Paquirrín, mon amour

LaDisco és bastant coneguda a la Plana de Vic. Tenint en compte que el centre neuràlgic de la festa està a Barcelona i que per aquelles terres poca diversió nocturna podem trobar, el monopoli de l’esbarjo juvenil en horari “golfo” el té el Grup Vig, que s’encarrega de l’organització de vàries discoteques de la zona.

El passat diumenge, LaDisco va tenir un convidat molt especial que va despertar els crits histèrics de les fans momentànies: Paquirrín. Conegut per ser el fill d’una folklòrica, estafadora en el seu temps lliure, per les festes desfasades de les que gaudeix i pel tumult de noies siliconades que l’envolten, Francisco Rivera va ser rebut amb una càlida acollida per part de la discoteca: un “aplaudimiento” para Paquirrín! Si aquest bon senyor tenia algun dubte d’on es trobava, amb aquell castellanisme ja li va quedar prou clar que era a Osona. A més, li van regalar una barretina de la que es va desprendre a la primera de canvi.

La majoria de nois i noies que en aquell moment estaven a la discoteca segurament no havien sentit mai gaire fascinació per aquest original personatge, de cara aplatada i rodona, ni havien tingut suficient interès per la seva persona, però és curiós com es transforma la gent quan tenen un famós a prop. Instantàniament a la seva arribada es va formar una cua que envoltava tota la sala amb l’única finalitat de fer-se una fotografia amb ell davant d’un photocall. Jo també em vaig unir a la cua, contagiada per l’eufòria del moment, i al cap d’uns vint minuts ja m’estava apropant a ell, juntament amb una de les amigues. Em va donar dos petons acompanyats d’un alegre “hola guapa” i, agafant-me per la cintura, va somriure a la càmera. Cinc segons després la fotografia ja estava feta i només quedava esperar que la pengessin a la web de la discoteca. Quan Paquirrín va acabar de fer-se fotografies amb la gent, es va passejar pel local amb un somriure d’orella a orella i amb un posat de superioritat típic d’aquells que es donen un bany de masses. Observava a les noies com si escollís el filet que més tard es menjaria amb una seguretat esfereïdora, conscient que moltes d’elles estarien disposades a ficar-se al llit amb ell pel sol fet de ser qui és perquè, encara que és obvi i innecessari de recalcar, la seva falta de bellesa i atracció fan difícil que per sí sol pugui menjar-se una rosca.

És trist que les persones es deixin portar d’aquesta manera, que es transformin en una massa que es deixa endur per la histèria. Però encara és més trist que aquesta situació es produeixi a raó de Paquirrín, un trist bufó de la premsa rosa que no té cap encant, per molt que busquis i rebusquis.

El Saló de l’Ensenyament obre altre cop les seves portes

Des del 23 fins el 27 de març, el Saló de l’Ensenyament oferirà informació i assessorament estudiantil al Recinte Ferial de Montjuïc en commemoració a la Setmana de la Formació i el Treball

La 22na edició del Saló de l’Ensenyament va obrir ahir les seves portes per acollir als més de 70.000 estudiants que cada any visiten la Fira amb l’objectiu d’informar-se sobre el tipus d’estudis que volen seguir en un futur.

Aquest any, el Saló ha comptat amb tres àrees especialitzades segons els interessos dels estudiants: l’àrea d’informació, centrada en els estudis de batxillerat, de formació professional, d’ensenyament artístic i esportiu, a més de cursos d’idiomes i formació per a persones adultes. Una altra àrea és la d’orientació, composta per despatxos amb professionals de l’assessorament que orienten tant a les famílies, com als centres i alumnes. Per últim, l’àrea més avançada, Connecta’t, que gaudeix d’ordinadors adaptats per a les consultes dels estudiants.

