Paquirrín, mon amour

LaDisco és bastant coneguda a la Plana de Vic. Tenint en compte que el centre neuràlgic de la festa està a Barcelona i que per aquelles terres poca diversió nocturna podem trobar, el monopoli de l’esbarjo juvenil en horari “golfo” el té el Grup Vig, que s’encarrega de l’organització de vàries discoteques de la zona.

El passat diumenge, LaDisco va tenir un convidat molt especial que va despertar els crits histèrics de les fans momentànies: Paquirrín. Conegut per ser el fill d’una folklòrica, estafadora en el seu temps lliure, per les festes desfasades de les que gaudeix i pel tumult de noies siliconades que l’envolten, Francisco Rivera va ser rebut amb una càlida acollida per part de la discoteca: un “aplaudimiento” para Paquirrín! Si aquest bon senyor tenia algun dubte d’on es trobava, amb aquell castellanisme ja li va quedar prou clar que era a Osona. A més, li van regalar una barretina de la que es va desprendre a la primera de canvi.

La majoria de nois i noies que en aquell moment estaven a la discoteca segurament no havien sentit mai gaire fascinació per aquest original personatge, de cara aplatada i rodona, ni havien tingut suficient interès per la seva persona, però és curiós com es transforma la gent quan tenen un famós a prop. Instantàniament a la seva arribada es va formar una cua que envoltava tota la sala amb l’única finalitat de fer-se una fotografia amb ell davant d’un photocall. Jo també em vaig unir a la cua, contagiada per l’eufòria del moment, i al cap d’uns vint minuts ja m’estava apropant a ell, juntament amb una de les amigues. Em va donar dos petons acompanyats d’un alegre “hola guapa” i, agafant-me per la cintura, va somriure a la càmera. Cinc segons després la fotografia ja estava feta i només quedava esperar que la pengessin a la web de la discoteca. Quan Paquirrín va acabar de fer-se fotografies amb la gent, es va passejar pel local amb un somriure d’orella a orella i amb un posat de superioritat típic d’aquells que es donen un bany de masses. Observava a les noies com si escollís el filet que més tard es menjaria amb una seguretat esfereïdora, conscient que moltes d’elles estarien disposades a ficar-se al llit amb ell pel sol fet de ser qui és perquè, encara que és obvi i innecessari de recalcar, la seva falta de bellesa i atracció fan difícil que per sí sol pugui menjar-se una rosca.

És trist que les persones es deixin portar d’aquesta manera, que es transformin en una massa que es deixa endur per la histèria. Però encara és més trist que aquesta situació es produeixi a raó de Paquirrín, un trist bufó de la premsa rosa que no té cap encant, per molt que busquis i rebusquis.

EL LOBO ES COMO ES

“El lobo es como es y el cuento se acaba como se acaba”. Esta frase está escrita en una pintura que vi colgada en una calle de Tarragona. Una pintura divertida. Un lobo azul con su boca enorme abierta y unas piernas de niña que salen de ella. Sin embargo el mensaje que lleva escrito es amargo, como un caramelo que huele a fresa pero sabe a pomelo.

Esta pintura representa el desenlace del cuento más famoso y versionado de todos los tiempos: la caperucita roja. Se puede decir que en este caso es el final del cuento porque la frase que la describe así lo indica, pero si no, habría quien añadiría a este cuadro un leñador que saliera al rescate de la niña o una abuelita que finalmente matara al lobo.

Ya en la Edad Media se contaba esta historia cargada de fuertes connotaciones sexuales a las niñas innocentes para prevenirlas de los hombres que tenían “malas intenciones”, pero el final que se trasmitía era el mismo que el de la pintura. Charles Perrault fue el primero que lo convirtió en un cuento escrito, consiguiendo ser bastante fiel a la versión de tradición oral y dejando el final intacto, pero clarificando su significado con una moraleja final. Fueron los Hermanos Grimm los que hicieron el cambio más radical al añadir la figura del leñador, que finalmente salva a la abuela y a la niña y mata al lobo feroz. A lo largo de los años el final de este cuento se ha contiuado modificando, maquillando y edulcorando, hasta que han ido surgiendo miles de finales alternativos, como por ejemplo aquel que explica que la abuelita consigue matar al lobo.

A los niños normalmente se les cuenta la versión del leñador u otra en la que la caperucita y la abuelita salgan ilesas. Y como en el cuento de la caperucita, lo mismo ocurre con el resto de historias que se inventan para niños. Creamos burbujas de fantasía con estas historias, que en cierta forma son necesarias para asegurarles su protección, felicidad, innocencia y para fomentar en ellos valores como la amistad, la no violencia, el optimismo, etc. Pero hay que tener claro donde está el límite. Hasta que punto la burbuja debe ser opaca o transparente, para que puedan o no, descubrir por ellos mismos como funciona el mundo real.

Si no se encuentra el equilibro, los niños crecen sin saber que existe el sufrimiento. Creen en un mundo en que la perfección llega a ser real, donde el malo, el lobo, siempre recibe el castigo y el bueno, la caperucita, consigue lo que quiere. Esto no significa que el niño deba sufrir, si no que hay que enseñarle que no todo siempre serán sonrisas y flores, y no siempre aparecerá un leñandor en su historia, si no que tendrá que esforzarse, y mucho, para conseguir lo que quiera, y que a veces lo conseguirá y otras veces no.

Un caso paradigmático en nuestra sociedad es el de la negación de la muerte. Crecemos sin aceptar este proceso natural de la vida. No sabemos que es, que significa, como aparece... Es un tema tabú que se cubre con un gran manto de miedo. Tememos a la muerte como tememos a todo tipo de sufrimiento. Pensamos que ocultarles cierta parte de la verdad les hará más felices, pero en realidad no nos damos cuenta de que esto les hace más débiles y por tanto propensos a sufrir. Creamos a niños con miedo, que no afrontan sus problemas porque nadie les ha enseñado ha hacerlo, si no que los tapan y los esconden intentando evitarlos, sin saber que tarde o temprano volverán a surgir. De mayores, en su adolescencia o más adelante, puede surgir la frustración y el desamparo. De repente se verán en un mundo lleno de obstáculos, crisis y amenazas que no sabrán como afrontar.

Esto no quiere decir que los niños no puedan crecer felices, manteniendo su innocencia y desarrollando valores como el optimismo o la empatía. Al contrario, deberían fomentarse todos estos valores, a la vez que se les enseña a esforzarse, decepcionarse, desilusionarse, a estar solos, a aburrirse... Deben saber que el lobo es como es. Que come a otros animales porque ha nacido para así hacerlo, y que quizá, alguna vez, pueda haberse llegado a comer a alguna caperucita despistada.

Decidir part del teu futur als 15

Durant el curs de tercer d'ESO, nois i noies de 14 o 15 anys hauran d'escollir quines de les vuit assignatures optatives estudiaran el any següent a quart. Un decisió que els pot marcar, en part, el seu futur camí professional. Hi ha nois que amb 15 anys només pensen en voler acabar quart d'ESO per incorporar-se dins del món laboral i guanyar diners, però hi ha d'altres que continuaran estudiant, ja sigui un cicle de grau mig o batxillerat.

L'elecció de quines assignatures optatives han d'escollir per quart té una certa importància pel que fa sobretot a nois que no tenen clar que voldran fer a l'acabar la secundària. Està clar que si un noi opta per l'assignatura de llatí i més endavant vol fer el batxillerat de ciències, haurà de fer front a un nivell més alt si agafés una assignatura relacionada amb les ciències.

Ja m'hagués agradat a mi poder escollir fer música/informàtica/llatí a quart i no fer física o química que tant em va costar d'aprovar. És una manera d'orientar als alumnes per veure quines son les assignatures que se'ls hi donen millor o pitjor, per en un futur poder escollir un grau formatiu o batxillerat adequat a les seves capacitats.

Molts casos, exactament un 20% dels nois/es, pren decisions, on davant el dubte, no opten per certes assignaturesperquè no se'ls hi dona gaire bé o perquè han escoltat que el professor té fama de dur i de suspendre a la gent, i això està molt relacionat amb les aptituds de no esforçar-se, on això si que pot condicionar en el seu futur professional.

Els alumnes han d'escollir pensant en el que ells mateixos volen, agafar les assignatures que per capacitat o perinterès treuen millors notes.

