El premio gordo aún está por caer

Desde este pasado lunes gran parte de la prensa española se encontraba en Valencia para empezar a absorber los ánimos que allí se percibían durante la espera del gran partido de la final de la Copa del Rey. Un Barça-Madrid que, tras un empate a uno en el Bernabéu en su último partido, motivaba a unos y alarmaba a otros. Allí quedaron igualados y asimismo podría decirse que quedó la final de ayer. Dos buenos equipos que mantuvieron a la afición en tensión durante todo el juego con una buena defensa y un buen ataque por ambas partes. Las porterías permanecieron intactas los 90 minutos de partido, los únicos que pisaron su interior fueron Pinto por un lado y Casillas por el otro. Media hora más fue el regalo que le hicieron a los jugadores para seguir luchando. Todo dependía de un golpe de suerte: un gol que podía ser de unos como de otros. Y fue de ellos.

La final de Copa de ayer fue el clásico más visto de la historia. El encuentro tuvo una audiencia media de 12.849.000 espectadores y se incrementó durante la prórroga con más de 14 millones con sus ojos atentos a la pantalla del televisor.

A las 21.30h todas las miradas se dirigían al estadio de Mestalla, unos 50.000 aficionados saltaban, gritaban y animaban en las gradas, mientras entraban los jugadores al campo, se colocaban uno al lado del otro, respiraban profundamente y se concentraban al son del himno español. Todos corrieron a sus posiciones y Puyol dio el golpe de salida con un primer pase.

Durante la primera parte, un inesperado Real Madrid que atacó al Barça con una presión inigualable, hacía que el equipo blaugrana no pudiese acabar sus jugadas, a lo cual su afición no está acostumbrada. El equipo blanco no había dejado huecos entre líneas e intentar traspasarlas se convirtió en un gran obstáculo para el Barça. Guardiola, desde el banquillo, miraba atento y con preocupación. No había manera de resolver los pases con un final feliz e incluso muchos de ellos, para variar en un enfrentamiento de estas características, acababan en faltas de unos o de otros con tarjetas por aquí y tarjetas por allá, insultos y rivalidades. Los abucheos al arbitro eran de esperar y éste se encontraba solo en el campo. Era su palabra contra los de un bando y los del otro. Y entre todo el jaleo, tras 45 minutos dio la pitada que acababa con la primera parte.

El entrenador del Barça aprovechó para corregir posiciones y animar a su equipo lo cual dio buen resultado. En la segunda parte los culés pudieron identificar con más orgullo a su equipo quien actuó con más paciencia, más presión hacia su contrincante, buenos ataques y ocasiones de gol. El Barça comenzó a ver la luz. Sin embargo, no fue tan fácil. Pasaban los minutos y seguían empatando a cero. Llegaron a los 90 minutos sin haber marcado ningún gol. La Copa seguía en zona de nadie. Por ello se alargó el partido media hora más. El partido llegados a este punto, caía en manos de la suerte. Y ésta la obtuvo Cristiano Ronaldo, quien en el minuto 13 de la prórroga remató un pase de Di María y llevó al delirio a todos los madridistas con un chute que Pinto no logró detener.

Así pues, tras 18 años, el Real Madrid ha vuelto a ganar la Copa del Rey y Pep Guardiola pierde su primera final al mando del Fútbol Club Barcelona. El doblete no ha podido ser. Pero el Barça y su afición esperan la Champions con entusiasmo y con esperanza de demostrar quien es el mejor equipo del mundo. El premio gordo aún está por caer.

“El repte d'Europa hauria de ser crear un bon clima de convivència entre les persones que hi són”

L'últim dia de les Jornades Blanquerna ha tingut l'excepcionalitat que el M. H. President Jordi Pujol hi ha assistit, juntament amb Norbert Bilbeny, per acostar-nos la realitat social dels immigrants, l'integrisme i el paper que hi juguen totes les parts implicades (els que s'han d'integrar i els que han d'integrar). Ha moderat la xerrada el degà de la Facultat de Comunicació, Miquel Tresserras.

Catalunya ha estat i és un país on hi han vingut molts immigrants, perquè és un lloc de pas i perquè és una terra que produeix riquesa. I per tant, des de fa molts i molts anys que els catalans conviuen amb gent nouvinguda i s'esforcen perquè aquests s'adaptin el més ràpid i fàcil possible. Som nosaltres els qui decidim quina Catalunya volem.

En els darrers mesos, la polèmica a Europa amb el tema de la immigració ha crescut, i sembla un tema nou que s'ha de tractar, a més a més sovint es tracta de problema, i no pas de fet; com ha apuntat Norbert Bilbeny, i també que “El repte d'Europa hauria de ser crear un bon clima de convivència entre les persones que hi són”, perquè només respectant i ajudant als nousvinguts serà com tota Europa serà més homogenia i plural, ja que aquest llarg procés és (o hauria de ser) recíproc. Tal i com es demana que als immigrants se'ls hi ha de donar temps perquè es puguin adaptar també es demana que els residents del país facin el possible perquè s'adaptin al lloc, coneguin la cultura, la llengua, etc., i ho respectin. Bilbeny ha volgut denunciar que s'han de canviar moltes coses respecte l'integrisme, i una d'elles és que tothom ha de tenir les mateixes oporturnitats, sigui quin sigui el seu origen; és a dir que “l'ascensor social ha de funcionar”, i Pujol ha volgut remarcar que en el cas de Catalunya sí que funciona bé, només cal agafar l'exemple del President Jose Montilla.

Tots dos participants ha coincidit en que és vital i necessari que els catalans es moguin per fer que l'integrisme sigui una realitat copsada i no pas meres paraules. Jordi Pujol ha mostrat la seva faceta més nacionalista i ha dit que “cal seguir defensant al 100% la nostra identitat”, que tot i animar i ajudar a que siguem integradors amb la gent que arriba, no ens hem de deixar “prendre el pèl” i seguir parlant la nostra llengua perquè els altres la puguin aprendre, i no pas deixar de parlar-los-hi la llengua autòctona, perquè sinó no l'ha podran aprendre mai.

Ha anomenat, en el cas de Catalunya, els factors que han ajudat a que els nouvinguts s'integressin: “el Barça, els Castellers, les parròquies i el PSUC”. I ara cal trobar els factors perquè els nouvinguts se segueixin integrant igual. I per últim, s'ha referit a partits xenòfobs que han estat els que han causat que es tingui por i rebuig cap el col·lectiu immigrant.

La conferència ha acabat amb un torn de preguntes que majoritàriament anaven dirigides a Jordi Pujol, i relacionades amb la immigració a Catalunya, que és el cas que més relació hi guarda.

Jordi Pujol: "El problema de la immigració hi es a tot arreu, els moviments migratoris son inmesos i ens afecten a tots"

La immigració ha esdevingut un problema i d'això ja en va parlar Jordi Pujol en el seu llibre "La immigració,problema i esperança de Catalunya" l'any 1994.

A les Jornades Blanquerna també s'ha volgut parlar del tema en la taula rodona titulada "La Mirada europea de l'altre: integració vs. integrisme" amb dos grans convidats: Norbert Bilbeny (catedràtic d'ètica a la UB) i el conegudissím Jordi Pujol (expresident de la Generalitat de Catalunya), i com a moderar Miquel Tresserras (degà de la FCB).

