Amb qui pensa la custòdia compartida?

A l'any 1981 es va constituir la primera Llei del divorci. Per primera vegada es permetia dissoldre un compromís que fins aleshores havia estat impossible de desfer. És a partir d'aquest any, però sobretot amb una reforma d'aquesta llei al 2005, que el nombre de separacions i divorcis va començar a augmentar espectacularment. Segons les últimes dades de l'Institut Nacional D'Estadística (INE) durant el 2005 hi van haver 208.146 casaments i 136.000 separacions i divorcis. Un divorci és sempre una situació traumàtica on es barregen tota sèrie de sentiments frustrats, però la problemàtica real neix quan a més dels dos cònjuges hi ha algun infant. En aquestes últimes dècades molts nens han crescut en models de famílies diferents als que, fins fa relativament poc, estàvem acostumats.

Amb la Llei del divorci del 2005 es va plantejar per primera vegada el terme "custòdia compartida". A l'article 92.5 d'aquesta reforma, es diu que si la parella arriba a un acord pot sol·licitar la custòdia compartida. Un cop assolit l'acord, el jutge acceptarà l'exercici compartit de la custòdia sempre i quant, cap dels dos cònjuges estigui involucrat en un procés judicial per atemptar contra la integritat física, moral o sexual de l'altre cònjuge o dels fills.A més es permet que excepcionalment, el jutge atorgui la custòdia compartida encara que només ho demani una de les parts. Perquè es pugui donar aquesta situació, el jutge necessita un informe favorable del Ministeri fiscal i que es consideri que només d'aquesta forma és protegeix l'interès superior del menor. Això que aparentment sembla fàcil, s'ha donat en molts pocs casos, en gairebé totes les custodies compartides que s'han aprovat hi havia un acord previ del matrimoni. Que els dos cònjuges arribin a aquest acord és molt difícil. Julio Bronchal, psicòleg especialitzat en conflictes de parella, està convençut de que "sinó hi ha acord és perquè la llei que tenim avui en dia no ho afavoreix". Explica que "la custodia monoparental afavoreix clarament a una de les parts" és a dir, que "el cònjuge custodiat es beneficia del patrimoni de la parella, d'una pensió i d'estar amb el menor". Julio Bronchal creu que "com que hi han tants privilegis per la part custodiada, és molt difícil que en aquesta li interessi arribar a un acord".

A Suïssa, a França o a alguns estats dels EE.UU ja s'ha establert la custòdia compartida com a opció preferent en els processos de separació. Bronchal explica com funciona: "el jutge deixa un temps per tal que pare i mare presentin un projecte de coparentalitat, els cònjuges a més, són ajudats mitjançant tot tipus de mediació familiar per tal de que puguin arribar a un acord"A Espanya es continua tenint la custòdia monoparental i en la majoria de casos s'atorga a la mare. Davant d'aquesta situació han anat sorgint diversos grups, sobretot de pares separats, que reclamen la custòdia compartida. Miquel Àngel García, president de Custodia compartida ya! i portaveu de Plataforma per la custòdia compartida, explica que "en una societat on es busca la igualtat, no es pot atorgar la custòdia a la mare de manera automàtica, sense tenir en compte la possibilitat d'atorgar-li al pare, que a la pràctica és el què s'està fent". Miquel Àngel García, creu que "l'atribució de la custòdia dels fills es fa tenint el pressupòsit, ja caducat, que els homes no poden fer-se càrrec tan bé dels fills com les dones". A més, afegeix que "no hem d'oblidar que la custòdia compartida, més enllà d'atorgar-nos el dret que tenim com a pares, garanteix a l'infant poder mantenir el contacte amb els dos pares per igual i per tant, tenir el que més s'assembla a una família". Bronchal assegura que "la custodia monoparental afavoreix la pèrdua dels vincles amb el progenitor no custodiat" i per tant, la defineix com "una solució que no dona respostes a les necessitats del menor".

Mercè Molina, vicepresidenta de les Dones Juristes i responsable de la comissió de família, és contrària als arguments que donen els defensors de la custòdia compartida. Assegura que "la mare no té a priori més possibilitats d'obtenir la custòdia que el pare" el què passa és que "encara avui, en la majoria dels casos, la dona continua fent les tasques domèstiques i cuidant-se més dels fills que els homes i per aquest motiu se'ls atorga en més casos la custòdia". Mercè Molina també explica que "els règims de visita són amplissims; dos dies entre setmana, caps de setmana alterns i vacances compartides" i que per tant "el pare no queda en cap moment exclòs de la vida del seu fill".

