26 anys de lluita per al soterrament de les vies fèrries a Sant Feliu

Molts anys d’espera

Més de dues dècades de reivindicacions polítiques i ciutadanes han estat necessàries per arribar a l’acord de l’eliminació del pas del tren pel mig de la ciutat de Sant Feliu de Llobregat.

El 15 de juny de 2006, l’alcalde de Sant Feliu de Llobregat, Juan Antonio Vázquez; la ministra de Foment, Magdalena Álvarez; i el conseller de Política Territorial de la Generalitat de Catalunya, Joaquim Nadal, van signar l’acord per dur a terme el soterrament de les vies del tren al seu pas per Sant Feliu.
Segons va afirmar l’alcalde de la ciutat en una entrevista “ha costat més d’un quart de segle aconseguir el soterrament de les vies del tren perquè és un projecte complex i econòmicament molt important i per tant necessita, inevitablement, la implicació de totes les administracions. Durant tots aquests anys de reivindicació no s'ha trobat la cooperació necessària.”

L’inici de les obres per al soterrament estan previstes per a finals del 2009, i romandran fins l’any 2012. Durant el 2012 i 2013 tindrà lloc l’execució de les obres d’urbanització de la superfície i la implantació del tramvia al nucli urbà.

Des d’un primer moment, l’Ajuntament de la ciutat s’ha esforçat per mantenir als habitants informats sobre l’acord i les previsions entorn el soterrament de les vies. D’aquesta manera, s’han realitzat conferències, exposicions, s’han enviat butlletins i propaganda informant sobre aquest procés tan delicat. Fins i tot, es va crear al 2006 una revista anomenada SOh!terrament, tot i que aquesta només n’ha tret dos exemplars, un quan es va realitzar l’acord i un altre durant el mes de març d’aquest mateix any.

Per què el soterrament?

Els motius de la realització de les obres per al soterrament de les vies són diversos:

· La seguretat és el motiu principal. L’existència del pas a nivell pel mig de la ciutat ha estat sempre un gran risc pels ciutadans que es veuen obligats a creuar-lo diàriament. De fet, uns 10.000 vianants travessen el pas a nivell cada dia. Passen per l’estació prop de 150 trens diaris, és a dir, un tren cada 10 minuts de promig. Molts han estat els accidents mortals en aquests vint-i-vuit anys. Es calcula que són prop de 70 les persones que han mort a causa d’ aquest pas a nivell que divideix la ciutat de Sant Feliu en dos.

· La millora de la cohesió social és un altre de les causes. La via fèrria divideix en dos la ciutat: d’una banda la part de construcció més recent de la ciutat, que viu a la muntanya; i d’altra banda, el casc antic, a la part més baixa de la ciutat, al costat del riu Llobregat. Això ha portat un impacte negatiu en la cohesió entre els habitants dels diferents barris. De fet, el 60 % de la població resideix a la zona muntanyosa, mentre que el major nombre de serveis, equipaments i centres educatius de la ciutat es troben a la part del riu. Això impedeix les relacions ciutadanes entre les dues parts de la ciutat separades per la via.

· El soterrament també ajudarà a millorar la mobilitat i l’accessibilitat tant de vianants com de vehicles. És el pas a nivell amb més circulació de vianants de tota Catalunya i té una de les ràtios trens / cotxe (nombre d’automòbils que el travessen per nombre de trens que hi circulen) més altes d’Espanya.

· Un altre motiu per a realitzar el soterrament de les vies seria la reducció de l’impacte mediambiental del tren: tant pel que fa a contaminació acústica com a la degradació de l’entorn de les vies del tren.

Durada de les obres

Per tal que el trànsit ferroviari no s’aturi, l’obra preveu la instal·lació de dues vies auxiliars al costat de les actuals. S’obrirà una rasa a cel obert on es construiran les noves vies del tren. Posteriorment, aquesta es taparà i es construirà una nova estació soterrada que substituirà l’actual.

Nova fisonomia a partir del 2013

Sant Feliu de Llobregat iniciarà al 2009 la seva renovació urbana més important. L’obra del soterrament transformarà la ciutat, que presentarà una nova fisonomia amb la via soterrada, i sobretot permetrà millorar la qualitat de vida dels ciutadans i ciutadanes de la ciutat. Es preveu que, un cop finalitzades les obres previstes Sant Feliu sigui una ciutat més integrada: les connexions entre els barris de la ciutat es faran sense existència de cap barrera. De la mateixa manera, serà una ciutat millor comunicada, ja que connectarà els carrers de la banda muntanya i la banda riu. Els més de 40000 m2 de la ciutat que ara ocupen les vies fèrries, permetran generar nous espais públics i zones verdes. A més, el soterrament permetrà que el Trambaix disposi de noves parades. Tanmateix, Sant Feliu continuarà millorant el transport públic amb la futura arribada de dues línies de metro a la ciutat. A més, la reducció del risc i molèsties i la unió dels barris de la ciutats causarà una millor qualitat de vida per als santfeliuencs.
Finançament de les obres

La inversió per a les obres és d’uns 80 milions d’ euros. El finançament anirà a càrrec del Ministeri de Foment, que assolirà el 50% dels costos; la Generalitat, que participa a l’obra de soterrament amb un 20%; i el propi ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, que fent un exercici tècnic de valoració molt seriós, arribarà al límit de les seves possibilitats que és el 30% de l’obra de soterrament. Així doncs, en cap cas l’aportació de l’Ajuntament de Sant Feliu implicarà una pujada dels impostos per als ciutadans.

Jornades d’ Informació i Debat i les AA. VV.

Tant a les Jornades d’Informació i Debat, celebrades el desembre passat al Palau Falguera de Sant Feliu, com les exposicions informatives d’aquests dos últims mesos, giraven especialment entorn el tema del soterrament. Un nombre poc elevat de ciutadans, així com els responsables de les Associacions de Veïns de Sant Feliu, van assistir-hi a les Jornades per informar-se sobre el projecte i donar les seves aportacions. Les associacions dels diferents barris de veïns de Sant Feliu coincidiren en reclamar que si hi ha de passar el tramvia per la ciutat, aquest hauria d’anar també sota terra, junt amb les vies del tren, perquè d’aquesta manera hi hauria més espai a la ciutat i perquè, segons afirmen “treure les vies del tren per col·locar-hi en el seu lloc unes altres vies (les del trambaix) que tornin a causar perill i a dividir la ciutat en dos, no té cap mena de sentit”. Tot i això, la proposta per part de les associacions no va tenir molta acollida per part dels responsables de la realització del soterrament.

