L’educació de Catalunya, pendent d’aprovar l’examen

L’educació a Catalunya

L’àmbit de l’educació a Catalunya no passa pel seu millor moment. Actualment, el món de l’educació està sotmès a un examen on tothom opina, decideix i corregeix. L’educació camina entre adversitats: fracàs escolar, immigració, crisis i canvis socials que afecten el seu funcionament. Vint-i-vuit anys després del restabliment de la Generalitat de Catalunya, és ara quan neix la construcció d’una llei que defineix el model d’educació català.

El gener del 2008 va sorgir el pacte sobre la futura llei d’Educació de Catalunya entre José Montilla i Artur Mas, un projecte que pretén aplicar el Pacte Nacional per l’Educació del 2006. La negociació entre polítics va tardar mesos en formalitzar-se. La previsió és que s’aprovi la llei abans de les vacances d’estiu. Si és així, s’aplicarà gradualment en vuit anys i haurà d’entrar en vigor dos mesos després de publicar-se en el Diari Oficial de la Generalitat. La seva finalitat és regular l’educació no universitària a Catalunya, des de l’escola bressol fins el batxillerat i la formació professional, les escoles d’idiomes i els centres per adults.

Els resultats d’una radiografia de l’actual educació catalana en els quals s’aplicaria la llei són: l’augment d’escoles públiques (3.011), el manteniment d’escoles concertades (1.362), un cos de 62.805 professors i 1.180.460 alumnes, dels quals un 36,6% van a centres privats i concertats i un 63,4% a centres públics. De tots aquests, un 13,5% dels alumnes són immigrants.

 

En què consisteix la nova Llei d’Educació de Catalunya?

Segons el Departament d’Educació, aquesta futura llei brinda un model educatiu que explota al màxim les competències de l’Estatut en matèria educativa, compleix el Pacte Nacional per a l’Educació i defineix el Servei d’Educació de Catalunya tenint en compte els criteris d’equitat, suficiència, excel·lència i corresponsabilitat. Els punts essencials que marquen aquest nou projecte són:

-       Modernització dels centres públics: es proporcionarà autonomia per a cada centre, la figura de direcció tindrà més importància i se li atorgarà la categoria d’autoritat pública i es crearà l’Agència d’Avaluació de l’Educació per avaluar els projectes educatius.

-       Reforç a la figura docent: es crearan els cossos docents de la Generalitat amb proves d’oposició catalanes que reforçaran la figura del professor i s’homologaran els docents de l’escola privada als de la pública.

-       Comunitat educativa: per potenciar la comunicació i els compromisos entre les famílies i les escoles.

-       Administració de proximitat: el projecte confereix a les administracions locals que ho vulguin la categoria d’administració educativa corresponsable amb el Govern de la Generalitat. També es fa referència a la participació dels ajuntaments i a les entitats cíviques dels municipis per a la organització d’activitats extraescolars que afavoreixen la integració dels alumnes dels diferents centres educatius.

-       El català: la llengua catalana serà la llengua vehicular de l’ensenyança a Catalunya, cosa que dóna la possibilitat a la Generalitat de fixar el currículum de les hores lingüístiques. La llei certificà l’objectiu del trilingüisme amb el domini del català, del castellà i d’una tercera llengua.

-       Despesa educativa al nivell de la Unió Europea: la finalitat és situar al llarg dels pròxims vuit anys progressivament la despesa educativa, com a mínim, en la mitja dels països de la Unió Europea. El projecte de la LEC ve acompanyat d’una memòria econòmica on s’especifica que, en vuit anys, els pressupostos s’incrementaran en 1.500 milions d’euros respecte l’actualitat.

 

Conflicte

La LEC no ha estat rebuda de la mateixa manera per tothom, per tant, la proposta per un nou model d’educació ha nascut en un entorn polèmic, d’incerteses i de malestar entre la comunitat educativa catalana. El borrador de la nova llei d’Educació de Catalunya porta arrossegant diverses controvèrsies entre els sindicats de l’ensenyança pública, l’Administració Educativa i els sectors del professorat i associacions de pares d’alumnes.

