Al mal temps, una rosa!

Avui 23 d’abril, a tota Catalunya s’ha celebrat la Diada de Sant Jordi, aquella que commemora la memòria del Sant i que recordem com a repleta de carrers amb flors per vendre i comprar, llibres, famílies i enamorats.

Seguint amb la tradició, podríem dir que aquest any no ha estat del tot “un clàssic”. El mal temps que envoltava Barcelona en forma de pluges i fred, provocava que prop de les set del matí a Plaça Catalunya no haguessin gairebé parades ni amb llibres ni amb flors, ni aquella competència per part de floristes i llibretaires per veure qui s’enduia més clients, ni postos de venda afirmant qui els visitaria aquell matí per a firmar llibres...

En general, he viscut aquest Sant Jordi d’una manera més trista que els altres anys. No sé si pel temps, perquè considero que la tradició s’està perdent i que, actualment, només existeix el desig de lucrar-se i prou o perquè si la rosa tradicional regalada pel meu pare, m’ha començat a saber a poc. La qüestió és que, anessis on anessis, tenies empaitant-te dos xineses o gitanes per a què els hi compressis la rosa, una rosa per un o dos euros que ja feia “pètal de malalta” amb tan sols mirar-la. I la gent aquest any, no s’ha deixat empallegar de la mateixa manera que altres anys. Molts enamorats han considerat que regalar un rosa com a signe d’amor tampoc és tant important que això no es demostra en aquest dia, i amb les poques ganes de sortir i la mala qualitat de les roses, un altre any serà. No obstant, si el temps hagués acompanyat de veritat la gent que hagués sortit a passejar hagués fet augmentar, si més no, un percentatge simbòlic de les vendes i que, malauradament aquest any s’ha vist reduït.

Però per a tots aquells, que no han estat pocs, i que han seguit treballant, vivint i gaudint d’un Sant Jordi més, els he de dir que al mal temps, una rosa!

Fraude a la Seguridad Social, fraude a la existencia social

El pasado 11 de abril de 2011, se iniciaba el proceso judicial del llamado “Caso Karlos” en la Audiencia Provincial Cádiz, por un supuesto fraude a la Seguridad Social. Carlos Carretero, ex jefe de la Policía Local de Ubrique era el supuesto cabecilla del proceso y habría podido llegado a defraudar hasta 171.000 euros. María José Campanario, esposa del torero Jesulín de Ubrique, permanece también implicada en el caso por intentar comprar una pensión de minusvalía para su madre Remedios Torres Jiménez. El otro gran implicado es Francisco Casto Pérez, inspector en la Unidad Médica de Valoración de Incapacidades de la Junta, era quién se encargaba de falsificar los informes para lograr las pensiones fraudulentas. El proceso judicial sigue en marcha y cuenta con escuchas telefónicas para juzgar a todos los acusados.

Dicho esto , estamos frente a un caso de fraude social. Son miles las personas que en España solicitan año tras año pensiones de minusvalía puesto que sus enfermedades les impiden trabajar. Y estas pensiones les son denegadas, no hay pensiones para todos y sólo las reciben los más desfavorecidos. ¿Es lógico que una familia con un alto poder adquisitivo cometa un fraude de este calibre?

En mi opinión, no. Remedios Torre, madre de María José Campanario, aspiraba a recibir una pensión de 2000 euros mensuales por su “supuesta minusvalía”, cuando en España existen más de 700 casos de ictus cerebrales y muchos de estos enfermos sólo llegan a cobrar hasta 600 euros mensuales por dicha enfermedad. Si no se les hubiera descubierto, la suegra del torero estaría cobrando un dinero excesivo y, para más inri, otra persona con una enfermedad real no podría llegar a fin de mes.