Amb la custòdia compartida cada cònjuge es fa càrrec de les despeses del menor mentre viu amb ell i les despeses extres són compartides. Per això, des de les Dones Juristes es creu que moltes vegades els pares que demanen la custòdia compartida, només ho fan per motius econòmics i no pensant en el menor. Molina acaba dient que "cada cas s'ha d'estudiar per separat ja que té les seves particularitats" i que "no volem una llei que tingui la custòdia compartida com a opció preferent, la que tenim ara és correcte ja que dona marge suficient al jutge per decidir".

Casos reals

Jesús és pare separat, el seu procés de divorci va iniciar a finals del 2004 i explica que des de llavors, la seva exparella l'ha denunciat tres cops per violència de gènere, un per robo i un altre per apropiació indeguda. A més, diu que la seva exdona va demanar dos ordres d'allunyament i un de protecció. Fins el dia d'avui tots els judicis han sigut favorables al Jesús, menys l'últim que encara està en procés, i les peticions d'allunyament i protecció han sigut denegades. Jesús explica que "molts cops els recursos per protegir a les dones maltractades és malgasten en denuncies falses, com les del meu cas" i creu que "si deixen impunes a les persones que utilitzen d'aquesta manera la llei no ho aturaran". Malgrat totes les denuncies, Jesús pot anar a buscar la seva filla els dimarts i els dijous a l'escola i tenir-la fins el vespre a més de caps de setmana alterns. Tot i aquest règim de visites generós, ell lluita per aconseguir la custòdia compartida "no només perquè vull que la meva filla pugui gaudir de la figura paterna al igual que la materna" sinó perquè "estic vivint com un esclau; comparteixo pis, pago l'hipoteca d'una casa on viuen la meva dona i la seva parella i també li passo una pensió. M'he divorciat i continuo vivint per ella".

La Raquel es va separar a finals del 1996. Ella i la seva parella vivien a València i tenien tres fills de dotze, onze i nou anys. Quan la seva relació ja estava fent aigües, va trobar feina de mestre a Terol, a València mai havia aconseguit una plaça a les oposicions. Va acceptar la feina i el matrimoni va acabar trencant-se. Ens explica que el seu marit "com a parella era un desastre però era molt bon pare" a més explica que "ell em va manifestar clarament que si m'emportava els nens s'ensorraria". En aquest moment la Raquel, va pensar que el seu marit tenia dret a gaudir dels nens igual que ella, i que els nens tenien dret a tenir una figura paterna real "sempre he pensat que el pare visitant només et mostra una part, que la relació és superficial i no hi ha diàleg real". Amb aquests pensaments va optar per arribar a un acord per establir una custòdia compartida "dos anys viurien amb el pare a València i dos anys viurien amb mi a Terol, mantenint un règim de visites cada quinze dies per part de qui no tingués els nens". Al prendre aquesta decisió ens explica que " la meva família i el meu entorn pròxim em va pressionar molt per fer-me canviar d'opinió, i alguns em van titllar de mala mare". Tot i així, ara que ja han passat deu anys la Raquel està satisfeta del resultat "cada dos anys havien de fer un canvi important, però sempre tenien la mateixa casa i escola a València, i la mateixa casa i escola a Terol" a més afegeix "els meus fills han crescut amb un referent clar tan del seu pare i com de la seva mare". Actualment els tres fills de la Raquel viuen i van a la universitat a València, però contínuament viatgen a Terol ja que dos d'ells tenen parella en aquesta població.

"Girona, Temps de Flors"

Com cada any i durant nou dies Girona s'obre al món per mostrar els seus carrers decorats amb tota mena de motius florals. Aquest any sumen més de 100 els patis, jardins i monuments vestits amb les millors flors, les millors idees i els millors dissenys.

La catalanofòbia com a proposta electoral

La voluntat de tancar les emissions de TV3 al País Valencià no pot ser vista només com un simple gest per tancar una televisió autonòmica que està emetent sense el permís de la Generalitat Valenciana en aquest territori. Si vol, el govern de Francisco Camps té la possibilitat d'aplicar la llei per tal de que es tanquin els repetidors instal·lats al seu territori, altra cosa és que aquesta acció tingui cap mena de justificació social. Com va dir Estrella Blanes, la jutge que va aprovar el recurs fet per Acció Cultural del País Valencià (ACPV) per tal de que no es tanqués el repetidor de Mondúver, "la senyal de TV3 no ocasiona cap problema per l’interès públic" perquè "TV3 no és una emissora clandestina o no autoritzada". La jutge va afegir que el problema és "la retransmissió d'una televisió pública autonòmica mitjançant un centre emissor sense autorització de la Generalitat Valenciana".