La zona on totes les universitats s’exhibeixen rere els seus estants era la més transitada de tot el recinte i on s’aglomerava la quantitat més destacable d’alumnes i de professors que els acompanyaven. La gran majoria d’ells són estudiants de batxillerat com Marc Jorbe, de 17 anys, que havia anat al Saló buscant una resposta: estic a batxillerat i encara no sé que fer. Potser aquí em decideixo. Estava fent cua per recopilar informació de la Universitat de Barcelona que, juntament amb la UAB, han estat les estrelles del Saló. La raó que Mohamed Boukfal, estudiant d’informàtica a aquesta última, ens ha donat per argumentar l’èxit de l’Autònoma ha estat la següent: tenim totes les carreres centralitzades i som molt diversos. Una de les eternes oblidades, la Universitat Abat Oliva CEU, també tenia un petit estant al final del recinte. Joaquín Cuadrado, estudiant de la UAO, ha exposat les raons per les quals la seva universitat és tan “elitista”. Tenim la política de no agafar gent que pensa en altres universitats. A més, els que suspenen aquí se’n van a la UIC. Com a resposta a aquestes acusacions, els estudiants de la Universitat Internacional de Catalunya s’han pronunciat: No tinc ni idea de que és l’Abad Oliva.

El Saló tancarà les seves portes el proper diumenge 27 de març després d’haver rebut una allau d’assistents que, amb total seguretat, seran molt més abundants durant el cap de setmana.

"He d'aprofitar al màxim el fet d'estar on estic"

Marc Sánchez Villena és un noi de 21 anys que va néixer, créixer i estudiar a Sant Cugat. Va iniciar els estudis de Batxillerat a Infanta Isabel d’Aragó, però va abandonar-los a la meitat perquè va trobar feina com a Manager per una marca de Moda anomenada Sacoor Brothers. L’oportunitat de la seva vida se li va presentar quan li van oferir anar a treballar a Dubai.

Quins són els motius que et van portar a Dubai?

Jo treballava per a Sacoor Brothers a Sant Cugat i em van oferir anar a Dubai per un temps. El que em va fer decidir no va ser ni el salari, ni res per l’estil, sincerament. Està clar que està molt bé, però ho vaig fer primer de tot per l’experiència i per la quantitat de coses que aprendria, començant pels idiomes i cultures, i acabant per la gent.

Perquè Dubai?

Doncs no ho vaig escollir jo. Em van dir Dubai perquè aquesta marca, a part de Portugal, Espanya i Bèlgica té a Emirats Àrabs, i em van oferir venir aquí... i aquí estic (Riu)

Et va costar gaire prendre la decisió de marxar?

Doncs la cosa va ser bastant ràpida. Ja sabia des de setembre la idea i tal, però al no dir-me res més doncs tampoc li vaig donar la màxima importància... així que jo vaig seguir fent. I un dia, just després del meu aniversari, em van trucar des de Lisboa i em van fer una mini entrevista en anglès.

I què et van dir a l’entrevista?

Em van preguntar si seguia interessat en anar-hi i, bé, vaig demanar uns dies per pensar-m’ho perquè era un canvi molt important a la meva vida i més amb 21 anys.... Però la veritat és que no vaig trigar gens en decidir-me. En un parell d’hores vaig tenir suficient i vaig dir que sí. Tot i que haig de dir que no va ser fàcil.

Quant temps fa que hi ets?

Doncs des del 5 de novembre del 2010; farà uns 5 mesos que hi sóc, i la veritat que se’m passa el temps volant. Sembla que va ser ahir quan vaig arribar.

No et consideres massa jove per estar tan lluny de casa?

M’agrada aquesta pregunta Sílvia (Riu). Doncs sí. La veritat és que sí. I no ho dic per mi, sinó perquè encara no he trobat a gent de la meva edat estrangera aquí a Dubai. La gent m’ho diu i crec que he d’aprofitar-ho i gaudir perquè sóc un privilegiat per estar aquí amb la meva edat.

T’ha costat adaptar-t’hi?

Home al principi sí. Dubai és una ciutat on es treballa moltíssim. Dubai està molt internacionalitzada i, bé, jo vaig venir amb un nivell d’anglès molt bàsic i al principi costa molt. L’empresa on treballo és portuguesa i al principi no entenia res. Però bé, tot s’aprèn.

Quins idiomes es parlen allà?

Doncs aquí es parlen tots els idiomes (Riu). Treballo amb una portuguesa, un libanès, una russa, un india.... Però els idiomes oficials aquí son l’àrab i l’anglès.

I no t’ha costat comunicar-te amb la gent?

