El primer lloc on ens aturàrem va ser la Plaça de Catalunya. Hi havia unes quantes paradetes en les que la gent s’hi congregava per aconseguir la firma de l’escriptor de torn. També hi havia varis platós en què es feien programes en directe. Catalunya Ràdio tenia un petit estudi en mig del carrer en què s’hi anaven acostant unes desenes de persones. El Manel Fuentes feia el seu programa en directe i molta gent sentia curiositat per veure el que normalment només podien escoltar. Al centre de la plaça, una multitud de persones delataven que allà estava el immens plató que TV3 havia preparat per fer uns quants programes des d’allà durant el dia. Feia uns minuts que havia finalitzat el programa del Cuní i moltes persones es concentraven per poder saludar el popular presentador, que anava repartint roses vermelles a les senyores. El grup varem enfilar el Passeig de Gràcia on el calor es feia més protagonista. Allà eren tot paradetes a banda i banda del carrer. En algunes, la majoria, només es venien llibres, els mateixos a quasi totes les parades. També hi havia llocs per comprar roses, tot i que els venedors eren més espontanis i anaven a abordar directament als clients que estaven passejant. A la cantonada de Passeig de Gràcia amb Gran Via, ens topàrem amb el triomfador de la jornada. Carlos Ruiz Zafon, l’autor de “El joc de l’àngel”, la novel·la més venuda del dia de Sant Jordi, tenia davant la seva àmplia parada una gran cua de persones que esperaven que els hi signés el llibre. El grup va seguir avançant per la mateixa avinguda fins a Diputació, on varem girar per arribar a la Rambla de Catalunya on, de manera més modesta, hi havia les mateixes coses que al Passeig de Gràcia. Roses, llibres i escriptors, alguns dels quals eren cares conegudes no tan per la literatura que produeixen, com per la seva implicació en alguna qüestió política. La quantitat de gent era inferior a la de la gran avinguda veïna, però com que el carrer és bastant més petit quedava compensat i la sensació era la mateixa. També ens varem trobar amb una discreta parada d’un partit polític, que no volia cridar gaire l’atenció mentre repartien algunes roses als que se’ls hi apropaven, que tampoc eren molts. I fins aquí va arribar la passejada del grup. Havíem començat quasi a do quarts d’una i ja eren les dos de la tarda, i el Sol apretava bastant. Ens varem acomiadar i cadascú va enfilar cap a la seva direcció per seguir la diada a la seva manera. La cosa no canviaria gaire durant tot el dia. Al vespre les parades es començarien a desmuntar i els escriptors guardarien els bolígrafs amb que havien signat tants i tants llibres fins a l’any que ve.
divendres, 25 d’abril del 2008
Sant Jordi omple Barcelona de llibres i roses
El primer lloc on ens aturàrem va ser la Plaça de Catalunya. Hi havia unes quantes paradetes en les que la gent s’hi congregava per aconseguir la firma de l’escriptor de torn. També hi havia varis platós en què es feien programes en directe. Catalunya Ràdio tenia un petit estudi en mig del carrer en què s’hi anaven acostant unes desenes de persones. El Manel Fuentes feia el seu programa en directe i molta gent sentia curiositat per veure el que normalment només podien escoltar. Al centre de la plaça, una multitud de persones delataven que allà estava el immens plató que TV3 havia preparat per fer uns quants programes des d’allà durant el dia. Feia uns minuts que havia finalitzat el programa del Cuní i moltes persones es concentraven per poder saludar el popular presentador, que anava repartint roses vermelles a les senyores. El grup varem enfilar el Passeig de Gràcia on el calor es feia més protagonista. Allà eren tot paradetes a banda i banda del carrer. En algunes, la majoria, només es venien llibres, els mateixos a quasi totes les parades. També hi havia llocs per comprar roses, tot i que els venedors eren més espontanis i anaven a abordar directament als clients que estaven passejant. A la cantonada de Passeig de Gràcia amb Gran Via, ens topàrem amb el triomfador de la jornada. Carlos Ruiz Zafon, l’autor de “El joc de l’àngel”, la novel·la més venuda del dia de Sant Jordi, tenia davant la seva àmplia parada una gran cua de persones que esperaven que els hi signés el llibre. El grup va seguir avançant per la mateixa avinguda fins a Diputació, on varem girar per arribar a la Rambla de Catalunya on, de manera més modesta, hi havia les mateixes coses que al Passeig de Gràcia. Roses, llibres i escriptors, alguns dels quals eren cares conegudes no tan per la literatura que produeixen, com per la seva implicació en alguna qüestió política. La quantitat de gent era inferior a la de la gran avinguda veïna, però com que el carrer és bastant més petit quedava compensat i la sensació era la mateixa. També ens varem trobar amb una discreta parada d’un partit polític, que no volia cridar gaire l’atenció mentre repartien algunes roses als que se’ls hi apropaven, que tampoc eren molts. I fins aquí va arribar la passejada del grup. Havíem començat quasi a do quarts d’una i ja eren les dos de la tarda, i el Sol apretava bastant. Ens varem acomiadar i cadascú va enfilar cap a la seva direcció per seguir la diada a la seva manera. La cosa no canviaria gaire durant tot el dia. Al vespre les parades es començarien a desmuntar i els escriptors guardarien els bolígrafs amb que havien signat tants i tants llibres fins a l’any que ve.
dijous, 24 d’abril del 2008
Sant Jordi, una festivitat plenament catalana
Vaig seguir el meu itinerari fins arribar als voltants de Plaça Catalunya. Centenars de parades de roses estaven col·locades costat a costat. Unes més ostentoses i vistoses, i altres més modestes i senzilles, això sí, quasi totes disposaven d’una oferta àmplia de roses de tots els colors i per tots els gustos: verdes, negres, blanques, blaves…La novetat d’aquest any va ser la rosa multicolor pels més atrevits encara que, jo sóc de l’opinió que la rosa vermella amb l’espiga de blat és insuperable i la més autèntica. La rosa, però, comparteix protagonisme amb l’altre signe indiscutible de Sant Jordi: el llibre. Aquest fet es reflecteix quan camines i t’adones que davant de cada parada de roses, n’hi ha una de llibres. Aquest és el dia idoni per trobar el llibre que fa temps que busques ja que moltes de les parades estan especialitzades per temes: criminal, aventura, biografies…
UNA BARCELONA MÉS GUAPA QUE MAI
Però no tota la ciutat batega al ritme de Sant Jordi. El carrer Tallers, com si d’un reducte inexpugnable capitanejat per Asterix i Obelix es tractés, té el seu propi ritme. La cultura independent, bohèmia i alternativa que es respira al conegut carrer barceloní, és la excepció que confirma la regla; aquí, avui també, la música guanya a la literatura. Però és només això, una excepció. La resta de la Ciutat Comtal viu endinsada en una immensa espiral, una espiral que va molt més enllà de la tradició i que l’ha convertida, almenys durant un dia, en la capital del món literari, i del no literari.
D’altra banda, el vermell, com no, era el color predominant del dia. Va sorprendre, però, l’absència del red. Amb bon criteri, o potser no, l’Ajuntament va decidir, amb un punt d’egoisme, que els hooligans anglesos ens deixessin el dia per als catalans. Es van evitar incidents, sí, es va perdre part de la màgia del dia, probablement. Això sí, quan les paradetes de llibres començaven a tancar les seves portes, i els venedors de roses tractaven d’apurar les seves últimes vendes, Cristiano Ronaldo va tenir la generositat de no espatllar el dia a la ciutat, només faltaria.