Norbert Bilbeny ens ha volgut parlar de la integració relacionada amb la immigració fent referencia a lemes de Pujol. D'una banda el primer que ha anomenat ha estat: "fer país", és a dir, "fer una comunitat de gent en un país amb tradició i valors propis". D'altra banda, també ha utilitzat l'expressió, també d'en Pujol, "És català qui viu i treballa a Catalunya". Una expressió que continua sent vigent avui en dia i d'aquí ha fet referencia al tema convencional on remarca que més que la integració ens ha d'interessar la convivència, ja que ens trobem en comunitats on creix la xenofília, una actitud de limitació davant dels nouvinguts i és la llavors de factura social a Europa. Tot seguit, ens ha parlat d'allò fonamental: la capacitat i l'oportunitat de sentir-se del país (una lliçó que prové de França i hauríem de prendre nota, segons Bilbeny). "És important tenir en compte que hem de crear un clima favorable a la cohesió, és el repte de Catalunya i d'Europa per poder fer un país on valgui la pena viure". Tot i així, la integració és un procés que demana temps com tots sabem, per això aclara que no hem de ser tant exigents amb els nouvinguts.

El discurs de l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, ha estat molt més extens que el de Norbert Bilbeny a causa de la quantitat d'exemples i experiències pròpies que ha explicat. "El problema de la immigració és un problema que hi es a tot arreu perquè els moviments migratoris son inmesos i ens afecten a tots", aixi ha començat la intervenció d'en Pujol. Des de fa temps la immigració ha alterat Catalunya, i com bé recorda l'expresident, "A Catalunya l'hem esperat millor que altres amb la tendència de defensar els valors propis, però sobretot hi ha d'haver el respecte per davant de tot". El tema de la immigració a Catalunya, segons Pujol, oscil·la entr dues coses "dolentes": una és el rebuig (o la por, dues coses que van lligades) i l'altre el bonisme (comprensió i ganes d'ajudar), en resum, una situació que pot ser difícil cara a la integració.

Finalment ens ha parlat de tres coses que van ajudar a la integració de Catalunya fa anys: els país i la seva tradició, L'Església (perquè va acollir a la gent i es va considerar una tasca catalanitzadora molt importants) i el PESUC (partit comunista i el seu sindicat). "Això ho considerem com una idea global, ja que gràcies a la barreja d'aquests tres factors es va salvar el país".

VÍDEO: aglomeració de joves fotògrafs a l'arribada de Jordi Pujol:

http://www.youtube.com/watch?v=2MLO30MLrNA

Llucià Ferrer “L'humor està molt bé fins que se'n foten de tu”

"I després d'aquest canvi d'aula patrocinat per DIR encetem la conferència". Les paraules que obrien el col·loqui eren les primeres del professor Joan Tharrats, guionista i docent de la FCBlanquerna en una taula rodona "que de rodona en té ben poc", bromejava Llucià Ferrer, un dels convidats. El debat ha estat banyat amb grans dosis de crítica i magistrals tocs d'humor. I no era per menys, el debat ha reunit a noms tan coneguts com el propi Llucià Ferrer, director de Quin país!(TV3), radiofonista de Catalunya Ràdio, RAC1 i RAC 105, Toni Mata, coordinador de guió de Buenafuente i Sergi Pàmies, escriptor i crític televisiu. La cita ha tingut lloc, finalment, a l'auditori de la mateixa Facultat Blanquerna passats uns minuts de les 10h. El debat estava justificat. Calia conèixer com els programes definits "d'humor" són els que registren més èxit en les audiències. "Fins i tot els informatius es fa humor", reconeix Pàmies, però reflexiona: "humor a qualsevol preu?", "em sorprèn que haguem de relacionar valors i humor. Penso que són dues coses que van en paral·lel. Amb l'humor has de fer el mateix que fas amb tot, fer-ho amb valors". El que busquen la majoria de programes és "fer riure", confessa Toni Mata. "Els valors els poses tu. La societat és hedonista, calen diferents tipus d'humor per saciar totes les necessitats. Nosaltres darrere de l'acudit busquem un missatge. És la diferència entre un programa d'humor i programa que fa riure". En aquesta mateixa línia intervé Llucià Ferrer, confirmant que l'humor, avui, s'està degradant: "humor com el de Miquel Calçada ja no es troba". Sergi Pàmies també ha posat cullerada a l'assumpte afirmant que "l'humor també és una manera molt eficient de maquillar la ignorància". I és que l'humor combrega a molts, però també provoca la desafecció de molts altes, "l'humor ofèn a les víctimes i a la gent que no té humor". "Cal doncs", afirma el propi crític, "vigilar amb quins elements fem humor". Sergi Pàmies pensa que quan l'humor ofèn de manera considerable podem optar per la disculpa, "sempre pots dur-la a terme amb més humor".

El debat també té el seu racó per teoritzar. Pàmies ens narra les diferents etapes de l'evolució d'aquest gènere dins el món audiovisual. Diu que primer neix l'humor d'obra, "el més bàsic i primari". Més tard, aparegué un humor de paraula, i per últim un humor de pensament i ironia. Avui en dia "tanquem el cicle i tornem al de 1902...", "al caca, culo, pedo, pis" conclou Llucià Ferrer provocant el riure dels presents. "Amb una dictadura era molt més difícil fer humor, exigia més metàfores i un humor més rebuscat per burlar la censura, en una democràcia la gent se'n fot de tot", critica Pàmies.

Avui, en període democràtic, en programes com Polònia ens en riem dels polítics, però "ells saben defensar-se". Davant un atac de burla, la utilització de la mateixa arma per a defensar-se és molt intel·ligent. És més, "la repetida presència dels polítics al programa pot acabar amb el propi programa", afegeix el director de Quin País! recolzat pel moderador, qui considera "una derrota" el fet que els polítics vinguin a riure's d'ells mateixos. Sigui com sigui, el conferenciant Llucià Ferrer ho té molt clar: "l'humor està molt bé fins que se'n foten de tu".

I finalment, després d'una curta ronda de preguntes, els aplaudiments tanquen el teló d'un acte molt animat i entretingut. Un cop clos, els conferenciants han regalat fotografies i consells als assistent i inclús el mateix Llucià Ferrer ha avançat una futura actuació al Club Capitol, on interpretarà monòlegs en català.

Sergi Pàmies "L'humor és una forma molt bona de maquillar la ignorància"

Els alumnes de la Facultat de Comunicació Blanquerna s'han hagut de desplaçar aquest matí de l'aula 102 a l'Auditori per la gran quantitat de gent que han volgut assistir a l'acte de "Valors tractats amb humor" on ens han pogut donar la seva opinió tres professionals de l'humor: Llucià Ferrer, Toni Mata, Sergi Pàmies i com a moderador Joan Tharrats (guionista i professor de la FCB).

Llucià Ferrer ha estat el que ha donat la seva visió més pessimista dels tres sobre com es consideren actualment els valors i la seva degradació. La pregunta clau ha estat: en què s'està convertint l'humor? Com ha resposta a aquesta pregunta, en Llucià ha ficat com exemple el programa de "Sálvame" i el de "Los Manolos", on opina que aquests programes no tenen cap tipus de valors i el que els interessa és omplir hores de televisió, en canvi, el seu referent de sempre ha estat en Miquel Moto, "no es troba avui en dia un humor com aquest on tot es val quan s'ha de fer humor".

Seguidament han relacionat el tema de l'humor amb la política, quan els propis polític van a participar a la paròdia com Polònia. Expliquen que tot va començar perquè un polític va cedir a participar i els altres no van tenir més remei que també fer-ho. Parlem d'un humor que l'Estat Espanyol no ha acceptat i aquí sí. "M'agrada veure'ls perquè els veus fent el ridícul i com pateixen" comenta Llucià Ferrer però al mateix temps reflexiona sobre l'impacte que crea un espiral de simpatia fer que surtin en parodies amb un index d'audiència brutals. D'aquesta manera en Sergi Pàmies ha preguntat: com es respon l'humor?, "La forma de respondre a l'humor és fer-ho amb encara més humor, sobretot en la parodia política". Tot plegat a portat a debat de la diferencia de veure als polítics a "La Noria" i a "Polònia". En tots dos casos el que busquen son vots però dos contextos i models de comunicació diferents, però alhora busquen contactar amb un altre tipus de públics en que no hi ha cap altre manera de contactar amb ells.