Tal i com he comentat abans, sí que em va costar. Vaig arribar amb un nivell bàsic d’anglès i te n’adones que per molt que estudiïs a Barcelona o a qualsevol altre lloc, el que compta és el dia a dia: el desenvolupar-te xerrant amb al gent i conèixer expressions. Però en el meu cas ha estat molt gratificant ja que ara puc dir que parlo, a mes de català i espanyol, portuguès i anglès. A part conec varies paraules i expressions en diferents idiomes com l’àrab, el rus, l’indi, etc.

Carai, quin crac de les llengües!

Un secret: m’encanta aprendre la paraula "gràcies" en diferents idiomes... i de moment ja la sé en 11! (Riu)

I les costums són gaire diferents?

Les costums són molt diferents i, tot i que és una ciutat de negocis, segueixes estant a un país Àrab i totes les seves costums les tens que respectar; Ja sigui les seves festes, la seva vestimenta, la seva religió...

Algun exemple?

Per exemple, aquí resen 5 cops al dia i la pregària sona per tothom a través de megàfons. Ho anomenen pray time. Però tampoc és cap problema. Al final t’hi acostumes, no és gens difícil.

Com descriuries la vida allà?

La vida aquí la descriuria amb poques paraules: ciutat de pas. Aquí tothom, excloent a la gent local, està de pas. És a dir, venen per un temps, ja sigui per viure l’experiència, guanyar diners o qualsevol altre cosa. Però la majoria de la gent no es veu vivint tota una vida aquí. Personalment penso que es una ciutat que val la pena visitar o viure un curt temps, i després donar pas a altres experiències.

Com qualificaries els primers dies a Dubai?

La veritat que els primers dies van ser molt difícils. Els idiomes són molt diferents, les costums, la gent, el dia a dia, i inclús et preguntes: que faig jo aquí? On m’he ficat? Però ara estic encantat d’haver donat aquest pas, i no per l’empresa ni pel tema econòmic, sinó per l’experiència en sí.

I quan penses en la gent de Barcelona? Família, amics...

Moltes vegades penses que estàs perdent moments o temps amb la gent d’allà, però tot té la seva part bona i dolenta. He de pensar que haig d’aprofitar al màxim el fet d’estar on estic.

En algun moment t’has plantejat tornar a Barcelona?

Se’t passa per el cap, però no m’ho he arribat a proposar seriosament. Aquí em vaig mentalitzar que , com a mínim, voldria estar 6 mesos. Tot i així, veure la teva gent gaudint de moments i no ser-hi és dur.

T’ha vingut a veure algun parent?

Ara el meu germà està aquí i li faig de traductor (Riu). Els principis sempre són durs, i més estant tant lluny de la família, els amics... Però tot això té una recompensa i és que et fa ser autosuficient o, almenys, s’intenta.

Has fet amics?

He fet molts amics i estic encantat amb la gent que he conegut de totes parts del món. És una de les altres coses que t’obre moltes portes i visions diferents.

Quants mesos et queden per tornar a Barcelona?

Doncs de moment encara no sé quan tornaré definitivament. Faré unes “minivacances” per setmana santa, però tornar ja es veurà.

Ho trobaràs a faltar?

Molt. Les costums, la qualitat de vida... encara que allà no ho veiem, es viu genial. Tens una llibertat increïble, però el que més pesa són la família i els amics, encara que et queda el consol que saps que sempre estaran allà... I si aquí et fas fort, també és gràcies a ells, ja que molts cops son ells els que et donen les forces.

Quins projectes tens al tornar?

Doncs no en tinc. Quan torni vull tornar bé, és a dir, m’agradaria tornar i tenir una bona feina. També m’agradaria continuar estudiant encara que potser aquest estudi no el necessiti després, però vull acabar. Si tot va bé, espero tenir això.

Llucià Ferrer: “L’humor està molt bé... fins que se’n enfoten de tu”

En motiu de les dissetenes Jornades de Comunicació Blanquerna, l’Auditori de la Facultat ha acollit a professionals de l’humor per a que donessin la seva opinió sobre com es tracten la ironia, el sarcasme o la paròdia a la ràdio i a la televisió. La conferència, titulada “Valors Tractats amb Humor”, ha estat moderada per Joan Tharrats, guionista i professor de la FCB, i tenia com a convidats a Llucià Ferrer, director de Quin país! de TV3 i radiofonista a Catalunya Ràdio, RAC1 i RAC 105; També comptava amb la participació de Toni Mata, coordinador de guió de Buenafuente i a Sergi Pàmies, escriptor i crític televisiu.