Salgan a la calle. Es Sant Jordi.
Centenares de personas caminan sin rumbo fijo, tropiezan entre ellos, buscan espacio donde pasear, que con dificultad encuentran, puesto que las calles se encuentran abarrotadas. A pesar de no ser un día festivo, parece ser que no hay excusa para no salir a las calles de la ciudad.
Los medios de comunicación, con sus cámaras, han decidido salir a retratar esta jornada tan llena de vitalidad. Además, podemos contar con la presencia de la emisión en directo de Cataluña Radio, desde la misma Plaza Cataluña, contando con la presencia del periodista Manuel Fuentes y el cantante, músico y compositor invitado Manu Guix.
Además también han asistido a esta gran festividad personajes importantes en el mundo de la escritura como Isabel Allende o Carlos Ruíz Zafón, que firman orgullosos algunos de sus libros que tanta relevancia les estan dando. De hecho, El Juego del Ángel, libro escrito por Ruiz Zafón es el libro que ha tenido más ventas en el día de hoy, desbancando en gran medida a todos los otros miles de libros que se encuentran hoy en las paraditas de Barcelona.
El cantante Porta está presente también en las calles de Barcelona, firmando autógrafos a razón de la publicación de su propio libro.
También el equipo de tv3 de Josep Cuní ha salido a calle, emitiendo desde la misma Plaza Cataluña.
Las Ramblas se encuentran también llenas de vitalidad, de movimiento. Un número incontable de personas se halla paseando y disfrutando de un día tan acogedor y diferente a todos los demás. La gente anda contenta, animada. Las paradas de libros y rosas de todos los colores se encuentran repletas de personas. Asimismo, ComRadio emite su programa desde las Ramblas, y montones de personas se interesan por el evento.
En la calle Sant Pau se puede observar y escuchar a un grupo de percusionistas que anima aún más el ambiente que se vive en la ciudad.
Sin duda hoy es un día que merece la pena disfrutarlo en la calle. Hoy la alegría, la ilusión y la fiesta han llenado las calles barcelonesas.
Sant Jordi, més viu que mai
Feliç diada
Sembla que ningú es vulgui quedar a casa. Tothom està al carrer. Al llarg de les vies més cèntriques de la capital es formen llargues fileres de gent que, amb un pas molt lent, van mirant els diferents llibres que les botigues han tret al carrer. En una cruïlla una gran carpa crida l'atenció de tot vianant. És la de Carlos Ruiz Zafón que, gràcies al best seller "El juego del ángel", ha causat una gran aspectació.
Floristes i joves estudiants tampoc es volen perdre aquesta ocasió. Roses de tots colors, omplen els taulells de les seves parades. N'hi ha per a totes les butxaques. Des de tres euros, per als més simples, fins a quinze euros, pels més detallistes.
És Sant Jordi i com diu la tradició, una rosa a la noia regalaràs i un llibre al noi li donaràs.
Feliç diada.
El Sant Jordi dels dies feiners
Sant Jordi va tornar a tenir l’encant de caure en dia feiner. Així, vam patir l’agredolça sensació de no estar al lloc adequat si no passejaves per la rambla barcelonina; aquella sensació apocalíptica que només saben infondre els mitjans de comunicació. La nostra consciència va interrogar-nos: ¿vull el llibre mediàtic o aquell clàssic que mai he tingut temps de comprar, eufemisme de llegir? I si el vull d’un autor viu, ¿el vull signat o net? O pot ser la pregunta és si el prefereixo brut o insípid? És més senzill comprar la rosa, com fa tothom. Per això també vam comprar el llibre de Ruiz Zafón, el que va vèncer el drac, Sant Jordi i la princesa, tots junts, amb El juego del ángel.
En dies així la gent es llença als carrers amb il·lusió renovada i amb preguntes eternes. Va ser un dia especial o el mateix de cada any? Això depèn de si un és optimista com Albert Espinosa a El món groc o pessimista com Risto Mejide amb El pensamiento negativo; la vella història del got mig ple o mig buit, aquella que crèiem que s’havien de preguntar els seguidors del Manchester i vam acabar preguntant-nos els compradors de l’Ara parlo jo de Carles Reixach, valorant l’empat a 0; bé, tots menys Manel Lucas i els lectors de Sóc perico, i què!.
Tornant al fil de l’encant del dia feiner, vam poder delectar-nos amb els executius mudats i amb rosa, amb la màgia de robar temps a l’oficina, amb els grups d’estudiants i amb la intensitat de viure la diada en família i amb els companys de feina, amb la inexcusable excusa, amb tics d’Últim patriarca, d’oblidar-se la rosa per què no s’ha sortit al carrer. Tot això que ens recorda que és un dia especial com cada any. Un dia amb pretensions culturals, més sanes que les pretensions morals del Nadal, que ens va estalviar comentaris de dubtosa sinceritat respecte dels marginats socials que tant abunden als carrers que desemboquen a
San Jordi, Barcelona en la calle
La calle Tallers se encuentra repleta de personas de aquí para allá. Nada extraño teniendo en cuenta que es una de las calles más transitadas del centro de Barcelona. Al llegar a la calle Pelayo, todo son cuerpos sin rumbo, las personas tan sólo pasean. Es San Jordi; una fiesta muy celebrada aquí en Cataluña. Algunas personas prefieren llamarlo el “segundo día de los enamorados” -el primero, San Valentín- o el “día de la rosa y del libro”.
Las calles que rodean Plaza Cataluña están abarrotadas. Hoy todas las librerías han sacado sus libros a la calle. De la misma forma que los libros ocupan gran parte de las aceras, las rosas son hoy también las protagonistas. Miles y miles de rosas rojas así como blancas, azules y multicolores llenan las calles de Barcelona dándoles un color especial. Oigo como una mujer con una rosa en mano le pregunta a un vendedor del Fnac: “¿cuál es el libro más vendido?”, a lo que el joven dependiente contesta rápidamente: “El juego del ángel de Carlos Ruiz Zafón, y con diferencia”.
Colas y colas de personas alrededor del “Triangle” esperan a que alguno de sus autores favoritos les firme un autógrafo. Niños y adolescentes esperan bajo un sol infernal a la una del mediodía a que el joven rapero, Porta, les firme un libro que acaba de publicar. Así es, un libro, no un disco.
Voces familiares provenientes de un altavoz me llaman la atención. Corro hacia ellas, y ahí está Manel Fuentes en directo para Catalunya Radio desde Plaza Catalunya. Sube al escenario, donde se encuentra Manel Fuentes, una chica joven. Tras unas bromas, la joven se decide a cantar una canción de Manu Guix, Tres minuts; pero no sin el acompañamiento de Guix al piano. Desde luego, es una chica extrovertida.
Me dirijo a la misma Plaza Cataluña al ver la cantidad de personas que se concentran en la plaza. No podía ser menos, TV3 ha decido emitir “Els matins” de Josep Conill en directo. Es todo un éxito, sobre todo en el momento en que Josep Conill empieza a repartir rosas. Gritos de mujeres dicen: “Conill quiero una rosa”, “Josep, aquí, aquí también queremos rosas”.
Decido dirigirme hacia las ramblas para ver cómo conviven los quioscos, las tiendas de animales y los estantes propios del día de Sant Jordi. La cantidad de gente que sube y baja las ramblas es sorprendente. Nadie limita el tráfico de transeúntes, se nota; a cada paso, un movimiento sútil para no toparse de frente con otro individuo. El paso a los coches está muy restringido en las ramblas. De hecho la muchedumbre pasa a ocupar la carretera.