Un altre tema molt importat que s'ha plantejat ha estat el com es gestiona el perdó. Sergi Pàmies destaca el fet de convertir l'oportunitat del perdó com a humor, de la mateixa manera que Toni aclara "Què fem quan ens passem? Fer-ho amb més humor. T'has passat tant que ara em passaré el doble, tot i aixi demanar perdó no és un fet negatiu".

Era evident que l'acte finalitzaria amb aplaudiments i rialles entre tots els assistents, on Sergi Pàmies acaba fent broma del paper ridiculitzador de Mas i Montilla. "Si la teva filla et presenta com a novio al Mas i seguidament et porta al Montilla veuràs que el que queda pitjor en general és el Montilla, i no pas pel que diuen els programes d'ell, sinó per ell mateix".

Fins a on arriben els límits de l'humor?

Possiblement ens haurem oblidat de les facetes humorístiques catalanes que han passat a la història. Com Eugenio o Miquel Calçada. Avui en dia es fa humor a qualsevol preu. Aquesta tesi es va posar sobre la taula en la conferència que va tenir lloc a l’Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna on els convidats eren Llucià Ferrer, radiofonista i director de Quin país! (TV3), Toni Mata, coordinador de guió de Buenafuente, i Sergi Pàmies, escriptor i crític televisiu.

Es tenen en compte els valors quan parodiem? El debat es va arrancar amb una visió optimista respecte els valors que són tractats amb humor però, mica en mica, aquesta percepció va anar esdevenint desmoralitzadora. El guionista Toni Mata assegurava que l’humor i la ironia destaquen per la facultat de guanyar-se l’atenció del públic i que, per assolir-ho, el missatge que s’oculta darrere un acudit ha de transmetre uns valors determinats. De fet, aquesta teoria és indiscutible. O no. Sergi Pàmies va rebatre amb la idea que “la relació entre els valors i l’humor no és correcte. L’humor és, simplement, una forma de relacionar-se”. Tot i així, Pàmies no menyspreava l’activitat pedagògica de l’humor, ja que “és una bona forma de maquillar la teva ignorància, i tenir sentit de l’humor ens fa ser més forts”. Toni Mata reconeixia, però, que a Catalunya s’ha anat esvaint la idea segons la qual l’humor és menystingut intel·lectualment. “Aquí els polítics van a Polònia mentre que a Espanya participen al programa de La Noria”, matisava. De totes maneres, Llucià Ferrer ho posava en dubte, sostenint que aquí “l’humor s’està degradant i la única intenció d’avui en dia és omplir hores de televisió”.

Els programes de Crackòvia i Polònia, així com els caricaturescos Los Manolos de la cadena Cuatro, van ser el focus d’atenció de la taula rodona. Seguint en la seva línia pessimista, el radiofonista assenyalava que tot periodista es veu amb la capacitat d’aferrar-se al discurs irònic “quan no en saben en absolut”, assegurant que “la funció d’uns presentadors d’informatius com Los Manolos és estrictament informar”, però Pàmies creia que “això demostra que la funció del periodisme és també entretenir”. Estava clar que es tractaria d’una conferència amb caràcter humorístic. El curiós va ser que, sent tres conferenciants acomodats sempre per un guió, no es recolzessin en cap moment amb una pauta sota els seus ulls i, tot i així, aconseguir generar un debat amb opinions tan diverses. Pel que fa als programes catalans Crackòvia i Polònia, segons Pàmies “és molt més difícil fer Crackòvia que Polònia”, ja que es tracten setmanalment jornades esportives i no és fàcil treure’n suc. “Crec que en el cas de Crackòvia, es tracta d’un programa que pertany a informació esportiva i no a un programa d’humor”, puntualitzava. Però és evident que en programes com aquests es juga amb una intenció crítica. Així doncs, on estan els límits? “No s’ha de ser dogmàtic”, assegurava el guionista de BFN, mentre Pàmies recordava paraules de l’apreciat Woody Allen qui de l’11-S creia que el més adient era fer-ne una paròdia. “L’humor és terapèutic”, recordava l’escriptor i crític televisiu. I en el cas que es passin els límits, comentava el mateix conferenciant, la millor reacció a un humor en excés és respondre encara amb més humor.

Jordi Pujol: “Amb la immigració oscil•lem entre dues actituds dolentes: el rebuig o la por i el bonisme”

L’ Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna esperava amb ànsia l’arribada de Jordi Pujol. Després de vint minuts d’espera, el M.H. ex president de la Generalitat ha entrat a la sala entre aplaudiments, acompanyat per Miquel Tresserras (degà de la FCB) i per Norbert Bilbeny (catedràtic d’ètica a la UB i autor de ‘Què vol dir la integració?’). ‘La mirada europea de l’altre: integració vs. integrisme' era el títol que ha rebut la taula rodona en la que finalment els participants s'han centrat més en el cas català que no pas en Europa.

Jordi Pujol i Soley s'ha posat de seguida el públic a a la butxaca, i en més d'una ocasió ha arrencat les riallades i aplaudiments de tot l'Auditori. En la seva intervenció, ha començat dient que “la immigració és un problema a tot arreu”, i que “a Catalunya tenim una gran tradició d'immigració, i també una gran tradició d'integració”. Ha fet referència a la integració com a “la possibilitat d'un ascensor social”, i ha posat l'exemple de l'ex president José Montilla, de qui ha recordat la frase “jo no sóc andalús, sóc un català nascut a Andalusia”. Pujol ha volgut reflectir així el caràcter integrador de Catalunya, i ha argumentat que “si un català volgués ser president d'Andalusia aniria al Guadalquivir de cap”. Jordi Pujol ha incidit molt en el fet que “amb la immigració oscil·lem entre dues actituds dolentes: el rebuig o la por i el bonisme” i ha explicat que els immigrants “tenen drets i deures, i nosaltres hem de ser escrupolosos amb els drets, però hem de reclamar el respecte també dels nostres drets i dels seus deures”. Respecte l’estat espanyol, Pujol ha comentat que “amb el tema de la immersió lingüística veurem fins on vol arribar Espanya per reduir Catalunya”.

Norbert Vilbeny, per la seva banda, ha començat la seva intervenció recordant les paraules de Pujol que diuen que “és català qui viu i treballa a Catalunya” i que “el lema de 'fer país' és el que ens pertoca ara, perquè indica una actitud activa per a crear cohesió”. Ha incidit molt en el fet que “més que en la integració ens hem d'interessar en la convivència”, posant la primera al servei de la segona. Vilbeny ha defensat vehementment que “la cohesió social és el nostre repte, i que no hi ha alternativa a la integració, només la segregació o el monolitisme ètnic, cultural i polític”. I és que el fonamental, ha recalcat, és “crear un clima de convivència natural, relaxada i sense suspicàcies”, per construir “un país on pagui la pena viure”, i ha afegit que “si correm massa amb les qüestions d'adaptació lingüística i cultural (que s'ha de fer) podríem perjudicar aquest clima de convivència que crec que és el més important”.

A les dues del migdia el degà Miquel Tresserras ha donat per finalitzat l'acte, i el públic ha anat abandonant la sala amb la sensació d'haver aprofitat bé el temps.

Jordi Pujol “Un català no podria ser president de la Junta Andalusa”

El Molt Honorable expresident de la Generalitat de Catalunya i autor del llibre Integració i esperança de Catalunya, Jordi Pujol, juntament amb Norbert Bilbeny, catedràtic d’ètica de la UB i autor del llibre Què vol dir integracció?, han presidit la conferència “La Mirada europea de l’altre: integració vs. Integrisme” presentada i moderada per Miquel Trasserras, degà de la Facultat de Comunicació Blanquerna, en el darrer dia de les Jornades de Comunicació.

