Prou retallades !


Desenes de milers de persones es van manifestar el passat dia 14 a Barcelona en contra de les retallades en polítiques socials anunciades pel Govern de la Generalitat dins del seu programa de contenció del dèficit. Aquesta manifestació va superar la de l'ultima cita dels treballadors, el Primer de maig. 
Molts catalans troben que aquestes retallades sembla que siguin les solucions per sortir de la crisi, com a conseqüència a una setmana de les eleccions municipals els ciutadans van decidir manifestar-se en contra d'aquestes. Els manifestants estaven units per una sola idea: la sortida de la crisi no toleren que es fes a partir de les retallades a l'ensenyament public ni la liquidació d'un sistema nacional de salut eficient. 
D'aquesta manifestació cal destacar com famílies amb nens petits i bebès van acompanyar al personal sanitari, mestres, funcionaris diversos i sindicalistes. La gent anava amb sigles sindicals, bates blanques, samarretes grogues pels col.legis i taronges pels concertats.

Per altra banda, es van veure poca diversitat de banderes dels partits. Algunes del PSC i del PSUC, en canvi, si que cridaven més l'atenció pancartes de ICV i ERC. Sobre les pancartes moltes eren dirigides cap l'alcalde Hereu i l'Escarp, d'altres més genèriques com: "aixo es un atracament", un pancarta gegant amb un globus blanc "ningú pot retallar el teu futur", "contra les reformes que retallen els drets. Altre sindicalisme és necessari", entre d'altres. Gairebé al final de la Via Laitena hi havia una pancarta que ocupava de llarg més de tres balcons seguits per uns 5 metres d'ample que ficava el següent: "La Banca, La Patrona, Els Polítics, CCOO i UGT, Ala Merda! Ara ens toca a nosaltres, junts ho podem fer!". Cridava l'atenció entre tots els manifestats que aplaudien al passar i aixecar el cap per llegir que hi ficava. Hi ha haver alguna que altre baralla pel que fa les diferents opinions polítiques de la gent que defensaven o no el que la pancarta hi deia.

L'únic polític que va estar present va ser l'ecologista Joan Herrera, al costat del seu alcaldable barcelonès, Ricard Gomà. 
La pròxima manifestació serà el pròxim dia 27 d'aquest mes a Colon a les cinc de la tarda.

Enllaços:

- vídeos

http://www.youtube.com/watch?v=JobE7OOPU48

http://www.youtube.com/watch?v=1i0BX0CijGo&feature=related

- reportatge fotogràfic

http://www.youtube.com/watch?v=YAXYt2lW-3o

Jordi Hereu presenta una campanya electoral propera i apetitosa

L´ alcaldable del PSC s´ ha reunit avui amb els botiguers del barri del Born per a proppsar noves possibilitat en l´ espai comercial

Avui dia 10 de maig, cinqué dia del programa electoral per a la nova alcaldia de Barcelona, Jordi Hereu, actual alcalde i candidat en aquestes pròximes eleccions. ha donat una xarrada sobre les perspectivas de futur del comerç, que ha tingut lloc al Mercat de Santa Caterina.

L´ acte s´ ha inciat a les 11, 30 hores del matí on l´ alcaldable ha arribat al Mercat de Santa Caterina, situat al barri del Born. Ha realitzat un passejada per tots els establiments, acompanyat dels compradors que es trobaven al comerç en aquell moment. Ha pogut prendre nota de diverses propostes en especial sobre el reduït tamany del magatzem, la rehabilitació del barri i la falta de comunicació i transport per a incentivar aquest espai tant atractiu i característic de la ciutat. El Senyor Hereu s´ ha mostrat molt proper a la gent i ha atès a totes les demandes mentre ha estat convidat a un café. Un cop finalitzada la visita al mercat, ha tingut lloc una roda de premsa en la qual ha presentat el seu projecte per els comerços i mercats de la ciutat, per a tal de aconseguir una format modern, dinàmic i actiu. En segon lloc, ha assegurat que promourà l´ activitat econòmica en els locals que estan actulament buits i iniciarà la remodelació dels mercats dels barris de Gràcia, Sant Andreu i Vall d´ Hebron.

Per últim ha promès que el Mercat de Santa Caterina esdevindrà un punt emblemàtic amb la seva candidatura, ja que en ell es desenvoluparan actes de tot tipus, serà la nova imatge del Nadal 2012 i tindrà lloc la concentració del Festival de la llum del mateix any. Els comerciants s´ han mostrat molt satisfets amb les intervencions de l´ alcalde, però tot i així han sorprès algunes reaccions. La majoria de les queixes han estat origindes per la manca d´ interés en l´opinió dels comerciants sobre el mercat, ja que aquests reclamen que només es te en compte la veu de l´ Ajuntament.

Crónica de como a veces la realidad supera a la ficción

Como cada tarde después de la universidad, volvía en tren a casa. Ese día llevaba conmigo un libro que no podía ser más adecuado para lo que estaba a punto de sucederme: Extraños en un tren, de Patricia Highsmith. Estaba yo enfrascada en uno de sus más obsesivos pasajes cuando alguien dejó caer un maletín sobre el asiento de mi izquierda, golpeándome sin querer el brazo. Levanté la vista y un hombre robusto, elegante e impecablemente trajeado, se apresuró a disculparse educadamente. Poco después llegó otro hombre y tomó asiento delante de mí. Era moreno, llevaba una gorra de España y estaba bastante sudado. El hombre del traje lo miró, y para mi sorpresa, le dijo al de la gorra que si no podía sentarse en otro sitio. Éste obviamente se ofendió y los dos hombres empezaron a discutir y a insultarse mutuamente. “Amargado, que te creías que era un inmigrante”, decía el de la gorra. “Facha, que eres un facha. La señorita estaba tan tranquila leyendo y has tenido que venir a molestar”, decía el otro. A cada frase la conversación me parecía más ridícula e inverosímil, y yo empezaba a sentirme incómoda entre aquellos dos hombres, que ciertamente, no parecían estar muy bien de la cabeza. Pero lo peor estaba por llegar. De repente, en medio de los insultos, el hombre trajeado metió la mano en su chaqueta y juró que pensé que iba a sacar un arma. Pero sacó un carnet y se lo mostró al de la gorra. “Te voy a detener”. No pude ver de qué era el carnet, pero al hombre moreno no pareció hacerle mucha gracia. “Vamos, no me jodas. No puedes detenerme, no tienes ningún motivo”. Yo ya no daba crédito a lo que veía. Entonces, el de la gorra sacó una cámara y dijo que iba “a grabarlo a él y a todo el vagón, porque eso no se podía hacer”. El hombre trajeado se levantó y le dio un golpe a la cámara. El otro se indignó y se levantó. Ahora sí que estaba asustada. Los dos hombres intentaban alcanzarse, pero unos cuantos pasajeros se habían levantado ya y los estaban separando. Un hombre con una camiseta de AC/DC llamó al del traje des del final del vagón, y le dijo que “ahora lo solucionarían con unos amigos, que lo acompañara”. El del traje salió del vagón y me di cuenta de que el tren estaba parado. “Atención señores viajeros, les informamos que el tren se encuentra detenido por alteración del orden público”, dijo el altavoz al cabo de poco. El hombre de la gorra se había vuelta sentar delante de mí y hablaba con su madre, que por una razón que aún no entiendo estaba unos asientos más allá. Unos minutos después, unos cinco vigilantes de seguridad entraron al vagón y le pidieron que los acompañara. Él se negó a salir. “Ha sido el hombre este, que está amargado y la ha tomado con migo. Esta chica lo ha oído todo. Preguntadle a ella”, dijo. Los de seguridad me dijeron que si podía bajar. Yo no quería, pero todo el mundo me estaba mirando y me sentía muy incómoda. Me dijeron que el tren esperaría así que bajé. Un policía se me acercó y le expliqué lo que había pasado. Y mientras, vi como el tren se alejaba, dejándome a mí en el andén de la estación de Gavá, con el de la gorra y su madre. Los de seguridad se fueron y me dejaron a solas con ellos. La madre en seguida se me acercó, y alargándome una Biblia en miniatura me dio las gracias por haberlos ayudado, que si no fuera por mí su hijo estaría en la cárcel. “Todo esto estaba preparado. Ya me mataron a un hijo, lo obligaron a tirarse a la vía, y ahora querían acabar con este”. La verdad es que yo estaba un poco aturdida y nada me iba a sorprender a estas alturas. “Iban a acabar conmigo, dijo él”. Le dije a ella que no necesitaba la Biblia y me puse los cascos, intentando que me dejaran tranquila. Cuando al fin cogí el siguiente tren y llegué a casa no comprendía nada de lo que había pasado. Sigo sin entender qué paso... y sé que suena a cuento chino, pero a veces la realidad supera a la ficción, y a veces dos hombres que no están del todo en sus cabales se juntan y nada de lo que pasa a partir de entonces tiene sentido.

