Futbol i política. De veritat estan separats?

Moltes són les veus que, encara, defenen que el futbol és una activitat que es desenvolupa en la seva totalitat al marge de la política. Un esport que es practica al marge del ring de lluita lliure dels hemicicles i, mai, un aparador on se situen els diferents polítics i des d’on, també, exerceixen la publicitària i propagandística tasca de governar i opositar.

Cada època té les seves eternes discussions. Abans ens preguntàvem: S’ha de separar religió i Estat? Vam arribar a la conclusió que era obvi. Ara, submergits en un dubte de si el que realment està passant és que hi ha una intromissió dels personatges i problemes polítics dins el món del futbol, el carrer es pregunta: Viuen separats o conviuen, esport i política? S’utilitza com a escenari polític l’escenari esportiu? És clar! És dolent? Això cadascú.

L’exemple més clar i contundent al respecte d’aquesta qüestió és la final de la Copa del Rei que es jugarà el pròxim dimecres 13 de maig a València. El Futbol Club Barcelona és una entitat que a més d’esportiva sosté dins el seu ideari una catalanitat i un sentiment nacionalista difícilment allunyat de la percepció política d’aquests mateixos conceptes. De la seva banda, el rival del Barça a la final, l’Athlètic Club de Bilbao, és una entitat que, amb èxit, només té en plantilla a jugadors de sang basca. És un equip que s’ha mantingut anys i anys a la Primera Divisió espanyola amb jugadors d’ascendència basca, amb un sentiment de país i un patriotisme vers la seva terra espectacular. Un nacionalisme, més i tot que el del Barça, que viu i juga a futbol, però picant l’ullet a la seva llar, el seu país. Les aficions, per tant, no escapen d’aquesta ideologia. El sentiment nacionalista de molts culers no amaga el sentiment polític. És clar que el més important és el futbol (a més de la resta de categories esportives que porten el mateix nom), però a ningú no se li escapa veure l’ombra política que es desprèn de la casa blaugrana, al igual que de l’evident perfil nacionalista de l’Athlètic.

Dit això, imaginem la grada de Mestalla (estadi on es disputarà la final de la Copa del Rei). Imaginem la sortida del Rei a la llotja saludant a una afició. Qui xiula? Perquè criden “Visca la República!! Fóra (eufemisme) el Borbó!”. No els estranyi que la grada de Mestalla, vestida de blau-grana-blanc-i-vermell dóni l’esquena al monarca. El futbol i la política no es barrejen? Jo diria que sí. En tot cas, esperem a veure la rebuda de les dues aficions al monarca amb l’Himno Nacional sonant de fons.

No discutirem que tots, dic tots, veuran aquesta final amb ulls d’enamorat al futbol, ulls d’espectador esperant no veure repetida l’escena de ja fa 25 anys (alguns nonats llavors també ho sabem) i confiant que el millor equip del món s’endurà aquesta copa tant desitjada, tot i el rebutg cap a la figura que dóna nom al torneig i al trofeu.

Estat o religió. TV3 o Tele5. Parlar de diners a la taula. República o monarquia. Futbol o política. La majoria escollim les primeres opcions, però sempre, sempre respectem les segones.

"A lo largo de los últimos años he digerido mucho cine"

Txiki Blasi es un amante del arte. Su vocación por el cine se remite a su infancia, pero es el mayor de sus objetivos. Estudiante de primer curso de Historia del Arte no pierde de vista la gran pantalla y recoge conocimientos para, tal vez algun día, dirigir un largometraje propio.

¿Cómo definiría su vocación por el cine?

Mi pasión por el cine surgió porque soy observador por naturaleza. Desde hace muchos años he querido ser director de cine. Siempre que tengo tiempo llevo a cabo alguno de mis proyectos. Suelo planificar muchas historias, se me ocurren ideas, personajes, etc. Todo eso lo voy escribiendo, tejiendo, y un día, con tiempo y con amigos que me ayuden, lo grabo.

Explíqueme alguno de esos proyectos.