Opinions del ciutadans santfeliuencs

Els ciutadans de Sant Feliu, en gran majoria es troben a favor d’aquest soterrament, ja que consideren que és una mesura totalment favorable i necessària per a la bona cohesió de la ciutat i per a evitar accidents tan tràgics com els viscuts en aquests últims anys. També és cert que molts dels habitants de la ciutat del Baix Llobregat pateixen pels problemes que les obres per al soterrament puguin ocasionar a la ciutat, com per exemple problemes de mobilitat, transport, sorolls o d’altres. La Marta Arribas, de 20 anys, que ha viscut tota la seva vida a Sant Feliu afirma: “no crec que les obres es realitzin en el temps previst, aquestes coses sempre es retarden. A més, tractant-se de la RENFE és probable que durant un temps hi hagi problemes amb el pas dels trens ”. Un altre habitant de Sant Feliu, l’ Arsenio Hernández, considera també que “guanyarem molta comoditat per passar, menys accidents, més espai per als ciutadans... però no em sembla bona idea que posin el tramvia a sobre. No crec que sigui molt positiu que ens treguin unes vies i ens col·loquin unes altres”.
David Àlvarez, ciutadà santfeliuenc afegeix que “ ja que es faran reformes, aniria bé que es realitzés un nou aparcament per la zona pròxima a l’estació ”.
De la mateixa manera, dues alumnes que estudien a l’escola Verge de la Salut, situada just al costat del tan perillós pas a nivell sostenen que: "amb el soterrament Sant Feliu estarà molt millor. Ja no hi hauran atropellaments i serà molt més segur venir a l’escola".

Las Fiestas de la Primavera animan las calles de Sant Feliu

La tarde del domingo era calurosa, invitaba a salir a la calle, nada comparado con el día anterior, que había estado cubierto de lluvia durante gran parte de la jornada.

Las calles del casco antiguo de Sant Feliu estaban repletas de personas, que deambulaban de un lugar a otro, sin rumbo fijo, sin prisa. Eran las fiestas de la primavera en Sant Feliu o Fiesta de las Rosas, nombre que se le atribuye dada la denominación de Sant Feliu de Llobregat como la “ciudad de las rosas”.

Paseando por la feria se podían observar tiendas muy diversas, desde una parada de gominolas hasta un stand de propaganda electoral o uno donde vendían bisutería y gafas a precios increíblemente baratos. Cientas de personas, también de otros lugares(no resultaba complicado encontrarse con habitantes de pueblos cercanos), rodeaban la ciudad.

En la calle se respiraba paz, vitalidad y mucha alegría. Hacía tiempo que se anhelaba esta fiesta y la gente se concentraba para pasar un día agradable.

Paseaba por las calles cercanas a la estación de Sant Feliu cuando descubrí que, para sorpresa mía lo que antes era un parking se había convertido de la noche a la mañana en una explanada repleta de bares y mesas donde la gente se concentraba y, en ocasiones a precios desmesurados, tomaba algo o merendaba en grupo.

Murmullos, gritos, conversaciones... se escuchaban por todas partes, fuera donde fuera.
-Mamá, acompáñame a montarme a los caballitos – le decía un niño a su madre mientras éste correteaba sosteniendo un globo en forma de estrella.

Más adelante, siguiendo los pasos de la multitud, llegué a la Plaza de la Vila, que se encontraba llena de paraditas donde vendían alimentos de todo tipo. Recuerdo un stand donde se podía comprar pan de toda clase, de tamaños y sabores que nunca antes hubiese imaginado. Unos 200 metros más adelante se encontraba un hombrecillo menudo, de poca estatura, pero con un rostro peculiar y afable que cautivaba a cualquiera. Éste realizaba caricaturas a todas aquellas personas que aceptaban sentarse en la silla de madera que se encontraba a su lado izquierdo y esperar a que éste los caricaturizara, con una velocidad casi imperceptible.

Mientras seguía paseando por la feria observaba como iba anocheciendo, pero eso no parecía ser inconveniente para todos aquellos que se encontraban ahí mismo. Ni la oscuridad ni la hora parecía importarle a nadie.

Así pues, a pesar del mal inicio que tuvieron las fiestas en Sant Feliu, ese domingo no faltó alegría ni ganas de disfrutar en las calles de la ciudad.

¿Cuáles son las razones de la mala educación?

¿Mala educación? ¿A qué se refiere la gente cuando utiliza estas dos palabras unidas? ¿al hecho de que no se educa a los individuos lo suficiente o a que la educación que reciben no es la más adecuada?

A menudo podemos ver groserías y malos modales en televisión. Ya no es únicamente Gran Hermano o programas del corazón donde famosos se critican los unos a los otros para ganar popularidad y en consecuencia enriquecerse. Incluso en el mismo Operación Triunfo observamos esta falta de respeto. En el concurso podemos observar constantemente las discusiones poco civilizadas que tienen entre los propios concursantes. ¿La educación que han recibido no les ha enseñado a expresarse bien y a solucionar los problemas con mejores modales? ¿A ser personas humildes en lugar de intentar buscar “pegas” a todos los demás? ¿O es que no han recibido la educación que debían? Son capaces de decirse auténticas barbaridades los unos a los otros. Y no solamente eso, sino que pierden el respeto hasta a los mismos profesores, que los instruyen y son críticos con ellos con la finalidad de que sean conscientes de sus fallos para que aprendan y progresen. ¿Hasta dónde irá a parar todo esto? Además, ¿es que no son conscientes de que miles de personas los están observando en ese momento? ¿Donde quedó el orgullo, el amor propio, la dignidad, el saber estar, el saberse comportar y el querer tener una buena reputación?

Pero esta mala educación no solamente se observa a través de los medios de comunicación. Lo vemos en el día a día. Y es que hoy en día ni siquiera los niños de ocho años tienen ya respeto a sus mayores. ¿Cuál es el problema de la sociedad actual? ¿Por qué ha cambiado respecto a años atrás? Es obvio que la educación y las formas están cayendo en picado. Esta educación hacia los niños debería empezar en los hogares, a través de la familia, y seguir en las escuelas y centros de formación.

Hoy en día cada vez acceden más niños a la educación, o mejor dicho a la enseñanza, pero sin embargo, son más los que no saben comportarse. ¿No resulta contradictorio todo esto? Se creía que con la ilustración iban a solucionarse muchos problemas del comportamiento de los humanos. Pues parece ser que se equivocaban.