Gaudí dins la pupil·la japonesa

Dins el cicle de conferències “Interrelació de cultures” a l’Ateneu Barcelonès que aquest 2011 fa 150 anys, Menene Gras, directora de la Casa Àsia tant a Madrid com a Barcelona i crítrica d’art, comissària i professora d’estètica de la Universitat de Barcelona, ha volgut donar una mirada més pròxima sobre la cultura japonesa a una xerrada que duia com a nom “Japó-Catalunya mirades creuades”.

Segons Gras “vivim en una interrelació de cultures al món, una realitat intercultural per tal de promoure el coneixement mutu” i és que tal i com matisa la ponent, existèixen diferències entre multiculturalitat i interculturalitat; i és que mentre que la primera tan sols exposa les diferents cultures que podem trobar al món, la segona parla d’una fusió, comprensió i acceptació d’aquestes, entenent així que dues cultures no viuen aïllades sinó interrelacionades.

Tal i com argumenta la conferenciant, Barcelona i en aquest cas la Casa Àsia actuen com a pont entre la societat asiàtica. A més a més, parla d’”una estructura mental i increïble compenetració mútua entre japonesos i catalans”. I és que els ciutadans nipons han estat des de sempre molt interessats en les rutes modernistes de la mà de Gaudí que ofereix la ciutat comtal “els japonesos busquen dialogar amb l’artista català, perquè s’hi identifiquen fermament”. Tot i això però, “la literatura hi té un paper molt important, perquè a nosaltres ens agraden llibres de Murakami i això vol dir que ens identifiquem amb aquests personatges”.

L’any passat, al 2010, dedicat a Akira Kurosawa, van voler també aproximar el cinema japonès a la cultura occidental oferint un cicle de conferències i projeccions del director, que fou possible gràcies a la col•laboració de la UB i la Casa Àsia.
Tant a la Xina, com a la Índia i al Japó existeixen Instituts Cervantes, però cap que promogui únicament i exclusiva la cultura catalana, segons explica Menene Gras “tot i això, els tres Instituts estan dirigits per catalans”.

D’un bany a Wembley

Érem conscients que aquell dia, tres de maig del 2011, seria una data significativa per a tots els catalans. Representava el dia mundial de la Llibertat de Premsa, que en el cas de Catalunya aquest concepte va trigar a agafar relleu; el dia en què es publicava el primer exemplar – esperem que per molts anys més – de La Vanguardia en català, diari de referència i fundat a Barcelona; el dia en què les portades de tots els rotatius també passarien a la història encapçalades per titulars com “Bin Laden al seu testament: Vengeu-me”(La Vanguardia), “EE UU liquida a Bin Laden” (El País) o “El món després de Bin Laden” (ARA). Però ningú sabia del cert si aquella mateixa matinada hauria de comprar els bitllets camí a Wembley o no. Ningú sabia que aquella nit es desfermaria de passió a Canaletes. Que aquella nit, la semifinals de Champions entre el Barça i el Madrid, en definitiva, cauria un bany i no tan sols futbolístic.

Les 19.15 hores. Sortim del pis de la Diagonal amb Numància, jo i tres nois més, en direcció al Camp Nou. El trajecte fins l’estadi sol tenir una durada de quinze minuts a peu. Però aquell vespre és etern, i el camí va ser gairebé d’una hora i cinc minuts. El temporal ens havia impedit d’anar avançant de forma ràpida. Les nostres cares llargues parlen per sí soles, no pronunciem ni un mot fins trobar-nos al passeig motero de davant La Masia. Ho fem possiblement per l’ambient culé que ja s’hi respira o perquè, després d’anar especulant individualment cap a on s’orientava el mal temporal, confiem en què aquesta pluja aviat s’extingirà. Un cop arribats a les portes del camp, ens dividim en dos grups. Els altres dos privilegiats es dirigeixen cap a la boca que desemboca a Tribuna i el meu germà i jo, nerviosament, ens refugiem dins l’estadi ascendint les escales mentre de fons sentim el so apocat de la pluja. Fem una trucada breu, intranquil·la i de disgust. No veiem punt i final d’aquella turmenta. Davant la boca 531, tothom guarda silenci i aprofita per menjar-se l’entrepà ja que, en un moment com aquest, tems un partit dur on el frankfurt et resultaria una mena de pilota indigesta.

Bé, ja som asseguts. El mosaic “GRÀCIES EQUIP” al nostre davant. Desviem la mirada cap a l’entorn, i veiem estrangers que s’han quedat sense seient. Aquí hi ha més persones de les que poden cabre, penso per dins. “Quantes entrades hauran falsificat aquests dies. No m’ho vull ni imaginar”, em respon ell intuïtivament. Té raó. Gairebé cinquanta persones han de seguir el partit des de les escales i resulta sospitós. L’àrbitre xiula, quan de sobte m’adono que el meu voltant ja es troba dempeus. Els nervis em poden, em trobo absent de tot, però m’aixeco. Confiem en ells. Ens en deuen una, i Mourinho també. No recordo pitjor derrota que la de l’any passat contra l’Inter de Mou. Però ara no és moment per pensar-hi.

