Una artesania encara tabú

Una jove al voltant dels vint-i-cinc anys amablement et rep a l’entrada. T’asseus a un dels sofàs de la recepció mentre els minuts passen lentament. Per suposat, tot individu amb el que et creues està tatuat. Tant un tigre a l’espatlla com la silueta de Che Guevara en cadascun dels dos braços. Les pintes són de friki. Però tot això, en un establiment com l’Embruix de Barcelona, és indiscutible. El que més sobta és el tatuador. Uniformat amb camisa d’un to blavós, suat, però sense desprendre mala olor, i el que encara és més sorprenent: sense ser abillat per cap tatuatge. Arribat a aquest punt, no et preguntes si el professional aplicador acredita la formació higienicosanitària com tampoc si el local segueix totes les mesures preventives per evitar el contagi de qualsevol malaltia, com l’hepatitis B o la tuberculosi. El tatuador no duu cap gravat. Però és això suficient? Alguns creuran que només cal assegurar que un tatuador compleixi la normativa higiènica mentre que d’altres donaran més importància a les habilitats que s’ha d’anar adquirint fins convertir-se en un artista professional.

L’anomenat professional aplicador ha d’acreditar la formació higienicosanitària, la qual cosa representa l’eix bàsic que estableix el marc legal vigent a Catalunya. Així com també és necessària la realització dels cursos de formació específica. Cal impartir uns estudis per una raó fonamental, secundària per cert: saber tractar la desinfecció d’instruments i els protocols d’higiene que han de practicar. Un motiu que queda en segon pla ja que el nombre d’escoles per instruir-t’hi és més aviat escàs. En la vella escola del tatuatge no es creia en cap curs de formació, i ens ho explica Lluís Navarro, tatuador de motius ètnics que ha decorat la pell de bona part dels jugadors del Barça i propietari del seu estudi, Lluís Tatoo. Navarro va arribar per casualitat al món del tatuatge. Observant com ho feien els experts. “Fan falta com a mínim tres anys per aprendre. Jo en porto 17. Només un cap de setmana en una escola és absurd”. En qualsevol cas, les persones que queden exemptes d’aquests cursos de formació i que ja poden exercir com a tatuadors professionals són les llicenciades amb ciències biomèdiques, les diplomades amb infermeria o les que presenten en el seu currículum vitae titulacions oficials de formació com a tècnics superiors en estètica o en maquillatge integral.

Teòricament un menor de 16 anys que desitja tatuar-se ha de presentar un document de consentiment signat pels pares o tutors legals. Concretament, un certificat de maduresa. Està clar que els pares voldran fer saber la seva aprovació sobre l’acció o el desig del seu fill. Però també hauria de constar la seva acceptació sobre les mesures d’higiene de l’establiment com també, i no menys important, l’aprovació sobre la formació del professional que tatuarà el menor.

Es tracta d’una pràctica estètica reconeguda dins el ram com una forma d’art. Al marge d’aquest, molts ho consideren com una forma de revelar-se mentre que altres creuen que es tracta d’una tradició que s’ha anat vulgaritzant. Històricament l’art de tatuar prové d’una regió de la Polinèsia? No. Conversant amb Navarro es trenquen alguns tabús. Ni la tradició de decorar-se el cos humà és originària de la Polinèsia ni, com ja s’ha dit, la formació a través d’una escola especialitzada és indispensable. No es pot negar que qui lluïa més quantitat de gravats al cos més ascendia jeràrquicament entre la civilització. Però ni el tatuatge prové de la Polinèsia ni la cultura més reconeguda, la japonesa, és la més antiga. Els inicis d’aquesta tradició estètica es remunten a més de 10.000 anys d’història a la ignorada Europa. Malgrat això, la cultura polinesi és la que sense l’ajuda d’un paper ha mantingut el tatuatge viu, i el seu simbolisme ha perdurat fins el dia d’avui.

Aquesta forma d’art corporal s’ha anat popularitzant i teòricament s’ha estancat en un sector majoritàriament jove. Tot i això, Navarro assegura que en els últims temps hi ha més joves que acudeixen al seu estudi recomanats per gent gran. També sorprèn com ha anat evolucionant la tècnica per a tatuar. El mètode més peculiar, personalitzat i innovador es troba al barri de Gràcia de Barcelona a les ordres creadores de Navarro, que és gairebé considerat – per part només de la premsa esportiva, això sí - el tatuador oficial dels jugadors del Barça. Però Navarro s’absté de tota aquesta parafernàlia. Ha tatuat a futbolistes com Henry, Bojan, Puyol, Cesc Fàbregas o Dani Alves; a entrenadors com Frank Rijkaard o Luis Enrique; i a altres esportistes com Alex Crivillé o Lázaro Martínez. Per a l’artista això no té cap mena de transcendència, ni ha fet que el seu negoci millori notablement. L’important, diu, és que perduri la raó per la qual s’han tatuat. I és que tot no és físic, sinó també mental. Practica una filosofia molt singular basada en les diferents cultures de l’Índia, la Polinèsia i Japó. Abans, però, caldrà que el client reveli una història personal. I és que Navarro no es posa en marxa fins haver llegit secretament aquell relat, entès gairebé com un diagnòstic mèdic, que el client li haurà escrit en un paper. I, tot seguit, ho plasmarà en un dibuix.

Les destreses de l’artista

Què es requereix a un tatuador? Tenir habilitats en l’art culinari i saber treballar la fusta, la pedra i el ferro. Un tatuador professional ha de ser bastant complet, gairebé tant com un artesà. De quina manera?L’artista, davant de tres ingredients – els guants, l’agulla i el tint -, ha de crear una obra d’art. Amb imaginació i, sobretot, respecte. Procurant sempre per la història que té al davant. “En tatuar s’ha d’utilitzar molt bé la fantasia, i aquestes arts ajuden. Obres una nevera, agafes tres ingredients amb els quals has d’elaborar un plat. No cal pensar, s’ha d’actuar”, recalca Navarro.