Es festivo. Los tambores, los cánticos y los bailes procedente de la calle San Pau lo demuestran muy bien. Es un día para disfrutar con todos.
Els llibres i les roses envaeixen la ciutat
Els principals mitjans de comunicació no han volgut perdre detall de la festa i s’han assegut a la Plaça Catalunya durant tota la jornada. TV3, Catalunya Ràdio i Onda Cero han demostrat saber connectar amb el telespectador mitjançant una constant interacció amb ell. Els mediàtics Manuel Fuentes, Josep Maria Cuní i Albert Om han concentrat un gran públic de neguitosa tercera edat que ha decidit sortir al carrer, malgrat el sol i la calor, per veure els seus personatges favorits en directe.
Un Sant Jordi més
Al voltant de tota la zona cèntrica de Barcelona, estàven situats diversos mitjans de comunicació, com ara Tv3 o Catalunya Ràdio, que estàven retransmetint els seus programes des de la mateixa zona.
dimecres, 23 d’abril del 2008
Sant Jordi, un festí de colors
Riuades de gent rambla amunt, rambla avall. Aquest matí, a una Plaça de Catalunya ben atapeïda, es respirava un ambient festiu ple de colors. Roses vermelles, blaves, grogues i fins i tot, dels colors de l’Arc de Sant Martí. Persones que duien un llibre embolicat sota el braç que aniran a parar en mans diferents. D’altres s’acostaven tímidament a les paradetes, que semblaven autèntics cementiris de llibres oblidats, i que finalment no s’atrevien a comprar-ne cap.
Turistes, grups escolars amb el professor passant llista, algun aficionat del Manchester United… També s’han deixat veure personalitats populars com el Joel Joan o Duran i Lleida amb la seva dona. Altres cares conegudes que no han volgut perdre’s aquesta diada de Sant Jordi, i que els ha tocat jornada intensiva de signar llibres, han estat Araceli Segarra, el cantant Porta i com no, el gran triomfador d’aquest any, Carlos Ruiz Zafón. L’autor de El juego del ángel no ha parat de concedir entrevistes pels diferents mitjans en el seu estand del Passeig de Gràcia, i a les dotze del matí ha iniciat el torn de signatures del llibre i que n’ha tingut per un temps perquè la cua d’espera semblava un tren que mai arribava a l’últim vagó. A l’altra banda de la cruïlla s’hi trobava l’estand de Polònia, on diversos actors del programa signaven el llibre “Cabòries, la volta al món en 80 gags” i regalaven samarretes.
A la Plaça de Catalunya, el centre neuràlgic d’aquest dia del llibre, s’hi ha instal·lat unitats mòbils de Televisió de Catalunya, on Josep Cuní ha atret a molts curiosos, i de Catalunya Ràdio,on Manu Guix ha vingut de convidat al programa del Manuel Fuentes.
Amb tot, han estat unes primeres hores de la diada de Sant Jordi ben assolellades i sense cap incident, exceptuant una senyora menuda que anava agredint a altres dones que anaven pel carrer, estirant dels seus cabells, a priori sense cap motiu.
dimarts, 22 d’abril del 2008
SOBRI I SENZILL HOMENATGE A HUERTAS CLAVERIA
La conferència, celebrada dimecres, va comptar amb la participació de quatre companys que el coneixien molt bé: Enric Xicoy (alumne i posteriorment company de professió de Huertas), Miquel Tresserras (degà de la Facultat de Comunicació Blanquerna), Carles Geli (company periodista) i Eugeni Madueño (també company a la facultat i de professió). L’aula magna de la Facultat no registrava gaire afluència; potser l’acte, de caràcter intimista i directe, no va cridar massa l’atenció als alumnes però, això sí, els que van assistir-hi van escoltar amb atenció e interès el que els ponents estaven disposats a explicar-nos sobre la figura del que va ser professor de Blanquerna i protagonista, involuntari, de la darrera etapa del franquisme.
Enric Xicoy va ser el primer en recordar l’homenatjat. Xicoy va explicar diverses curiositats que han fet que la vida de Huertas i la seva tinguessin un cert paral·lelisme. A més, va destacar que, com a professor, era una persona molt curiosa i que sempre buscava la complicitat de l’estudiant. En una de les anècdotes de l’acte, Enric Xicoy va assegurar que va mentir Huertas Claveria quan va negar que fos seguidor de Miguel Bosé, al ser qüestionat per aquest pels seus gustos musicals.
Eugeni Madueño, periodista de La Vanguardia i amic personal de l’absent protagonista, va fer una precisa descripció d’ell. Va explicar a l’auditori la predilecció de Huertas pels pobres i els necessitats, dient que sempre tractava de “donar veu a aquells que no sortien normalment als mitjans”. Posteriorment, i en boca d’Enric Xicoy degut a la seva justificada absència en el moment de la conferència, Carles Geli també va fer un recorregut per la carrera professional de Josep Maria Huertas Claveria. Va explicar que, com a ‘huertamaro’ que era, de la mateixa manera que Madueño, era un gran seguidor de l’homenatjat, al qual respectava i considerava un referent.
En darrer lloc, Miquel Tresserras va ser l’encarregat de tancar el torn de paraula dels ponents. El degà de la facultat de comunicació va destacar que “Huertas era un professor que sabia connectar amb els estudiants; feia dels estudiants amics i companys de professió”. Va dir d’ell, a més, que era “infatigable, rigorós, treballador i ambiciós”. L’acte es va tancar amb el lliurament a la vídua del periodista d’un mecanoscrit del llibre titulat Professor Huertas. Amb les paraules d’agraïment de la dona, i la sincera i càlida ovació de l’auditori, va finalitzar l’acte d’homenatge.
VÍCTOR AMELA: “TENEMOS LA TELEVISIÓN QUE MERECEMOS”
La atención del auditorio no decayó en ningún momento, es más, fue en aumento. La causa fue la magnífica réplica-contrarréplica que llevaron a cabo durante las dos horas de conferencia el propio Víctor Amela, contundente en todas sus declaraciones, y Margarita Rivière, gran conocedora de lo tratado. Los otros dos invitados, Marta Puiggrós, moderadora, y Fernando de Felipe, profesor de la facultad y guionista, fueron, literalmente, convidados de piedra. Los alumnos, sorprendidos por el ímpetu de Amela y Rivière, se acomodaron y disfrutaron de lo que los dos tenían que decir sobre el espinoso tema.
Ambos, Amela y Rvière, pusieron el dedo en la llaga en uno de los principales puntos de controversia de la telebasura, la existencia de ésta en la televisión pública. Amela justificaba que las cadenas privadas hicieran uso de ella para “buscar ganancias”, pero era incapaz de encontrarle una explicación a que las públicas llevaran a pantalla este tipo de programas. Además, pidió a las cadenas del estado “programas de filosofía, de libros, de debate; y que sean de calidad”, porque están obligados con la ciudadanía.
Margarita Rivière, tratando de quitar hierro al asunto, aseguró que el problema es que “nos tomamos demasiado en serio la televisión”. Puso como ejemplo a los EEUU, donde “la tele es una chorrada, y nadie le da importancia” en cambio los europeos, por lo general, “pedimos a la tele más de lo que nos debe dar”, aseguró la escritora. Por otra parte, Rivière sí criticó que “cuando algo tiene éxito, todo el mundo lo copia”; y puso como ejemplo a Luis del Olmo y Jose María García, locutores a los que, en los 80, todo el mundo trataba de imitar.