Acaba la primera part i seguim sense veure cap gol. No en falten d’ocasions per part de l’equip blaugrana. El Reial Madrid ni veu pilota. Segon disgust: segon bany de la nit. Torna a ploure quan estem a mitja part, el moment idoni per anar als serveis o a pagar la segona cervesa. Comença la segona meitat, i es respira tensió. Serà un final complicat. Don Pedrito marca. En menys de deu minuts encaixem el dolorós gol de Marcelo. El públic està enfredolit. Però Guardiola no espera gaire minuts per fer l’habitual gest amb els braços d’ “animeu afició!”. El públic es torna a bolcar al camp. El Barça, sincerament, està dirigint una lliçó de futbol. Finalment, arriba el moment àlgid de la nit: l’Abi a punt de sortir al terreny de joc, a canvi de Puyol, el principal pilar de la defensa blaugrana de la nit. Sense menysprear a Piqué, o Mascherano, o altres com Xavi, el cervell del Barça, o Iniesta, i Messi, i Pedro, i Villa.... La llista és eterna, i ells són eterns.

L’àrbitre ha xiulat el final. No s’ha guanyat, però el Barça ha passat la mà per la cara del Reial Madrid. Està clar que el càntic de la nit ha estat el polèmic “Porqué?” de Mourinho. Càntic que no ha predominat, però, per sobre dels Oooooo...le! de cada toc de pilota del Barça. L’afició s’ha entregat als jugadors, i a la inversa. Ens en devien una i, definitivament, “aquests no fallen”. Som-hi cap a Wembley.

Manifestación contra la dictadura y por la libertad en Siria

A les cinco en punto de la tarde empezó la manifestación en Plaza de Cataluña con unos 50 asistentes. Con la cantidad de gente que siempre hay en el centro de la plaza parece que pasasen desapercibidos. Mucha gente árabe y pocos catalanes. Media hora más tarde llegaban algunos medios y algún que otro fotógrafo para cubrir el acto, y poco a poco iba aumentando el numero de manifestantes hasta llegar a unos 100.

Carteles escritos en árabe y en catalán pidiendo paz y libertad, fotografías y dibujos que representaban las revueltas. Pancartas y carteles que decían: Democracias árabes,ya. Siria, S.O.S., Free Siria Now, Prou a la masacre de Siria.

“El pueblo unido jamas sera vencido” decían los manifestantes y comenzaron a levantar las pancartas delante de una manifestante con un megáfono haciendo que repitiesen lo que el decía.

Según los agentes de policía la manifestación que tomo rumo hacia les Rambles donde habían más de 100 manifestantes que pudieron tomar el paso hasta llegar a la calle Ferran sin ningún problema. Dos agentes les acompañaban por delante, apartando a algún que otro turista despistado. Una vez llegada a la calle Ferran, un coche de mossos iba por delante de la manifestación y otra por detrás hasta llegar a la plaza Sant Jaume a las seis y media. Delante de Palacio de Congresos una fila de Policías acorralaba la entrada al Palacio. Al rededor de los manifestantes los turistas contemplaban y hacían fotografías del acto. De repente delante del Palacio de Congresos comenzó a salir gente bien vestida, una boda. Uno de los asistentes pidió al manifestante del megáfono que por favor se aparten para dejar pasar a los novios. Sin ningún inconveniente, los manifestantes se echaron hacia atrás y felicitaron a los novios.

“Visca Catalunya” decían los manifestantes. A las siete dieron un pequeño discurso dirigiéndose a todos los catalanes, sirios, árabes y musulmanes, hombres, mujeres y niños que había allí.

Hablaron de la próxima manifestación que seria el día 6 de marzo para “ver mas sirios y árabes, estas actuaciones nos unen” y sobretodo para ganar la sensibilidad de todos los catalanes y darles las gracias. Para ellos ha sido muy importante esta manifestación para expresar su opinión y dar gracias también a los policías a ayudarles a hacer posible esta manifestación sin ningún imprevisto.

Enlace REPORTAJE FOTOGRÁFICO

http://www.youtube.com/watch?v=yOkvE-5-yeE

L'actitud dels més petits

Per la manera com començaven a baixar les escales del Palau Sant Jordi que els portarien al seu seient, ja sabies com es sentien. Els dinosaures que a ells tant els hi agrada no es veuen cada dia i aquesta era una setmana especial. L’espectacle “Walking with dinosaurs” portava des de dimecres instal·lat a Barcelona despertant emocions a tort i a dret per als petits (i alguns grans també) de les cases barcelonines.

Hi havia un tipus d’actitud que mantenien la majoria de nens d’expectació nerviosa. “Mama, quant falta per a que comenci? Has sentit aquest soroll? Serà que els dinosaures estan darrere l’escenari lligats amb cadenes. Creus que es barallaran entre ells? De quina mida són?”. Tenien tantes ganes com nervis. Només esperaven poder veure tots els seus dinosaures preferits i amb la major mida possible. “Has vist el Tyrannosaurus rex quines dents tenia? I que fort cridava?” Després de la funció els nens continuaven amb les seves coses. No els hi importava gaire (per no dir gens) la història que els acabava d’explicar el protagonista, ells havien vingut a veure el màxim nombre de dinosaures possibles. Si haguessin sortit un per un com en una desfilada de moda per ells també els hi hagués estat bé.

Però no només hi havia els ansiosos, també n’hi havia molts d’atemorits. “Una altra vegada el mateix, vas prometre que no tindries por com a l’altre espectacle i ara ja hi tornem a ser”. Mentrestant, el nen plorava i intentava convèncer el pare per seure unes cadires més amunt per si de cas el dinosaure arribava en aquella alçada que els havia tocat. “No fan tanta por oi?” Durant l’obra el nen ja s’estava auto convencent però continuava amb les mans a les orelles o als ulls i ben a prop del seu pare per si de cas sorgia un imprevist d’última hora.

Al cap i a la fi, va donar igual quina actitud tinguessin els nens abans de l’obra perquè quan aquesta va acabar tots sortien amb un somriure a la cara i comentant amb els seus pares tot el que acabaven de veure. Ells, els pares, sí que van mantenir una actitud comuna en tot l’espectacle. “Si que hi ha poca gent. Podríem haver agafat les entrades més avall”. Ells eren el públic resignat.

L’obsessió de l’Espanyol: el Barça

No ha pogut ser. El FC Barcelona va guanyar a l’Internazionale de Mourinho per un gol a zero, però aquesta victòria va ser insuficient per poder passar a la final de la Champions, que es jugarà el 22 de maig a l’estadi Santiago Bernabéu. Aquesta no classificació del Barça va alegrar a molta gent. Apart dels seguidors del Reial Madrid, l’afició de l’Espanyol es va mostrar eufòrica en el partit de dissabte al vespre quan el seu equip disputava un encontre amb el València. En el minut u de partit els seguidors més radicals, coneguts com a Corba Jove, van animar al públic amb diversos càntics irrespectuosos contra el Barça. Aquesta cridòria es va anar repetint al llarg del partit, ja que quan no animaven al seus insultaven a l’altre equip de la ciutat comtal.

