L’ Elias Puig és un jove de 19 anys que viu a Vallirana. Sempre ha estat interessat en l’aviació, fins el punt que va intentar entrar a la Universitat Politècnica de Catalunya per estudiar Aeronàutica. Per molt poc, no va aconseguir accedir a la carrera, motiu pel qual va haver de matricular-se en una altra llicenciatura: Obres Públiques. Tot i això, mai es va rendir i actualment compagina els seus estudis universitaris amb els estudis en un curs de pilotatge d’helicòpters.
Tinc entès que des de sempre t’ha agradat el tema de l’astronomia, la aviació… Recordo que de petit somiaves amb ser astronauta…
Bé, sempre m’ha agradat l’espai i les coses que semblen inassolibles, com ho ha estat fins fa relativament poc la navegació aèria, gràcies als germans Wright. El tema de l’aviació sempre m’havia agradat perquè gràcies a això pots arribar a qualsevol punt del planeta, amb una màquina que sembla que mai es pugui enlairar.
Quant fa que vas decidir que volies ser pilot d’helicòpter?
Tota la vida m’ha agradat la idea de volar, però fa qüestió d’un any i escaig que vaig decidir-me per pilotar helicòpters.
Sé que vas intentar entrar a la universitat per estudiar Aeronàutica però, finalment, no vas aconseguir accedir-hi a la carrera per molt poc. Com et vas sentir quan vas veure que no podies dedicar-te a lo que realment desitjaves?
La veritat, m’ho esperava, però volia tenir fe en entrar. Vaig sentir una gran decepció, perquè era com estar perdut, com quan sempre fas una rutina i de cop i volta te la treuen o canvien i no saps què ni com ho has de fer. Doncs el mateix, ja que sempre havia pensat en fer Aeronàutica, i quan vaig veure que havia d’entrar a Obres Públiques no vaig pensar que m’agradés, donat que també és un altre gran repte a superar per mi, doncs el nivell és força alt.
Com ja has dit, malgrat tot, vas entrar a la universitat per estudiar Obres Públiques. Per què Obres Públiques? No té res a veure…
Tens tota la raó, i molta gent m’ho ha preguntat. Jo només veig que és un altre gran repte, amb molta sortida perquè obres se’n fan sempre, ja sigui al costat de casa teva, com en un altre país, i a més, perquè es una carrera prou prestigiada arreu del món. Però un dels motius va ser que conec una senyora que treballa d’administrativa a l’escola de Camins, i ella sempre m’insistia, i ho vaig posar com a preferència a la inscripció universitària, i com no vaig poder entrar per 0,08 em va tocar entrar a aquesta carrera, però el millor va ser que m’ho van enviar per missatge al mòbil quan estava a E.U.A i no m’ho podia creure, estava tan decebut...També vaig decidir-me per aquesta carrera perquè mai se sap com acabarà portant-te la vida, i el tema dels helicòpters no té gaire futur.
De tota manera, t’agrada el que estàs estudiant a la universitat o no t’acaba de fer el pes?
M’agrada molt perquè veig que aprenc moltes coses. A més, és interessant perquè s’han de calcular estructures, aprendre com dissenyar i és una cosa que t’ajuda a obrir la ment, i el nivell és realment alt i per això em motiva, tot i que moltes coses que aprenem ara no ens serviran, però com a coneixement no estan malament.
