys intensitat, ha implicat a tots els ciutadans de la capital del Maresme.

La qüestió del vertader valor de la fàbrica

El conjunt industrial Can Fàbregas i de Caralt va ser construït l’any 1879 per Antoni Barroca com a edifici de la Farinera Mataronesa, una fàbrica de farines que funcionava amb màquina de vapor. Can Fàbregas i de Caralt es va obrir perquè si ens remuntem al segle XIX, a Mataró només hi havia una única indústria de producció de farina, el molí d’en Llauder. Aquesta farinera era insuficient ja que era un moment en què la població augmentava i hi havia una creixent demanda de pa. La nova fàbrica es va considerar un edifici modern, ja que es va necessitar fer una reforma en el pla de l’eixample de la ciutat per a què Can Fàbregas i de Caralt pogués cabre en les millors condicions. Avui dia, la fàbrica encara conserva tots els seus elements arquitectònics originals del 1879, i des de llavors ha passat per diferents propietaris i usos industrials. Per tot això, i tot i que actualment no s’hi duu a terme cap activitat i està abandonat, aquest edifici va estar catalogat en el Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic de Mataró amb el màxim nivell de protecció i va estar qualificat en el Pla d’Actuació Urbanística Municipal del 2002 i del 2004 com a edifici important a conservar. Tot i la gran importància d’aquest conjunt arquitectònic, ara ha sorgit la proposta de construir un centre comercial d’ El Corte Inglés on està ubicada la fàbrica i, per tant, suposaria l’enderrocament de l’edifici de Can Fàbregas i de Caralt. A causa de la pressió especuladora per part de la locomotora comercial, l’equip d’urbanisme de l’Ajuntament de Mataró va intentar, de manera fallida, la descatalogació del conjunt industrial. Com que era una acció il·legal, el desembre del 2007, el govern municipal va proposar el seu trasllat en un altre lloc, situat a pocs metres d’on va estar construït originàriament. D’aquesta manera, no s’hauria d’arribar a la seva descatalogació i el patrimoni seguiria conservant-se. Segons la normativa de la ciutat que fa referència al patrimoni , els edificis catalogats amb el màxim nivell de protecció no poden ser ni enderrocats ni traslladats. Però l’Ajuntament va obeir la normativa de la Generalitat, que sentencia que els patrimonis controlats a nivell local, i no nacional, sí que poden ser traslladats. És aquest un dels tants punts crítics i conflictius que confronten a ambdós bàndols de Mataró. Els que denuncien l’actuació del govern municipal diuen que el trasllat de la fàbrica comportarà l’esquarterament, emmagatzematge i reubicació de tot el conjunt, de manera que pel camí es perdran els valors d’aquest edifici, únic en la seva tipologia, ja que, entre altres coses, “els seus murs es convertirien en simples decorats fora del seu lloc original”, afirma Joan Giménez, historiador de Mataró que defensa al cent per cent la preservació del conjunt industrial en el lloc actual. En canvi, els que estan a favor de la construcció del nou centre comercial creuen que el trasllat és la millor solució per a tots.

Les veus que parlen de Can Fàbregas

La decisió i les maneres, en el seu moment, del govern municipal de traslladar la fàbrica va provocar un malestar general entre els mataronins i mataronines i es van iniciar diversos moviments per part d’associacions i organitzacions de Mataró que es van veure afectades pel conflicte. A més, es va crear una plataforma per oposar-se exclusivament a qualsevol acció que perjudiqués les condicions de l’actual Can Fàbregas.
Des del moviment ciutadà de la plataforma “Salvem Can Fàbregas i de Caralt”, en el manifest elaborat el gener del 2007, es condemna aquest atemptat al patrimoni de la ciutat i s’exigeix el retorn del conjunt industrial al seu nivell original de protecció. A més, demanen que “no es creï el fals dilema “Locomotora comercial” versus Patrimoni”, ja que no es posicionen respecte el nou projecte d’ El Corte Inglés ni sobre la reforma urbanística d’aquest sector. Des de sempre, han donat suport a la modernització i el progrés de la ciutat, però alhora creuen que “ la modernitat no ha d’estar renyida amb la conservació del patrimoni històric”, afirmant que “invertir en patrimoni també és fer una inversió de futur”. Totes les persones que donen suport a la Plataforma per salvar la fàbrica de Can Fàbregas comparteixen la idea que “el patrimoni històric és un dels millors referents per percebre la presència del passat en el present i, per tant, per poder projectar des de la nostra realitat el futur. El conjunt de Can Fàbregas i de Caralt ha de ser un element que enriqueixi el paisatge urbà i defineixi la identitat i la història de les persones que viuen, i viuran, a Mataró.”, afirma la portaveu de la Plataforma, Núria Manté.
La plataforma “Salvem Can Fàbregas i de Caralt” no ha estat l’única associació que s’ha apuntat per defensar i salvar aquest edifici amb valor patrimonial. L’Associació de Comerciants, Industrials i Serveis de Ca l’Ymbern, zona comercial i industrial que es troba al voltant de la fàbrica, van presentar també les seves al·legacions demostrant que aquest nou projecte suposaria un prejudici econòmic. A més, consideren l’enderroc d’ ”injustificat” perquè creuen que només vol afavorir El Corte Inglés. L’enderroc de la fàbrica, que formava part del pla de Millora Urbana de l’illa de Can Fàbregas, afectaria directament als deu propietaris de les finques de Ca l’Ymbern, ja que el govern les vol enderrocar per poder ampliar les voreres i crear un nou espai públic davant d’ El Corte Inglés. A més a més, també quedarien afectades les nou empreses, entre les quals s’hi fan activitats industrials, però també hi ha comerços i restaurants, i són uns 34 treballadors d’aquesta zona que possiblement es quedarien sense feina.
També hi ha hagut moviments polítics, per part de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), que el mes d’abril d’aquest any va presentar, i que ja ho va fer per primer cop el febrer de 2007, les seves al·legacions al registre de l’Ajuntament de Mataró. En aquest informe fan esment del document urbanístic que recull informació sobre la millora en els “Entorns del carrer Biada”, el qual, segons la CUP, vulnera alguns dels articles del Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic de Mataró, on es determina que els edificis amb el màxim nivell de protecció, com és el cas de la fàbrica de Can Fàbregas i de Caralt, totes les accions de desplaçament, trasllat o emmagatzematge no hi són permeses. Una altra de les al·legacions que van presentar va ser la mancança d’un estudi econòmic que acredités o justifiqués la proposta de l’enderroc o del trasllat del conjunt patrimonial. A més, denuncien el fet que el Regidor d’Urbanisme de la ciutat, Ramon Bassas, va intervenir de manera decisiva en els acords i actuacions, “cosa que hauria d’haver evitat ja que se l’obligava a apartar-se de qualsevol intervenció pel fet que el seu oncle matern era el propietari de la fàbrica” en el moment que El Corte Inglés es va interessar pel projecte a la capital del Maresme. Tot i així, Ramon Bassas ha afirmat que mai havia sabut que la fàbrica havia estat propietat de la seva família. Aquesta polèmica va suscitar queixes per part dels ciutadans, que no es creien al regidor d’Urbanisme. Parlant sobre aquest tema amb Ramon Salicrú, historiador de Mataró i defensor del trasllat de la fàbrica, ha dit que “evidentment, tenen el dret de sospitar però en Ramon Bassas el conec de fa molts anys i em va assegurar que ell no en sabia res”. La CUP s’oposa fermament al trasllat de Can Fàbregas i creu que s’hi s’ha de desplaçar algun edifici aquest ha de ser El Corte Inglés, o bé s’hauria de fer compatible la construcció d’aquest centre comercial amb el respecte cap a l’antiga fàbrica i el seu lloc original.
Joan Giménez Blasco, historiador i autor de l’informe històric sobre la fàbrica, demanat per la plataforma “Salvem Can Fàbregas i de Caralt”, està també implicat en aquesta polèmica perquè des de sempre que s’ha interessat per la història de Mataró. Des de fa anys que s’ha preocupat especialment per aquells monuments, considerats com a patrimoni de la ciutat, que amb el pas del temps se’ls ha abandonat i han acabat desapareixent, com per exemple, el cas de Can Cisternes, l’únic casal del segle XVII a Mataró, que l’Ajuntament volia enderrocar per construir-hi apartaments. Actualment, Giménez Blasco segueix lluitant per salvar Can Fàbregas, assegurant que “a tot Europa, els edificis d’aquesta tipologia es restauren, en canvi, aquí a Mataró es permet el seu enderroc”. Tot i el seu suport constant per salvar-lo, en Joan Giménez no intueix un bon futur per aquest conjunt arquitectònic. Aquest historiador qualifica de “delicte” la voluntat d’enderrocar aquest edifici patrimonial ja que està considerat amb el màxim nivell de protecció. Aquest historiador firma que l’Ajuntament ha manipulat la informació de cara als ciutadans dient que els que es posicionen a favor de conservar aquest patrimoni històric “som uns romàntics, que anem en contra del progrés i que som uns anti El Corte Inglés”. Aquest historiador de Mataró creu que “per higiene, el que necessita la ciutat és un canvi polític, ja que fa 25 anys que hi governen els socialistes”.
Ramon Salicrú, també historiador mataroní, és, a més, director del Grup Escoles Mataró (GEM) i militant del Partit Socialista de Catalunya a Mataró. També s’ha volgut involucrar, no de manera tan directa , en la fàbrica de Can Fàbregas. Salicrú és un dels convidats a les tertúlies que es fan cada setmana a Televisió de Mataró i on es tracten temes que afecten a la ciutat. Últimament, un dels temes més recurrents i susceptibles de debat ha estat el futur de Can Fàbregas. Salicrú ha donat el seu punt de vista sobre aquesta situació i vol deixar clar que ell no es posiciona per cap dels dos “bàndols”, sinó que està d’acord amb alguns punts i en altres dissenteix. Salicrú està d’acord en què quan ens trobem amb un edifici catalogat com a patrimoni de la ciutat hi ha l’obligació de preservar-lo. El problema, segons ell, rau en què va ser l’ Ajuntament qui va catalogar aquesta fàbrica, fa només sis anys, amb la màxima protecció. Ara, és el mateix Ajuntament qui decideix descatalogar-la per poder executar l’enderroc. A més, ell creu que “potser no té, com a conjunt, la categoria màxima de protecció perquè fora d’alguns elements que es mantenen i que es podrien reconstruir, la majoria de les peces estan molt degradades”. Per tant, l’Ajuntament va buscar una alternativa a l’enderroc i va decidir traslladar la fàbrica, “que no vol dir destruir-la, sinó desmuntar-la”, per la qual cosa evita la seva descatalogació i no significa, en cap moment, la destrucció del patrimoni, fet que, segons ell, seria un precedent judicial terrible per a la ciutat. El militant del PSC diu que “l’arquitecte contractat per l’Ajuntament ha assegurat que si es talla Can Fàbregas a trossos no hi ha perill de desfer-se i que es podrà recobrar un cop estigui tot urbanitzat”. Tot i així, a Salicrú li fa por la reconstrucció perquè no vol que es perdi el patrimoni de la ciutat. També afirma que se sent vinculat a la opinió del grup polític al qual pertany i, per tant, s’ho mira des d’un cert compromís polític, però això en cap cas vol dir que se subordini als interessos d’El Corte Inglés. Salicrú entén que el futur de la ciutat és terciari i, com diu ell, “el tren passa i deixar passar aquest tren que porta ingredients per dinamitzar, després podem córrer el risc de penedir-nos-en”.

