A les dotze tocades, la gent ha començat a entrar a l’aula. Al cap de pocs minuts, ha estat el torn de la moderadora de la taula rodona, Marta Palacín, i dels tres convidats: José González Morando, codirector de Can Tunis; Jesús Garay, director i guionista de Mirant al cel; i Tono Folguera, productor de Balseros i Septiembres. Aquests tres professionals del món de la comunicació s’han reunit avui, dimarts, per debatre qüestions sobre el Cinema Documental Social, en motiu de la celebració de les XIV Jornades de Comunicació Blanquerna-Universitat Ramon Llull.
Primer de tot, la moderadora ha fet una breu presentació dels convidats, i per començar el debat, els ha formulat una pregunta: Quines són les fronteres entre el documental destinat a la televisió i el documental fet per cinema? José González Morandi ha deixat ben clar que “en definitiva, estem parlant d’audiovisual, tan és si es tracta de documental per televisió o per cinema. El que és important és el producte final”, així com també creu que el que ha de fer l’audiovisual és expressar-se i transmetre sentiments.
Morandi i Folguera han coincidit en què s’ha de dignificar la televisió i que s’hauria de potenciar molt més el documental destinat a aquest mitjà, tot i l’inconvenient que aquest estigui subeditat al finançament públic del país. Morandi ha afegit que “en l’estat espanyol, les televisions no donen diners per fer documentals i que només és TV3 qui emet regularment aquest tipus de format. El problema rau en què la televisió és dictatorial i existeix molta censura, de manera que sembla que només interessi el benefici econòmic”.
El codirector de Can Tunis aposta per ser rebel, transgressor i crític amb la censura de la televisió. Tot al contrari del que ha aconsellat Folguera, que creu que s’ha d’anar molt en compte, i ha explicat el problema que es van trobar amb els drets musicals d’una cançó de Bob Marley.
També s’ha parlat del cinema documental d’autor, i aquí hi ha entrat Jesús Garay, que també creu que “hi ha una degradació de l’aparell televisiu”. Ha explicat el seu cas particular, Mirant al cel, un producte de cinema documental en el qual barreja realitat i ficció. A part d’algunes anècdotes sobre el seu primer “documental”, Garay s’ha basat en reafirmar les opinions dels altres dos convidats, ja que ell és guionista de ficció i ha preferit que parlessin els experts en documentals.
La moderadora, a mesura que ha anat avançant la xerrada, ha introduït noves preguntes, com per exemple, com valoraven els convidats la relació director-productor a l’hora de prendre decisions per dur a terme cinema documental.
Seguidament, i deixant de banda la circulació comercial i la vessant econòmica del cinema documental, la xerrada s’ha centrat en el reconeixement i la difusió del cinema documental en festivals i premis. Folguera creu que “ el recorregut de festivals és clau per donar a conèixer el producte, sobretot si es tracta de festivals internacionals”.
Finalment, cadascun dels convidats ha pogut reflexionar sobre com han afectat positivament les seves produccions sobre la realitat social que reflecteixen. Per exemple, Septiembres va causar un gran canvi en la visió que es tenia de les presons. Amb aquest documental es va posar en dubte que una persona tardés fins a deu anys en poder reinserir-se socialment, i hi va haver una resposta molt positiva perquè la gent es va sensibilitzar amb el tema de la qualitat de les presons i de la durada de les condemnes. Morandi, en canvi, s’ha mostrat bastant escèptic amb el cinema que ajuda a determinades persones. Això sí, reconeix que “hi ha una part absolutament perversa en el documental, perquè d’alguna manera t’aprofites de la vida dels altres”. Folguera s’ha mostrat contrari a aquesta afirmació de Morandi i ha dit que” hi ha un aprofitament mutu, ja que pels protagonistes del documental, moltes vegades és aquesta la única via per tenir veu dins la societat. Per últim, Garay ha dit que “és un procés on en cada nova pel·lícula tornes a començar de nou, i en cadascuna aprens coses noves”.
En el torn de preguntes, s’han proposat temes de debat molt interessants, com per exemple, el futur del documental a Internet, el pes que té el documental dins l’àmbit de les televisions locals, els avantatges i inconvenients de combinar en l’audiovisual la ficció i el documental...