Més enllà d’un curs de formació, la via més eficaç possiblement és formar-se a partir del talent. I precisament ens ho subratlla ell, que n’és un exemple. Navarro s’ha anat instruint autònomament. Des de l’adolescència li apassionava el dibuix. L’univers frívol del tatuatge l’esperava però no va arribar-hi fins als 26 anys per la curiositat de guanyar-se millor la vida. Mitjançant converses amb tatuadors ja experimentats, fins i tot amb metges o infermeres per qüestions d’higiene, i a través de llibres i viatges a Itàlia ha esdevingut el tatuador que és en el dia d’avui. Per res es considera un privilegiat per haver-se convertit, segons la premsa, en el talismà del Barça. Però és d’admirar que relati tan honestament les històries dels jugadors que han passat per les seves mans i que, en el fons, han entendrit la seva passió per aquest ofici. La majoria dels clients de Navarro s’han anat presentant gràcies a una cadena de recomanacions entre un cercle d’amistats i, malgrat que “els jugadors de futbol tenen molts coneguts, però pocs amics”, comenta, el primer en trepitjar l’estudi va ser Ángel Cuéllar, exjugador del Barça.

A partir d’aquí, el talent de l’artista ha anat transcendint fins arribar als curiosos casos de Dani Alves i Henry, alguns dels darrers futbolistes que han passat per Lluís Tatoo. “Sorprèn que Henry, després de venir a tatuar-se amb motiu que millorés la seva temporada al Barça, comencés a marcar més gols i que quan ho fes per primer cop portés el número 13, que és el número de la porta d’aquest establiment. O que Dani Alves, quan estaven a punt de descartar-lo de la selecció del Brasil, marqués un gol que va ser el punt d’inflexió en la seva carrera i, curiosament, també duia la samarreta amb el número 13”, recorda Navarro tímidament somrient. “Els jugadors són molt supersticiosos, i es tatuen amb un motiu”, matisa. Poc li entusiasma el futbol i es manté amb molta discreció. De fet, bromeja que “suposo que serà per aquests motius que vénen amb mi”. Probablement serà per les seves mans, per la passió amb la qual treballa o, fins i tot, pel fetitxisme del tatuatge. En el fons, Lluís Navarro haurà esdevingut talismà de les vides de moltes persones.

I és que el món del disseny corporal i els seus materials té límits insospitats. La filosofia de l’artista és exercir una nova manera de viure a partir de la creativitat i la inspiració que representen uns atributs ja innats en un mateix. La doctrina que ha impulsat la Fundació de Lluis Tattoo és la de mostrar la rellevància que té el tatuatge en la nostra societat i desxifrar per quin motiu en el dia d’avui encara és manifesta la falta d’acceptació social i el tabú que comporta decorar el cos humà. “Mentre hi hagi fatxes, hi haurà prejudicis sobre els tatuats” comenta Navarro, i recorda també que és el mateix que una noia s’ornamenti amb unes arracades i que una altra ho faci tatuant-se. No defensa la idea que els tatuatges siguin biodegradables i que s’esfumin a través d’un làser. Malgrat això, ja que no hi ha alternativa que valgui des del gremi dels tatuadors, Navarro creu que “el més important és tenir clar que te’l vols fer i la raó per la qual te l’has fet”.

D’un bany a Wembley

Érem conscients que aquell dia, tres de maig del 2011, seria una data significativa per a tots els catalans. Representava el dia mundial de la Llibertat de Premsa, que en el cas de Catalunya aquest concepte va trigar a agafar relleu; el dia en què es publicava el primer exemplar – esperem que per molts anys més – de La Vanguardia en català, diari de referència i fundat a Barcelona; el dia en què les portades de tots els rotatius també passarien a la història encapçalades per titulars com “Bin Laden al seu testament: Vengeu-me”(La Vanguardia), “EE UU liquida a Bin Laden” (El País) o “El món després de Bin Laden” (ARA). Però ningú sabia del cert si aquella mateixa matinada hauria de comprar els bitllets camí a Wembley o no. Ningú sabia que aquella nit es desfermaria de passió a Canaletes. Que aquella nit, la semifinals de Champions entre el Barça i el Madrid, en definitiva, cauria un bany i no tan sols futbolístic.

Les 19.15 hores. Sortim del pis de la Diagonal amb Numància, jo i tres nois més, en direcció al Camp Nou. El trajecte fins l’estadi sol tenir una durada de quinze minuts a peu. Però aquell vespre és etern, i el camí va ser gairebé d’una hora i cinc minuts. El temporal ens havia impedit d’anar avançant de forma ràpida. Les nostres cares llargues parlen per sí soles, no pronunciem ni un mot fins trobar-nos al passeig motero de davant La Masia. Ho fem possiblement per l’ambient culé que ja s’hi respira o perquè, després d’anar especulant individualment cap a on s’orientava el mal temporal, confiem en què aquesta pluja aviat s’extingirà. Un cop arribats a les portes del camp, ens dividim en dos grups. Els altres dos privilegiats es dirigeixen cap a la boca que desemboca a Tribuna i el meu germà i jo, nerviosament, ens refugiem dins l’estadi ascendint les escales mentre de fons sentim el so apocat de la pluja. Fem una trucada breu, intranquil·la i de disgust. No veiem punt i final d’aquella turmenta. Davant la boca 531, tothom guarda silenci i aprofita per menjar-se l’entrepà ja que, en un moment com aquest, tems un partit dur on el frankfurt et resultaria una mena de pilota indigesta.

Bé, ja som asseguts. El mosaic “GRÀCIES EQUIP” al nostre davant. Desviem la mirada cap a l’entorn, i veiem estrangers que s’han quedat sense seient. Aquí hi ha més persones de les que poden cabre, penso per dins. “Quantes entrades hauran falsificat aquests dies. No m’ho vull ni imaginar”, em respon ell intuïtivament. Té raó. Gairebé cinquanta persones han de seguir el partit des de les escales i resulta sospitós. L’àrbitre xiula, quan de sobte m’adono que el meu voltant ja es troba dempeus. Els nervis em poden, em trobo absent de tot, però m’aixeco. Confiem en ells. Ens en deuen una, i Mourinho també. No recordo pitjor derrota que la de l’any passat contra l’Inter de Mou. Però ara no és moment per pensar-hi.