- Sindicats: els sindicats del sector més representatius (CCOO, USTEC·STEs, ASPEPC-SPS, UGT i CGT) van organitzar una manifestació en contra el document de les bases de la llei d’Educació Catalana el catorze de febrer d’aquest any a Barcelona amb unes 50.000 persones. Des de la USTEC s’organitzaran futures mobilitzacions, una de les quals està prevista pel proper més de juny. Els principals motius de la reivindicació van ser la privatització de l’escola pública, la mercantilització de l’ensenyança i la precarització de les condicions laborals dels docents catalans. Esteban Romero, membre del sindicat USTEC·STEs i del seu Secretariat Nacional afirma que “no s’està donant solucions als problemes del centres públics”. També afegeix que “el nostre sistema educatiu necessita altres canvis: menys alumnat per aula, més recursos per atendre la gran diversitat cultural i més compromís”.

- Govern: Es preveu que el 78% de la càmara catalana votarà a favor de la LEC. Per una banda, ICV-EuiA queda al marge de la negociació perquè creu que el text de la nova llei s’allunya del Pacte Nacional d’Educació i prima a l’escola concertada en detriment de la pública. Per altra banda, el PP i Ciutadans rebutgen el projecte de la LEC per qüestions lingüístiques. El Partit Popular ha anunciat que té la intenció de portar la LEC al Tribunal Constitucional si no es fan algunes modificacions (afirma que es discrimina el castellà). Amenaça que ha estat contestada pel conseller d’Educació Ernest Maragall expressant: “portarem adequadament aquesta llei. Tenim un Estatut vigent que ens dóna capacitat per construir un model educatiu propi”.

Els motius relacionats amb les llengües són uns dels quals han comportat més diversitat d’opinions. La LEC exigirà un domini de català (nivell més elevat, el C2), anglès (nivell mig alt, equivalent al B2) i de les noves tecnologies per part del professorat d’educació obligatòria per poder exercir en l’escola pública. CiU expressa que “la llei busca un nou perfil de professor en el qual el domini de la llengua, tant oral com escrita, sigui essencial”. El diputat del grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi (PSC-CpC) Antoni Llevot explica que en la LEC “no hi ha cap concepte ni estament que parli de la privatització”. També afirma que “les escoles tindran via lliure per fer les classes en la llengua que vulguin degut a la major autonomia que obtindran per actuar”. En contraposició, el sindicalista Esteban Romero opina que “el català com a llengua vehicular és un dels elements positius de la futura LEC encara que, aquest “èxit” s’aconseguirà a un molt alt preu: el desmantellament de l’ensenyament públic, que deixarà de ser l’eix del nostre sistema educatiu”.

 

- Professorat: el cos de professors es revoluciona vers un nou model educatiu que pot canviar la seva manera de treballar de fa molts anys. Segons Sebastià Sans, professor d’ESO i llicenciat en filosofia, “la llei s’ha fet sense tenir en compte els qui l’han de portar a terme. L’educació no està en mans dels seus protagonistes: professors, alumnes... sinó de persones que mai han estat dins d’una aula: polítics, pedagogs... La llei serà insuficient”. No obstant això, el diputat socialista Antoni Llevot assegura que “la LEC va a buscar els problemes en els quals es troba l’educació perquè la nova llei  dóna molta autonomia als centres i als equips directius per poder incidir allà on creguin més convenient”. També especifica que la llei proporciona igualtat de condicions entre els estudiants per adaptar-nos al nivell europeu. La igualtat entre tots els centres, tant públics com privats està contínuament en debat. Jordi Puyoles, professor d’escola concertada i membre del comitè de l’empresa de l’escola on exerceix, creu que “el requisit principal de la llei d'Educació seria el de la igualtat real de tots els centres educatius finançats amb diners públics. El que perjudica la imatge de l’escola concertada moltes vegades és l'opacitat en la gestió d'alguns dels centres privats més forts, opacitat que es veu sempre remarcada pels sindicats de l'escola pública a l'hora de manifestar-se”.

 

 

Previsions de futur

La nova llei d’Educació de Catalunya encara no té un futur clar. Per part del sindicat USTEC·STEs, el senyor Romero afirma que “el futur es presenta força complicat, llevat que l’administració educativa doni un gir de 180%. Els esdeveniments dels darrers mesos reflecteixen que estem a les portes d’un conflicte continuat”. El professor Sebastià Sans assegura que “les lleis no són bones ni dolentes, però que un dels requisits més importants és el pressupost que les acompanya i, en aquest cas, serà insuficient. Per altra banda, el secretari general de Convergència i Unió Josep Antoni Duran Lleida, en una entrevista recent publicada al diari La Vanguardia afirma que “encara no hi ha un acord definitiu, però els passos que s’estan donant són exemplars i històrics. Les opinions contràries segueixen vorejant la LEC.