‘Open Case. The night isn’t over’ fue uno de mis primeros cortos. Se me ocurrió una idea para una historia policial y entre mi hermano y yo rodamos en una noche y lo editamos. Fue una pasada. La verdad es que, aunque siempre veo muchos defectos, el resultado final me suele gustar, y eso me motiva para hacer otras historias.

¿Actualmente tiene alguna idea entre manos?

No. La mayor parte de mi tiempo me la quitan los estudios. La carrera de Historia del Arte requiere mucho tiempo, pero estoy ganando un bagaje cultural que me servirá seguro a la hora de pensar y planificar nuevos proyectos, así como a entender mejor el mundo del cine. De todas formas nunca dejo de pensar en historias nuevas, pero materializarlas requiere tiempo. El último corto que grabé fue para el aniversario de una amiga, la verdad que fue algo un poco surrealista y muy improvisado pero estuvo bastante bien. Pero proyectos pensados y planificados hace bastantes meses que no.

Y cuales son sus objetivos ahora mismo?

Mi objetivo es plasmar mis propias vivencias personales en historias que las reflejen. Me explico, no voy a mostrar la psicología de un personaje del cual no tengo ninguna referencia. Es muy fácil aceptar un personaje arquetípico, con una personalidad artificial, y eso es caer en el error. Creo que el cine y la literatura en general deben ser coherentes y profundizar en el comportamiento humano y mostrar con naturalidad las consecuencias de sus actos.

¿Quién es su referente en el mundo del cine?

En mi adolescencia siempre fue Steven Spielberg. Me marcó profundamente, todas sus películas, series, etc. Es increíble la técnica y los detalles, la manera de dirigir, la realización y el carácter de este director. ‘La guerra de los mundos’, ‘Indiana Jones’, ‘Hermanos de sangre’, etc. son verdaderas obras maestras, cada una con sus peculiaridades y todas de una calidad excepcional. La forma que tengo de grabar, de ver y entender el cine, en gran parte se la debo a él, es un verdadero maestro. Pero a lo largo de los últimos años he digerido mucho cine, muchas películas, y como referentes de cineastas consumados también encontraríamos a Chaplin, los hermanos Coen y Julio Médem, aunque faltan muchos por nombrar.

Será difícil llegar hasta ese nivel

Muchísimo (rie). Piensa que para alcanzar tales niveles se requieren muchísimos medios, dinero, personas que te avalen, grandes grupos de trabajo, etc. De todos modos lo más importante en esta vida no es el éxito profesional. Poder hacer lo que a mi me gusta sería suficiente, aunque si eso viene acompañado del éxito...¡bienvenido sea!

Tengo entendido que también le gusta la música

Me encanta el piano. Es la otra afición que tengo. Hacer canciones a las cuales les atribuyo una escena o una acción concreta. Todo me remite al cine. Creo que gracias a la música he tenido grandes ideas que creo que con los medios suficientes podrían funcionar. La música es una herramienta muy expresiva y dominarla me ayudará mucho a lo largo de mi vida. Expresar, narrar, hacer sentir al espectador, con las imágenes se puede conseguir, pero la música refuerza esas imágenes y las dota de un valor expresivo brutal. Asimismo, no descartaría la opción de dedicarme a realizar videoclips para grupos de rock alternativo.

No se decanta por los superventas, veo.

La música pop contemporánea no tiene sus bases puestas en la música, sino en el dinero. Yo busco hacer un producto sincero, que realmente facilite la conexión entre el artista y el espectador, sin intermediarios.

¿Qué grupos musicales le han marcado más?

Coldplay y U2 son sobretodo los grupos que más me han marcado. La música de Coldplay me vuelve loco y tocar sus canciones me apasiona. Muchas de mis canciones tienen una influencia poderosísima de este grupo. Pero la influencia más íntima no viene de ellos, sino de Freddie Mercury. Ya desde la infancia me dejo huella.


Volviendo al cine, ¿cómo ve su futuro, teniendo en cuenta lo difíciles que están las cosas y el largo recorrido que queda por hacer hasta llegar a la dirección de cine?

