Actes incívics al transport públic

Tres cops al dia es comet un acte incívic a RENFE, als Transports Metropolitans de Barcelona, al Tram i als Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Quan no es destrossa algun mobiliari de les estacions o dels combois, es trenca algun vidre, s’apedreguen els vagons, es buiden els extintors, es practica metring, s’accionen les alarmes o es grafitegen els trens. La reparació de tots aquests d’anys, ocasionats la majoria de cops per menors d’edat, arriba als 2,4 milions d’euros l’any entre les tres companyies, però pels responsables dels transports públics els danys ocasionats no només és poden analitzar com una despesa de reposició. Les repercussions que tenen els actes vandàlics també generen importants despeses afegides. RENFE, per exemple, calcula que l’any 2007, l’incivisme va provocar directa o indirectament 10.000 minuts de retràs als trens regionals. Accionar una alarma, és un acte incívic, però la seva repercussió als usuaris i a la resta de la línia o línies és molt important.

Barcelona és la ciutat espanyola on hi ha més actes incívics al transport públic amb un 15% més que Madrid. Uns dels factors que la fan número u és l'increment d'incidents que a diari es porten a terme al Trambaix i al Trambesòs. Aquest augment ha obligat a la companyia Tram a arrancar un compromís amb els Mossos d'Esquadra per a que, des del mes d'abril, incrementin la seva presencia als tramvies, tan amb patrulles d'uniforme com amb agents de paisà. L'últim tram del Trambesòs, entre les estacions Besòs i Gorg, és el més conflictiu de tota la xarxa viària. És difícil trobar passatgers que paguin i els revisors, per poder treballar d’una forma tranquil·la, han d’anar acompanyats amb vigilants de seguretat privada. Cal remarcar també, que els episodis d'incivisme al Tram, molts cops, es produeixen des de l'exterior. Freqüentment el Trambesòs és víctima de pedrades al seu pas per algunes estacions, com la del Parc del Besòs, juntament al barri de La Mina, a Sant Adrià del Besòs. La conflictivitat al Trambaix es concentra durant l'horari de sortida dels instituts i al tram de Les Corts, els actes vandàlics augmenta els divendres i dissabtes per la nit, coincidint amb l'entrada i la sortida de discoteques situades al llard del recorregut del tramvia.

Un altre acte que ha tingut un gran increment en els últims tres anys és el metring. Aquesta activitat dels addictes al rics, o millor dit pels temeraris, va tenir un gran boom durant els anys 80 i des de fa un o dos anys ha tornar a sorgir. Alguns practicants s’agafen a les portes del metro i salten poc abans que el vagó entri al túnel, d’altres s’atreveixen a viatjar entre una estació i una altra enganxats a la part del darrera del tren o, fin i tot, a les plaques que separen els diferents vagons del metro. La majoria de participants d’aquest joc mortal són menors d’edat i es juguen la vida per poder gravar el seu arriscat i pèssim espectacle per penjar-lo a la web de “Youtube”. Però, per què realitzen un joc que pot arribar a ser mortal? Tal com explica Montse Castelló, professora de psicologia de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, “Els autors d’aquests actes es troben a cavall entre les exigències d’assumir responsabilitats i ser tractats com adults i la sobreprotecció característica de la nostra societat. Estan provant els límits, i comencen a descobrir que ser diferents vol dir actuar amb independència.”

Els autors corren el risc d’electrocutar-se amb la xarxa elèctrica de 1.500 volts que els rodeja o de caure mentre el tren està en marxa. L’any 2000, una noia de tant sols set anys, va perdre una cama al quedar atrapada entre l’andana i el metro mentre practicava aquesta perillosa activitat.

Segons les empreses públiques, els practicants de metring no busquen cap altra satisfacció que burlar l’autoritat que prohibeix aquests actes. Arran de la proliferació d’aquesta perillosa activitat, durant el 2006, el Govern de Catalunya, aprovà la llei del ferrocarril, amb la qual es vol multar amb pagaments de fins a 6.000 euros tots els que no facin un bon ús de les instal·lacions o dels combois de metro o tren.

Per un altre costat, si es presta atenció al caminar per qualsevol estació de trens o metro de les principals capitals de l’Estat, es poden veure centenars de grafitis de tots colors. El grafiti encapçala la llista d’actes vandàlics preferits pels menors d’edat. El seu camp d’acció engloba els més de 700 trens de Rodalies RENFE, el centenar de combois del metro i els 85 trens dels ferrocarrils catalans, incloent totes les seves estacions. Cada vegada actuen més coordinats i les seves accions, fins i tot, es cotitzen per Internet.

