Platja d'Aro no és Barcelona

Tot Barcelona es tenyeix dels colors de la senyera, s’inunda de gent i llibres des de Plaça Catalunya, passant per les Rambles i fins a Drassanes. La diada de Sant Jordi es viu molt a la capital catalana, tothom s’implica en aquest dia. És el dia del llibre i el dia de la rosa, el dia dels enamorats, el dia en que es respira felicitat, literatura, cultura i amor. Un dia molt esperat per molts catalans, i que decidiexen viure’l a la ciutat comtal, on l’ambient de festivitat es respira per tots els racons.

I tota aquesta catalanitat i gran diada que se celebra a Barcelona no es viu de la mateixa manera a Platja d’Aro. Totes les parades de flors i llibres de les Rambles de Barcelona s’han transformat en dues parades d’escassos llibres i venedors ambulants de roses a l’Avinguda de Sant Feliu de Guíxols, que creua el poble. Està clar que a un poble adaptat a turistes, majoritàriament estrangers, no es pot celebrar de la mateixa manera una festa tan catalana, com es fa a Barcelona. Però, tot i així, també s’hi han pogut veure decoracions que unien la festivitat de Sant Jordi amb l’estil dels estrangers: en alguns carrers s’hi podien observar bosses de cartró amb la bandera catalana, i en algun d’aquests hi havia taules per fer papiroflèxia i també un Dj per acabar d’animar la festa adaptada al públic de fora. Sant Jordi se celebra de manera més superficial i decorativa, és a dir que no se centren tant en el valor del llibre i de la rosa. En els bars i terrasses del passeig marítim, les taules estaven decorades amb roses i pètals, i els cocktails i combinats que la gent prenia també s’hi veien roses a les canyes. I, fins i tot, el color de les roses que duien moltes de les dones que passejaven eren de color Blau, i no la típica rosa vermella de Sant Jordi.

En un dia com avui ha quedat més que demostrat que Platja d’Aro és un poble per turistes que vénen a passar l’estiu, i que la gent que avui hi passejava era perquè aquest any Sant Jordi ha coincidit en Setmana Santa; per tant no es pot celebrar igual que a Barcelona, perquè és una festa catalana que els de fora si no s’impliquen no poden sentir.

Graphispag es consolida en el sector gràfic

La Fira de Barcelona ha obert el seu recinte de l'Hospitalet la mostra que ja fa temps que té lloc aquí, es tracta de la “Graphispag”

Graphispag és una mostra que es pot trobar fins el dia 26 de març al Recinte Gran Via, d'Hospitalet del Llobregat. Es tracta de la fira espanyola de referència pel que fa al món de la indústria i comunicació gràfica, aquí es poden trobar totes les grans i petites empreses de referència d'aquest sector. L'organització de Graphispag ha agrupat a 45 coneguts dissenyadors perquè dissenyin cartells sobre els valors de la comunicació impresa, una forma d'implicar aquest món amb els valors que la gent percep quan veu alguna cosa impresa, no només en paper, sinó també en samarretes, plàstics, etiquetes, metalls, parets, etc. A part d'impressores, tintes per aquestes, tipus de papers, etc. Les principals empreses tenen en aquesta fira un lloc per donar a conèixer els seus productes i serveis a tot tipus de consumidor, tot i que està enfocat a un client més industrial i d'empresa.

L'empresa paperera Torraspapel, present en la mostra, ha afirmat que '“Graphispag” és una bona molt bona oportunitat per fer veure al client que segueixes en el mercat i que ets un dels líders'. Torraspapel no és el primer any que hi participa i és un dels referents en el món del paper i en aquesta fira també.“Hi ha hagut molt de moviment” durant tot el dia, entrada i sortida de gent constant, tal i com ha afirmat Gonzalo Palacios, de l'empresa Ricoh, que aquesta sí que és el primer any que hi participen i se n'han emportat una “molt bona experiència”. En la gran mostra hi havia conferències, in situ, per tots els clients que ho volguessin, i mostres en directe de les màquines d'encolar, enquadernar i imprimir, més grans del mercat i més ràpides. La gran magnitud dels pavellons i tot el muntatge de les instal·lacions i punts d'empresa ha servit a “Graphispag” per tornar-se a reafirmar, una vegada més, en una fira líder en el sector de la impressió.

“El repte d'Europa hauria de ser crear un bon clima de convivència entre les persones que hi són”

L'últim dia de les Jornades Blanquerna ha tingut l'excepcionalitat que el M. H. President Jordi Pujol hi ha assistit, juntament amb Norbert Bilbeny, per acostar-nos la realitat social dels immigrants, l'integrisme i el paper que hi juguen totes les parts implicades (els que s'han d'integrar i els que han d'integrar). Ha moderat la xerrada el degà de la Facultat de Comunicació, Miquel Tresserras.