Quizá es que la educación que se instruye en las escuelas no es como debería ser. O probablemente el problema venga de las propias familias, que no se imponen lo suficiente, no se hacen respetar u ocupan menos tiempo en prestarles atención a sus hijos y educarlos. ¿Será entonces que, a raíz de esto, estando los niños desatendidos, éstos ocupan mayor parte de su tiempo a mirar la televisión? donde acceden libremente a programas de todo tipo, donde pueden observar malos modales, grosería... ¿No deberían los padres plantearse qué televisión dejan ver a sus hijos?

¿Será internet otra razón de la mala educación? es decir, que cualquiera pueda acceder a cualquier tipo de información a través de la red. Me pregunto porqué no se controla más en qué dedican los niños y adolescentes su tiempo libre.

Pero está claro que esto no es lo único que justifica este mal comportamiento por parte de los niños y jóvenes de hoy en día. Otra de las razones podría ser la instauración en 1975 de la democracia, que les hace pensar que tienen derecho a todo: derecho a opinar sobre todo, derecho a hablar de todo, derecho a negarlo y afirmarlo todo, a hacer lo que a uno se le antoje...

Pero, ¿y el respeto? ¿Donde está el respeto? el respeto a las autoridades, a las personas mayores, a los profesores... Respeto incluso a sus compañeros. Éste no debería perderse con tanta facilidad. ¿Qué queda de la famosa expresión: "lo que no te gusta que te hagan a ti no lo hagas a los demás"?

Una democracia implica tener derechos, es cierto, pero también implica tener deberes y obligaciones. Implica ser respetuoso con los demás. Vivir y dejar vivir, hacer y dejar hacer. Atendiendo a la expresión “ la libertad de uno acaba donde empieza la del otro” diré que ese es el gran problema. Parece que la gente no esté dispuesta a tolerar y a respetar a los demás. Los jóvenes de hoy en día cada vez quieren menos responsabilidades, menos obligaciones.

Pero eso sí, deberíamos plantearnos porqué ocurre todo esto. ¿Será también que la globalización y la masificación transforma a los individuos en personas más egoístas? ¿qué sólo piensan en sí mismos? ¿Será que actuamos así para luchar a favor de la individualidad, por hacernos notar como individuos y no como una pequeña parte de una gran masa? ¿Será que el mundo está tan complicado que pensamos únicamente en nosotros mismos y en nuestra propia supervivencia?

Sea lo que sea, no hay una respuesta única que justifique la mala educación que demuestra la sociedad de hoy en día. Pero me pregunto, ¿tan complicado es encontrar un equilibrio y una solución a este gran problema que nos afecta a todos?

Salgan a la calle. Es Sant Jordi.

Hoy es Sant Jordi y el centro de Barcelona se encuentra repleto de gente. Es un día especial para los catalanes y las calles se llenan de multitud de personas que salen en busca de libros y rosas para regalar a sus amados o apreciados.
Centenares de personas caminan sin rumbo fijo, tropiezan entre ellos, buscan espacio donde pasear, que con dificultad encuentran, puesto que las calles se encuentran abarrotadas. A pesar de no ser un día festivo, parece ser que no hay excusa para no salir a las calles de la ciudad.
Los medios de comunicación, con sus cámaras, han decidido salir a retratar esta jornada tan llena de vitalidad. Además, podemos contar con la presencia de la emisión en directo de Cataluña Radio, desde la misma Plaza Cataluña, contando con la presencia del periodista Manuel Fuentes y el cantante, músico y compositor invitado Manu Guix.
Además también han asistido a esta gran festividad personajes importantes en el mundo de la escritura como Isabel Allende o Carlos Ruíz Zafón, que firman orgullosos algunos de sus libros que tanta relevancia les estan dando. De hecho, El Juego del Ángel, libro escrito por Ruiz Zafón es el libro que ha tenido más ventas en el día de hoy, desbancando en gran medida a todos los otros miles de libros que se encuentran hoy en las paraditas de Barcelona.
El cantante Porta está presente también en las calles de Barcelona, firmando autógrafos a razón de la publicación de su propio libro.
También el equipo de tv3 de Josep Cuní ha salido a calle, emitiendo desde la misma Plaza Cataluña.
Las Ramblas se encuentran también llenas de vitalidad, de movimiento. Un número incontable de personas se halla paseando y disfrutando de un día tan acogedor y diferente a todos los demás. La gente anda contenta, animada. Las paradas de libros y rosas de todos los colores se encuentran repletas de personas. Asimismo, ComRadio emite su programa desde las Ramblas, y montones de personas se interesan por el evento.
En la calle Sant Pau se puede observar y escuchar a un grupo de percusionistas que anima aún más el ambiente que se vive en la ciudad.
Sin duda hoy es un día que merece la pena disfrutarlo en la calle. Hoy la alegría, la ilusión y la fiesta han llenado las calles barcelonesas.

Jaume Vilalta: “Sortir a la televisió ens dona notorietat respecte al nostre grup d’amics, i una rellevància social”

A l’aula magna de la Facultat de Comunicació Blanquerna, de la Universitat Ramon Llull, en motiu de la celebració de les XVI Jornades de Comunicació Blanquerna, es va dur a terme el dia 17 d’abril a les 16.30h una conferencia. Els convidats en qüestió van ser en Jaume Vilalta, exdirector de Línia 900 de TVE i director de quèquicom de TV3, així com en Francesc Pou, director del programa Efecte Mirall de TV3. Malgrat que es pretenia comptar també amb la presencia d’en Joan Úbeda, creador del departament de Nous Formats de TV3 i director de la productora Media 3.14, la ponència va resultar prou interessant pel públic en general.

La conferència girava entorn el tema de l’aportació de l’espectador en la televisió, de la necessitat dels espectadors de sortir a la televisió.

Francesc Pou comentà que gràcies al programa 30 minuts o Efecte Mirall ha entès perquè la gent vol sortir a la televisió. Molts poden ser els motius però "el que és cert és que per sortir a la televisió és necessari que tinguis un component d’exhibicionisme, de curiositat o de solidaritat..."
El programa Efecte Mirall, d’alguna manera, es podria considerar l’extrem del que és l’aportació de l’espectador. A més, el contingut surt de l’espontaneïtat.

Jaume Vilalta comentà que cada vegada més, gràcies a programes com Efecte Mirall, es dóna recursos a l’espectador per tal que aquest participi, s’impliqui i expliqui la seva història. En el cas d’ aquest programa, es fan reportatges on els qui graven són els mateixos protagonistes. Els periodistes intenten allunyar-se, distanciar-se del personatge, per tal que aquest mostri la seva vivència i sigui ell mateix. Però, tal com va aclarir Francesc Pou, perquè una persona surti en un programa com Efecte Mirall ha de ser atrevida, sense por ni timidesa, que no forci la interpretació pensant en l’audiència i sobretot no ho ha de fer per afany de notorietat.