TV3 és una televisió que emet al País Valencià des de 1986 gràcies a la xarxa instal·lada per ACPV i finançada amb subscripcions populars i amb ajudes de la Generalitat Catalana. Per a molts valencians, TV3 és una televisió de referència on hi troben la serietat que manca a Canal 9. A més, " la catalana" dona veu a la minoria nacionalista i a tots aquells que es troben tan incòmodes amb la majoria absoluta del Partit Popular que suporten des de fa 12 anys.

Ni els socialistes valencians (PSPV) quan van estar al govern, ni tampoc el PP de Zaplana s'havien plantejat mai la il·legalitat de les emissions. És ara amb el govern encapçalat per Francisco Camps que es lluita pel tancament dels repetidors. Quan això passa pocs mesos abans de les eleccions autonòmiques i locals fa pensar que el què realment volen els populars és quedar-se amb els vots que podrien anar-se'n a altres partits com Unió Valenciana (UV) o Coalició Valenciana (CV). Tot i que sembla que el Partit Popular repetirà al govern amb una majoria absoluta aclaparadora, amb aquest gest, pretenen guanyar-se la simpatia de tots aquells votants anitcatalanistes i així, assegurar-se la majoria i evitar coalicions entre l'oposició. Així doncs, des del govern de Camps s'ha vist el tancament de les emissions de TV3 com un argument suficientment contundent per tal que l'electorat que els va donar validesa a les eleccions passades ho torni a fer a les del 27 d'aquest mes, i que aquells que voten altres partits més minoritaris se sentin també representats pel Partit Popular i canviïn el seu vot. D'aquesta manera el Partit Popular, concentraria tots els vots; des del centre-dreta, fins la dreta més radical i anticatalanista. Aquesta estratègia no se l'han inventat els populars valencians. A nivell estatal l'oposició liderada per Mariano Rajoy s'ha apoderat de tots els símbols nacionals, espanyols és clar, fent quedar a Zapatero com un separatista que posa en perill la unió d'Espanya i que es mostra massa proper als catalans.

Mentre es continuï utilitzant la catalanofòbia per obtenir més vots, les relacions entre Espanya i Catalunya o també, entre València i Catalunya no es normalitzaran. S'està portant la democràcia per un camí perillós, en el qual els parits es dediquen a identificar el seu possible electorat i després a actuen segons creuen que aquest espera. Francisco Camps i els seus han actuat com veritables directors de màrqueting; han estudiat quin és el seu "target grup", han elaborat un projecte que agradi a aquest públic i n'esperen una resposta a les urnes, i la tindran.

A més, la decisió de tancar els repetidors, obliga als socialistes valencians a posicionar-se i això és favorable pels populars. El diputat del PSPV d'Alacant, es va sumar a les mobilitzacions contra el tancament del repetidor d'aquesta província juntament amb representants del Bloc Nacionalista, Esquerra Republicana (ERC) i Compromís pel País Valencià. Els socialistes sempre han defensat que es continuïn les emissions apel·lant la llibertat d'expressió, tot i així, els populars no ho han tingut massa difícil per titllar-los de nacionalistes , intentant així, emportar-se la part més anticatalanista de l'electorat del PSPV.
Des del govern central, José Luis Rodriguez Zapatero manté la seva línia poc perfilada que tan hem vist en aquesta legislatura. El president del govern espanyol va desitjar un acord entre la Generalitat Valenciana i la Catalana perquè TV3 es continuï emetent però, va dir que aquest assumpte no era competència del govern central. Agustí Cerdà, portaveu d'ERC en el Congrés, va recordar que correspon al Ministeri d’Indústria atorgar un canal a la Comunitat valenciana. Joan Clos, ara ministre d'aquest departament s'ha mostrat a favor d'un pacte entre governs i en la seva compareixença al Congrés va donar suport a l'acord de reciprocitat, i a més, va dir que el reforçaria amb la concessió de quatre canals de TDT a la Generalitat Valenciana.
Amb aquestes mesures queden satisfetes dos de les tres condicions que Vicente Rambla, portaveu de l'executiu valencià, va posar si es volia que TV3 continués emetent a territoris valencians. La tercera condició era que "existís un respecte institucional a les denominacions de les dos comunitats". Això significa que TV3 hauria d'evitar la denominació "País Valencià" per referir-se al què dels de 1982 és considera Comunitat Valenciana. Aquesta petició del canvi de nom no és ni molt menys gratuïta, és evident que País o comunitat no són un mateix concepte ni expressen un mateix sentit polític o patriòtic.