L’esclat d’alegria dels assistents allà presents es va produir al minut quinze de partit, aproximadament, quan la Corba Jove va mostrar tres enormes pancartes on es podia llegir, de manera molt clara, “Sí, sí, sí... No llegasteis ni a Rubí. Grazie Inter. L’altra Catalunya us ho agraeix”. Aquest intencionat suport a l’Inter va agradar, i molt, als seguidors pericos. Al veure les pancartes l’afició espanyolista va aplaudir i cridar, potser d’emoció o només d’alegria, o potser per tots dos sentiments, durant un minut. Aquesta eufòria era compartida: per una banda s’agraïa a la Corba que les ensenyés, i per l’altra també s’agraïa a l’equip italià per l’eliminació del Barça de la competició europea.

L’Espanyol té un greu problema. En comptes d’estar pendent del seu equip, per salvar la categoria o per intentar entrar en zona UEFA, l’única cosa que el preocupa i motiva és el Barça. Sobretot, les seves derrotes. Si el seu únic maldecap és l’equip blaugrana, l’Espanyol no podrà assolir mai posicions més altes de la classificació, perquè el seu pensament estarà focalitzat en un altre equip i no en el seu joc. D’acord que hi ha una gran rivalitat entre els dos clubs, però el que no poden fer els seguidors pericos és insultar al Barça, amb els seus càntics, a cada partit que es juga a Cornellà- El Prat. Constantment es produeixen agressions verbal al seu club rival i això comporta que els jugadors, que haurien de ser aliens al que succeeix a les graderies, s’amarin d’aquest ambient. Aleshores, al públic li dóna la sensació que l’únic partit on s’hi deixaran la pell serà en els derbis que es disputin al seu nou estadi.

L’altra pancarta que es va poder veure al tram final del partit va ser una dura crítica contra Alfred Bosch, coordinador de l’àrea d’Història i Pensament Contemporani del Departament de Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya, a causa del seu escrit al diari Avui+ menyspreant al club i, de retruc, als seus afeccionats. Per aquest motiu, la Corba Jove va mostrar la pancarta “Alfred Bosch: ladras, luego existimos. Orgullosamente pericos”. Aquesta mostra de sentiment també va estar acompanyada d’aplaudiments, però seguidament, aquest sector radical va tornar a carregar contra el Barça. I l’afició va tornar a embogir. L’única cosa que els va fer callar van ser els dos gols de Zigic del València quan només quedaven quinze minuts pel final del partit. Aleshores, la gent es va enfadar i va començar a desfilar per les escales per abandonar l’estadi.

Al migdia, arròs i alegria

El passat cap de setmana va ser la Festa Major dels Sants Màrtirs de Vilassar de Dalt. Entre totes les celebracions n’hi ha una en la que tot bon vilassarenc no pot faltar: l’arrosada popular. Aquesta consisteix en l’elaboració i repartiment d’arròs a la paella de forma gratuïta a tots els assistents. No és tan sols una altra manera de celebrar la festivitat que omple el poble durant aquestes dates, sinó que també és un acte social en el que la gent es troba amb tota aquella gent que no veu normalment.

A primera hora del matí del dissabte, es podien observar com s’aixecaven diverses casetes de roba que venien tot tipus de productes artesanals. Una mica més enllà, mitja dotzena de persones preparaven una paella digna de ser la protagonista d’un anunci de rentavaixelles. Mica en mica, la gent anava arribant al parc central del poble, on també s’havien preparat activitats per als més petits. Els avis més atrevits es posaven en parelles per a ballar al ritme de la música que la ràdio local emetia en directe des d’una banda de l’esplanada. L’ambient de festivitat era evident, però la gent cada vegada es trobava més impacient. Impacient per a tastar un dels plats d’aquella enorme paella.

Però l’espera va valer la pena. Dues hores més tard del migdia, la música va parar per a deixar pas al dinar. Va ser llavors quant una allau de gent sorgida de tots els racons va aparèixer al mig del parc formant una fila que s’allargava cada segon que passava. Les dones, durant l’espera, aprofitava per explicar les últimes novetats de les seves vides o les dels seus familiars. Els homes, en canvi, preferien discutir sobre l’alineació que Guardiola utilitzaria en el partit de la tarda.

Una vegada tothom es va haver entaulat, va aparèixer un grup de joves que no va haver d’esperar per tal d’agafar el seu plat. Eren aquells que encara no havien anat a casa des de la nit anterior. Aquells que aprofitaven els seus últims esforços per menjar alguna cosa abans d’anar a dormir. D’alguna manera a les taules es va començar a parlar d’aquest grup de joves, mentre ells menjaven com si s’hagués d’acabar el món. Però en realitat el que sentien era una enveja sana i una certa identificació en el passat.

Són diades com aquestes en les que encara és possible reunir des del més petit fins al més gran, creant un ambient d’entusiasme i d’unió impossibles en un dia normal.

La voz de RAC 1

La sala 406 de la Facultad de Comunicación Blanquerna contaba ayer con la presencia de Josep Maria Pou, periodista deportivo y presentador del programa Tu diràs en RAC 1. Los estudiantes se apretujaban, ávidos, en la pequeña clase para dialogar con el famoso retransmisor de los partidos del Barça. El interés ha reunido a quince alumnos que cursan periodismo, junto a un ansioso infiltrado procedente de la carrera de publicidad.

En vez de realizar una conferencia informativa, Pou se ha sentado en círculo con sus oyentes y ha preferido hacer una charla informal. Las miradas de admiración eran perceptibles en las expresiones de los estudiantes, quienes se movían nerviosos en los asientos al ver a su ídolo profesional.

Pou ha comenzado explicando el proceso que debe seguirse para la preparación de un programa radiofónico. Ante la pregunta de uno de los asistentes, se ha esmerado en relatar los distintos pasos que se siguen a lo largo de una jornada. Sin embargo, ha resaltado que al retransmitir los directos de un partido nada puede prepararse: “Cuando empieza un partido, nadie sabe qué va a pasar, ni cómo se va a desarrollar”.

Además de centrarse en la radio como medio de comunicación, Pou ha asesorado a los estudiantes en cuestiones relacionadas con el mundo laboral. Desde el punto de vista profesional, les ha aconsejado sobre las prácticas periodísticas, recalcando claves importantes para destacar en la profesión; “Primero vais a dar mucho, después recibiréis. Así que, cuando os den una oportunidad, cogerla enseguida”:

Respondiendo a todos los estudiantes, que se interrumpían los unos a los otros para dialogar con el periodista, ha animado a cada uno de los oyentes a perseguir una meta, y a no rendirse ante los obstáculos. “En periodismo oiréis más no que sí, pero no renunciéis nunca a lo que queréis”, ha afirmado con contundencia. También ha contado algunas anécdotas biográficas que, además de ganarle la satisfacción de su público, le han servido para ejemplificar las dificultades laborales a las que debe enfrentarse un periodista.