Et considero una persona atrevida, lluitadora, una persona que ha tingut clar des d’un primer moment el que desitjava i ha lluitat pel seu somni fins al final. Tot i no haver pogut accedir a la carrera que desitjaves, no et va rendir i vas buscar una alternativa, quelcom que t’omplís de veritat per dins, en aquest cas el curs de pilotatge…
És totalment cert això que comentes. No he pogut dissenyar avions ni helicòpters però he arribat a ficar-me en aquest món. Quan t’hi endinses en ell t’adones de tot el que hi ha i són coses que ni t’hauries imaginat fins que no ets a dins. Per altra banda, sí és veritat que quan em proposo una cosa no em sento tranquil fins que la aconsegueixo. I no només tinc aquesta meta, sinó que només es el principi de molts projectes que tinc, que molts d’ells potser no arribi a assolir. Però crec que si només tens una fi i no hi arribes, et quedes sense res. En canvi, si en tens més d’una, intentes anar a per elles i et vas decantant poc a poc pel que hi ha més probabilitat de que puguis aconseguir. Per exemple, m’agradaria arribar a muntar una empresa relacionada amb el que acabi dedicant-me a la vida. També és veritat que no he perdut l’interès en fer aeronàutica, però potser ho faci o potser no, depèn de com em vagi.
Com vas arribar a saber d’aquest curset d’helicòpter? On et vas informar?
Vaig assabentar-me a través d’uns senyors que anaven amb els helicòpters a esmorzar a un restaurant del meu oncle, i a través d’ells vam conèixer l’escola a la què ara vaig, però llavors jo era petit i els meus pares no tenien mai temps per visitar l’escola i es va quedar en l’aire. Però un dia, navegant per internet, vaig mirar escoles de pilot i vaig demanar informació. Si el dia següent no m’hagués trucat un comercial de l’escola per informar-me segur que no hagués acabat anant a visitar-los.
Et resulta complicat congeniar la teva carrera amb el curs de pilotatge d’ helicòpter?
Fàcil no és, perquè als dos llocs tinc exàmens i he d’estudiar molt i no es fàcil portar-ho tot. Però tot és qüestió de ganes, i jo en tinc. M’he de combinar molt bé els horaris i sempre vaig de bòlit.
Veus això del pilotatge com un hobby o com una professió i una futura dedicació?
Aquesta pregunta és molt encertada, perquè no sé si acabaré dedicant-m'hi professionalment, tot i que m’agradaria. I és que, ¿què millor que fer una cosa que t’agrada? Però si no ho aconseguís ho deixaria com a hobby únicament.
Trobes complicat aquest curset de pilotatge?
Una cosa voldria comentar i és que molta gent, només per desconeixement, anomena al que jo faig un “curset”, però de curset no en té res. Et preparen des de zero fins a un nivell on ets capaç de fer qualsevol cosa amb aquestes bellíssimes màquines i sortir de qualsevol situació, ja sigui de treball o d’emergència, i les coneixes com si les haguessis dissenyat tu mateix. Sí que és complicat, però més que complicat és complex, ja que els pilots d’helicòpter, per llàstima o per bé, depèn de com t’ho miris, hem d’aprendre molta teoria d’avió que no farem servir mai. Aviació civil en la seva posició conservadora va canviant molt a poc a poc i ara per ara només t’examines de dos o tres assignatures específiques d’helicòpter, la resta es tot d’avió. Una altra cosa que es important a destacar és que en aquest curs de pilot s’aprova amb un 75%, no amb el 5 de sempre que equivaldria al 50%, i això és un nivell alt d’exigència. A més, quan t’examines de les 14 assignatures ho fas en 3 o 4 dies, i el que suspenguis tens dos oportunitats més per aprovar-ho, però la següent convocatòria és al cap de 6 mesos. Amb tot això i moltes altres coses, a més de la dificultat del temari, crec que queda justificada la paraula curs i no curset.
Et compensa el que estàs fent, malgrat la seva complicació? Et sents ple i bé amb tu mateix quan estudies això i pilotes?