Acaba la primera part i seguim sense veure cap gol. No en falten d’ocasions per part de l’equip blaugrana. El Reial Madrid ni veu pilota. Segon disgust: segon bany de la nit. Torna a ploure quan estem a mitja part, el moment idoni per anar als serveis o a pagar la segona cervesa. Comença la segona meitat, i es respira tensió. Serà un final complicat. Don Pedrito marca. En menys de deu minuts encaixem el dolorós gol de Marcelo. El públic està enfredolit. Però Guardiola no espera gaire minuts per fer l’habitual gest amb els braços d’ “animeu afició!”. El públic es torna a bolcar al camp. El Barça, sincerament, està dirigint una lliçó de futbol. Finalment, arriba el moment àlgid de la nit: l’Abi a punt de sortir al terreny de joc, a canvi de Puyol, el principal pilar de la defensa blaugrana de la nit. Sense menysprear a Piqué, o Mascherano, o altres com Xavi, el cervell del Barça, o Iniesta, i Messi, i Pedro, i Villa.... La llista és eterna, i ells són eterns.

L’àrbitre ha xiulat el final. No s’ha guanyat, però el Barça ha passat la mà per la cara del Reial Madrid. Està clar que el càntic de la nit ha estat el polèmic “Porqué?” de Mourinho. Càntic que no ha predominat, però, per sobre dels Oooooo...le! de cada toc de pilota del Barça. L’afició s’ha entregat als jugadors, i a la inversa. Ens en devien una i, definitivament, “aquests no fallen”. Som-hi cap a Wembley.

Una diada, al cap i a la fi, conformista

Haurà estat un cap de setmana desmoralitzador per al sector turístic però, malgrat això, el gremi de llibreters i botiguers de roses en un sol dia hauran fet l’agost. Un dissabte festiu que tanca una Setmana Santa calorosa no podia aconseguir uns millors resultats. Abans, però, han hagut de resistir el temor a un possible ruixat en diverses zones de Catalunya. Des de la província de Girona, el gremi de llibreters han assegurat que les vendes han igualat les de l’any passat i que, per tant, la predicció meteorològica no ha estat tan influent com s’esperava.

Són les onze del matí quan, per primer cop en la diada, trepitjava la Rambla de Figueres, la capital alt empordanesa. Sempre havia anat a examinar les portades dels llibres que s'oferien a les parades de Castelló d’Empúries i, només per un any, les de Barcelona. Era evident que la fluïdesa de visitants a Figueres seria major a la de la població d’on sóc nativa. Però no era d’esperar la poca mobilització que tenia a l’hora d’intentar com a mínim fer una ullada a la contraportada dels llibres. Em recordava a la ciutat comtal. A causa l’amenaça de la pluja, tothom va voler aprofitar el bon temps que encara s’aguantava aquell matí. A cops de colze m’anava paralitzant en els establiments quan de reüll em cridava l’atenció el títol d’alguna obra. Tot i això, abans de la diada, sempre intento saber mínimament d’on parteixen les històries de les últimes novetats. De tot el grapat d’exemplars, habitualment em decanto per dos o tres. Els d’enguany eren les novetats de Blanca Busquets, Eduard Márquez i d’un dels periodistes més reconeguts, Vicenç Villatoro. Després d’inspeccionar poc més de cinc establiments, em sorprenia el bon gruix de llibres de segona mà que s’oferia. Serà amb motiu de la crisi? Serà una estratègia de venda?

Els gironins, aquesta vegada, no s’havien quedat a casa. Altres indrets com els bars, restaurants i pastisseries també estaven omplerts de gent. Una vegada em vaig adonar que estava dedicant més minuts als habituals en els establiments de la Rambla, simplement pel fatigós i carregat ambient vaig decidir l’opció d’escollir tranquil·lament el llibre en les botigues. Però la decepció continuava. Les botigues estaven tan o més omplertes que la Rambla.

A banda d’això, mai m’havia sentit tan indecisa a l’hora de treure el moneder de la bossa de mà per a pagar un llibre. I així vaig actuar quan tenia l’obra de Blanca Busquets, La nevada del cucut, sota el braç. Vaig fer marxa enrere i vaig tornar a col·locar el llibre en els prestatges. Un cop estava dins la següent llibreria, vaig decantar-me per L’últim dia abans de demà, d’Eduard Márquez. M’apassionava l’anècdota de l’home sense sostre amb la qual l’autor es va inspirar per iniciar l’obra. Però alguna cosa em deia que aquell no seria el meu llibre de Sant Jordi. Finalment, com és habitual en una jornada tan tradicional i acollidora però aparentment consumista com és la diada de Sant Jordi, em vaig deixar portar pel prestigi de l’autor. L’elecció final se l’enduia, doncs, Vicenç Villatoro. I és que sempre resulta més gratificant recolzar-te en una obra de la qual se n’ha fet un mínim ressò mediàtic, que sigui fruit d’un autor reconegut i, per últim, i no per això menys important, que sigui d’una lleugera lectura assegurada.

Deixem-nos d’atemoriments i plantem cara

Sempre recordarem el 4 de juny de 2009 com un dia històric. La consulta no vinculant sobre la independència de Catalunya va tenir el seu inici aquesta data a Arenys de Munt, gràcies a la proposta presentada per les CUP i el suport del consistori. Aquesta consulta va ser la detonant de les consultes municipals que s’han fet arreu de Catalunya. És destacable el suport de diversos partits polítics com ERC, CDC i ICV, però ho és més la participació a Arenys de Munt que va superar notablement la participació en les eleccions europees i en el referèndum de la Constitució Espanyola.

