divendres, 26 de març del 2010

"Todo es pensamiento", el yoga, más allà que una práctica

¿Como describirías el yoga, qué es para ti?


Des del punto de vista más occidental, el yoga es un conjunto de técnicas que ayudan al ser humano tanto a nivel físico, mental y emocional. Una explicación más oriental, basada en los textos tradicionales, lo describe como un constante trabajo para un conocimiento profundo de una realidad espiritual que se encuentra mucho más allá de esta parte puramente física, mental y emocional. Te va acercando a esta parte más espiritual a través de un desarrollo de conciencia cada vez más elevado.

Pero a nivel más personal…

El yoga tiene un proceso de desarrollo en que los acontecimientos van fluyendo con el tiempo. Al principio no se conoce bien lo que uno hace; pero a medida que vas practicando año a año constantemente de manera seria y sincera tu concepción va cambiando. Un típico ejemplo sería el de aquella persona que hace yoga por el dolor de espalda que poco a poco también va notando los beneficios de relajación y lo aplica a su vida cotidiana. Esta escala va subiendo con los años: ya que vas entendiendo esto no como un simple ejercicio, si no en conseguir este estado de consciencia diferente.

¿Recuerdas tu primer contacto con el yoga?

Tenía 19 años entonces, y en esa época vivía en Reus. Una prima mía se apuntó a un centro de yoga con motivo de unos problemas personales que ella tenía. Le gustó mucho, y empezó a hablarme sobre las clases. Durante aquel tiempo, el yoga no se conocía mucho y aparte, se asociaba mucho a esas personas un poco “hippies” de manera despectiva. Empecé a practicar y me gustó mucho hasta que a los 26 años me metí completamente en el tema; sentí que mi vida estaba dirigida primordialmente hacia al yoga.

¿Que fue lo que te marcó para dar el gran salto y establecerte por tu cuenta y montar este estudio?


Me trasladé de Reus a Barcelona para hacer un curso de formación en un centro de yoga porqué me enteré de que allí habían unos profesores muy interesantes de Canadá. Como conecté muy bien con el grupo, me invitaron a vivir en el centro con ellos. La norma de la comunidad era básicamente compartir: todo es de todos. Al ser la ultima en llegar, yo recibía menos que los demás económicamente, pero si que aprendí mucho sobre técnicas de yoga. En esa comunidad también se encontraba Javier: el duró 6 años dentro mientras que yo, unos 3 y medio. Los dos trabajábamos codo a codo, nos hicimos muy amigos y de hecho fuimos pareja. Justo después de estos 3 años y medio, decidimos que ya era nuestro momento: teníamos la experiencia y la motivación necesaria. Lo abrimos justo hará nueve años, (no habían muchos centros de yoga tan grandes ni tan abiertos a un público general). Encontramos este local y efectivamente, las cosas salieron bien; ya llevábamos un centro de yoga, la cosa era que no era nuestro.

¿Como todo nuevo negocio, que fue lo que más os costó?

Tuvimos suerte de que des del principio la cosa fluyera bien. Trabajamos muy duro, hicimos publicidad… Le dedicamos muchas horas pero eso es el precio que se ha de pagar al abrir un centro. El primer año y medio fue muy duro ya que estábamos solo Javier y yo para todo; no como ahora, que contamos con muchos colaboradores. Lo más duro fue esto: tanta dedicación y energía hasta el punto que sólo existía esto durante varios meses.

¿Por qué el yoga tiene últimamente tanto éxito aquí en Barcelona, la cultura occidental?

La verdad es que no puedo darte una respuesta muy precisa a esta pregunta. El yoga en EUA hace nueve años ya tenía la fuerza que tiene aquí. Hay como un efecto boom que lleva poco a poco las cosas aquí también. Lo que más conozco es esta influencia americana.

Es curioso que sea América quién nos lo traiga, no el propio oriente…

Hace a lo mejor 20 años, si que había más una influencia de oriente a occidente pero en el caso de España, había cuatro profesores de yoga cosa que ahora hay muchísimos. Los profesores de hace 20 años si querían ir a la India a aprender yoga eran tachados de “colgadísimos”… La idea del yoga y su aprendizaje estaba rodeada de prejuicios.
Por otro lado, otra explicación que le doy es el caos que vivimos hoy en día en nuestra sociedad. La gente tiene mucho estrés y ansiedad en tener y conseguir una buena casa, un buen coche… eso provoca muchas veces que descuidemos el cuidarnos de verdad a nosotros mismos.

Hace poco me leí el famoso libro llamado: El secreto de Rhonda Byrne y le veo muchas similitudes a la filosofía yogui y el control de los pensamientos: ¿es eso casualidad, que el universo puede darte todo aquello que tu le pidas?

A nivel de mi experiencia cuando yo estoy feliz, entran en mi vida cosas positivas, si que soy capaz de atraerlas y viceversa, ahuyentarlas cuando tengo actitudes negativas. La experiencia me hace conocedora de este tipo de atracción. Es importante tener un cuidado mental, vigilar que los pensamientos no sean dañinos… todo esto si; lo demás (el universo te da lo que pides i etc.) ya es de nivel muy avanzado. En cuanto al libro, si que creo que cogen ideas de oriente i las indexan de manera que la psicología occidental lo entienda.

¿Una persona que no crea en el yoga puede notar algún beneficio mental, o es que esta bloqueada por sus pensamientos?

Suelen haber muchos prejuicios. A lo mejor a estas persones lo que les va bien son otras actividades, como ir a correr. El hecho creo que es la medida en que estás abierto a aquello que te están dando. Esto es incluso más importante que creerte o no su filosofía.

¿Religión y yoga están reñidos, por ejemplo, el cristianismo puede una persona cristiana encontrar en el yoga la espiritualidad que busca?

Es absolutamente compatible, y tampoco se debe generalizar. Yo personalmente he visto casos de todo. Va más a nivel personal. Bajo mi entendimiento, entrando en un plano más religioso, todas las religiones hablan de lo mismo, lo único, es con nombres diferentes. Todos tienen unos valores, patrones éticos, normas…Son los hombres los que las estropean, a las religiones. Toda mi vida he estudiado en un colegio de monjas, y mira, nunca antes he tenido un respeto tan grande en una iglesia como antes de haber practicado yoga. Toda la educación que no me llegó de pequeña la he podido comprender gracias a esto, mantener una conexión espiritual.

¿Que nos aporta moralmente el yoga?


Justo esta es la parte más difícil del yoga. No hay progreso sin esta parte moral. Justamente, aquello que predicaba Ghandi con la no-violencia, estudio de las escrituras… hay muchos libros interesantes que hablan del tema. En clase no se habla de ello porque nos adaptamos a lo que el público pide. En general al público occidental le da menos miedo que le digan: “estira la pierna” que no “intenta no crear malos pensamientos, no desees el mal etc…” se genera una actitud de desconfianza. Cuando un estudiante quiere profundizar es cuando se encuentra con toda esta parte.

¿Y esta parte se encuentra durante la práctica o es como un colegio: “te sientas y escribes”?

Vas leyendo, recibes información y esa información es lo que tienes que poner en la práctica y vas descubriendo que ser una buena persona no es tan fácil como parece; se ha de hacer un esfuerzo consciente, es realmente un esfuerzo importante. Uno se ha de creer esta importancia de ser una buena persona no sólo ya para los demás, sino para uno mismo. Todas las filosofías: (cristianismo, budismo, taohismo…) todas las escrituras hablan de estos temas. Luego, los que corrompen y distorsionan, son las personas tanto los que piensan que su religión es la única como los que tienen una fe ciega y obsesiva.