Tot sembla apuntar que els populars tenen la majoria absoluta assegurada. Els moviments obscurs que ha fet el PP en temes d'urbanística o les declaracions del magnat de la formula 1 d'aquesta setmana, queden eclipsades pel sentiment d'orgull dels valencians. Els populars han apostat per València com si fos una veritable capital. A més, el Govern de Camps té una part de la oposició, la nacionalista, que li va molt bé per jugar a exaltar l'odi contra tot aquest grup. I què en fan els populars de la oposició que els podria prendre votants? Doncs guanyar-se el seu electorat. Com? Actuant de la manera que ho està fent amb TV3. Utilitzant la catalanofòbia com a proposta electoral per guanyar "quatre" vots més, que de fet, ni necessitaria.

Calor i multitud a les parades de la Plaça Vella

A Terrassa, com en la majoria de poblacions, el centre de la ciutat és l'escenari de totes les celebracions i aquest Sant Jordi no va ser una excepció. Semblava que la meitat de la ciutat estigués concentrada en els quarte carrers on s'havien muntat les paradetes, per ajudar-vos a fer una idea de la multitud que hi havia dir-vos, que en aquesta indret del Vallés hi viuen més de 200.000 habitants. Suma-hi a més, els fidels veïns de Matadepera, que no satisfets amb les quarte paradetes del poble, van baixar, com de costum, a la recerca de la rosa i del llibre que més agradessin als seus enamorats.

Pel matí la jornada va ser força relaxada, i és que era dia laborable. Un cop tocades les cinc, la Plaça Vella es va anar omplint de gom a gom i entre els Minyons, els bastoners i la rua, faltava aire per respirar. A tot això, afegeix-li l'ambient totalment estiuenc que convidava a qualsevol cosa menys a acostar-te a les paradetes de lona, on la xafogor i la gent les feien insuportables. Sempre s'ha dit que la calor intensifica les olors, i ahir, es podia comprovar. Entre la gran quantitat de roses i de persones que hi havia, es va crear un ambient carregós com el que ens podem trobar qualsevol dia d'agost a Port Aventura, amb la diferència evident del so de les gralles que evocaven en tot moment el caràcter popular-tradicional de la festa. Molta gent no feia més que acostar-se a les parades fins on arribaven i estirant el cap a més no poder veien els llibres que es trobaven a primera fila; Bèsties, La cuina de l'Isma, No em ratllis, Polònia...La programació quasi completa de TV3. Fins i tot, vaig dubtar uns instants de si TV3 era una televisió o una editorial de llibres d'aquells que molts els agrada anomenar "mediàtics" .

Així doncs, vaig decidir que compraria els llibres un altre dia, i em vaig disposar a sortir del mig de la gentada, quan ho vaig aconseguir, tenia les mans plenes de papers, bolígrafs i pins de partits polítics, onegés, fundacions i grups de gais i lesbianes...
Davant aquest panorama, i poder una mica tocada per la calor, vaig començar a recordar la llegenda que va fer de Sant Jordi el partó de Catalunya. Expliquen, que fa moltissims anys, un drac amenaçava en exterminar un poble sencer, i que un jove cavaller, Sant Jordi, es va enfrontar amb l'animal acabant amb la seva vida. D'aquesta manera Sant Jordi es va convertir en patró de tota una nació. Però no us penseu en cap moment que aquest poble va viure en pau per sempre més, altres bèsties han contraatacat anys després. No gaire enrere, per exemple, el poble es va veure amenaçat per una altre bestiola, que tot i no aixecar dos pams de terra i tenir una veu ridícula tenia el poble més atemorit i silenciat que mai. De fet, em pregunto si Sant Jordi va matar realment el drac, o si aquest es va fer el moribund i s'ha anat amagant sota diferents màscares.

"Abans que sacerdot sóc un home amb pensament propi"

Entrevista a Mossèn Vilaró

Mossèn Vilaró, 77 anys. Ell mateix es defineix com un sacerdot de carrer. Després de treballar en diferents parròquies va demanar una excedència d'un any per fer una reflexió sobre nous reptes que li presentava la vida i l'església, aquest any va acabar convertint-se en 20. Des de jove va renunciar a cobrar de l'església i es guanyava el sou treballant per l'editorial planeta, amb la que va col·laborar a la publicació de "Vocabulario religioso para los hombres de hoy" Va publicar també un recull de poesia "Autobiografia de la vida interior". Ha col·laborat també amb la revista de l'Abadia de Montserrat "Qüestions de vida cristiana" i actualment està acabant un segons recull de poesia. Avui, ja jubilat, fa missa els dissabtes a la parròquia del Pi a Barcelona.