Està clar que va ser tot un èxit. Però també és evident que en la consulta per la independència de Catalunya en terreny barceloní hauria estat necessària una major pressió institucional i mediàtica. Barcelona representava la prova de foc, el punt i final que requeria més despesa i, per tant, els resultats havien de ser excel·lents. Bé, som més de 880.000 persones que reclamem la independència de Catalunya i no ens n’amaguem. Només 880.000 persones, les coses com són. Si volen, podem ser exactes amb les xifres: en els 554 municipis consultats han participat 881.500 persones, la qual cosa significa un 18% de participació. D’aquest 18%, un 92% dels ciutadans ha apostat per un sí i només un 6%, per un no. Aquesta consulta no oficial ha estat, sens dubte, d’un gran èxit. Però, insisteixo: només vuit-centes mil persones hem participat.

La xifra és motiu de reflexió. I és que aquest cop qui ha anat a presentar el seu vot hem estat els catalans, o catalanistes, emprenyats. En canvi, aquell català que no es sent, ni molt menys, arrelat a un bilingüisme però que, malgrat això, diu amb boca menuda que es sent proindependentista s’ha quedat assegut al sofà. Aquesta és l’actitud que no hem d’adoptar. Hem de deixar d’encongir-nos. Fins i tot, en alguns casos deixar d’encobrir-nos darrere l’escut del Barça per maquillar el sentiment d’independentista i així evitar de ser acusats. Bona part dels catalans s’aferren a l’èxit de l’equip blaugrana per celebrar les victòries però, indirectament, les victòries d’un equip exclusivament ca-ta-là.

Amb tot, la por ha estat – i és - el gran mal de la societat catalana. Tothom reclama la independència des de casa i són pocs els que es mobilitzen per a fer pressió. Participació significa compromís, i la xifra resultant ens esclareix la força mental i emocional de la (majoria de la) societat catalanista: nefasta. Aleshores arriben les enquestes presentant resultats com que el 79% de la població voldria que el Govern li fessin més consultes a través de referèndums. És evident que la visió de les persones que no accepten un referèndum com aquest amb l’excusa que no és vinculant o que el dret a l’autodeterminació no està reconegut des de la Unió Europea no té cap mena de sentit.

Un altre punt que voldria destacar és per què l’espot no es va emetre en els mitjans, a excepció de les xarxes socials? Intueixo que s’ha fet amb la intenció de no vulnerar maquinalment les emocions dels ciutadans detractors d’un Estat propi. I precisament en aquest sentit és on més s’havia d’insistir per a una major participació. Són aquests ciutadans, la majoria dels quals catalanistes atemorits, a qui s’ha de convèncer. L’espot donava a conèixer alguns dels motius pels quals s’ha d’apostar per una independència. Era un espot convincent i sincer i així és com hauria de sentir-se la població catalana. Mostrar-nos amb convicció i argumentar profundament un debat transcendent sobre les emocions dels catalans, més enllà de les raons polítiques i econòmiques.

En aquest sentit, l’altre sector que des dels mitjans i les institucions s’hauria de reforçar més són les diferents organitzacions que han impulsat la convocatòria de consultes. La Plataforma pel Dret a Decidir, Catalunya Estat Lliure o Decidim!, entre d’altres. Des d’aquí és on els catalanistes hauríem de mobilitzar-nos i així reforçar les idees bàsiques que mouen aquestes organitzacions a promoure el dret a decidir dels ciutadans de Catalunya. Com va dir Lluís Companys: totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres.

Mas creu que cal recuperar el valor social de les empreses per fer créixer el país i així crear ocupació

El cap de l’executiu assegura fermament que “Catalunya sortirà reforçada de la crisi econòmica"

En un dinar col·loqui organitzat per l’Associació Espanyola de Directius (AED) que va tenir lloc ahir al Port Vell de Barcelona, el president de la Generalitat, Artur Mas, va emetre un missatge d’optimisme als més de 1.000 directius reunits, el 60% dels quals són els primers executius de la companyia. Mas es va mostrar convençut que per fer créixer econòmicament Catalunya cal rebre l’ajuda de les empreses, incloses les PIMES. El president remarcava que “hem de recuperar el valor social de les empreses, enteses com la suma del projecte i dels professionals que s’hi esforcen” per tal de reforçar l’economia de Catalunya i així crear ocupació.

El president, malgrat que “el govern central ens deu diners i no ens els vol pagar", creu que "Catalunya sortirà reforçada” del context econòmic actual. Tot i això, va assegurar que serà necessari aplicar reajustaments i que “en aquest sentit es modificaran temes corporatius que no s’han tocat mai”. Mas creu que en el dia d’avui calen uns guanys d’eficiència, perquè “amb menys, hem de fer més i millor” i que “un governant ha de tocar de peus a terra i encarar aquesta situació”.

El cap de l’executiu recordava també que els dèficits acumulats “són més elevats del que es tenia previst”. Malgrat tot, el govern seguirà en la seva línia esforçant-se en tres terrenys, el de l’austeritat, on s’hi impliquen “a tort i a dret”, el de l’aprimament, a partir del qual, properament, es faran públiques noves reestructuracions internes dins l’administració, i el de l’agilitat, segons el qual “calen menys normes, que sigui més ben fetes i fàcils de complir”.

Finalment, Mas va citar la presència dels grups parlamentaris, patronals, sindicats i la resta del govern admesos a la cimera de demà al Palau de Pedralbes que tindrà una durada de sis hores on s’intentarà aconseguir certes bases de consens per a la reactivació econòmica. “Un govern requereix un consens de base, i aquesta cimera és una experiència inèdita dins l’Estat Espanyol i es farà aquí, a Catalunya”, va recalcar Mas.

ANTONIA JOVER, aromatòloga

"Quan la gent sent la paraula aromateràpia no pensa en termes medicinals"

Nascuda a França, prop d’Avignon, però amb arrels espanyoles. Antonia Jover fa només cinc anys que es dedica al món de l’aromateràpia. És llicenciada en Turisme però la pròpia experiència li va ensenyar que la seva passió era compartir amb la resta els seus coneixements sobre la utilització dels olis essencials. Possiblement no es defineix com a aromatòloga, però el seu ofici és fer conèixer l’ús i el prestigi d’aquesta teràpia dels sentits als farmacèutics. I la funció d’aquests olis essencials, exactament, quina és?, es preguntarà la majoria. Antonia Jover, en una conversa serena i acompanyada de sons clàssics en un bar diminut però acollidor, ens explica totes i cadascuna de les particularitats de l’aromateràpia.