El Corte Inglés, un projecte que encaramela

El Consell d’Administració de PUMSA (Promocions Urbanístiques de Mataró), una empresa municipal, va adjudicar el passat mes de març a El Corte Inglés el sòl que pertany actualment a l’illa de Càn Fabregas i de Caralt. Aquesta locomotora comercial ha presentat una declaració acceptant el pagament de gairebé 29.500.000 euros, que engloba el preu de venda establert i el pagament de les compensacions econòmiques destinat a inversions en patrimoni arquitectònic. A més, també proposa millores econòmiques a invertir en projectes de ciutat, com per exemple, la urbanització dels carrers de l’entorn, la construcció d’un aparcament municipal subterrani davant el carrer de Miquel Biada, (carrer on se situa Can Fàbregas) amb un total de 310 places d’aparcament, o la col·laboració en projectes de promoció comercial i turística de la ciutat. En un principi, un cop definit el projecte del centre comercial, El Corte Inglés va acceptar les condicions que l’Ajuntament va posar-li sobre la taula i va admetre que Can Fàbregas no s’enderrocaria. Però poc temps més tard, els alts càrrecs d’aquest empresa van decidir que volien ampliar la superfície del centre comercial més del que s’havia previst, de 18.000 metres quadrats inicials als 24.000 metres quadrats que després es van demanar. Com que es tractava d’una locomotora comercial que aconseguiria importants beneficis econòmics, l’Ajuntament de Mataró va rebaixar el nivell de protecció de la fàbrica per poder-la enderrocar. Resulta que aquesta decisió es va fer mitjançant una votació secreta i il·legal i un cop es va publicar l’informe, el qual afirmava l’enderroc de l’antiga farinera, el govern municipal va quedar en evidència ja que aquesta actuació no es podia dur a terme. Però El Corte Inglés va seguir ferm en la idea que volia construir el centre comercial en el lloc on s’ubicava la fàbrica i, per tant, s’havia de fer alguna cosa al respecte. Va ser llavors, quan l’Ajuntament va buscar una alternativa a l’enderroc i va optar per traslladar l’edifici industrial. Un total de 3 milions d’euros és el que costa aquest trasllat i es duria a terme agafant blocs de 40 tonelades i emmagatzemar-los en alguna nau fins que el lloc on s’ha pensat traslladar la fàbrica estigui disponible per aquesta reconstrucció. Per tant, de moment no hi ha una data fixada, i Joan Giménez creu que aquesta data mai arribarà, pel trasllat de Can Fàbregas. Com que al voltant d’ El Corte Inglés s’hi volen construir pisos, els diners per pagar l’alt cost del trasllat provindran de la venda d’aquests pisos.
Ramon Salicrú, historiador que defensa el trasllat de la fàbrica, admet que no li agraden les empreses multinacionals i que, en veritat, no li importa si es construeix o no El Corte Inglés a Mataró. Tot i així, i tal com va afirmar el Pla Urbanístic, “el fet que existeixi una locomotora comercial al centre de Mataró revitalitza aquella zona, que en els últims anys està bastant morta”. Un centre d’aquestes característiques aportaria més capitalitat a la ciutat. A més que, El Corte Inglés ha assegurat 1000 llocs de treball, el 80% dels quals seran per a gent de Mataró. “Digues-li als ciutadans que no tenen feina que l’Ajuntament ha rebutjat una oferta de 1000 llocs de treball”, afirma Salicrú davant el dilema de si acceptar o no la construcció d’un centre d’aquestes dimensions. Ramon Salicrú diu que els venedors i botiguers de tot el centre de Mataró estan dividits i assegura que la presència d’un centre comercial farà que es moguin per renovar els seus comerços i millorar la seva oferta. Salicrú creu que, en el fons, molta gent de la que s’ha manifestat el que realment no accepta és que es construeixi El Corte Inglés. El que veritablement es cou és una animadversió en contra d’aquesta locomotora comercial. “Estic seguríssim que si s’hagués dit de fer un altre negoci, ningú s’hagués queixat. El que passa és que El Corte Inglés és el dimoni amb banyes i cua, és capitalisme pur”, afirma Salicrú.

El trasllat, per alguns “la millor solució”; per altres, un greu error

Una de les qüestions que preocupa a Joan Giménez, l’autor de l’informe històric de la fàbrica, és que en el lloc on es vol reubicar, Can Fàbregas tindrà una funció merament decorativa i deixarà de ser el que és ara: un monument històric. A més, hi ha moltes empreses interessades en comprar locals al voltant d’on es construirà aquest centre comercial i ja s’han començat a fer fora als veïns de l’illa i a expropiar alguns locals, justificant-ho que es fa amb criteri de benefici i utilitat públics.
Ramon Salicrú afegeix que aquesta operació de trasllat sortirà molt cara però segons l’Ajuntament de Mataró, en el pressupost municipal no hi ha de comptar res. “Teòricament, ells tenen calculat que en el ciutadà mataroní no li ha de costar res aquest trasllat perquè l’operació seria entre els urbanistes i aquests diners servirien per fer la reconstrucció de la fàbrica”. Tot i així, Salicrú considera que aquest edifici necessita una restauració urgentment perquè està molt abandonat i com diu, “a vegades costa més reconstruir que fer-ne un de nou”. En definitiva, que “si traslladant la fàbrica no s’ha de descatalogar, no ha de costar res al ciutadà, i la fàbrica reconstruïda pot tenir una altra utilitat (convertir-se en botigues, per exemple), una actuació urbanística d’aquestes característiques és la millor solució”. Salicrú, tot i així, reconeix que pot haver-hi molts riscos que a l’hora del desmuntatge per blocs de la fàbrica, moltes peces es facin malbé. Vol que es mantingui el patrimoni però també reconeix que “no tot es pot conservar. S’ha de saber què es conserva i què no”. I creu fermament, que després de la reconstrucció a pocs metres del lloc on s’ubica actualment, la fàbrica quedarà molt millor que ara. Per tant, podríem dir que defensa el projecte final de l’Ajuntament, però amb matisos.