També penso que s'ha de considerar l'opció on des de primer d'ESO orientar als estudiants, i així a l'arribar a tercer tinguin el màxim de coneixement possible sobre les seves capacitats, aptituds, motivacions i fins i tot, les seves pròpies limitacions. Ens podem preguntar si és massa aviat o no, però és una manera de fer veure als estudiants que tenen capacitats per fer certes coses i motivar-los a seguir estudiant. Potser aquestes optatives no tindran gaire repercussió pel que fa al futur professional, però s'ha de considerar que l'especialitat del batxillerat que escollin els hi pot marcar alhora de fer una carrera. Ja no parlo d'estudiants d'ESO, sinó d'estudiants de batxillerat que cursant el segon cicle encara no saben que volen fer.

Toca ara parlar sobre els pares, els grans orientadors. Son molts els que des de petits tenen clar el camí que volen que els seus fills segueixin, o bé seguir els passos dels pares o carreres de gran prestigi. No. L'únic que han de fer és orientar i ajudar, poder donar als seus fills diferents punts de vista i sobretot, diferents opcions per tal de fer veure al seu fill que és difícil entrar al món laboral sense estudis. S'ha de saber escoltar als fills i sobretot preguntar què volen fer o que tenen en men que els hi agrada, que no es deixi influenciar per la veu dels pares. Tot i que molts pares pensen que no fan altre cosa que donar la murga als seus fills, ells fan que no senten res i passen del tema, però alhora de la veritat, senten i fan cas de tot el que els hi diuen els pares. Son un grans influents que els poden portar pel bon o pel mal camí. Pares que saben que al seu fill no li agrada les matemàtiques, o simplement no se'l l'hi donen bé i obliguen al fill a fer classes particulars per les tardes per aprofundir en matèria i curar en un futur una carrera que no li agrada pel simple fet de n saber dir que no als pares. No es tracta de dir que no, sinó de fer-se escoltar i que els pares valorin i acceptin el que el seu fill vol estudiar.

Son simplement unes optatives, però aquí serà on molts pares començaran a ser ells qui les escolliran i no els estudiants que son qui les cursaran.

Fraude a la Seguridad Social, fraude a la existencia social

El pasado 11 de abril de 2011, se iniciaba el proceso judicial del llamado “Caso Karlos” en la Audiencia Provincial Cádiz, por un supuesto fraude a la Seguridad Social. Carlos Carretero, ex jefe de la Policía Local de Ubrique era el supuesto cabecilla del proceso y habría podido llegado a defraudar hasta 171.000 euros. María José Campanario, esposa del torero Jesulín de Ubrique, permanece también implicada en el caso por intentar comprar una pensión de minusvalía para su madre Remedios Torres Jiménez. El otro gran implicado es Francisco Casto Pérez, inspector en la Unidad Médica de Valoración de Incapacidades de la Junta, era quién se encargaba de falsificar los informes para lograr las pensiones fraudulentas. El proceso judicial sigue en marcha y cuenta con escuchas telefónicas para juzgar a todos los acusados.

Dicho esto , estamos frente a un caso de fraude social. Son miles las personas que en España solicitan año tras año pensiones de minusvalía puesto que sus enfermedades les impiden trabajar. Y estas pensiones les son denegadas, no hay pensiones para todos y sólo las reciben los más desfavorecidos. ¿Es lógico que una familia con un alto poder adquisitivo cometa un fraude de este calibre?

En mi opinión, no. Remedios Torre, madre de María José Campanario, aspiraba a recibir una pensión de 2000 euros mensuales por su “supuesta minusvalía”, cuando en España existen más de 700 casos de ictus cerebrales y muchos de estos enfermos sólo llegan a cobrar hasta 600 euros mensuales por dicha enfermedad. Si no se les hubiera descubierto, la suegra del torero estaría cobrando un dinero excesivo y, para más inri, otra persona con una enfermedad real no podría llegar a fin de mes.

Como en todo, las irregularidades y los fraudes siguen día a día aumentando en nuestra sociedad. Las enfermedades no dependen de las personas, aparecen un día sin más e impiden que éstas personas hagan su vida con normalidad. El Estado no es el culpable ni está obligado a pagar una fortuna a estas personas pero, como mínimo, tendría que tener más en cuenta las situaciones tan precarias en las que se encuentran la mayoría de los enfermos. Muchos de ellos, al no poder ni trabajar ni valerse por sí mismos, necesitan la ayuda de otro miembro familiar activo que, a su vez, tiene que dejar de trabajar para hacerse cargo del enfermo. Éste, es el pan de cada día de un 17% de la población española. El Estado, en casos muy abrumadores, sólo se limita a pagar una cantidad simbólica al enfermo y en casos muy limitados, a mandar ayuda con personal médico una limitada cantidad de minutos al día. En cambio, los implicados en el “Caso Karlos”, aceptan dos de ellos afirmar ser culpables de la estafa y, pagando la fianza correspondiente, obtienen la libertad con cargos.

No hay que despreocuparse ni de lo uno ni de o otro. Lo cierto es que para que unos tengan unas cosas, otros tienen que estar peor. Lo más lógico hubiera sido hacerles pagar una pena más dura, no hablamos de asesinato pero si de fraude, y de lo que esto implica: que otras muchas familias hayan de malvivir por un dinero que se ha quedado otra señora.

Lamentablemente, la gente cada vez es más codiciosa, egoísta y menos humana. Si todos tuviéramos un poco de humanidad, este tipo de cosas no pasarían o se tendrían más en cuenta en nuestro país. Un delito cómo cualquier otro y con unas repercusiones que a ojos de muchos, ni se ven. Para el próximo año nuevo, pido al Estado que se revaloricen las ayudas a enfermos que no pueden trabajar y que no se gaste el dinero, en por ejemplo, apoyar una guerra que no va hacia ningún camino.

Ciclista no hi ha camí, però cal seguir pedalant

Que per molts anys puguem seguir pedalant! Ja sigui amb Bicing (a Barcelona), Bizi (a Zaragoza), Sevici (a Sevilla) o amb qualsevol bicicleta particular. Però cada cop són més els que s'entossudeixen a posar pals a les rodes i impedir que projectes originals com el "Bicing" tirin endavant. Ara, un dels alcaldables amb més força per sortir elegit a les properes municipals a Barcelona, Xavier Trias, ha anunciat en la seva campanya electoral que deixarà a la ciutat comtal orfe d'aquest servei. Si us plau sr. Trias o sr. Mas (conegut ja amb el pseudònim de Manostijeras), no tornem a caure en precipitades tisorades sense solta ni volta. El Bicing des dels seus inicis l'any 2007 no ha deixat de registrar millores. Tant pel que fa a la quantitat de gent que fa ús d'aquest servei públic (més de 100.000 catalans) com en la qualitat del mateix. El passat dimarts 12 d'abril, el Bicing va registrar un total de 52.528 usos, el valor més alt fins ara registrat en aquests 4 anys de servei. Això sí, a mesura que ha anat creixent ha anat requerint noves aplicacions i prestacions. La darrera de caire informàtic, on s'ha implantat un nou mecanisme que precisa molt més el sistema de devolucions de bicicletes. Altres millores: una aplicació per a iphone: l'iBicing, que permet, entre d'altres coses, conèixer les estacions més properes i la disponibilitat de les bicicletes a tothora.

Cal rectificar algunes males praxis que es veuen a ciutat, potser perquè el servei encara no s'ha entès. Aquí, el servei de bicicletes públiques és un mitjà de transport i un complement als vehicles públics tradicionals de la ciutat. La seva finalitat és, tal i com indica al seu web: "cobrir els petits trajectes diaris que es fan per dins de la ciutat". Per això les estacions de les bicicletes solen estar a prop de les boques d'entrada de trens i metros. : el bicing és un mitjà per petits trajectes. Si per altre banda, la voluntat és passejar, fer un tomb amb la família el cap de setmana o fer una sortida de llarga durada és recomanable llogar una bicicleta de les diferents entitats dedicades a aquest afer. D'aquesta manera, si tothom fa un ús responsable i adequat del Bicing, les bicicletes es malmetran molt menys. I si fos precís, estaria a favor d'obligar a l'usuari a pagar una fiança de 150 euros (tal i com fan a Sevilla amb el Sevici), mesura que com a mínim responsabilitzaria al ciutadà.