Què és l’aromateràpia?

L’ús dels olis essencials per prevenir o curar malalties, per alleujar refredats, problemes dermatològics, inflamatoris, digestius, el mal de cap o un dolor muscular, entre d’altres.

Per què va decidir dedicar-se a l’aromaterapia?

Crec que és una història d’amor. Vaig començar a experimentar amb aquests efectes quan tenia un problema a la pell, que no era greu sinó una molèstia antiestètica. No m’agrada la medicina sintètica, sempre he preferit tractar amb productes naturals. Més endavant, em van proposar un curs de cara al públic per compartir la meva experiència, i vaig decidir formar-me professionalment.

Com?

Vaig trobar una aromaterapeuta francesa, que em va fer una petita formació introductòria, i després me’n vaig anar a Bèlgica on vaig estudiar amb un expert aromatòleg. Vaig començar amb l’aromaterapia fa cinc anys.

Però s’estava dedicant en algun altre àmbit?

Sí, he estudiat Turisme i he estat treballant durant més de deu anys en Events i Congressos.

Quina formació ha de tenir una aromatòloga?

El problema d’aquesta professió és que no està regulada oficialment, per tant, no es pot tenir cap estudi. Normalment són persones que ja són metges i volen afegir una eina complementària. A Catalunya només hi ha una escola especialitzada.

No s’ha fet res per a regular-ho?

S’està intentant. Es presenten propostes, sempre hi ha gent a qui no li agrada i actualment el procés està parat. Quan estava a punt de regular-se, es va fer marxa enrere per la pressió que es rebia de la comunitat de naturopates que no acceptava que es regulés.

Com és aquest tractament?

Hi ha diferents mètodes. S’utilitza la via tòpica, que són aplicacions a través de la pell, també la via aèria, que és olorar els olis essencials, es pot incorporar la via oral, per problemàtiques de tipus infeccioses o del sistema nerviós, o la via sublingual, que són aplicacions sota la llengua.

I quan pot durar un tractament?

És molt personalitzat i depèn també de la problemàtica de la persona. Per una infecció com el refredat, urinària o vaginal pot tenir una durada de cinc dies o una setmana. Si són coses més cronificades com les al·lèrgies això demana molt més temps.

Per quin motiu creu que l’aromateràpia no s’ha estès?

Desafortunadament, l’aromateràpia va coincidir amb el desenvolupament de la medicina moderna i, sobretot, dels antibiòtics. Les medicines sintètiques van donar resultats espectaculars i tot el que s’havia aconseguit amb aquesta disciplina es va aparcar. Per sort, un petit grup de gent es va apassionar i va continuar treballant en aquest àmbit. Però, de fet, l’arometeràpia legalment és un “complement alimentari” de la medicina moderna.

Sobretot aquí a Catalunya no té molt ressò...

La veritat és que cada cop hi ha més farmàcies que incorporen productes amb bases essencials i Espanya, d’aquí a vuit anys, estarà en una situació similar a la de França, on a qualsevol farmàcia ja et proposen olis essencials purs.

Quin és el mecanisme d’acció d’un oli essencial?

Quan un oli essencial entre en contacte amb una bactèria s’activa una acció destructora. Es causa un dany a la membrana de la bactèria, la qual es debilita, comencen a haver-hi fugues, i és aleshores quan la bactèria es mora. Aquesta és la forma més eficaç, però llavors hi ha casos on s’impedeix la multiplicació de la bactèria. També hi ha d’altres mecanismes que són més complexos i que científicament no es poden comprovar perquè els olis tenen una activitat bioelectrònica.

Però de què es tracta?

Aquest mecanisme el que permet és que el terreny d’una persona s’equilibri per tal que la malaltia no s’hi desenvolupi.

Els olis essencials són el mateix que les essències florals?

No. Una cosa és l’aromateràpia i una altra és la teràpia floral. Les essències florals són com infusions. S’agafen unes flors que tenen energèticament una informació que correspon a un status emocional, i s’introdueixen en una aigua que és mesclada amb conyac. Només ofereix informació energètica i químicament la planta no existirà, mentre que la planta que s’utilitza per als olis essencials sí.

Per què?

Amb els olis essencials es fa un procediment de destil·lació al vapor on s'utilitza de la part aromàtica de la planta. A nivell molecular té molt més riquesa.

El perfil de pacients que es vol fer un tractament amb olis essencials o amb la teràpia floral és diferent?

Sí. Les essències florals normalment es fan servir per estats emocionals. Difícilment una persona amb refredat et demanarà que la tractis amb essències florals. Però si en una patologia hi ha un origen emocional es tractaria les dues coses.

Per tractar una depressió és millor decantar-se per una teràpia floral, doncs?

Sí, però es podria acompanyar d’alguns olis essencials que són antidepressius, com la Bergamota. Els olis també tenen una activitat a nivell de l’olfacte, que és l’únic dels nostres sentits que té contacte amb el cervell, concretament amb el sistema límbic. I a partir d’aquí es pot modificar el comportament d’una persona. A nivell depressiu un oli essencial tindria aquesta funció.

Quines olors són les indicades per la depressió?

La olor de la bergamota, que és una olor similar a la llimona. També la hierba Luïsa, que és una olor similar a la berbena. En situacions de baix ànims les olors tendeixen a ser allimonades.

I com és el mecanisme d’acció d’un oli sobre la pell?

La pell no és permeable i com més purs són els olis més fàcilment passa a l’aparell circulatori. La via tòpica és una forma d’introduir els olis essencials a l’organisme però l’interessant és que treballes a nivell de la pell i la part olfactiva.