Per poder aturar aquests actes, RENFE destina la meitat dels agents de seguretat nocturns a la vigilància per a evitar les pintades. La neteja de cada cotxe li costa a l’empresa pública entre 300 a 500 euros, cosa que suposa una despesa multimilionària, ja que una banda pot arribar a pintar un Euromed amb 8 o 10 cotxes en tan sols 10 minuts. Els trens de viatgers afectats per les pintades passen a estar fora de servei i automàticament es destinen a tallers per a la seva neteja, que acostuma a tardar entre dues o tres hores en funció del nombre de vagons afectats. Aquests grups, segons Ramón Jiménez, un expert en seguretat de Renfe, es desenvolupen “completament organitzats i acostumen a posar falses alarmes per distreure els vigilants. Operen bàsicament a partir de les 3.00 de la matinada i amb qüestió de minuts, ja tenen penjada la fotografia de l’acte a Internet.”

Per un altre costat, segons TMB, per fer desaparèixer les pintades realitzen 40.000 actuacions de neteja específica de grafitis duran l’any que es porten a terme tant en els trens com en les estacions de la xarxa de Metro, i que són l'equivalent a la retirada de 250.000 tags o pintades. Aquesta mesura dels Transports Metropolintans de Barcelona mai ha estat ben rebuda pels seus practicants, ja que tal com expliquen moltes plataformes d’Internet que els donen suport, “el grafiti és un art en que l’artista posseeix el mateix desig d’expressar-se i comunicar-se a través de les seves obres com molts artistes d’altres modalitat. Per aquest motiu, cada cop que s’intenta tapar una obra, s’ataca contra el dret de la llibertat d’expressió.”

Un altre problema, que cada vegada va a més, sobretot al metro, és la realització de ratllades i pintades als vidres. L’ús d’àcids mesclats amb tintes i altres productes s’ha convertit en un malson per les brigades antigrafitis de TMB i FGC. Els autors utilitzen aquestes barreges per aconseguir que el seu rastre perduri més que la pintura convencional. Una vegada el vidre es atacat amb aquesta barreja, no hi ha res a fer. No hi ha solució per salvar el cristall, tant sols hi ha l’opció de canviar-lo. Davant aquest problema, algunes empreses com ara Transports Metropolitans de Barcelona, van decidir substituir, durant el 2005, el vidre de les finestres per superfícies de policarbonat. En aquestes es poden netejar, encara que tenen l’inconvenient que al ser menys dures que el vidre, són més fàcils de ratllar. L’agressió a les finestres amb ganivets o altres objectes els obligà a canviar estratègies i tant les empreses del metro i dels ferrocarrils catalans des de fa un any, estan cobrint el vidre amb una fina capa adhesiva i transparent, que es pot substituir quan ja està pintada.

Aquests actes vandàlics, les agressions, els atracaments, els robatoris i les baralles, fan que es deteriori la imatge del transport públic tot provocant que ciutadans majors de setanta anys prefereixin agafar el taxi en comptes del metro, els ferrocarrils o el tren ja que es senten insegurs mentre estan viatjant en ells.

Cada any es denuncien al suburbà de Barcelona un voltant de 7.500 delictes i faltes i es practiquen unes 500 detencions. Per poder actuar contra les agressions, els atracaments, els robatoris, les baralles i els actes de vandalisme entre d’altres, TMB té contractades tres companyies de seguretat privada que treballen 600.000 hores a l’any juntament amb els Mossos d’Esquadra. La seva tasca és col·laborar amb la feina de la policia catalana, sense intervenir amb el seu treball. “S’encarreguen de la prevenció i la dissuasió i el seu objectiu és que la gent no prengui mal i que no es produeixin incidents a les andanes. En cap moment poden detenir ni intervenir en cap aspecte relacionat amb la seguretat ciutadana, que és una competència exclusiva dels Mossos”, afirma TMB.

La seguretat al metro cada dia funciona diferent ja que s’ha de pensar que no hi ha la mateixa gent a les estacions després d’un partit de futbol, durant la nit de cap d’any o d’una manifestació que un dia normal
Segons asseguren fonts de TMB, en l’últim any s’ha quintuplicat la inversió en la seguretat al metro. Amb una inversió de 16 milions d’euros s’ha permès, entre d’altres coses, ampliar un 15% el volum de vigilància per empreses privades i un augment de càmeres al sistema de videovigilància que controla pràcticament tota la xarxa de Metro.

Per un altre costat, els agents de seguretat dels transports públics també s’encarreguen que tothom porti el bitllet validat. Durant el 2005, un 4% dels viatgers va cometre un frau tarifari a les línies de FGC. La companyia va realitzar un total de 800.000 controls a les línies del Vallès i Llobregat - Anoia dels que 30.000 van implicar el pagament de sancions. Un 80% dels infractors varen ser usuaris que havien anat més enllà de la zona per la que havien comprat el bitllet, mentre que el 20% restant viatjaven sense cap tipus de títol de transport, segons un informe de l’empresa.