El debat s’ha iniciat amb una sèrie de preguntes que el professor Tharrats ha fet als professionals: “Fins on anem? Com està l’humor en aquest país? Els espectadors estan preparats per a qualsevol tipus d’humor?”. Un dels primers en contestar ha estat Llucià Ferrer que, immediatament, s’ha autoproclamat com el pessimista de la conferència perquè “estem parlant de la degradació de l’humor i dels valors que transmet”. En aquestes circumstàncies no era difícil que el programa televisiu Sálvame tragués el cap, com està passant en moltes altres xerrades de les Jornades, i Ferrer ha aprofitat per anomenar-lo: “Quins valors transmet aquest collons de programa? Tot allò bo s’està degradant. L’humor com jo l’entenc ja no hi és. Faig de pessimista per dir que és una llàstima que molta gent intenti omplir hores de televisió amb un humor mal fet”. Pàmies ha pres el relleu i ha començat a parlar sobre el tema clau de la conferència, els valors de l’humor. Però no per ressaltar la importància d’aquests, sinó per negar que ambdós estiguin relacionats: “Em sorprèn que intentem relacionar valors i humor, no tenen per que ser coses paral·leles”. Pàmies tampoc se n’està de fer menció a Sálvame, tot i que molt breu, i el titlla de ser un programa que no té intenció de fer humor, sinó que fa gràcia. Pel que respecta a la gent que treballa allà, diu: “Hi ha gent que té un criteri, un sentit comú i un respecte i, a més, hi ha uns límits. Però també és veritat que hi ha gent que no té límits i per a ells l’humor és una forma molt bona de maquillar la seva ignorància”. Ferrer reprèn la paraula mencionant un altre programa molt conegut a Catalunya, el Polònia, i sobretot parla de les intervencions d’alguns polítics en determinats sketchs. L’explicació que el director de Quin país! troba a aquesta actitud (ja que no és normal que els polítics apareguin en un programa per interpretar un paper i riures d’ells mateixos) és la següent: “M’imagino que un va cedir i per collons van haver de cedir tots”. Una explicació clara, concisa i segurament encertada. El moderador encamina la conversa cap a altres paròdies que s’han fet, com la polèmica portada dels prínceps a la revista Jueves. La contestació de Pàmies és molt interessant, ja que fa una reflexió posant-se en la pell del príncep. “Jo si fos el príncep i veiés la portada, el primer que faria seria trucar per felicitar a qui ho ha fet, encara que m’estigués cagant en sa mare. Però és contestar am la mateixa moneda”. Després, afegeix: “Jo he escrit sobre tot tipus de persones, i els que tenen la pell més fina són els humoristes. Tenen un punt d’inseguretat o de sensibilitat mediàtica”. Mata, aixeca la veu per sobre dels altres per queixar-se i dir que no és veritat mitjançant un sonor “No tens raó” i acte seguit ha exposat les seves idees. La seva concepció de l’humor és la de que la gent el segueix “perquè fa gràcia, però si deixa de fer-ne o la gent veu que l’estem sermonejant deixa immediatament de fer gràcia”.

En resum, al ser una taula rodona on es debatia l’humor i on els seus participants eren gent experta en fer riure a la gent, aquesta conferència ha estat molt entretinguda i lúdica alhora que instructiva. Aquest any, Blanquerna s’ha lluït amb unes Jornades carregades d’interès.

Victor Amela: “En aquest moment el que fan més persones no és copular, sinó veure la televisió. Després ja ve copular”

Era necessari que l’aula assignada per a aquesta conferència fos la 201, la més espaiosa i amb més aforament de la Facultat de Comunicació Blanquerna, que des d’ahir, dimecres 15 de març fins el proper divendres, celebra les Jornades Blanquerna. I és que uns convidats tan mediàtics com són el polifacètic Àngel Llàtzer i el conegudíssim Víctor Amela mouen masses. Així ho hem pogut comprovar a l’arribar a l’aula: no quedava ni una cadira lliure i, fins i tot, hi havia gent de peu. Els acompanyaven Carme Farré, doctora de la UAB i assessora de BTV, i el professor de la FCB Ferran Sàez, que exercia com a moderador. “Superats! La cultura de l’esforç a la televisió” ha estat una de les taules rodones més entretingudes de les Jornades, i ha despertat més d’una rialla a la multitud que escoltava atenta les bromes entre els conferenciants.