Catalunya ha estat i és un país on hi han vingut molts immigrants, perquè és un lloc de pas i perquè és una terra que produeix riquesa. I per tant, des de fa molts i molts anys que els catalans conviuen amb gent nouvinguda i s'esforcen perquè aquests s'adaptin el més ràpid i fàcil possible. Som nosaltres els qui decidim quina Catalunya volem.

En els darrers mesos, la polèmica a Europa amb el tema de la immigració ha crescut, i sembla un tema nou que s'ha de tractar, a més a més sovint es tracta de problema, i no pas de fet; com ha apuntat Norbert Bilbeny, i també que “El repte d'Europa hauria de ser crear un bon clima de convivència entre les persones que hi són”, perquè només respectant i ajudant als nousvinguts serà com tota Europa serà més homogenia i plural, ja que aquest llarg procés és (o hauria de ser) recíproc. Tal i com es demana que als immigrants se'ls hi ha de donar temps perquè es puguin adaptar també es demana que els residents del país facin el possible perquè s'adaptin al lloc, coneguin la cultura, la llengua, etc., i ho respectin. Bilbeny ha volgut denunciar que s'han de canviar moltes coses respecte l'integrisme, i una d'elles és que tothom ha de tenir les mateixes oporturnitats, sigui quin sigui el seu origen; és a dir que “l'ascensor social ha de funcionar”, i Pujol ha volgut remarcar que en el cas de Catalunya sí que funciona bé, només cal agafar l'exemple del President Jose Montilla.

Tots dos participants ha coincidit en que és vital i necessari que els catalans es moguin per fer que l'integrisme sigui una realitat copsada i no pas meres paraules. Jordi Pujol ha mostrat la seva faceta més nacionalista i ha dit que “cal seguir defensant al 100% la nostra identitat”, que tot i animar i ajudar a que siguem integradors amb la gent que arriba, no ens hem de deixar “prendre el pèl” i seguir parlant la nostra llengua perquè els altres la puguin aprendre, i no pas deixar de parlar-los-hi la llengua autòctona, perquè sinó no l'ha podran aprendre mai.

Ha anomenat, en el cas de Catalunya, els factors que han ajudat a que els nouvinguts s'integressin: “el Barça, els Castellers, les parròquies i el PSUC”. I ara cal trobar els factors perquè els nouvinguts se segueixin integrant igual. I per últim, s'ha referit a partits xenòfobs que han estat els que han causat que es tingui por i rebuig cap el col·lectiu immigrant.

La conferència ha acabat amb un torn de preguntes que majoritàriament anaven dirigides a Jordi Pujol, i relacionades amb la immigració a Catalunya, que és el cas que més relació hi guarda.

"El periodista ha de donar les respostes encara que no es vulguin sentir"

Aquest matí l'auditori de la Facultat de comunicació Blanquerna s'ha omplert de futurs periodistes i estudiants del món de la comunicació que venien a escoltar el ja, recentment, jubilat Martí Anglada. Estava acompanyat dels també periodistes Montserrat Guibernau i Lluís Bassets. Els tres han estat rebuts pels assistents i pels flaixos de les càmeres, fent sentir a Montserrat Guibernau com “una estrella del cinema”.

La taula rodona d'avui seguia amb el mateix tema central que la resta: els valors en el món de la comunicació, tot i que la d'avui s'ha relacionat més amb la democràcia, parlant així dels “valors democràtics”, destacant l'estreta relació que mantenen els conceptes valors amb la democràcia.

Mª Dolors Genovès ha estat la moderadora de l'acte, que ha donat la paraula a Lluís Bassets, que ha posat en manifest que els valors del periodisme han de ser “facta, non verba”, s'han de demostrar més sovint i materialitzar-los, i no pas anar-los explicant. Els valors s'han de veure en les feines dels periodistes i no només en les boques d'aquests. Com també l'obligació que tenen els periodistes de preguntar allò que no es vol respondre, el periodista s'ha d'arriscar per obtenir la informació; i també arriscar-se a donar aquestes respostes encara que no es vulguin sentir. El periodista ha d'intentar explicar tot allò que sap per transmetre-ho a la gent, recordant que el periodista de veritat mou cel i terra per verificar la informació que està donant.

L'ex corresponsal de TV3, Martí Anglada, ha volgut constatar que ell no creu en que la premsa sigui un poder i que tampoc ho vol pretendre, perquè els mitjans són merament intermediaris, entre qui emet la informació i qui l'ha de rebre. També ha parlat de la “premsa feble”, aquella que fa bandera de la democràcia però que no respecta la veritat.

Ha sorgit també el tema de Wikileaks, on Lluís Bassets sosté que "demostra tant les deficiències com les excel·lències del periodisme tradicional” i que “una informació en brut que necessita novament una disciplina de verificació”. Anglada ha opinat que amb Wikileaks podem dir moltes coses que ja sabíem i per últim Guibernau ha remarcat que la frontera entre allò públic i allò privat va desapareixent mica en mica.