Podríem dir que a més de mossèn és poeta?
Això de poeta és molt seriós, senzillament escric poesia, per mi la poesia és una manera profunda d'expressar tota la meva vida. Llegint el meu llibre és molt fàcil reconeixem. Amb la poesia em despullo per dintre, parlo dels meus dubtes, de la fe i de l'estimació que tinc pels altres.
Fet aquest aclariment, perquè es defineix com un sacerdot de carrer?
Per a mi les veus de la gent del carrer tenen molta importància. M'agrada que interroguin la nostre fe. Jo sempre dic, de manera simbòlica evidentment, que a mi no m'ha fet sacerdot un bisbe sinó la gent del carrer. Crec que justament és darrera aquestes veus que hi ha amagada la veu de Déu.
Però aquesta gent del carrer entra a les esglésies?
La veritat és que poca
Hi haurà una explicació
Deixe'm dir-te una frase; " Tants ocupes tants ocupes, que ocupin les esglésies que estan molt buides"
Ho expliques?
Sí, dic això perquè el missatge que es dóna des de l'església sovint és buit i confús. Els joves i no tan joves no van a missa perquè no els interessa el què es diu, el missatge és molt lluny del què els importa, es donen resposta a preguntes que avui dia ja no es fan.
Sovint es diu que cada cop els interessos de la societat són més materialistes
Sí d'acord, però m'emprenya quan s'argumenti que aquest materialisme és el causant de la crisi en la relació església-societat perquè l'església també ho és, i molt. El Vaticà per exemple, té unes possessions que valen milions i milions.
Ara que menciones el Vaticà sent la figura del Sant Pare com a màxima autoritat de la moral cristiana?
El cas és que jo no em sento gens solidari amb aquest invent anomenat Vaticà. Amb el Papa de Roma em sento en comunió pel fet de que tots dos som creients, i també pecadors, és clar.Però no, ell no té la últma paraula sobre la meva consciència moral, abans que sacerdot soc un home amb pensament propi.
Per tant se sent lliure dins l'església
Sí ara sí, de jove era la viva veu dels meus superiors però, poc a poc la vida em va donar el meu pròpi sentit religiós i humà. Quan vaig entrar a l'església em sentia com quan entres al cinema i la pel·lícula ja està començada, però poc a poc, la vida et porta a fer noves reflexions, i a comprendre aquella pel·lícula amb la teva pròpia ment, i sovint te n'adones que les veritats que t'expliquen són caduques
Com quines?
Moltes
Diga-me'n alguna
Sempre m'havien explicat que l'únic camí d'arribar a Déu era a través de l'església catòlica i ara sé que no. Déu no és catòlic ni musulmà ni budista, Déu ho és tot i no és res.
Ho és tot i no és res?
Perquè m'entenguis, si fóssim vaques pensariem a Déu com a vaques, com que som humans el pensem com a humans. En el fons les religions són com galledes per arribar a una mateixa aigua
I què tal està la galleda catòlica?
Fotudissima i rovellada
I aquesta galleda catòlica rovellada, no t'ha fet callar mai quan l'has intentat desoxidar?
Sí evidentment, però deixem dir-te que vaig estar amenaçat de mort pels Guerrilleros de Cristo rei, va ser molt dur.
Per alguna raó en concret?
Sí, com ja sabrás l'església oficial donava suport al franquisme i jo, com d'altres sacerdots, no només ens declaràvem antifranquistes sinó que érem militants. En un homilia vaig dir que el Judici de Burgos, en el que van condemnar a 6 etarres a mort, s'estava fent sense cap mena de garantia. En el meu sermó demanava que els jutgessin, però no un tribunal militar.
Així que estava implicat en política?
Sí, en aquell moment jo creia que era important adoptar un paper en la política suplint la falta de representació de partits polítics. L'església era l'única que podia expressar-se amb més o menys llibertat.
I a més de intentar-te callar des de fora, dins l'església deies que també se't havia fet callar.