Bilbeny ha utilitzat diverses frases de Pujol en el seu discurs; “integració vol dir convivència, jo vaig néixer al carrer Tallers, el barri ha canviat però tot i així no m’hi sento estrany” recordava i recalcava com d’important n’és la convivència relaxada i el fet que “si si trobaven bé la resta; l’idioma la cultura, ja vindran soles”. També ha volgut deixar clar, novament amb cita de l’expresident “és català qui viu i treballa a Catalunya i per tant qui fa país”. Per tal d’explicar-ho s’ha basat en el model canadenc “Canadian experience” basat en el fet de fer història, de construir país, en aquest cas doncs, Canadà i “sobretot fer-ne una experiència comuna”.

Per la seva banda, Pujol ha posat èmfasi amb el fet que integrar-se en una cultura, no vol dir pas renunciar als valors propis amb els quals has viscut prèvisament; “el país va canviant, es va transformant; abans no hi havia ningú que es digués Gutiérrez”. Davant a la pròpia pregunta sobre si conten més els avis o els néts; Pujol ho té clar, “els néts, ells han de ser més que jo i d’això ara se’n diu ascensió social”. I és que l’expresident, ho té clar “un català no podria ser president de la Junta Andalusa; tot i que el propi Montilla és un exemple clar de promoció social i política. Pujol té clar, que el respecte és quelcom fonamental i reconeix que “els que vénen de fora tenen uns drets, però també unes obligacions” i és que per a ell, les actituds que tenim nosaltres vers la immigració “oscil•len entre el rebuig o la por i el bonisme”. Per concloure l’acte ha recalcat que “necessitem immigració a condició que es pugui integrar ràpidament”.

Sergi Pàmies: "L'humor ja no el veig per cap lloc, només veig un intent de fer gràcia"

Llucià Ferrer, Toni Mata i Sergi Pàmies han assistit aquest matí a una de les últimes conferències que la Facultat de Comunicació Blanquerna donava durant la seva dissetena edició de Jornades Blanquerna. Valors tractats amb humor ha estat el nom que ha rebut la xerrada per tal de donar a conèixer com és tractat l’humor o el sarcasme a la ràdio i televisió. Una conferència que ha estat moderada per Joan Tharrats, guionista i professor de la pròpia facultat i que l’ha iniciada amb preguntes directes per als seus convidats sobre la situació de l’humor en els mitjans, actualment.

Llucià Ferrer, director de Quin país! de TV3 i radiofonista a Catalunya Ràdio, RAC1 i RAC 105, ha iniciat les intervencions autodefinint-se com a pessimista al pensar què: “parlem de la degradació de l’humor i dels valors que aquest mateix transmet”. Llucià Ferrer ha mantingut de manera ferma que programes com Sálvame no transmeten “ni humor, ni res de bo” i ha manifestat un profund sentiment de llàstima al deixar clar que “és una pena que malgastem hores de televisió per atendre a una cosa que no és humor, només és un intent d’humor, un humor mal fet”.

Sergi Pàmies, escriptor i crític televisiu, ha prosseguit amb el discurs que Ferrer havia iniciat, constatant que els valors de l’humor han deixat d’existir. Com ell mateix ha afirmat: “l’humor ja no el veig per cap lloc, només vec un intent de fer gràcia” i present, aquest intent, en el mencionat programa Sálvame.

Amb aquestes tres intervencions el debat sobre els Valors tractats amb humor es donava per acabat.

Llucià Ferrer: “L’humor està molt bé... fins que se’n enfoten de tu”

En motiu de les dissetenes Jornades de Comunicació Blanquerna, l’Auditori de la Facultat ha acollit a professionals de l’humor per a que donessin la seva opinió sobre com es tracten la ironia, el sarcasme o la paròdia a la ràdio i a la televisió. La conferència, titulada “Valors Tractats amb Humor”, ha estat moderada per Joan Tharrats, guionista i professor de la FCB, i tenia com a convidats a Llucià Ferrer, director de Quin país! de TV3 i radiofonista a Catalunya Ràdio, RAC1 i RAC 105; També comptava amb la participació de Toni Mata, coordinador de guió de Buenafuente i a Sergi Pàmies, escriptor i crític televisiu.

El debat s’ha iniciat amb una sèrie de preguntes que el professor Tharrats ha fet als professionals: “Fins on anem? Com està l’humor en aquest país? Els espectadors estan preparats per a qualsevol tipus d’humor?”. Un dels primers en contestar ha estat Llucià Ferrer que, immediatament, s’ha autoproclamat com el pessimista de la conferència perquè “estem parlant de la degradació de l’humor i dels valors que transmet”. En aquestes circumstàncies no era difícil que el programa televisiu Sálvame tragués el cap, com està passant en moltes altres xerrades de les Jornades, i Ferrer ha aprofitat per anomenar-lo: “Quins valors transmet aquest collons de programa? Tot allò bo s’està degradant. L’humor com jo l’entenc ja no hi és. Faig de pessimista per dir que és una llàstima que molta gent intenti omplir hores de televisió amb un humor mal fet”. Pàmies ha pres el relleu i ha començat a parlar sobre el tema clau de la conferència, els valors de l’humor. Però no per ressaltar la importància d’aquests, sinó per negar que ambdós estiguin relacionats: “Em sorprèn que intentem relacionar valors i humor, no tenen per que ser coses paral·leles”. Pàmies tampoc se n’està de fer menció a Sálvame, tot i que molt breu, i el titlla de ser un programa que no té intenció de fer humor, sinó que fa gràcia. Pel que respecta a la gent que treballa allà, diu: “Hi ha gent que té un criteri, un sentit comú i un respecte i, a més, hi ha uns límits. Però també és veritat que hi ha gent que no té límits i per a ells l’humor és una forma molt bona de maquillar la seva ignorància”. Ferrer reprèn la paraula mencionant un altre programa molt conegut a Catalunya, el Polònia, i sobretot parla de les intervencions d’alguns polítics en determinats sketchs. L’explicació que el director de Quin país! troba a aquesta actitud (ja que no és normal que els polítics apareguin en un programa per interpretar un paper i riures d’ells mateixos) és la següent: “M’imagino que un va cedir i per collons van haver de cedir tots”. Una explicació clara, concisa i segurament encertada. El moderador encamina la conversa cap a altres paròdies que s’han fet, com la polèmica portada dels prínceps a la revista Jueves. La contestació de Pàmies és molt interessant, ja que fa una reflexió posant-se en la pell del príncep. “Jo si fos el príncep i veiés la portada, el primer que faria seria trucar per felicitar a qui ho ha fet, encara que m’estigués cagant en sa mare. Però és contestar am la mateixa moneda”. Després, afegeix: “Jo he escrit sobre tot tipus de persones, i els que tenen la pell més fina són els humoristes. Tenen un punt d’inseguretat o de sensibilitat mediàtica”. Mata, aixeca la veu per sobre dels altres per queixar-se i dir que no és veritat mitjançant un sonor “No tens raó” i acte seguit ha exposat les seves idees. La seva concepció de l’humor és la de que la gent el segueix “perquè fa gràcia, però si deixa de fer-ne o la gent veu que l’estem sermonejant deixa immediatament de fer gràcia”.

En resum, al ser una taula rodona on es debatia l’humor i on els seus participants eren gent experta en fer riure a la gent, aquesta conferència ha estat molt entretinguda i lúdica alhora que instructiva. Aquest any, Blanquerna s’ha lluït amb unes Jornades carregades d’interès.

L'ètica del periodisme es basa en no oblidar la història

Vivim en una època en la que la majoria dels conflictes vigents han estat engendrats al passat. D’aquesta manera, és obvi que per tal d’entendre el que està succeint en l’actualitat hem de conèixer en profunditat el passat. Seria adequat, doncs, vetllar per la recuperació de la memòria històrica com a eina de progrés social, polític i cultural.