Depenent de la patologia del pacient, s’aplica a diferents parts del cos?

Sí, esclar, per tal que actuï directament a l’òrgan. Es fa un massatge amb olis espasmòdics i així s’aconsegueix calmar, per exemple, un mal d’esquena amb només una aplicació i el seu efecte arriba als deu minuts. Si es tractés d’una situació d’estrès, la sinergia s’aplicaria a la columna vertebral o la nuca ja que és per on passen les connexions nervioses.

L’efecte d’un oli essencial pot ser psicològic?

Sí, en aquest cas es tracta d’una acció psicoactiva. Per exemple, en una situació de crisi nerviosa s’escolliria un oli essencial amb una activitat psicoactiva i així s’aconseguiria calmar la persona. Seria un oli que actués sobre el sistema nerviós.

De quin tractament es fa més ús?

Aquí a Espanya es coneix més la teràpia floral que l’aromateràpia. El primer que pensa la gent quan sent la paraula aromateràpia són les aromes, la bona olor, i no pensaran en termes medicinals. En canvi, amb els olis essencials es poden tractar refredats d’una forma espectacular.

I com es justifica que un oli essencial et pugui alleujar un refredat?

Pels principis actius que tenen els olis essencials. Tenen una activitat antiinfecciosa que combatria el virus d’un refredat. S’alleugen símptomes com la tos o el mal de gola. I els efectes secundaris són gairebé inexistents. Està comprovat.

S’ha demostrat que els productes d’ús quotidià amb fragància emeten substàncies químiques no declarades en els seus ingredients.

És cert. En un estudi de 2005 es va demostrar que perfums de les grans marques, com Jean Paul Gautier i Chanel, contenen components químics que són perjudicials per la salut i, de fet, creuen que hi ha molt problemes hormonals provocats per aquestes substàncies. A través de la connexió amb el sistema límbic es pot provocar la producció d’hormones o desactivar el sistema hormonal.

I l’oli essencial?

L’oli essencial també té els seus desavantatges i és que pot fer que tinguis la menstruació abans del previst. Perquè quan olores una aroma aquella molècula que tu interpretes és transformada en un impuls elèctric.

Sap d’algun pacient que hagi tingut al·lèrgia a algun oli essencial?

Sí, però són reaccions que poden ser provocades per qualsevol producte. Abans d’utilitzar un oli essencial s’ha de fer una prova d’al·lèrgia: aplicant gotes a la pell i deixar que faci efecte durant 24 hores o aplicant una gasa a la pell.

Es recomana una franja d’edat a partir de la qual es pot fer el tractament?

Sí, els nens a partir de 30 mesos. Per la via oral, quan són coses terapèutiques, sempre dependrà del cas, però en general no es recomana fins els sis anys. El més adient pels nens és per la via tòpica o difusió aèria. La utilització dels olis tampoc és recomanable per a les embarassades.

Com són les expectatives en un futur d’aquesta disciplina?

Crec que té molt futur. Avui en dia respecte les malalties infeccioses hi ha molts problemes amb els antibiòtics. Hi ha infeccions de les quals no se’n troba la solució i s’ha comprovat que amb els olis essencials hi ha més improbabilitat de resistència de la bactèria. Un antibiòtic té un o dos principis actius, en canvi, un oli essencial conté com a mínim 15 molècules.

Fins a on arriben els límits de l'humor?

Possiblement ens haurem oblidat de les facetes humorístiques catalanes que han passat a la història. Com Eugenio o Miquel Calçada. Avui en dia es fa humor a qualsevol preu. Aquesta tesi es va posar sobre la taula en la conferència que va tenir lloc a l’Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna on els convidats eren Llucià Ferrer, radiofonista i director de Quin país! (TV3), Toni Mata, coordinador de guió de Buenafuente, i Sergi Pàmies, escriptor i crític televisiu.

Es tenen en compte els valors quan parodiem? El debat es va arrancar amb una visió optimista respecte els valors que són tractats amb humor però, mica en mica, aquesta percepció va anar esdevenint desmoralitzadora. El guionista Toni Mata assegurava que l’humor i la ironia destaquen per la facultat de guanyar-se l’atenció del públic i que, per assolir-ho, el missatge que s’oculta darrere un acudit ha de transmetre uns valors determinats. De fet, aquesta teoria és indiscutible. O no. Sergi Pàmies va rebatre amb la idea que “la relació entre els valors i l’humor no és correcte. L’humor és, simplement, una forma de relacionar-se”. Tot i així, Pàmies no menyspreava l’activitat pedagògica de l’humor, ja que “és una bona forma de maquillar la teva ignorància, i tenir sentit de l’humor ens fa ser més forts”. Toni Mata reconeixia, però, que a Catalunya s’ha anat esvaint la idea segons la qual l’humor és menystingut intel·lectualment. “Aquí els polítics van a Polònia mentre que a Espanya participen al programa de La Noria”, matisava. De totes maneres, Llucià Ferrer ho posava en dubte, sostenint que aquí “l’humor s’està degradant i la única intenció d’avui en dia és omplir hores de televisió”.

Els programes de Crackòvia i Polònia, així com els caricaturescos Los Manolos de la cadena Cuatro, van ser el focus d’atenció de la taula rodona. Seguint en la seva línia pessimista, el radiofonista assenyalava que tot periodista es veu amb la capacitat d’aferrar-se al discurs irònic “quan no en saben en absolut”, assegurant que “la funció d’uns presentadors d’informatius com Los Manolos és estrictament informar”, però Pàmies creia que “això demostra que la funció del periodisme és també entretenir”. Estava clar que es tractaria d’una conferència amb caràcter humorístic. El curiós va ser que, sent tres conferenciants acomodats sempre per un guió, no es recolzessin en cap moment amb una pauta sota els seus ulls i, tot i així, aconseguir generar un debat amb opinions tan diverses. Pel que fa als programes catalans Crackòvia i Polònia, segons Pàmies “és molt més difícil fer Crackòvia que Polònia”, ja que es tracten setmanalment jornades esportives i no és fàcil treure’n suc. “Crec que en el cas de Crackòvia, es tracta d’un programa que pertany a informació esportiva i no a un programa d’humor”, puntualitzava. Però és evident que en programes com aquests es juga amb una intenció crítica. Així doncs, on estan els límits? “No s’ha de ser dogmàtic”, assegurava el guionista de BFN, mentre Pàmies recordava paraules de l’apreciat Woody Allen qui de l’11-S creia que el més adient era fer-ne una paròdia. “L’humor és terapèutic”, recordava l’escriptor i crític televisiu. I en el cas que es passin els límits, comentava el mateix conferenciant, la millor reacció a un humor en excés és respondre encara amb més humor.