Els meus discursos moltes vegades no han estat ben rebuts. No només algún bisbe m'ha renyat per sermons que he dit a missa, sinó que a vegades gent que a assistit a la parròquia s'ha aixecat i ha marxat. I d'altres encara han anat més lluny i m'han enviat cartes dient-me de tot menys creient.
I en canvi vostè ho és.
Oi tan que ho soc, soc un creient profund, però reconec que amb dificultats. És cert que cada dia la ciència ens refrega per la cara que no som més que un munt de molècules , és cert que la ciència desmunta moltes de les tesis dels creients, però alguna cosa em diu que hi ha més.
Què més hi deu haver?
No em preguntis què, com sempre dic; jo soc creient però no vident. Mai m'han agradat els religiosos que parlen de Déu com si el coneguessin. Et prometo que mai se m'ha aparegut.
Quin paper té aquesta església, segons vostè rovellada, a la societat d'avui ?
Moltes vegades no fa res més que de museu. Però deixem fer un aclariment
Endavant.
Estem parlant de l'església, i evidentment dins hi ha gent molt diferent. Quan em refereixo a l'església amb la qual em sento incòmode em refereixo a la part més poderosa com el Vaticà, o a parts conservadores que donen el suport a personatges com pot ser Bush. De fet, no caldria anar tan lluny, la Conferència Episcopal Espanyola sembla sovint una prolongació del PP. És aquesta la part que m'avergonyeix.
I l'altra part?
Hi ha gent molt bona també, gent que s'entrega totalment, que fa un servei extraordinari com el que fa per exemple, el per mi molt admirable Pere Casaldàliga, bisbe de Brasil. Per tant vull deixar ben clar que no poso dins un mateix sac a tothom.
Ha tingut mai alguna crisi personal seriosa dins l'església?
Si, la primera que vaig tenir és quan em vaig enamorar, em vaig enamorar profundament d'una noia, però al final mai vaig arribar a prendre la decisió de deixar el Ministèri. El meu germà en canvi, era capellà, es va enamorar i va decidir deixar-ho. De fet es va casar i més tard divorciar, ho ha fet tot ell!
I mai ha tingut cap crisi pel què fa a les discrepàncies d'opinió amb l'església?
L'església i jo hem discrepat en molts temes, però hi va haver un moment cap els anys seixanta que l'església va fer una declaració contra l'ús d'anticonceptius. En aquests moment jo em vaig trobar davant un situació molt incòmode, feia anys que aprovava l'ús d'anticonceptius, i què havia de fer? No podia deixar d'aprovar-los perquè el Sant Pare ho hagués decidit. Vaig estar a punt de plegar perquè profundament ho veia així, estava convençut que els anticonceptius eren necessari i de fet els vaig continuar recomanant.
I què me'n diu d'altres lleis que l'església no aprova com la llei que permet l'avortament o la que permet el casament homosexual?
Suposo que com molts de la meva quinta m'ha costat. Pel què fa l'avortament sempre ha sigut un tema, per mi, delicat. Crec tan en el dret de la vida que encara dubto de si avortar és negar-lo. Estic a favor d'un control de la natalitat a través d'anticonceptius, i tampoc veig el sexe com una activitat exclusiva per a la fabricació de nens, sinó que és una forma de comunicar-se.Tot i així, crec que cada cas s'ha de valorar de forma independent i en els cassos que quedi justificat aplicar-lo.
I del casament homosexual?
L'homosexualitat em va costar d'entendre, però amb els anys ho he anat comprenent. Reconec que al principi ho veia com una cosa semblant a una desviació, a un vici, però vaig adonar-me'n que no. Per tant sí, ho trobo bé. Si dos persones s'estimen no importa del sexe que siguin.
Finalment Mossèn, deixi'm fer una úlima pregunta, com és que no ha deixat l'església tenint tants punts dissonants amb ella?
El fet de restar fidel a aquesta església que sovint he trobat contradictòria ha sigut, fins i tot, un repte personal. Finalment m'hi he sentit lliure i malgrat tots els dubtes que he tingut com a home que soc, he sentit sempre dins meu una gran vocació de sacerdot.