El professor Sàez ha obert la xerrada presentant als convidats i ha cedit la paraula a Carme Farré que, amb un to encantador, ha donat les gràcies a la Facultat per haver-la convidat i ha quedat impressionada per la quantitat d’alumnes que omplien la sala. Ha començat la seva exposició parlant dels valors i com de difícil és que les persones els interioritzem: “Ni la televisió pot transmetre valors; els valors es pacten. A vegades ni els nostres pares poden transmetre’ns-en. Jo diria que els mitjans, com a concepte de creadors de valors, s’entrellacen amb els valor socials que imperen”. Acte seguit, la veu de Llàcer ha ressonat per la sala i els caps de la multitud s’han aixecat per un moment i han apartat la vista del seus blocs de notes: “Jo sóc el friki que ha treballat a OT”. Sonores riallades han omplert la sala arran d’aquesta curiosa manera de presentar-se. Prossegueix de la següent manera: “Parlem de televisió perquè se suposa que és el mitjà més podrit, tot i que no és així. Però el que veieu a televisió no us ha de canviar”. D’aquesta manera ens explica que actualment a la televisió veiem a gent molt violenta i que actua de manera agressiva, i que finalment “hi ha gent que de tant veure-ho ho acaba trobant normal. Potser és que la televisió ens està podrint”. Amela, des de la seva faceta més analítica, ha destacat un parell d’idees. Una d’elles és que “l’activitat humana més freqüent, massiva i majoritària al globus terraqui és veure la televisió. En aquest moment el que fan més persones no és copular, sinó veure la televisió. Després ja ve copular”. Tal i com ell ressalta, la televisió té una influència molt important en la nostra vida. Una segona idea que transmet tracta sobre el fet que “la televisió és una invenció humana que en principi si s’ha estès d’aquesta manera tan poderosa és per una raó: perquè ens interconnecta” . Les mencions a programes ben coneguts per tothom de l’estil de Sálvame han estat presents en les intervencions dels tres convidats. Han parlat sobre la jactància del burro: aquest orgull de ser ignorant i que antany no existia. Sáez també ha introduït el tema clau de la taula rodona, que és el de l’esforç i, retornant al anteriorment mencionat programa, diu: “el que vull preguntar als convidats és perquè la gent està tant capficada amb aquests programes? Què fa que la televisió es vegi com obligada no només a entretenir, sinó també a mostrar esforç?”. La doctora Farré respon a la qüestió al·legant que “els programes que mostren esforç han existit des de sempre i que la magnificència que mostren sempre ha estat a la televisió”. Aquest tema recondueix als convidats a parlar sobre l’engany i com aquest “és la base de la societat”, tal i com diu Amela, i segueix parlant del tema: “Probablement l’engany de la televisió és el més innocu. Tot pot ser alhora veritat o mentida i la televisió juga amb això”.

La conferència ha durat gairebé dues hores, però entre la hilaritat dels convidats i les preguntes ben realitzades per part dels oients, s’ha fet molt amè. Un tema com aquest, que ja de per si és interessant, s’ha convertit en una de les taules rodones estrella de les Jornades, i no sense motius.

Carme Fernández: “Les sèries de ficció són l’experiment més innovador i avançat dels nostres temps”

Aquest matí, a l’aula 102 de la Facultat de Comunicació Blanquerna s’ha dut a terme la conferència “La convivència en les sèries de ficció (o com sobreviure als estereotips sobre la família)". La xerrada l’ha moderada Rosa-Àuria Munté, professora de la mateixa Facultat, i els convidats han estat Carmen Fernández, escriptora i guionista de la sèrie Infidels; Núria Garcia, doctora en comunicació de la UAB; i Francesc Manuel López, periodista i director de Somos Cortos, a més de codirector de l’informatiu cultural Miradas 2 de TVE.