Ironia en miniatura

Després de que el tema de Can Fàbregas hagi bullit tant a la ciutat de Mataró, Martí Anson, artista conegut de Mataró, ha decidit donar-li un toc d’humor i ironia a l’assumpte. Anson ha agafat la història de Can Fàbregas i la traslladarà a Nou Mèxic, en una mostra d’art contemporani que portarà com a nom la “Bienal Site Santa Fe”, i que es durà a terme a finals de juny fins a l’octubre. Martí Anson construirà amb les seves pròpies mans una rèplica de la fàbrica però a escala reduïda, concretament les mides seran de 6 metres d’alçada per 9 metres d’amplada. Un cop finalitzada l’exposició “a l’americana”, l’Ajuntament de Mataró es quedarà amb la peça en miniatura. Aquest artista mataroní reconeix que no es posiciona per cap de les dues grans opinions que s’han format sinó que més aviat creu que tot plegat “és com un acudit”. Segons Anson, “tot plegat resulta més propi d’una comèdia que no pas uns fets de la realitat”. Un dels aspectes que vol ressaltar aquest artista d’aquest projecte és que reflecteix una de les tendències actuals com és el fet de copiar-ho tot. Fins i tot, ha arribat a copiar el títol de la presentació, “Martí i la fàbrica de farina”, que com és evident fa referència al títol de “Charlie i la fàbrica de xocolata”. L’artista defineix el projecte d”irònic” ja que així és molt més interessant, i diu que l’interès de dur a terme aquesta “mini-construcció” és “situar a escala internacional una problemàtica local”.

Espanya-Catalunya, un conflicte des dels mitjans de comunicació

Un repàs a les portades i articles de diaris al llarg de la història van ser el recolzament, per a Antoni Bassas, conegut periodista català, per analitzar la situació i les relacions entre Catalunya i Espanya, vistes als mitjans de comunicació. Aquest va ser el punt que es va tractar, dijous passat, a la segona conferència del Cicle Primavera, organitzat per l’Òmnium Cultural de Mataró, i que enguany porta el nom d’“Amenaces i oportunitats en el nostre país, avui”.
La conferència va tenir lloc a la seu de l’Òmnium de la capital maresmenca, en una sala petita però plena a vessar, sobretot de gent gran que de ben segur es lleven cada matí amb la veu del periodista de Catalunya Ràdio. Després de fer la respectiva presentació del personatge convidat, elogiant-lo per la seva trajectòria professional i pels nombrosos premis que ha rebut, Antoni Bassas va iniciar la xerrada. El periodista va guiar-se, al llarg de l’acte, per algunes notes d’un treball empíric i periodístic que va elaborar ell temps enrere, en el qual s’analitza els dos bàndols, catalanistes i espanyolistes, els d’esquerres i els de dretes, “els més polits i els més agressius”, emmarcats dins els mitjans de comunicació. Per posar en context als assistents, Bassas va fer una breu explicació sobre l’evolució i el procés històrics del paper de Catalunya com a nació. Per seguir un ordre cronològic en la línia del temps, i amb l’ajuda d’un projector en el qual es podien veure portades de diaris com La Vanguardia o l’Avui, Antoni Bassas va llegir en veu alta els titulars que es van escriure trenta anys enrere i va afirmar que “seria perfectament aplicable als nostres dies”. I és que va deixar ben clar que “l’opinió d’un diari sobre la realitat es troba en la portada, i no en l’editorial”. Va continuar viatjant en el temps i va interpretar alguns textos de diaris en els dies de la República i va fer palès que és ben curiós com, al llarg de la història política i social, la societat modifica i interpreta de manera diferent la designació o l’emparaulament d’idees o ideals, especialment els referents a la política, que puguin implicar conflictes per part dels dos bàndols. L’exemple més clar és la paraula democràcia o Catalunya, que en cap moment van sortir als diaris en temps de la mort de Franco. Però tot i així, Bassas va anar mostrant portades de diaris i va considerar “de petit pas cap a l’imaginari col·lectiu” el fet que només al cap de dos mesos, el titular de la portada de la Vanguardia es veiés “Visca el rei”, en llengua catalana; o bé que al cap de cinc mesos, el terme nacional apareixia per primer cop referint-se a Catalunya, al diari l’Avui. Així com també, aquest diari catalanista, un any després ja s’atrevia a autodefinir la població de Catalunya com ”nosaltres els catalans, i no els espanyols de Catalunya”, sempre defensant la postura que “si no hi ha autonomia a Catalunya, no hi haurà democràcia a Espanya”.
Després d’una sèrie de petits problemes tècnics amb l’ordinador, que s’havia quedat sense bateria, Bassas va continuar la seva anàlisis, aquest cop amb diaris de finals dels anys 70, en els quals s’hi podia observar una clara presència de Catalunya en les seves portades. El periodista català va assegurar, amb aquests exemples, que “els mitjans catalans accepten amb naturalitat i de seguida a Catalunya com a nació”. Però no només hi ha hagut modificacions de la designació de Catalunya, sinó que als anys 80, la paraula Espanya va ser substituïda per estat plurinacional en els mitjans catalans, els quals estalviaven qualsevol terme relacionat amb Espanya i reservaven el terme nació només a Catalunya. A partir d’aquí, va dir Antoni Bassas, “es va produir una autèntica batalla nominalista, sobretot a l’hora de posar noms a teatres, museus, ...”.
Tot i que es tractava d’una anàlisis de caire general, el periodista de Catalunya Ràdio va donar preferència als escandalosos titulars dels diaris d’àmbit estatal, declaracions o opinions inacceptables de ràdios com la COPE, o bé, entrevistes per televisió, segurament per conscienciar a la gent i per deixar en evidència tots aquests mitjans de comunicació. Després d’acabar amb una cita d’Antonio Machado, es va iniciar el torn de preguntes, i en una d’elles es va formular la qüestió de la pressió per part dels governs vers als mitjans d comunicació. Antoni Bassas va respondre que “tots els governs pressionen els mitjans, però tot i les mancances d’avui dia, amb Catalunya Ràdio i Televisió de Catalunya la gent no se sent adoctrinada, i sempre hi ha hagut una línia d’informació molt semblant tot i tenir canvis de govern. La nostra feina és gestionar tot això sense ferir el dret dels ciutadans”.