De casa a la Facultat

Tanco la porta amb clau i em dirigeixo cap a l'ascensor. Al vestíbul trobo el president de la comunitat revisant la correspondència que el carter li ha deixat. Fa cara de no haver passat una molt bona nit. Al carrer, nens amb motxilles es dirigeixen als col·legis, al mateix temps que treballadors amb entrepans a la mà s'endinsen a les obres de l'edifici veí en construcció. El sol s'amaga entre les blanques pinzellades dels núvols. Fa fred i necessito tabac. Estic dins el bar de sota de casa. El fum, el soroll de la cafetera i de la televisió conviuen dins el local ple de gent gran, que escolten les primeres notícies del dia mentre esmorzen.

Començo a caminar pel carrer Comte Borrell avall, en direcció a Gran Via. Els bancs que l'Ajuntament col·locà fa poc temps a la vorera estan solitaris. La gent té pressa i no hi ha temps per prendre un descans. Arribo a Gran Via. El caos circulatori està present. L'entrada i sortida de ciutadans de la boca del metro és constant. Em paro al semàfor. La gent, encara amb lleganyes als ulls, esperen impacientment que l'aparell canviï de color. Quan alguns coxes s'aturen, molt vianants comencen a córrer fins a l'altre costat del carrer, com si d'una cursa es tractés.

La pastisseria Escribà ja té les portes ofertes, i sense pensar-m'ho ni un moment entro a comprar, com cada dia, l'esmorzar. Mentre menjo un pastisset de gerds continuo la meva marxa cap a la universitat. Passo pel davant de tot tipus d'establiments: farmàcies, caixers amb persones dormint entre cartrons, botigues de queviures amb el cartell encara il·luminat, hotels amb tot mena de luxes, quioscos on molta gent compra la premsa del dia i cinemes que anuncien les pel·lícules de la setmana. Un cop al carrer Muntaner deixo enrere la Gran Via. Una senyora espera que li obrin la perruqueria mentre llegeix una revista del cor. Dos orientals obren la reixa del seu restaurant i les botigues d'ordinadors engeguen les pantalles que tenen als aparadors. Arribo a la cruïlla amb la ronda Sant Antoni. Travesso una plaça plena d'arbres immensos, on els ocells fan les seves necessitats deixant el terra tot empastifat. Al centre de la plaça, entre un grup de palmeres, hi ha una escultura de pedra.

Creuo la ronda i em troba amb el teatre Goya. Mai l'he vist sense obres i no sembla que avancin massa. M'endinso al carrer Joaquim Costa. La diversitat cultural i el petit comerç predominen a la zona. Ens hi podem trobar cares de totes nacionalitats i botigues de tot tipus. L'aspecte dels edificis és totalment diferent a l'estètica dels anterior carrers: façanes velles i brutes, plàstics que cobreixen finestres, banderes d'altres països que pengen dels balcons... No és un carrer gaire freqüentat, cosa que permet passejar gaudint d'una amable i agraïda tranquil·litat. Un grup de joves, aparentment colombians, em miren amb mala cara al passar pel seu davant, sembla que el detonant ha estat la carpeta que porto a les mans. Ja sóc al carrer Valldonzella. Veig la facultat. Finalment passo pel davant dels últims locals: els supermercat, la copisteria i el cibercafé.

Gamberrades perilloses

Tothom ha fet gamberrades de petit. Però fins al moment semblava que la joventut tenia molt clar quins eren els seus límits.