Montserrat Guibernau: “A través de les xarxes socials, s’ha creat una comunitat de confiança que no existeix”

Tres personatges de prestigi i tres motius van vestir el debat que es va generar ahir de manera molt amena a l’Auditori de la FCB. Els prohoms foren Martí Anglada, periodista i excorresponsal de TV3, Lluís Bassets, periodista i director adjunt d’El País, i Montserrat Guibernau, catedràtica de Ciència Política del Queen Mary College de la Universitat de Londres. L’arribada dels tres conferenciants fou gairebé intimidant. Aquest cop, els protagonistes van ser ovacionats per un núvol de càmeres que intermitentment congelaven aquell moment tan esperat per a tothom. La moderadora, Maria Dolors Genovés, va iniciar la taula rodona presentant tres qüestions: el periodisme i els valors democràtics, el paper de les xarxes socials i Wikileaks.

Lluís Bassets donà peu al debat sobre el periodisme i els valors democràtics, sostenint que el mateix exercici de la llibertat d’expressió, que caracteritza el periodisme, està estrictament lligat al sistema democràtic. Però aquesta llibertat, matisava Bassets, ha de ser assumida dins el terreny del periodisme “per tal que es pugui dur a terme la disciplina de verificació, amb la qual el periodisme de qualitat es fonamenta”. La qual cosa el periodista gironí, Martí Anglada, no debatria. Els valors que representen el periodisme, que segons Anglada, “es defineix per la intermediació de la democràcia”, són principalment la llibertat d’expressió, la no incitació a la violència, el respecte a l’honor i la dignitat de la persona, i el valor d’apropar-se a la veritat com a instrument de comunicació.

D’altra banda, Anglada va al·ludir al “periodisme feble” que es genera quan la premsa intermediadora de la democràcia no respecta la veritat. I aquesta premsa feble és la que Montserrat Guibernau traduiria com els social media. “Les revoltes d’aquests últims mesos s’han anat escampant de manera espectacular a través de les xarxes socials”, proferia l’analista sociopolítica, qui sostenia, a més, que arran de les noves tecnologies s’ha creat una acció col·lectiva que reclama una democràcia i que, fins i tot, ha aconseguit un canvi de règim en el seu país. “Es tracta d’una comunitat de confiança, d’un sentiment d’estar proper a tothom, que no existeix. Tot és una il·lusió”, va manifestar amb desgrat Guibernau.

No obstant, segons Bassets és Wikileaks, i no rigorosament les xarxes socials, el fenomen que especialment "demostra tant les deficiències com les excel·lències del periodisme tradicional”. Així doncs, l’organització mediàtica Wikileaks, sent considerada – segons el mateix periodista – com “una informació en brut que necessita novament una disciplina de verificació”, no serà mai assignada com a exercici periodístic, ni molt menys històric. Tal com assegurava Bassets, “els periodistes de veritat s’arremanguen i ho comproven tot”.

El paper dels joves reporters es defineix amb ambició, fracàs i coratge

Davant un públic majoritàriament jove, s’iniciava una de les primeres conferències que inaugurava l’edició d’enguany de les Jornades Blanquernes de la Facultat de Comunicació Blanquerna (FCB) de Barcelona. Els protagonistes eren tres joves reporters, ex-alumnes de la facultat, que aportaven les seves experiències com a corresponsals a l’estranger en una conferència que fou moderada pel periodista Enric Xicoy, alumne de la 1a promoció de la FCB i professor de la mateixa.

Miquel Toran, reporter gràfic a TVE a l’Àsia i fotògraf, va mostrar una mirada més aviat fosca sobre els valors dels reporters. Creu que “aquesta feina és un premi” però que, tanmateix, al final un s’adona que acaba aportant la mateixa informació que aportaria des del seu propi país. “Arran d’això, i essent tant jove, et frustres molt”, comentava Toran. Tot i això, recordava que el fet d’estar vivint a l’estranger revius experiències “que t’enganxen i ho fan tot més interessant”. A més, el jove reporter destacava que la rotació de corresponsals a l’estranger és de quatre anys, la qual cosa considera adient, ja que el cicle de notícies any rere any es va repetint i acaba cansant. “Els que es queden en aquell país és perquè hi han establit algun vincle familiar”, manifestava Toran.

Però, tot seguit, en el debat va aparèixer l’èxit del fracàs : l’ambició periodística freelance d’Iris Mir. La jove reportera destacava la labor d’un corresponsal en haver de proposar constantment idees, plasmar-les en cròniques i aleshores “aconseguir que te les comprin”, comentava. Però Mir assegurava que si un no té constància i no s’esforça perquè el tema sigui atractiu acaba depenent de les seves pròpies capacitats. No obstant, Iris Mir va demostrar a la conferència que, durant tots aquests anys, no ha caigut en el parany de la frustració. I és que la jove reportera insistia en el fet que, “un cop t’instal·les a un país estranger, aleshores t’adones de tot allò que des de casa no valoraries”. Però el més important, reiterava, “és proposar-te el repte d’aconseguir que allò que valores amb la teva mirada, i que expresses en format crònica, t’ho comprin i sigui valorat amb els mateixos ulls”. La jove periodista representa l’experiència de l’ambició. Li sedueix plantejar-se constantment metes i creu, amb convicció, que d’aquesta manera és com s’aconsegueix aportar en les cròniques molt més que informació.