Aquest matí, dia 17 de març, s’ha celebrat una conferència a la Facultat de Comunicació Blanquerna amb motiu de tractar el paper del periodisme en l’activitat de recuperació de la memòria col·lectiva i el seu compromís social en la història. El periodisme ha estat un element important de divulgació de la memòria històrica i ha estat el principal inclusor d’aquesta en el debat social. És per aquest motiu que, aquest matí, dos professionals del sector s’han apropat a la Facultat per abordar el tema en profunditat. Aquests dos convidats han estat Antoni Batista, periodista i professor de la Universitat Rovira i Virgili i Xavier Montanyà, periodista i documentalista.

En primer lloc, va ser el moderador de l’acte i professor de la casa, Francesc Barata, qui l’introduí el tema a tractar afirmant que “la comunicació històrica és un pilar essencial en la societat” i que “la ètica del periodisme es basa en no oblidar la història”. El periodista també destacà que existeixen dos maneres de fer periodisme a Espanya. Per una banda, aquell esclavitzat a la actualitat i, per l’altra, aquell apartat dels escenaris mediàtics i que ha estat una peça decisiva en la cooperació de la memòria històrica al país. Per això, Barata opta per un periodisme ètic i de compromís amb la història i la memòria.

Un cop introduït el tema, el moderador cedí la paraula al periodista Xavier Montanyà, qui no va dubtar en afirmar que “el passat fa entenedor el present i que moltes de les claus per resoldre el present estan en el passat”. A més a més, explicà que moltes persones viuen, encara, mirant al passat. Aquesta gent “arrossega del passat pensaments, sentiments i rancors” que, si no s’aclareixen i es solucionen, tornaran a ressorgir i a veure la llum.

El documentalista Montanyà afirmà que els documentals han adoptat una importància molt gran en el paper de recuperació de la memòria històrica a Espanya durant els últims quinze anys. Explica que, en un principi, va haver-hi una gran dificultat per a iniciar els processos d’investigació, ja que les televisions del país es van desentendre des d’un bon principi. Va ser França qui possibilitar l’inici del procés. Va ser “el país veí qui va donar importància a que hi havia coses a Espanya que havien de sortir a la llum”.

Xavier Montanyà, des de la seva experiència, explicà la dificultat de tractar temes històrics amb els quals la societat va quedar marcada. Per això, afirmà que “cal treballar amb el màxim rigor i serietat”.

Va arribar, seguidament, el torn del segon conferenciant i també periodista, Antoni Batista. Ell afirmà la “necessitat de contrastar i citar les fonts” que es consulten en la recerca i la investigació periodístiques. Parlà de la necessitat de consultar el màxim nombre de fonts per explicar un fet i de que només “quan sabem que hem agafat totes les fonts, podem parar de consultar-ne”. A això l’anomenà la “Teoria de la polifonia de fonts”, mètode que fa possible tendir cap a la objectivitat.

Batista parlà d’un periodisme històric, on el simple fet d’escriure ja és fer història. El periodista mirà al futur i contemplà la gran meravella de que es disposarà en investigació: la imatge. En un futur “es podrà veure què ha passat i com ha passat”.

Per altra banda, el periodista es preguntà la manera com abordem la memòria històrica en la societat. Moltes persones la veuen com un ajustament de comptes que no es va fer en el seu moment. Ell, però, expressà que creu en la reconciliació i en la restitució de l’honor de les persones (fossin de l’àmbit que fossin).

Per últim, va establir la diferència entre ètica i deontologia. “Una cosa és el que nosaltres pensem com a persones (ètica) i un altra és l’ètica professional, la deontologia”, cità el periodista. Aclarí que els criteris com a persones, en traslladar-los al terreny professional, requereixen d’una traducció i cert contingut queda pel camí. Tot i així, “cal arribar a les fonts hostils”, respectant el que diuen i com ho diuen.

La conferència va culminar amb el desmantellament de la clau del bon periodisme: Posar un punt de distància ètic vers la realitat.

Para aquellos que sufren dolor ajeno

Andrea Aguilar junto con sus compañeros de Médicos sin Fronteras han presentado esta tarde en las XVII Jornadas Blanquerna uno de ‘los proyectos más complejos a los que se han enfrentado en su vida’: Pastillas contra el dolor ajeno.

A las 16.30h se encontraban en la ponencia Andrea Aguilar, líder del proyecto, Rafa Carrasposa, responsable de Colaboraciones Estratégicas y Jorge Martínez, diseñador gráfico y creativo, preparados para dar un discurso emotivo y mostrar a un público joven cuál es exactamente su trabajo y sus objetivos.

¿Qué es Médicos sin Fronteras? Esa ha sido la primera aclaración. Se trata de una organización médico-humanitaria de gran notoriedad y de carácter internacional cuyo trabajo a veces no es tan evidente. Y es que su línea de trabajo más mediatizada normalmente es la intervención en catástrofes. Sin embargo, su dedicación va mucho más allá y ayudan a miles de enfermos olvidados. ‘Salvamos vidas, somos la ambulancia del mundo’ ha añadido Jorge Martínez mientras Rafa Carrasposa ha bebido un sorbo de agua para seguir explicando. Así pues, la organización interviene en distintos contextos y en el que se ha centrado la conferencia es en las víctimas de enfermedades endémicas y epidémicas, en concreto seis de estas enfermedades, que ellos intentan reducir.

¿Cómo nace la campaña? Segundo punto a responder. Jorge Martínez trabaja en una agencia de publicidad y casualmente conoció a Juan Carlos Tomás, el fotógrafo de Médico sin Fronteras, quien quiso mostrarle unas fotos de estos enfermos olvidados para una posible exposición en uno de los festivales que organizaba el diseñador. ‘Aquellas fotografías me impactaron bastante, le di muchas vueltas y, caracterizado por mi pro-actividad, me puse en marcha’. Jorge empezó un estudio sobre los fármacos más consumidos en España y llegó a la conclusión de que ‘lo que nos obsesiona es no sufrir’. Los medicamentos más demandados eran analgésicos. ‘Nuestra obsesión me chocó al compararlo con aquellos enfermos que no tienen acceso a los medicamentos. Me pareció algo totalmente irracional.’. Fue entonces que se le ocurrió pensar en lo bonito que sería que un gesto para nosotros tan fácil como es el de acercarnos a una farmacia, pudiese ayudar a aquellos que no pueden acceder a ella. De esta manera presentó el proyecto a Médicos sin Fronteras quienes adoptaron la idea desde un principio con ganas de ponerla en marcha.

¿Qué son las pastillas contra el dolor ajeno? El simbolismo de esta cajita de 6 caramelos que empezó a venderse en las farmacias hará poco más de 3 meses, ha sido la siguiente aclaración. La involucración en la campaña de todos los miembros de la organización desde un comienzo se debe a los 3 millones de evitables muertes al año a causa de 6 enfermedades: el SIDA, la Tuberculosis, la enfermedad del sueño, el Kala azar, el Chagas y la Malaria. ‘Si en el primer mundo tenemos pastillas para cualquier dolor, ¿qué ocurre si lo que nos duele es el dolor ajeno?’ ha comentado Andrea Aguilar. Así pues, los 6 caramelitos de menta simbolizan estas 6 enfermedades. El formato simulando un medicamento es la gracia de la campaña y la venta únicamente en farmacias ha sido para MSF lo más complicado debido a todo un cúmulo de temas burocráticos. Por ello han tardado dos años en poner el proyecto en marcha. No obstante, la colaboración ha sido increíble y tanto los distribuidores farmacéuticos, los fabricantes del cartón de la cajita como la fábrica de caramelos hacen su labor en esta causa de forma gratuita. El euro entero que vale este medicamento va destinado a la cura de miles de enfermos.