Fer bromes pesades als professors, pintar les parets del veí o fins i tot pegar-se amb algun company de classe per cridar l'atenció, es queden curtes davant les noves activitats que estan de moda entre els adolescents més agosarats.
Avui en dia, tot si val per sentir-se com un ídol entre el grup d'amics. Exposar-se d'avant d'un gran perill o davant la mort són claus per ser l'amfitrió. Fer autèntiques filigranes amb la motocicleta, caminar per les vies del tren, beure alcohol fins acabar ingressat a l'hospital... i ara el metring.
Aquesta activitat pels addictes al risc, o millor dit pels temeraris, va tenir un gran boom la dècada dels 80 i en els últims anys ha tornat a sorgir entre adolescents. Consisteix en agafar-se a les portes del metro i saltar abans que el comboi entri al túnel. Fins i tot, els més atrevits, viatgen enganxats a la part del darrere del tren o a les plaques que separen els vagons fins la següent estació. Els practicants, la majoria menors d'edat, es juguen la vida per poder gravar el seu arriscat joc per així després penjar-lo a la web de "Youtube".
Una petita distracció o una simple relliscada pot proporcionar-los-hi una descàrrega de més de 1.500 volts o que el metro els acabi esclafant.
Aquest últim fet va acabar la vida d'una jove de set anys quan fa 10 anys va morir mentre intentava saltar d'un vagó a l'altre tot practicant aquesta perillosa activitat.
Està clar que aquests joves no en són conscients del perill en que s'afronten però sembla que els mateixos conductors dels combois tampoc.
Fa cosa de mig any, un grup de senyores que viatjaven a la Línia 1 del metro de Barcelona van activar el dispositiu d'alarma després de veure dos nois d'uns 12 o 13 anys viatjant sobre el material elàstic que uneix els vagons. Aquest incident no va ser recollit pel centre de seguretat i control de Transports Metropolitans de Barcelona ja que el conductor no va notificar la incidència. Segons una testimoni, el conductor es va dirigir a les senyores indignat, sense donar importància dels motius pels quals les van disparar el dispositiu. Acte seguit es va girar i no els hi va fer cas.
Segons TMB s'està fent tot el possible per aturar aquesta perillosa activitat: més càmeres de vigilància, més agents de seguretat de paisà, multes fins a 6000 euros... Però tot i així els conductors sembla que no n'estiguin informats ni conscienciats del perill que el metring pot portar.
Per altre costat sembla que el jovent no reaccioni. Quina és la mesura que farà desaparèixer el metring? Un altre ensurt com el de fa deu anys? Pot ser que no. Les persones som l’únic ésser viu que ensopega dos cops a la mateixa pedra.

Feliç diada

Són les dotze del migdia i plaça Catalunya està de gom a gom. El color roig envaeix la ciutat i les Senyeres onegen als balcons. Noies somrient amb una rosa a la mà i nois amb un llibre sota el braç passegen tranquil·lament entre la multitud. Fa calor. L'aire es ple de felicitat. Cues i més cues bordegen els estands que hi ha al voltant de tan coneguda plaça. Allí, grans escriptors signen els seus treballs als milers de fans, que sota el sol, esperen tan apreciat moment. Al centre, mitjans de comunicació catalans fan els seus programes en directe, mentre una gran públic espera impacientment tocar el seu ídol de ràdio o televisió.

Sembla que ningú es vulgui quedar a casa. Tothom està al carrer. Al llarg de les vies més cèntriques de la capital es formen llargues fileres de gent que, amb un pas molt lent, van mirant els diferents llibres que les botigues han tret al carrer. En una cruïlla una gran carpa crida l'atenció de tot vianant. És la de Carlos Ruiz Zafón que, gràcies al best seller "El juego del ángel", ha causat una gran aspectació.

Floristes i joves estudiants tampoc es volen perdre aquesta ocasió. Roses de tots colors, omplen els taulells de les seves parades. N'hi ha per a totes les butxaques. Des de tres euros, per als més simples, fins a quinze euros, pels més detallistes.

És Sant Jordi i com diu la tradició, una rosa a la noia regalaràs i un llibre al noi li donaràs.

Feliç diada.

L'espectador n'és el protagonista

Amb l'aula mig plena ha començat l'última taula rodona de les XIV Jornades de Comunicació Blanquerna que cada any organitza la facultat Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Amb el títol "Vull sortir a la tele! L'aportació de l'espectador", Jaime Vilalta (exdirector de Línia 900 de TVE, ex-treballador del programa trenta minuts de TV3 i director de Quèquicom de Televisió de Catalunya) i Francesc Pou (director del programa Efecte Mirall i ex-treballador de 30' de TV3) han presentat un nou format de la televisió on l'espectador n'és el protagonista.

Per donar a conèixer d'una forma clara que són aquests nous formats, abans de començar el debat, s'ha passat la projecció d'un petit fragment de la primera temporada del programa Efecte Mirall, el qual ha provocat moltes rialles i un gran ventall d'opinions entre el públic assistent.

A partir de l'experiència dels dos invitats com a ex-treballadors del programa Trenta Minuts, s'ha explica la similitud que hi ha entre un reportatge i un programa com el que s'havia vist anteriorment a la projecció. "Tan trenta minuts com Efecte Mirall són dos programes on l'espectador és informat a través de persones anònimes" ha dit Francesc Pou tot remarcant que, mentre en un reportatge "els entrevistats volen defensar els seus interessos i els de la seva comunitat", els personatges del programa Efecte Mirall participen per "dirigir-se a algú sense que els jutgi". Per altre costat, segons Jaume Vilalta, és important saber que ho fan, també, per "l'autoritat i la reconeixença social que et pot arribar a donar la televisió".