Per últim, un cop s’ha fracassat i assumeixes nous reptes per tirar endavant, el que cal és coratge i valentia per seguir endavant. I aquests valors són els que desmarcaven a Xesco Reverter, cap de Secció Internacional dels serveis informatius de TV3, dels altres dos conferenciants. Reverter creu que sempre s’ha d’anar conservant aquella inquietud que et mou a dedicar-te al periodisme, i assegura que la feina d’ésser periodista freelance és molt gratificant, però sobretot per als joves recentment llicenciats. “La passió que teniu ara per aconseguir un repte, encara que no hàgiu dormit i hàgiu fracassat cents de vegades, no la tindreu mai més”, va assegurar Reverter.

El secret de ser infidel

Sèrie de televisió: Infidels

Directora: María Almagro

Emissió: dimarts a les 22:25 hores a TV3

La capacitat per sorprendre’ns de María Almagro i el seu Infidels és infinita. Siguin quines siguin les seves intencions. I és que el secret, al cap i a la fi, és la força de la trama. Durant les dues temporades inicials va poder anar perfilant un relat creïble i atractiu als ulls de, majoritàriament, teleespectadores.

El gran repte d’aquesta tercera temporada, segons deien, ha estat seduir al públic masculí. Com? Deslliurant de les vides de les cinc protagonistes els seus entorns més irresistibles: els fills i els amants. Sembla ser que per desmarcar-se d’una trama que té similituds amb Sexe a Nova York la solució hagi estat convertir les protagonistes en addictes al sexe i en despreocupades per l’hemisferi familiar. Al marge d’aquesta metamorfosi conceptual de la sèrie, no hi ha temps per pair que l’Arlet i la Dani decideixin tenir un fill, quan la parella ja ha escollit el com i es troba dins la consulta de la ginecòloga captant la primera ecografia.

Infidels havia estat, fins el moment, un còctel de realitats ben combinades. Però la tercera temporada em descol·loca. La Lídia, després d’aconseguir reforçar la relació amb en Toni, es planteja el repte d’adoptar un adolescent que resulta ser malcriat i que, en un no-res, acaba desapareixent de casa. De la mateixa manera que defuig la passió amb en Toni. La Cruz, per una altra banda, només té ulls per a en Fàbregues i no disposa de temps – aparentment, ni de ganes - per mimar la seva única filla, motor de la seva vida.

La Paula, que fins aleshores havia dut la màscara d’una soltera frustrada i sense ambicions, té la intenció de fer renéixer els seus atributs com a escriptora. Però és evident que d’on no n’hi ha, no en raja. I de la novel·la que acaba escrivint no se’n treu suc. Com tampoc s’exprimeix la història de la Joana, clar exemple d’una mare en el dia d’avui, que de sobte accepta compartir la custòdia amb la persona que més l’ha perjudicat de manera que acaba trobant-se sola en una casa gran, amb un munt de temes per resoldre, sense la companyia dels seus fills i perduda en el món dels videojocs. I em pregunto ara: és aquesta trama creïble, atractiva i adulta? Pot ser que Almagro ens sorprengui amb un final convincent i poc infidel a la cohesió argumental que Infidels havia protagonitzat fins ara. Reitero: el secret, al cap i a la fi, és la força de la trama.

Un casus belli, o no?

Un cop s’ha tastat el luxe d’anar assentat al TAV, amb aquella comoditat i higiene que el caracteritza, no és difícil fer marxa enrere i recordar-ho quan em trobo assentada dins el tren de Mitja Distància. I ja ni parlo del Regional. Un aspecte exterior nefast, brutícia al terra que no s’arreplega des de fa unes dècades, i el pitjor de tot: que les portes no es puguin ni tancar, incloses les dels serveis. Sembla ser que tinc l’obligació d’enclaustrar-me en un lloc així d’apinyat sense el dret a tenir un espai privat. L’obligació, doncs, de fer les necessitats públicament, com aquell qui res.

És aleshores quan reapareixen els apreciats maquinistes de la Renfe demanant una millora en les condicions de les seves sales de descans. Així com la instal·lació d’una televisió o uns serveis nets, i privats, per descomptat. No m’estranya que col·lectius que es senten damnificats com els Renfedats continuïn expressant el seu malestar a través de les xarxes socials, ja no només mitjançant el seu web, sinó també obrint una compte al Twitter i al Facebook.

Alguns webs, Usuaris cabrejats o el blog Maleïda Renfe, porten temps funcionant, però només la comunitat sorgida a Vilafranca del Penedès és qui segueix reclamant explícitament una millora en la gestió i qualitat del servei. Demanen acabar amb els constants retards, les desinformacions diàries, les despeses extraordinàries i els costos elevats que genera tot plegat. No és demanar gran cosa, en tant que el servei ferroviari entre Madrid i València sembla presentar unes condicions i unes tarifes satisfactòries. O, com a mínim, és el que intenten mostrar-nos en l’anunci dels insofribles tic-tac. No m’estranya, una vegada més, que els col·lectius que reivindicaven un avanç dels serveis a Catalunya es rendeixin davant d’aquests privilegis – adquirits, com qui no fa res - de les xarxes ferroviàries espanyoles.

Arriben temps de revolta a la Renfe. Qui sap si, en un futur, aquest descontentament serà motiu – o un dels motius - d’una revolta popular. O d’un casus belli, que diria Caesar. Som conscients de l’existència d’un conflicte social amb dues parts molt confrontades. Passatgers ocupant la via de Montcada per impedir la circulació; un grup de persones agafades de les mans rodejant un tren que connectava Portbou amb Barcelona per reivindicar una millora del servei; la mort dels joves a Castelldefels que va suposar un cert descrèdit de la Renfe; afegint, tot i això, les successives vagues dels propis maquinistes. És evident que José Luís Rodríguez Zapatero converteix la Renfe en un casus belli català. Tot plegat desembocarà, doncs, en una revolta moderada o agitada? És millor ser prudent. Avui hi som, i demà Déu ja dirà.