¿A que es lo máximo que podemos aspirar practicando yoga?


En la teoría lo máximo es reconocer la esencia de tu verdadera naturaleza. Dicho de una manera sintética, es una experiencia sobre ti mismo que relaciona tu identidad fuera de tu cuerpo, de tu mente, tus emociones. Hay una parte de ti que es permanente que también se encuentra en todo aquello que existe.

dijous, 25 de març del 2010

Dani Gil: “Entrar en un lloc abandonat és com fer un viatge al passat, traslladar-se a una altra època”

Dani Gil té 27 anys i va néixer a Barcelona però fa poc que s’ha independitzat i actualment resideix a Viladecans. Només fa tres anys que va començar a visitar llocs abandonats però afirma que de petit ja li agradava explorar o fer excursions a la muntanya. Actualment ha convertit el seu hobby en una de les seves grans passions, fins i tot, es planifica les vacances per continuar visitant llocs nous. Per poder mostrar-los a tothom va crear un blog: http://www.ultima-visita.blogspot.com/ que compta amb un gran nombre de visites diàries. A més, també col·labora en un fòrum, CELA (Club de Exploradores de Lugares Abandonados), que compta amb una televisió per Internet on es pengen vídeos dels llocs visitats.

“Exploradors urbans” és com us definiu. Per ser-ho, quins requisits creus que s’han de tenir? Teniu algunes normes?

Crec que per ser un bon explorador urbà s’han de tenir clares i complir una sèrie de normes molt senzilles i fàcils que es podrien resumir en quatre punts. En primer lloc, no ser vistos, ni en entrar, ni en sortir. En segon lloc, no trencar mai cap finestra ni forçar cap porta per entrar. Si no es pot entrar de manera natural esperarem una altra ocasió. Tampoc es pot robar cap objecte dins del lloc abandonat. Ni pintar les parets, és a dir, no vandalitzar el lloc. L´únic record que ens emportem son les fotografies que obtenim. Per últim, tractem de preservar aquests llocs abandonats no publicant les localitzacions, únicament ho compartim amb gent de la nostra confiança.

Com va sorgir la idea de començar a visitar llocs abandonats i de crear un fòrum exclusivament dedicat a això?

Tot va començar al setembre de 2007 quan estava passant uns dies a casa d’uns amics de Saragossa i em van proposar fer una visita a un poble de Terol que es diu Aliaga per entrar en una central tèrmica abandonada. Al principi em va sobtar, i més encara quan em van explicar que ells visitaven llocs abandonats. En aquell moment ho veia com una afició freak. Tot i així, els vaig acompanyar i l’experiència va ser molt positiva. Em va agradar tant que quan vaig arribar a Barcelona vaig començar a introduir-me en aquest món. El primer que vaig fer va ser registrar-me al CELA que ja feia 3 anys que existia i on, a poc a poc, vaig anar coneixent a gent amb la mateixa afició.

Actualment, quants membres hi ha al fòrum?

El CELA té més de 1000 persones registrades. Tot i que només hi participen uns 40 o 50 d’arreu d’Espanya. D’aquests, només ens coneixem personalment i hem coincidit en sortides 20. Encara que al final cadascú acaba explorant amb la gent que té més confiança.

Teniu algun espai reservat únicament pels membres?

Sí. Hi ha una zona on només pot entrar la gent de confiança. Bàsicament som els que ens coneixem en persona i dels que coneixem al 100% les seves intencions. Actualment a Espanya només hi ha 17 persones membres del CELA que tinguin accés a aquest espai.

Hi ha més dones o homes?

Hi ha homes i dones, encara que no ho sembli aquesta afició també té adeptes femenines.

Quants llocs has visitat en total i amb quin et quedaries si n’haguessis de triar un?

Molts, hauré visitat prop de 100 llocs abandonats entre Espanya, Bèlgica, França, Regne Unit i Alemanya i la veritat és que m’és difícil triar-ne un. Sobretot guardo amb molt d’afecte un parell. La primera fábrica en bon estat que vaig visitar, ara fa més de dos anys. Es deia “Forners de Mataró, S.A.” i fa poc que l’han destrossat. Quan hi vaig entrar encara es podien veure els ordinadors a les oficines. També destaco un castell que vam visitar a principis d’aquest any i que ho conservava absolutament tot, inclús documents que dataven de 1890, roba, una armadura medieval, els mobles, etc.

Quina sensació es té quan s’entra en un lloc abandonat?

És una sensació d´incògnita, de no saber que et trobaràs, de no saber el que t´espera quan gires un passadís, quan obres una porta o quan tafaneges dins d´un armari. Tot això unit al silenci que es palpa a l´interior d´aquests llocs i a l’olor. És un cúmul de sensacions molt diferents i sovint contradictòries.

T’has trobat en alguna ocasió amb impediments per part de les autoritats a l’hora d’accedir a algun un lloc abandonat?

Sempre, perquè estem en la línia de la il·legalitat. Encara que mai trenquem res, ni robem, no deixem d´estar fent una incursiò a una propietat privada i, si volen, ens poden buscar un problema. Tot i així, fins ara mai n’he tingut cap. Només un parell de vegades ha entrat la policia a buscar-nos en un lloc abandonat. Una va ser en un parc aquàtic on vaig poder escapar-me per la part del darrera i una altra en sanatori de Madrid, on la policia també va entrar a buscar-nos, però ens vam amagar a l’última planta i, afortundament, no van passar del pati exterior.

Quin ha estat l’objecte més curiós que has trobat en alguna de les visites?

N’he trobat moltíssims. Per exemple, pessetes dins un sobre, maquinària totalment preparada per començar a funcionar, material de laboratori, fitxes mèdiques en un antic dispensari de l’any 1950. També recordo una guia de telèfon de l´any 1927 amb la publicitat de l`època. Són moltes coses per només escollir-ne una.

Has viscut durant alguna situació perillosa durant alguna visita?

Perillosa la veritat és que no. Abans d´entrar en un lloc sempre ens assegurem que no estigui vigilat i que no hi hagi ningú al voltant que pugui avisar a la policia. També en verifiquem l’estat. Fins ara mai hem tingut cap ensurt ni ens ha caigut un sostre o una paret.

Una situació sorprenent...

Va ser quan ens va enxampar un vigilant de seguretat en un lloc abandonat que era propietat d´AENA. Quan ens pensàvem que avisaria la policia em va dir que m´havia vist per la tele i que coneixia més o menys la nostra afició. Finalment i després d’algunes preguntes ens va deixar marxar.

Hi ha fòrums a nivell europeu o internacional?

Les trobades a nivell europeu les organitza un fòrum anomenat URBEXFORUM, que és com el CELA però a nivell europeu i en el qual només es pot participar en anglès. Vaig tenir la sort de ser el segon espanyol acceptat com a membre amb accés a tots els apartats fa dos anys. Actualment en som uns 5 o 6 en total.

El Club CELA ha participat en trobades a nivell europeu, com s’organitzen? Col·laboreu amb fòrums locals dels llocs que visiteu o n’hi ha algun que concentri a gent de tots els països?