"A la hora de triar els personatges som molt escrupolosos. Han de ser gent atrevida, sense por a la càmera, que no fassin una interpretació i que no vulguin, tan sols, aconseguir una reconeixença social" ha continuat el director del programa de Televisió de Catalunya, tot explicant la forma que utilitzen per trobar els protagonistes. "Busquem gent que tingui quelcom a fer, sinó sobreactua i queda malament", ha acabat concluïnt la xarrada el director del programa Quèquicom.

Després d'una hora plena d'aportacions per part dels dos convidats, ha arribat el torn de preguntes on s'han debatit temes com ara el format del programa La Masia de 1907 de TV3, la qual ha creat una mica de polèmica entre el públic.

Parlem de teleporqueria

Passaven pocs minuts de les 10 i amb una gran expectació, començava la taula rodona dedicada a la programació bassura. Amb el títol "Què hi ha de positiu en la "teleporqueria", la Universitat Ramon Llull, dins XIV jornades de Comunicació Blanquerna, ha invitat a Víctor M. Amela (periodista), Fernando de Felipe (guionista de cinema i crític de televisió) i Margarita Rivière (periodista i escriptora), perquè intentessin trobar tots aquells aspectes positius que ens poden aportar aquests tipus de programes.

En un primer moment, la moderadora del debat, Marta Puiggrós, ha donat d'una forma concisa, la definició de "teleporqueria": "Conjunt de programes televisius de molt baixa qualitat".

Introduït el col·loqui i presentats els tres participants del debat, era moment de començar la conferència. Les primeres reflexions han estat a càrrec Fernando de Felipe. "Programa que tothom el veu, però que ningú ho reconeix", ha estat la definició que el guionista aragonès ha volgut donar a aquest tipus de programa televisiu, del que creu que la seva presència està justificada en el moment que aquesta és rendible per les cadenes de televisió.

La segona en intervenir ha estat Margarida Rivière. La periodista, tot volent treure importància a la "teleporqueria", ha ressaltat que "no tan sols hi ha porqueria a la televisió, sinó que també podem trobar "políticoporqueria", "radioporqueria", "gentporqueria", entre d'altres". Segons l'escriptora aquest tipus de programació "és una exhibició banal que vol substituir el pati de veïns que antigament hi havia a tots els edificis" per així fer companyia a aquella gent que es sent solitària. "Va molt bé per dormir-se", acabava concloent l'escriptora barcelonina entre alguna rialla d'entre el públic.

En tercer lloc, Víctor Amela ha donat el seu parer. De cop, s'ha creat un silenci que no s'havia produït en cap moment del debat. "La teleporqueria són aquells programes més vistos i més mal vistos" ha començat dient el crític televisiu, tot remarcant que la televisió ens fa reflexionar sobre el que som. "És un mirall de la desfeta de la societat cultural, tot i que segons la forma en que mirem aquest tipus de programes, veurem o no "telebassura"" a conclòs el periodista.

Acabada la primera ronda d'intervencions, tot veient la poca intervenció dels demés convidats, Amela ha parlat sobre aquells programes que fan de retroalimentació de la teleporqueria tot donant exemples com ara "Sé lo que hicísteis" , "TeleMonegal" o "ArusCity", els quals "tenen èxit perquè estem enganxats tot el dia a la televisió" .

Finalment, el mateix crític ha destacat la pobra programació que tenen dins la seva graella televisiva les cadenes públiques i privades i ha recalcat que "El problema no és el que ens dóna la televisió privada sinó que la televisió pública ens doni el mateix que aquesta". Per aquest motiu, segons el mediàtic periodista, "Em de vacunar-nos contra OT, Gran Hermano, Ana Rosa Quintana... i companyia. Els hem de mirar-d'una forma distant i ens ho em de prendre amb humor".

"Els funcionaris fan la vida impossible als presos"

ENTREVISTA A NATÀLIA OLAYA

La Natàlia Olaya Castells va nèxier el 27 d'Octubre de 1986 a Cervera. Està estudiant el quart curs de pedagogia a la Universitat Autònoma de Barcelona i fa pràctiques al Centre Penitenciari de Joves La Trinitat de Barcelona des de fa dos anys.

Quina és la teva feina a la presó?
Faig de pedagoga i la meva feina es dissenyar i planificar els programes educatius de cadascun dels presos. Cada dia quan arribo pel matí hem reuneixo amb la meva cap i em dóna un full amb els noms del nous interns que han ingressat a la presó. Més tard em reuneixo amb cada pres nou per fer-ls'hi una entrevista personal que acostuma a durar unes dues hores. En aquesta els hi faig preguntes personals com ara la seva etapa educativa, social, d'ambient i finalment parlem sobre el delicte que han comés.