Muy incierto. La verdad es que antes me preocupaba mucho mi futuro, lo que ocurriera dentro de unos años con mi vida. Ahora la filosofía ha cambiado. Disfruto de mis estudios, hago cine cuando puedo y si puedo permitírmelo estudiaré cine y me dedicaré a ello. De momento me dedico a vivir en el presente. La sensación de hacer lo que me gusta, cuando puedo, sin agobios, con los pocos medios que tengo y muchos amigos dispuestos a colaborar me da una paz increíble. Lo cierto es que mi futuro es incierto, pero esa incerteza no me angustia, para nada.

Muchas gracias por su tiempo y mucha suerte

Ha sido un placer.

Una bona manera de començar el dia: Nikodemo

Niko i Raul Escolano, els dos fundadors de Nikodemo, han posat sobre la taula a l’aula 201 de Blanquerna, i només per als estudiants de Blanquerna, tota la seva trajectòria professional i gran part de les seves creacions d’animació. Un ambient molt distès (tot i ser les deu del matí), bromes constants dels conferenciants, molt d’interès per part del públic universitari i admiració cap a aquestes dues figures de les produccions on line, han contribuït a que la conferència, a banda d’ensenyar moltes coses als assistents, hagi entretingut de valent al llarg de les dues hores que ha durat la sessió. Niko, amb una actitud sempre irònica i Raúl, que no se sabia mai si parlava seriosament o en broma, han repassat la seva trajectòria professional, sempre vinculada al fenomen Internet. ‘Sabías lo qué?’, és dels primers encàrrecs que van tenir, ja fa molts anys, i ‘La crisis mutante’, la seva primera pel·lícula d’animació, han estat els encarregats d’omplir la primera hora de xerrada d’humor, surrealisme i bromes. En canvi, la segona hora s’ha basat només en el que ha estat la seva creació més important: ‘Cálico Electrónico’. Aquest és un superheroi, que va néixer ja fa cinc anys i que en qüestió de mesos va arrasar en nombre de visites a la xarxa. Niko explicava com es van emocionar quan van veure la boníssima acollida que va tenir el seu ‘Càlico’.

Sota el títol de ‘L’èxit de les produccions on line’ els joves conferenciants han parlat de la importància del fenomen Internet a l’hora de donar-se a conéixer. ‘La meva mare sempre diu que tot el que surt per la tele o per la ràdio és veritat’ –explicava en Niko amb to irònic- així que si surt per Internet per força ha de ser veritat. Així emmarcava la seva explicació de com es viu i navega per la xarxa, on recordem, que a banda d’informació també ens poden pendre el pèl. Per sort, Nikodemo es dedica a fer humor. Animacions nascudes per entretenir, amb altíssimes càrregues d’humor i absurds diversos, que els han convertit, en qüestió de pocs anys, en un referent a la xarxa i entre el col·lectiu dels animadors gràfics.

En acabar les dues hores de xerrada (de fet mitja hora de xerrada, perquè la resta ha estat dedicada a visionar la majoria dels seus treballs), la sensació era força extranya. L’ambient no havia estat el d’una conferència. Aquella estona tant agradable que haviem passat amb en Niko i en Raul no havia estat res més que això: una bona manera de començar el dia.