L' Explo és com s’anomena aquesta trobada anual que s´organitza una vegada a l´any per la zona de Bèlgica o d´Alemanya. Es visita un lloc que sol estar tancat i amb vigilància. Cal dir que prèviament s’obtenen els permisos correspontents. L’objectiu és interactuar amb exploradors d’aquests països. He de dir que en els últims dos anys, només hem sigut 3 espanyols en aquesta trobada. Esperem que aquest any s’animi algú més.

Amb l’ajuda dels blogs heu pogut arribar a molta més gent que si ho haguéssiu hagut de fer a través dels mitjans convencionals. Consideres que és un avantatge o un inconvenient, el fet que més gent conegui aquests llocs i que els visiti?

Vaig crear ULTIMA - VISITA perquè volia compartir les meves fotos i experiències a la xarxa i així poder arribar a la gent, però reconec que es un problema. L´any passat hi va haver un boom amb aquesta afició. Ens van convidar a participar en programes a nivell nacional, com per exemple a MILENIO 3, d´Iker Jimenez o, a Radio Nacional d´Espanya. També a programes de televisió com “A Fondo” d´Antena 3 o “GENTE” de TVE. Aquesta afició, que fins aleshores era minoritària, es va fer més global i el CELA va patir una invasió de noves incorporacions. Lamentablement, la gent no sempre compleix les nostres normes i vandalitza aquests llocs. Ens hem endut algun disgust però procurem mantenir en secret la localització dels millors llocs per salvaguardar-los d’aquesta gent.







Javi Baena, extècnic forestal del Graf i gerent de Vallfirest S.L.: “Les idees de bomber són molt importants per la meva empresa”


Javi Baena és un jove de 25 anys que el 2007 va decidir deixar la seva feina de tècnic forestal i crear Vallfirest S.L., una empresa destinada a la investigació i el desenvolupament de noves eines en el món de l’extinció dels incendis forestals. La primera eina que va inventar, la Gorgui, és utilitzada per bombers d’arreu del món.

A què et dedicaves abans de crear Vallfirest?

Jo vaig estudiar enginyeria forestal i en tema d’incendis vaig treballar de vigilant forestal pels boscos de Vallgorguina, vaig veure que era un tema que m’interessava i vaig tenir la sort de poder entrar a la unitat tècnica Graf durant tres campanyes. Vaig marxar a fer una campanya de tècnic d’incendis a Portugal, 5 mesos assessorant nous grups que es formaven tipus Graf, i després ja vaig montar l’empresa.

Com arribes a crear Vallfirest?

Bàsicament em surt la idea de diferents eines noves per incendis forestals, començo a fàbricar-les a nivell domèstic, començo a veure que hi ha possibilitats de vendre a nivell industrial i monto l’empresa per poder-les vendre.

De què t’ha servit la carrera d’enginyeria forestal?

L’enginyeria forestal m’ha donat la base per conèixer el sector dels incendis forestals en el que treballo. Em va donar els coneixements que necesitava per treballar en aquest sector però no per desenvolupar una empresa com Vallfirest. Perquè no tinc ni coneixements de marketing, ni de direcció d’empresa, ni de contabilitat, ni d’economia… O si els tinc, els tinc molt bàsics.

Com t’ho has anat fent sense aquests coneixements per tirar endavant l’empresa?

Doncs amb asessorament extern, assessories, amb estudi. Ara mateix estic realitzant un curs de direcció d’empreses a la universitat oberta a distància i traient formació d’on puc. Trec coneixements d’on puc.

Crear Vallfirest va ser una aposta molt important.

Sí, em vaig desvincular de bombers de la Generalitat que és on estava treballant i vaig apostar per la meva pròpia empresa. Econòmicament va ser una aposta molt important, no només meva sinó també a nivell familiar. Ara fa tres anys que vaig montar l’empresa i no me’n penedeixo pas d’haver donat el pas, però sí que és difícil començar i veurem amb els anys quins són els fruits. Hi ha molts dies que et planteges què és el que has fet.

Quès és el que fa que acabis creant Vallfirest?

Persones de confiança, excaps, que em diuen que tinc productes bons en un sector que fan falta productes com els meus. Em diuen que ho provi, que monti l’empresa i a veure què. En un primer moment no havia de dedicar tota la meva jornada a l’empresa. Jo pretenia continuar fent la meva feina de tècnic en incendis forestals, feines de campanya, i a més a més tenir uns productes per distribuir. Però vaig començar, l’empresa em va anar absorbint, em van començar a sortir noves idees, vaig començar a dissenyar nous productes i m’hi he tingut que acabar dedicant a jornada complerta.

Quan decideixes fer el pas i crear l’empresa, què et diuen a casa?

A la meva família al principi li va costar molt perquè estar a Graf els últims quatre anys i de sobte desvincular-me d’aquell camí, d’aquella aposta, doncs els hi va sobtar i van posar en dubte la meva idea de montar l’empresa. Finalment vaig prendre la decisió, no sé si raonada o no, i al final em vaig deixar endur.

Quins són els teus invents?

La primera eina que vaig inventar va ser la Gorgui, que és una eina multifuncional.Després vaig fer l’antorxa petita de goteig, bombes portàtils d’alta pressió i nous equips de protecció dins de vehicles. Vaig començar amb la Gorgui però després l’I + D s’ha anat exagerant cada vegada més .Una idea m’ha portat a l’altra i cada vegada he escoltat més el personal que treballa en incendis forestals i m’han anat demanant més coses que faltaven i després jo les desenvolupo i les acabo fabricant. Els bombers em diuen les necessitats que tenen, penso com solucionar-les i intento crear productes que satisfacin aquestes necessitats.

Quin és el procés des de que tens la idea fins que s’acaba fabricant l’eina?

És un procés dur, sobretot econòmicament, i encara més en el meu cas perquè no em puc dedicar a l’I +D de manera íntegra. M’haig de dedicar a les altres feines de l’empresa, les d’administració: fer pressupostos, factures, problemas varis que no em permeten estar les vint-i-quatre hores dissenyant productes i pensar en nous projectes.

La Gorgui va ser l’inici no?

La Gorgui és l’emblema de l’empresa, és una eina que bàsicament compleix les funcions de les quatre o cinc eines que s’utilitzen en incendis forestals, les quals no eren eines dissenyades expressament per incendis sinó que eren eines que provenien de l’agricultura i que portaven utilitzant-se desde fa 50 o 60 anys. L’objectiu va ser reunir en una sola eina les funcions mínimes i més interessants d’aquestes eines, de manera que es convertís en una eina vàlida per l’extinció d’incendis. I bàsicament el que fa és que augmenta l’operitivitat, augmenta l’eficiència, facilita el transport, i va ser una idea que suposo que va tenir molta gent abans que jo però ningú la va tirar endavant amb èxit.

Tot va començar amb la Gorgui 1, ara la 2. Vindrà la 3? Es pot milllorar enacra més?

Es pot millorar però suposo que amb quatre o cinc anys quan surtin materials que no siguin ferros i tinguin dureses importants i siguin reciclats es podrà millorar. Però pel que fa el disseny, està portat al límit.

T’agradaria tornar al Graf?

Tinc la sort de poder continuar fent feines de Graf gràcies a un conveni i gràcies a la meva participació en el desenvolupament d’aquests productes de bombers i de tant en tant vaig a provar el meu material. Però no és el mateix que participar activament en extinció ni poder estar en campanya. Ho trobo a faltar a vegades, però bé, és la part a la que he tingut que renunciar després de crear l’empresa.

La impossibilitat de dedicar-te més a l’extinció seria la part negativa d’haver creat l’empresa. I la positiva quina seria?