El ritmo de la conferencia iba en aumento, y Amela, totalmente convencido de su afirmación, se atrevió a asegurar que “tenemos la televisión que mereceremos”, desmintiendo el tópico de que vemos telebasura porque es lo único que hay. Dejó claro, por tanto, que, según su parecer, la culpa no es de los gestores televisivos, como muchos aseguran, sino de nosotros, los televidentes, que nos acomodamos y no demandamos programa de calidad, sino que gozamos de la telebasura. Además, Amela se mostró convencido de que “la tele nos influye de manera muy evidente”, basándose en un estudio que dice que la gente ve la televisón durante 55 días de media al año.
dilluns, 21 d’abril del 2008
El diálogo con el cine catalán irrumpe en el CCCB
Cinergies. El cinema català en diàleg amb… es el nombre que El Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya y el CCCB han elegido para el ciclo de diálogo sobre cine que comenzó ayer lunes en el auditorio del CCCB. El ciclo responde al diálago que hubo entre Victor Erice, director de cine español, y Abbas Kiarostami, director de cine iraní; es decir entre el cine español y el cine iraní. Así, los encuentros entre los diferentes directores de cine catalán con sus homólogos del cine internacional van a tener la misma forma. Cada una de las conferencias estará presidida por un director de cine catalán y por otro director de cine escogido por uno de los cineastas catalanes. Las diferentes parejas que se formarán no son artificiales; los puntos que tienen en común existen previamente. El cine que hacen es, precisamente, su punto en común.
Ayer tuvo lugar el primer encuentro entre dos de los cineastas a las siete de la tarde en el CCCB. El diálogo lo patrocinaron Albert Serra, director de cine catalán, y Lisandro Alonso, director de cine argentino. Ambos coinciden en muchos aspectos cinematográficos como puede ser la destrucción de la narratividad o la negación a tener un guión previo, así como la elección de actores desconocidos.
El objetivo del diálogo entre los dos directores es que pongan en común sus ideas y que hablen también de sus divergencias, según los tres programadores de Cinergies, Joana hurtado, M. Martí Freixas i anna Petrus.
Los cuatro encuentros que van a surgir de Cinergies. El cinema català en diàleg amb… con una periodicidad trimestral son una muestra de la “pluralidad de propuestas” del cine, según Jordi Balló, director de exposiciones del CCCB.
Con el fin de que continúe la comunicación entre los diferentes directores de cine, los organizadores de los actos, Jordi Balló, y los programadores de Cinergies junto con Sebastià Alzamora, Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, han asegurado en la rueda de prensa de ayer que se publicarán catálogos de los distintos debates. Además la entrada a las conferencias es totalmente libre.
"Un polític sempre ha de mirar si hi ha un periodista darrere seu escribint"
Quan ella et mira
Interès i curiositat d’anar a aquesta xerrada per la gran quantitat de programes televisius en els que l’espectador hi té un paper fonamental. Xocant l’aparició d’Agnès Marquès, presentadora del TN caps de setmana de TV3 en la que he pogut comprovar que una bona sessió de maquillatge i estilisme poden fer-te semblar molt més gran del que ets. Deixant de banda aquesta petita espina clavada, endinsem-nos en el fantàstic món de l’exibisionisme, de l’altruisme o de la curiositat. Perqué aquest afany cada cop més gran de sortir per la tele?
Francesc Pou, director del programa Efecte Mirall ens ha mostrat un fragment d’aquest programa i en una posterior reflexió ha indagat en els perfils de persona que busquen les càmeres per trobar-hi algú que els escolti, perqué necessiten explicar els seus problemes més enllà de la pròpia familia i perqué en certa manera les camares els fan aillar d’una realitat a vegades un pel crua i monòtona.
Després Agnès Marquès ha puntualitzat entre les diferències que existeixen entre la televisió finestra que és la que es duia a terme fa uns anys i que encara ara podem veure en alguns programes, i la televisió mirall on l’espectador ha de veure’s-hi reflexat a través de persones o personatges propers. Operación Triunfo, Fama, Gran Hermano, El Diario de Patricia, Tienes Talento, La masia de 1907 o el propi Efecte Mirall són una mostra de la gran quantitat de programes on l’espectador participa activament en la televisió.
Jaume Vilalta ha explicat els seus inicis en el programa Betes i Fils on va haver-hi la primera aportació de l’espectador. I s’ha dedicat més a explicar-nos la seva trajectoria i a posar-se medalles que no pas a repassar i analitzar la pregunta del perqué aquesta afició de la gent de sortir a la tele.
diumenge, 20 d’abril del 2008
Sempre hi ha una primera vegada
El primer llargmetratge, la primera pelicula. Són directors novells que busquen una oportunitat i que ens expliquen la seva experiència, plena de dificultats, alhora de fer una primera pelicula. Els conferencians són Rosa Aguilar, directora de la pelicula Lo Mejor de mi; Victor Maldonado i Adrian Garcia directors de Nocturna i Luis Piedrahita i Rodrigo Sospeña directors de La Habitación de Fermat.
Pels que volen estudiar o estan estudiant comunicació audiovisual males notícies i a més a més en repetides ocasions durant la xerrada: És molt complicat arribar a fer una pel.licula i el cinema espanyol està en suposada crisi. Des del meu punt de vista humil i jove, no m’han aportat res de nou. Ja sabem que es molt complicat fer una pelicula, que s’han de passar moltes etapes fins que no surt el producte final i que s’han d’aplicar una serie de models de com treballar: ser constant, pesat amb els que tenen els diners i insistir molt per arribar a aconseguir allò que volen.
El més interessant de la xerrada no eren els consells o classes magistrals dels ja directors, sinó més aviat les seves experiències personals, en les que el director i humorista Luis Piedrahita va posar-hi un toc d’humor que tots esperavem a vegades massa tímid per l'aforament i la serietat de les Jornades.
A més a més el que va resultar interessant era la diferencia entre els directors alhora d’explicar les coses més que el contingut del propi discurs. Rosa Aguilar la directora bohemia amb pelicula de festival de cinema, els directors d’una pelicula d’animacio com a fet insòlit a Espanya que ens han aportat i explicat les diferències entre la producció amb actors i la producció amb animació. I els directors de la Habitacion de Fermat, amb un objectu clar: fer una pelicula comercial amb els minims costos possibles.
Xavier Vinader; “Els periodistes d’investigació són els anticossos de la societat actual”
El 2007 va rebre la Creu de Sant Jordi en reconeixement a la seva trajectòria professional, una trajectòria que s’inicià a l’època de la transició. Ha vist evolucionar el periodisme espanyol i català des dels foscos anys franquistes, on la llibertat d’expressió brillava per la seva absència, fins els mitjans de comunicació actuals, característics pel seu bombardeig d’informacions. “Estàvem disposats a canviar el món, almenys el que teníem més a prop” diu el periodista. També explica les dificultats que suposava pel món de la comunicació el pas cap a la democràcia: “ els periodistes espanyols no tenien tradició en investigar, hi havia un desconeixement general de les arrels del periodisme”.
Vinader classifica en 3 etapes l'evolució del periodisme de la transició fins avui en dia. La primera etapa va suposar la incorporació de nous mitjans com El País, Interviu o Diario16 després de la mort de Franco. “L’objectiu principal era consolidar la democràcia. Per aconseguir-ho es va fer una transició pactada; els periodistes, en el seu cas, no podien escarbar gaire els 40 anys de dictadura que acabaven de passar”. En aquesta època, doncs, el periodisme d’investigació es va centrar en temes socials.