Una vegada feta l'entrevista, què passa?
A partir de les seves respostes i de la forma que les contesten, els ubiquem al nivell bàsic ,si és el primer cop que ingressen a la presó, o al nivell ,avançat si no és la primera vegada que ingressen a la presó, tot i que aquest últim fet no acostuma a passar. En el primer nivell s'hi passen quinze dies de prova perquè es familiaritzin amb els companys i si la seva actitud és correcta passen al nivell avançat.

En quin moment et planteges que vols treballar a la presó?
Quan vaig entrar a la facultat de pedagogia de la UAB tenia molt clar que em volia especialitzar en l'àmbit jurídic, però fins a principis del tercer curs no se'm va ocórrer treballar en una presó.
Quan ens van donar el llistat amb els centres on podríem fer pràctiques durant dos anys, entre moltes opcions, tan sols hi havia una plaça per poder fer pràctiques a la presó. Tot i així, no vaig tenir molt problemes per entrar-hi, ja que als meus companys de classe no els hi feia massa gràcia treballar-hi.

Alguna historia t'ha posat els pèls de punta?
Sí, moltes. La que més em va commocionar, va ser la d'un noi colombià que venia cap Espanya en la busca d'un món millor. Al seu país no vivia amb la família. Havia quedat a l'aeroport amb la seva mare per venir junts cap aquí. Ella no s'hi va presentar. Abans d'embarcar una tieta li digué que la seva mare es trobava malament. Tot i així li demanà que li portés una part de les seves maletes perquè quan ella hi anés, ja tindria part de la roba a Barcelona. Quan va arribar a l'aeroport del Prat, el van detenir. Dins de la maleta no hi havia roba, sinó que hi havia droga. No va tenir temps ni de veure el carrer. D'allà se'n va anar a la presó.

Si la culpa és de la seva mare, com pot ser que sigui ell l'intern?
Quan el van detenir van intentar posar-se en contacte amb els familiar,s però no van donar senyals de vida. Cap familiar s'ha preocupat per ell. Està sol. Es sospita que tot es culpa de la seva mare, però al no haver-hi proves és ell el que te que pagar la condemna.

Has tingut mai por mentre t'entrevistaves amb un pres?
No, mai. Tot i que sempre portem un aparell per avisar a seguretat en el cas que passés alguna cosa, no l'he utilitzat. Quasi sempre em quedo sola dins la sala i en cap moment he sentit por. M'atreviria a dir, que són els nous presos els que en tenen. No saben que es trobaran a la presó i molts cops se'm posen a plorar a causa dels nervis que estan tenint en aquell moment.

Quina relació hi ha entre treballadors i els presos?
Hi ha dos tipus de treballadors dins la presó: Per un costat, hi ha els funcionaris (policies) els fan la vida impossible, i per un altre, els psicòlegs, pedagogs i educadors que intentem portar el màxim de bé la relació amb els interns. Fins i tot, algun cop, ens han donat les gràcies per la feina que fem. Cap pres se'ns ha queixat mai de les molèsties que li ha causat algun policia, però tot i així, he pogut veure com un funcionari cridava i insultava a un intern després que aquest li demanés alguna cosa de bones maneres.

Per què creus que hi ha aquest comportament per part dels policies?
Els funcionaris es passen tot el dia dins la presó. Aquest fet fa que molts cops perdin la paciència i a la més mínima acabin cridant. Per altre costat, es senten superiors als presos. Es pensen que insultant i tractant-los malament guanyaran autoritat i l'únic que aconsegueixen és que els odiïn i parlin malament d'ells. En canvi nosaltres, només passem unes hores dins la presó, cosa que ajuda molt a no perdre els nervis.

Parlant d'odis, hi ha discriminació entre els interns?
Sí, en el cas dels violadors i els acusats per violència domèstica, molta. Aquests s'amaguen, s'automarginen i sempre neguen que ells hagin fet tal cosa així. Els assassins, el traficants i els lladres no els poden veure. Hem tractat tallers sobre aquest tema. Segons els presos, la dona està per sobre de tot i tocar-la és la pitjor cosa que es pot fer.

I discriminació per raça?
No n'hi ha tanta com al món exterior. Cal dir, que un percentatge molt elevat són immigrants, sobretot d'Amèrica del Sud. Tan sols he vist un cas de racisme. És un jove de vint anys que no pot veure a cap persona que no sigui de la seva raça.

Aquest jove va ingressar a la presó per quelcom relacionat amb el racisme?
No. Va entrar per haver cremat juntament amb dos nois més, a una indigent dins d'un caixer de Sant Gervasi. Es un noi una mica especial. Li està costant molt assimilar la seva estada a la presó. Va molt a la seva, es creu superior als demés i ja ha tingut moltes enganxades amb la resta de companys i amb els vigilants.