L’educació és un pilar fonamental del present de Catalunya per construir un pròsper futur on els joves estudiants marcaran unes noves pautes i obriran un nou camí a Catalunya. Per això, és clau instaurar un sistema educatiu de qualitat que faci pujar el nivell estudiantil i potenciï la cohesió social. La responsabilitat que aquesta fita es compleixi dependrà dels acords amb els sindicats, d’uns pactes justos i d’una gran agudesa política. De la fusió de totes les parts implicades en resultaria la lluita per un model educatiu responsable, exemplar i estable, ja que l’educació és un dret i un bé social. Esperem que el llarg recorregut d’aquesta llei amb tantes pedres pel camí serveixi per modernitzar i millorar el sistema educatiu català. Les cartes estan sobre la taula. Ara queda esperar.

 

Pròxima parada: l'estació de tren

Cada pocs minuts passa un tren i cada un d’ells porta a diferents destinacions. Això comporta un moviment continu i una gran diversitat d’individus que, cada dia, passen per l’estació de tren. El meu objectiu ha estat seleccionar diferents moments, situacions quotidianes i estils de persones que, en conjunt, defineixen algunes de les moltes situacions que es pot viure en aquest recinte. Començant per dues personalitats imprescindibles pel bon funcionament d’una estació de tren: la dona de neteja que escombra de bon matí i l’encarregat de vendre els tiquets a tots els viatjants. Seguint amb un home amable que et dedica un gratificant somriure i un banc on es concentra una gran varietat de persones: distintes races, distintes edats i vides totalment diferents que tan sols coincideixen amb l’expressió de ràbia perquè el tren no arriba. Els retards són habituals, la qual cosa provoca reaccions com la d’un avi que sembla que s’adormi, pares inquiets perquè el seu fill vol sortir del cotxet i el tren no arranca o parelles que aprofiten l’estona per fumar un cigarret. I, finalment, ocasions on l’espera es fa interminable i et quedes sol, simplement esperant i reflexionant. L’estació de tren obre les portes a tothom, per tant, recull mil històries diferents i emocions reunides entre vies. No hi ha dubte, és un lloc amb vida.

A la portada… de cul

Teòricament, les portades del diari plasmen el més rellevant i el més actual del moment. Han de reflectir en forma de titulars i de fotografies allò que més interès té pels lectors i allò que sobresurt de les múltiples notícies de l’interior del diari.

Jo vaig cada dia al mateix quiosc i compro el mateix diari. Potser és vocacional, però la curiositat fa que mentre el pago faci una ullada a les altres portades sempre tan ben ordenades. Fa pocs dies em vaig quedar una estona més al quiosc, ja que la notícia del dia era la primera aparició pública a Espanya del president de França Nicolas Sarkozy i la primera dama francesa Carla Bruni. Em vaig despertar de cop amb una cara de sorpresa en veure les fotografies de les portades, imatges que van revolucionar el país, que no van deixar indiferent a ningú i que van ser el tema de conversa dels bars, de les televisions i de la majoria de sobretaules. Diverses portades ens van deixar a tots de cul, i mai millor dit, en veure que els protagonistes de la premsa escrita d’aquell dia eren els culs de Carla Bruni i Leticia Ortiz.

Les reunions amb el president del govern i els temes polítics pels quals els mediàtics Sarcozy i la seva esposa aterraven a Madrid van obtenir la medalla de plata, i això ja és dir molt, ja que les guanyadores acaparadores van ser Leticia Ortiz i Carla Bruni, enlluernades en tot moment per flashos. Només quedava emmarcar, exclusivament i en primer pla, els seus estilosos “traseros”.

Els mitjans de comunicació van provocar una lleugera competició entre la ex periodista i la ex model i cantant. Qui és la més elegant, qui camina millor, qui vesteix més apropiadament, qui es comporta de manera més natural... Les comparacions del dia següent eren previsibles i els comentaris pro Carla Bruni o pro princesa d’Astúries omplien els programes del cor i les tertúlies televisives.