La parte final de la charla ha girado en torno al papel de la mujer en el periodismo deportivo. Una fan de Pou ha mostrado su preocupación ante la ausencia del sexo femenino en las retransmisiones radiofónicas. “Si se tiene que escoger, los oyentes prefieren escuchar a un hombre relatando un partido del Barça que a una mujer, piensan que no tenemos ni idea”, ha argumentado la joven. Pero Pou ha devuelto la confianza a las futuras periodistas, animándolas a perseguir los sueños profesionales, y a estar dispuestas a competir en un mundo donde cualquier especialista de la comunicación lucha por despuntar: “Algún día tiene que llegar la primera mujer que narre en catalán una retransmisión del Barça por la radio. Y esta, puedes ser tú. Al menos inténtalo”.

Al terminar la tertulia, Pou se ha despedido cordialmente de sus oyentes. Todos permanecían callados, con los ojos brillantes de admiración hacia la voz que tantas noches les ha mantenido en vela desde RAC 1.

Del projecte final a la cua de l’atur

Dos anys després de la crisi que encara ara, i sembla que va per llarg, està afectant a tots els països, la situació de l’atur es desborda. I Espanya n’és el clar exemple. Fa un any, el ministre Corbacho va assegurar que l’Estat Espanyol no superaria la barrera dels quatre milions d’aturats. Doncs bé, anem cap als cinc milions.

Amb aquest panorama tan pessimista a les portades dels principals diaris del país, el Consell de Joves de Sabadell va decidir organitzar ahir al migdia a la capital vallesana una taula rodona juntament amb el Consell d’Estudiants de la UPC. Entre la pluja i les corredisses d’aquells més desprotegits, es van anar aclaparant estudiants a la sala principal del recinte de la organització. Eren trenta-quatre alumnes, gairebé tots estudiants d’alguna enginyeria. Químics, industrials, aeronàutics...tan era l’especialitat, tots es troben a la mateixa situació. “L’objectiu d’aquest debat és recolzar-nos mútuament i saber exactament amb quins problemes ens trobem els enginyers que ja hem acabat la carrera a l’hora de buscar feina” explicava Carles Prades, organitzador de la trobada. En un ambient amb certs arguments que denotaven impotència, alguns estudiants explicaven molts dels intents denegats que havien patit els últims mesos. “Porto gairebé un any buscant un treball relacionat amb enginyeria industrial, però és impossible. No trobo just que, després d’estar cinc anys clavant colzes, la majoria de nosaltres ens haguem de trobar en una situació tan dolenta com aquesta. No he estudiat enginyeria per estar treballant de cambrer a la Rambla” es queixava Ivan Torres, un dels estudiants. Els assistents, alguns encara de tercer i quart curs, anaven comentant el que deien els seus companys amb unes cares poc entusiastes. “Sabem que amb la situació econòmica actual, en general trobar feina no és fàcil. Però no teníem ni idea que els enginyers teníem tants problemes per trobar-ne. No estem desanimats, però aquests testimonis no són un al·licient per continuar estudiant amb tantes ganes”. Tot i uns minuts de negativisme carregós, Prades va animar als enginyers a seguir buscant feina i a “seguir trencant-nos les banyes perquè algú ens faci cas”.

El sector industrial està parat a Espanya i a la resta d’Europa. La principal barrera amb la que es troben aquests joves és justament l’aturament generalitzat dels sectors. “A moltes empreses que he enviat el currículum ja ni l’agafen, i alguna vegada m’han comentat que estan pensant fer reducció de plantilla i que no és moment per contractar”, explica un dels assistents a la xerrada.

Abans del tancament de l’acte, es va decidir enviar una carta a la rectoria de la UPC demanant que actuïn per demanar ajudes pels estudiants. A través d’una carta firmada per la majoria dels enginyers, es reclamarà una major implicació de la universitat en el camp laboral per tal de satisfer les necessitats dels alumnes. D’aquesta manera intentaran “obrir els ulls a les empreses i a les organitzacions públiques perquè nosaltres som el seu futur, no poden perdre la confiança en nosaltres”. El futur és dels joves, i són ells qui d’aquí uns anys estaran fent funcionar un país, ara per ara, congelat i molt desconfiat.

Triple(te)

Así esperan los jugadores del Fútbol Club Barcelona celebrar el final de la temporada 2007/2008: con triples fiestas, triples resacas, abrazos de tres en tres y sobretodo con un trío de copas simbolizando el triple reconocimiento que se merece el equipo. Ayer ya conseguimos un tercio, pues el Barcelona se proclamó campeón indiscutible de la copa del rey después de mostrarse inmensamente superior al Athletic de Bilbao. Los bares de la ciudad estaban repletos de seguidores que admiraban el juego de su equipo y que apoyaban, desde el otro lado de la televisión, a los culés que fueron a Mestalla. Fue un partido espectacular. Al igual que pasó con el Real Madrid, después de sufrir durante los primeros 18 minutos, el Barça logró controlar el juego de su adversario y Touré Yaya abrió la goleada azulgrana que precedería Messi, Bojan y Xavi. El resto lo sabemos todos, cánticos proclamándonos “campeones, campeones” y oleadas de gente a celebrarlo en canaletes. Y es que canaletes es la nueva tierra santa de Barcelona. La afición tiene claro que en tan solo unos pocos días, se reunirá tres veces en el corazón de la ciudad para aplaudir el juego de su equipo y corear una vez más “oe, e, oa, a, ser del Barça és, el millor que hi ha!”
Pero también gracias a éste ambiente tan “culé” en la plantilla, el Barça es más Barça que nunca. Sobretodo para Piqué, Bojan y Pep ya que el primer triunfo en forma de copa que recibieron ayer fue la constatación de que su continuo esfuerzo e idolatración al Barcelona merecía la pena. Y también, que el juego de ayer fue espectáculo no solo lo sabemos nosotros, la afición, sino que algunos jugadores indecisos quedaron aturdidos al final del partido al ver que el primer triunfo de la temporada estaba ya en sus manos. “Esto es la constatación de que el del Barcelona es el fútbol real”, afirmó Messi. Así que cada uno de ellos tiene hoy un sobresaliente por lograr que todos hayamos llegado hasta aquí. Ahora solo nos falta acabar lo que hemos empezado. Esperemos que Keita cumpla su promesa y acabe con el pelo pintado con los colores azulgranas y que Dani Alves repita el slogan que imprimió en su camiseta al finalizar el partido: “Lo que estamos viviendo no tiene precio”.

