PERIODISME O PERIODISMES?

Que hi hagin notícies sensacionalistes no és un fet sorprenent ni novedós; ja fa temps que ens hem acostumat a veure imatges violentes de guerres, maltractes o atemptats. Quan ens estirem còmodament al sofà de casa ens passen per davant milers d’imatges esgarrifoses, testimonis desconcertats i notícies de nens desapareguts. Aquests són alguns dels successos que certs telediaris, no es pot generalitzar, fan servir per provocar alguna mena de morbo a l’espectador. Els informatius de Telecinco, exploten una fòrmula amb la que obtenen molt bons resultats: recórrer al morbo al preu que sigui. Segons Pedro Piqueras, el presentador del telenotícies vespre d’aquesta cadena, és el mateix informar sobre el petó que es van fer Iker Casillas i Sara Carbonero, l’estrella d’or de Telecinco, que de la onada de revoltes dels països àrabs, perquè el que és important, és que la informació es vengui bé, la resta no importa. Això demostra que l’actitud d’aquesta cadena sobrevalora els fets interessants als importants. Amb l’excusa que utilitza el mateix presentador: “el informativo es un programa más”, posen el telenotícies a l’alçada dels altres programes que s’emeten a la mateixa cadena, no cal endinsar-nos a parlar d’aquests. Piqueras recolza que es tracta d’un programa més, i com a tal, ha d’aconseguir recaptar el major nombre d’audiència possible encara que el resultat necessiti millorar. És aquest l’objectiu d’un informatiu? El presentador va sortir a la llum per primera vegada el febrer del 2006 amb la promesa d’un canvi substancial pel que fa els continguts de l’informatiu de la cadena privada. Les paraules del presentador van ser: “los informativos aburren, pondremos remedio”. Va començar canviant el decorat, la línia gràfica i la sintonia, però paulatinament, els canvis en els continguts, també van anar agafant protagonisme. El fet que el periodista presenti un informatiu a una cadena privada, dóna el dret a fer el que vulgui amb aquest? No. Presenta un informatiu, i com a tal, aquest ha d’informar amb rigor d’un fet d’interès públic. Tot i que es tracti d’una empresa privada, l’objectiu de la qual sigui aconseguir el major nombre d’audiència possible i per conseqüència obtenir benefici, no permet que es manipuli un informatiu d’aquesta manera, i si ho fa està atacant a l’ètica del periodisme autèntic. Potser l’error es troba en que no tenim la mateixa idea del que realment és el periodisme. No tot val per guanyar audiència, el que està clar és que Piqueras no lluita per un periodisme lliure de morbo i sorolls informatius. El telenotícies en qüestió ha anunciat, i no només una vegada, la fi del món, no obstant, encara no he pogut veure que ha arribat. I això hem de considerar que és un informatiu veraç, rigorós i objectiu? És millor fer “telebasura” informativa: és barat i dóna audiència. La prioritat l’ha de donar la notícia en si mateixa i no la audiència a la que va dirigida. Això no treu que en el món d’avui dia els qui manen són les regles del mercat i aquest, sap què es trobarà a cada cadena. Es crea una dependència recíproca mitjà- públic i d’aquí l’interès per mesurar el percentatge d’espectadors de cada canal per saber el que la societat realment demana i què vol que se li ofereixi. El periodista contractat per una d’aquestes empreses sap que el tipus d’informació que ha de donar ha de ser en funció del públic que li és addicte, posposant el que a voltes seria el seu criteri personal enfront dels interessos de la multinacional que l’ha contractat. Aquest comportament demostra la dificultat de mantenir un criteri propi i absolutament independent de qualsevol tipus d’influència. El periodista surt de l’escola amb uns ideals clars de com ha de ser el seu comportament: denunciant aquells fets que per ell no compleixen amb els mínims exigibles de la societat en la que vivim i ressaltant l’actitud i l’esforç de persones que són dignes d’un reconeixement públic. I és que el periodista es troba en una situació privilegiada, mitjançant el que ell escriu o transmet en els mitjans és la manera com la societat pren idea dels fets. Però no hem d’oblidar que els fets són plenament objectius per ells mateixos, el periodista no deixa de ser un mitjà que pregona destil·lat el fet pel seu filtre personal. El fet és ell en si mateix i les circumstàncies en les que s’ha produït, i són precisament aquestes les que poden canviar, enteses d’una manera o altre, la conclusió final. La valoració del succés narrat pot canviar, i molt, si es té en compte l’exposició dels seus antecedents, de les circumstàncies que l’envolten així com les conseqüències que comporta. Són aquests punts on el periodista pot matisar més donar mostres del seu criteri d’aprovació, rebuig o indiferència enfront el fet relatat. Aquesta manera de veure les coses no s’ha d’entendre com a manipulació de la notícia sinó,com a l’aportació personal que fa cada periodista. El que no seria ètic, és que aquesta labor de filtració no depengués del periodista en sí, sinó que la fes en funció de la ideologia o empresa per la que treballa. Ara bé, qui no estaria disposat a fer això en un món de precarietat laboral com el que ens trobem,i en el que per subsistir t’has de tapar els ulls o posar-te a l’esquena tot el teu ideari clar i net que forma la teva personalitat?