La segona etapa, que començà amb la victòria socialista de Felipe González, es va caracteritzar per “una davallada de la premsa en comptes d’haver-hi una onada de noves publicacions”. Algunes van tancar però, sorprenentment, hi va haver un auge de la premsa de dretes. “En aquests anys el lema era qui la fa la paga. Els periodistes feien de denunciadors dels abusos del poder; les investigacions canvien i s’encaren cap a les cloaques del poder”. Es van descobrir varis casos de màfia policial i de corrupció política que van fer que la relació entre la premsa i el poder es tensés de forma molt violenta.
La tercera i última etapa, que comença l’any 1991, es va caracteritzar per “una pèrdua de confiança de la població amb els seus dirigents” al mateix temps que es produïa una simbiosis entre els grups mediàtics i els polítics.
Els periodistes d’investigació van complir la seva funció durant tots aquests anys, “una feina esgotadora on s’havia de recuperar la història amagada i al mateix temps explicar l’actualitat.” Avui en dia, aquest tipus de periodisme “ha de servir com a vigilant dels excessos que es puguin produir en el sistema democràtic; són els anticossos de la societat.”
Xavier Vinader explica que avui en dia aquest periodisme s’ha traslladat al marc audiovisual, però que “és molt complicat investigar a causa dels grans conglomerats de comunicació, ja que aquests grups multimèdia tenen molts interessos i això limita molt al periodista, censura la feina del professional”.
dissabte, 19 d’abril del 2008
"Potser tothom necessitem una camera"
La xerrada va començar amb un vídeo que contenia fragments del programa “Efecte Mirall”, un format en el que la participació de l’espectador és essencial. Aquest vídeo va ser el pas per debatre sobre la importància de trobar l’espectador que més interessa que participi. Francesc Pou va considerar que “s’ha de detectar qui només vol ser un exhibicionista” i que s’ha de trobar a algú que “sigui atrevida i no tingui por a la camera però que tampoc faci una interpretació”. Seguidament, es va plantejar la pregunta de per què la gent vol sortir a la tele, què en treu la gent d’això. Jaime Vilalta va considerar que molta gent ho fa per “guanyar rellevància social, o aconseguir fer mal a algú” i que normalment la gent acostuma a sortir perquè creu “que defens els interessos d’una comunitat”. Per altre banda, Pou va creure que “potser que tothom necessitem una camera per tal de tenir la possibilitat de veure’t a tu mateix i entendre’t millor”.
En molts moments de la xerrada, els convidats s’anaven del tema i acabaven parlant del que ha de fer un bon periodista o feien reivindicacions que causaven el murmuri dels assistents a la conferència. Finalment es va passar al torn de preguntes, que va tancar una conferència avorrida per moments on va faltar una mica més de diàleg entre els convidats.
divendres, 18 d’abril del 2008
David N. Weiss "Guionistes i productors: David contra Goliat"
Pausadament, Weiss ha amenitzat la conferència amb diferents exemples i personalitats que s'ha trobat al llarg de la seva campanya de sensibilització i recolzament a la vaga. Un dels recursos utilitzats va ser el vídeo "Voices of uncertainty", un audiovisual que amb to irònic mostra l'explotació que sofreixen els guionistes per part dels productors i l'abús dels residuals. "Un residual" ha definit Weiss, "és tot el que guanya un productor per les vegades que es mostra la meva pel·lícula a la televisió, Internet... en definitiva, molts diners".
Sota el càrrec de vicepresident del Sindicat de Guionistes de Los Ángeles, Weiss ha anat recolzant la negociació entre guionistes i productors, amb l'esperança del benentès i l'acord entre els dos extrems per tal d'arribar a un tant per cent just i que sigui directament proporcional als guanys de les grans empreses. "I sort, que els productors, gràcies al govern de EEUU" afirma "ja no són propietaris dels estudis i ja no n'hi ha tants com abans".
El guionista ha conclòs la conferència amb el relat dels últims dies de vaga. Va ser en l'últim moment quan, cansat de tanta lluita, el Sindicat va veure com a Hollywood es produïa el miracle. Els productors van començar a entendre que els trossos de pel·lícula "no eren promoció d'ella" i els van començar a pagar. Els guionistes havien guanyat la guerra.
Davant la perplexitat del públic, Weiss ha finalitzat el seu al·legat afirmant no sentir-se "orgullós per aquella batalla" perquè no es creu "un soldat que tingui ganes de baralla". El guionista s'ha definit com una persona que, com qualsevol altre, vol donar de menjar a la seva família fent la feina que li agrada.
L'espectador n'és el protagonista
Per donar a conèixer d'una forma clara que són aquests nous formats, abans de començar el debat, s'ha passat la projecció d'un petit fragment de la primera temporada del programa Efecte Mirall, el qual ha provocat moltes rialles i un gran ventall d'opinions entre el públic assistent.
A partir de l'experiència dels dos invitats com a ex-treballadors del programa Trenta Minuts, s'ha explica la similitud que hi ha entre un reportatge i un programa com el que s'havia vist anteriorment a la projecció. "Tan trenta minuts com Efecte Mirall són dos programes on l'espectador és informat a través de persones anònimes" ha dit Francesc Pou tot remarcant que, mentre en un reportatge "els entrevistats volen defensar els seus interessos i els de la seva comunitat", els personatges del programa Efecte Mirall participen per "dirigir-se a algú sense que els jutgi". Per altre costat, segons Jaume Vilalta, és important saber que ho fan, també, per "l'autoritat i la reconeixença social que et pot arribar a donar la televisió".
"A la hora de triar els personatges som molt escrupolosos. Han de ser gent atrevida, sense por a la càmera, que no fassin una interpretació i que no vulguin, tan sols, aconseguir una reconeixença social" ha continuat el director del programa de Televisió de Catalunya, tot explicant la forma que utilitzen per trobar els protagonistes. "Busquem gent que tingui quelcom a fer, sinó sobreactua i queda malament", ha acabat concluïnt la xarrada el director del programa Quèquicom.
Després d'una hora plena d'aportacions per part dels dos convidats, ha arribat el torn de preguntes on s'han debatit temes com ara el format del programa La Masia de 1907 de TV3, la qual ha creat una mica de polèmica entre el públic.
J.M.Puyal: “La llibertat deu ser la capacitat de triar entre els punts de vista”
L’arribada d’en Joaquim Maria Puyal a la conferència va generar una remor entre el públic. Molts, no esperaven que arribés, i ningú esperava tal puntualitat. A les dotze i mitja en punt, Joan Maria Pou es va encarregar d’obrir la sessió. El narrador de RAC1 va presentar a en Puyal com un referent. Algú que va construir el relat de com narrar un partit de futbol. Un pioner. Ell mateix va dir: “estar aquí presentant a en Puyal es acollonant, és la hòstia”. Desprès, va cedir el torn a en Puyal.
El periodista va començar parlant de la llengua catalana, el seu ús i la seva situació anterior i actual. “La llengua catalana existeix des de molt abans que naixéssim tots nosaltres, i continuarà existint mentre hi hagi algú que la vulgui parlar”, remarcant que anys enrere, el català estava prohibit i molts el volien parlar, i ara que no està prohibit, son molts els que no volen parlar-lo. Amb molta modèstia, Puyal treia ferro a la seva feina, i deia que qualsevol altre a la seva situació ho hagués fet. Entre bromes i alçades i baixades de veu, el periodista mantenia l’atenció del públic en tot moment. Amb algun crit inesperat despertava a la sala quan feia falta, o amb alguna expressió aconseguia posar el pèl de punta a la gent. Puyal va recordar que el seu treball es va elaborar sobre un codi i una norma, i que havien de respectar el codi i la norma de la llengua catalana. Doblegant o variant el codi, s’aconsegueixen les fórmules per fer el discurs que van fer.