La Duda

‘La Duda’ és l’adaptació que John Patrick Shanley fa del seu propi text teatral. El reciclatge d’un text de teatre al cinema corre sempre el perill de veure`s massa carregat, de no saber traduir la peça al llenguatge que li pertoca i per al mitjà pel qual es difondrà. En aquest cas, Shanley ho ha aconseguit. Una magnífica adaptació i un repartiment d’actors excepcional dóna vida a una història, tant emotiva com controvertida, ambientada a la dècada dels seixanta al Bronx.
La senzillesa del llenguatge és qui dóna vida i credibilitat a la pel•lícula. Carregada de detalls, ‘La Duda’ mostra una cara oculta de l’ésser humà, aquell al qual ningú s’hi vol assemblar. Aquest és el paper interpretat per la magnífica Maryl Streep (Sor Aloysius). El paper de l’actriu dóna vida i sentit al títol de l’obra. A partir d’una lleugera sospita i gràcies al caràcter obsessiu de la protagonista, aquesta inicia una campanya de desprestigi cap al mossèn de l’escola, al qual acusa de pederàstia. Philip Seymour Hoffman, que encarna el paper del mossèn aconsegueix mantenir la tensió al llarg de tot el film. Durant els 104 minuts que dura el llarg metratge, l’espectador estima, odia, es posa nerviós, etc., sempre amb el dubte de si realment el mossèn és o no un pederasta. Hoffman demostra amb una actuació sublim, la capacitat que té de generar confusió en els espectadors. També és destacable l’actuació de Amy Adams, que rodejada d’aquests dos monstres de la interpretació, encarna la monja novell innocent, plena de bones intencions. El paper d’Amy Adams és fonamental. Ella és la veu de l’espectador dins la pel•lícula. És un element neutral que lluita contra dos factors clau en el desenvolupament de la història: manté un debat interior, que no s’acaba de decidir, sobre la presumpció de pederàstia per part del mossèn i sobre la credibilitat dels arguments de sor Aloysius. Aquest debat és idèntic al que mantenen els espectadors al llarg de tota la pel•lícula. A més, exerceix el paper de mitjancera i ajuda a mantenir el fil argumental de la història.
A nivell de realització és, també, una obra mestra. No s’ha pecat de sobrecarregar les escenes, de caure en convencionalismes, sinó a l’inrevés. A ‘La Duda’ res no és gratuït. Shanley trenca la norma i no fa una pel•lícula convencional, sinó que gràcies al tractament del color, a través d’alguns plans més diagonals i sota l’excel•lent actuació dels personatges encarregats de donar vida i sentit a la història, accentua la sensació d’angoixa ajuda a crear tensió. Al final el dubte es manté. Mai no sabrem què és el que realment va passar però, igual que sor Aloysius, no podrem evitar la temptació d’especular.

"Vidente" Boluda

Després de l’empat a Sevilla contra el Betis (2-2) i la derrota davant de l’Espanyol a casa (1-2), el Barça afronta ara el repte europeu de superar en dues fases a un equip intractable en lliga francesa: L’Olympique de Lyon. Com era d’esperar, el Reial Madrid i la seva premsa han buscat desestabilitzar l’entitat blaugrana, després d’aquesta retallada de cinc punts, que els situa a “només” set punts del primer classificat. ‘Claro que hay Liga’ replicaven alguns d’allà, minuts després de la derrota al Camp Nou davant els pericos. El seu Madrid havia apallissat un Betis sense un guió clar i contundent. Tot i ser una distància de set punts, els blancs ja veuen a prop el trofeu lliguer, la premsa pronostica crisi de vestidor, volen crucificar Eto’o per les desafortunades declaracions ja aclarides i encara publiciten el circ de la presidència, Vicente Boluda, que pronostica un 3-0 davant el Liverpool en Lliga de Campions. Ja fan bé els amics de Crackòvia en dibuixar el president no electe com un triunfalista, sempre abans d’hora. Des de Barcelona segurament molts li fariem allò de “Balam bam bú!” si se’ns donés la oportunitat. I com diria un altre vell conegut: Ah! Alerta! El Madrid té bon equip, però aviam si endevinen: qui mana actualment a la Lliga? Els donaré una pista. El Madrid no. Qui està manant a Europa? El Madrid, tampoc. Per tant, no estaria de més que el seu president es comportés com a tal, tot i que sap que a final de temporada ja no hi serà, tot i que li importa ben poc l’entitat, tot i que no sap què vol dir la paraula silenci. El Madrid té equip per guanyar al Liverpool, sense Gerrard, però no oblidem qui és el Liverpool. No fa falta dir res més, com també diria la imitació latriana de Bernardo Schuster. Ja veurem qui es menja el tres a zero.

Pel que fa al Barça, millor no especular. Tots el veiem capaç de guanyar l’Olympique a domicili, sabem del potencial ofensiu de l’equip culer. Tothom sap qui té el millor equip del món però, les notícies surten sempre després de produit l’esdeveniment, mai abans. Per això convé esperar. El Barça ha de guanyar, però això, de moment és feina d’en Pep i dels jugadors. En cap cas de Boluda ni, de moment, dels periodistes esportius. No hase falta desir nada más.