Segons Pou, “no sabem perquè la gent accepta sortir al reportatge, a la televisió. El que sí sabem és que tothom que ha sortit en un reportatge com aquests ha rebut una gratificació enorme. Tots han coincidit en la idea que gravar-te significa per primera vegada parlar amb algú que no et jutja. A més, han pogut ser espectadors de sí mateixos i han après coses.” Però, de tota manera, això no explica el perquè de la seva entrega. Podria ser perquè ho consideren una possibilitat d’expressió, de veure’t a tu mateix i entendre’t millor... Respecte això, Jaume Vilalta afegí que “sortir a la televisió els dóna notorietat respecte el seu grup d’amics, i una rellevància social. A més, “en ocasions, els serveix per defensar els seus interessos o els del seu col·lectiu. Sempre surten a la televisió per aconseguir algun profit”

Seguidament, tots dos conferenciants van parlar sobre el periodisme en general. Van destacar que un periodista tan sols veu un punt de vista. No pot reflectir tota la realitat tal com és, sinó que ha d’interpretar-la. A més, en periodisme, el llenguatge està pensat, pactat.
Per acabar la taula rodona, el director d’Efecte Mirall va reflexionar sobre el futur de la televisió i comentà que aquesta no serà menjada ni eliminada a causa de l’ internet o el youtube, ja que “la gent té criteri, vol qualitat i a la televisió hi ha criteri, ofici i professionalitat.”

Margarita Rivière: "La teleporqueria té una atracció fatal que et fa relaxar-te"

El dimecres 16 d’abril, a la Facultat de Comunicació Blanquerna, va tenir lloc una conferència que va comptar amb la presència de Víctor Amela (periodista i crític de televisió), Margarita Rivière (periodista i escriptora) i Fernando de Felipe (guionista de cinema i crític de televisió). El motiu d’aquesta conferència i de moltes altres que s’han dut a terme de dimarts a dijous a la facultat, ha estat la celebració de les XIV Jornades de Comunicació Blanquerna, la temàtica de les quals ha girat entorn les bones notícies del món de la comunicació.
A les 10 del matí, la sala 101 de la Facultat estava plena d’alumnes, tots ells interessats, entregats i atents a la taula rodona que s’estava duent a terme. Els conferenciants parlaren sobre els aspectes positius de la teleporqueria.

D’una banda, Víctor Amela va afirmar que “la teleporqueria mostra que està en les pitjors mans possibles”, i afegí que “els mitjans reflecteixen el gust dels qui manen.”
Segons el periodista, la televisió es pot mirar de moltes maneres, amb la nostra mirada construïm la televisió (podem mirar-la críticament, mirar-la amb distància, etc.)
Va voler aclarir que no hi ha una definició clara i universal sobre el significat de la paraula teleporqueria, però, tot i això, es va esmentar dos possibles definicions que creia apropiades: d’una banda, teleporqueria és tota aquella televisió que un veu avergonyint-se de que puguin veure’l veient-la; i d’altra banda, és tota aquella televisió a la vegada molt vista i molt mal vista.
Però també va aclarir que “ens agrada tot però que de tot ens cansem.”

Margarita Rivière va afirmar que “la teleporqueria té una atracció fatal que et fa relaxar-te, acomodar-te.” Potser fins i tot consoladora, com en el cas de El diario de Patricia.
Va afegir que per quan l’individu té una mirada o postura en què no vol fer cap esforç, té al seu abast la teleporqueria.
Va comentar que la reacció dels espectadors davant d’una televisió en veure tanta desgràcia (com en el cas dels telenotícies) pot ser diversa; o bé els converteix en voyeurs o bé en activistes, ja que col·laboren amb ONGs per solucionar els problemes que hi ha al món.

Fernando de Felipe, que amb prou feines es va fer sentir, va definir la teleporqueria com “allò que tothom veu però que no diu que veu” i denuncià que “el principal problema de la teleporqueria és que no és un model de possibilitat sinó la única oferta possible”.

Els tres coincidiren en la mateixa idea: que tenim la televisió que mereixem i que s’ensenya per televisió tot allò que pot “atrapar ulls”, atrapar l’audiència. Per tant, els espectadors fan possible que la televisió sigui així.

La periodista i escriptora va voler destacar la clara diferencia que hi ha entre la manera de concebre la televisió per part dels nord-americans i els europeus. Segons destacà: “mentre els americans consideren que la televisió és un simple entreteniment i no li donen gran importància, els europeus tenen la sensació que aquesta els ha de salvar d’alguna cosa. Li demanen massa a la televisió, quelcom que no els pot donar”
La televisió és un influx constant en les nostres vides. Ens influeix. La vacuna contra la teleporqueria, segons Víctor Amela, podria ser el sentit de l’humor, la distància, pensar que està feta per guanyar diners... o simplement veure d’altres programes. Però si veiem teleporqueria com “Ana Rosa Quintana” o “Gran Hermano”, al menys hem de ser conscients del que veiem, conscients de que aquestes persones la única cosa que pretenen és guanyar diners. Tot i això, va voler deixar clara una cosa i és que “no hi ha programa, per desastrós que sigui, que no pugui tenir quelcom bó”

Tant Rivière com Amela consideraren oportú comparar la teleporqueria amb un “pati de veins” ja que, segons opinen: “la gent vol veure el que l’altra gent veu, d’alguna manera sentir-se identificats amb el seu grup social. I és que si no veiem el que veu el nostre entorn social ens sentim sols, apartats del cos social. A més, que ens diguin que una cosa té èxit, ens indueix a veure-ho.”

Malgrat que no defensà la teleporqueria, l’escriptora afirmà que manté esperança en la televisió, moment en què en Víctor M. Amela va aprofitar per afegir que ell mantindrà la seva esperança en la televisió “sempre i quan les estadístiques sobre el fracàs escolar millorin”.
Per últim, el crític de televisió, en resposta a una pregunta formulada per un assistent a la conferència, aclarí que “els informatius la única cosa que pretenen és entretenir i si volem informar-nos, hem de llegir.”

El públic, interessat i encuriosit formulava una pregunta rere una altra als conferenciants, que responien extensament i sense cap mena de problema. La taula rodona va durar poc més de dues hores, i podia haver-se allargat molt més, de no ser perquè la moderadora, Marta Puiggròs, va evitar-ho.