Bé, és el fet que es tracta d’un projecte personal i t’omple veure que els teus productes canvien i milloren el món dels incendis forestals .

Vas començar des de zero. Com ha anat?

M’ho he fet tot jo. En un primer moment vaig necessitar suport econòmic de la meva família i després també he necessitat l’ajuda de bancs i de socis perquè necessites molta liquidesa econòmica per qualsevol projecte. L’I +D és molt car. Necessites ajudes.

Els americans ja estan copiant la Gorgui. Com ho portes?

Intentes fer patents però avui en dia el tema de les patents és un tema complicat i quan te n’adones que t’estan copiant fa ràbia, però per altra banda veus que vas per bon camí ja que t’estan intentant imitar. El que faig per lluitar amb la competència és seguir treballant, fent nous productes, fent marca, fent nom i procurant que els teus productes siguin molt millor que els altres i procurant que les administracions a l’hora de comprar una eina comprin la de Vallfirest, per qualitat i per nom.

Parles de marca. Com veus la marca Vallfirest?

Mirat des de fora començo a veure ja bons productes, bones distribucions, veig bon nom, veig reconeixement a la meva feina. Reconeixement de companys bombers que estan treballant en campanyes d’incendis, veig que és coneguda i que la marca té bon nom. Això t’omple de debò i fa que te’n vagis a dormir tranquil.

En quins projectes estàs treballant en aquests moments?

Penso que a partir d’ara, i després del que va passar a Horta de Sant Joan a l’estiu, el futur està en sistemes d’autoprotecció i equips de protecció en cas d’accident, tant en vehicles com fora. Equips de respiració d’emergència. En aquest camp és en el que m’he centrat aquests últims mesos.

Què va faltar a l’incendi d’Horta??

Bàsicament els equips de respiració en cas d’emergència que haguessin evitat la intoxicació per monòxid. I amb aquests sistemas algun dels cinc bombers morts hagués pogut salvar la vida.

No el portaven?

No es portaven, no s’utilitzaven en el món dels incendis forestals perquè no estaven dissenyats per poder portar a sobre. El volum i el pes no són els adequats per tal que els bombers els puguin dur a sobre en l’extinció d’incendis.

Vallfirest ha fet aquest equip?

Sí, Vallfirest ha fet a aquest equip de respiració pensat i dissenyat per poder dur en l’equip bàsic d’un bomber.

Quines són les teves prespectives de futur?

Espero que aquests productes que invento es converteixin en necessaris dins del món dels incendis forestals, i que el nou material que estem desenvolupant s’estabilitzi. Les perspectives són bones.

Quin és el camí que creus que has de seguir?

Continuar sempre escoltant les necessitats dels bombers per satisfer-les. Crec que aquest sector no tenia una empresa com Vallfirest amb personal que conegués les necessitats i disposada a gastar temps i diners en la investigació i desenvolupament de nous productes.

El contacte amb els bombers és el que et permet desenvolupar els teus projectes?

Aquest contacte és la base dels meus projectes. Si Vallfirest no tingués contacte amb els bombers Vallfirest passaria a ser una empresa com totes les altres, una empresa distribuidora. És importantíssim estar al costat dels professionals, escoltar-los i intentar satisfer les seves necessitats. Les idees de bomber són molt importants per la meva empresa.

La Mònica és una més

Antoni Jové Brulles és pare de la Mònica, una noia de 38 anys amb síndrome de Down. El seu dia a dia no és com el dels demés, però tampoc és gaire diferent. Junt amb la seva dona i els seus dos altres fills són una família com qualsevol altre.

Conscienciat de la importància de millorar la situació de les persones amb aquesta síndrome, treballa com a voluntari a la Fundació Aspasim, la qual té com a objectiu “la integració, assistència, rehabilitació i atenció integral de persones amb retard mental greu”.

Vaig a veure a l’Antoni i la seva filla a dos quarts de set de la tarda i m’obren les portes de casa seva i de la seva experiència amb un somriure.

Primer de tot, què és la síndrome de Down?

És una alteració genètica al cromosa 21. N’hi ha un cromosoma de més, per això es pot dir que hi ha un trio al 21, perquè en comptes d’haver-hi dos, n’hi ha tres. Realment no sé perquè passa, és l’atzar pur i dur.

Moltes dones saben de l’existència d’aquesta en els seus fills durant la gestació. Quan ho veu saber vosaltres?

Ho vem saber quan va néixer, no abans. Al moment ho vaig veure per les seves faccions perquè tenia els ulls obliqus, les mans curtes, el front molt pla... Llavors, als quatre dies el pediatra ens ho va dir.

No ho van detectar durant l’embaràs perquè en aquella època no hi havia control. Tan sols li van fer a la meva dona una analítica per veure si podia tenir alguna malaltia hereditària i ens van dir que no.

Suposo que l’inici no va ser fàcil o si més no, com el d’altres pares.

L’inici és molt complicat. Quan te n’adones se t’ensorra el món, sobretot perquè no t’esperes que les coses surtin així. Però nosaltres, la parella, al estar ben avinguts, ho vem acceptar i vem tirar endavant. No et queda una altre, o t’ensorres o lluites i continues.

La Mónica no és filla única, sinó la mitjana de tres germans. Com ha estat i és la relació amb ells?

Perfecte. Ha estat educada igual que els seus germans, no ha estat gens mimada. Sí que és veritat que li hem prestat més atenció perquè té més dificultats que ells, però mai ha estat tractada a casa com si fos especial o diferent i això és molt important pels meus tres fills, perquè així s’han sentit al mateix nivell.

La síndrome de Down no afecta a totes les persones per igual. Tots sabem que algunes persones tenen més dificultats o retard que d’altres. En quin grau està la teva filla?

La veritat és que no es pot determinar. Hi ha alguns que van a la universitat i d’altres són molt profunds i no poden ni tan sols menjar sols.

La Mònica va sola pel carrer i es dutxa sola...és molt autònoma.

Tot i així, no hi ha ben bé graus, això és com les altres persones, no tots som iguals, alguns tenim més dificultats per fer unes coses que altres.

La Mònica té una miopia molt acusada i altres tenen problemes de cor.

Fa uns anys morien abans, però ara per sort, porten una vida més normal. La medicina ha ajudat molt en això.

Quines dificultats té la Mònica respecte els altres?

Sobretot té dificultats d’aprenentatge, però no totes les persones tenen les mateixes dificultats. N’hi ha que llegeixen, però no saben el que llegeixen i n’hi ha que sumen, però no saben el que sumen.

Nosaltres vem creure que era millor que aprengués a anar sola pel carrer i a valdre’s mínimament per ella mateixa, en comptes de llegir o sumar. Tot i així és com si tingués sis o set anys i per això no pot fer-se el menjar ni pot fer altres tasques.

I ella n’és conscient de les seves dificultats?

Doncs no ho sé. Quan veu algú com ella pel carrer diu “mira, un colega”. Ho porta bé, és súper feliç. Només sentint-se estimats son súper feliços.

Així, en parleu obertament a casa.

Totalment. No hi ha res a amagar. Cadascú és com és, ni millor ni pitjor, sinó un més.

Suposo que el vostre suport és imprescindible per ella.

Evidentment. És el més important.

Quines activitats duu a terme la Mònica durant el dia? Va a algun centre especialitzat?

Va cada dia a un taller ocupacional, on hi dediquen unes hores al treball, com per exemple cosint o fent draps de cuina i també dediquen hores a l’oci, avui concretament ha anat a la piscina i d’altres dies juguen a bàsquet. El nostre centre també és molt conegut pels pessebres que fan els nois i noies cada any.