Segons xifres oficials que presta l'empresa responsable del servei, cada bicicleta realitza al voltant d'uns 8 viatges de mitjana cada dia. La mitjana de temps pedalant en una jornada és d'uns 16,8 minuts, el que suposa una mitjana de 2 hores/ dia/ bici. És comprensible doncs, que passat un temps les bicicletes precisin d'un manteniment. Quan una bicicleta no funciona correctament es repara sense necessitat de despendre's de tot el producte (contràriament amb el que passa amb la majoria de materials avui per fomentar el consum de productes nous). Ja tenim doncs que el Bicing és ecològic per dues raons: perquè no contamina i perquè se li allarga la vida al màxim a la bicicleta .

Detractors d'aquest sistema defensen que hi ha hagut un encariment del servei en un 14% en aquest darrers mesos. L'increment pot espantar a simple vista, però estem parlant de 35 euros/any respecte als 30,51 euros anuals que es pagaven abans. Aquesta xifre és raonable si tenim en compte l'ús que en podem fer al llarg de 365 dies. Aquesta taxa anual comprèn 2 hores de bicicleta diària dividides en períodes de 30 minuts. Si s'excedeix d'aquest temps es paga una quantitat de diners preestablerta. Val a dir que després de quatre anys ja era hora que l'actualitzessin i no seria rar ni incomprensible que ho seguissin fent. El que passa és que ens empipa que s'apugin els preus de qualsevol cosa. Encara que aquest segueixi estant molt per sota del cost real. Curiosament va ser el partit del Xavier Trias qui va criticar al govern d'Hereu aquesta pujada que li semblava "injusta"...

Una de les possibles solucions per no acabar destruint una alternativa a la contaminació és imprimir publicitat a la bicicleta. El Bizi, el sistema públic de bicicletes a Zaragoza ja ho està duent a terme a través de l'empresa Artyplan. La retolació s'ha fet mitjançant la impressió de la part posterior de les bicicletes en vinils especials anti-grafitti per intentar millorar el seu manteniment. I per aquells qui encara pensin que els anunciants no s'apuntaran a la iniciativa, recordar que publicitar els productes en una bicicleta dóna a la marca una pàtina "d'ecologia" important. És el futur de la publicitat i en concret de la publicitat en geografies urbanes. D'altre banda, és curiós que l'empresa responsable de la penetració de la bici pública a Barcelona hagi estat una multinacional de la publicitat, como ho és Clear Channel i encara no hagi implantat la iniciativa a Barcelona... El bicing és doncs un servei barat, que contrasta amb la resta de serveis públics. Per fer-nos una idea, el bicing surt més de 8 vegades més barat que el viatge més econòmic amb la targeta de menor cost ( uns 0,70 euros). No seria d'estranyar que seguís registrant augments...

Gent contrària a la iniciativa i inclús propis usuaris del servei pensen que Barcelona no és una ciutat feta per aquest sistema de transport urbà, personal i ecològic. Cal una adequació del territori a les bicicletes. Per exemple, des d'invertir en carrils separats de la calçada on van els cotxes fins a impulsar mesures efectives per a minimitzar els robatoris. Perquè els vehicles motoritzats alteren la salut dels ciutadans, la bicicleta, en canvi, els dóna llibertat i salut. Però mentre a Barcelona se segueixi donant més pes al vehicle motoritzat i se segueixi ignorant als ciclistes, aquests seran vistos com a un destorb per vianants i conductors.

Cal posar en marxa sistemes de bicicletes públiques i al mateix temps promocionar infraestructures per fomentar l'ús d'aquesta (carrils bici, pàrquings, vies interurbanes verds, etc.).

Malgrat la mala adequació de la via pública el nombre d'accidents de bicicletes a Barcelona ha caigut gairebé un 20%, fins a situar-se molt a prop de la xifra de sinistralitat que es registrava abans de l'existència del Bicing, el 2007. Això suposa un únic accident de bici al dia a la capital catalana. La dada, recollida pel balanç de sinistralitat que va fer públic l'Ajuntament, és especialment significativa pel fet que, paral·lelament, el nombre d'usuaris d'aquest mitjà de transport no ha parat de créixer.

L'encariment del petroli, la gran contaminació mundial, l'economia del servei... Tot sembla indicar que el futur avançarà amb el vehicle des-motoritzat de dues rodes. Deixem pedalejar cap al futur i no posem més pals a les rodes.

La nueva Prueba de Acceso a la Desigualdad (PAD)

El pasado año el Ministerio de Educación tuvo la brillante idea de ampliar los horizontes de los alumnos de FP, que se encontraban supuestamente en desventaja respecto a los de Bachillerato de cara al acceso universitario. Se decidió así la aplicación de una ley (que, afortunadamente, sólo durará este año) que permite a los técnicos de FP elevar su nota media examinándose voluntariamente en la fase específica de la Selectividad.

La finalidad del Ministerio con la aplicación de esta nueva legislación, supuestamente, fue “flexibilizar el sistema e integrar la FP en la Universidad” y “diluir las diferencias que anteriormente habían entre los alumnos de FP y de Bachillerato”. Así pues, muy a mi acuerdo, el bachillerato dejaba de ser el único camino hacia una formación universitaria y se creaban más opciones de acceso a dicha educación.

Ahora bien, mientras se buscaba la igualdad se crearon aún más diferencias.

Por un lado, nos encontramos ahora en un panorama en el que los técnicos de FP pueden acceder a la universidad únicamente con la nota media de su ciclo formativo (estadísticamente superior a la media de los alumnos de Bachillerato), sin estar obligados a cursar la Selectividad. En cambio, los bachilleres, sólo pueden entrar en la Universidad si se examinan de ésta prueba de acceso. A esto, el ministerio lo llama “nivelar las oportunidades de los estudiantes”, mientras se da una clara reducción de las opciones de los bachilleres frente a los aspirantes de FP.

Por otro lado, cabe decir que el Gobierno siempre ha dicho querer fomentar la educación y la formación de las juventudes del futuro. Ahora bien, a juzgar por lo que vemos, parece totalmente lo contrario.

A los jóvenes, cuando a la edad de diecisiete años se les plantea la duda de “a qué oficio querrán dedicar sus vidas”, se les generan un millón de dudas e indecisiones. Hasta ahora, en la mayoría de los casos, cada uno decidía estudiar aquello que más le gustaba con el curso que más conocimientos le proporcionaba. En muchos otros casos, también había quienes decidían recorrer el camino más rápido y que antes les daba un lugar de trabajo y, con ello, dinero.

Sin embargo, las autoridades educativas siempre han defendido el eliminar esta última mentalidad, la de un estudiante ansioso por dejar de formarse.

No se entiende, entonces, la creación de legislaciones en las que se fomenta la “ley del mínimo esfuerzo”, donde se llega a un mismo destino con esfuerzos claramente distintos. Se conseguirá, así, que los estudiantes decidan acceder al curso que antes, y más fácilmente, les lleve a donde desean: A la universidad.

Afortunadamente, aún disponemos de juventudes luchadoras y emprendedoras, con ganas de formarse y avanzar, pese a que el Gobierno parezca querer lo contrario. Es normal, sin embargo, que a muchos se le quiten las ganas de formarse, siendo que las ayudas más considerables las reciben aquellos que (sin ánimo de descrédito) menos hacen por crecer y prosperar.

En efecto, aunque de corta duración, esta ley (sobre la cual ya se ha aplicado una modificación en la que los técnicos de FP tendrán que cursar una Selectividad propia) hará que, el próximo mes de Junio, millones de jóvenes tengan que superar la temida Prueba de Acceso a la Desigualdad que les dará paso a una formación “de igualdad”.

Deixem-nos d’atemoriments i plantem cara

Sempre recordarem el 4 de juny de 2009 com un dia històric. La consulta no vinculant sobre la independència de Catalunya va tenir el seu inici aquesta data a Arenys de Munt, gràcies a la proposta presentada per les CUP i el suport del consistori. Aquesta consulta va ser la detonant de les consultes municipals que s’han fet arreu de Catalunya. És destacable el suport de diversos partits polítics com ERC, CDC i ICV, però ho és més la participació a Arenys de Munt que va superar notablement la participació en les eleccions europees i en el referèndum de la Constitució Espanyola.