¿Cuál es el balance a tres meses del lanzamiento de la campaña? Como conclusión. Algunos números: 3 millones de cajas vendidas, 75% de cobertura en farmacias, 500.000 visitas a la web, 4.000 solicitudes de ‘pack de activista’… Que la campaña haya funcionado tan bien no se debe exclusivamente al buen trabajo de estos jóvenes que la han llevado adelante con ilusión y entusiasmo sino que también han ayudado una serie de casualidades y causalidades. Ha sido un proyecto innovador en el que se trataba de fabricar y vender un producto y por ello, la organización ha utilizado por primera vez caras famosas como la de Buenafuente o Iniesta. Su spot principal lo protagonizó Luís García Berlanga, quien dos días después, falleció. Eso dio un empujón al proyecto ya que fue lo último que Berlanga hizo en vida. Pero hay que decir que una campaña mide su éxito en función de qué grado de capacidad tiene de pertenecer a la sociedad y, como ha concluido Rafa Carrasposa ‘La gente la ha hecho suya’ a lo que rápidamente adjuntaba Jorge Martínez: ‘Es una idea cojonuda, maravillosa y bonita pero que además, funciona’.

‘Todavía no tengo voto, pero sí tengo voz’

El lema ‘implícate’ de estas XVII Jornadas Blanquerna se adapta totalmente al tema de la última conferencia que tuvo lugar el miércoles por la tarde: la e-revolución árabe. En ella participaron Lali Sandiumenge, periodista especializada en el mundo árabe, Karim Hauser, excorresponsal de la BBC en El Cairo y el invitado más esperado Wael Abbas, bloggero, activista y periodista egipcio.

Comenzó la conferencia con una breve introducción de la periodista Montserrat Arbós quien actuó de moderadora, en la que planteó dos cuestiones principales que condicionaron y condujeron el discurso de los invitados: ¿Estamos frente a una revolución 2.0? ¿Puede internet difundir los valores de la democracia?.

El primer micrófono que se encendió fue el de Karim Hauser, quien respondió con un ‘sí’ rotundo. Pero puntualizó que se trata de un cambio que no hay que ver como inmediato aunque a raíz de lo sucedido en Túnez y Egipto podamos tener esa impresión. Los cambios en estos dos países no se han dado en cuestión de semanas, sino que muchas de las demandas sociales y la opinión crítica de la población habían sido ya sembradas mediante el trabajo de bloggeros y activistas que pretendían cultivar un pensamiento político contestatario al régimen de represión hace ya tiempo. Hauser citó la teoría plasmada en el libro ‘De la dictadura a la democracia’ escrito por Gene Sharp en la que éste advierte que el funcionamiento de un sistema dictatorial cae en el momento en el que los sujetos desobedecen de forma masiva. Se trata de derribar al oponente a través del desequilibrio. Cuando la sumisión termina, el poder se derrumba. Y esta teoría es la que se ha llevado a cabo en los países árabes como Egipto o Túnez tras un fuerte activismo online que ha posibilitado que la sociedad, a pesar de no tener voto, tenga voz. Los medios 2.0 han logrado ‘contrabalancear la retórica oficial y generar una masa más crítica y consciente de que está viviendo bajo un régimen dictatorial’, afirmaba el excorresponsal. No obstante, advirtió que no todo lo que envuelve internet son alabanzas, ya que la herramienta puede ser utilizada para efectuar ataques al propio movimiento amenazando o arruinando la reputación de alguno de los líderes activistas. ‘Poner cosas en internet’ – conluía, – ‘no significa necesariamente dialogar y, precisamente, una de las características necesarias en una democracia es el diálogo.’

El matiz que criticó Lali Sandiumenge seguidamente durante su discurso fue que la lucha de estos jóvenes activistas mediante el uso de internet ha tenido un coste. Y es que muchos bloggeros han sido detenidos, encarcelados o torturados. Sin embargo, admitió que esta tecnología tiene una función como plataforma informativa y de expresión muy necesaria y útil en estos países y que internet ha contribuido a la concienciación de muchos egipcios que han decidido luchar reivindicando sus derechos para ganarse de nuevo la dignidad.

Wael Abbas fue el ponente más esperado y el último en intervenir. Bloggero desde hace años para complementar su carrera periodística y para mostrar la realidad egipcia mediante videos de tortura y realidad social, también ha sido víctima de la represión. Contaba que ha sido amenazado varias veces debido al contenido que publicaba en su blog y que también de forma online, se habían expandido rumores sobre él que sostenían que era homosexual o que se había cambiado de religión. Wael Abbas confesó que hace unos años, él perdió la esperanza al sentir que la gente no reaccionaba frente a un régimen que no les dejaba respirar. Mientras muchos europeos veían Egipto como un destino vacacional en el que poder nadar con delfines y tomar el sol, la realidad que se escondía tras esa apariencia era muy distinta. En Egipto necesitas permiso del gobierno para, entre muchas otras cosas, escribir en un diario o para crear un partido político, así pues ‘nuestros partidos políticos no son reales, nuestra prensa no es real’ afirmaba el bloggero. Los medios tradicionales no cubren la realidad egipcia correctamente, así que la sociedad no ha podido entender nunca realmente lo que sucedía. De esta manera, dejaron de ser funcionales e internet los sustituyó. ‘El único sitio libre en el que podías trabajar libremente y permanecer anónimo era internet’. Es una herramienta democrática mediante la que cualquiera puede expresarse. Gracias a este fenómeno, se rompieron tabús y la sociedad comenzó a tener la oportunidad de saber qué pasaba en su entorno.

Este año, después de lo que pasó en Túnez, cuando los egipcios también decidieron salir a las calles, Wael afirmaba que había vuelto a recuperar la esperanza que llevaba años perdiendo. Pero finalizaba su discurso avisando de que ‘la lucha aún no ha terminado’ y que ahora a quien hay que vigilar es al ejército que protege su revolución.

Cultura de ingenuos

Según los resultados de los estudios realizados por el Ministerio de Cultura y Fomento, la televisión es la actividad humana más frecuente y masiva. Su presencia constante en nuestro día a día hace que de forma involuntaria interioricemos aquello que vemos. El fin de la televisión no es la transmisión de valores a pesar del carácter funcional y educativo que algunos quieren adjudicarle. Este medio de comunicación y entretenimiento es el reflejo de la sociedad, “no nos quejemos de la cultura basura, lo que vemos es lo que la audiencia exige”, aclaró el periodista e invitado a la conferencia ,“Superats. La cultura de l´ esforç”, Victor Amela. Junto a él, Àngel Llàtzer, dramaturgo y actor, y Carmen Farré, doctora de la UAB, mantuvieron un debate sobre el uso e influencia del medio televisivo.

Según explicó Àngel Llàtzer, el problema radica en la ingenuidad de las personas y la concepción equivocada que asociamos a la pantalla. Por ello, no podemos exigirle completa veracidad y ética ya que su objetivo principal es crear audiencia, sin importar el qué sino el cómo, y donde nosotros somos los principales avales de ese cómo. Aquí entra en juego la punción de la morbosidad, que Carmen Ferrer definió como el compromiso que el telespectador debe asumir al observar un programa. El engaño es el vértice que sustenta la atracción de esa visualización y nos entretiene. La cartelera televisiva cada vez nos ofrece en mayor cantidad producciones más banales y sin fundamento, pero sólo hacen que responder a nuestras necesidades. Esta es la causa por la que Operación Triunfo ha fracasado estrepitosamente en su décima edición, ya que es una fórmula de programa que ya hemos saturado y que no se corresponde a nuestras apetencias televisivas del momento. Así comprobamos que somos nosotros los forjadores de esta cultura del esfuerzo, que ahora prioriza distraernos de las complicaciones que conlleva nuestra vida diaria a promocionar nuestra formación intelectual. “Reconocer que disfrutamos con Sálvame no es ningún pecado ni demostración de ser una España de ineptos”, admite Llátzer, siempre que seamos conscientes de la incertidumbre que sustenta todos estos contenidos.