El Iurbentia Bilbao es calssifica pel Playoff tot i perdre clarament contra el Barça (88-65)

El Iurbentia Bilbao ha aconseguit entrar al Playoff gràcies a les derrotes de Manresa i Fuenlabrada i d'aquesta manera acabar la lliga regular en vuitena posició tot i perdre de manera clara contra el Regal F.C. Barcelona. Els bascos només han aguantat dos quarts el ritme del Barça, que tot i no jugar amb la màxima intensitat, ha resolt el matx amb molta comoditat. Ilyasova i Vázquez amb 24 i 23 de valoració respectivament han estat els millors del Barça i del partit mentre que per part bibaina Banic (10+7) i Seibutis (14 p.) han estat els únics que s'han salvat.

Domini inicial del Iurbentia Bilbao

Mai una derrota tan abultada havia tingut un sabor de victòria. Però pel Bilbao avui ha estat així. Als primers minuts del partit però el panorama no feia presagiar una derrota biblbaina. El Barça ha sortit relaxat, producte de la poca transcendència que tenia partit i en part per la poca afluència de públic, i el Iurbentia ha fet un bon primer quart (16-19). Seibutis des del perímetre i Guardia a través del joc interior n'han estat els fonaments.

Però quan el Barça s'ha posat les piles, especialment Vázquez i Santiago, la balança s'ha anat decantant lentament a favor dels blaugrana. Santiago ha carregat de faltes als seus marcadors i ha fet mal des del joc interior. Els punts de Pasalic i Banic eren glopades d'oxigen, però insuficients per evitar l'asfixia. A la mitja part el Barça ja dominava de 4 (39-35).

Represa fulgurant

Un parcial de sortida del tercer quart 8-0 ha sentenciat el partit en situar l'equip de Xavi Pascual 12 punts amunt en el marcador (47-35) gràcies a triples d'Ilyasova i Navarro i a una cistella de Grimau. El Barça ha posat pinyó fixa i el Bilbao no l'ha pogut seguir malgrat reduir la diferència fins als 7 punts. El Barça practicava un bàsquet vistós amb accions espectaculars, com un alley-hop en contraatac de Sada a passada de Navarro i la diferència ha augmentat fins als 16 punts a la fi del tercer quart (64-48)

Últim quart de tràmit

El partit ja estava decidit. Ilyasova i Vázquez tenien espai per lluir-se i deixar en evidència el feble joc interior del Bilbao. L'aventatja barcelonista ha aconseguit una màxima de 25 punts (75-50). El partit no tenia més història, però de ben segur que els bilbains devien estar atents a les bones notícies que venien des de Manresa. El Ricoh perdia i el Fuenlabrada també, i això tot i la derrota els situava en zona de Playoff.

Al final 23 punts de diferència (88-65) que reflecteixen el que s'ha vist damunt la pista, en què el Barça ha imposat el domini interior. Ara a esperar l'inici dels Playoff, que enfrontarà el Barça amb el Pamesa València i el Bilbao amb el campió de la fase regular, el Tau Cerámica.


Millor jugador del matx: Ilyasova (17 punts, 9 rebots i 24 de valoració)

88 - Regal FC Barcelona (16+23+25+24): Lakovic (3), Navarro (11), Barton (10), Ilyasova (17), Andersen (12) -cinc inicial-, Sada (2), Fran Vázquez (13), Grimau (4), Basile (3), Trias (2), Santiago (9) y Barrett (2).

65 - iurbentia Bilbao Basket (19+16+13+17): Blums (6), Seibutis (14), Lewis (5), Guardia (8), Banic (10) -cinc inicial-, Salgado (5), Paco Vázquez (2), Pasalic (10) y Recker (5).

Lluvia en primavera

Una bandada de por lo menos mil palomas dan la bienvenida a la Plaza Cataluña. Éstas revolotean por encima de las cabezas de un grupo de estudiantes italianos, los únicos que permanecen en el centro de la explanada. Parecen perdidos o expectantes, y lo único que turba su parsimonia son las dichosas aves que se mueven en masa al mínimo movimiento, paralizando a cualquiera que intente evitarlas.
La estrella central que hay en el suelo de la Plaza Cataluña está desierta. Tan sólo pasan, de vez en cuando, transeúntes que no tienen la menor intención de quedarse, simplemente la cruzan en diagonal entrelazándose y creando una estela en el suelo mojado a modo de trenza.
Algunos peatones llevan un paraguas, pero los más valientes -o despistados, según el caso- se fían de su permeabilidad y deciden taparse con una prenda de ropa, ya sea gorro, capucha o la misma chaqueta descolocada a modo de protección. Éstos últimos son fácilmente diferenciables ya que aceleran el paso cuando no tienen un balcón en el que resguardarse. En alguna ocasión la aceleración del paso ha provocado algún resbalón o caída, con la consiguiente mofa de los cercanos.
Debido al mal tiempo hay carencia de jubilados sentados en los bancos de madera que hay alrededor de la plaza. Los días soleados aprovechan para reunirse y explicarse historias de antaño; con esos relatos se podrían escribir libros enteros.
Los inmigrantes que abundan con falta de lluvia, tampoco se dejan ver estos días. Hay algún rezagado que se parapeta con un fino chubasquero azul. Su mirada perdida y el cuerpo relajado muestra un estado de tránsito preocupante. Pero sigue allí, en el banco, solo, atónito y despreocupado mientras la fina lluvia lo va cubriendo de una delgada capa de agua que le va chorreando hasta alcanzar los negros pies tapados con unas viejas chanclas.

Recital de Brawn en Montmeló

El domingo día 19 de abril se disputó en Barcelona el 53 Gran Premio de Catalunya de fórmula 1. En el Circuit de Catalunya se dieron cita los 20 pilotos aspirantes a ser el mejor del mundo pero, parece que de momento la cosa es solo de dos, y además del mismo equipo: Brawn. Jason Button y Rubens Barrichello dieron un recital el pasado fin de semana quedando primero y segundo respectivamente, y de ello fueron testigos los 92.000 aficionados que asistieron al Circuit bajo un sol abrasador. Entre ellos estaba la denominada marea azul que no dudó en aplaudir a su ídolo Fernando Alonso y silbar al eterno rival Lewis Hamilton, cuando ambos aparecían en las pantallas situadas en varios puntos del recinto. En estas mismas también se pudo ver a personalidades del mundo del deporte como Joan Laporta (presidente del Futbol Club Barcelona) y Fernando Roig (presidente del Villarreal Club de Fútbol).

El comienzo de la carrera fue espectacular y es que en la curva Abolafio, justo después de la recta principal hubo una colisión múltiple con Trulli, Sutil y los dos Toro Rosso como desgraciados protagonistas. En la reanudación de la carrera, tras el coche de seguridad,  Alonso consiguió superar a Webber por un momento pero, éste, se la devolvió en la primera curva. Después, con los dos Brawn a la cabeza y los dos Red Bull detrás de ellos, Alonso consiguió afianzarse en la sexta plaza detrás de Massa. Todo parecía indicar que las cosas quedarían así pero, el equipo Ferrari tuvo un problema durante el último repostaje del brasileño que hizo que no pudieran ponerle la gasolina suficiente para terminar la carrera al ritmo que llevaba. Como no iba a ser menos, Alonso aprovechó el error y consiguió pasar a Massa ya en la última vuelta. El asturiano hizo que la gente se levantara de su asiento, una vez más con un arriesgado pero, al final satisfactorio adelantamiento.