La televisió com a eina contra les pors infantils

Amb més o menys puntualitat van arribar les nostres tres conferenciants, Teresa Duran, Montserrat Domènech i Pilar Cugat, acompanyades de Josep Maria Rocamora, professor de la facultat de Comunicació Blanquerna, disposat a moderar una taula rodona, sota el nom de " Presència i educació per la por", que representava el tret de sortida de tres dies plens de debats i conferències. Rocamora va començar amb la presentació de les tres invitades i no sé ben bé el perquè però tots els assistents feien cara de saber que en algun moment " patinaria" i diria A per B o B per C. I sí, després de presentar a Teresa Duran, escriptora i il·lustradora de literatura juvenil, a Montserrat Domènech, psicopedagoga especialitzada en les pors infantils, va presentar a Pilar Cugat tenint un parell de confusions greus. Pilar Cugat no treballa a "Televisión espanyola" , sinó al "K3" i a més, el "K3" no és el "canal 33". Després d'aquestes errades Rocamora semblava encara més atent, mirava fixament als ulls de les invitades intentant que no se li escapés ni una sola paraula, pensava constantment en preguntes interessants i s'esforçava per lligar les respostes amb noves preguntes. I la veritat esque va acabar controlant bastant bé la conferència, i dic bastant perquè Teresa Durant se li escapava una mica de les mans, i és que quina dona! Sovint, en actes com aquests hi acostuma a haver un dels conferenciants que s'intenta guanyar el públic. Va ser Teresa Duran qui va adoptar aquest rol, va ser la conferenciant "superguai" de qui en el meu bloc de notes no tinc res més apuntat que: to de parla curiós, deu minuts calculant els centímetres que deu fer el nas d'un ogre; 140 conclou, exposa la seva tesi sobre l'extinció dels monstres al nostre planeta i es defineix com una senyora "una mica grollerota" i en fa bandera. A més, quan semblava haver-se "posat en matèria" i explicava que la por pot venir per la vista , per l'oïda o per qualsevol dels 5 sentits va irrompre altra vegada amb una anècdota personal; l'espectacular caiguda damunt una parada de sardines després de desmaiar-se per la forta olor d'aquestes "i per més inri" deia, "la peixatera em va posar el gel de les sardines al front perquè em recuperés".
Les intervencions de Montserrat Domènech i Pilar Cugat van ser molt enriquidores. Montserrat Domènech va donar una autèntica classe magistral de com ajudar a afrontar les pors als infants. Va començar dient que " els nens que tenen més por són els que els costa més distingir realitat de ficció". La psicòloga a més, de manera molt clara i entenedora, va remarcar la postura dels pares com a figura fonamental per acompanyar als nens en un procés de diferenciació del real i l'imaginari. Els pares, va afirmar que " no han de sobreprotegir el nen sinó que han de donar les eines necessàries perquè l'infant pugui afrontar les seves pors". Així doncs va acabar amb la recomanació de " Fer viure de forma divertida algunes situacions de por reforçant així, la valentia del nen". Pilar Cugat va ser l'encarregada de donar resposta a preguntes que Josep Maria Rocamora havia posat sobre la taula i que fins aquell moment, tothom havia ignorat "Existeix una tasca educadora per part els mitjans de comunicació? Poden maleducar els productes que s'exposen?" Pilar Cugat, directora de "3XL", va complementar el discurs de Montserrat Domènech dient que "unes de les eines per ajudar a superar la por són els llibres o la televisió" Pilar Cugat creu que la programació infantil que parla de la por ho fa ajudant al nen en el procés que parlava Montserrat Domènech. Explica que "són petites històries que fan veure als nens que es normal que tinguin por, però que la por es pot vèncer" Així, a través d'exemples observats el nen serà més capaç d'afrontar i superar la por. D'aquesta mateixa manera, és a dir, donant també exemples i models a seguir és com es tracta majoritàriament la por als que podríem anomenar " grup +13". Sovint, es projecten sèries o novel·les referides a la quotidianitat. " La separació dels pares, la ruptura de l'amistat o la ignorància del noi o noia que els agrada" , diu Pilar Cugat que són situacions que angoixen als adolescents i les sèries els donen pautes de conducte per saber com poden actuar en aquestes situacions.
Rocamora feia estona que es mirava el rellotge, i quan quedaven uns vint minuts, va decidir donar la taula rodona per acabada i va obrir el què és coneix com a " torn de preguntes". És en aquest moment que es fa el silenci més incòmode, després d'uns segons, per si algú dubte, es diu de forma directa" Algú vol fer alguna pregunta?" i sovint va seguida d'una altra pregunta " Ningú?" i d'una altra "Segur que no voleu preguntar res?". I en aquest moment hi ha el típic comentari d'algun conferenciant per trencar el gel, en la nostra xerrada, com no, va ser Tresa Duran " Ho hem explicat tan bé que no hi han dubtes Josep Maria! " Però sempre algun atrevit, o ànima caritativa en alguns casos, llença una pregunta a l'aire, i els conferenciants es recreen amb la resposta sabent que possiblement no ni haurà cap d'altra.

Mosaic d’amor

PARÍS JE T'AIME

Direcció: Olivier Assayas, Frédéric Auburtin, Gérard Depardieu, Gurinder Chadha, Sylvain Chomet, Joel Coen, Ethan Coen, Isabel Coixet, Wes Craven, Alfonso Cuarón, Christopher Doyle, Richard LaGravenese, Vincenzo Natali, Alexander Payne, Bruno Podalydès, Walter Salles, Daniela Thomas, Oliver Schmitz, Nobuhiro Suwa, Tom Tykwer y Gus van Sant.
Pais: França
Any: 2006