L’aula de la Universitat no estava preparada per a l’allau d’alumnes que han assistit a l’esdeveniment i molts d’ells han optat per seure a terra i, a falta de més espai, el llindar de la porta i part del passadís estaven plens. Aquesta petita massa indefinida d’estudiants ha anat desapareixen a mesura que passava al temps, donat que no era el lloc més adequat per estar l’hora i mitja que ha durat la conferència.

Tal i com el títol indica, la xerrada s’ha centrat en les característiques de les famílies en les sèries de ficció. Segons Núria Garcia, en les sèries apareixen dos models familiars, on hi ha “el model que predomina ara i abans: els progenitors amb el fill i la filla. Però també s’estan posant de moda les famílies monoparentals en sèries de l’estil Todos los hombres sois iguales”. També ressalta sèries com L en la que “trobem individus amb unes relacions específiques però sense el concepte de família”. Destaca, sobretot, la sèrie nord-americana Modern Familiy com un dels exemples més clars perquè està carregada de convencionalismes disfressats de famílies. Francesc López enllaça el comentari de la doctora amb el que ell anava a exposar i segueix parlant de Modern Family, sobretot ressaltant la funció que té la parella gay de la sèrie, que és la de representar el rol d’una parella heterosexual però amb dos homes. La base de les seves explicacions es sosté en que les sèries de ficció i sitcoms “són entreteniment pur. En cap cas crec que serien un reflex fidedigne o calcat de la realitat, de les relacions de parella o de família real”. Carmen Fernández alça la veu: “un dels mètodes dels guionistes és discrepar, i jo discreparé dels meus companys de taula”. Dirigint-se a López, diu: “discrepo de tu, Francesc, sobre això que acabes de dir, que les sèries de ficció serveixen per entretenir i poca cosa més”. Ella defensa que les sèries són “l’experiment més innovador i avançat de la cultura popular del nostre temps. Tots hem crescut amb algunes sèries que formen part de la nostra educació. No només entretenen, fan pedagogia”. Com a guionista que és, assegura que el que escriu ho basa de la realitat immediata i que, per tant, sí que son un reflex de la vida tal i com la coneixem. “Per què agrada Infidels? Perquè són reals i els hi passen coses que poden passar a tothom. Són ties que menteixen, que són infidels”. A més, explica que la importància de les sèries resideix en que finalment l’espectador crea un vincle de continuïtat amb allò que està passant. Núria Garcia intenta posar punt entremig d’ambdues explicacions al·legant que “el docudrama és la reconstrucció més fidedigna d’allò real. No es pot comparar amb la manipulació que fa un relat de ficció”.

Després de les exposicions s’ha donat pas, com és tradició, a les preguntes (no gaire brillants, tot s’ha de dir) que els alumnes podien fer als professionals. Ha estat una conferència clara i directa, on cada participant ha deixat clar el seu punt de vista i no ha perdut el fil del que intentava expressar.

Spartacus: Sangre y Sexo... perdón, Sangre y Arena

Es increíble la de audiencia y seguidores que ha conseguido la serie norteamericana Spartacus: Sangre y Arena. La cadena estadounidense Starz acertó al apostar por este producto televisivo que tanta fama y éxito le ha proporcionado. No es de extrañar. Romper los esquemas que esta, nuestra sociedad, se ha auto inculcado para protegerse a sí misma de lo que se considera degenerado y excesivo se merece, como mínimo, el preciado Globo de Oro.

La serie, que goza del mismo nombre que su protagonista, narra las aventuras de éste: un guerrero tracio que ha sido capturado por los romanos y obligado a entretener al populacho que, siempre hambriento de sangre, contempla como el valiente gladiador debe luchar en la arena para poder reencontrarse con su amada esposa.

La gracia de esta producción reside en la fotografía, que nos trae ciertas reminiscencias de la película 300. La digitalización de las imágenes, los chorros de sangre que salen a borbotones de los miembros amputados de los gladiadores y la repentina lentitud de las escenas más crudas, son los factores que la distinguen de otras insulsas producciones históricas y la asemejan a la mencionada anteriormente.