En què s’ha convertit la premsa escrita? En “diaribasura”? És cert que l’extinció del diari de paper és un tema que preocupa a molts però, és aquesta la millor manera d’incrementar el nombre de vendes? Engroguir els continguts amb morbositat és la finalitat per vendre més exemplars? En quina secció podríem col·locar el titular “comparació dels culs de Carla Bruni i Leticia Ortiz”? En societat si els seus respectius marits se senten ofesos? En economia si mesurem les seves mides? O en política si es fan declaracions al respecte? S’ha traspassat el límit de la pura notícia objectiva i informativa. El sensacionalisme no deixa d’obtenir punts positius i, en canvi, el rigor i la serietat periodística en perden progressivament.

Després de donar voltes al tema em pregunto: quina hagués sigut la reacció dels ciutadans en veure una fotografia de Nicolas Sarkozy i Felip de Borbó d’esquenes? Segurament d’indiferència perquè seria una imatge sense valor amb manca d’informació i de provocació. No obstant això, quan es tracta de la silueta de dues dones atractives i reconegudes per tota la societat, la fotografia obté la importància absolta per aparèixer en portada. Reflexionem. Potser també la té per plantejar-nos si aquest fet és un pas enrere en la lluita per la igualtat entre l’home i la dona.

Diuen que una imatge val més que mil paraules, doncs jo acabo aquí i senyors i senyores, observin la fotografia, apostin i opinin profundament sobre el tema: quin dels dos culs els convenç més?

Seguim a la cua, seguim esperant

Quan s’escolta: “demà comencen les rebaixes! Fins a un 60%! Aquest any, millor que mai!”... la població s’altera. Cada any arriben les rebaixes, un fenomen molt esperat que provoca exaltació i grans expectatives a la població en poder mirar l’etiqueta i veure un preu que no fa mal als ulls i així poder aconseguir aquella camisa, bossa o pantalons que tantes vegades havia vist a l’aparador. Aquestes expectatives que creen els comerços en anunciar les rebaixes són les mateixes que ens creen els polítics en afirmar que un dia arribarà un acord entre els govern català i espanyol respecte el finançament autonòmic.

L’eufòria de l’arribada de les rebaixes s’esvaeix quan s’arriba a la botiga i et diuen que la teva talla s’ha esgotat. Que injust! Aquest és el sentiment des de fa massa temps de molts catalans: expectació per una data desitjada i impotència per no tenir el que un creu que és just. Fa nou mesos que el pacte entre Catalunya i Espanya sobre el finançament està a l’aire. Nou mesos de falses esperances. Nou mesos sense fets per prosperar. Nou mesos de donar voltes al mateix. Nou mesos de paraules, promeses i més paraules.

Les rebaixes són esperades, l’acord pel finançament autonòmic també. Les rebaixes criden l’atenció a molta gent, la negociació vers el finançament no només involucra a  personalitats polítiques, sinó a tots els ciutadans catalans. Les rebaixes proporcionen ofertes als clients, el govern espanyol ofereix 8.000 milions pel finançament autonòmic. Les rebaixes provoquen enfrontaments entre la competència, la xifra del finançament provoca topades i discussions entre polítics. Les rebaixes tenen dates clares de principi i final, l’acord del finançament també en té, però aquestes passen de llarg i tenen un final incert. Amb aquest seguit de comparacions, sense la voluntat de desmerèixer cap dels dos temes, es plasma que la negociació sobre el finançament autonòmic s’ha convertit en un fenomen tan esperat per part de la població com quan arriba l’època de rebaixes. Amb la diferència que l’acord entre el govern espanyol i el català pot determinar quin és el futur de Catalunya. Sembla que la importància que requereix aquest pacte hagi passat a un segon pla i es tracti el tema de la mateixa manera com qui discuteix si es rebaixarà un 50% o 60% els pantalons texans.

Els diaris s’omplen d’articles explicant els petits passos que fan que l’acord tiri endavant, de declaracions afirmant que la negociació s’ha desencallat, de titulars explicant un nou pas enrere i de fotografies amistoses entre polítics per reflectir un “bon rotllo” entre els dos bàndols. Ens fan creure que s’està treballant molt per arribar a un resultat quan el que transmeten és indiferència vers un tema suficientment rellevant per dur a terme, per posar-hi solució i per actuar al respecte.