I tant que em compensa! Perquè ja sigui interessant o no en algunes coses, les has d’aprendre per saber el que portes entre mans. Quan volo, el que faig em compensa, pel fet de saber que algun dia puc arribar a ser algú com a pilot. Ara només estic aprenent i sé que l’instructor és amb mi a l’helicòpter i sap en tot moment el que s’ha de fer, però el dia en què porti l’helicòpter jo, i tot el que hi hagi a dins: persones, material, el que sigui... depengui de mi, això m’encantarà. A més, també m’agradaria fer feines, com extinció d’incendis, transport d’òrgans, transport de gent o rescat i salvament marítim. No és el mateix que volar un R22, que és el que jo porto, que sembla un ou amb pales per volar, en una classe d’aprenentatge amb algú al costat que sap més que tu.
De tota manera, tu sempre havies preferit el pilotatge d’avions, més que no pas el d’helicòpters, oi? A què és degut aquest canvi de decisió?
Aquesta pregunta és molt interessant, ja que el meu canvi va ser degut a que a mi m’agradava volar i ser pilot d’avions, ser, com dic jo “l’amo del cel”, però això d’haver d’anar d’un lloc a un altre tantes hores ficat en un tub, perquè no deixa de ser un tub amb ales, no m’acabava de convèncer i a més, els professors d’institut sempre m’havien dit que això no tenia futur i que era millor que fes una carrera. I un bon matí jo estava dormint a casa meva, a sobre del restaurant dels meus pares, i vaig sentir un soroll molt fort. Em vaig despertar exaltat pensant què podia passar. Em va semblar el soroll d’un helicòpter. Llavors, vaig pujar la meva finestra i em vaig trobar just davant meu un helicòpter R44 amb gent a dins mirant cap a mi i al restaurant, i va donar un parell de voltes al restaurant. Vaig veure com pretenien aterrar al nostre aparcament i amb el pijama vaig sortir corrents cap a baix a veure què havia passat. La meva germana va anar a parlar amb un senyor que va sortir de l’helicòpter i ens va demanar permís per deixar la màquina a l’aparcament, perquè hi havia molta boira i no podien continuar, ja que com diem nosaltres “estaven sota mínims de visibilitat”. Es van quedar a dinar i vaig estar parlant amb ells i em van tornar de nou les ganes pel tema i em van animar a fer-ho. Més tard, van venir uns senyors de Sabadell d’una companyia que actualment fa les revisions dels helicòpters que la meva escola té i van estar parlant amb mi. Això va ser prou motiu perquè em tornés a donar el gust per volar. A més, va ser espectacular veure sortir un helicòpter de l’aparcament de casa meva.
Quin és el perfil de persones que estudien aquest curs amb tu en aquests moments?
Nosaltres som la promoció 27, la més gran que ha tingut mai a l’escola. Som 51 persones entre els d’avió i helicòpter. La veritat és que estic content amb aquesta gent perquè son agradables, t’ho passes bé amb ells. Riem molt i no hi ha cap mena de mal rotllo entre ningú. Amb ells sóc molt obert, igual que ells amb mi. Quan necessites ajut, no te’l neguen i viceversa i quan toca estar atent ho estem i tots anem a aprendre, no a passar l’estona. Jo vaig a aquesta escola per la tarda. Un cop que vaig anar pel matí vaig poder comprovar que la gent dels matins és diferent. És un ambient més similar al d’un institut: no fan cas del professor, estan amb la consola, xerrant, i penses: amb els calers que val i no ho aprofiten! De tota manera, molta gent que estudia amb mi està mot ben servida econòmicament. Una cosa que et farà gràcia és el “pique” que tenim a l’escola entre els que estudiem helicòpter i els que estudien avió. Sempre uns defensen que el que ells porten és millor, fent menyspreus l’un a l’altre però sempre de forma sana, sense anar més enllà, sense mala intenció. Per exemple, els d’avió ens diuen “molinillo” i nosaltres els diem que quan ells s’estavellen ens troben en faltar perquè som qui els rescatem.
De tota manera, imagino que no és molt habitual que una persona de 19 anys estudiï per ser pilot. Suposo que deu ser un cas bastant atípic…
Sí que es veritat que no hi ha molta gent de la meva edat, però n’hi ha uns quants. Els que ho són, són gent que els ha agradat sempre aquest tema com a mi, però a la classe pots trobar gent de 21, 25, 29, 30, 40 anys, de totes les edats.