Ebay, el món surrealista de les subhastes

Tots coneixem, o com a mínim n’hem sentit a parlar algun cop, del portal a Internet de subhastes Ebay. El seu nom ens resulta familiar, segurament perquè més d’una vegada ens ha cridat l’atenció la mena d’objectes o serveis que s’han arribat a subhastar.
Tot plegat sembla una gran presa de pèl. Però mentre existeixin venedors frikis, addictes a les subhastes i fanàtics de tot tipus, aquests portals seguiran fent el seu negoci, i sense tenir mala consciència pel fet de crear autèntics monstres i malalts que el seu principal objectiu en la seva vida és aconseguir un pèl de cabell de la Britney Spears o una ampolla de la qual ha begut Paris Hilton.
Estem d’acord que Ebay ofereix una àmplia varietat de productes susceptibles a subhasta: mobles, roba, productes de bellesa, cotxes, videojocs, maquinària, llibres, aparells electrònics, viatges, fins i tot lloguer de pisos i ofertes de treball. Un gran ventall de categories a les quals l’internauta, i potencial comprador o venedor, hi pot trobar més informació sobre les característiques o el preu del producte, entrar al fòrum, vendre, comprar, donar la seva opinió, etc. Però, en aquesta vida, tot té un límit. En el cas d’Ebay sembla ser que tot és possible i ens demostra fermament que, de vegades, la realitat supera la ficció.
Ebay reuneix en una mateixa web a milions de persones disposades a gastar diners i posar a la venda l’objecte més ridícul que ens podem imaginar. I segurament, més ben dit, seguríssim que algú ho comprarà. És negoci segur. Xafardejant per Internet vaig trobar un petit text on explicava les 10 coses més estranyes i estrafolàries que s’han subhastat a Ebay. Encuriosida per la mena d’estupideses que es pot arribar a adquirir a Ebay, no vaig poder evitar llegir el text. Per exemple, hi podem trobar un munt d’objectes inútils, podríem dir quotidians per no ofendre, que ningú vol fer servir, com un mitjó sense la seva parella, un avió de paper, una ungla del peu o un clip doblegat. Fins i tot, es va subhastar el cos d’un ninot de joguina però sense el cap, i en una altra subhasta, el cap d’un ninot. La parella perfecta. Només amb aquestes mostres ja podem deduir que a Ebay es pot vendre de tot. També ens podem trobar amb un gran assortit d’objectes igual d’inútils però que tenen el gran valor d’incloure aparicions. M’explicaré millor per aquelles ments que en aquests moments estan una mica confoses. Es tracta de patates, paper de vàter, trossos de paret, llençols, pedres... En fi, tot el que us podeu imaginar però que tots ells tenen una característica comuna: en cadascun d’aquests objectes hi apareix el rostre de Jesucrist. La majoria tenen alguna taca que amb algunes hores o fins i tot dies d’imaginació, poden ser interpretades com una cara. Fins i tot, conec el cas d’un home que va subhastar un mitjó seu perquè el considerava de gran valor, ja que es veia clarament el rostre de Jesucrist. Per a què l’aparició divina no marxés va decidir posar a la venda el mitjó suat i sense rentar. Des d’aquí compadim a la persona que va comprar aquest article o li recomanem que resi al mitjó (és a dir, a Jesucrist) perquè faci la bugada. Per aquells amb més sentit de l’humor, poden trobar graciosos que es riuen d’aquestes subhastes i que posen a la venda pedres en les quals “no hi apareix el rostre de Jesucrist”. Varietat que no en falti. Però el cas mític és subhastar objectes que han pertangut a famosos. Es pot comprar des de l’ungla d’un assassí en sèrie fins al tacó d’una sabata d’una actriu. Algunes de les adquisicions més extraordinàries, i amb un preu que no es mereixen, són, per exemple, els cabells o un sandvitx de la Britney Spears, un motlle dental que va utilitzar Angelina Jolie en la seva adolescència, el banyador de Baywach de Carmen Electra, una cita amb Scarlett Johansson, la perruca de Frank Sinatra, un penjador de roba de l’Elvis Presley... Això sí, és una feina gairebé impossible saber i garantir que tots aquests objectes són autèntics. D’altres prefereixen licitar per objectes amb propietats místiques, com un fantasma dins un pot, un quadre embruixat o un detector d’Ovnis. Així que si a algú se li acut o s’inventa alguna llegenda (no cal que sigui realista o mínimament creïble), que la pugui relacionar amb un objecte que l’hagi adquirit per no més d’un euro, que intenti vendre’l perquè li sortiran més demandants dels que es pensa. Aquells que els sobri els diners, també tenen opcions a Ebay ja que poden trobar portaavions, castells, illes senceres, etc. Tot això supera fàcilment el milió d’euros però la qüestió és si seran capaços d’arriscar-se a comprar per aquesta quantitat de diners un “producte” que ni tan sols ha vist amb els seus propis ulls. Però el cas més esgarrifós el guanya aquelles persones més carnals, que han gosat subhastar el seu cap o el seu propi cos. Si us plau, no feu com un noi que va ser desafiat pels seus amics en una aposta de borratxos i va posar a la venda el seu cos. Un curiós caníbal va visitar la pàgina d’Ebay i no s’ho va pensar dos vegades per comprar aquell suculent i fresc aliment per 3700 dòlars. Fins i tot, va contactar amb el noi per via correu electrònic i en descobrir que només es tractava d’una broma es va endur una gran decepció. Encara ara, està exigint i reclamant un cos per què el seu estómac estigui tranquil. Ara bé, el fet de vendre alguna cosa, el que sigui, encara que no sigui teva, supera l’absurditat. I és que hi ha gent que es dedica a subhastar la lluna, la Gran Muralla Xinesa, Internet o Nova Zelanda, encara que sigui simbòlicament. Evidentment, qui pugui permetre’s el luxe de comprar aquests tresors també en serà amo simbòlicament. Després, tenim els anomenats “objectes en cadena”, que van canviant de propietari constantment de manera que acaben fent la volta al món. Ebay no s’oblida dels més “manetes” o artesans ja que aquests poden subhastar també objectes modificats per ells mateixos, com per exemple, un rellotge que funciona al revés, un casc de moto amb banyes o la cara d’una estrella de la televisió feta amb peces de LEGO.
Després de fer aquest repàs per totes les adquisicions que es poden fer a Ebay, podem arribar a la conclusió que estem en una societat molt consumista. Tan consumista fins arribar al punt que no sabem ni què ni perquè consumim. La ment humana està definitivament pertorbada i així ens ho demostra una simple pàgina web de subhastes. Aquí només hi he destacat una petitíssima part de tot allò estrany i friki que es pot trobar a Ebay. Perquè posats a parlar també podríem dir que s’han posat a la venda coses tan rares com un sandvitx de formatge en el qual se suposa que es veu reproduïda la imatge de la Verge Maria, i que un casino online va pagar per 28.000 dòlars. Però la això no acaba aquí. Una noia britànica de 18 anys va subhastar la seva virginitat per poder pagar-se els estudis, un home va posar preu a un kit per matar vampirs del segle XVIII i que inclou aigua beneïda, un martell i estaques, i també es va posar a la venda la finestra des d’on suposadament van assassinar a Kennedy. La imaginació i l’avorriment donen per molt. Encara no m’explico com aquestes rareses sempre acaben trobant un comprador. Així que ja sabeu, si teniu qualsevol cosa que no feu servir, dirigiu-vos a Ebay i segur que us fareu rics.

Sant Jordi, un festí de colors

Riuades de gent rambla amunt, rambla avall. Aquest matí, a una Plaça de Catalunya ben atapeïda, es respirava un ambient festiu ple de colors. Roses vermelles, blaves, grogues i fins i tot, dels colors de l’Arc de Sant Martí. Persones que duien un llibre embolicat sota el braç que aniran a parar en mans diferents. D’altres s’acostaven tímidament a les paradetes, que semblaven autèntics cementiris de llibres oblidats, i que finalment no s’atrevien a comprar-ne cap.
Turistes, grups escolars amb el professor passant llista, algun aficionat del Manchester United… També s’han deixat veure personalitats populars com el Joel Joan o Duran i Lleida amb la seva dona. Altres cares conegudes que no han volgut perdre’s aquesta diada de Sant Jordi, i que els ha tocat jornada intensiva de signar llibres, han estat Araceli Segarra, el cantant Porta i com no, el gran triomfador d’aquest any, Carlos Ruiz Zafón. L’autor de El juego del ángel no ha parat de concedir entrevistes pels diferents mitjans en el seu estand del Passeig de Gràcia, i a les dotze del matí ha iniciat el torn de signatures del llibre i que n’ha tingut per un temps perquè la cua d’espera semblava un tren que mai arribava a l’últim vagó. A l’altra banda de la cruïlla s’hi trobava l’estand de Polònia, on diversos actors del programa signaven el llibre “Cabòries, la volta al món en 80 gags” i regalaven samarretes.
A la Plaça de Catalunya, el centre neuràlgic d’aquest dia del llibre, s’hi ha instal·lat unitats mòbils de Televisió de Catalunya, on Josep Cuní ha atret a molts curiosos, i de Catalunya Ràdio,on Manu Guix ha vingut de convidat al programa del Manuel Fuentes.
Amb tot, han estat unes primeres hores de la diada de Sant Jordi ben assolellades i sense cap incident, exceptuant una senyora menuda que anava agredint a altres dones que anaven pel carrer, estirant dels seus cabells, a priori sense cap motiu.