Parlant del llenguatge esportiu, es va remarcar que el llenguatge del futbol es la llengua especialitzada més coneguda per tothom. Els dilemes de com crear un discurs, com trobar les paraules adequades a cada situació eren constants. Puyal va explicar que ells van haver de triar un punt de vista: “La llibertat deu ser la capacitat de triar entre els punts de vista”. Van triar les paraules, paraules que s’utilitzaven a la graderia i expressions que utilitzava la gent. En moments com aquests, en Puyal imitava retransmissions a gran velocitat, dient algunes d’aquestes paraules i expressions que van triar, i fent les delícies dels que van assistir a la conferència. Va remarcar com hem de controlar el cap, per poder controlar el discurs: “Quan ens poden les emocions perdem el control del discurs. Això amb un micròfon es perillós. Els cavalls no poden anar davant del carro”. També ens va recordar que equivocar-se es humà: “Els errors son inherents a la transmissió. Ara els errors són evidents, perquè molta gent mira la televisió alhora que escolta la ràdio. Abans qui escoltava la ràdio no veia el partit”.
Finalment, va arribar el torn de preguntes, on un estudiant de la facultat, disfressat de Luis Aragonès, va posar el gran toc d’humor a la conferència. Cal destacar la mala organització de la conferència per part de la facultat, on molts alumnes van haver d’asseure al terra o d’estar drets per falta de seients, ocupant massa espai a terra i dificultant molt el trànsit de persones.
dijous, 17 d’abril del 2008
Parlem de teleporqueria
En un primer moment, la moderadora del debat, Marta Puiggrós, ha donat d'una forma concisa, la definició de "teleporqueria": "Conjunt de programes televisius de molt baixa qualitat".
Introduït el col·loqui i presentats els tres participants del debat, era moment de començar la conferència. Les primeres reflexions han estat a càrrec Fernando de Felipe. "Programa que tothom el veu, però que ningú ho reconeix", ha estat la definició que el guionista aragonès ha volgut donar a aquest tipus de programa televisiu, del que creu que la seva presència està justificada en el moment que aquesta és rendible per les cadenes de televisió.
La segona en intervenir ha estat Margarida Rivière. La periodista, tot volent treure importància a la "teleporqueria", ha ressaltat que "no tan sols hi ha porqueria a la televisió, sinó que també podem trobar "políticoporqueria", "radioporqueria", "gentporqueria", entre d'altres". Segons l'escriptora aquest tipus de programació "és una exhibició banal que vol substituir el pati de veïns que antigament hi havia a tots els edificis" per així fer companyia a aquella gent que es sent solitària. "Va molt bé per dormir-se", acabava concloent l'escriptora barcelonina entre alguna rialla d'entre el públic.
En tercer lloc, Víctor Amela ha donat el seu parer. De cop, s'ha creat un silenci que no s'havia produït en cap moment del debat. "La teleporqueria són aquells programes més vistos i més mal vistos" ha començat dient el crític televisiu, tot remarcant que la televisió ens fa reflexionar sobre el que som. "És un mirall de la desfeta de la societat cultural, tot i que segons la forma en que mirem aquest tipus de programes, veurem o no "telebassura"" a conclòs el periodista.
Acabada la primera ronda d'intervencions, tot veient la poca intervenció dels demés convidats, Amela ha parlat sobre aquells programes que fan de retroalimentació de la teleporqueria tot donant exemples com ara "Sé lo que hicísteis" , "TeleMonegal" o "ArusCity", els quals "tenen èxit perquè estem enganxats tot el dia a la televisió" .
Finalment, el mateix crític ha destacat la pobra programació que tenen dins la seva graella televisiva les cadenes públiques i privades i ha recalcat que "El problema no és el que ens dóna la televisió privada sinó que la televisió pública ens doni el mateix que aquesta". Per aquest motiu, segons el mediàtic periodista, "Em de vacunar-nos contra OT, Gran Hermano, Ana Rosa Quintana... i companyia. Els hem de mirar-d'una forma distant i ens ho em de prendre amb humor".
L’ÈPICA DEL FUTBOL
Després d’una breu introducció de Joan Maria Pou (presentador del programa Tu Diràs de RAC1, i narrador dels partits del Barça a la cadena), en la qual l’ex estudiant de la facultat va desfer-se en elogis pel seu company de professió i “gran mestre”, Joaquim Maria Puyal (premi extraordinari de la facultat d’aquest any) va passar a ser el gran protagonista de les prop de dues hores que duraria l’acte.
Joaquim Maria Puyal va tirar d’experiència i carisma per portar l’auditori cap a on ell volia. Va saber mesclar a la perfecció moments de reflexió sobre el món comunicatiu, més pesats i difícils de seguir pels estudiants, amb moments en els que va demostrar una gran capacitat per captar l’atenció de l’audiència a través d’un to menys seriós, molt més desenfadat i, fins i tot, humorístic.
El periodista de Catalunya Ràdio va reflexionar sobre la incidència de l’anglès en el llenguatge periodístic, i com, curiosament, en català ‘s’ha decidit’ no traduir cap dels termes i en castellà, en canvi, sí que s’ha fet. En molts moments de la xerrada, el premi extraordinari de l’any va demostrar ser un gran docent, explicant als estudiants com utilitzar la llengua, eina clau de tot comunicador. Va dir que “cal saber rectificar un error abans de dir-lo”, fent referència a que “el cap ha d’anar molt més ràpid que la boca”. La seva gran capacitat d’expressar allò que vol dir, i la fluïdesa amb que ho fa, van provocar que més d’un cop es mostrés massa recargolat en les seves afirmacions, provocant que, per moments, fos difícil seguir la seva explicació.
Puyal va parlar sobre la importància de buscar més d’un punt de vista a tota notícia, per tal de tenir una visió de la realitat el més correcta i amplia possible. A la vegada, va assegurar que “el rigor narratiu és un principi inviolable; tot i tenir un cert grau de subjectivitat”. El veterà periodista, narrador encara avui dels partits del Barça a la ràdio pública catalana, va mostrar-se molt interactiu amb el públic, fins i tot va preguntar a un estudiant si la foto que aquest li havia fet havia sortit bé, mostrant el seu costat més presumit. Joaquim Maria Puyal va ser categòric en dos punts: “la ràdio és dels oients, no pas dels gestors”, i “el discurs és dels professionals, no pas dels amos d’aquests professionals”, mostrant una vegada més la seva independència, i erigint-se en defensor màxim de la llibertat d’expressió.
Després d’aquesta mirada general al món de la comunicació, el convidat va voler endinsar-se finalment en el futbol. Va destacar la importància d’incorporar al llenguatge periodístic expressions pròpies de la graderia, per tal de que l’oient se sentís més identificat amb el que escoltava. Va recordar que el llenguatge futbolístic, i l’esportiu, està ple de metàfores que, amb el temps, la gent ha acabat assimilant com a pròpies de l’esport. A més, tot i mostrar-se partidari de fer un periodisme entenedor que connecti amb el receptor, va dir que era contrari a que s’utilitzés un llenguatge barroer i banal. A continuació va arribar un dels punts àlgids de la conferència, quan Puyal va recitar a corre cuita un seguit de termes que el futbol ha adaptat d’àmbits que res tenen a veure amb l’esport, tals com el llenguatge bèl·lic, el musical o el culinari entre molts d’altres; termes gràcies als quals el futbol adquireix un punt d’èpica, ja que són paraules que més enllà de ‘l’esport rei’, no s’utilitzen en cap altre context. Per contra, va recordar que també hem adaptat a la vida quotidiana expressions futbolístiques, com per exemple “casar-se de penal”, “jugar a camp contrari” o “estar en fora de joc”.