Quina és la durada d’aquest curs de pilotatge d’helicòpters?
Aquest curs està preparat per completar-lo en any i mig, dos anys com a molt, però això és anant bé, aprovant a la primera, sense endarrerir-te en res.
En aquest curs hi predomina la teòrica o les classes pràctiques de pilotatge?
En aquest curs predomina més la teòrica, ja que és més econòmica una classe de teòrica que no una de vol, però igualment n’hi ha força de les dues coses.
Com va ser la teva experiència quan vas pilotar per primera vegada?
Va ser increïble, ja des del primer moment em va dir l’instructor que agafés els comandaments i me’ls va deixar portar mentre anàvem al camp que sempre utilitzem per fer pràctiques. Veia tots els cotxes petits i que era súper complicat dominar la màquina. De fet, encara continua sent-ho però ara em resulta més fàcil. A més, va ser una situació improvitzada: vaig anar a parlar amb l’instructor per veure quan començaríem a volar i em va dir si volia sortir en dues hores. Efectivament, li vaig dir que sí tot entusiasmat. Més tard, quan vaig agafar el meu cotxe per tornar cap a casa em va donar la sensació que duia un Ferrari, tot anava suau i ràpid perquè l’helicòpter vibra molt, fa molt soroll, i sembla que vagis a poc a poc, tot i que la velocitat de creuer són 70 nusos, uns 130 km/h.
Com consideres que ha de ser una persona per poder dedicar-se a això? Quin perfil, caràcter o físic ha de tenir?
El que ha de tenir són ganes de volar, i és que moltes vegades veus que no et surt bé i plegaries i te n’aniries a casa teva, perquè requereix molta concentració. A tema de perfil, has de tenir el cap fred per saber reaccionar davant de qualsevol situació sense posar-te nerviós. I a tema de condició física, et fan passar unes proves mèdiques de tot tipus, ja sigui respiratòria, visual, d’oïda, una prova de drogues, cardíaca, neuronal (per trobar malalties com l’esquizofrènia), psicològica, psiquiàtrica... I també per descomptat has d’estar dins dels límits de pes per tal que la màquina et pugui aixecar.
Per últim, em podries explicar alguna experiència que t’hagi agradat especialment des que estàs fent aquest curs?
L’experiència que més m’ha agradat va ser una que vaig tenir fa poc, el 7 d’abril del 2008. Vam anar a volar com sempre al camp de Castellar. Anàvem mirant els instruments i anàvem comentant, i aixeco la mirada i vaig dir “ostia” i l’instructor aixeca la mirada i diu “Elies no me asustes de esta manera”. No es veia res 10 metres més enllà, no per boira sinó per una cortina d’aigua que ja començava a mullar-nos els vidres, i ell tot tranquil va dir “180 y ya está. Vamos, media vuelta”, ja que una de les coses més importants en el tipus de vol que faig ara, el VFR, és no perdre mai el contacte visual amb el terra i tenir un mínim de visibilitat. Llavors, vam anar tirant recte fins arribar a Sant Andreu de la Barca, i jo li vaig dir que a l’altre cantó de la muntanya estava casa meva (a Vallirana). Vam continuar cap a Gelida, i ell no em va dir cap on ens dirigíem realment. Vam tombar cap a Avinyonet i li vaig dir que molt a prop d’allà estava casa meva. Llavors vam demanar a Barcelona Aproximació una autorització per volar sobre aquella zona. Fent-nos un favor ens van autoritzar i vàrem volar el màxim de baix que podíem per no molestar altres tràfics de la zona. Sobrevolàrem casa meva i vaig poder veure la meva urbanització des de l’aire. Tot just arribava la meva germana i vaig veure com aixecava el cap per mirar-nos però no es va adonar que era jo, ja que no s’ho imaginava. L’instructor va agafar els comandaments i va fer un 360 que ve a ser una volta en un viratge pronunciat, i vam intentar baixar una mica perquè s’adonessin que estàvem allà, i després vam marxar cap a Sabadell.