"No sé si acabaré dedicant-me professionalment al pilotatge d’helicòpters, tot i que m’agradaria"

Entrevista a Elias Puig Creus

L’ Elias Puig és un jove de 19 anys que viu a Vallirana. Sempre ha estat interessat en l’aviació, fins el punt que va intentar entrar a la Universitat Politècnica de Catalunya per estudiar Aeronàutica. Per molt poc, no va aconseguir accedir a la carrera, motiu pel qual va haver de matricular-se en una altra llicenciatura: Obres Públiques. Tot i això, mai es va rendir i actualment compagina els seus estudis universitaris amb els estudis en un curs de pilotatge d’helicòpters.

Tinc entès que des de sempre t’ha agradat el tema de l’astronomia, la aviació… Recordo que de petit somiaves amb ser astronauta…
Bé, sempre m’ha agradat l’espai i les coses que semblen inassolibles, com ho ha estat fins fa relativament poc la navegació aèria, gràcies als germans Wright. El tema de l’aviació sempre m’havia agradat perquè gràcies a això pots arribar a qualsevol punt del planeta, amb una màquina que sembla que mai es pugui enlairar.

Quant fa que vas decidir que volies ser pilot d’helicòpter?
Tota la vida m’ha agradat la idea de volar, però fa qüestió d’un any i escaig que vaig decidir-me per pilotar helicòpters.

Sé que vas intentar entrar a la universitat per estudiar Aeronàutica però, finalment, no vas aconseguir accedir-hi a la carrera per molt poc. Com et vas sentir quan vas veure que no podies dedicar-te a lo que realment desitjaves?
La veritat, m’ho esperava, però volia tenir fe en entrar. Vaig sentir una gran decepció, perquè era com estar perdut, com quan sempre fas una rutina i de cop i volta te la treuen o canvien i no saps què ni com ho has de fer. Doncs el mateix, ja que sempre havia pensat en fer Aeronàutica, i quan vaig veure que havia d’entrar a Obres Públiques no vaig pensar que m’agradés, donat que també és un altre gran repte a superar per mi, doncs el nivell és força alt.

Com ja has dit, malgrat tot, vas entrar a la universitat per estudiar Obres Públiques. Per què Obres Públiques? No té res a veure…
Tens tota la raó, i molta gent m’ho ha preguntat. Jo només veig que és un altre gran repte, amb molta sortida perquè obres se’n fan sempre, ja sigui al costat de casa teva, com en un altre país, i a més, perquè es una carrera prou prestigiada arreu del món. Però un dels motius va ser que conec una senyora que treballa d’administrativa a l’escola de Camins, i ella sempre m’insistia, i ho vaig posar com a preferència a la inscripció universitària, i com no vaig poder entrar per 0,08 em va tocar entrar a aquesta carrera, però el millor va ser que m’ho van enviar per missatge al mòbil quan estava a E.U.A i no m’ho podia creure, estava tan decebut...També vaig decidir-me per aquesta carrera perquè mai se sap com acabarà portant-te la vida, i el tema dels helicòpters no té gaire futur.

De tota manera, t’agrada el que estàs estudiant a la universitat o no t’acaba de fer el pes?
M’agrada molt perquè veig que aprenc moltes coses. A més, és interessant perquè s’han de calcular estructures, aprendre com dissenyar i és una cosa que t’ajuda a obrir la ment, i el nivell és realment alt i per això em motiva, tot i que moltes coses que aprenem ara no ens serviran, però com a coneixement no estan malament.

Et considero una persona atrevida, lluitadora, una persona que ha tingut clar des d’un primer moment el que desitjava i ha lluitat pel seu somni fins al final. Tot i no haver pogut accedir a la carrera que desitjaves, no et va rendir i vas buscar una alternativa, quelcom que t’omplís de veritat per dins, en aquest cas el curs de pilotatge…
És totalment cert això que comentes. No he pogut dissenyar avions ni helicòpters però he arribat a ficar-me en aquest món. Quan t’hi endinses en ell t’adones de tot el que hi ha i són coses que ni t’hauries imaginat fins que no ets a dins. Per altra banda, sí és veritat que quan em proposo una cosa no em sento tranquil fins que la aconsegueixo. I no només tinc aquesta meta, sinó que només es el principi de molts projectes que tinc, que molts d’ells potser no arribi a assolir. Però crec que si només tens una fi i no hi arribes, et quedes sense res. En canvi, si en tens més d’una, intentes anar a per elles i et vas decantant poc a poc pel que hi ha més probabilitat de que puguis aconseguir. Per exemple, m’agradaria arribar a muntar una empresa relacionada amb el que acabi dedicant-me a la vida. També és veritat que no he perdut l’interès en fer aeronàutica, però potser ho faci o potser no, depèn de com em vagi.

Com vas arribar a saber d’aquest curset d’helicòpter? On et vas informar?
Vaig assabentar-me a través d’uns senyors que anaven amb els helicòpters a esmorzar a un restaurant del meu oncle, i a través d’ells vam conèixer l’escola a la què ara vaig, però llavors jo era petit i els meus pares no tenien mai temps per visitar l’escola i es va quedar en l’aire. Però un dia, navegant per internet, vaig mirar escoles de pilot i vaig demanar informació. Si el dia següent no m’hagués trucat un comercial de l’escola per informar-me segur que no hagués acabat anant a visitar-los.

Et resulta complicat congeniar la teva carrera amb el curs de pilotatge d’ helicòpter?
Fàcil no és, perquè als dos llocs tinc exàmens i he d’estudiar molt i no es fàcil portar-ho tot. Però tot és qüestió de ganes, i jo en tinc. M’he de combinar molt bé els horaris i sempre vaig de bòlit.

Veus això del pilotatge com un hobby o com una professió i una futura dedicació?
Aquesta pregunta és molt encertada, perquè no sé si acabaré dedicant-m'hi professionalment, tot i que m’agradaria. I és que, ¿què millor que fer una cosa que t’agrada? Però si no ho aconseguís ho deixaria com a hobby únicament.