Como en todo, las irregularidades y los fraudes siguen día a día aumentando en nuestra sociedad. Las enfermedades no dependen de las personas, aparecen un día sin más e impiden que éstas personas hagan su vida con normalidad. El Estado no es el culpable ni está obligado a pagar una fortuna a estas personas pero, como mínimo, tendría que tener más en cuenta las situaciones tan precarias en las que se encuentran la mayoría de los enfermos. Muchos de ellos, al no poder ni trabajar ni valerse por sí mismos, necesitan la ayuda de otro miembro familiar activo que, a su vez, tiene que dejar de trabajar para hacerse cargo del enfermo. Éste, es el pan de cada día de un 17% de la población española. El Estado, en casos muy abrumadores, sólo se limita a pagar una cantidad simbólica al enfermo y en casos muy limitados, a mandar ayuda con personal médico una limitada cantidad de minutos al día. En cambio, los implicados en el “Caso Karlos”, aceptan dos de ellos afirmar ser culpables de la estafa y, pagando la fianza correspondiente, obtienen la libertad con cargos.

No hay que despreocuparse ni de lo uno ni de o otro. Lo cierto es que para que unos tengan unas cosas, otros tienen que estar peor. Lo más lógico hubiera sido hacerles pagar una pena más dura, no hablamos de asesinato pero si de fraude, y de lo que esto implica: que otras muchas familias hayan de malvivir por un dinero que se ha quedado otra señora.

Lamentablemente, la gente cada vez es más codiciosa, egoísta y menos humana. Si todos tuviéramos un poco de humanidad, este tipo de cosas no pasarían o se tendrían más en cuenta en nuestro país. Un delito cómo cualquier otro y con unas repercusiones que a ojos de muchos, ni se ven. Para el próximo año nuevo, pido al Estado que se revaloricen las ayudas a enfermos que no pueden trabajar y que no se gaste el dinero, en por ejemplo, apoyar una guerra que no va hacia ningún camino.

Sergi Pàmies: "L'humor ja no el veig per cap lloc, només veig un intent de fer gràcia"

Llucià Ferrer, Toni Mata i Sergi Pàmies han assistit aquest matí a una de les últimes conferències que la Facultat de Comunicació Blanquerna donava durant la seva dissetena edició de Jornades Blanquerna. Valors tractats amb humor ha estat el nom que ha rebut la xerrada per tal de donar a conèixer com és tractat l’humor o el sarcasme a la ràdio i televisió. Una conferència que ha estat moderada per Joan Tharrats, guionista i professor de la pròpia facultat i que l’ha iniciada amb preguntes directes per als seus convidats sobre la situació de l’humor en els mitjans, actualment.

Llucià Ferrer, director de Quin país! de TV3 i radiofonista a Catalunya Ràdio, RAC1 i RAC 105, ha iniciat les intervencions autodefinint-se com a pessimista al pensar què: “parlem de la degradació de l’humor i dels valors que aquest mateix transmet”. Llucià Ferrer ha mantingut de manera ferma que programes com Sálvame no transmeten “ni humor, ni res de bo” i ha manifestat un profund sentiment de llàstima al deixar clar que “és una pena que malgastem hores de televisió per atendre a una cosa que no és humor, només és un intent d’humor, un humor mal fet”.

Sergi Pàmies, escriptor i crític televisiu, ha prosseguit amb el discurs que Ferrer havia iniciat, constatant que els valors de l’humor han deixat d’existir. Com ell mateix ha afirmat: “l’humor ja no el veig per cap lloc, només vec un intent de fer gràcia” i present, aquest intent, en el mencionat programa Sálvame.

Amb aquestes tres intervencions el debat sobre els Valors tractats amb humor es donava per acabat.

Núria Garcia: “A la televisió cal reflectir el món que ha quedat exclòs de la pròpia ficció”

La convivència en les sèries de ficció correspon a una de les taules rodones que aquest matí s’ha dut a terme a la Facultat de Comunicació Blanquerna. Els convidats de la taula han estat Carmen Fernández, Núria Garcia i Francesc Manuel López Chávez i Rosa-Àuria Munté, professora de la facultat, ha esdevingut la moderadora.

Carmen Fernández, guionista de la sèrie televisiva Infidels, ha assegurat davant les polèmiques sorgides que Duran i Lleida no ha estat darrere de la mort d’Infidels sinó que no era rendible mantenir-la. Carmen Fernández s’ha mostrat molt reticent al afirmar que és una de les poques sèries amb la qual “ha treballat sense pressions ni censures” durant la seva participació.