Bé, sempre m’ha agradat l’espai i les coses que semblen inassolibles, com ho ha estat fins fa relativament poc la navegació aèria, gràcies als germans Wright. El tema de l’aviació sempre m’havia agradat perquè gràcies a això pots arribar a qualsevol punt del planeta, amb una màquina que sembla que mai es pugui enlairar.
Quant fa que vas decidir que volies ser pilot d’helicòpter?
Tota la vida m’ha agradat la idea de volar, però fa qüestió d’un any i escaig que vaig decidir-me per pilotar helicòpters.
Sé que vas intentar entrar a la universitat per estudiar Aeronàutica però, finalment, no vas aconseguir accedir-hi a la carrera per molt poc. Com et vas sentir quan vas veure que no podies dedicar-te a lo que realment desitjaves?
La veritat, m’ho esperava, però volia tenir fe en entrar. Vaig sentir una gran decepció, perquè era com estar perdut, com quan sempre fas una rutina i de cop i volta te la treuen o canvien i no saps què ni com ho has de fer. Doncs el mateix, ja que sempre havia pensat en fer Aeronàutica, i quan vaig veure que havia d’entrar a Obres Públiques no vaig pensar que m’agradés, donat que també és un altre gran repte a superar per mi, doncs el nivell és força alt.
Com ja has dit, malgrat tot, vas entrar a la universitat per estudiar Obres Públiques. Per què Obres Públiques? No té res a veure…
Tens tota la raó, i molta gent m’ho ha preguntat. Jo només veig que és un altre gran repte, amb molta sortida perquè obres se’n fan sempre, ja sigui al costat de casa teva, com en un altre país, i a més, perquè es una carrera prou prestigiada arreu del món. Però un dels motius va ser que conec una senyora que treballa d’administrativa a l’escola de Camins, i ella sempre m’insistia, i ho vaig posar com a preferència a la inscripció universitària, i com no vaig poder entrar per 0,08 em va tocar entrar a aquesta carrera, però el millor va ser que m’ho van enviar per missatge al mòbil quan estava a E.U.A i no m’ho podia creure, estava tan decebut...També vaig decidir-me per aquesta carrera perquè mai se sap com acabarà portant-te la vida, i el tema dels helicòpters no té gaire futur.
De tota manera, t’agrada el que estàs estudiant a la universitat o no t’acaba de fer el pes?
M’agrada molt perquè veig que aprenc moltes coses. A més, és interessant perquè s’han de calcular estructures, aprendre com dissenyar i és una cosa que t’ajuda a obrir la ment, i el nivell és realment alt i per això em motiva, tot i que moltes coses que aprenem ara no ens serviran, però com a coneixement no estan malament.
Et considero una persona atrevida, lluitadora, una persona que ha tingut clar des d’un primer moment el que desitjava i ha lluitat pel seu somni fins al final. Tot i no haver pogut accedir a la carrera que desitjaves, no et va rendir i vas buscar una alternativa, quelcom que t’omplís de veritat per dins, en aquest cas el curs de pilotatge…
És totalment cert això que comentes. No he pogut dissenyar avions ni helicòpters però he arribat a ficar-me en aquest món. Quan t’hi endinses en ell t’adones de tot el que hi ha i són coses que ni t’hauries imaginat fins que no ets a dins. Per altra banda, sí és veritat que quan em proposo una cosa no em sento tranquil fins que la aconsegueixo. I no només tinc aquesta meta, sinó que només es el principi de molts projectes que tinc, que molts d’ells potser no arribi a assolir. Però crec que si només tens una fi i no hi arribes, et quedes sense res. En canvi, si en tens més d’una, intentes anar a per elles i et vas decantant poc a poc pel que hi ha més probabilitat de que puguis aconseguir. Per exemple, m’agradaria arribar a muntar una empresa relacionada amb el que acabi dedicant-me a la vida. També és veritat que no he perdut l’interès en fer aeronàutica, però potser ho faci o potser no, depèn de com em vagi.