El verdadero esfuerzo reside en el valor de luchar contra la ingenuidad que pretende inculcarnos nuestra cultura de masas y tratarla como tal, una cultura de masas no personal.

“GOSAR SABER, GOSAR PREGUNTAR, GOSAR EXPLICAR”

Així va començar la conferència el senyor Lluís Bassets, periodista i director adjunt del diari El País, al intentar definir que és el periodisme. L'acte es va celebrar a l'Auditori de la Facultat Blanquerna de Comunicació a les 12h del migdia. La conferència es va titular “Els mitjans de comunicació i els valors democràtics” i hi van participar, a part del senyor Bassets, el periodista i ex-corresponsal europeu de TV3 Martí Anglada, i Montserrat Guibernau, catedràtica de Ciència Política del Queen Mary College de la Universitat de Londres.

Martí Anglada també va intentar definir periodisme responent a la qüestió tantes vegades debatuda: la premsa és el quart poder? I ell va respondre que no, o o almenys no ho hauria de ser, “els periodistes som mediadors, canalitzem els interessos de grups socials i alhora controlem els poders”. La catedràtica Montserrat Guibernau en canvi, va enfocar més la seva intervenció cap al tema de les revoltes àrabs, parlant sobre el perquè de la gran influència de les xarxes socials en aquestes. Les raons que ella va donar va ser que es tendeix a tenir més confiança en aquest mitjà que en els mitjans de comunicació, per la manera com ens arriben els missatges: en un to personal, directament a la pantalla del nostre ordinador/mòvil, etc. i això fa que creem l'idea d'una comunitat que en realitat no existeix “els social media trenquen l'isolament que provoca l'individualisme excessiu de la nostra societat”.

Alhora els diferents conferenciants també van tractar el tema de Wikileaks, i tots van estar d'acord al afirmar que aquests documents han confirmat moltes coses que ja se sabien. El senyor Anglada va comentar que “ara la diferència es que podem citar a Wikileaks”. Bassets va afegir que a més a més a conseqüència de l'aparició d'aquests documents s'han demostrat les deficiències i les excel·lències del periodisme, “només Wikileaks no serveix, perquè és material en brut, es necessita un procés de verificació que es el Periodisme”. Guibernau va advertir que una altra conseqüència és que les diferències entre el que és públic i el que és privat s'estan difuminant, “ara els diplomàtics hauran d'actuar sempre com si estiguessin en públic per evitar aquestes filtracions”.

Per últim es va parlar sobre el que representa la premsa groga en una democràcia, “només podem tenir premsa excel·lent si al costat tenim escombraries” va afirmar Bassets fent referència a la existència necessària de premsa sensacionalista en societats que gaudeixen de llibertat d'expressió “les democràcies són els territoris perfectes perquè sorgeixin les vaques de quatre caps”, va dir Lluís Bassets quan el periodista Martí Anglada va criticar la notícia inventada que va aparèixer a un mitjà anglès sobre el naixement d'una vaca amb quatre caps. A tot això Guibernau va afegir que s'ha d'anar amb compte amb aquestes “escombraries”. L'important és educar a la gent perquè sàpiga diferenciar, “sinó la seva llibertat es veu molt reduïda”.

Victor Amela: “En aquest moment el que fan més persones no és copular, sinó veure la televisió. Després ja ve copular”

Era necessari que l’aula assignada per a aquesta conferència fos la 201, la més espaiosa i amb més aforament de la Facultat de Comunicació Blanquerna, que des d’ahir, dimecres 15 de març fins el proper divendres, celebra les Jornades Blanquerna. I és que uns convidats tan mediàtics com són el polifacètic Àngel Llàtzer i el conegudíssim Víctor Amela mouen masses. Així ho hem pogut comprovar a l’arribar a l’aula: no quedava ni una cadira lliure i, fins i tot, hi havia gent de peu. Els acompanyaven Carme Farré, doctora de la UAB i assessora de BTV, i el professor de la FCB Ferran Sàez, que exercia com a moderador. “Superats! La cultura de l’esforç a la televisió” ha estat una de les taules rodones més entretingudes de les Jornades, i ha despertat més d’una rialla a la multitud que escoltava atenta les bromes entre els conferenciants.

El professor Sàez ha obert la xerrada presentant als convidats i ha cedit la paraula a Carme Farré que, amb un to encantador, ha donat les gràcies a la Facultat per haver-la convidat i ha quedat impressionada per la quantitat d’alumnes que omplien la sala. Ha començat la seva exposició parlant dels valors i com de difícil és que les persones els interioritzem: “Ni la televisió pot transmetre valors; els valors es pacten. A vegades ni els nostres pares poden transmetre’ns-en. Jo diria que els mitjans, com a concepte de creadors de valors, s’entrellacen amb els valor socials que imperen”. Acte seguit, la veu de Llàcer ha ressonat per la sala i els caps de la multitud s’han aixecat per un moment i han apartat la vista del seus blocs de notes: “Jo sóc el friki que ha treballat a OT”. Sonores riallades han omplert la sala arran d’aquesta curiosa manera de presentar-se. Prossegueix de la següent manera: “Parlem de televisió perquè se suposa que és el mitjà més podrit, tot i que no és així. Però el que veieu a televisió no us ha de canviar”. D’aquesta manera ens explica que actualment a la televisió veiem a gent molt violenta i que actua de manera agressiva, i que finalment “hi ha gent que de tant veure-ho ho acaba trobant normal. Potser és que la televisió ens està podrint”. Amela, des de la seva faceta més analítica, ha destacat un parell d’idees. Una d’elles és que “l’activitat humana més freqüent, massiva i majoritària al globus terraqui és veure la televisió. En aquest moment el que fan més persones no és copular, sinó veure la televisió. Després ja ve copular”. Tal i com ell ressalta, la televisió té una influència molt important en la nostra vida. Una segona idea que transmet tracta sobre el fet que “la televisió és una invenció humana que en principi si s’ha estès d’aquesta manera tan poderosa és per una raó: perquè ens interconnecta” . Les mencions a programes ben coneguts per tothom de l’estil de Sálvame han estat presents en les intervencions dels tres convidats. Han parlat sobre la jactància del burro: aquest orgull de ser ignorant i que antany no existia. Sáez també ha introduït el tema clau de la taula rodona, que és el de l’esforç i, retornant al anteriorment mencionat programa, diu: “el que vull preguntar als convidats és perquè la gent està tant capficada amb aquests programes? Què fa que la televisió es vegi com obligada no només a entretenir, sinó també a mostrar esforç?”. La doctora Farré respon a la qüestió al·legant que “els programes que mostren esforç han existit des de sempre i que la magnificència que mostren sempre ha estat a la televisió”. Aquest tema recondueix als convidats a parlar sobre l’engany i com aquest “és la base de la societat”, tal i com diu Amela, i segueix parlant del tema: “Probablement l’engany de la televisió és el més innocu. Tot pot ser alhora veritat o mentida i la televisió juga amb això”.

La conferència ha durat gairebé dues hores, però entre la hilaritat dels convidats i les preguntes ben realitzades per part dels oients, s’ha fet molt amè. Un tema com aquest, que ja de per si és interessant, s’ha convertit en una de les taules rodones estrella de les Jornades, i no sense motius.

Saber valorar los productos de la casa y dejar de lado el fast-food

En los últimos diez años hemos podido apreciar como determinadas películas catalanas triunfaban en los principales festivales y sus directores eran globalmente reconocidos a través de revistas de crítica cinematográfica internacional, así el fenómeno del cine catalán ha tomado una nueva corriente diferenciada y reconocida. Este conjunto de factores convierte a nuestro cine de autor del siglo XXI en el cine con mayor proyección hasta el momento en el territorio nacional.