Està clar que va ser tot un èxit. Però també és evident que en la consulta per la independència de Catalunya en terreny barceloní hauria estat necessària una major pressió institucional i mediàtica. Barcelona representava la prova de foc, el punt i final que requeria més despesa i, per tant, els resultats havien de ser excel·lents. Bé, som més de 880.000 persones que reclamem la independència de Catalunya i no ens n’amaguem. Només 880.000 persones, les coses com són. Si volen, podem ser exactes amb les xifres: en els 554 municipis consultats han participat 881.500 persones, la qual cosa significa un 18% de participació. D’aquest 18%, un 92% dels ciutadans ha apostat per un sí i només un 6%, per un no. Aquesta consulta no oficial ha estat, sens dubte, d’un gran èxit. Però, insisteixo: només vuit-centes mil persones hem participat.

La xifra és motiu de reflexió. I és que aquest cop qui ha anat a presentar el seu vot hem estat els catalans, o catalanistes, emprenyats. En canvi, aquell català que no es sent, ni molt menys, arrelat a un bilingüisme però que, malgrat això, diu amb boca menuda que es sent proindependentista s’ha quedat assegut al sofà. Aquesta és l’actitud que no hem d’adoptar. Hem de deixar d’encongir-nos. Fins i tot, en alguns casos deixar d’encobrir-nos darrere l’escut del Barça per maquillar el sentiment d’independentista i així evitar de ser acusats. Bona part dels catalans s’aferren a l’èxit de l’equip blaugrana per celebrar les victòries però, indirectament, les victòries d’un equip exclusivament ca-ta-là.

Amb tot, la por ha estat – i és - el gran mal de la societat catalana. Tothom reclama la independència des de casa i són pocs els que es mobilitzen per a fer pressió. Participació significa compromís, i la xifra resultant ens esclareix la força mental i emocional de la (majoria de la) societat catalanista: nefasta. Aleshores arriben les enquestes presentant resultats com que el 79% de la població voldria que el Govern li fessin més consultes a través de referèndums. És evident que la visió de les persones que no accepten un referèndum com aquest amb l’excusa que no és vinculant o que el dret a l’autodeterminació no està reconegut des de la Unió Europea no té cap mena de sentit.

Un altre punt que voldria destacar és per què l’espot no es va emetre en els mitjans, a excepció de les xarxes socials? Intueixo que s’ha fet amb la intenció de no vulnerar maquinalment les emocions dels ciutadans detractors d’un Estat propi. I precisament en aquest sentit és on més s’havia d’insistir per a una major participació. Són aquests ciutadans, la majoria dels quals catalanistes atemorits, a qui s’ha de convèncer. L’espot donava a conèixer alguns dels motius pels quals s’ha d’apostar per una independència. Era un espot convincent i sincer i així és com hauria de sentir-se la població catalana. Mostrar-nos amb convicció i argumentar profundament un debat transcendent sobre les emocions dels catalans, més enllà de les raons polítiques i econòmiques.

En aquest sentit, l’altre sector que des dels mitjans i les institucions s’hauria de reforçar més són les diferents organitzacions que han impulsat la convocatòria de consultes. La Plataforma pel Dret a Decidir, Catalunya Estat Lliure o Decidim!, entre d’altres. Des d’aquí és on els catalanistes hauríem de mobilitzar-nos i així reforçar les idees bàsiques que mouen aquestes organitzacions a promoure el dret a decidir dels ciutadans de Catalunya. Com va dir Lluís Companys: totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres.

El chollo europeo

La tijera de la deuda pública a llegado al sector de la Sanidad o también conocido como “el donativo del estado de bienestar español” por el que unos pagan y muchos se benefician. No se ha llegado a pactar un copago pero sí se comienzan a reducir los servicios médicos y a poner en duda la ocupación de muchos puestos prescindibles según el Gobierno Español. Parece ser que la comodidad y la siesta española (festividad por excelencia) han conseguido que nuestro abuso de los servicios sociales comience a pasar factura.

Boi Ruiz, Consejero de Sanidad, anuncia una necesaria rebaja del 10% del gasto que supone el servicio sanitario. Las medidas provocan fuertes reivindicaciones por parte de todos los profesionales de los centros públicos, tanto cirujanos que temen por el cierre de los quirófanos y la reducción de presupuesto en tecnologías de la investigación como los recién llegados del MIR que se enfrentan a una desoladora ausencia de plazas. Las concentraciones que han tenido lugar estos días a modo de protesta aumentan su relevancia debido a la cercanía del 22-M, donde el recorte sanitario permanece en el ojo de mira de muchos partidos. Estas rebajas a corto plazo pueden parecer una solución sustancial , pero la salud humana es un proyecto de larga vida en el que se ha de mirar siempre hacia el futuro.

La reducción de medios va estrechamente ligada con la calidad y eficiencia de nuestros servicios, cosa que al parecer, no tienen en cuenta nuestros entregados candidatos a la alcaldía. Si hacemos un pequeño repaso al currículum español (y sobretodo al catalán) podemos advertir grandes triunfos en muchas especialidades, como son la ginecología, la cardiología y los transplantes, siendo uno de los países pioneros en el transplante de cara. Evidentemente, el cierre de quirófanos resultará una reforma económica muy vistosa pero a largo plazo sólo conseguirá jugar en su contra, dando lugar a mayores listas de espera, peor calidad de vida de nuestros habitantes (si eso aun importa), aumento de la demanda de los servicios sociales incompatibles con la reducción de las plantillas y por ende, un aumento del paro, que al fin y al cabo es lo que preocupa a nuestros políticos. Otra consecuencia de nuestra pérdida de competitividad científica será la disminución del número de pacientes extranjeros que viajan a nuestro país para ser operados y que contribuyen al crecimiento de nuestro PIB. ¿Qué conseguimos con esto? Más enfermos y parados, perfecta ecuación para el momento en el que nos encontramos.

Todo este desbarajuste será resuelto con la propuesta de la atención sanitaria vía telefónica para casos menores y un criterio selectivo que pautará a qué pacientes es necesario atender y a qué pruebas pueden acceder según la gravedad de su diagnóstico, una dinámica tercermundista que responde a la “ley del más enfermo”. Se dificultará el traspaso de enfermos de un hospital a otro, ya que debido al inferior número de camas disponibles, no se darán recursos extra para aquellos pacientes que no hayan ingresado desde un primer momento. ¿Qué será de los convenios, el trabajo en equipo entre diferentes médicos, centros, países… con el fin de lograr los mejores resultados? Por un momento parece que nos hayamos olvidado de la sanidad y estemos jugando a hundir la flota, el nuevo juego del capitalismo público. A este paso abandonaremos nuestro distintivo keynesiano y la asistencia privada empezará a cobrar mayor importancia, equiparándonos al sistema sanitario americano que por desgracia es uno de los pocos defectos de su sociedad y por el que nosotros habremos pagado.

La deuda pública está eclipsando todos los sectores pero la sanidad ha tenido una revuelo especial ya que nos afecta de una forma directa, y nosotros al servicio de nuestro ego, despertamos únicamente cuando tenemos el agua al cuello. La reforma es incoherente pero la actitud que ha mantenido el ciudadano español frente a las ayudas públicas también ha sido desconsiderada y algo abusadora. El pastiche final ha sido un resultado de todo aquello que nos han permitido hacer, realmente un chollo en muchos aspectos.

Esperemos que nuestros ávidos políticos dispongan de un catálogo de soluciones tan bien organizado como al que pretenden someter a nuestros próximos enfermos.

Porfavor, no salgan de sus casas y no se pongan enfermos, el Estado se lo agradecerá.

Viure en l’anonimat no està de moda

Són moltes les empreses que opten per una comunicació 2.0 amb els seus consumidors per tal de connectar de manera més directa amb l’usuari o beneficiari dels productes. Això pot fomentar un contacte més proper de cara al client, des del punt de vista de l’empresa i aquest es pot sentir molt més proper i important dins d’aquesta, quant a satisfacció de necessitats i a tracte rebut.