En definitiva, un gran premio en Montmeló que, a pesar de la baja asistencia (fueron 92.000 personas y la capacidad es de 120.000) nos ha dejado imágenes de lo más entretenidas y nos ha hecho vibrar a todos tanto en casa como en el Circuit.

Artista total

La cita era a les 9 del vespre al Palau de la Música de Catalana. Un lloc excel·lent per degustar amb tot luxe de detalls els matisos musicals que ofereixen Madeleine Peyroux i el seu quartet instrumental. L’artista nascuda a Athens visitava per segona vegada la ciutat en motiu del Festival de la Guitarra de Barcelona, però no venia sola, sota el braç l’acompanyava un nou CD, Bare and Bones, on dóna els primers passos com a artista total – totes les cançons són de producció pròpia. Uns passos ferms i molt ben encaminats.
Les nou en punt i al Palau no hi cabia una agulla. La gent vestida amb les seves millors gales intentava rivalitzar amb les formes arquitectòniques que va idear Domènech i Muntaner. Però de seguida la música es va imposar a l’ambient chic i glamurós. Entre aplaudiments i xiulets d’aprovació, Madeleine Peyroux – vestida amb un peculiar frac vermell i un barret similar al de Charles Chaplin – i companyia van fer acte de presència. Un piano, un teclat, una bateria, un baix, un contrabaix, una guitarra acústica i una guitarra elèctrica van ser les armes destinades a buscar el delit de l’espectador. Per davant una hora i vint minuts de música folk, soul, country, blues i jazz.
El repertori, monopolitzat per temes del nou àlbum, va ser una carícia fugaç i rica de matisos musicals. Madeleine va demostrar perquè és una de les veus amb més projecció del panorama jazzístic actual. En cap moment hi va haver moment pel dubte, tots els que eren presents estaven convençuts d’haver-la encertat. La sonoritat del Palau sumada a la tendresa i suavitat musical que brollava de l’escenari van convertir el recital en una vetllada perfecte. Cançons com Instead, Bare Bones, River of Tears, Our Lady of Pigalle i I Must Be Saved (en una minimalista i espectacular versió en acústic) en directe van adquirir una dimensió superior a les enregistrades al disc Bare Bones.
Tan sol una hora i vint minuts. Ni un segon més ni un segon menys. Un concert efímer que va deixar a la gent amb ganes de més – alguns sortien de la sala amb el front arronsat, frustrats per no poder repetir. La veritat és que per sobre de l’escenari va passar una diva del jazz, i conscient del que suposa cantar al Palau, es va dosificar per oferir el millor i no deixar indiferent.

Pd: Els impurs que us vulgueu baixar el CD cliqueu aquí

Las Fiestas de la Primavera animan las calles de Sant Feliu

La tarde del domingo era calurosa, invitaba a salir a la calle, nada comparado con el día anterior, que había estado cubierto de lluvia durante gran parte de la jornada.

Las calles del casco antiguo de Sant Feliu estaban repletas de personas, que deambulaban de un lugar a otro, sin rumbo fijo, sin prisa. Eran las fiestas de la primavera en Sant Feliu o Fiesta de las Rosas, nombre que se le atribuye dada la denominación de Sant Feliu de Llobregat como la “ciudad de las rosas”.

Paseando por la feria se podían observar tiendas muy diversas, desde una parada de gominolas hasta un stand de propaganda electoral o uno donde vendían bisutería y gafas a precios increíblemente baratos. Cientas de personas, también de otros lugares(no resultaba complicado encontrarse con habitantes de pueblos cercanos), rodeaban la ciudad.

En la calle se respiraba paz, vitalidad y mucha alegría. Hacía tiempo que se anhelaba esta fiesta y la gente se concentraba para pasar un día agradable.

Paseaba por las calles cercanas a la estación de Sant Feliu cuando descubrí que, para sorpresa mía lo que antes era un parking se había convertido de la noche a la mañana en una explanada repleta de bares y mesas donde la gente se concentraba y, en ocasiones a precios desmesurados, tomaba algo o merendaba en grupo.

Murmullos, gritos, conversaciones... se escuchaban por todas partes, fuera donde fuera.
-Mamá, acompáñame a montarme a los caballitos – le decía un niño a su madre mientras éste correteaba sosteniendo un globo en forma de estrella.

Más adelante, siguiendo los pasos de la multitud, llegué a la Plaza de la Vila, que se encontraba llena de paraditas donde vendían alimentos de todo tipo. Recuerdo un stand donde se podía comprar pan de toda clase, de tamaños y sabores que nunca antes hubiese imaginado. Unos 200 metros más adelante se encontraba un hombrecillo menudo, de poca estatura, pero con un rostro peculiar y afable que cautivaba a cualquiera. Éste realizaba caricaturas a todas aquellas personas que aceptaban sentarse en la silla de madera que se encontraba a su lado izquierdo y esperar a que éste los caricaturizara, con una velocidad casi imperceptible.

Mientras seguía paseando por la feria observaba como iba anocheciendo, pero eso no parecía ser inconveniente para todos aquellos que se encontraban ahí mismo. Ni la oscuridad ni la hora parecía importarle a nadie.

Así pues, a pesar del mal inicio que tuvieron las fiestas en Sant Feliu, ese domingo no faltó alegría ni ganas de disfrutar en las calles de la ciudad.

Como un sueño

En el anden de la parada Bonanova tan sólo hay una veintena de personas esperando a las ocho y cuarto de la mañana. Cada una de ellas está pensasitiva. Cada una de ellas está sola. Llega el tren, y todos los pasajeros se levantan casi al unísono. Entramos.

El metro. Éste es el lugar donde de conviven las grandes miradas. Así como en el anden los individuos no se miraban apenas, aquí, dentro del metro eso es imposible. El espacio, reducido, hace que tu mirada se cruce infinitas veces con personas desconocidas. Al entrar, los pasajeros que se encuentran dentro pasan a observar a los recién llegados. Una mujer que ha entrado en el mismo vagón que el mío se precipita hacia un asiento libre. Parece como si hubiera visto de antemano el asiento. Agradece que la dejen pasar a los que están a su alrededor que la dejen sentar. La sonrisa en su boca no falta.