París, la ciutat de “l’amour”, ha sigut en multituds d’ocasions un perfecte escenari per les més grans històries d’amor. “París, je t’aime” ens fa un recorregut, més metafòric que físic, pels divuit districtes de la ciutat, i ho fa a través de divuit històries elaborades cada una d’elles per diferents directors. París funciona més com a metàfora del romanticisme que com a escenari en el qual es desenvolupa el film, doncs la majoria de les narracions podrien haver estat gravades a qualsevol altra ciutat. Sent una pel·lícula realitzada per divuit directors diferents, no ens ha d’estranyar trobar-nos davant d’un producte heterogeni amb peces molt diferents entre sí. Fréderic Auburtin és qui s’ha encarregat d’integrar dins un mateix mosaic els diferents curts a través d’espectaculars panoràmiques de la ciutat i també a través de la música, evitant així ruptures brusques entre històries. Al llarg del film veiem diferents enfocs de l’amor, a vegades un amor tendre com l’amor maternal, d’altres l’amor a primera vista, l’amor jove, l’amor debilitat per la rutina i , fins i tot, l’amor cap a una ciutat, com en el cas del curt d’Alexander Payne en el que una solitària nordamericana viatjarà a París i en quedarà enamorada.

Al ser un treball col·lectiu, resulta lògic trobar algunes històries més potents que d’altres, directors com Tom Tykwer o els germans Coen en tenen prou en poc més de cinc per construir narracions d’una força enorme. El primer, ens explica a través d’un flashback, l’amor entre una jove actriu (Natalie Portman) i un noi cec, una història que ens acaba sorprenent amb un fantàstic gir de guió. L’humor dels germans Coen i la patètica situació que viu un turista al metro de París, fan d’aquest curt un dels més brillants del film. “ París, je t’aime”, també ens sorprèn amb històries que ningú espera trobar, com l’amor entre uns mims o l’atracció fatal entre un noi i una vampiressa, sent surrealistes i entranyables a la vegada. El desenllaç de la pel·lícula és desconcertant per l’espectador, s’intenten lligar, de forma ràpida, les diferents trames fent coincidir alguns dels protagonistes d’una manera forçada, aquest intent unificador esdevé del tot exagerat i innecessari.

El fet d’haver-hi un nombre significatiu d’històries i que aquestes tinguin una escassa durada, no impedeixen als espectadors submergir-se dins de cadascuna d’elles. L’espectador es veu captivat per l’enginy de directors com Isabel Coixet, Sylvain Chomet o Walter Salles i es deixa sorprendre per la *ironia, la paradoxa o l’absurd a vegades i per la bogeria, la tendresa I el dolor en altres.

LA PELL DE BRAU ÉS VERMELLA

Benvinguts a "España"! Un país conegut mundialment per les seves tradicions: "la siesta", el sol i els toros! La "siesta" queda ja lluny de la vida de molts treballadors, el sol continua sortint cada matí i pel què sembla cada cop picarà més fort, i dels toros, què dir-ne? Doncs que sóc incapaç de veure'ls de cap altra manera que no sigui com una tortura humiliant i un folklore vergonyós d'una Espanya vella. Ens mantenim fidels a la cultura, una cultura que molts cops troba la bellesa en la brutalitat, i que a més, la declara d''interès turístic.
Quan hem de vendre "souvenirs" mai descuidem d'estampar sobre qualsevol objecte la silueta del toro, màxim símbol de la pàtria espanyola, representant la força, la noblesa i la tradició per alguns, i representant per d'altres, una de les grans vergonyes de l'Estat. A més alguns, orgullosos, han vist en la forma de la península, una perfecta pell de brau dibuixada, cosa que transformava, encara més, el toro en el màxim símbol nacional. Si més no, a mi, em sorprèn el fet de que un animal pugui ser al mateix temps símbol i víctima d'una mateixa cultura. El brau és convertit en protagonista involuntari d'un gran nombre de festes populars, que pel fet de ser tradicions, semblen quedar directament justificades. És ètic torturar i matar per costum? El psiquiatra Luis Rojas Marcos afirmava que l'home és l'únic animal que és cruel per plaer i no per necessitat, i sembla confirmar-se del tot quan veiem que del dolor i de la tortura se'n fa una festa. O, no són tortura els correbous, toros embolats, toros de foc, o com se'ls hi vulgui dir? No és vergonyós veure gent gaudir, a més no poder, veient un brau embogir en veure les seves banyes en flames? Es que potser, no és tortura que per Sant Juan, a Coria (Càceres), els veïns deixin anar un brau pels carrers del poble per utilitzar-lo com a diana , deixant cos, morro i ulls coberts de dards i d'agulles? I no parlem ja del què es fa en nom i honor a la Verge de la Peña a Tordessillas (Valladolid), la famosa i salvatge tradició del "Toro de la Vega". Contenta deu estar la Verge en veure la barbàrie i el salvatgisme que es fa en el seu nom, clavant llances als braus travessant-los sovint, d'un costat a l'altre.

Estimats amics, benvinguts, passeu i endinseu-vos a l'Espanya negra, on del dolor se'n fa tradició i de la cultura , tortura.