D’un bany a Wembley

Érem conscients que aquell dia, tres de maig del 2011, seria una data significativa per a tots els catalans. Representava el dia mundial de la Llibertat de Premsa, que en el cas de Catalunya aquest concepte va trigar a agafar relleu; el dia en què es publicava el primer exemplar – esperem que per molts anys més – de La Vanguardia en català, diari de referència i fundat a Barcelona; el dia en què les portades de tots els rotatius també passarien a la història encapçalades per titulars com “Bin Laden al seu testament: Vengeu-me”(La Vanguardia), “EE UU liquida a Bin Laden” (El País) o “El món després de Bin Laden” (ARA). Però ningú sabia del cert si aquella mateixa matinada hauria de comprar els bitllets camí a Wembley o no. Ningú sabia que aquella nit es desfermaria de passió a Canaletes. Que aquella nit, la semifinals de Champions entre el Barça i el Madrid, en definitiva, cauria un bany i no tan sols futbolístic.

Les 19.15 hores. Sortim del pis de la Diagonal amb Numància, jo i tres nois més, en direcció al Camp Nou. El trajecte fins l’estadi sol tenir una durada de quinze minuts a peu. Però aquell vespre és etern, i el camí va ser gairebé d’una hora i cinc minuts. El temporal ens havia impedit d’anar avançant de forma ràpida. Les nostres cares llargues parlen per sí soles, no pronunciem ni un mot fins trobar-nos al passeig motero de davant La Masia. Ho fem possiblement per l’ambient culé que ja s’hi respira o perquè, després d’anar especulant individualment cap a on s’orientava el mal temporal, confiem en què aquesta pluja aviat s’extingirà. Un cop arribats a les portes del camp, ens dividim en dos grups. Els altres dos privilegiats es dirigeixen cap a la boca que desemboca a Tribuna i el meu germà i jo, nerviosament, ens refugiem dins l’estadi ascendint les escales mentre de fons sentim el so apocat de la pluja. Fem una trucada breu, intranquil·la i de disgust. No veiem punt i final d’aquella turmenta. Davant la boca 531, tothom guarda silenci i aprofita per menjar-se l’entrepà ja que, en un moment com aquest, tems un partit dur on el frankfurt et resultaria una mena de pilota indigesta.

Bé, ja som asseguts. El mosaic “GRÀCIES EQUIP” al nostre davant. Desviem la mirada cap a l’entorn, i veiem estrangers que s’han quedat sense seient. Aquí hi ha més persones de les que poden cabre, penso per dins. “Quantes entrades hauran falsificat aquests dies. No m’ho vull ni imaginar”, em respon ell intuïtivament. Té raó. Gairebé cinquanta persones han de seguir el partit des de les escales i resulta sospitós. L’àrbitre xiula, quan de sobte m’adono que el meu voltant ja es troba dempeus. Els nervis em poden, em trobo absent de tot, però m’aixeco. Confiem en ells. Ens en deuen una, i Mourinho també. No recordo pitjor derrota que la de l’any passat contra l’Inter de Mou. Però ara no és moment per pensar-hi.

Acaba la primera part i seguim sense veure cap gol. No en falten d’ocasions per part de l’equip blaugrana. El Reial Madrid ni veu pilota. Segon disgust: segon bany de la nit. Torna a ploure quan estem a mitja part, el moment idoni per anar als serveis o a pagar la segona cervesa. Comença la segona meitat, i es respira tensió. Serà un final complicat. Don Pedrito marca. En menys de deu minuts encaixem el dolorós gol de Marcelo. El públic està enfredolit. Però Guardiola no espera gaire minuts per fer l’habitual gest amb els braços d’ “animeu afició!”. El públic es torna a bolcar al camp. El Barça, sincerament, està dirigint una lliçó de futbol. Finalment, arriba el moment àlgid de la nit: l’Abi a punt de sortir al terreny de joc, a canvi de Puyol, el principal pilar de la defensa blaugrana de la nit. Sense menysprear a Piqué, o Mascherano, o altres com Xavi, el cervell del Barça, o Iniesta, i Messi, i Pedro, i Villa.... La llista és eterna, i ells són eterns.

L’àrbitre ha xiulat el final. No s’ha guanyat, però el Barça ha passat la mà per la cara del Reial Madrid. Està clar que el càntic de la nit ha estat el polèmic “Porqué?” de Mourinho. Càntic que no ha predominat, però, per sobre dels Oooooo...le! de cada toc de pilota del Barça. L’afició s’ha entregat als jugadors, i a la inversa. Ens en devien una i, definitivament, “aquests no fallen”. Som-hi cap a Wembley.