Trobes complicat aquest curset de pilotatge?
Una cosa voldria comentar i és que molta gent, només per desconeixement, anomena al que jo faig un “curset”, però de curset no en té res. Et preparen des de zero fins a un nivell on ets capaç de fer qualsevol cosa amb aquestes bellíssimes màquines i sortir de qualsevol situació, ja sigui de treball o d’emergència, i les coneixes com si les haguessis dissenyat tu mateix. Sí que és complicat, però més que complicat és complex, ja que els pilots d’helicòpter, per llàstima o per bé, depèn de com t’ho miris, hem d’aprendre molta teoria d’avió que no farem servir mai. Aviació civil en la seva posició conservadora va canviant molt a poc a poc i ara per ara només t’examines de dos o tres assignatures específiques d’helicòpter, la resta es tot d’avió. Una altra cosa que es important a destacar és que en aquest curs de pilot s’aprova amb un 75%, no amb el 5 de sempre que equivaldria al 50%, i això és un nivell alt d’exigència. A més, quan t’examines de les 14 assignatures ho fas en 3 o 4 dies, i el que suspenguis tens dos oportunitats més per aprovar-ho, però la següent convocatòria és al cap de 6 mesos. Amb tot això i moltes altres coses, a més de la dificultat del temari, crec que queda justificada la paraula curs i no curset.

Et compensa el que estàs fent, malgrat la seva complicació? Et sents ple i bé amb tu mateix quan estudies això i pilotes?
I tant que em compensa! Perquè ja sigui interessant o no en algunes coses, les has d’aprendre per saber el que portes entre mans. Quan volo, el que faig em compensa, pel fet de saber que algun dia puc arribar a ser algú com a pilot. Ara només estic aprenent i sé que l’instructor és amb mi a l’helicòpter i sap en tot moment el que s’ha de fer, però el dia en què porti l’helicòpter jo, i tot el que hi hagi a dins: persones, material, el que sigui... depengui de mi, això m’encantarà. A més, també m’agradaria fer feines, com extinció d’incendis, transport d’òrgans, transport de gent o rescat i salvament marítim. No és el mateix que volar un R22, que és el que jo porto, que sembla un ou amb pales per volar, en una classe d’aprenentatge amb algú al costat que sap més que tu.

De tota manera, tu sempre havies preferit el pilotatge d’avions, més que no pas el d’helicòpters, oi? A què és degut aquest canvi de decisió?
Aquesta pregunta és molt interessant, ja que el meu canvi va ser degut a que a mi m’agradava volar i ser pilot d’avions, ser, com dic jo “l’amo del cel”, però això d’haver d’anar d’un lloc a un altre tantes hores ficat en un tub, perquè no deixa de ser un tub amb ales, no m’acabava de convèncer i a més, els professors d’institut sempre m’havien dit que això no tenia futur i que era millor que fes una carrera. I un bon matí jo estava dormint a casa meva, a sobre del restaurant dels meus pares, i vaig sentir un soroll molt fort. Em vaig despertar exaltat pensant què podia passar. Em va semblar el soroll d’un helicòpter. Llavors, vaig pujar la meva finestra i em vaig trobar just davant meu un helicòpter R44 amb gent a dins mirant cap a mi i al restaurant, i va donar un parell de voltes al restaurant. Vaig veure com pretenien aterrar al nostre aparcament i amb el pijama vaig sortir corrents cap a baix a veure què havia passat. La meva germana va anar a parlar amb un senyor que va sortir de l’helicòpter i ens va demanar permís per deixar la màquina a l’aparcament, perquè hi havia molta boira i no podien continuar, ja que com diem nosaltres “estaven sota mínims de visibilitat”. Es van quedar a dinar i vaig estar parlant amb ells i em van tornar de nou les ganes pel tema i em van animar a fer-ho. Més tard, van venir uns senyors de Sabadell d’una companyia que actualment fa les revisions dels helicòpters que la meva escola té i van estar parlant amb mi. Això va ser prou motiu perquè em tornés a donar el gust per volar. A més, va ser espectacular veure sortir un helicòpter de l’aparcament de casa meva.

Quin és el perfil de persones que estudien aquest curs amb tu en aquests moments?
Nosaltres som la promoció 27, la més gran que ha tingut mai a l’escola. Som 51 persones entre els d’avió i helicòpter. La veritat és que estic content amb aquesta gent perquè son agradables, t’ho passes bé amb ells. Riem molt i no hi ha cap mena de mal rotllo entre ningú. Amb ells sóc molt obert, igual que ells amb mi. Quan necessites ajut, no te’l neguen i viceversa i quan toca estar atent ho estem i tots anem a aprendre, no a passar l’estona. Jo vaig a aquesta escola per la tarda. Un cop que vaig anar pel matí vaig poder comprovar que la gent dels matins és diferent. És un ambient més similar al d’un institut: no fan cas del professor, estan amb la consola, xerrant, i penses: amb els calers que val i no ho aprofiten! De tota manera, molta gent que estudia amb mi està mot ben servida econòmicament. Una cosa que et farà gràcia és el “pique” que tenim a l’escola entre els que estudiem helicòpter i els que estudien avió. Sempre uns defensen que el que ells porten és millor, fent menyspreus l’un a l’altre però sempre de forma sana, sense anar més enllà, sense mala intenció. Per exemple, els d’avió ens diuen “molinillo” i nosaltres els diem que quan ells s’estavellen ens troben en faltar perquè som qui els rescatem.

De tota manera, imagino que no és molt habitual que una persona de 19 anys estudiï per ser pilot. Suposo que deu ser un cas bastant atípic…
Sí que es veritat que no hi ha molta gent de la meva edat, però n’hi ha uns quants. Els que ho són, són gent que els ha agradat sempre aquest tema com a mi, però a la classe pots trobar gent de 21, 25, 29, 30, 40 anys, de totes les edats.

Quina és la durada d’aquest curs de pilotatge d’helicòpters?
Aquest curs està preparat per completar-lo en any i mig, dos anys com a molt, però això és anant bé, aprovant a la primera, sense endarrerir-te en res.

En aquest curs hi predomina la teòrica o les classes pràctiques de pilotatge?
En aquest curs predomina més la teòrica, ja que és més econòmica una classe de teòrica que no una de vol, però igualment n’hi ha força de les dues coses.

Com va ser la teva experiència quan vas pilotar per primera vegada?
Va ser increïble, ja des del primer moment em va dir l’instructor que agafés els comandaments i me’ls va deixar portar mentre anàvem al camp que sempre utilitzem per fer pràctiques. Veia tots els cotxes petits i que era súper complicat dominar la màquina. De fet, encara continua sent-ho però ara em resulta més fàcil. A més, va ser una situació improvitzada: vaig anar a parlar amb l’instructor per veure quan començaríem a volar i em va dir si volia sortir en dues hores. Efectivament, li vaig dir que sí tot entusiasmat. Més tard, quan vaig agafar el meu cotxe per tornar cap a casa em va donar la sensació que duia un Ferrari, tot anava suau i ràpid perquè l’helicòpter vibra molt, fa molt soroll, i sembla que vagis a poc a poc, tot i que la velocitat de creuer són 70 nusos, uns 130 km/h.