El cas però, és que segons un estudi elaborat per la consultora Weber Shandwick, el 64% de les principals companyies del món no tenen cap presència en el món digital. En una societat transparent com en l’actual; el control informatiu i el fet de tancar les idees secretament en una caixa forta ja no serveixen com abans, ans al contrari; l’aïllament que practiquen alguns és el resultat de creure’s que ser ignorat és la millor publicitat. Aquestes empreses són les que viuen encara en un màrketing 1.0 permanent; no han entès que sense societat no hi ha mercat i que per tant, si no tenen mitjans per arribar al públic al qual van destinades, mitjançant una reputació que les xarxes socials podrien oferir, viuen en l’anonimat i sense l’existència d’un feedback per part del consumidor.

Sense anar més lluny, els coolhunters descobreixen i analitzen les tendències, hàbits, preferències i comportaments a la xarxa que són clau per al desenvolupament de nous productes, crear noves necessitats, avançar-se en el descobriment d’aquestes o simplement per fidelitzar els consumidors oferint el mateix producte millorat. Sense perdre de vista, és clar, la competència que hi pugui haver entre les empreses del mateix sector i l’ocurrència constant de nous competidors emergents amb idees millors que les ja existents i que sí que han entès la nova era del màrketing 3.0 i la idea de donar-se a conèixer.

Si aquestes dades globals les mirem més atentament des del cas espanyol, potser ens esgarrifem un pèl més. Partint de la base que només una elit de 200.000 persones disposen d’una tarifa a Internet de més de 30 megues i que a Espanya l’ADSL és com a mínim un 21% més car que a la resta de l’estat europeu, les dades parlen per si soles; societats fracturades, fragmentades i elits elitistes clarament desconnectades de la resta del món, coneixedores per tant, només i únicament de la seva realitat.
Les empreses, igual que han fet els partits polítics, han d’obrir-se a les xarxes socials, donar-se a conèixer i fidelitzar els seus clients preguntant-se en tot moment què volen i com ho poden satisfer o mirar de satisfer, per descobrir quins són els gustos o preferències del públic al qual es dirigeixen i per oxigenar-se. El problema d’aquestes és que sovint se centren en un mercat que ja coneixen sense explorar allò nou i per tant, sense indagar en la nova era virtual que les múltiples plataformes existents ofereixen.

Ara bé, una cosa vol dir presència i l’altra vol dir infoxicació. Si les empreses es comportessin com els perfils personals dels polítics a les xarxes socials potser acabaríem inundats de desenes de tones d’informació innecessària, i en comptes de feedback parlaríem de soroll informatiu. El fet que existeixin les xarxes socials fa la impressió que has d’estar connectat tot el dia. I quan fa, posem per cas, 6 hores que no en dius res, sense comptar les que un es passa dormint, ja estàs parcialment desconnectat, aïllat o simplement desinformat. Els éssers humans som curiosos per naturalesa, inquiets i tafaners i les xarxes socials ens ho posen fàcil, entre altres “virtuts”. El cas és, que les persones busquem comunicar-nos de manera fàcil i si en alguna cosa hi hem de posar massa atenció o ens costa massa esforç, ho deixem per inútil o cau en l’oblit. Aquestes empreses que formen part del 64% inactiu a la xarxa, potser s’haurien de preguntar quin perfil tenen i on volen arribar. Vivim en un món on el canvi constant i la globalització són paraules d’ús permanent, si la pròpia empresa no es dóna a conèixer, no ho farà ningú, tot i que si prefereixen viure en l’anonimat serà tan sols un obstacle més en forma de menyspreu vers als consumidors que cada vegada els allunyarà més del seu target i per tant de conèixer i satisfer les necessitats d’aquest.

22 de maig: Vota la independència?

La independència de Catalunya. Un debat incansable, que fa anys i anys que està present tant a Catalunya com a la resta del país tot i que alguns no ho vulguin veure. I dic país referint-me a Espanya, sí, tot i que d’altres tampoc vulguin dir-ne així. Sóc jove, i tot el que és revolucionar-se i manifestar-se m’hauria d’atraure, però la veritat és que trobo que aquest debat és més una eina política que no pas una voluntat popular. Des de la consulta d’Arenys de Munt, les consultes sobiranistes han anat passant cada cop més desapercebudes fins a arribar a un punt que ja ni se’n parlava. De cop però, a poc més d’un mes de les eleccions municipals, arriba la consulta de Barcelona. Sí, és la consulta a la ciutat més important de Catalunya, però realment hauria tingut tant ressò si Artur Mas, Joan Puigcercós o candidats a l’alcaldia com Xavier Trias no haguessin anat a votar?

“El president de la Generalitat Artur Mas vota anticipadament el sí a la independència” titulaven molts mitjans, informant a sota que per les consultes hi hauria l’urna on el president havia dipositat el seu vot. Un reclam perquè vagi més gent a votar? Potser sí o potser no. El que sí que sé és que en un principi l’organització de Barcelona Decideix va dir que per ells seria un èxit arribar al 10% de participació, suposo que tenint en compte els resultats de les anteriors consultes. Però sortosament per a ells, després de declaracions com les d’Alícia Sánchez Camacho o Jordi Hereu dient que no votaran, de Duran i Lleida dient que votar no és la fórmula mentre alguns companys de partit el contradeien, o d’Artur Mas o Jordi Pujol anant a votar “en secret”; el 10 d’Abril va esdevenir una data present en l’agenda setting dels mitjans. Finalment, van aconseguir un 21’7% (cens real, sense tenir en compte immigrants i menors de 18 anys), un resultat que per l’organització era un ‘èxit històric i una victòria per Catalunya’. Realment que poc més d’un 20% de Barcelona hagi votat sí o no és un èxit per Catalunya? No és per desmerèixer els gairebé 260.000 barcelonins que han votat, però i l’1.140.000 que no ho van fer? Probablement alguns sí que ho volien fer però al final no van poder, però a la majoria la consulta no els interessava. I dels que els interessava i que van votar, un 8,8% ho van fer per dir no a la independència.

És aquest un resultat tant important per Catalunya, o ho és pels polítics que volien ser presents en un acte popular per aconseguir més vots de cara a les municipals? I amb els polítics em refereixo a Jordi Portabella, alcaldable d’ERC, o Santiago Espot de Solidaritat Catalana, i fins i tot el favorit, Xavier Trias de Convergència. Tots tres apareixien, juntament amb d’altres formacions com la CUP, en la programació de la consulta del 10-A, fet que la jornada va esdevenir un dia més de campanya electoral. Perquè cal recordar que, a l’hora de la veritat, quan es va presentar la proposta al Parlament, va sortir rebutjada perquè CiU va donar llibertat de vot.

El que va començar esdevenint una iniciativa popular va acabar plena de propaganda política, i potser, això va ser el que va fer que molts catalans hi perdessin l’interès. Aquesta consulta va ser doncs, un preàmbul del dia 22 de maig, i si el 10A es va qualificar d’èxit comparant-se amb la consulta de la Diagonal, ara es compararà també amb el 22 de maig, perquè sincerament, jo no hi veig diferència. Polítics buscant la foto davant l’urna i d’altres contradient-se. Estic més que d'acord en què un poble pugui decidir el seu futur lliurement, i precisament per això, no cal que els polítics s'hi fiquin pel mig com sempre.

PERIODISME O PERIODISMES?