Núria Garcia, Dra. en comunicació, ha mostrat una idea de canvi al públic: l’escenari de consum ha canviat i és possible per a qualsevol persona consumir qualsevol producte audiovisual en qualsevol lloc. Per tant, les noves sèries ja no es pensen per socialitzar sinó per consumir individualment. Núria Garcia ha afegit a la seva aportació que, dins les representacions familiars a la televisió, sempre han estat present parelles heterosexuals en major mesura. És per això que, tal i com ha dit: “s’ha utilitzat l’humor per emmascarar la guerra de rols entre parelles homosexuals i heterosexuals”, exemplificant Escenas de Matrimonio o sèries com Cámera Café. Núria Garcia ha acabat la seva intervenció afirmant que: “ a la televisió cal reflectir el món que ha quedat exclòs de la pròpia ficció, aquella realitat existent que desconeixem i que no és la nostra però que tampoc forma part de la ficció ni té lloc en ella”.

Francesc Manuel López Chávez, codirector de l’informatiu cultural Miradas 2 de TVE) ha defensat durant la seva intervenció a la taula que: “amb les sèries de televisió allò que vivim dia a dia no ho reflecteixen” sinó que ens mostren altres models de relacions familiars i afectives que no són les nostres, d’altres diferents.

La convivència en les sèries de ficció s’ha donat per acabada amb un petit debat entre Francesc Manuel López Chávez i Carmen Fernández sobre la finalitat de les sèries televisives: entreteniment o educació?

Víctor Amela: “Ja no parlem de televisió sinó d’una altra cosa que se’n diu engany"

Superats: La cultura de l’esforç a la televisió ha estat un debat que ha tingut lloc aquesta tarda a la FCB amb Carme Ferrer, Àngel Llàcer i Víctor Amela com a convidats i moderat per Ferran Sáez, professor de la casa.

La Dra. Carme Ferrer i professora de la UAB ha iniciat el debat, un tant nerviosa per la multitut de gent que ha assistit a la conferència. No obstant, s’ha mostrat molt ferma amb la seva opinió: “Ni la televisió ni les pròpies persones podem transmetre valors, els valors es pacten i s’interrelacionen els uns amb els altres”. Carme Ferrer ha mantingut al llarg de la seva intervenció que en un context on l’educació estricte s’ha desinflat, la televisió el que fa és mostrar-nos aquesta realitat amb formats diversos i concrets. Ha reiterat que cal destacar la paraula “formats”.

Àngel Llàcer, actor i director entre d’altres, ha començat molt bromista la seva intervenció en el debat autodefinint-se com “el friki que ha treballat a OT” . Llàcer ha afirmat que tot i que no pot negar que ha fet un pacte amb la televisió, no espera que aquesta li ensenyi res, cap valor. També ha deixat clar que no entèn la importància de la televisió en la societat, un mitjà del què ha qualificat com a “podrit”.

El periodista Víctor Amela ha posat èmfasi en el poder que té la televisió en aquells qui la consumeixen: que entreté, com el cas de Sálvame, OT fins a l’última edició o tants d’altres formats presents diàriament a la televisió. Víctor Amela no ha tingut pèls a la llengua per assegurar que: “Com la tele entreté i té tant de poder, ja no parlem de televisió sinó d’una cosa que se’n diu engany”, i ha deixat clar que ja no se sabem si allò que veiem és veritat o mentida, i que l’engany és la base d’aquesta televisió i de tota la societat.

Els tres convidats de Superats, han decidit finalitzar el debat fet-nos saber que no són importants els valors, ja siguin bons o dolents que transmet la televisió, sinó l’ús que en fa l’audiència d’aquests valors.

Sa(w)disme

Una nova ràfega de sadisme va contagiar el passat 19 de febrer les sales de cinema d’arreu d’Espanya. Amb una setena entrega d’aquesta saga de pel•lícules, els supervivents dels jocs de Jigsaw es reuneixen per demanar ajut al guru i supervivent Bobby Dage, qui sembla ser una escapatòria per tots ells i acaba sent el guia de les seves imminents morts.