"La teleporqueria és el xiclet dels ulls"

“Teleporqueria és aquella que a un li fa vergonya que els altres el vegin mirant-la”. Així és com Víctor Amela, periodista i crític de televisió, ha definit la teleporqueria, afegint que “és aquella televisió que és molt vista i molt mal vista”.
La taula rodona d’avui, dimecres, intentava buscar els aspectes positius de la teleporqueria, ja que les Jornades de Comunicació Blanquerna d’enguany, organitzades per la Universitat Ramon Llull, tracten sobre les bones notícies del món de la comunicació. Víctor Amela, juntament amb Margarita Rivière, periodista i escriptora; i Fernando de Felipe, guionista de cinema i crític de televisió han estat els encarregats de debatre en quina situació es troba aquest gènere televisiu tan criticat per tanta gent.
Una altra definició que ha trobat oportuna de citar Margarita Rivière ha estat la següent:“és una exhibició banal o una altra versió de pati de veïns” . O bé, també ha utilitzat una metàfora, “és el xiclet dels ulls”, fent referència al visionat d’aquests programes per pur entreteniment. Tot i així, han demostrat que és molt difícil definir el terme teleporqueria i trobar-hi un valor universal, així com també és igual de difícil determinar les diferents tipologies de teleporqueria.
Amela creu que la teleporqueria no té res de positiu, però si hi penséssim més veuríem que “ens fa reflexionar sobre nosaltres mateixos” i creu que “ ens podem enriquir mirant merda”. Seguidament, s’ha disposat a llegir un text que va escriure per la publicació Trípodos, que reflexiona, amb humor, sobre aquest tipus de programa televisiu.
Tot i la poca participació d’un dels convidats, Fernando de Felipe, a la moderadora d’aquesta taula rodona no li ha calgut intervenir-hi gaire perquè entre Amela i Rivière han anat dinamitzant la xerrada parlant, amb molt entusiasme, de diversos aspectes relacionats amb la teleporqueria.
Un dels problemes pels quals existeix la porqueria, han dit, és que “la televisió pública ofereix exactament el mateix servei que la televisió privada i això no hauria de ser així”. A la pregunta “tenim la televisió que ens mereixem?”, Víctor Amela ha respòs que “som la massa qui escollim quin tipus de televisió volem i per tant, tenim la televisió que ens mereixem”. Amb això, ha quedat ben clar que som nosaltres els generadors de teleporqueria i que la pròpia dinàmica d’aquests programes, en què si no segrestes ulls et tanquen el programa, fa que el seu èxit sigui més visible. De manera que ens hem acabat acoblant a aquest sistema.
S’han posat sobre la taula alguns exemples de retroalimentació i reciclatge de la teleporqueria de programes com TeleMonegal, Se lo que hicistéis o ArusCity, els quals “tenen èxit perquè parlen de televisió”, afirma Amela, “i tots estem enganxats a la televisió”.
Margarita Rivière ha assegurat que “si la teleporqueria hi és present és perquè reflexa que la televisió està en les pitjors mans possibles” i també ha fet palès la manca de garantia de la pluralitat en algunes televisions, tan públiques com privades.
A l’hora del torn de preguntes, el canvi que suposarà la TDT, la por per part de la televisió pública a fer programes amb continguts nous per culpa del poder polític, o la vacuna “antiporqueria” són algunes de les qüestions que s'han plantejat i que han creat debat entre els convidats.
La solució al problema de la teleporqueria és agafar-s’ho amb humor i tenir una mirada distant, ja que, segons Amela,” no hi ha programa, per desastrós que sigui, que no tingui una petita cosa bona”
Després de dues hores en una aula completament plena, fins i tot faltaven cadires pels alumnes, que s’han hagut de seure al terra, els tres convidats d’avui han arribat a la conclusió que la teleporqueria té ben poca cosa de positiu, però que si sabem ser crítics i analítics, en podem treure profit.

L'objectiu del Cinema Documental Social segueix sent el d'emocionar al públic

A les dotze tocades, la gent ha començat a entrar a l’aula. Al cap de pocs minuts, ha estat el torn de la moderadora de la taula rodona, Marta Palacín, i dels tres convidats: José González Morando, codirector de Can Tunis; Jesús Garay, director i guionista de Mirant al cel; i Tono Folguera, productor de Balseros i Septiembres. Aquests tres professionals del món de la comunicació s’han reunit avui, dimarts, per debatre qüestions sobre el Cinema Documental Social, en motiu de la celebració de les XIV Jornades de Comunicació Blanquerna-Universitat Ramon Llull.
Primer de tot, la moderadora ha fet una breu presentació dels convidats, i per començar el debat, els ha formulat una pregunta: Quines són les fronteres entre el documental destinat a la televisió i el documental fet per cinema? José González Morandi ha deixat ben clar que “en definitiva, estem parlant d’audiovisual, tan és si es tracta de documental per televisió o per cinema. El que és important és el producte final”, així com també creu que el que ha de fer l’audiovisual és expressar-se i transmetre sentiments.
Morandi i Folguera han coincidit en què s’ha de dignificar la televisió i que s’hauria de potenciar molt més el documental destinat a aquest mitjà, tot i l’inconvenient que aquest estigui subeditat al finançament públic del país. Morandi ha afegit que “en l’estat espanyol, les televisions no donen diners per fer documentals i que només és TV3 qui emet regularment aquest tipus de format. El problema rau en què la televisió és dictatorial i existeix molta censura, de manera que sembla que només interessi el benefici econòmic”.
El codirector de Can Tunis aposta per ser rebel, transgressor i crític amb la censura de la televisió. Tot al contrari del que ha aconsellat Folguera, que creu que s’ha d’anar molt en compte, i ha explicat el problema que es van trobar amb els drets musicals d’una cançó de Bob Marley.
També s’ha parlat del cinema documental d’autor, i aquí hi ha entrat Jesús Garay, que també creu que “hi ha una degradació de l’aparell televisiu”. Ha explicat el seu cas particular, Mirant al cel, un producte de cinema documental en el qual barreja realitat i ficció. A part d’algunes anècdotes sobre el seu primer “documental”, Garay s’ha basat en reafirmar les opinions dels altres dos convidats, ja que ell és guionista de ficció i ha preferit que parlessin els experts en documentals.
La moderadora, a mesura que ha anat avançant la xerrada, ha introduït noves preguntes, com per exemple, com valoraven els convidats la relació director-productor a l’hora de prendre decisions per dur a terme cinema documental.
Seguidament, i deixant de banda la circulació comercial i la vessant econòmica del cinema documental, la xerrada s’ha centrat en el reconeixement i la difusió del cinema documental en festivals i premis. Folguera creu que “ el recorregut de festivals és clau per donar a conèixer el producte, sobretot si es tracta de festivals internacionals”.
Finalment, cadascun dels convidats ha pogut reflexionar sobre com han afectat positivament les seves produccions sobre la realitat social que reflecteixen. Per exemple, Septiembres va causar un gran canvi en la visió que es tenia de les presons. Amb aquest documental es va posar en dubte que una persona tardés fins a deu anys en poder reinserir-se socialment, i hi va haver una resposta molt positiva perquè la gent es va sensibilitzar amb el tema de la qualitat de les presons i de la durada de les condemnes. Morandi, en canvi, s’ha mostrat bastant escèptic amb el cinema que ajuda a determinades persones. Això sí, reconeix que “hi ha una part absolutament perversa en el documental, perquè d’alguna manera t’aprofites de la vida dels altres”. Folguera s’ha mostrat contrari a aquesta afirmació de Morandi i ha dit que” hi ha un aprofitament mutu, ja que pels protagonistes del documental, moltes vegades és aquesta la única via per tenir veu dins la societat. Per últim, Garay ha dit que “és un procés on en cada nova pel·lícula tornes a començar de nou, i en cadascuna aprens coses noves”.
En el torn de preguntes, s’han proposat temes de debat molt interessants, com per exemple, el futur del documental a Internet, el pes que té el documental dins l’àmbit de les televisions locals, els avantatges i inconvenients de combinar en l’audiovisual la ficció i el documental...
En definitiva, tots tres estan d’acord en què el documental és apassionant, i malgrat la poca compensació econòmica, hi ha una gran recompensa, que és la d’emocionar al públic.

"Intento portar una vida coherent amb el què penso"

ENTREVISTA A LAURA LÓPEZ

La Laura López té 30 anys i va néixer a Mataró. Des de fa cinc anys i mig, viu a Vic amb la seva parella, el Ricard, i el seu fill de tres anys, l’Aran. És mestra d’educació infantil i treballa a una escola prop de Vic. Ella mateixa es defineix com una persona que intenta tenir una vida coherent amb el què pensa.

Quin va ser el motiu pel qual vas venir a viure a Vic?
El Ricard és de Tona, un poble que està al costat de Vic. Ell volia viure a un poble i jo volia viure a una ciutat. Ell volia viure per aquesta zona i jo preferia prop de Mataró. I finalment va ser una negociació entre els dos. Jo vaig venir a aquesta zona però li vaig dir que volia una ciutat. A mi m’agrada molt accedir als llocs a peu i no haver de dependre constantment del cotxe. Aleshores, vam decidir anar a viure a Vic i la veritat és que estem molt bé aquí.