Has de saber que un dels nostres clients és El Corte Inglés, perquè vegis..

I aquestes activitats són perquè passin l’estona o també per ajudar-los?

Són per ajudar-los. La pràctica d’esport també és un tema que colem acostar als nois i noies. Ella ha participat als especials olímpics de bàsquet i també ha jugat a petanca. Fan esport igual que nosaltres.

I pel que fa a l’educació, és la mateixa que la dels nens o nenes que no tenen la síndrome?

Sí. Existeix això que en diuen “Escoles inclusives”, on les persones amb la síndrome van a escoles amb els altres nens, però amb una professora especial per ells. La majoria de pares estan d’acord en que els seus fills comparteixin les mateixes aules i assignatures que els altres nens de la seva edat. Tot i així, no poden anar a una escola normal, sense ningú pendent d’ells, perquè tampoc els ajuda. El tema d’anar a escola també depèn de la capacitat del “nano”.

Tot i així, ara no es troben tants casos de nens petits amb síndrome de Down que estiguin en l’etapa d’anar a l’escola perquè amb les proves durant l’embaràs es detecta si la pateixen i moltes dones avorten.

I que n’opines sobre això?

Lo d’avortar es una opció personal de cadascú. És una situació molt complicada i una decisió molt important. Es molt fàcil opinar si no t’hi trobes.

Pel que fa a la sanitat de la Mònica, és la mateixa que la d’una altra persona?

Mira, t’explicaré una anècdota. Al principi, vem decidir fer-nos d’una mútua privada en concret i quan van saber que la nostra filla tenia síndrome de Down van posar pegues, o sigui, que per molt curiós que sembli, no la van voler allà. Un temps més tard, van decidir anar a “Assistència Sanitària” i només parlar per fer-nos socis vem comentar lo de la Mònica i ens van dir: I? Què no és igual que els altres?

I mira, tant buscar-li mútua, al final ha estat la que s’ha posat menys cops malalts de la família.

Al llarg dels anys, heu anat veient progressos en ella?

Sí, evidentment, però són progressos molt lents. Tu pots anar amb la cinquena marxa i ella va amb la primera. Ha millorat en el tema del comportament i de l’autonomia, tot i que casi sempre anem amb ella a tot arreu. A més, és molt endreçada.

Com la veieu, en un futur?

Nosaltres em decidit viure el dia. Al llarg de la vida hi ha moments en què hi penses i li dones voltes. Si algun dia faltéssim nosaltres, ella compta amb una residència.

Realment, no em fet massa cosa especial amb ella que no haguem fet amb els altres.

I el fet que algun dia pugui arribar a ser independent ho veieu possible?

No.

S’ha donat algun cas així?

Bé, fan molta propaganda de Trias Fargas. Diuen que al seu fill l’han estimulat molt per ajudar-lo en això de l’autonomia i teòricament viu en parella i sol.

Pel tema sexual, les noies no tenen la necessitat, però no crec que puguin controlar l’acte. Per això moltes noies es fan la lligadura de trompes.

Sincerament, no ho veig gaire factible ni possible que visquin sols i portin una vida com la de qualsevol altre.

Existeixen algunes associacions que donen suport a les persones amb la síndrome de Down i justament, tu col·labores en una d’elles. Quin es l’objectiu d’aquestes?

Avui dia, un dels objectius és lluitar contra l’administració perquè pagui el que ens han de pagar per la Llei de dependència. També cal que ens doni’n subvencions ja que ens són molt necessàries per tirar els projectes endavant, com per exemple, per mantenir el taller. Tot i així, els pares sempre acabem complementant el què falta per posar de diners.

Pel que fa a nivell social, abans lluitàvem sobretot perquè les famílies no s’amaguessin dels demés per tenir persones amb la síndrome. Aquest tipus d’associacions són reivindicatives, com totes.

Has parlat dels pares, és important que aquests participin de manera conjunta en alguna associació per millorar la qualitat de vida de les persones amb síndrome de Down?

Sí, molt. Jo ara vaig dos dies a la setmana i la Mònica està molt contenta, sobretot perquè hi vaig de voluntari.

Segur que heu passat per èpoques difícils. En algun moment heu pensat en tirar la tovallola?

En algun moment ens em cansat, ens ha durat poc la paciència, però al cap d’uns segons l’hem recuperada, perquè em de tirar endavant.

“Som una parella de tres”, estem limitats, ja que moltes hores sola no pot estar.

La que s’ha cansat i batallat més és la Rosa Maria, la meva dona, perquè jo estava fora de casa treballant. Sens dubte, la parella és molt important, sobretot pel suport mutu que et dones.

Creus que t’ha canviat a nivell personal aquesta experiència?

No m’he notat diferent, potser m’he notat més comprensiu. A la vida tots anem evolucionant, amb cada edat penses diferent.

Creus que la societat exclou a aquestes persones?

Jo penso que no. Cada cop la gent ho veu menys estrany i penso que s’ha millorat molt.

Nosaltres tenim nou pisos residencials amb nois que viuen amb monitors, perquè no tenen família o perquè són agressius. Ara, per sort, no van a parar al manicomi, com passava abans.

Com ja has dit, és molt important la col·laboració i l’enteniment. En què podem ajudar els altres?

A tots els centres ens fan falta voluntaris. També cal educar a la gent en general perquè ho vegi normal. La Mònica és una més.

Sergio Escoté: “Siempre he tenido muy claro que yo soy Internet”

Con sólo 20 años, Sergio Escoté es director general de proyectos en Internet de Grupo Intercom, empresa líder en España de negocios en la red. Especializándose desde muy joven en la compraventa de dominios, a sus diecisiete años ya ganaba alrededor de 3.000 euros al mes. Se define como una persona totalmente emprendedora y es que, para él, hace años que Internet se convirtió en mucho más que una herramienta para hacer negocios. Con media sonrisa, Sergio me recibe en su despacho dispuesto a contarme cómo Internet le cambió la vida.


¿Cuándo empezó a navegar por Internet?
A los 6 años. Fui de los primeros gracias a mis hermanos, que son informáticos. Tuve la gran suerte de que en casa siempre había ordenadores e Internet desde 1995, cuando empezó todo. Se me daba bien, me gustaba y me pasaba el día experimentando en la red.

Con sólo 14 años decidió convertir Internet en un negocio. ¿Por qué?
A esa edad mi mente cambió radicalmente. Entre los 14 y 15 años, cuando todo el mundo usaba Internet como herramienta de juego, yo empecé a participar en un foro donde se juntaba gente que compraba y vendía dominios. Así fue como me surgió la curiosidad de conocer todo este mundo: observé que la compraventa de dominios se llevaba mucho en Estados Unidos –que siempre nos llevan cinco o seis años de ventaja en temas tecnológicos– y empecé a plantearme la posibilidad de trasladar una comunidad de dominios en España. A partir de ahí me interesé, me informé y me involucré en el tema.

¿Cómo funciona el negocio de compraventa de dominios?
Es un poco relativo. Un dominio es una dirección, una identidad, un “algo.com”. Podríamos comparar un dominio con un local en cualquier sitio. Hay dominios malos, dominios buenos y dominios muy buenos –estos últimos reciben el nombre de dominio Premium, que equivaldría, por ejemplo, a un local en Paseo de Gracia–. La finalidad de un dominio es la de convertirlo en negocio: la clave es comprar dominios buenos, Premium, y desarrollarlos en proyectos. Y, en cierto modo, es lo que hice desde los 14: empecé a comprar dominios que tenían sentido, con previsión a largo plazo para hacer cosas interesantes, ganar dinero, etc. De ahí dominios como empresas.com, joyerías.com o noticias.com.

Hábleme de su primer proyecto importante.
Con 17 años fundé mi primer negocio, multasno.com. Un portal donde la gente podía recurrir sus multas y teníamos un equipo de abogados de Alicante que se dedicaba a demandar esas sanciones. Fue una empresa muy interesante en su momento, creció muy rápido, sólo había dos o tres portales de competencia y tenía una cartera de clientes importante. Pero, finalmente, un grupo de bancos inversores nos compró, absorbió la empresa y con ese dinero pude invertir en otros proyectos.

¿Estaba seguro de centrar su vida profesional en Internet?
No mucho. No quería dejar los estudios pero iba un poco perdido y no había ninguna carrera en especial que me gustase. Por otra parte, Internet no tiene una carrera específica. Existe la informática, la ingeniería tecnológica, la seguridad informática… Pero yo no destaco en ninguno de esos campos. Siempre he tenido muy claro que yo soy Internet, y, aunque sea sólo una rama, me he acabado especializando en ella.

Pues la jugada le salió bien. A los 18 ya le había fichado la empresa líder en España en negocios de Internet, Grupo Intercom.
Vine por primera vez a Grupo Intercom con 17 años. Hablé con el presidente –justo aquí, en esta misma mesa– sobre mi trayectoria y me hicieron una oferta para poder formar parte de la empresa y lanzar mis propios proyectos. Al dia siguiente de cumplir los 18, lunes 19 de noviembre de 2007, entré aquí como emprendedor: cada día me reunía con distintos CEOS –lo que aquí entendemos por “directores”– y veía cómo trabajaban. Estuve medio año así y luego lancé mi primer proyecto, Home for Home.

¿En qué consistía?
El proyecto Home for Home es un portal de intercambio de casas en todo el mundo. Ha ido muy bien, ha crecido mucho: somos ya los segundos en el mundo de portales en Internet sobre esto. En Alemania o Francia funciona muy bien, la gente apuesta más por intercambiar su casa. En España, en cambio, la gente tiene más sentido de la desconfianza y eso lo hemos visto con Home for Home.

¿Y esa desconfianza repercute en el desarrollo de Internet?
Por supuesto. Si comparamos España con Estados Unidos i el Regno Unido estamos en la cola. Y eso se debe a la falta de inversión en definir las formas de compra online, la accesibilidad, la forma de pago… En Estados Unidos, por ejemplo, todo el mundo tiene una cuenta online. Aquí no.

¿Cree que Internet es el futuro?
Internet es el presente y el futuro: irá cada vez a más. La publicidad, por ejemplo, ya lo ha visto y cada año invierte más en Internet y menos en los medios de comunicación. Por eso, la inversión publicitaria en papel, radio y televisión va a pique y el único que sube, incluso en época de crisis, es Internet.

¿Por qué?
Muy sencillo. Internet es el mejor medio por el cual un anunciante puede llegar a quien quiera. Si yo me anuncio en un papel, por ejemplo, llegará a gente generalista. En cambio con Internet puedes determinar tu cliente, un target en concreto, y el retorno de la inversión –el ROI– aumenta mucho más en la red que en otros medios publicitarios.

¿En sus expectativas de futuro se sigue viendo en este negocio?
Sí, por supuesto. Yo me veo aquí, en Grupo Intercom, en diez años y en quince. Estoy muy a gusto y contento.

¿Hace algo más, aparte de trabajar para Grupo Intercom?
Sí. Mi carrera profesional se divide en dos ramas: Grupo Intercom y mi propia empresa. Individualmente llevo una sociedad limitada, Optima Network S.L., en la que compro y vendo dominios, colaboro con la Generalitat de Catalunya con proyectos de Internet a nivel de asesoría y consultoría, entre otras cosas. Es como mi “mesa de inversiones”.

¿Cuántos dominios tiene?
Actualmente poseo alrededor de 200, aunque ahora no suelo comprar muchos. Si compro es sólo porqué se trata de algún dominio muy bueno.

¿Y qué factores tiene en cuenta para comprar un dominio?
Se trata de ver si el dominio tiene sentido a largo plazo. No hace falta tener una idea concreta para comprar un dominio, a veces simplemente compro un dominio en el que veo que, quizás, en diez años se podrá hacer algo. Yo tengo 200 dominios pero no 200 ideas para ejecutar.

Pilar Quer: "He vist a gent canviant-se de lloc per a no asseure’s al meu costat"


Pilar Quer Sopeña va néixer a Barcelona ara fa 54 anys. Dos anys després del seu naixement se li va manifestar neurofibramatosis, una malaltia amb la qual ha conviscut fins a l’actualitat. Després de més de 10 operacions per a millorar la seva salut i el seu aspecte físic, porta una vida “com la de qualsevol altra persona”. Actualment treballa en un centre públic de vacunacions i presideix, juntament amb el seu marit, l’Associació Catalana de la Neurofibramatosis. Amb l’Associació, pretén ajudar a les persones i els familiars de malalts d’aquesta malaltia minoritària.


- En què consisteix la neurofibramatosis?

- És una malaltia neurològica i genètica, normalment hereditària. Es caracteritza perquè t’apareixen taques de color cafè amb llet i petites berrugues als nervis de tot el cos. També surten pigues a les aixelles i als engonals i pot degenerar a escleriosi o problemes d’ossos. Els tumors normalment són externs i benignes però també n’hi ha d’interns, que poden desenvolupar-se i crear un càncer. Tot i això, no és possible dir exactament els símptomes de la malaltia ja que s’han trobat més de 300 persones en la que s’ha manifestat de forma diferent.

- Quantes persones pateixen a Espanya aquesta malaltia?

- Estadísticament hi ha unes deu o dotze mil persones afectades de la NF1, la meva malaltia. Aquesta és la neurofibramatosis més corrent i afecta a una de cada 3500 persones. També hi ha la NF2 que afecta a una persona de cada 40000. En aquesta els tumors són interns i afecten, en gran part, a l’oïda, la vista, l’equilibri i fins i tot a la parla. La NF2 és més complicada.

- En quin moment va començar a desenvolupar-se la malaltia?

- La malaltia va començar a manifestar-se quan tenia un any i mig. Va ser llavors quan se’m va començar a tancar la parpella i a inflar-se la cara. Em van començar a sortir fibromes, que es com es diuen els tumors, a l’ull i la galta. Els meus pares es van espantar molt. Em van portar a tot tipus de metges, des de dermatòlegs i oftalmòlegs fins a neuròlegs. Va costar molt saber què era realment.

- Com ha afectat en el teu passat la malaltia?

- Jo sempre he pogut portar una vida completament normal. Els problemes els he tingut amb la gent, que de vegades és completament ignorant. Amb això em refereixo a que de vegades s’han rigut de mi quant jo estava davant, m’han insultat o m’han senyalat amb el dit. Fins i tot, he vist a gent canviant-se de lloc per a no asseure’s al meu costat. Això fa mal, sobretot si ets jove i no comprens el què et passa. Fins que no acceptes i comprens la malaltia aquestes coses t’afecten.

- Què t’ha ajudat a tirar endavant?

- Una de les coses que m’ha ajudat més és treballar amb nens. En el centre de vacunació vénen molts nens. Ells em pregunten directament què em passa, però una vegada els hi he dit que estic malalta ja no necessiten saber res més, em tracten com un adult més. Moltes vegades m’ha fet més mal una mirada o un comentari d’una persona jove que no pas la innocència els nens.

- I la religió?

- Personalment, ser creient m’ha donat molta força. He estat en una comunitat cristiana durant molts anys i aquesta m’ha ajudat a tirar endavant en moments difícils. Aquesta comunitat cristiana em va acceptar com una més i em va ajudar a acceptar la meva malaltia i a comprendre a altres persones malaltes.

- Com t’afecta en l’actualitat?

- No m’afecta per a res. Porto una vida completament normal. Cada sis mesos m’he de fer tot tipus de proves però, excepte això, la meva vida és com la de qualsevol altra persona.

- Com es va formar l’Associació?

- En un moment donat, vaig tenir la necessitat de buscar a algú que tingués la meva malaltia. A partir d’una companya, vaig poder arribar a contactar amb la ex-dona del meu actual marit, que patia la NF2. A partir d’aquesta, vaig poder contactar amb tres persones més les quals també patien la NF2. Després, vam crear un grup d’ajuda mútua per la neurofibramatosis que va derivar a la Associació Catalana de la Neurofibramatosis.

- Què significa per a tu l’Associació?

- L’Associació és un pilar fort per a tirar endavant, tant per a mi com per als altres. Trobar-te amb gent té la teva mateixa malaltia i que pateix problemes similars ajuda molt ja que pots compartir temes, problemes, recomanacions i experiències. Personalment m’ha aportat molta confiança formar part d’una associació. A més, gràcies a la Associació vaig poder conèixer al meu actual marit (somriu). Això ha estat molt important per a mi ja que la meva parella em comprèn dins i fora de la malaltia.

- Quines són les funcions de l’associació?

- La principal funció de l’Associació és el recolzament de totes les persones que es posen en contacte amb nosaltres. A més, s’ofereix ajuda i informació a les persones que ho demanen. D’altra banda, una altra funció de la associació és donar a conèixer la malaltia a partir de conferències, congressos mèdics, trobades, etc. L’objectiu d’això és que la societat trobi normal la convivència amb la gent malalta.

- La vostra Associació va formar part de la Marató de TV3 de l’any passat. Què significarà això en el futur de la malaltia?

- Encara no hi ha res decidit. Hem entregat un projecte fet per diferents metges que pot ajudar molt a les persones malaltes de neurofibramatosis. Si s’accepta el projecte es podrà saber molt més sobre la causa del creixement de fibromes en aquestes persones. Ara per ara, hem d’esperar el veredicte per veure si ens l’accepten o no.

- Com veus el teu futur?

- Suposo que tal i com és el present, seguint endavant. La malaltia evoluciona al seu ritme però mentre que a mi no em perjudiqui podré continuar amb la vida que porto ara.

Salvador Casanovas i Martí: "Actualment calen polítics amb més personalitat, més valors i amb una mentalitat i ideologia diferents"

SALVADOR CASANOVAS I MARTÍ, nascut a Montcada i Reixac el 9 de setembre de 1927. Es va llicenciar en Dret per la Universitat de Barcelona i va exercir l'ofici d'advocat fins fa poc més de deu anys.
Va ser defensor d'en Jordi Pujol, ex-president de la Generalitat, quan va ser processat; tot i que no va poder dur la seva defensa al consell de guerra on el jutjaven perquè només podia ser duta per un militar. Va defensar altres polítics catalanistes davant del Tribunal d'Ordre Públic franquista i, als anys setanta, va participar en la creació de la Taula d'oposició catalanista al franquisme; amés de coordinar la majoria de les activitats culturals nacionalistes patrocinades per Jordi Pujol.
Va ser membre fundador de Banca Catalana, de la qual va ser conseller fins la seva crisi. També va presidir durant diversos anys el consell d'administració del banc filial de Catalana, el Banco de Barcelona. Al llarg del seu recorregut professional, ha fet d'asessor dins del món de les finances, amés d'haver ocupat càrrecs de lletrat a diverses empreses industrials catalanes.
Assegut a la butaca on llegeix cada dia el diari, m’explica la seva experiència i aprofito l'evinentesa perquè em faci un breu balanç de la política catalana actual.

De tots aquests anys, ara mateix quin és el primer record que li vé a la ment?

La intensitat que va arribar a tenir l’activitat anti-franquista. Hi havien moltes iniciatives i molta gent disposada a fer coses per a rebel·lar-se en contra de la dictadura. És una cosa que feia goig de veure i que motivava molt. De fet, això és el que recordo amb més il·lusió.

Quan van començar totes aquestes activitats? Abans o després de la mort de Franco?

Abans. Quan jo encara era estudiant de la facultat de dret, ja hi havien moltes activitats catalanistes, sobretot en el món de la literatura. Hi havia gent que venia d’altres facultats, de medicina o filosofia, i ens reuníem tots. D’allí van néixer iniciatives en defensa de la llengüa, com la creació de la revista Curial.

Va ser en aquestes reunions on va conèixer Jordi Pujol?

Això mateix. Ell estudiava medicina i venia a la facultat de dret perquè era allà on hi havia més ambient catalanista.

Què és el pitjor que recorda d’aquells anys?

La violència del règim. Les detencions, les pallisses etc. A la meva facultat funcionaven uns locals del SEU (Sindicato Español Universitario) on apallissaven a la gent que arraplegaven. Hi va haver nois severament ferits. Sense comptar evidentment la dura repressió de la policia. Per això havíem d’anar molt en compte quan celebràvem les reunions clandestines.

Com va anar que decidís defensar els presos polítics del règim?

Eren gent acusada injustament i se’ls havia de defensar en un tribunal especial, el tribunal del Republic, un tribunal d’execpció que en comptes d’impartir justícia, castigava la gent. Era una institució molt repressiva.

Els que van decidir realitzar aquesta tasca, varen tenir problemes a l’hora de dur a terme la seva activitat?

Jo com a advocat no vaig tenir mai cap problema. Mai vaig fer res que els pogués donar la oportunitat de sancionar-me. Això si, generalment el clima era de por i fer aquesta feina comportava un cert risc.

Quanta gent diria que va defensar durant aquells anys? I de quines ideologies eren?

Bastanta, la veritat, i molts eren polítics. Recordo que vaig defensar gent molt diversa entre sí, amb ideologies molt oposades. Republicans, comunistes i fins i tot religiosos. Des d’Ernest Lluch fins el mossèn Josep Dalmau.

Com va anar el cas d’en Jordi Pujol?

Ell en comptes de ser jutjat al Republic, el van processar en un consell de guerra militar. Com que era un personatge oficial i de bastant renom en el seu moment, van aprofitar per atacar-lo com tan com van poder. Llavors jo no podia actuar al tribunal, eren els militars qui designaven un oficial.

Quina va ser doncs la seva tasca en el procés?

Jo el vaig aconsellar i el vaig orientar, a més d’intervenir en totes les gestions paral·leles al judici. En Pujol sosté que li vaig estalviar un any de presó. De fet, és gairebé segur, perquè parlant amb el fiscal militar, vaig aconseguir que li rebaixessin la petició de pena. D’aquesta manera, la condemna va ser més lleu.

Parli’m de la taula d’oposició catalanista al franquisme. Quan la van crear i en què consistia?

Nosaltres en dèiem la taula rodona. La vam fundar aproximàdament a l’època de la Caputxinada. La idea va ser reunir a gent dels diferents partits d’oposició al franquisme per a què parlessin entre ells i així acordar iniciatives conjuntes per a lluitar en contra de la dictadura.

Pel que fa les activitats culturals catalanistes, quan van començar?

L’activitat cultural s’ha fet sempre. Ara mateix, el dia 7 d’abril es publica un llibre en el qual he participat, redactat per un historiador molt trempat que es diu Duran, i que parla de la història dels moviments catalanistes. Aquesta activitat no l’hem abandonat mai, sempre hi ha hagut gent disposada a crear nous projectes i iniciatives en sentit polític, concretament d’oposició. També hi havia gent disposada a invertir diners en subvencions a escriptors per a que fessin un escrit o un estudi relacionat amb el catalanisme.

Com valoraria el procés que ha fet Catalunya des de llavors?

Bé, per començar he de dir que nosaltres no hem sigut els únics, no tenim l’exclusiva de res. Som un més d’entre altres. Hi han hagut moviments tan abans com després del franquisme, per tant, no hi ha ningú que s’endugui el mèrit. Això mostra la riquesa política del país. S’han fet moltes coses, però també se n’ha deixat de fer d’altres perquè han fracassat. I el país està com està.

Faci'm una breu valoració de la situació actual de la política catalana.

La meva opinió és que falten polítics de categoria. En aquests moments la gent està massa dedicada a guanyar unes eleccions i a repartir-se uns càrrecs; més que no pas pensar en quins són els problemes de fons de la política del país. El polític s'ha convertit en una mena de professional.

Per tant diria que falten polítics d'abans amb iniciatives noves?

Si, amb més personalitat. També amb una ideologia i mentalitat diferents, i sobretot amb més valors.

dimecres, 24 de març del 2010

"Quiero que la persona parezca lo más relajada posible, sin ningún signo de sufrimiento"


La cita con Juan Luis Díaz Oliveras empieza en su despacho. Llega con su bata gris y se lava las manos después de tratar el cadáver de un anciano de ochenta y tres años. Está lleno de alegría gracias a su oficio, pese a trabajar en el Tanatorio de Sabadell. No se sorprende del impacto de sus palabras cuando habla de los “arreglos” que hace a los difuntos… Y no es de extrañar, por sus manos pasan más de cinco cadáveres cada día.

¿Cuánto hace que se dedica a la tanatopraxia?

16 años.

Es un trabajo poco común. ¿Qué ha estudiado para dedicarse a este oficio?
Se empieza con una pequeña formación dedicada a la presentación de difuntos, acondicionamiento e higienización de cadáveres. Luego, se accede a un curso de tanatopraxia en Serveis Funeraris de Barcelona donde estudias un curso teórico con cien horas de prácticas, y una vez finalizado te presentas a un examen en el Instituto Francés de Tanatopraxia.

¿Cuál es su rutina diaria?
Primero, se rompe la rigidez cadavérica producida por el rigor mortis haciendo trabajar los músculos. Luego se desinfecta y se higieniza el cuerpo. A veces, es preciso un lavado de cabeza, peinar y secar el cabello, afeitar… Y entonces es cuando se viste el cuerpo y se quitan todas la venas, vías de suero, pañales. Finalmente, se maquilla.

¿Qué objetivo pretende conseguir?
Quiero que la persona parezca lo más relajada posible, sin ningún signo de sufrimiento.

¿Le gusta lo que hace?
Me llena profundamente.

¿…?
Estoy satisfecho cuando un familiar me dice lo bien que ha quedado el cuerpo. Es la única recompensa que yo recibo, porque en este trabajo la gente nunca te felicita.

¿El familiar de algún difunto ha criticado su trabajo?
Sí. No hace mucho un señor se quejó de que su madre no era así. Que estaba demasiado guapa y joven. ¡Hasta me enseñó una fotografía!

¿Y qué le dijo usted?
Que había tratado el cuerpo con el máximo respeto y que lo había arreglado como mejor había podido.

Pero mala señal sería si conociera a la persona. ¿Alguna vez ha maquillado a un conocido suyo?
Sí. Amigos, vecinos, conocidos… Es algo estraño, pero si no son personas muy allegadas tienes que ser profesional y tratar de hacer tu trabajo de la mejor manera posible.

¿Y… algún familiar?
No. No es recomendable trabajar directamente con ellos.

¿Le deprime trabajar en un tanatorio?
No.

¿Ni al principio?
Bueno, el primer mes es duro pero se supera. Eres más joven y las cosas te impactan mucho más. Pero, si el trabajo te gusta, te acabas acostumbrando.

¿Se ha visto implicado emocionalmente?
Sí, muchas veces. Me pasa constantemente con criaturas de meses o pocos años. Y quien diga que no le pasa, miente. Lo peor es tratar a un niño. Siempre pienso qué habrá hecho para merecer la muerte un chavalín con toda una vida por delante.

¿Cuánto tiempo tarda en preparar cada difunto?
Media hora, tres cuartos de hora. Depende de la complejidad que requiera.

¿Se ha encontrado alguna vez con un cuerpo que no se pueda restaurar?
No, siempre se puede tratar de hacer bien tu trabajo. Yo he llegado a estar ocho horas trabajando con un cuerpo para poder presentarlo a la familia.

¡Ocho horas! ¿Qué le había pasado?
Un chico de 18 años que vino aquí con la cabeza abierta por un balazo. Ha sido el trabajo que más me ha costado. Fue muy duro. Dediqué mucho tiempo y esfuerzo pero valió la pena. Las personas necesitan despedirse por última vez de sus seres queridos, porqué sinó ven el cadáver no se creen que ha muerto. Sinó, fíjate en las mujeres de los marineros ahogados en alta mar. Algunas aún los esperan en el puerto…

¿Cuántos difuntos trata al día?
De media unos seis, siete. ¡Aunque hay días que trato hasta doce difuntos!

¿Qué reacción tiene la gente cuando comenta que es tanatopractor?
Al principio siempre hay un poco de rechazo, pero a la media hora ya te están preguntando. ¡A la gente el morbo le tira mucho!

¿Cómo es su ambiente de trabajo?
Trabajamos varias personas juntas. Algunos escuchan música y otros, como yo, trabajamos mejor sin ella.

¿Cómo combate el olor?
Con incienso. Realmente hay olores que son fuertes. ¡En verano aún más!

¿La familia pide que se presente el cuerpo en el velatorio con algún objeto personal?
Sí. Paquetes de tabaco, alguna botella de whiskey, una cinta de jotas… ¡Hay mil y una cosas! Hace poquísimo, presenté a un hombre con el chándal del Real Madrid… ¡Ya ves tú la gracia que me hizo a mí!

¿Alguna anécdota destacable?
No. Nada parecido a los rumores que corren. ¡Nunca se me ha levantado un muerto!

¿Espasmos?
¡Si me hubiera pasado, hoy por hoy no estaría trabajando aquí!

Usted es miembro fundador de la Asociación Nacional de Tanatopraxia. ¿Por qué su profesión aún no está reconocida como tal en España?
Porqué hasta ahora eran los médicos tanatólogos quienes se encargaban de tratar los cuerpos. Ahora existe una formación dedicada exclusivamente a la restauración de cadáveres y pienso que dentro de muy poco estaremos reconocidos.

Así espero, porque es una profesión digna de admiración.