No cal dir que els protagonistes seran altra vegada víctimes de terribles proves físiques creades a base de logística, tecnologia i maldat, i de les quals no podran escapar. Els protagonistes hauran de resignar-se, un cop més, a morir amb patiment tot empesos pel tumor i la rancúnia acumulada d’en Bobby. Els primers plans i travellings seran un element clau del director de la pel•lícula, Kevin Greutert, per tal de mostrar el mal, el sadisme físic d’aquelles víctimes per a l’espectador i culpables per a en Bobby dins l’argument. Després de la passada suspensió de SAW VI a Espanya, qualificada de cinema X, SAW VII torna a la gran pantalla amb força i de quina manera: en 3D. Si algú tenia el dubte que aniria a veure-la ja sigui a disgusto plaer, no cal replantejar-se que aquesta sensació serà duta a l’extrem. Les contínues carnisseries humanes, els continus desafiaments a l’ètica, la moralitat i el bé i el mal seran també posat faran de la visió en 3D una completa immersió en el “Joc Saw”. Tant els personatges, coneguts per aquells fidels que segueixin totes les entregues, com els espais i el tractament d’aquests seguirà la línia de les demés.

Per a tots aquells fanàtics de la saga SAW, l’última estrena no deixarà indiferent a ningú, és més, voldrà conèixer el que esdevindrà a vuitena pel•lícula que tant esperen els seus seguidors i de la qual els seus creadors encara no tenen les directrius marcades cap a la manera com enllaçar, en un mateix final, la primera i segona trilogia, el final del joc.

Berlusconi, força!

Qualsevol ciutadana, podria fer un intent per denunciar tantes excentricitats de Berlusconi com les que apareixen en els mitjans a diari i mirar, així, de linxar la seva persona.

Podria i puc, i com que puc, segueixo a la majoria per passar a formar part del món oví; sí, sí, aquell de dalt les muntanyes amb prats verds i protegit pel pastor.

Sense dubte però, si parés de pasturar m’adonaria que aquell prat que creia verd i igual que els demés prats no ho és tant i que, tant sols, em dedico a passar les hores mastegant i mastegant sense poder fer quelcom més.

Contemplant la situació, vull declarar-me ovella rebel i tot el que això implica: negar-me a seguir les directrius de tota la informació que ens arriba a diari, vingui d’allà on vingui i ja sigui per mitjà d’editorials, informatius, revistes o inclús, d’Internet. Crec, però, que de forma obedient les segueixo en tots els altres àmbits i que em mereixo un bri de llibertat, tot i que segurament equivocada, sobre Silvio Berlusconi.

Cal dir que si avui se celebressin a Itàlia eleccions, segons la majoria d’enquestes realitzades a Itàlia, el partit de Berlusconi Popolo della Libertà, les tornaria a guanyar. Tornaria a guanyar-les malgrat totes aquelles noticies, que de forma intencionada, crec que ens arriben a les nostres mans, malgrat els atacs per destruir la seva imatge i convertir-la en una bèstia negra. No dic que no ho sigui però avui, tornaria a ser el guanyador.
Aquesta dada, hipotèticament demostrada, ens brinda la possibilitat de veure com el problema no l’hem d’atribuir a Berlusconi sinó a l’entorn podrit que el rodeja i que, tots dos junts, demostren que la població és feliç amb el seu representant. Així doncs, Berlusconi només ha passat per la política tot aprofitant l’avinentesa de la destrucció mental que demostren els italians, això és tot.
M’equivoco si pretenc criminalitzar a Berlusconi pel seu reiterat comportament, per la seva activitat braguetil o per les decisions que pren en un país desenvolupat, com és Itàlia. No parlo d’un país del tercer món sinó d’un estat prou integrat a l’Unió Europea que ja fa anys que s’afaita com per tolerar segons quines activitats o decisions.

I sense més, ho toleren. I Silvio s’hi recrea tant com pot. A un nen només cal que se li doni un caramel per a què somrigui. I qui diu un caramel, diu un condó.