Dado que el metro está bastante lleno -todos los asientos están ahora ocupados en mi vagón- decido apoyarme en una de las puertas. Como estoy de pie y no tengo nada que leer ni música que escuchar, presto atención a lo que me rodea. Unos leen. Otros, sobre todo jóvenes, se encierran en su mundo, el mundo de la música. Otros simplemente miran. Pero la mayoría de pasajeros está leyendo los periódicos gratuïtos; cada uno de ellos lee uno en función del que se hayan encontrado o en función del que le hayan dado en la boca del metro. Sin embargo es una lectura poco profunda porque a cada ruido estridente o en cada parada, la vista se abalanza sobre el prójimo; es decir, sobre el otro, sobre el desconocido. Todos, los lectores, los curiosos o los insimismados, acaban mirando a alguna persona de las que le rodean. Pero eso no es todo porque al mirar nuestros pensamientos se disparan. No hace falta las palabras para comunicarse. La ropa, el rostro o la mirada dicen mucho de una persona. La bolsa de deporte que lleva el hombre a mi izquierda sugiere que no entra a trabajar a primera hora. Delante suyo hay una mujer de corta edad, ésta le mira; otro cruce de miradas, otro pensamiento. Cuando uno observa, imagina, fantasea. Por eso el metro es uno de esos sitios en los que la imaginación alcanza su punto máximo. Todos son desconocidos, todos tienen su propia vida. Y todos tienen otra vida, la vida que el observador proyecta en ellos. En el metro, los individuos sueñan con la vida de los que tienen al lado.

De ahí que el metro sea como un sueño, porque al fin y al cabo, todo es fantasía.

Navas está 'de moda'

Estos días, el distrito de Sant Andreu celebra un año más la Fiesta Mayor del barrio de Navas. En la calle Biscaia con José Estivill podemos encontrar un montón de atracciones para los niños. Desde el típico tiovivo a atracciones para los más atrevidos. La calle está llena de paradas donde venden churros, algodón dulce, zumos brasileños, y cómo no, cerveza.
A lo largo de estos días se han organizado distintas actividades y eventos, conciertos, juegos, concursos…

Ayer a las siete de la tarde, todas aquellas personas que pasearan por la zona pudieron disfrutar de un desfile de moda. En particular se podían admirar los distintos diseños de Laia, una conocida modista del barrio. Un total de catorce mujeres, algunas jóvenes y otras ya entradas en años, desfilaron acompañadas de música de Rihanna, Timbaland o Nelly Furtado por la improvisada pasarela instalada en el parque de la plaza Ferran Reyes. Algunas parecían tener miedo a arrimarse mucho al borde del escenario, y se quedaban detrás apenas sin moverse. Otras en cambio lo hacían pisando fuerte, mirando al frente, posando e incluso guiñando el ojo. Marisol, una de las modelos, confesaba que se había sentido “como una concursante de Supermodelo”. Algunos jóvenes gritaban "¡Guapa!, ¡Tía buena!" y silbaban a las que seguramente serían sus madres, tías, o incluso abuelas. Al mismo tiempo que desfilaban las modelos, la modista, presente en el escenario en todo momento, explicaba de qué estaban hechas las prendas.
Desgraciadamente, aunque hubo bastantes personas admirando el acontecimiento, había más gente sentada en las terrazas bebiendo y dando la espalda al escenario que personas mirando. Incluso chocaba ver cómo a cinco metros de donde estaban desfilando las modelos había varios ancianos jugando a la petanca sin hacer caso a las mujeres que paseaban ante sus ojos.
En general, al desfile, le faltó algo más de fuerza. Nadie esperaba fuegos artificiales o luces de colores, pero sí se echó de menos algo que atrapara la mirada y te obligara a mirar al escenario. Un escenario que, por cierto, no estaría mal que decoraran un poco el próximo año.

Algunos vecinos, al preguntarles su opinión sobre la Fiesta Mayor de Navas 2008, se quejaban y decían que este año las actividades organizadas han sido menos originales y menos atractivas que otros años. “El año pasado la tienda ‘BCN Animals’ organizó un desfile, pero de perros. Subían al escenario las mascotas de los vecinos del barrio y se elegía al más guapo, aunque sólo por participar ya te daban premios. Era mucho mejor y más divertido que esto”, decía un vecino.

Seguramente habrá que ver terminar la Fiesta Mayor, que concluye este domingo, para poder hacer un balance más completo.

Bojan no jugarà el Catalunya-Argentina per no "perjudicar-lo"

Malgrat sàpiga greu als principals interessats, els partits de la Selecció Catalana encara tenen un caire reivindicatiu. També són esdeveniments divulgatius. Potser per això, Pere Gratacós (seleccionador català), va celebrar la roda de premsa prèvia al partit 200 de la Selecció al Futbolmania, una botiga on es pot adquirir tota l’equipació del combinat català. Va ser dimarts 20, quatre dies abans del matx contra la Selecció Argentina. Quatre dies per pair que el principal reclam, Bojan Krkic, no jugui la festa del futbol català per “no obrir un debat que pugui perjudicar esportivament el jugador”. El seleccionador va afegir que “no hi ha hagut cap pressió per part de la Federació Espanyola”.

En el seu to discret, Gratacós, va anunciar una llista amb baixes importants on “no hi seran els jugadors convocats per Espanya” ni tampoc Oleguer, “tot i el seu simbolisme”, ja que “la nostra política és la de seleccionar jugadors que hagin tingut minuts. Ell ho entén perfectament”. De la llista de 18 homes, no tancada encara, en destaca Víctor Valdés, porter del Futbol Club Barcelona i 8 vegades internacional català. En contraposició al nom de Valdés, apareix a la llista Santi Triguero, que juga a Tercera Divisió amb el Vilanova i la Geltrú. Gratacós es reserva per als darrers dies si convoca Albert Crusat, jugador de l’Almeria i que arrossega molèsties, per disputar “un partit que serà molt complicat”.

Per la seva banda, Leo Messi liderarà la Selecció Argentina, la qual està preparant la seva participació als Jocs Olímpics de Pequín. Acompanyant Messi, el seleccionador Sergio Batista, ha convocat coneguts de la Lliga espanyola com l’estrella “matalassera” el “Kun” Agüero, i els madridistes Gago i Higuaín. Gratacós considera que aquest combinat “és un gran equip i els jugadors voldran demostrar que poden estar a l’absoluta”

El seleccionador català, resignat, va haver de formar una alineació sota mínims, “les circumstàncies són aquestes”. Al mateix temps, va lamentar no poder celebrar els homenatges previstos per a Pep Guardiola i Roger García, per motius professionals i personals respectivament, però va declarar que es posposen per al partit següent.

Durant la roda de premsa, que va durar 10 minuts, Gratacós va mostrar poca desimboltura amb els mitjans de comunicació i aquest tipus d’actes. Va seguir el guió que portava preestablert i no va posar èmfasi en cap punt, llevat d’un to més greu al referir-se a Bojan, a qui va trucar personalment abans de l’acte, celebrat a les 12, “per comunicar-li la decisió abans que ningú”. Això sí, a l'acabar l’acte, el seleccionador va ser amatent amb la vintena de periodistes que van cobrir la roda de premsa, tal com demana el càrrec d’una Selecció que necessita fer-se sentir i que veu condicionades les seves convocatòries per debats externs.