Algunos la tachan de exagerada, y no sin razón, pues al mínimo golpe de espada ves volar extremidades por los aires y las salpicaduras que la sangre deja en el objetivo de la cámara dificultan saber que está pasando en la trama durante unos segundos. Aún y así, podría calificarse de atrevida, directa y altamente explícita. Sin tapujos. Sin tapujos y sin trapitos, pues los desnudos integrales, tanto femeninos como masculinos, son constantes. Y si hay desnudos, hay sexo. Mucho sexo. A diferencia de otras series y películas, aquí los pezones no se asoman tímidos e inocentes por una esquina de la pantalla, sino que puedes estudiar la anatomía completa de los actores en un ángulo de 360 grados.

La mezcla de violencia y sexo para algunos puede resultar morbosa y para otros censurable, de ahí las múltiples y discrepantes opiniones que se tienen sobre la serie. Indistintamente de lo cada uno piense de ella, es innegable que ha roto los esquemas, y la gran audiencia que tiene lo demuestra. Desde luego, un argumento insulso y con poca sustancia puede convertirse en todo un éxito si lo mezclas con un poco de erotismo y sangre.

Emisión: jueves a las 22.30 en Cuatro
Género: Drama histórico
Creado por: Steven S. DeKnight

Un paquet de xiclets de nicotina, sisplau.

Encara recordo quan costava dos euros amb cinquanta. Amb la setmanada ja en tenia prou. Sortia de l’escola, dos passos a la dreta, entrava a l’estanc i demanava un paquet de tabac: “Dos euros amb cinquanta” em contestava el venedor. Jo encantada li donava: “Aquí tens. I quedat el canvi, chato!”.

De tot això ja en fa cinc anys. Com han canviat les coses! Abans, a l’hora de comprar, ni et preguntaven l’edat que tenies i si ho feien asseguraves alegrement que venies de part de la mare, “és que està veient la Mari Pau per la televisió i m’ha enviat a mi”. I apa, encetaves el paquet amb la tranquil·litat que et proporcionava el saber que ningú et reprendria pel que estaves fent. A més, podies fumar gairebé a tot arreu i poques vegades et topaves amb mirades de rebuig, tot i que mai en falten.

Però les coses van anar canviant. Llei de vida, suposo. De mica en mica els preus del tabac van anar pujant, ara deu cèntims, ara vint. Els llocs on poder fumar es van anar reduint, ara a l’estació de tren, ara a l’oficina. No em semblava pas malament, ans el contrari, perquè també és comprensible que els no fumadors necessitessin espais on poder respirar una mica d’aire fresc. Però la nova llei antitabac aplicada fa escassos mesos, al inici del 2011, sobrepassa els límits de la decència.

No en tenien prou amb aïllar als fumadors a una sala minúscula a les profunditats més recòndites dels bars, separats de la gent “sana i normal” com si estesin en quarantena. Ara un Marlboro et costa més de quatre euros. Una barbaritat, però alhora no sorprèn. És el resultat de pujar el preu i els impostos cada dos per tres. Per a més inri, ni se’t passi pel cap fumar al costat d’un parc o davant d’una escola perquè és possible que aparegui la Guàrdia Civil “Alto, ¡policía! ¡Deje el cigarro en el suelo!”. I si abans els bars i restaurants estaven dividits en fumadors i no fumadors, ara han traslladat la saleta dels viciats a la barreta cancerígena a fora, al carrer. Acabes de menjar-te l’escalopa amb patates i per tirar avall, un cigarret. Dialogues amb el cambrer: “res, surto un moment a fumar i ara entro a fer el cafetó”. La seva mirada és inconfusible, saps perfectament el que pensa: “aquest se’n va sense pagar”. Tu l’intentes convèncer amb una frase que ara s’utilitza molt “surto del bar a que em doni una mica el fum”, fent broma.

En definitiva, les restriccions sobre els fumadors cada vegada són més severes. Imperen més les voluntats d’aquella gent que no suporta el tabac i que demana tolerància per part nostra sense adonar-se que el que volen ha de ser recíproc. No pot ser que els seus drets dobleguin els nostres, perquè no és just. Si volen espais lliures de fum, doncs endavant. Es pot entendre perfectament que en espais petits el fum molesti i incomodi, però a l’aire lliure no crec que ningú tingui motius raonables per queixar-se. En el moment en que seguim el model de Nova York i ja no es pugui fumar ni a parcs, ni jardins, ni platges, tindrem plena consciència que la llibertat és més relativa del que imaginàvem.