Que hi hagin notícies sensacionalistes no és un fet sorprenent ni novedós; ja fa temps que ens hem acostumat a veure imatges violentes de guerres, maltractes o atemptats. Quan ens estirem còmodament al sofà de casa ens passen per davant milers d’imatges esgarrifoses, testimonis desconcertats i notícies de nens desapareguts. Aquests són alguns dels successos que certs telediaris, no es pot generalitzar, fan servir per provocar alguna mena de morbo a l’espectador. Els informatius de Telecinco, exploten una fòrmula amb la que obtenen molt bons resultats: recórrer al morbo al preu que sigui. Segons Pedro Piqueras, el presentador del telenotícies vespre d’aquesta cadena, és el mateix informar sobre el petó que es van fer Iker Casillas i Sara Carbonero, l’estrella d’or de Telecinco, que de la onada de revoltes dels països àrabs, perquè el que és important, és que la informació es vengui bé, la resta no importa. Això demostra que l’actitud d’aquesta cadena sobrevalora els fets interessants als importants. Amb l’excusa que utilitza el mateix presentador: “el informativo es un programa más”, posen el telenotícies a l’alçada dels altres programes que s’emeten a la mateixa cadena, no cal endinsar-nos a parlar d’aquests. Piqueras recolza que es tracta d’un programa més, i com a tal, ha d’aconseguir recaptar el major nombre d’audiència possible encara que el resultat necessiti millorar. És aquest l’objectiu d’un informatiu? El presentador va sortir a la llum per primera vegada el febrer del 2006 amb la promesa d’un canvi substancial pel que fa els continguts de l’informatiu de la cadena privada. Les paraules del presentador van ser: “los informativos aburren, pondremos remedio”. Va començar canviant el decorat, la línia gràfica i la sintonia, però paulatinament, els canvis en els continguts, també van anar agafant protagonisme. El fet que el periodista presenti un informatiu a una cadena privada, dóna el dret a fer el que vulgui amb aquest? No. Presenta un informatiu, i com a tal, aquest ha d’informar amb rigor d’un fet d’interès públic. Tot i que es tracti d’una empresa privada, l’objectiu de la qual sigui aconseguir el major nombre d’audiència possible i per conseqüència obtenir benefici, no permet que es manipuli un informatiu d’aquesta manera, i si ho fa està atacant a l’ètica del periodisme autèntic. Potser l’error es troba en que no tenim la mateixa idea del que realment és el periodisme. No tot val per guanyar audiència, el que està clar és que Piqueras no lluita per un periodisme lliure de morbo i sorolls informatius. El telenotícies en qüestió ha anunciat, i no només una vegada, la fi del món, no obstant, encara no he pogut veure que ha arribat. I això hem de considerar que és un informatiu veraç, rigorós i objectiu? És millor fer “telebasura” informativa: és barat i dóna audiència. La prioritat l’ha de donar la notícia en si mateixa i no la audiència a la que va dirigida. Això no treu que en el món d’avui dia els qui manen són les regles del mercat i aquest, sap què es trobarà a cada cadena. Es crea una dependència recíproca mitjà- públic i d’aquí l’interès per mesurar el percentatge d’espectadors de cada canal per saber el que la societat realment demana i què vol que se li ofereixi. El periodista contractat per una d’aquestes empreses sap que el tipus d’informació que ha de donar ha de ser en funció del públic que li és addicte, posposant el que a voltes seria el seu criteri personal enfront dels interessos de la multinacional que l’ha contractat. Aquest comportament demostra la dificultat de mantenir un criteri propi i absolutament independent de qualsevol tipus d’influència. El periodista surt de l’escola amb uns ideals clars de com ha de ser el seu comportament: denunciant aquells fets que per ell no compleixen amb els mínims exigibles de la societat en la que vivim i ressaltant l’actitud i l’esforç de persones que són dignes d’un reconeixement públic. I és que el periodista es troba en una situació privilegiada, mitjançant el que ell escriu o transmet en els mitjans és la manera com la societat pren idea dels fets. Però no hem d’oblidar que els fets són plenament objectius per ells mateixos, el periodista no deixa de ser un mitjà que pregona destil·lat el fet pel seu filtre personal. El fet és ell en si mateix i les circumstàncies en les que s’ha produït, i són precisament aquestes les que poden canviar, enteses d’una manera o altre, la conclusió final. La valoració del succés narrat pot canviar, i molt, si es té en compte l’exposició dels seus antecedents, de les circumstàncies que l’envolten així com les conseqüències que comporta. Són aquests punts on el periodista pot matisar més donar mostres del seu criteri d’aprovació, rebuig o indiferència enfront el fet relatat. Aquesta manera de veure les coses no s’ha d’entendre com a manipulació de la notícia sinó,com a l’aportació personal que fa cada periodista. El que no seria ètic, és que aquesta labor de filtració no depengués del periodista en sí, sinó que la fes en funció de la ideologia o empresa per la que treballa. Ara bé, qui no estaria disposat a fer això en un món de precarietat laboral com el que ens trobem,i en el que per subsistir t’has de tapar els ulls o posar-te a l’esquena tot el teu ideari clar i net que forma la teva personalitat?

La inteligencia también es emocional

El otro día fui a dar clases de repaso a una niña de 10 años y al entrar en su habitación me di cuenta de que su colección de muñecas se había visto ampliada. Eso me recordó la primera clase que hicimos después de las vacaciones de Navidad. Ese día, al entrar en su habitación el paso de los reyes magos era evidente. Aunque la economía de la familia no es precisamente holgada, a la niña no le faltaron, entre muchos otros juguetes, ni la Wii ni la Nintendo DS. “¡Ala, cuántos regalos¡”, le dije yo. Ella asintió, pero me dijo que lo que quería ahora era una muñeca de Monster High. Vaya, nunca estamos contentos…

Pero bueno, eso no es ninguna novedad. Todas sabemos que siempre queremos más de lo que tenemos, y estamos ya acostumbrados a niñas y niños que no valoran lo que tienen precisamente porque tienen demasiado.

Una vez leí que los señores feudales eran distintos y que a los demás nos parecían seres extraños porque habían conquistado algo “que todos buscan salvo los santos: poder despreciar los bienes terrenales a fuerza de poseerlos”.

Tal vez eso es lo que pasa con los niños, que son dueños de un pequeño feudo, de donde son señores, y si me apuras, hasta reyes.

De todas maneras, lo que más me llamó la atención no fue sólo que la “reina” de esa casa quisiera más, sino que lo suyo era suyo y de nadie más. Resulta que había una amiga suya en la casa, y cuando íbamos a empezar la clase entró para pedirle la consola, puesto que ella no la iba a utilizar. La madre, que también estaba presente, le alargó la consola. Pero la niña (la reina) se puso a refunfuñar, y que no que no que no. Como el perro del hortelano, ni comía ni quería dejar comer. Ante eso, la madre dijo “Bueno, pues no”, le quitó la consola y allí se quedó el aparato, muerto de aburrimiento mientras nosotras repasábamos la lección.

Está muy bien que se cuide el aspecto material de los hijos, pero el emocional también es importante. Y no me refiero tan solo al cariño, sino al hecho de inculcar determinados valores y hábitos, como el de compartir con los demás, o que cualquier regalo (una muñeca nueva, por ejemplo) tiene que ser el resultado de un esfuerzo o de un buen comportamiento.

Yo no soy madre, y tal vez no tenga derecho a opinar sobre ello, pero sí soy hija, y como tal, sé que aunque en el momento te moleste tener que compartir, o que te hagan esforzarte para conseguir algo, a la larga, cuando creces, lo agradeces. Porque en la vida te vas a encontrar con eso y con mucho más (y peor). Y si ya tienes inculcados unos determinados hábitos, todo es mucho más fácil. Y no sólo eso, sino que los buenos hábitos te hacen más consciente y mejor persona y por lo tanto, más sana emocionalmente.

Y os preguntaréis, ¿y eso, cómo es? Pues bien, la cosa estaría en que des de pequeños a los niños y niñas debería enseñárseles a desarrollar también su inteligencia emocional. Existen varios modelos sobre lo que significa la inteligencia emocional. El modelo de la habilidad, defendido por autores como Salovey y Mayer, por ejemplo, viene a decirnos que la inteligencia emocional es “la habilidad para percibir, valorar y expresar emociones con exactitud, la habilidad para acceder y/o generar sentimientos que faciliten el pensamiento y la habilidad para comprender y regular emociones promoviendo un crecimiento emocional e intelectual”. El otro modelo más extendido es el mixto, defendido principalmente por Goleman y que define la inteligencia emocional como la capacidad para comprender y manejar nuestras emociones pero también las de los que están a nuestro alrededor, y hacerlo de la manera más conveniente y satisfactoria. Goleman afirma también que la inteligencia emocional está formada por dos aptitudes: la personal y la social. La personal incluye la autoconciencia, el autocontrol y la automotivación; y la social consta de la empatía y las habilidades sociales en general. Según Goleman, la inteligencia social se basa en la capacidad de comunicarnos eficazmente con nosotros mismos y con los demás, y que esta capacidad no es algo innato sino aprendido, por lo que siempre podemos mejorarla.