Com consideres que ha de ser una persona per poder dedicar-se a això? Quin perfil, caràcter o físic ha de tenir?
El que ha de tenir són ganes de volar, i és que moltes vegades veus que no et surt bé i plegaries i te n’aniries a casa teva, perquè requereix molta concentració. A tema de perfil, has de tenir el cap fred per saber reaccionar davant de qualsevol situació sense posar-te nerviós. I a tema de condició física, et fan passar unes proves mèdiques de tot tipus, ja sigui respiratòria, visual, d’oïda, una prova de drogues, cardíaca, neuronal (per trobar malalties com l’esquizofrènia), psicològica, psiquiàtrica... I també per descomptat has d’estar dins dels límits de pes per tal que la màquina et pugui aixecar.

Per últim, em podries explicar alguna experiència que t’hagi agradat especialment des que estàs fent aquest curs?
L’experiència que més m’ha agradat va ser una que vaig tenir fa poc, el 7 d’abril del 2008. Vam anar a volar com sempre al camp de Castellar. Anàvem mirant els instruments i anàvem comentant, i aixeco la mirada i vaig dir “ostia” i l’instructor aixeca la mirada i diu “Elies no me asustes de esta manera”. No es veia res 10 metres més enllà, no per boira sinó per una cortina d’aigua que ja començava a mullar-nos els vidres, i ell tot tranquil va dir “180 y ya está. Vamos, media vuelta”, ja que una de les coses més importants en el tipus de vol que faig ara, el VFR, és no perdre mai el contacte visual amb el terra i tenir un mínim de visibilitat. Llavors, vam anar tirant recte fins arribar a Sant Andreu de la Barca, i jo li vaig dir que a l’altre cantó de la muntanya estava casa meva (a Vallirana). Vam continuar cap a Gelida, i ell no em va dir cap on ens dirigíem realment. Vam tombar cap a Avinyonet i li vaig dir que molt a prop d’allà estava casa meva. Llavors vam demanar a Barcelona Aproximació una autorització per volar sobre aquella zona. Fent-nos un favor ens van autoritzar i vàrem volar el màxim de baix que podíem per no molestar altres tràfics de la zona. Sobrevolàrem casa meva i vaig poder veure la meva urbanització des de l’aire. Tot just arribava la meva germana i vaig veure com aixecava el cap per mirar-nos però no es va adonar que era jo, ja que no s’ho imaginava. L’instructor va agafar els comandaments i va fer un 360 que ve a ser una volta en un viratge pronunciat, i vam intentar baixar una mica perquè s’adonessin que estàvem allà, i després vam marxar cap a Sabadell.

Fama, ¡a bailar!: una gran apuesta de Cuatro

Fama, ¡a bailar! es una de las grandes apuestas de Cuatro. No podemos negar que la cadena de televisión Cuatro está obteniendo grandes éxitos. Ya se ha podido comprobar con seriales como House o Anatomía de Grey, y ahora, la nueva y acertada apuesta ha sido Fama, ¡a bailar!. Es un programa televisivo en el que 20 personas compiten para cumplir su sueño: conseguir un máster de un año en una de las mejores escuelas internacionales de baile. Estos 10 chicos y 10 chicas conviven en la Escuela de Fama, en la que se forman mediante clases que reciben de prestigiosos profesionales del baile.

Los participantes de Fama, ¡a bailar! compiten y trabajan en parejas en tres estilos de baile diferentes cada semana(funky, street dance y lírico). El plan de estudios de la escuela está completamente estructurado y planificado, de modo que cada día de la semana tenga una finalidad concreta. Cada día hay sorpresas nuevas, cada día son nuevas emociones.

Así pues, lo que parecía una propuesta arriesgada (puesto que era la primera vez que se realizaba un programa de este tipo) se ha convertido en un fenómeno social, muchos son los seguidores de este concurso, muchos son los que siguen día a día a este grupo de jóvenes bailarines.
Tanta es la audiencia que uno de los motivos principales por los que el programa sensacionalista El tomate desapareció fue por la gran cantidad de público que les abandonó a cambio de ver Fama, ¡a bailar!. Del mismo modo, la audiencia del programa Sé lo que hicisteis... disminuyó, aunque en menor proporción.
La fórmula del programa (chicos y chicas guapas, profesores duros, música actual y una franja horaria en la que los jóvenes estaban desatendidos: de 15:15 a 17:30) sólo podía llevar al éxito. Pero no es únicamente esto lo que supone el éxito del programa: El nivel de exigencia por parte de los profesores es alto, lo que conlleva a que estos 20 concursantes se esfuercen día tras día por superarse, por aprender y no cabe duda que para ellos el baile es más que una pasión, es un sueño. Un sueño por el que luchan, un sueño por el que viven y esto el valorado por los espectadores.
Además, este nuevo programa, que se empezó a emitir el 7 de enero de este mismo año, no es un simple concurso de baile, es a su vez un reality show. Una prueba de ello es la existencia de un canal 24 horas en Digital+, dedicado unicamente al programa, a través del cual los espectadores pueden vivir en primera persona todo lo que sucede en la Escuela de Baile: las clases, la convivencia, los ensayos…en definitiva, el día a día de los 20 aspirantes a la beca de baile.
Fama es, por lo tanto, un gran reality, lleno de vitalidad, de agilidad, de sorpresas, de sensaciones. Cada día en la escuela es distinto, la competitividad es diaria y apenas pueden relajarse.

Josep Cuní: "La informació s’ha transformat en una mercaderia”

Amb 12 minuts de retard, a la sala d’actes del Col·legi de Periodistes de Catalunya començava el dia 21 de febrer una conferència, on el convidat en qüestió era en Josep Cuní, director i presentador del programa Els Matins, de TV3, el programa líder d’audiència de Catalunya.
La sala no comptava amb més de 30 persones com a públic.

Cuní inicià la ponència fent una comparació entre el periodisme de principis dels 70, quant ell va començar a exercir la seva professió; i el periodisme en l’actualitat.
Segons afirmà, procedeix d’un periodisme que visqué el principi de la llibertat d’informació i expressió. Va voler ressaltar que avui en dia no es contrasta tant la informació que es dóna al públic, mentre que anteriorment sí es feia.