Com vas arribar a saber d’aquest curset d’helicòpter? On et vas informar?
Vaig assabentar-me a través d’uns senyors que anaven amb els helicòpters a esmorzar a un restaurant del meu oncle, i a través d’ells vam conèixer l’escola a la què ara vaig, però llavors jo era petit i els meus pares no tenien mai temps per visitar l’escola i es va quedar en l’aire. Però un dia, navegant per internet, vaig mirar escoles de pilot i vaig demanar informació. Si el dia següent no m’hagués trucat un comercial de l’escola per informar-me segur que no hagués acabat anant a visitar-los.
Et resulta complicat congeniar la teva carrera amb el curs de pilotatge d’ helicòpter?
Fàcil no és, perquè als dos llocs tinc exàmens i he d’estudiar molt i no es fàcil portar-ho tot. Però tot és qüestió de ganes, i jo en tinc. M’he de combinar molt bé els horaris i sempre vaig de bòlit.
Veus això del pilotatge com un hobby o com una professió i una futura dedicació?
Aquesta pregunta és molt encertada, perquè no sé si acabaré dedicant-m'hi professionalment, tot i que m’agradaria. I és que, ¿què millor que fer una cosa que t’agrada? Però si no ho aconseguís ho deixaria com a hobby únicament.
Trobes complicat aquest curset de pilotatge?
Una cosa voldria comentar i és que molta gent, només per desconeixement, anomena al que jo faig un “curset”, però de curset no en té res. Et preparen des de zero fins a un nivell on ets capaç de fer qualsevol cosa amb aquestes bellíssimes màquines i sortir de qualsevol situació, ja sigui de treball o d’emergència, i les coneixes com si les haguessis dissenyat tu mateix. Sí que és complicat, però més que complicat és complex, ja que els pilots d’helicòpter, per llàstima o per bé, depèn de com t’ho miris, hem d’aprendre molta teoria d’avió que no farem servir mai. Aviació civil en la seva posició conservadora va canviant molt a poc a poc i ara per ara només t’examines de dos o tres assignatures específiques d’helicòpter, la resta es tot d’avió. Una altra cosa que es important a destacar és que en aquest curs de pilot s’aprova amb un 75%, no amb el 5 de sempre que equivaldria al 50%, i això és un nivell alt d’exigència. A més, quan t’examines de les 14 assignatures ho fas en 3 o 4 dies, i el que suspenguis tens dos oportunitats més per aprovar-ho, però la següent convocatòria és al cap de 6 mesos. Amb tot això i moltes altres coses, a més de la dificultat del temari, crec que queda justificada la paraula curs i no curset.
Et compensa el que estàs fent, malgrat la seva complicació? Et sents ple i bé amb tu mateix quan estudies això i pilotes?
I tant que em compensa! Perquè ja sigui interessant o no en algunes coses, les has d’aprendre per saber el que portes entre mans. Quan volo, el que faig em compensa, pel fet de saber que algun dia puc arribar a ser algú com a pilot. Ara només estic aprenent i sé que l’instructor és amb mi a l’helicòpter i sap en tot moment el que s’ha de fer, però el dia en què porti l’helicòpter jo, i tot el que hi hagi a dins: persones, material, el que sigui... depengui de mi, això m’encantarà. A més, també m’agradaria fer feines, com extinció d’incendis, transport d’òrgans, transport de gent o rescat i salvament marítim. No és el mateix que volar un R22, que és el que jo porto, que sembla un ou amb pales per volar, en una classe d’aprenentatge amb algú al costat que sap més que tu.