Podria donar-se el cas en que aquest noi compartís cel·la amb un d'una altra raça?
Els funcionaris són els encarregats de distribuir els presos per les diferents cel·les. Es té molt en compte molts factors a la hora de triar els companys. Per exemple, un ucranià que va entrar la setmana passada, al no saber la nostra llengua el van posar juntament amb un altre del seu país perquè aquest fes de suport orientador.

El pare de la difunt Mari Luz està demanant firmes per a la cadena perpètua. Creus que Espanya hauria d'abolir-la?
He vist alguns presoners que se'ls ha donat la llibertat condicional. molts s'han reinserit i rehabilitat. Tinc ex-interns que ja estan treballant amb uns contractes en condicions. Si els presos han estat implicats en el món de la droga o dels robatoris es recuperen, en canvi els assassins i els violadors, és molt més complicat. El recolzament de la família es fonamental.

No m'has contestat la pregunta...
És un tema molt complicat. He conegut molts cassos i més d'un cop, fins i tot, he pensat amb la pena de mort. No fa massa, va venir un noi acusat d'haver violat a la seva mare. En casos com aquests... no hi ha cadena perpètua que valgui.

La teva feina és dissenyar i planificar els programes educatius de cadascun dels presos, com està estructurada l'educació dins la presó?
Dins La Trinitat tenim l'escola Santiago Rossinyol. Depenent del nivell educatiu de cada pres, els hi adjudiquem una classe. Tenim quatre nivells i un d'especial per aquells que no saben llegir ni escriure. Els presos que abans d'ingressar a la presó havien estudiat fins als 16 anys, passen directament als mòduls de formació professional.

La presó té borsa de treball?
Hi ha una associació que s'encarrega d'ajudar als presos que estan al tercer grau a reinserir-se al món laboral. Molts interns quan tenen la llibertat condicional, durant el dia van a treballar i a la nit tornen a la presó.

Però un pres aprofitant que té llibertat condicional, no podria donar-se a la fuga?
És molt difícil. Tots aquests presos porten una polsera que indica, mentre estan fora del recinte, on es troben. Si en algun moment es sospita de quelcom estrany, els policies, vestits de paisà, van al lloc on es troba. Tot i així, els presos no són ximplets. Els de tercer grau els queda poc temps de condemna i si intenten escapar saben que tot se'ls pot girar en contra.

La presó és com te la imaginaves?
No. M'imaginava una presó aïllada, amb unes habitacions més grans i amb les portes fetes de reixa. Les presons de les pel·lícules no tenen res a veure amb les de veritat. La Trinitat està dins de Barcelona, cosa que fa que estigui envoltada de blocs de pisos. Les cel·les són asfixiants. Cadascuna fa 10 m2 i té dues lliteres on hi dormen cinc persones, una pica, dues estanteries i un lavabo. No tenen ni una taula per a escriure.

Per acabar, com et vas sentir quan Cervera no va acceptar la presó que la generalitat volia fer construir?
Em vaig endur una gran decepció. La gent té un concepte molt dolent sobre les presons. Es pensen que on hi ha una presó hi ha més violència, més robatoris, i justament és tot el contrari: amb una presó els ciutadans de Cervera podrien passejar més tranquil·lament per la ciutat.

10000

El gran director Roland Emmerich, creador de "Independence Day" i "El Día de Mañana", va presentar el passat divendres la seva última producció: "10.000", una copia de la pel·lícula "Apocalypto" però amb més efectes especials i molt menys atrevida.

"10.000" és la història d'un jove caçador que s'ha enamorat d'Evolet nova integrant de la seva tribu perduda enmig de la muntanya. Quan un grup de misteriosos senyors de la guerra destrossen el seu poble i rapten a Evolet, D'Leh, el jove caçador, es veu obligat a formar un petit grup de caçadors per salvar a la seva estimada. Conduits pel destí, el grup de guerrers té que lluitar contra tigres i altres animals prehistòrics i, al final del seu heroic viatge, descobreixen una civilització perduda enmig del desert on les piràmides són les protagonistes. Allí posaran resistència a un poderós déu que ha esclavitzat brutalment a la seva gent.

10.000 és una pel·lícula sense sentit, avorrida i amb un guió ridícul i incomplet que en cap moment capta l'atenció de l'espectador lo suficient per crear un suspens argumental.
Per començar, el film està ambientat en un temps encara per desxifrar ja que el director no dubta en cap moment d'ubicar al mateix marc temporal animals de l'època prehistòrica com ara els tigres, algun dinosaure o els mamuts, i les piràmides egípcies. Per altre costat, el marc espacial també te una gran discordança, els aventurers van des d'unes muntanyes plenes de neu fins al mig del desert tot passant per la jungla amazònica en qüestió de minuts. Això sí, els protagonistes, sempre lluint uns pentinats de rastes molt ben tractats i unes barbes ben afaitades i acurades, se'n van a l'aventura tan sols amb un taparabos. Ni un mica d'aigua ni d'aliments.