En definitiva, tots tres estan d’acord en què el documental és apassionant, i malgrat la poca compensació econòmica, hi ha una gran recompensa, que és la d’emocionar al públic.
Primer de tot, la moderadora ha fet una breu presentació dels convidats, i per començar el debat, els ha formulat una pregunta: Quines són les fronteres entre el documental destinat a la televisió i el documental fet per cinema? José González Morandi ha deixat ben clar que “en definitiva, estem parlant d’audiovisual, tan és si es tracta de documental per televisió o per cinema. El que és important és el producte final”, així com també creu que el que ha de fer l’audiovisual és expressar-se i transmetre sentiments.
Morandi i Folguera han coincidit en què s’ha de dignificar la televisió i que s’hauria de potenciar molt més el documental destinat a aquest mitjà, tot i l’inconvenient que aquest estigui subeditat al finançament públic del país. Morandi ha afegit que “en l’estat espanyol, les televisions no donen diners per fer documentals i que només és TV3 qui emet regularment aquest tipus de format. El problema rau en què la televisió és dictatorial i existeix molta censura, de manera que sembla que només interessi el benefici econòmic”.
El codirector de Can Tunis aposta per ser rebel, transgressor i crític amb la censura de la televisió. Tot al contrari del que ha aconsellat Folguera, que creu que s’ha d’anar molt en compte, i ha explicat el problema que es van trobar amb els drets musicals d’una cançó de Bob Marley.
També s’ha parlat del cinema documental d’autor, i aquí hi ha entrat Jesús Garay, que també creu que “hi ha una degradació de l’aparell televisiu”. Ha explicat el seu cas particular, Mirant al cel, un producte de cinema documental en el qual barreja realitat i ficció. A part d’algunes anècdotes sobre el seu primer “documental”, Garay s’ha basat en reafirmar les opinions dels altres dos convidats, ja que ell és guionista de ficció i ha preferit que parlessin els experts en documentals.
La moderadora, a mesura que ha anat avançant la xerrada, ha introduït noves preguntes, com per exemple, com valoraven els convidats la relació director-productor a l’hora de prendre decisions per dur a terme cinema documental.
Seguidament, i deixant de banda la circulació comercial i la vessant econòmica del cinema documental, la xerrada s’ha centrat en el reconeixement i la difusió del cinema documental en festivals i premis. Folguera creu que “ el recorregut de festivals és clau per donar a conèixer el producte, sobretot si es tracta de festivals internacionals”.
Finalment, cadascun dels convidats ha pogut reflexionar sobre com han afectat positivament les seves produccions sobre la realitat social que reflecteixen. Per exemple, Septiembres va causar un gran canvi en la visió que es tenia de les presons. Amb aquest documental es va posar en dubte que una persona tardés fins a deu anys en poder reinserir-se socialment, i hi va haver una resposta molt positiva perquè la gent es va sensibilitzar amb el tema de la qualitat de les presons i de la durada de les condemnes. Morandi, en canvi, s’ha mostrat bastant escèptic amb el cinema que ajuda a determinades persones. Això sí, reconeix que “hi ha una part absolutament perversa en el documental, perquè d’alguna manera t’aprofites de la vida dels altres”. Folguera s’ha mostrat contrari a aquesta afirmació de Morandi i ha dit que” hi ha un aprofitament mutu, ja que pels protagonistes del documental, moltes vegades és aquesta la única via per tenir veu dins la societat. Per últim, Garay ha dit que “és un procés on en cada nova pel·lícula tornes a començar de nou, i en cadascuna aprens coses noves”.
En el torn de preguntes, s’han proposat temes de debat molt interessants, com per exemple, el futur del documental a Internet, el pes que té el documental dins l’àmbit de les televisions locals, els avantatges i inconvenients de combinar en l’audiovisual la ficció i el documental...
En definitiva, tots tres estan d’acord en què el documental és apassionant, i malgrat la poca compensació econòmica, hi ha una gran recompensa, que és la d’emocionar al públic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada