“Els preus dels pisos no baixaran a curt termini perquè la gent no ho permetrà”

Enric Tanco, agent
immobiliari

L’Enric Tanco té 24 anys i és de Barcelona. És el cap de Tecnocasa, una franquícia immobiliària d’àmbit nacional situada al carrer Urgell número 62. Porta dos anys treballant en el sector immobiliari i anteriorment havia estat treballant a la banca, concretament a La Caixa. Durant aquest període de dos anys, ha treballat a diferents oficines de l’empresa Tecnocasa i tot just fa set mesos que exerceix com a director a la del carrer Urgell. Tot i això, encara té pendent acabar l’últim any de la carrera d’Empresarials.

Com va entrar a Tecnocasa?
Jo treballava a La Caixa però coneixia una persona que treballava a Tecnocasa i em va ajudar a entrar-hi.

I què el va motivar a entrar-hi?
El que em va motivar va ser la possibilitat de tenir una petita empresa però de totes maneres plantejant-me el fet d’acabar la carrera, perquè encara em queda un any. El que passa és que és una feina additiva.

Quin any va obrir aquesta franquícia?
Aquesta sucursal es va obrir el 2000.

Ha notat que en els darrers anys ha augmentat la competència en aquest sector?
Sí, però últimament està disminuint.

Creu que hi ha un excés d’oferta?

Sí, però potser hi ha més demanda que oferta pel tema de la immigració. Es tracta d’un mercat molt ampli. He estat treballant a altres oficines de Tecnocasa situades a altres barris i es nota molt la fluència de gent immigrant que vol comprar pis ja que com tothom, tenen la necessitat de la vivenda. Aquesta tendència és més notable en barris com Poble Sec, el Clot...però a l’Eixample potser no tant.

En quan als professionals del sector, ha notat que en els darrers anys han obert agències persones alienes a aquest camp?
Sí, hi ha molta gent que no en té ni idea. De fet jo quan vaig començar no en tenia ni idea de què era aquest sector, sabia que volia ser comercial però al principi no tenia cap idea definida. Finalment vaig veure que podia vendre telèfons o podia vendre pisos i vaig pensar: si els pisos son més cars guanyaràs proporcionalment més.

Segons la majoria de les 500 agencies immobiliàries enquestades pel programa de Foment de Lloguer Garantit (PFAG) els dos primers mesos de l’any 2007 ha augmentat tant el nombre de propietaris interessats a oferir la seva vivenda en règim de lloguer com el nombre de demandants. S’ha notat aquesta tendència en aquesta agència?
Realment sí que es veu més gent que vol llogar, més que res per les pors que s'expliquen als mitjans de comunicació, com la por dels ocupes o de l’expropiació de la vivenda. És el cas de la vivenda d’Urgell nº 72 que va sortir a la televisió, tot i que no es va dir tota la veritat perquè en aquest cas el propietari no era només propietari del pis sinó de tota la finca.

Dels pisos que tenen en règim de lloguer, quins són els preus màxims i mínims per metre quadrat?
La teoria és que valen 10 euros el metre quadrat però a la pràctica la gent demana el que vol.

En quan a la venda de pisos de segona mà han percebut una baixada de la demanda durant els últims mesos?
Sí, això es nota bastant.

En què és nota?
Principalment en que no hi ha tanta oferta ni tampoc tanta demanda perquè la gent no pot pagar 600.000 euros per exemple. Això és propi de la cultura mileurista de Barcelona.

A l’any 2006 en vivenda nova els augments més elevats de preu es van produir en els districtes de Ciutat Vella (30,30 %), Eixample (23,28%) i Sants Montjuïc (20,2%) mentre que en segona mà els creixements més destacats es van donar a les Corts(15,3 %) Sant Andreu (16,7 %) i Nou Barris (14,3%). En aquesta agència, han pogut constatar que realment en quan als pisos de segona mà els augments de preu més considerables han estat en aquests districtes?
Nosaltres estem centralitzats en zones molt concretes però sí que vaig notar molt la inflada de preus al Gener de 2006 i al juny del mateix any i, des de llavors, la tendència és la baixada. Pel que fa a altres barris sé que les Corts està més o menys com l’Eixample fins i tot més barat, però no t’ho sabria dir exacte perquè dintre de les Corts també hi ha Pedralbes. Pel que fa a Nou Barris encara puja però diuen que està començant a baixar.

Creu que estem davant de una bombolla immobiliària, és a dir, que s’està donant una sobrevaloració dels immobles?
Jo no l’he viscuda, jo he entrat quan ja havia acabat la bombolla immobiliària. Actualment en un barri com aquest potser es noten menys les crisis perquè el poder adquisitiu de la gent és més alt. Sí que sé que fa cinc anys els pisos es venien al preu que la gent volia. Això era degut a l’economia submergida del moment, on l’abundància del diner negre amb l’arribada de l’euro portava a la gent a gastar i una manera de fer-ho era mitjançant la compra de pisos.

Li faria res dir la comissió s’emporten pel treball realitzat?
Depèn del pis, ara mateix el que s’està recomanant des de l’OCU (Organització de Consumidors i Usuaris) és un 3%, perquè la gent no vol pagar més d’un 3 %, cosa que parlant de preus tan elevats és totalment normal. Tot depèn de la zona, hi ha immobiliàries que cobren més i d’altres que menys, però menys que un 3% em sembla que cap. Això és molt relatiu, cada propietari és un món a part.

Pel que fa als consumidors, existeix un perfil de client que predomini en aquesta franquícia?
Nosaltres som una xarxa de franquícies i cada franquícia treballa en un barri, en aquesta en concret no hi ha un perfil que predomini, trobem gent de tot tipus.

Creu que l’alça de preus de la vivenda tant nova com de segona mà ha comportat que al haver més persones que no poden accedir a un pis de propietat s’incrementi la demanda dels pisos de lloguer i per tant els preus?
Es la realitat, perquè la gent no pot pagar, i això és una desgràcia perquè un sostre, tot i no ser una necessitat bàsica, és una de les necessitats prioritàries per a la persona.

Segons les dades de Comprar Casa una mitjana del 15 % de les persones que viuen en pisos llogats a Barcelona comparteixen vivendes i aquest tant per cent té tendència a augmentar. Quin perfil tenen les persones que s’interessen per pisos de lloguer per compartir?
Estudiants o gent jove que acostuma a tenir contractes temporals.

Un dels motius pel que hi ha molts pisos buits és la morositat d’alguns llogaters quins són els mecanismes que s’utilitzen per part dels propietaris per prevenir la falta de pagament dels lloguers?
Actualment hi ha una assegurança contra l’impagament, el que nosaltres recomanem és que ajustin el preu del lloguer, és a dir, que enlloc de demanar 1000 euros al mes, en demanin 800 i el client estigui més content i pagui. Però també hi ha gent especialista en no pagar, paguen per exemple els dos primers mesos i després no paguen durant un any i van canviant de pis.

Podria explicar quin és el procediment per llogar un pis?
Pagues un dipòsit, i els mesos que et demana el propietari per avançat o un aval bancari, que serveix per cobrir l’impagament o els desperfectes del pis i es porta a la cambra de Propietat Urbana. Afortunadament ara el tema judicial és cada cop més àgil però pot trigar un any i, per molt que et deixin tres mesos de dipòsit si s’estan un any sense pagar i a més a més et destrossen el pis...

Què n’opina de la proposta la Generalitat per al pacte nacional de la vivenda que planteja que la meitat dels 40.000 pisos desocupats que hi ha a Catalunya hagin entrat en el mercat de lloguer en quatre anys?
Em sembla fantàstic, així els preus disminuirien i la gent podria llogar més.

Ja per acabar, creu que és possible que a curt termini baixin els preus dels pisos?
M’encantaria, però crec que no es probable que baixin a curt termini perquè la gent no ho permetrà. Com li dius a una persona que el seu pis que fa un any valia 490.000 euros ara en val 430.000? A mi m’agradaria perquè realment la gent no pot pagar segons quins preus, llavors si baixessin a nosaltres ens aniria bé. Les agències van sorgir amb l’objectiu de guanyar molts diners i vendre al preu que volien però ara això ha canviat, és difícil vendre al preu que volem perquè la gent t’ho negocia tot. Ens hem convertit en una empresa de serveis més semblant a un banc, que cobrem la gestió corresponent al preu del producte.

“Si trobéssim la campanya ideal, la patentaríem”

Aquest any les XIII Jornades Blanquerna s’han centrat en el tema de la por en els mitjans. Aglomeracions d’alumnes a les aules, càmeres fotogràfiques amunt i avall, concerts a l’hora de dinar i alumnes asseguts al parc del davant que aprofiten per torrar-se al sol, en són alguns dels seus símptomes.
El passat dimecres 14 de març, es va celebrar a l’aula 101 la conferència “La por eficaç? Les campanyes publicitàries de Trànsit.” Els convidats van estar personalitats com Verònica Pardo, cap de premsa del Servei Català del Trànsit i Rafa Blasco, director creatiu de Tapsa Barcelona. Xavi Lardin, director creatiu de CP Proximity i ex alumne de la 1a promoció de la FCCB, va fer de moderador.
Per començar, Blasco va parlar de la por com a emoció vinculada a la conducció. Por de perdre punts, por de la sanció, por dels radars i por de perdre éssers estimats en són alguns exemples. Seguidament, Pardo va parlar de l’eficàcia de les campanyes publicitàries, explicant que aquestes no ho són tot per evitar els accidents però que formen part de l’engranatge compost per totes les polítiques preventives. La conferenciant va exposar les dificultats amb què s’han trobat a l’hora de crear les diferents campanyes, sobretot fent referència a les diferents reaccions que pot tenir en públic. “Si trobéssim la campanya ideal, la patentaríem”, va explicar. I és que, crear un anunci eficaç sobre el tema de la prevenció d’accidents és realment complicat. El pressupost del qual es disposa, la societat a la que va dirigida i el target objectiu en són alguns condicionants. A més a més, el tema en sí està ple de limitacions ja que, com va dir Blasco, mai es pot dir que un anunci és eficaç si ha mort algú a la carretera.
Tot seguit, Pardo va parlar de la coexistència de dues tendències força diferents: l’anglosaxona, que tendeix a acceptar anuncis brutals, i la mediterrània, que es decanta cap a una via més emocional. Amb aquesta explicació seguida d’exemples específics, va quedar demostrat que cada societat està preparada per a un determinat tipus de línia publicitària.
Però la finalitat d’aquesta xerrada no era només explicar com ha de ser la publicitat de Trànsit ni quines són les condicions que cal tenir en compte a l’hora de fer-la, sinó que fer reflexionar a l’alumnat també era un dels objectius. I és que, la insuficient eficàcia d’aquests espots desemmascara el candent problema que pateix la societat d’avui dia. Com molt bé va dir la cap de premsa, cap de setmana rere cap de setmana s’anuncien morts a les carreteres catalanes i sembla que ningú n’és conscient. Pardo va parlar d’una immensa falta de consciència i de la por de la sanció davant la por de tenir accidents. “És difícil aconseguir que la persona ho faci per convicció i no per ser multada” va aclarir. Seguidament, la conferenciant, va optar per interactuar amb els alumnes i, després de fer-los preguntes com “Agafaríeu el cotxe beguts si sabéssiu que no hi ha controls a les carreteres?”, va quedar bocabadada. I és que, el sí va ser aclaparador. Després d’això, un somriure en molts dels rostres dels alumnes va actuar com a mirall social. El mirall d’una societat completament inconscient i despreocupada.
Abans de passar a les conclusions i preguntes, es van projectar les darreres campanyes de Trànsit. Eslògans com “Sigues prudent, tu no tens recanvi”; “pots trigar dies anys però si condueixes begut, t’acabarà arribant l’hora” i “T’esperem siusplau no corris”, acompanyats de vídeos esgarrifosos, van estar per moments els protagonistes de la sala. Després de ser projectat l’anunci de “si no els vols perdre posa’t en cinturó”, una veu que deia “aquest sí que és fort!” va trencar amb el silenci.
Ja la ronda de qüestions, un dels alumnes va formular una pregunta força trencadora: “No seria eficaç utilitzar el humor en aquestes campanyes per arribar millor a la gent?”. La resposta de Rafa Blasco va ser tallant i contundent: “Pots utilitzar el humor en seguretat social però mai fent referència a l’alcohol i a la velocitat, perquè per a les famílies que han perdut éssers estimats, és un cop molt fort i, això no s’ho pot permetre una institució”.
En resum, els especialistes van aconseguir captivar els alumnes creant un clima d’interès i atenció, adoptant una postura pessimista, un to de preocupació i posant sobre la taula un problema greu molt poc considerat. Blasco i Pardo van saber exposar els seus diferents però complementaris punts de vista, l’un publicitari i l’altre periodístic, donant a l’alumnat una visió ample i complerta sobre el tema de la por en les campanyes de Trànsit i fent-ne reflexionar a més d’un.

El Cassavetes del segle XXI

2006 USA - DIR: John Cameron Mitchell

INT: Lee Sook-Yin, Paul Dawson, Lindsay Beamish, PJ DeBoy, Raphael Barker, Jay Brannan, Peter Stickles

Tot i semblar-ho, Shortbus no es tracta d’ una pel·lícula pornogràfica. El cert és que no cal anar massa lluny per detectar-ne el seu polític i reivindicatiu rerefons. L’acció se situa en una Nova York que encara no ha cicatritzat les ferides de L’11S i que es troba en plena política de George Bush. Aquesta tragicomèdia, neix com a reacció a la política retrògrada del govern vigent als EEUU i és una mena de via escapatòria enfront d’aquesta. El més fascinant, és la manera en que Cameron Mitchell és capaç de criticar aquesta societat, utilitzant el sexe com a metàfora. En la pel·lícula, el sexe és vist com a condicionant de la resta d’aspectes de la vida. I és que, un dels reptes del film és trencar amb el tabú que ha existit durant tant de temps, donant a conèixer a l’espectador la importància d’aquest per a l’assoliment de la felicitat individual o en parella. Mitchell reflecteix alguns dels traumes sexuals amb que es pot trobar la persona, i veu en clubs com Shortbus (lloc on convergeixen art, política i sexe), la pau i l’estabilitat que permetran al individu superar aquests traumes. La utilització del to còmic dins aquesta tragèdia interior que viuen alguns dels personatges és, en certa manera, la clau que s’utilitza per apropar-se al públic.

Aquest enfocament tan liberal és un clar reflex de la personalitat del qui ha elaborat el producte i ens remet a les teories freudianes. La infància de Mitchell es va desenvolupar en un ambient catòlic militar on el sexe era vist negativament i això sumat a la política actual dels Estats Units, han estat els aspectes que l’han motivat a trencar amb aquesta concepció reprimida del món, amb allò que sempre ha estat considerat com a estàndard.

Shortbus és un producte fresc i autèntic. És això el que li dóna tanta força. L’únic motiu que justifica aquesta qualitat és tota la dedicació que hi ha al darrere, ja que el mètode utilitzat és indiscutiblement encertat i trencador. La idea del director era crear un guió basat en les improvisacions de grup inspirant-se en tècniques de John Cassavetes, entre d’altres. I és que, la característica que fa única i innovadora aquesta pel·lícula és que no s’ha elaborat un guió per després interpretar-lo, sinó que després de triar els actors definitius i veure les situacions que s’han anat creant al llarg de les improvisacions durant tres anys de convivència prèvia, s’ha escrit el guió.

Ja hi tornem a ser

L’anunci de la Marató ja és present als mitjans de comunicació. Tindrà lloc el 4 de març. “Viu-la!”, diu l’eslògan d’aquest any. I el primer que m’ha vingut al cap ha estat: Ja hi tornem a ser. I és que, quan no és la Marató és la Mitja Marató, o la cursa de El Corte Inglés o la de la Mercè, tant se val. El cert és que no em fa cap gràcia recordar el passat 10 de febrer quan, tornant cap a casa de bon matí, em vaig trobar el carrer tallat i vaig estar una hora buscant aparcament perquè la guàrdia urbana no em deixava entrar al pàrquing. El fet és que sempre estem igual i que quan no tallen el carrer Sepúlveda tallen la Gran Vía.
Viure al centre pot tenir conseqüències positives. Jo sempre les hi he trobades. Però com tot, també té els seus inconvenients; és clar que això és molt personal. Bé que quan el Barça va guanyar la Lliga el darrer any, tots els culés que vivíem per on passava la rua ens enorgullíem de poder-ho veure amb tanta comoditat. I què me’n dieu de la cavalcada de Reis? No és agraït que els nens puguin veure-la des del balcó i només hagin de baixar al carrer per donar la carta al patge?
Al meu parer, de les curses populars no se’n pot dir el mateix. La veritat és que encara no conec ningú que es dediqui a passar les hores mirant pel balcó com corre la gent. No és que rebutgi la Marató, sinó que em sembla una bona iniciativa per part de l’ajuntament, de la mateixa manera que m’ho semblen totes les celebracions i curses populars . A més a més, cal tenir en compte que, com va comunicar el passat 13 de febrer el regidor d’esports de l’ajuntament de Barcelona, Pere Alcober, aquest any ja hi havia 6760 corredors inscrits cinc dies abans del tancament del període d’inscripció. Aquesta xifra supera l’anterior rècord de l’edició de 1992 (any en que es van celebrar els jocs Olímpics) amb 6586 participants. Això demostra que aquest tipus d’esdeveniments cada vegada tenen més èxit entre els ciutadans i que, per tant, s’han de seguir celebrant. Però, en el que discrepo és en que sempre es faci el mateix recorregut, perquè sempre som els mateixos els que ens passem el matí sense poder entrar ni sortir del pàrquing. De manera que el diumenge oblida-te’n de marxar de la ciutat, a no ser que estiguis disposat a llevar-te ben d’hora. Els veïns que ho patim ja sabem de què parlem. No seria més just anar modificant el recorregut? O potser hem d’acceptar el que comporta viure al centre?
En fi, que ja ho diuen això de que a la gent li agrada que es facin coses però, a ser possible, lluny de casa seva.