Jordi Cadena, invitado a la conferencia sobre los límites del cine catalán y codirector de los films Elisa K y Passos perduts, remarcó la importancia de la voluntad artística que posee Cataluña al mantenerse al margen de la industria, a diferencia de Madrid que tiende a poner sus productos audiovisuales al servicio del beneficio comercial, dificultando el avance del rodaje independiente. Cadena fue secundado por Judith Colell, directora de cine y profesora de la Facultad de Comunicación Blanquerna, que añadió: “El cine ha de tener dos retornos, uno inmediato, temporal, económico y comercial y otro con prestigio de carácter a largo plazo. Aïna Clotet, actriz y guionista con gran experiencia en productos audiovisuales “al margen” focalizó su discurso en el público, ya que la audiencia es la que al fin y al cabo define donde se colocará la barrera que divide el cine dependiente e independiente. La guionista hizo referencia a los gustos del público como consumidores de cinematografía “Fast-food” y recomendó abrir la mente para evitar establecer prejuicios y así darnos cuenta de que además de ingerir producciones extranjeras también hemos de apreciar el arte de nuestra casa.

Jose Mª Obre, guionista y director estrechamente relacionado con el cine de autor, finalizó la cita hablando del futuro de la gran pantalla, donde su exhibición y distribución a pesar de su calidad se encuentran en un estado insostenible. “La falta de taquilla y vacío de las salas frena el avance de la cultura cinematográfica”, y esta pérdida es responsabilidad de las universidades, festivales y museos que deberían buscar nuevas formas de incentivarlo. Si no se promociona, el cine pasará a ser un arte de culto y exclusividad que posteriormente acabará afectando a las descargas gratuitas que ahora están sustituyendo las butacas, y entonces ya será demasiado tarde.

Núria Garcia: “A la televisió cal reflectir el món que ha quedat exclòs de la pròpia ficció”

La convivència en les sèries de ficció correspon a una de les taules rodones que aquest matí s’ha dut a terme a la Facultat de Comunicació Blanquerna. Els convidats de la taula han estat Carmen Fernández, Núria Garcia i Francesc Manuel López Chávez i Rosa-Àuria Munté, professora de la facultat, ha esdevingut la moderadora.

Carmen Fernández, guionista de la sèrie televisiva Infidels, ha assegurat davant les polèmiques sorgides que Duran i Lleida no ha estat darrere de la mort d’Infidels sinó que no era rendible mantenir-la. Carmen Fernández s’ha mostrat molt reticent al afirmar que és una de les poques sèries amb la qual “ha treballat sense pressions ni censures” durant la seva participació.

Núria Garcia, Dra. en comunicació, ha mostrat una idea de canvi al públic: l’escenari de consum ha canviat i és possible per a qualsevol persona consumir qualsevol producte audiovisual en qualsevol lloc. Per tant, les noves sèries ja no es pensen per socialitzar sinó per consumir individualment. Núria Garcia ha afegit a la seva aportació que, dins les representacions familiars a la televisió, sempre han estat present parelles heterosexuals en major mesura. És per això que, tal i com ha dit: “s’ha utilitzat l’humor per emmascarar la guerra de rols entre parelles homosexuals i heterosexuals”, exemplificant Escenas de Matrimonio o sèries com Cámera Café. Núria Garcia ha acabat la seva intervenció afirmant que: “ a la televisió cal reflectir el món que ha quedat exclòs de la pròpia ficció, aquella realitat existent que desconeixem i que no és la nostra però que tampoc forma part de la ficció ni té lloc en ella”.

Francesc Manuel López Chávez, codirector de l’informatiu cultural Miradas 2 de TVE) ha defensat durant la seva intervenció a la taula que: “amb les sèries de televisió allò que vivim dia a dia no ho reflecteixen” sinó que ens mostren altres models de relacions familiars i afectives que no són les nostres, d’altres diferents.

La convivència en les sèries de ficció s’ha donat per acabada amb un petit debat entre Francesc Manuel López Chávez i Carmen Fernández sobre la finalitat de les sèries televisives: entreteniment o educació?

Carme Fernández: “Les sèries de ficció són l’experiment més innovador i avançat dels nostres temps”

Aquest matí, a l’aula 102 de la Facultat de Comunicació Blanquerna s’ha dut a terme la conferència “La convivència en les sèries de ficció (o com sobreviure als estereotips sobre la família)". La xerrada l’ha moderada Rosa-Àuria Munté, professora de la mateixa Facultat, i els convidats han estat Carmen Fernández, escriptora i guionista de la sèrie Infidels; Núria Garcia, doctora en comunicació de la UAB; i Francesc Manuel López, periodista i director de Somos Cortos, a més de codirector de l’informatiu cultural Miradas 2 de TVE.

L’aula de la Universitat no estava preparada per a l’allau d’alumnes que han assistit a l’esdeveniment i molts d’ells han optat per seure a terra i, a falta de més espai, el llindar de la porta i part del passadís estaven plens. Aquesta petita massa indefinida d’estudiants ha anat desapareixen a mesura que passava al temps, donat que no era el lloc més adequat per estar l’hora i mitja que ha durat la conferència.

Tal i com el títol indica, la xerrada s’ha centrat en les característiques de les famílies en les sèries de ficció. Segons Núria Garcia, en les sèries apareixen dos models familiars, on hi ha “el model que predomina ara i abans: els progenitors amb el fill i la filla. Però també s’estan posant de moda les famílies monoparentals en sèries de l’estil Todos los hombres sois iguales”. També ressalta sèries com L en la que “trobem individus amb unes relacions específiques però sense el concepte de família”. Destaca, sobretot, la sèrie nord-americana Modern Familiy com un dels exemples més clars perquè està carregada de convencionalismes disfressats de famílies. Francesc López enllaça el comentari de la doctora amb el que ell anava a exposar i segueix parlant de Modern Family, sobretot ressaltant la funció que té la parella gay de la sèrie, que és la de representar el rol d’una parella heterosexual però amb dos homes. La base de les seves explicacions es sosté en que les sèries de ficció i sitcoms “són entreteniment pur. En cap cas crec que serien un reflex fidedigne o calcat de la realitat, de les relacions de parella o de família real”. Carmen Fernández alça la veu: “un dels mètodes dels guionistes és discrepar, i jo discreparé dels meus companys de taula”. Dirigint-se a López, diu: “discrepo de tu, Francesc, sobre això que acabes de dir, que les sèries de ficció serveixen per entretenir i poca cosa més”. Ella defensa que les sèries són “l’experiment més innovador i avançat de la cultura popular del nostre temps. Tots hem crescut amb algunes sèries que formen part de la nostra educació. No només entretenen, fan pedagogia”. Com a guionista que és, assegura que el que escriu ho basa de la realitat immediata i que, per tant, sí que son un reflex de la vida tal i com la coneixem. “Per què agrada Infidels? Perquè són reals i els hi passen coses que poden passar a tothom. Són ties que menteixen, que són infidels”. A més, explica que la importància de les sèries resideix en que finalment l’espectador crea un vincle de continuïtat amb allò que està passant. Núria Garcia intenta posar punt entremig d’ambdues explicacions al·legant que “el docudrama és la reconstrucció més fidedigna d’allò real. No es pot comparar amb la manipulació que fa un relat de ficció”.

Després de les exposicions s’ha donat pas, com és tradició, a les preguntes (no gaire brillants, tot s’ha de dir) que els alumnes podien fer als professionals. Ha estat una conferència clara i directa, on cada participant ha deixat clar el seu punt de vista i no ha perdut el fil del que intentava expressar.