Finalment, del torn de preguntes amb el què es va tancar la xerrada, cal destacar dues coses. D’una banda, Joaquim Maria Puyal va posar a prova els estudiants que es veien amb cor a fer-li alguna qüestió, contestant-los amb respostes curtes i absents d’interès; molts van picar i es van cohibir, en canvi, algun altre es va atrevir a demanar-li les raons de la seva afirmació, o la seva negació, a la pregunta feta. I en segon lloc, el moment més divertit de la tarda. Aquest va arribar quan un noi es va aixecar, va posar-se una perruca i unes ulleres i va començar a imitar a Luis Aragonés, provocant un somriure sincer en la boca d’en Puyal i en Pou i un gran aplaudiment de l’auditori, perplex per la inesperada i divertida aparició del seleccionador espanyol de futbol.
Jaume Vilalta: “Sortir a la televisió ens dona notorietat respecte al nostre grup d’amics, i una rellevància social”
La conferència girava entorn el tema de l’aportació de l’espectador en la televisió, de la necessitat dels espectadors de sortir a la televisió.
Francesc Pou comentà que gràcies al programa 30 minuts o Efecte Mirall ha entès perquè la gent vol sortir a la televisió. Molts poden ser els motius però "el que és cert és que per sortir a la televisió és necessari que tinguis un component d’exhibicionisme, de curiositat o de solidaritat..."
El programa Efecte Mirall, d’alguna manera, es podria considerar l’extrem del que és l’aportació de l’espectador. A més, el contingut surt de l’espontaneïtat.
Jaume Vilalta comentà que cada vegada més, gràcies a programes com Efecte Mirall, es dóna recursos a l’espectador per tal que aquest participi, s’impliqui i expliqui la seva història. En el cas d’ aquest programa, es fan reportatges on els qui graven són els mateixos protagonistes. Els periodistes intenten allunyar-se, distanciar-se del personatge, per tal que aquest mostri la seva vivència i sigui ell mateix. Però, tal com va aclarir Francesc Pou, perquè una persona surti en un programa com Efecte Mirall ha de ser atrevida, sense por ni timidesa, que no forci la interpretació pensant en l’audiència i sobretot no ho ha de fer per afany de notorietat.
Segons Pou, “no sabem perquè la gent accepta sortir al reportatge, a la televisió. El que sí sabem és que tothom que ha sortit en un reportatge com aquests ha rebut una gratificació enorme. Tots han coincidit en la idea que gravar-te significa per primera vegada parlar amb algú que no et jutja. A més, han pogut ser espectadors de sí mateixos i han après coses.” Però, de tota manera, això no explica el perquè de la seva entrega. Podria ser perquè ho consideren una possibilitat d’expressió, de veure’t a tu mateix i entendre’t millor... Respecte això, Jaume Vilalta afegí que “sortir a la televisió els dóna notorietat respecte el seu grup d’amics, i una rellevància social. A més, “en ocasions, els serveix per defensar els seus interessos o els del seu col·lectiu. Sempre surten a la televisió per aconseguir algun profit”
Seguidament, tots dos conferenciants van parlar sobre el periodisme en general. Van destacar que un periodista tan sols veu un punt de vista. No pot reflectir tota la realitat tal com és, sinó que ha d’interpretar-la. A més, en periodisme, el llenguatge està pensat, pactat.
Per acabar la taula rodona, el director d’Efecte Mirall va reflexionar sobre el futur de la televisió i comentà que aquesta no serà menjada ni eliminada a causa de l’ internet o el youtube, ja que “la gent té criteri, vol qualitat i a la televisió hi ha criteri, ofici i professionalitat.”
Margarita Rivière: "La teleporqueria té una atracció fatal que et fa relaxar-te"
A les 10 del matí, la sala 101 de la Facultat estava plena d’alumnes, tots ells interessats, entregats i atents a la taula rodona que s’estava duent a terme. Els conferenciants parlaren sobre els aspectes positius de la teleporqueria.
D’una banda, Víctor Amela va afirmar que “la teleporqueria mostra que està en les pitjors mans possibles”, i afegí que “els mitjans reflecteixen el gust dels qui manen.”
Segons el periodista, la televisió es pot mirar de moltes maneres, amb la nostra mirada construïm la televisió (podem mirar-la críticament, mirar-la amb distància, etc.)
Va voler aclarir que no hi ha una definició clara i universal sobre el significat de la paraula teleporqueria, però, tot i això, es va esmentar dos possibles definicions que creia apropiades: d’una banda, teleporqueria és tota aquella televisió que un veu avergonyint-se de que puguin veure’l veient-la; i d’altra banda, és tota aquella televisió a la vegada molt vista i molt mal vista.
Però també va aclarir que “ens agrada tot però que de tot ens cansem.”
Margarita Rivière va afirmar que “la teleporqueria té una atracció fatal que et fa relaxar-te, acomodar-te.” Potser fins i tot consoladora, com en el cas de El diario de Patricia.
Va afegir que per quan l’individu té una mirada o postura en què no vol fer cap esforç, té al seu abast la teleporqueria.
Va comentar que la reacció dels espectadors davant d’una televisió en veure tanta desgràcia (com en el cas dels telenotícies) pot ser diversa; o bé els converteix en voyeurs o bé en activistes, ja que col·laboren amb ONGs per solucionar els problemes que hi ha al món.
Fernando de Felipe, que amb prou feines es va fer sentir, va definir la teleporqueria com “allò que tothom veu però que no diu que veu” i denuncià que “el principal problema de la teleporqueria és que no és un model de possibilitat sinó la única oferta possible”.
Els tres coincidiren en la mateixa idea: que tenim la televisió que mereixem i que s’ensenya per televisió tot allò que pot “atrapar ulls”, atrapar l’audiència. Per tant, els espectadors fan possible que la televisió sigui així.
La periodista i escriptora va voler destacar la clara diferencia que hi ha entre la manera de concebre la televisió per part dels nord-americans i els europeus. Segons destacà: “mentre els americans consideren que la televisió és un simple entreteniment i no li donen gran importància, els europeus tenen la sensació que aquesta els ha de salvar d’alguna cosa. Li demanen massa a la televisió, quelcom que no els pot donar”
La televisió és un influx constant en les nostres vides. Ens influeix. La vacuna contra la teleporqueria, segons Víctor Amela, podria ser el sentit de l’humor, la distància, pensar que està feta per guanyar diners... o simplement veure d’altres programes. Però si veiem teleporqueria com “Ana Rosa Quintana” o “Gran Hermano”, al menys hem de ser conscients del que veiem, conscients de que aquestes persones la única cosa que pretenen és guanyar diners. Tot i això, va voler deixar clara una cosa i és que “no hi ha programa, per desastrós que sigui, que no pugui tenir quelcom bó”
Tant Rivière com Amela consideraren oportú comparar la teleporqueria amb un “pati de veins” ja que, segons opinen: “la gent vol veure el que l’altra gent veu, d’alguna manera sentir-se identificats amb el seu grup social. I és que si no veiem el que veu el nostre entorn social ens sentim sols, apartats del cos social. A més, que ens diguin que una cosa té èxit, ens indueix a veure-ho.”