De tota manera, tu sempre havies preferit el pilotatge d’avions, més que no pas el d’helicòpters, oi? A què és degut aquest canvi de decisió?
Aquesta pregunta és molt interessant, ja que el meu canvi va ser degut a que a mi m’agradava volar i ser pilot d’avions, ser, com dic jo “l’amo del cel”, però això d’haver d’anar d’un lloc a un altre tantes hores ficat en un tub, perquè no deixa de ser un tub amb ales, no m’acabava de convèncer i a més, els professors d’institut sempre m’havien dit que això no tenia futur i que era millor que fes una carrera. I un bon matí jo estava dormint a casa meva, a sobre del restaurant dels meus pares, i vaig sentir un soroll molt fort. Em vaig despertar exaltat pensant què podia passar. Em va semblar el soroll d’un helicòpter. Llavors, vaig pujar la meva finestra i em vaig trobar just davant meu un helicòpter R44 amb gent a dins mirant cap a mi i al restaurant, i va donar un parell de voltes al restaurant. Vaig veure com pretenien aterrar al nostre aparcament i amb el pijama vaig sortir corrents cap a baix a veure què havia passat. La meva germana va anar a parlar amb un senyor que va sortir de l’helicòpter i ens va demanar permís per deixar la màquina a l’aparcament, perquè hi havia molta boira i no podien continuar, ja que com diem nosaltres “estaven sota mínims de visibilitat”. Es van quedar a dinar i vaig estar parlant amb ells i em van tornar de nou les ganes pel tema i em van animar a fer-ho. Més tard, van venir uns senyors de Sabadell d’una companyia que actualment fa les revisions dels helicòpters que la meva escola té i van estar parlant amb mi. Això va ser prou motiu perquè em tornés a donar el gust per volar. A més, va ser espectacular veure sortir un helicòpter de l’aparcament de casa meva.
Quin és el perfil de persones que estudien aquest curs amb tu en aquests moments?
Nosaltres som la promoció 27, la més gran que ha tingut mai a l’escola. Som 51 persones entre els d’avió i helicòpter. La veritat és que estic content amb aquesta gent perquè son agradables, t’ho passes bé amb ells. Riem molt i no hi ha cap mena de mal rotllo entre ningú. Amb ells sóc molt obert, igual que ells amb mi. Quan necessites ajut, no te’l neguen i viceversa i quan toca estar atent ho estem i tots anem a aprendre, no a passar l’estona. Jo vaig a aquesta escola per la tarda. Un cop que vaig anar pel matí vaig poder comprovar que la gent dels matins és diferent. És un ambient més similar al d’un institut: no fan cas del professor, estan amb la consola, xerrant, i penses: amb els calers que val i no ho aprofiten! De tota manera, molta gent que estudia amb mi està mot ben servida econòmicament. Una cosa que et farà gràcia és el “pique” que tenim a l’escola entre els que estudiem helicòpter i els que estudien avió. Sempre uns defensen que el que ells porten és millor, fent menyspreus l’un a l’altre però sempre de forma sana, sense anar més enllà, sense mala intenció. Per exemple, els d’avió ens diuen “molinillo” i nosaltres els diem que quan ells s’estavellen ens troben en faltar perquè som qui els rescatem.
De tota manera, imagino que no és molt habitual que una persona de 19 anys estudiï per ser pilot. Suposo que deu ser un cas bastant atípic…
Sí que es veritat que no hi ha molta gent de la meva edat, però n’hi ha uns quants. Els que ho són, són gent que els ha agradat sempre aquest tema com a mi, però a la classe pots trobar gent de 21, 25, 29, 30, 40 anys, de totes les edats.
Quina és la durada d’aquest curs de pilotatge d’helicòpters?
Aquest curs està preparat per completar-lo en any i mig, dos anys com a molt, però això és anant bé, aprovant a la primera, sense endarrerir-te en res.