I un cop instal·lats a Vic vau decidir no tenir televisió.
El Ricard és addicte a la televisió. Llavors jo li vaig proposar de fer un experiment: venir a viure sense televisió. Vam venir a viure un octubre i vam acordar que pel maig, quan fos el seu aniversari, si volia, tindríem televisió però que jo volia provar l’experiència de viure sense televisió. Jo ja sabia que no em costaria viure sense televisió perquè jo mai hi he estat gaire aficionada, però va ser curiós perquè el Ricard també s’hi va sentir molt a gust des de bon principi. Quan acabàvem de sopar, ens posàvem a jugar a cartes o a qualsevol joc de taula, a xerrar o a llegir… I ens vam adonar que podíem fer moltes coses que en cas de tenir televisió no les podríem fer perquè estaríem tot el dia enganxats davant la pantalla. Tot i així, mirem pel·lícules a l’ordinador. Sense televisió, també, d’alguna manera som nosaltres els que fem una mica de selecció del que volem que el nostre fill miri, i així tampoc s’ha d’empassar tota la publicitat, la violència, etc.

I el vostre fill no us demana que vol veure la televisió?
Sí que sap que existeix perquè a casa dels avis mira la televisió, però tampoc ens demana que a casa la vol mirar. Tot i així, crec que quan sigui més gran i escolti a l’escola que tots els nens miren un programa i ell no, segurament ens ho demanarà. Però de moment, no és el cas.

I per informar-vos de l’actualitat, quin mitjà informatiu consumiu?
Sobretot ràdio, i el diari perquè a la universitat on treballa el Ricard li en donen un cada dia i ens el fullegem. Però bàsicament la ràdio, sobretot quan estem al cotxe. Realment quan hi ha alguna cosa que ens interessa sí que comprem el diari, però d’una manera o altra sempre t’acabes assabentant de les coses que passen.

Una altra decisió que vau prendre va ser la de no portar en cotxet al vostre fill.
D’entrada no en volíem cap perquè sempre hem volgut que el nostre fill tingués un contacte directe amb el cos. És a dir, preferíem dur-lo amb una bandolera, amb un mocador com si fos una motxilla petita, perquè tot el que hem llegit aconsella que les criatures, com a mínim fins que es desplacen per elles mateixes, necessiten estar en contacte directe amb el pare o la mare. Fins i tot, ara s’està posant de moda en molts hospital que en comptes d’utilitzar la incubadora, utilitzen el mètode mare-cangur. Aquest mètode consisteix en lligar el nen al pit de la mare amb un mocador. D’aquesta manera el nadó evoluciona més ràpidament perquè, en definitiva, som persones humanes i el contacte fa molt. Tot i que també és veritat que vam trobar un cotxet a les escombraries i l’hem fet servir per quan l’Aran ha sigut més gran i quan hem anat a algun lloc i ell s’ha volgut posar a dormir.

No volíeu cap cotxet com tampoc volíeu batejar el vostre fill. Per què?
Fins a cert punt, el Ricard i jo som persones religioses. Ens vam conèixer en una trobada de Taizé, on es reuneixen cristians catòlics, protestants, ortodoxes, etc. Però per altra banda, ho veiem tot molt corromput i no hem volgut que el nostre fill formi part formalment de l’Església. Aleshores no el vam voler batejar, però sí que volíem fer una mena de presentació del nostre fill en societat. I vam reunir a la gent que estimem per celebrar que havia nascut el nostre fill. Es va celebrar al Centre de Cooperació i Solidaritat de Mataró, una cafeteria que està just al costat de la botiga de Comerç Just, i va venir un rapsode que va recitar poesia a la carta. La idea era fer un ritus de pas però que no estigués tan lligat a l’Església.

I ara que l’Aran és una mica més gran, voleu adoptar un nen oi?
En realitat, estem en procés des de fa dos anys. De fet, volíem adoptar un nen abans de tenir l’Aran. Ens van convocar en una reunió a Barcelona però el Ricard es va posar malalt i no vam poder anar-hi. Encara no vivíem junts i tothom ens deia que ens dirien que no i ens vam desanimar molt. Vam decidir que ens esperaríem. Quan només feia tres mesos que vivíem junts, vam pensar que ens tornarien a dir que no. Llavors vam decidir primer tenir un fill biològic, i quan l’Aran tenia molts pocs mesos vam demanar l’adopció i ens van dir que l’Aran era encara massa petit. Quan l’Aran va fer un any vam tornar a engegar els papers, vam passar tot el procés d’idoneïtat, i fa un any i mig vam enviar els papers a Nicaragua. L’únic problema és que allà hi ha hagut canvi de govern , i per tant, un canvi en el consell d’adopció. El consell d’adopció ha estat paralitzat durant tot un any. Ara fa molt poc, van autoritzar la nostra adopció a Nicaragua, quan fa mes d’un any que vam enviar els papers. Però de moment, encara no sabem quan ens avisaran per fer el següent pas.

Creus que el procés d’adopció és massa exagerat?
El procés que es passa aquí a Espanya dura uns vuit mesos i és lent, però també és veritat que hi ha d’ haver una mica de filtre. Segurament es podria agilitzar en alguns casos, però tampoc crec que sigui molt carregós. Hi ha gent que adopta un nen però que realment no vol tenir un fill, sinó que ho fan perquè volen fer una obra de caritat, volen ajudar. El que has de voler és tenir un fill. I si vols ajudar a un nen doncs apunta’t a Intermón o apadrina’l.

Vas estar de voluntària a Nicaragua. Explica’ns la teva experiència.
Sempre m’havia atret la gent que havia anat a camps de treball o a voluntariats. Llavors quan vaig anar a la universitat, fent primer de Magisteri, hi havia allà mateix una organització que portava mestres de Nicaragua a fer unes pràctiques. Es tractava d’un intercanvi de coneixements entre estudiants o mestres de Magisteri d’aquí amb els d’allà. Aleshores de seguida vaig decidir que volia anar-hi. Amb 19 anys, me’n vaig anar a treballar a una zona del sud de Nicaragua, fent formació de mestres. La gent de Nicaragua que té la carrera de mestre no treballa com a tal perquè el sou és el segon més baix després de les feines domèstiques. I noies de 16 i 17 anys que encara no han acabat ni la Secundària ensenyen el que els han ensenyat. Tot i així, l’experiència va ser molt maca. Al cap de cinc anys, hi vaig tornar però posant-me directament en contacte amb organitzacions d’allà, amb mestres d’allà. Aquest cop va ser per un període de tres mesos. L’últim cop que hi he anat, ara farà tres anys, va ser per presentar el meu fill a la gent que vaig conèixer allà en les meves estades anteriors.

I has tingut algun contacte més amb el Tercer Món?
Sí, a Mataró hi ha el grup Tercer Món Mataró, que treballa sobretot am el Comerç Just. Quan vaig conèixer aquest tema em va donar la sensació que era la solució del món. Que en certa manera ho és, però que realment és una petita cosa en un món tan complex. Mataró es va bolcar molt amb l’organització pel treball del Comerç Just i jo m’hi vaig voler implicar. Es va obrir una botiga i un centre de Cooperació i Solidaritat, una cafeteria creada per un grup de cafeters de Chiapes que produïen cafè. En aquest centre es fan diverses activitats, xerrades, concerts, tallers, espectacles... Mentre vaig estar a Mataró vaig estar col·laborant allà, i aquí també he intentat trobar el meu espai, però és més difícil quan arribes a una nova ciutat. Sí que intentes apuntar-te en alguna organització però no hi estàs tan implicat.