Si realmente nos formáramos para saber cómo enseñar a mejorar la inteligencia emocional podríamos conseguir que las generaciones crecieran de manera que fueran capaces de lidiar con las emociones de los demás y con las suyas propias, pues al fin y al cabo, las batallas más duras son las que se libran contra uno mismo.

Adaptar-nos al canvi

El nou producte d’Apple va triomfar el passat dissabte 3 d’abril en el seu primer dia de ventes per Estats Units. El tant esperat iPad va provocar hores i hores de cua i, sobretot, molta expectació: a l’acabar la jornada la companyia ja comptava amb més de 300.000 unitats venudes, una xifra que superava els 270.000 iPhones que es van vendre durant el primer cap de setmana del seu llançament l’any 2007.

Abans de tot, permeteu-me que us presenti aquest nou èxit d’Apple. L’iPad, o l’ordinador tablet, va més enllà d’un telèfon mòbil i reuneix totes les característiques d’un ordinador en un dispositiu: pot navegar per Internet i manipular qualsevol pàgina amb els dits gràcies a la pantalla tàctil de 9,6 polzades, és lleuger –pesa 600 grams i té tan sols 1,3 centímetres de gruix–, permet la descàrrega de més de 240.000 aplicacions, té la possibilitat de veure vídeos, pel•lícules, programes de televisió... I, per sinó n’hi hagués prou, l’iPad no s’ha quedat enrere pel que fa a la nova revolució dels llibres electrònics i ha creat l’iBookstore, la seva pròpia llibreria d’e-books.

Així és com Steve Jobs, Conseller Delegat d’Apple, va donar a conèixer el nou projecte de la companyia el passat 28 de gener a Sant Francisco, acaparant l’atenció dels més enamorats de les noves tecnologies i creant, també, un clima d’intriga i misteri que es resoldria fins el moment del seu llançament. Aquell mateix dia, els nous propietaris de l’iPad van descarregar prop de 250.000 llibres i un milió d’aplicacions.

Després del revolucionari iPhone, sembla ser que Apple aconsegueix impressionar altra vegada i deixar bocabadada inclús a la competència: J. T. Wang, president d’Acer –l’empresa asiàtica líder mundial en ordinadors i segona en portàtils–, declara que “l’iPad s’apropa a l’ordinador ideal” argumentant que és l’únic dispositiu que “ha sabut ajuntar amb èxit els principals elements dels ordinadors, comunicació, electrònica de consum i continguts, en un sol producte”.

Però n’hi ha que, contràriament, no acaben de refiar-se d’aquesta nova eina electrònica o no volen acceptar que l’avenç tecnològic ens supera a mesura que passen els anys. Em refereixo a un determinat sector de la societat que, en menys de vint-i-quatre hores del llançament de l’iPad, ha realitzat tot tipus d’experiments amb el nou dispositiu en un intent de posar-ne a prova la seva resistència. Bàsicament, hi ha persones que s’han dedicat a ratllar-lo amb les claus de casa, rentar-lo amb aigua i sabó, llençar-li cafè per sobre, donar-li cops amb una pilota de bàsquet, fer-lo rebotar contra el terra, etc. Els autors de tals maltractaments tampoc van voler passar desapercebuts i van gravar-ho en vídeo i penjar-ho a Internet per fer-ne constància. Amb el que, probablement, Steve Jobs tampoc comptava era en què un dia després de l’èxit de ventes, un reconegut pirata informàtic –sota el pseudònim de MuscleNerd– ja havia piratejat el software de l’Ipad i també ho havia anunciat a Internet per mitjà d’un vídeo. Tal com diuen, feta la llei, feta la trampa.

El més preocupant sobre el debut de l’iPad no té res a veure amb les destrosses, els experiments o els piratejos que s’hagin pogut dur a terme. El meu neguit fa referència a una de les característiques més innovadores del dispositiu: la nova aplicació iBook¸ que permetrà la descàrrega i la lectura de llibres electrònics amb la possibilitat d’ampliar i reduir la mida del text o canviar-ne la font. El lector, a més, tindrà la possibilitat d’accedir a l’iBookStore, una llibreria electrònica que permet la compra on-line d’obres literàries de grans editorials com Penguin o HarperCollins. Pel que es veu, l’aplicació també posa a disposició crítiques, anàlisis i opinions.

En efecte, si els llibres digitals han estat la novetat d’aquest darrer any, l’iPad ajudarà a potenciar el sector. I aquesta empenta per part d’Apple només provocarà un augment de les amenaces que suposa la nova forma de lectura per molts escriptors, editorials, llibreters i llibreries. Sí, és cert que encara som molts els que ens mantenim fidels a la lectura convencional, al plaer de fullejar un llibre o convertir-lo en el teu company de trajecte mentre esperes la teva parada de tren. Però no ens enganyem, tots caiem en la temptació i, tard o d’hora, els editors i escriptors no tindran més remei que adaptar-se com sigui a la digitalització i fer front a noves oportunitats i amenaces.

Si en menys d’un dia es va piratejar el software de l’iPad, n’estic segura que tard o d’hora ho faran amb els llibres digitals. El temps ho dirà. De moment, seguirem analitzant els innovadors productes tecnològiques criticant-los, elogiant-los, comparant-los o posant-los a prova fins que, sense donar-nos-en compte, ja no sabrem viure sense ells.

13S: "Adéu, Espanya?"

13 de setembre del 2009, una data que, si encara no ho és, no tardarà en convertir-se en un símbol per a tots els catalans. Ja fa vuit mesos que va néixer la Coordinadora Nacional per la consulta sobre la independència després de l’èxit estrepitós de la Consulta Popular que es va dur a terme a Arenys de Munt, seu de la organització en qüestió. Des de llavors, la Consulta ja s’ha realitzat a 248 municipis de tot Catalunya, obtenint de moment un resultat aclaparador: un 94.2% dels votants s’ha decantat pel sí. És cert que en general l’índex de participació no ha estat gaire alt; tot i així, el resultat és més que vinculant.
Quaranta anys enrere, aquesta situació hagués estat impensable, ja no pel fet que Catalunya fos reconeguda com una nació –Déu nos en guardi!-, sinó pel reconeixement d’una llengua i una cultura pròpia. Afortunadament s’han fet grans passos des de llavors, tot i que es podria dir que encara queda un llarg camí per recórrer; doncs sembla ser que encara ara, hi ha gent que no entén del tot el significat de l’afirmació: ser català.
Em prenc la llibertat de consultar l’Enciclopèdia catalana: “Catalunya: País de l'Europa mediterrània, a la costa oriental de la península Ibèrica, enclavat dins de l'Estat espanyol del qual en constitueix una comunitat autònoma; la capital és Barcelona.”
Tots els qui es consideren i es senten catalans estaràn d’accord sobre el fet que tot aquest afany de reivindicació va més enllà d’una causa estríctament politica o geogràfica. Reclamar el dret a ser reconeguts com una nació dins l’estat espanyol tampoc és tant, si tenim en compte que estem en possessió d’una llengua i una cultura que es remunten a finals del segle X.
L’any 2007 Telemadrid va publicar el documental “Ciudadanos de segunda” en el qual, entre moltes altres coses, s’acusava Catalunya i el seu govern de tenir una actitut separatista cap a la resta de ciutadans espanyols i de restringir el castellà a les aules imposant el català al seu lloc. No cal dir que aquest document va ferir més d’una sensibilitat. El qui no ho entengui que llegeixi la carta que va escriure en resposta l’Arnau, el noi de Capellades. Tal i com exposa en el seu escrit, és cert que l’educació pública a Catalunya és en català, però també ho és que els alumnes tenen tota la llibertat d’expressar-se en el llenguatge que els és més còmode. Sense oblidar que tot català acaba com a mínim l’educació secundària, sabent expressar-se en castellà a un nivell perfectament equiparable al d’un espanyol resident a Madrid. I és que el castellà segueix sent la llengua oficial, junt amb el català. Les coses clares.
Mentrestant a Catalunya, es segueixen sentint casos de gent que es troba amb dificultats per parlar la seva pròpia llengua. I és que, de la mateixa manera que es considera que els catalans han de parlar el castellà pel sol fet de formar part d’Espanya; tan costa d’entendre que es vulgui mantenir el català? Com va dir l’Arnau a la seva carta: “Si no mantenim el català viu, ningú ho farà per nosaltres, ens veiem amb aquesta obligació moral.” I afegeix: “Se’ns pot considerar racistes? En absolut, acollim a tothom que no vulgui destruir la nostra cultura imposant la seva.”
Després de tot això, la pregunta és: realment quin és el problema? Sentir-se català com qui es sent aragonès, gallec , andalús o basc? Si el que realment preocupa als espanyolistes és que el català s’acabi imposant per sobre el castellà, que no pateixin, ha quedat prou clar que això no passarà. Això sí, ara per ara, ningú pot negar l’existència d’una identitat catalana. En el fons, que formi part o no de l’estat espanyol no canvia les coses. Hi és i hi seguirà sent; doncs sempre hi haurà gent disposada a vetllar per a la seva supervivència.
Fins i tot des d'abans dels temps de Jordi Pujol, època de gran expansió del catalanisme, s’ha lluitat per a preservar aquesta identitat. S’han fet grans coses, però sembla ser que fins ara, cap no ha servit per a canviar l’actitut d’Espanya: “Catalunya és Espanya. Punt. No hi ha més." Qualsevol intent de matisar aquesta afirmació s’ha titllat de separatista, i restrictiu cap el que ells anomenen “la unitat espanyola".
Fins ara, ningú no havia demanat amb tanta insistència que Catalunya tingués el dret a autoproclamar-se un estat independent d’Espanya. De fet, la gran majoria de catalans ha demostrat acceptar de bon grat el fet que Catalunya és una comunitat autònoma que forma part d’un estat. Un estat amb una tradició i uns costums que d’una manera o altra també ens pertanyen. Això no treu cap al fet que també es pugui formar part d’una altra tradició, com és la catalana.
Diuen que parlant la gent s’entén. El temps, però, ha demostrat que això no sempre funciona. Encara ara, resulta molt difícil arribar a un accord fins i tot per una qüestió tan bàsica com és l’Estatut.
El 94.2% dels vots cap al sí, ara per ara tan sols demostren una cosa. Després de tants esforços en va provant de ser reconeguts com a catalans dins d'Espanya, sembla ser que molts ciutadants estan optant pel que va dir Joan Maragall en una de les seves odes: "Adéu, Espanya!".