En aquest curs hi predomina la teòrica o les classes pràctiques de pilotatge?
En aquest curs predomina més la teòrica, ja que és més econòmica una classe de teòrica que no una de vol, però igualment n’hi ha força de les dues coses.
Com va ser la teva experiència quan vas pilotar per primera vegada?
Va ser increïble, ja des del primer moment em va dir l’instructor que agafés els comandaments i me’ls va deixar portar mentre anàvem al camp que sempre utilitzem per fer pràctiques. Veia tots els cotxes petits i que era súper complicat dominar la màquina. De fet, encara continua sent-ho però ara em resulta més fàcil. A més, va ser una situació improvitzada: vaig anar a parlar amb l’instructor per veure quan començaríem a volar i em va dir si volia sortir en dues hores. Efectivament, li vaig dir que sí tot entusiasmat. Més tard, quan vaig agafar el meu cotxe per tornar cap a casa em va donar la sensació que duia un Ferrari, tot anava suau i ràpid perquè l’helicòpter vibra molt, fa molt soroll, i sembla que vagis a poc a poc, tot i que la velocitat de creuer són 70 nusos, uns 130 km/h.
Com consideres que ha de ser una persona per poder dedicar-se a això? Quin perfil, caràcter o físic ha de tenir?
El que ha de tenir són ganes de volar, i és que moltes vegades veus que no et surt bé i plegaries i te n’aniries a casa teva, perquè requereix molta concentració. A tema de perfil, has de tenir el cap fred per saber reaccionar davant de qualsevol situació sense posar-te nerviós. I a tema de condició física, et fan passar unes proves mèdiques de tot tipus, ja sigui respiratòria, visual, d’oïda, una prova de drogues, cardíaca, neuronal (per trobar malalties com l’esquizofrènia), psicològica, psiquiàtrica... I també per descomptat has d’estar dins dels límits de pes per tal que la màquina et pugui aixecar.
Per últim, em podries explicar alguna experiència que t’hagi agradat especialment des que estàs fent aquest curs?
L’experiència que més m’ha agradat va ser una que vaig tenir fa poc, el 7 d’abril del 2008. Vam anar a volar com sempre al camp de Castellar. Anàvem mirant els instruments i anàvem comentant, i aixeco la mirada i vaig dir “ostia” i l’instructor aixeca la mirada i diu “Elies no me asustes de esta manera”. No es veia res 10 metres més enllà, no per boira sinó per una cortina d’aigua que ja començava a mullar-nos els vidres, i ell tot tranquil va dir “180 y ya está. Vamos, media vuelta”, ja que una de les coses més importants en el tipus de vol que faig ara, el VFR, és no perdre mai el contacte visual amb el terra i tenir un mínim de visibilitat. Llavors, vam anar tirant recte fins arribar a Sant Andreu de la Barca, i jo li vaig dir que a l’altre cantó de la muntanya estava casa meva (a Vallirana). Vam continuar cap a Gelida, i ell no em va dir cap on ens dirigíem realment. Vam tombar cap a Avinyonet i li vaig dir que molt a prop d’allà estava casa meva. Llavors vam demanar a Barcelona Aproximació una autorització per volar sobre aquella zona. Fent-nos un favor ens van autoritzar i vàrem volar el màxim de baix que podíem per no molestar altres tràfics de la zona. Sobrevolàrem casa meva i vaig poder veure la meva urbanització des de l’aire. Tot just arribava la meva germana i vaig veure com aixecava el cap per mirar-nos però no es va adonar que era jo, ja que no s’ho imaginava. L’instructor va agafar els comandaments i va fer un 360 que ve a ser una volta en un viratge pronunciat, i vam intentar baixar una mica perquè s’adonessin que estàvem allà, i després vam marxar cap a Sabadell.
1 comentari:
vull un fill teu
Publica un comentari a l'entrada