Una de les costums en la vostra llar és la de no comprar productes de la marca Coca-Cola, així com altres marques especifiques. Té a veure amb el Comerç Just?
Sí que té a veure. El Comerç Just parteix de l’ètica, dins del comerç, que una persona ha de cobrar un sou digne pel seu treball. El que passa és que hi ha empreses que paguen un sou miserable, així com també estan acusades d’assassinat. Per exemple, Coca-Cola ha assassinat sindicalistes a Colòmbia, hi ha males condicions laborals i també treball infantil a la Índia. Nestlé també té un boicot des de fa molts anys. L’Organització Mundial de la Salut recomana la lactància materna en els nadons i per això està prohibit regalar mostres de llet artificial. Nestlé anava als països més subdesenvolupats d’Àsia i Àfrica, anava als hospitals i regalava mostres de llet artificial a les mares que acabaven de parir. Des del moment que es regalava la llet, les mares deixaven de donar el pit, i si tu no poses a treballar el pit amb la succió del nen, deixa de produir. Amb la qual cosa, al cap d’una setmana aquestes mares no tenien llet, Nestlé deixava de regalar-la I les mares l’havien de comprar. S’ha de tenir en compte que eren famílies sense pressupost i amb aigua no potable, i per tant, hi havia desnutrició. La UNICEF ja ha dit que hi ha molts casos de morts infantils que són per culpa de la promoció de llet artificial. Llavors amb aquests productes el que fem des de casa és un boicot. Jo no vull donar diners a algú que sé que els està utilitzant per assassinar o per cometre altres tipus de delictes.

I aquest pot ser un dels motius pels quals encara li dones el pit al teu fill?
No, en realitat no té res a veure. Suposo que el tema de la lactància, fins que no et toca ni te’l planteges pràcticament. Però tenia molt clar que al meu fill li donaria el pit, però perquè em semblava el més normal. De fet, poc abans que em quedés embarassada de l’Aran, em vaig sorprendre molt perquè vaig assabentar-me que hi havia mares que com a opció no volien donar el pit al seu fill. Quan vaig començar a informar-me del tema, vaig saber que l’Organització Mundial de la Salut recomana sis mesos de lactància exclusiva i donar el pit fins als dos anys com a mínim, però combinat amb altres aliments. Un cop vaig llegir això, ho vaig trobar una mica exagerat, però jo ja porto tres anys. Tot i així, des de fa un any que ja estem en un procés de deslletament, però és un procés molt lent. Podríem dir que és un motiu econòmic, ecològic i de salut.

I portes un grup de suport a l’alletament. O sigui, que a més de la teva feina, ets assesora de lactància? Exactament en què consisteix aquesta feina?
Quan jo vaig començar a donar el pit, vaig informar-me i em vaig adonar que hi havia gent molt desinformada. Quan vaig veure que al CAP hi havia grups de suport a les mares, vaig decidir anar-hi. Hi ha moltes mares que ho necessiten perquè després del part passen per un moment molt delicat, a més que, les dones d’avui dia estan molt més immerses en el món laboral i social. Quan arriba l’embaràs, de cop s’han de quedar a casa i d’alguna manera se’ls cau el món a sobre. I realment, en aquestes reunions, la gent té moltes preguntes de lactància. I a partir d’aquí, vaig conèixer gent que es dedicava a fer assessorament de lactància, em van dir que hi havia un curset de formació d’assessors i vaig decidir apuntar-m’hi. Atenem trucades telefòniques de mares que necesiten informació, i en alguns casos fem visites a domicili si estan molt apurades. També ens reunim un dia a la setmana, els dilluns de 16h a 18h de la tarda, i intercanviem idees i consells amb dones embarassades, dones que acaben de tenir un fill…És una ajuda mútua perquè jo, com a assessora, també aprenc molt d’elles.

I per últim, amb aquest estil de vida que porteu, que es pot dir que és poc habitual en la nostra societat, quins valors voleu inculcar al vostre fill?
Volem educar-lo amb la coherència del que nosaltres pensem. Evidentment ell farà el seu camí i probablement serà diferent del que nosaltres voldrem que faci. Per a mi, seria un fracàs que el meu fill fes coses amb les que jo hi estic completament en desacord. Això sí, que es dediqui al que vulgui, que visqui amb qui vulgui… Però realment m’agradaria que els meus fills de grans, siguessin persones critiques, responsables. Que pensessin per elles mateixes. Penso que una persona informada té moltes més possibilitats de ser una persona critica. I si a una persona l’informes des que és petit i li expliques les coses, és molt millor.

Confia en mi

Craig David, considerat com un dels grans artistes del pop britànic i de l’R&B, va aconseguir el número 1, tan en singles (Fill me in) com en la llista d’àlbums (Born to do it), amb només 19 anys. Ara en té 26 i ja va pel seu quart àlbum, “Trust me”, el seu disc més genuí de tota la seva trajectòria musical.
Amb el llançament del seu primer àlbum ,“Born to do it” l’any 2000, va pujar a l’èxit tan ràpid com l’espuma, aconseguint que tots els seus singles es posicionessin dins del Top10 a Estats Units i fossin número 1 al Regne Unit. La xifra de vendes va pujar a més de dos milions de còpies al Regne Unit, i més de vuit milions en tot el món.
Després de dos anys tancat a l’estudi, al 2002 va publicar el seu segon àlbum, “Slicker than your average”. Les vendes van baixar considerablement i només van arribar als 3,7 milions de còpies en tot el món i no va passar de les 500.000 al Regne Unit. A Estats Units, cap dels dos singles que es van publicar van tenir una bona posició a les llistes. L’única cançó que va arribar a número 1 va ser “What’s your flava”, la resta va ser un fracàs.
El seu tercer àlbum, “The story goes...”, publicat l’any 2005, volia anar més enllà del simple fet de fer música ja que Craig David volia expressar el seu costat més emocional i personal. El disc sencer, que parla del desengany i de l’amor, es va inspirar en la seva ruptura amorosa amb Roxy Ingram. Aquest disc ja no es va publicar a Estats Units. El primer single, “All the way”, i el segon, “Don’t love you no more”, van arribar als primers de la llista al Regne Unit, però a la resta del món van ser un fracàs. Fins i tot, el quart single, “Hypnotic”, va ser anul·lat a causa del poc interès per l’àlbum i dels singles anteriors. No va sobrepassar els tres milions de còpies en tot el món.
El passat mes de novembre del 2007, Craig David va publicar el seu quart àlbum, “Trust me”, i amb ell ha volgut fer un canvi en la seva trajectòria musical. Està compost per cançons molt més ballables, amb música disco dels anys 80 i ritmes cubans, ja que part del disc es va gravar a La Habana. De moment, es pot constatar que no ha tingut gaire èxit i no s’espera que augmentin les vendes d’aquest últim disc. I és que sembla que la vida musical de Craig David va decaient. Però ell diu convençut que està satisfet de la feina feta, ell volia ser sincer amb aquest disc i ho ha estat. Que ja no guanya més premis, doncs no el preocupa gens, perquè com ell diu, “al cap i a la fi, els premis mai representen el que passa musicalment al país”.
Un altre apunt que m’agradaria observar és que automàticament que un artista no obté prou vendes del seu àlbum, ja no ens delecta amb una gira de concerts. Craig David, un artista de cap a peus, va venir a Espanya per primer cop l’any 2005, al Festival Grec de Barcelona, per presentar “The story goes...” Doncs bé, aquesta actuació a Barcelona ha estat l’única que ha ofert a Espanya. És veritat que últimament ha visitat Espanya diverses vegades però per promocionar l’àlbum “Trust me”: entrevistes a la ràdio, a la televisió, masterclass, etc. Però res de concerts. Craig David va oferir una Masterclass el passat febrer, però resulta que només hi tenien dret a assistir-hi els clients de Movistar. I tots els altres fans incondicionals d’aquest artista -que segons la mala premsa s’està abocant al fracàs- que volen gaudir de la seva música en directe?
Ha estat una de les poquíssimes (per no dir gairebé cap) oportunitats de veure’l cantar en directe a la nostra ciutat, una ciutat que representa que és pionera en Europa i que aposta fort per la música. I quan dic música, no només em refereixo a la música avançada, electrònica, o la música “de carrer” que ofereixen festivals com el Sonar, el Busker’s Festival Barcelona o altres. També em refereixo a, per exemple, la música negra i l’R&B, que gairebé no tenen cabuda en els concerts que es fan durant l’any a Barcelona.
Estem a l’espera de si Craig David, finalment farà una gira per presentar el seu últim àlbum i si es passarà per la nostra ciutat. De moment, el que sabem és que oferirà una sèrie de concerts a ciutats com Birmingham, Southampton, Salford, Londres i Cambridge durant el mes de juny. Suposo que no es vol arriscar a que el Palau Sant Jordi no s’ompli. Suposo que les vendes són les vendes i fins que el seu últim disc no sigui un èxit rotund, ja el podem anar esperant. Això sí, amb només 26 anys i ja pel quart àlbum a la butxaca, els més de 15 milions de còpies arreu del món no és una xifra que impressioni oi?