The fighter: la lluita d'un contra tot

L'última pel·lícula de David O. Russell, The fighter, està protagonitzada per Mark Wahlberg i Christian Bale. Un film basat en fets reals, que narra la història d'una família de classe baixa d'un barri conflictiu. Els protagonistes són uns germans ficats en el món de la boxa, que el més gran ja s'ha retirat i ara entrena el seu germà petit en el gimnàs que ha muntat. Està en mals entorns i el món de la droga; i el petit vol arribar a ser algú en aquest esport de lluita, trencant amb la seva problemàtica família.

Un drama de superació personal, en que Mickey Ward (Mark Wahlberg) ha dur a terme una doble lluita, la personal contra tota la mena d'obstacles que la seva família li posa (voluntàriament i involuntàriament) per poder aconseguir el seu somni esportiu del qual tots hi volen participar i endur-se'n mèrits, i la lluita que ha de fer al ring, suportant tota mena de dolors físics.

Tot i que sembla que el tema central sigui l'esport de lluita és només una excusa per tractar diferents tipus de relacions conflictives, amb la parella, la família, entrenadors, etc.

Cal destar, així, la feina de Christian Bale, el “germà dolent”, que engrandeix encara més en Mickey Ward i la seva lluita constant, contra tot pal que li posin a les rodes.

Michael Brook, encarregat de l'apartat musical, accentua les diferents situacions límit que es viuen al llarg del film amb la seva tria de música, molt encertada en tot context.

Ara bé, els mèrits per la feina més brillant en aquest film se'ls endú Hoyte Van Hoytema, amb una excel·lent fotografia. Sap encaixar molt bé en els ulls de l'espectador el que viuen i com ho viuen els personatges, ambienta perfectament i fa més creïble una història que per si sola no tindria gaire èxit, perquè ja està molt gastat això de tractar en pel·lícules famílies de classe baixa que practiquen boxa, un esport violent per desfogar-se i sentir-se més forts.

Aquí es veu com alguna cosa mental, deixant l'esport en un segon plat, que a l'espectador ja li està bé, perquè probablement ni se n'adona.

Vida de reis

Jordi Pujol, Pascual Maragall, José Montilla, Narcís Serra, Josep Maria Cullell, i una llarga llista de noms, són expresidents i exconsellers de la Generalitat; que en el seu moment van oferir els seus serveis al poble català.

Pujol, el gran president que va estar al govern durant 23 anys i qui, en gran part, és el responsable de que el nacionalisme català que fins ara perdura i que també s'ha fet més fort. Va estar al capdavant del nostre país molt de temps, després d'un llarg i dur període com la dictadura de Franco i l'exili de Tarradellas.

Jordi Pujol juntament amb el seu equip de consellers, tots els membres del partit i els militants van aconseguir una Catalunya forta, van millorar la posició cultural i social de la llengua catalana, van millorar el benestar social, l'atenció dedicada a la gent gran i a fer organismes per aquests, escolarització per tots els nens, el nivell econòmic va créixer considerablement, en definitiva va aportar l'estabilitat que necessitava el nostre país aleshores després d'haver patit el període franquista.

Pascual Maragall va arribar fins al cim de casa nostra, després de molts i molts anys d'una Catalunya convergent va arribar l'època dels socialistes que van aportar canvis des d'una postura més d'esquerres i amb Maragall i el tripartit que es va formar van redactar el nou Estatut d'Autonomia l'any 2006, projecte que va seguir Montilla des de la mateixa línia socialista. Tot i que aquest últim govern ja s'ha trobat en plena crisi econòmica i n'ha sortit ben escaldat, rellevat el passat mes de gener per Artur Mas.

En fi, tots ells grans personatges que han liderat la nostra nació, aportant cadascun el millor d'ells mateixos i del seu partit. Això sí, evidentment cobrant un sou ben elevat i gaudint d'uns privilegis considerables, però, ¡què hi farem! Sí, són presidents i han vetllat perquè el nostre dia a dia i Catalunya siguin millors.

Ara bé, ¿és necessari que quan acabin de fer la seva feina passin a cobrar de per vida un sou anual no gaire modest?, perquè a més a més molts d'ells tenen el seu negoci i el seu despatx on poder seguir treballant, de manera més calmada, ¡és clar!, i seguir cobrant de manera doble. El fet d'haver treballat en l'administració pública per aquest país ja garanteix poder viure com un rei. Tots ells un cop han acabat la seva tasca poden jugar a golf, a tenis o viatjar sense parar perquè tenen la seguretat (econòmica) que ho podran seguir fent, i si la cosa es torça al gabinet podran seguir menjant llagostins i llamàntol el diumenge, amb el que tots els ciutadans els hi paguem. I el senyor Narcís Serra podrà seguir gaudint del cotxe de policia que té cada dia a la porta de casa, que segurament vigila que li arribi el diari cada matí.