Els excrements de la societat

Ahir em vaig trobar amb un fet insòlit. Eren les onze del matí. Un grup d'infants, d'entre 5 i 7 anys, estaven assentats a la plaça de Joan Coromines. Una cosa poc usual si tenim en compte que al costat hi ha una de les places més emblemàtiques de Barcelona, la plaça dels Àngels. Era hora d'esmorzar. Mentre els nens menjaven els entrepans que les seves mares els hi havien preparat a primera hora del matí, els professors els vigilaven des d'una terrassa d'un bar tot prenen un cafè. Entre aquest grapat d'infants n'hi havia dos que, amb un somriure d'orella a orella, estaven entretinguts tot burxant una massa llefiscosa de color marró que es trobava sobre la superfície arenosa. Eren excrements. Els nens estaven jugant amb excrements de gos. No és d'estranyar que pugui passar quelcom d'aquestes característiques, ja que aquesta plaça és com un pipi can. El pipi can més gran de Barcelona. També és un lloc de reunió per la gent més desafortunada de la ciutat. Gent sense ni un euro a la butxaca que bona part del dia engoleixen cervesa i intenten esgarrapar algun cigarret d'algun estudiant de les universitats que es troben allà al costat. Tothom se'ls mira amb mala cara, la gent no gosa acostar-s'hi. Segons alguns, són els excrements de la societat, segons altres, fan por. Sembla com si ells haguessin elegit aquest camí, sembla que en tinguin tota la culpa, però en realitat els veritables responsables en som tots nosaltres.

Apostem per una ciutat moderna, una ciutat luxosa, però mai pensem en ells. L'ajuntament ha construït museus, universitats, places de disseny i amplis passeigs, per intentar netejar la cara del barri. Tot sembla molt bonic. Que bons són els de l'Ajuntament! Però el que molts no saben és que on ara hi ha aquests passejos plens de flors o aquestes places plenes de glamour, abans hi havien edificis. Edificis mig derruïts on vivia gent. Gent que necessitava ajuda, gent que, segons l'equip de govern, donaven una mala imatge de la ciutat. Gent, que en comptes de donar-ls'hi una subvenció per poder millorar la seva qualitat de vida, els van fer fora dels seus habitatges per quatre rals. Gent que tenien poca cosa. Gent. Gent com nosaltres. Persones que per culpa de tots, s'han quedat sense res.

Eduard Falip, un futur comunicador de la televisió

Em dic Eduard Falip, tinc 20 anys i sóc ciutadà del món. Com tot habitant d'aquest país, estic bombardejat d'informació les 24 hores del dia.

Pel matí, mentre estic esmorzant, miro Els matins de TV3 per així començar a tenir una petita idea de quina serà l'actualitat del dia. Al migdia, per qüestions d'horaris, m'informo a través de l'informatiu d'Antena 3, tot i que no són del meu agrat ja que acostumen a abundar els successos. Al vespre, sintetitzo Televisió de Catalunya per així poder veure el Telenotícies nit. Aquests últims són els que més em satisfan tan per la proximitat de les notícies com per la veracitat i la seriositat en que les tracten. A part dels telenotícies acostumo a mirar programes d'entreteniment com ara El Club, Polònia o Sé lo que hicisteis i també de reporterisme com ara Entre línies, Callejeros o 30 minuts.

La Vanguardia i el Segre són els diaris que més llegeixo. El primer, l'acostumo a freqüentar per la neutralitat en que tracten les notícies i el segon per la proximitat territorial que m'afecta. Durant el cap de setmana m'agrada llegir-me la premsa local de Tàrrega, cosa que a vegades he arribat a fullejar o quatre publicacions durant el divendres a la nit.

La ràdio és el mitjà de comunicació que menys utilitzo, tan sols l'escolto quan vaig amb cotxe o durant els pocs minuts que dura la dutxa del matí.

Les revistes que m'agraden són aquelles que és defineixen com "revistes masculines amb estil" i les que intento comprar cada més són la GQ, la NQ2 i la Car.

Des de ben petit sempre m'agradat el món de la televisió. Sempre l'he vist com un mitjà proper i entretingut. Si miro en un futur m'agradaria dedicar-me a la presentació de programes com ara els magazíns o fins i tot d'entreteniment. La meva experiència laboral és nul·la. M'agradaria, per això, començar a tocar una mica tot aquest món perquè em sigui molt més fàcil en un futur, trobar la feina que m'agradi.