Ens ha enxampat el toro

El passat 28 de març l’Ajuntament de Segòvia, liderat pel PSOE, va fer públic l’anunci de la creació d’un taller destinat a noies de 13 a 16 anys que permetrà a les joves adquirir coneixements per a resoldre conflictes de parella i altres relacions interpersonals amb el sexe oposat. Sota el nom de “Aprende a ligar”, l’Ajuntament dóna resposta, a través d’aquest curs, a una demanda d’adolescents de les citades edats, qui ja havien sol·licitat unes xerrades d’aquestes característiques. L’activitat es troba emmarcada dins la programació de primavera de Segovia Joven i finançada pel Consistori segovià i el Ministeri de Sanitat i Política Social. La polèmica no es va fer esperar i des del PP es criticà els aspectes morals que suposava aquest curs, tot considerant-lo “absurd” i “sexista”. Per la seva banda, Javier Arranz, conseller de Joventut de l’Ajuntament de Segòvia, sentencià que l’Ajuntament s’havia limitat a atendre una demanada social que havien realitzat les joves. A més, segons el conseller socialista, aquest taller no suposarà cap cost, si bé la resta d’activitats englobades dins de la programació en què es troba el curset s’hi han destinat 48.000 €.

Deixant de banda les qüestions ètiques que poden emanar d’aquest assumpte, es pot afirmar que el moment econòmic actual no és massa apropiat pels partits polítics per a dur a terme activitats com aquestes. Encara que sigui cert que el taller en qüestió no rebrà cap mena d’ajut monetari, potser seria més convenient per part de l’Administració atendre altres demandes socials més urgents que puguin tenir els seus ciutadans. Sense anar més lluny, l’atur de la comunitat autònoma a la que pertany Segòvia, Castella i Lleó, ha augmentat al març d’enguany un 1’09% respecte el mes de febrer.

Amb tot, la confusió que comporta la crisi econòmica ja prové, però, del Govern central. Sembla que el Govern espanyol no tingui massa clara quina és la línia a seguir per a sortir de la crisi que ha tingut un greu efecte a nivell mundial. Un d’aquests “intents” per a solucionar la situació econòmica fou proposada per Elena Salgado, actual ministra d’economia, basat en augmentar fins a 25 anys el període de cotització per a calcular les pensions. Proposta que fou ràpidament eliminada pels mateixos responsables que l’havien tret a la llum, argumentant a més que, tal com informava un comunicat de premsa enviat pel Ministeri d’Economia, es tractava de “una simulació que ha pogut interpretar-se com una proposta concreta”. Així, mentre l’Executiu duu a terme experiments per a jugar amb les reaccions de la població, el nombre de parats de l’Estat ha augmentat fins a 4.166.613 (dada del març de 2010) i la previsió de la variació del PIB espanyol per al primer trimestre del 2010 és d’1’4 % negatiu.

És per això que resulta confús que Rodríguez Zapatero, president del Govern espanyol, afirmés al gener d’aquest any que si Espanya encara no havia sortit de la crisi, estava a punt de fer-ho. Més val creure que el president va dir aquestes paraules per donar empenta a la seva recent estrenada presidència europea en presència de Herman Van Rompuy, president del Consell Europeu, i de José Manuel Duräo Barroso, president de la Comissió Europea, que no pas imaginar que pretenia enganyar a la població.

De tota manera, però, al llarg d’aquesta legislatura, el govern liderat pel PSOE ha realitzat altres propostes per a aconseguir que la situació econòmica de la ciutadania millorés, com ara la subvenció de 2500 € anuals per a les famílies amb bebès nascuts o adoptats a partir del 3 de juliol de 2007. També destaca la concessió de 420 € als aturats que haguessin esgotat les seves prestacions i subsidis, com ara el mateix atur, i que tinguessin rendes inferiors al 75 % al del salari mínim interprofessional (agost del 2009).

Una de les últimes mesures establertes per l’Executiu socialista s’anuncià a partir del Reial Decret-llei 4/2010 i es basa en un rebaixa del 30% del finançament públic destinat a aquells medicaments dispensats a partir de la Seguretat Social. El Govern va creure oportú realitzar aquesta modificació de la Llei 29/2006, centrada en el finançament de material sanitari i medicines, per tal de reduir el dèficit públic i crear creixement econòmic i llocs de treball. Aquest Decret-llei entrarà en vigor el juliol d’aquest any.

Subvencions a les famílies amb recent nascuts, prestacions monetàries addicionals a aquells que ja no poden cobrar l’atur, un descompte de quasi del 30% dels medicaments... Aquesta sèrie de “solucions” són algunes amb les què el govern Zapatero pretén fer sortir el país de la crisi. Però, segons sembla, algunes d’elles resulten contràries als seus objectius, com és el cas del Decret-llei que persegueix la rebaixa del preu dels medicaments. A causa d’aquesta modificació de la llei, han tingut lloc acomiadaments en sectors de l’empresa farmacèutica; fins i tot, quan aquest Decret-llei encara no ha estat aprovat.

En una situació de malestar econòmic com l’actual, potser el veritable problema no és el preu dels medicaments, sinó la conjuntura que ha provocat que aquests i altres béns i serveis siguin quasi inaccessibles per part de la societat espanyola. En aquest sentit, resultaria més sensat fixar solucions que resultessin vàlides a llarg termini, tot assegurant una economia forta i estable, en comptes de mesures que tan sols permeten sortejar els problemes de manera temporal. No es tracta “d’ajudar” contínuament a la població amb diferents subvencions i prestacions socials, sinó que s’hauria de dotar als ciutadans d’elements que els donin la possibilitat de tirar endavant per ells mateixos, com ara la creació de llocs de treball, facilitar la formació de nous negocis o invertir en investigació i desenvolupament. De fet, la concessió de crèdits ICO intenta potenciar aquests aspectes. Però era necessari haver d’arribar a un moment tan crític per a aprovar una sortida a la crisi d’aquestes característiques? Aparentment, la tradició taurina es troba tan arrelada als diferents nivells de la societat espanyola que, fins i tot, als polítics els acaba “enxampant el toro”. I, al cap i a la fi, ho acabem pagant entre tots.