A més, ara hi ha una exigència per part de la societat de fer acompanyar la informació amb el show. Se li demana a la televisió una certa dosi de distracció. Fins i tot, afegí "hi ha gent que confon el show mediàtic amb la informació pura i dura." Els periodistes estan exposats a un èxit i audiència que no poden conèixer. Per reforçar la seva hipòtesi va declarar que "la informació està en el mercat i s’ha transformat en una mercaderia".

Segons el periodista Josep Cuní, la situació actual del periodisme és complicada, ja que existeixen moltes pors (com perdre la feina).
Així doncs, va afirmar: "anteriorment, allò que volies fer era el que t’empenyia i estaves disposat a fer el que calgués, com per exemple, treballar molt" i afegí "abans tenia angoixa per voler ser, ara m’angoixo per sobreviure professionalment."

De la mateixa manera, va voler mencionar la trilogia vinculada que hi ha en l’actualitat entre formació, informació i entreteniment. Segons expressà: "fa anys, s’explicava que aquesta trilogia no es podia vincular mai, però ara s’ha vist que es necessiten entre elles." El mateix va assegurar sobre la trilogia entre ràdio, televisió i premsa, que avui en dia s’ha constatat que es complementen.

Cuní va voler parlar també del gènere periodístic de l’entrevista, destacant que "és el gènere més difícil de fer, però a la vegada aquell que té més mala premsa", és a dir, que tothom gosa fer una entrevista, gairebé sense preparació, sense rigor ni l’estètica periodística necessària.

Josep Cuní considera que hi ha un gran risc en el periodisme actual. És el risc del politically correct, del qual n’ opina que es un gran esclavatge de la llibertat d’expressió del país. El problema però, no és que no es pugui dir quelcom, sinó que els propis periodistes s’autocensuren, no gosen dir alguns continguts "no fos cas que tinguessin problemes."

En resposta a una pregunta formulada per una persona del públic, el periodista va sostenir que el programa d’entreteniment Polònia és la "crònica política més real del país, ja que al programa es diu el que la resta dels periodistes saben però no gosen dir."

Per últim, el director dels Matins va voler declarar que "en l’actualitat s’està fent una televisió tècnicament molt ben feta, tot i que de contingut potser no tant."

El públic de la sala d'actes s'entregà per complet i formulà nombroses preguntes al conferenciant, que respongué extensament, el que va suposar que l'acte finalitzés gairebé 20 minuts més tard de l'hora prevista.

"Yo no soy racista, pero..."

"Yo no soy racista, pero..." es una frase que todos nosotros hemos escuchado o incluso pronunciado alguna vez, quizás para disculparnos o evitar reconocer nuestras actitudes y comportamientos discriminatorios. Pues esta expresión suele ir acompañada de alguna opinión totalmente racista. Tras mencionar la frase se hace una crítica o se culpa a los inmigrantes de algo. Ejemplos claros serían estos: "Yo no soy racista, pero ya ves tú qué casualidad que los que roban "chalés" son todos rumanos" o " No es que sea racista pero no me gusta que gente de fuera invada nuestro territorio" o "Yo no soy racista, no me importa que vengan los inmigrantes, pero que vengan con trabajo." ¿No son estas, frases que llevan consigo una ideología racista o xenófoba? No hay que engañarse. España está llena de racistas. No entiendo, pues, el afán de la población española por querer justificarse. Quien formula esta frase quiere dar a entender de algún modo que es una persona completamente racional, tolerante, evolucionada, "moderna" y suficientemente "culturizada" como para darse cuenta de que no debe discriminar a las personas por cuestiones de etnia, raza o nacionalidad.
Sin embargo, ejemplos de prácticas racistas las vemos en todas partes, muy amenudo, tanto que algunas veces ni nos percatamos. Por ejemplo cuando en un diario leemos un titular tipo: " El asesinato lo cometió una persona de raza negra" o " Un inmigrante ha maltratado a una mujer" ¿Son necesarias estas concesiones para entender el artículo en sí? probablemente en algunos casos sí, pero en otros, es innecesario. Es cierto que los medios de comunicación cada vez van con más cuidado a la hora de hablar de personas de otras nacionalidades, procuran no influir a la sociedad sin incidir al racismo, aunque en algunas ocasiones se les pasa por alto alguna oración, o incluso titular que podría ser considerado racista. Asímismo en la política ocurre algo similar. Mismamente el lunes pasado, el candidato popular a la presidencia afirmaba: "No me gusta repatriar pero es necesario".
Se rechaza, desprecia, ofende y excluye a la población inmigrante básicamente por una serie de prejuicios de nuestra sociedad y que han perdurado de generación en generación. Hay pues, creencias culturales, religiosas... Las personas que discriminan a otras tienen temor a lo que es distinto, pues lo consideran una amenaza y esto puede traer consecuencias como la violencia física y por lo tanto, una violación a los derechos humanos.

Pero pensemos friamente. Por más que hipócritamente hablemos contra la discriminación, lo cierto es que la inmigración, o incluso el racismo es el gran negocio que nos permite mantener el nivel de vida tan alto que hemos conseguido en pocos años. Nuestra economía se sustenta, en parte, en un gran número de población extranjera a la que hemos acogido para que realicen por nosotros un trabajo que no queremos, y a la que mantenemos en un nivel inferior de especialización laboral, para poder tener nosotros un mayor nivel de vida. Pensándolo bien, la inmigración no es un problema para nosotros, los países desarrollados. Eso sí, debemos tener en cuenta que no deja de ser una solución, a veces la única solución, para los que abandonan sus países de origen.

La Marta Macián assegurarà un bon futur pel periodisme televisiu

Em dic Marta Macián i m'interessa especialment el periodisme de televisió. En concret, m'agradaria treballar com a presentadora en algun informatiu o programa on es tractin temes d'actualitat.
Quan a premsa escrita, consumeixo habitualment el diari Avui, ja que m'agrada el tractament que aquest fa de les notícies. Les seccions dels diari que més m'interessen són cultura i societat.
A la televisió acostumo a mirar l'informatiu de Tv3, encara que en determinades ocasions miro el de Telecinco. També m' agrada el programa Els matins, de Tv3. És un programa interessant que tracta temes d'actualitat que preocupen a la societat i on també es realitzen debats o entrevistes a personatges rellevants en diversos àmbits.
No acostumo a consumir ràdio informativa, sinó que escolto programes musicals.

Una de les meves aficions és la música, així com el teatre o el cinema. En l'actualitat col·laboro puntualment en la revista de la Facultat, Nova Ciutat Vella, escribint notícies que fan referència a la ciutat de Barcelona.