Malgrat que no defensà la teleporqueria, l’escriptora afirmà que manté esperança en la televisió, moment en què en Víctor M. Amela va aprofitar per afegir que ell mantindrà la seva esperança en la televisió “sempre i quan les estadístiques sobre el fracàs escolar millorin”.
Per últim, el crític de televisió, en resposta a una pregunta formulada per un assistent a la conferència, aclarí que “els informatius la única cosa que pretenen és entretenir i si volem informar-nos, hem de llegir.”
El públic, interessat i encuriosit formulava una pregunta rere una altra als conferenciants, que responien extensament i sense cap mena de problema. La taula rodona va durar poc més de dues hores, i podia haver-se allargat molt més, de no ser perquè la moderadora, Marta Puiggròs, va evitar-ho.
Un final curioso para un comienzo previsible
“Un licenciado en periodismo no puede comenzar a trabajar en un periódico global de la misma manera que un médico no comienza nunca siendo un médico especialista”, con este paralelismo definía Josep Ramon Correal, director general del grupo La Mañana (Lleida), lo que implica comenzar a ser periodista.
Los invitados a la mesa redonda “Periodisme de proximitat”, que ha tenido lugar este jueves 17 de abril en la Facultat de Comunicación Blanquerna de la Universidad Ramón Llull con motivo de las XIV Jornades Blanquerna, han defendido fervientemente el periodismo local, aquel que te explica la realidad que pasa a tu alrededor.
El primer invitado en tomar la palabra fue Josep Ramon Correal, quien afirmó con seguridad que en el mundo de la prensa nacional, el modelo local es el ganador. “Yo quería ser corresponsal en Nueva York, ser un gran periodista; pero si no hubiera trabajado nunca en prensa local no sabría lo que es hacer periodismo de proximidad, periodismo para el otro”; mientras decía esta frase algunas personas del público asentían con la cabeza como si hubieran vivido lo mismo. El entusiasmo con el que defendía el periodismo de proximidad hacía que todos los que estabamos en la sala entendiéramos que el periodismo que se acerca al prójimo es el que vale la pena.
Alex García, director de programas de Radio Gladys Palmera, tras advertir tímidamente que su intervención sería en castellano, explicó lo que supone tener una emisora dedicada a la cultura y a la música latina. “ Nos han encasillado como una radio que intenta integrar a los inmigrantes de américa latina”; sin embargo, su radio no va dirigida exclusivamente a un público latino, sino que “va dirigida a todo el mundo que quiera compartir esa cultura”. El avance de la tecnología ha sido uno de los temas recurrentes en esta conferencia. Este avance hace que todo los modelos comunicativos evolucionen; hoy, absolutamente todos los medios (prensa, radio o televisión) tienen su web propia. La tecnología es la que nos mueve.
Cristina Vicente, directora de los informativos de BTV, insiste –no sin razón- en que la tecnología es un factor muy importante en la comunicación. De aquí en adelante tendremos “una televisión a la carta”, es decir, aquella en la que uno elige los programas que quiere ver independientemente si son del mismo canal. Con convicción, Cristina afirmó que periodismo de proximidad es periodismo que emociona. Aquí radica la diferencia entre un medio global y un medio local. En un medio local todo es suceptible de ser noticia, “los atributos son muy elásticos y por eso todo lo que pasa en Barcelona es noticia”. Otra de las diferencias entre una cadena nacional o privada, como por ejemplo Tele5, y una local, como por ejemplo BTV, es la manera de explicar las noticias. En las locales para conseguir la proximidad explican los hechos a través de personas con una cara y un nombre, porque es “a través de las historias que ha vivido alguien que entiendes mejor lo que pasa a tu alrededor”. El joven moderador, Xavier Sastre (director jefe de la Nova Ciutat Vella) concluyó con gracia que “en el pot petit hi ha la bona confitura” para mostrar que la prensa local es la que apuesta por un buen periodismo, por el periodismo de proximidad, por el periodismo de emoción y, por lo tanto, por el periodismo humano. Porque si perdemos el periodismo humano, aquel que mira a la persona de frente y se empapa de su entorno, perdemos la esencia de la comunicación.
El acto finalizó de una de las maneras más extrañas. En el turno de preguntas, un hombre de avanzada edad se levantó y, sin ningún tipo de respeto, comienzó a criticar al moderador y los invitados bajo los abucheos de toda la sala. “Fuera”, “no tiene respeto alguno”, “¿a qué ha venido usted aquí?” y demás exclamaciones son las que se oían frente a la agresión verbal del “investigador de comunicación reconocido internacionalmente”, según las palabras de este hombre de unos setenta años.
Margarita Rivière: “Els mitjans estan en mans d’executius Peter Pan que solament volen jugar i no volen créixer”.
"Fa quaranta anys la gent considerava el català la seva llengua; ara, no és la llengua que vol usar"
Com un flashback es van retrobar Joaquim Maria Puyal i Joan Maria Pou tretze anys després de les I Jornades Blanquerna de Comunicació. Però diverses circumstàncies eren diferents. Pou, ara presentador, ocupava en aquella ocasió un lloc entre la multitud que aquest cop gairebé va omplir l’Aula 201, la més gran de totes les de
Tot i així, Pou només va tenir paraules d’elogi i agraïment pel mestre per “haver-nos salvat els mots”, alguns dels quals es podrien definir com a “puyalians”. Queda clar, doncs, que qui havia de ser protagonista de ”Normalització i divulgació: El llenguatge del futbol als mèdia” havia de ser el pioner.
Puyal, agraït i modest: “Ho vaig fer jo perquè hi era en aquell moment. Ho podria haver fet qualsevol”, va voler trencar els tòpics de les conferències tan bon punt agafar la batuta. Va demanar que se’l tallés si es desviava del tema, i tot i que ningú s’hi va atrevir, ja havia aconseguit el que volia: un ambient de proximitat. Així, Puyal, “més interessat en la comunicació interpersonal, que en les institucions”, va captar les reaccions de l’auditori.
En el clima de desinhibició col·lectiva el periodista va oferir jocs de paraules, imitacions i narració amb passió argentina i estil “puyalià”, seguint el fil de la xerrada, quan veia que l’atenció dequeia. A canvi, va rebre nombrosos aplaudiments i riallades, somriures còmplices i una inefable imitació de Luís Aragonès en el torn de preguntes, xandall i perruca inclosos.
Puyal va atrevir-se a confessar que s’entrenava de jove davant del mirall, fins i tot va encoratjar als presents a fer-ho, i va explicar que va començar a narrar en castellà, motiu pel qual va rebre alguns xiulets burletes que va desaprovar. És aquí on va dir que el castellà li agrada, “però és un idioma que està ben vist parlar-lo correctament; en canvi, el català, sembla que no es pugui utilitzar sense frivolitzar”. Per això, va demostrar certa decepció: “Fa quaranta anys la gent considerava que el català era la seva llengua; ara, hi ha qui considera que no és la llengua que vol usar”.
Puyal, que va parlar llargament sobre el llenguatge posant exemples futbolístics, va considerar que aquest, durant el franquisme, “ajudava a crear l’imaginari col·lectiu de la dictadura”. Això es veu –creu- en les traduccions de l’anglés i en d’altres tics que segons el periodista, s’entrenen per crear un filtre al cervell. Tot i així, va elogiar narradors de l’època com Juan Martín Navas o Matías Prats pare i es va delectar imitant-los.
L’entranyable conferència va haver d’acabar quan Pou va anunciar que havia de marxar a preparar el “Tu diràs”, programa que començava al cap d’un parell d’hores.