"Que la realitat no t'impedeixi fer un bon reportatge"

En la xerrada del dijous passat a la Sala d’Actes del Col·legi de Periodistes es va debatre sobre el dilema entre informació i espectacle a la televisió. Primer de tot, i amb vint minuts de retard, es va fer una breu presentació dels convidats: Francesc Escribano (director de TV3), Núria Ribó (col·laboradora de ràdio i corresponsal de TVE a Londres i Nova York), Toni Soler (director de Polònia de TV3 i de Minoria Absoluta a RAC1), i Montserrat Abad (directora de TVE a Catalunya). La sala d’actes estava gairebé plena i hi havia públic de tot tipus però hi predominaven joves estudiants.
El primer torn va ser per Francesc Escribano, que va deixar molt clar que la televisió és comunicació, i que inevitablement també és espectacle. Va explicar la tensió entre la realitat i la voluntat d’arribar al màxim de gent possible, destacant una frase que és famosa entre els que es dediquen al món de la comunicació: “Que la realitat no t’impedeixi fer un bon reportatge”. Altres temes que va tractar van ser el del predomini de la forma en la televisió i el contracte que aquesta té amb l’espectador, és a dir, la televisió ha de donar al públic el que vol, no el que voldria.
Montserrat Abad va destacar la funció de l’espectador, i en general va estar d’acord amb l’opinió del director de TV3. Va reconèixer que s’està produint un canvi en el consum audiovisual i que ara la informació s’està transmetent per altres canals alternatius com són Internet, el telèfon mòbil, etc. Va mostrar-se convençuda que s’ha de fer espectacle de continguts de tota mena ja que s’ha de connectar amb el públic. “Un programa de televisió pot ser espectacular però això no vol dir que sigui en detriment de la informació.”
Núria Ribó va dir que aquest hipotètic dilema entre espectacle i informació no existeix. Va marcar la diferència entre impactar i importar repetidament i va deixar clar que impactar no comporta prescindir de l’ètica o el rigor informatiu. També va voler parlar de la seva etapa com a corresponsal a grans ciutats com Nova York, en les quals hi ha una tendència a afegir glamour a la feina de corresponsal. Endinsant-se en el tema de les eleccions dels Estats Units, va constatar que allà busquen l’espectacle en tots els programes de televisió, i molt més si es tracta d’un panorama que no s’havia vist mai a la històrica, com el fet que es presentin a les eleccions les dues grans minories: els negres i les dones. Per a concloure, va reconèixer que no són bons temps pel periodisme però que el periodista ha de continuar plantant cara.
Toni Soler, en canvi, va ser més breu i es va basar principalment en el seu programa de TV3, Polònia. Creu que l’espectacle també necessita prèviament una informació i va afirmar que el seu espectacle es basa en la realitat, sempre anant darrere la informació. Una de les frases a destacar va ser la de “lupa i balances”, és a dir, que s’ha de filar prim amb el que es diu i com es diu, i que si rep un, l’altre també ha de rebre.
De mica en mica, l’humor en la xerrada es va anar fent més palès. A l’hora del torn de preguntes va haver-hi una gran participació per part del públic, que va formular preguntes interessants sobre el futur de la televisió en benefici de nous canals on-line i de la societat en xarxa, i de curiositats sobre el programa Polònia de Toni Soler. A més, es va plantejar el dubte de si s’ha perdut l’interès per la informació seriosa, en benefici de programes humorístics, es va discutir la diferència entre periodisme seriós, que es creu que s’està banalitzant i que la informació se simplifica; i el periodisme humorístic, que emet informació més clara i sincera ja que pot ser més crítica.
Els quatre convidats van mostrar una visió optimista vers la televisió, afirmant que aquesta no ha mort, ”simplement és una finestra més de comunicació. Avui dia, el mitjà ja no és el missatge, estem en una era més democràtica.” La qüestió més important, però, va raure en preguntar-se quina és la definició exacta d’espectacle i la gran incertesa de la xerrada, el futur de la televisió.

SOS adolescents

Ahir la meva germana adolescent m'explicava les seves aventures com a tal a l'escola. Mentre m'anava fent cinc cèntims de les barbaritats que poden arribar a fer nens i nenes de 14 anys (perquè a aquesta edat no deixen de ser nens i nenes), no vaig poder evitar quedar-me de pasta de moniato. Resulta que l'altre dia es va infiltrar a l'escola un equip de la policia secreta perquè havien rebut notícies que alumnes de Secundària tenien i traficaven drogues dins l'escola. Doncs bé, van haver de muntar el numeret enmig del pati a l'hora d'esbarjo, i emportar-se a comissaria els nois que duien droga. S'ha de reconèixer que els pobres van tenir mala sort que els enxampessin només a ells, perquè és la gran majoria dels adolescents que actualment consumeix drogues. Tot i tenir aquest espectacle de circ, encara tenen el morro de dir que s'avorreixen a les classes.

S'està estenent un descontrol a les aules, els alumnes contesten malament als professors, no hi ha cap mena de respecte, ni disciplina ni ordre. És un caos total. Però el pitjor d'aquesta situació és que els professors permeten aquesta actitud dels alumnes, i en comptes de ser més estrictes i imposar-se, el que fan és seguir els seus jocs i bromes.

No cal indagar gaire per notar de quina manera estan creixent les noves generacions d'adolescents. Les nenes van més maquillades que la Marujita Díaz, amb uns vestits que ensenyen de tot i més i amb uns tacons que ni les pròpies supermodels podrien dur a la passarel·la Cibeles. Els nens, per altra banda, porten aquells pantalons que van per sota el cul, fumen a tot hora i de tot -volent aparentar el doble de la seva edat-, es pentinen els cabells de manera que els tapi la cara sencera i bavegen darrere d'elles. Una autèntica revolució d'hormones en els passadissos de les escoles. Però la cosa no acaba aquí. El dissabte passat vaig tenir la genial idea d'entrar a la sessió de tarda de la discoteca on jo anava en les meves èpoques i allò semblava una guarderia. Les nenes pujades al pòdium dedicant balls sensuals ( que també sexuals) als nens; i aquests voltaven per la pista de ball, borratxos a les sis de la tarda.

Però la cosa encara va més enllà. Quant al tema sexual, els adolescents d'avui dia ja són tots uns experts. La gran majoria de noies de 13 i 14 anys ja han tingut relacions sexuals, cosa que jo quan tenia la seva edat, no feia més que jugar a Barbies i a Kens. A més, les noies tenen un curiós codi que utilitzen entre elles per saber fins a quin punt han arribat amb un noi; però està clar que no em posaré a explicar els detalls.

La qüestió és a què és degut aquest canvi en els adolescents. És un reflex del descontrol i de l'acceleració que està vivint la societat? És un problema que s'ha originat des de l'escola o des de casa? El futur de les pròximes generacions d'adolescents és incert però la veritat és que només que penso en com seran aquests nens i nenes quan tinguin 20 anys, ja tremolo.

La Judit Serra obre les portes al món periodístic

Quant al consum de mitjans informatius, acostumo a veure el telenotícies Migdia de TV3 i de vegades el del vespre. Els programes d'entreteniment també solen ser de TV3 (Ventdelplà, Polònia, No em ratllis, etc.) i de Telecinco (Aída). En premsa escrita, llegeixo cada dia els diaris gratuïts, normalment el Metro. La ràdio només l'escolto quan es tracta de programes musicals, en les emissores de Flaix FM, FlaixBac i Máxima FM.
Em vaig matricular en Periodisme i des de fa temps que m'agradaria especialitzar-me en ràdio. Però cada cop més, estic obrint portes a altres especialitzacions periodístiques, com per exemple, el reporterisme per televisió o per premsa escrita. Sobretot, m'agraden els programes de reportatges com Entre Línies o Gran Angular, que tracten temes socials d'una certa proximitat.
De moment, d'experiència professional en tinc poca. Des de l'any passat que sóc redactora de la revista Nova Ciutat Vella i l'estiu passat vaig estar col·laborant en un magazin de Mataró Ràdio.
En el meu temps lliure m'agrada fer esport. Sóc jugadora de bàsquet en un equip de Mataró. Una de les meves grans passions és la música, especialment la música negra, el hip hop, l'R&B, el dancehall, etc. També m'agrada el cinema i sempre que puc, intento anar-hi. M'encanta llegir; m'agrada molt l'estil de Danielle Steel però normalment llegeixo llibres de tot tipus. Estic interessada en l'àmbit de la cultura, que tracta temes sobre el teatre, espectacles, oci, música, cinema, etc.