A partir de la reunió del president de la Generalitat José Montilla i del vicepresident del govern espanyol Manuel Chaves, estem parlant del més d’abril, semblava que l’acord començava a fluir. Es parlava del tema amb una visió més positiva, ja que s’havien ofert xifres. No obstant això, l’oferta de 8.000 milions no va ser acceptada per tothom. Una vegada més, no es va arribar a enlloc, a cap conclusió ferma. És satisfactori llegir que no es vol que Catalunya estigui per sota de la mitjana del finançament per càpita espanyol per part del govern d’Espanya, però és insatisfactori comprovar que això encara no ho podem constatar. La incògnita del tancament de l’acord en el més de maig segueix aguantant-se amb pinces.

L’onada del pessimisme xoca de nou amb Catalunya. Tornen a aparèixer comentaris despectius respecte un dels partits polítics. Recentment, i entre d’altres declaracions, el secretari general ERC, Joan Ridao, ha declarat que “mentre mirem d’aguantar el sostre que es mou a causa del vendabal de la crisi, l’Estat ens mou cements amb el risc que caigui tot l’edifici del benestar i la cohesió social”. Els polítics es van tirant pedres els uns els altres com si es tractés d’un partit de tennis on es van passant la pilota. Però mentre ells segueixen jugant, el públic va esgotant la paciència.

Les rebaixes s’han acabat per iniciar una nova temporada i Catalunya segueix igual, arrossegant temes amb conclusions borroses sense poder passar pàgina per a començar una nova etapa. Les cues de les rebaixes sempre es fan llarguíssimes, però l’espera per llegir un titular on aparegui “l’acord del finançament s’ha tancat” és eterna. Els catalans seguim a la cua, seguim esperant.

 

Fidels a la nostra festa

La diada de Sant Jordi ha guarnit els carrers de Barcelona que avui feia olor a llibre nou i a rosa fresca, es vestia amb la senyera catalana i es bronzejava, o millor dit, es cremava per culpa del fort i enganxifós sol que la il·luminava. Barcelona s’ha omplert d’estrangers amb mitjons i sandàlies, de nens i nenes en busca del seu conte preferit i de parelles celebrant el dia dels enamorats de manera tan efusiva que, fins i tot, les roses s’han posat vermelles (bé, també de colors “orteras”!).

Per unes hores, semblava que el cavaller havia pogut derrotar el drac ferotge anomenat crisi. No obstant això, els cartells de “10% i 20% de descompte” es podien veure en moltes parades. “No és que no se segueixi comprant roses, però la gent s’ha animat a fer més paradetes per fer negoci i això reparteix massa les ventes”, ha expressat un venedor de roses que cada any s’instal·la a Rambla Catalunya. “De moment s’estan comprant llibres, esperem que al final del dia puguem fer un bon balanç”, ha explicat un llibreter situat en la mateixa zona.

El centre de la ciutat comtal estava ple de gom a gom, semblava un niu de formigues entusiasmades que es barallaven per passar o per tenir firmat el llibre del seu autor preferit (Boris Izaguirre, Judit Mascó, els protagonistes de Crakòvia, Leopoldo Abadia....). No hem d’oblidar la presència dels mitjans de comunicació (Catalunya Ràdio, TV3, Onda Cero, etc.) per transmetre al públic com viuen els catalans aquest dia i, perquè no, liderar en audiència. Les actuacions musicals, com les de Tony Manero, han augmentat l’ambient festiu i han fet més suportable l’escandalosa i protagonista calor que es podia palpar amb les mans.

Amb tot això no ha estat fàcil caminar amb tranquil·litat, de fet, ha estat impossible, ja que la tensió anava augmentant a mesura que passaven els hores. Tot i així, des de la sortida en el Raval per arribar a la Rambla, pujant el Passeig de Gràcia i fins a baix de Rambla Catalunya es respirava un ambient d’alegria que demostra la fidelitat de molts i molts catalans a la tradicional festa cultural d’homenatge al patró de Catalunya i d’orgull de tots aquells “Jordis” que avui, sense dracs, celebren el seu sant i que des d’aquí, felicito a tots!

 

 

“Mai he vist una paret que no pogués tirar al terra"

Àngel Lorenzo Barroso va néixer el 29 de febrer de 1928 a Madrid. En plena Guerra Civil Espanyola, va ser adoptat per una família catalana d’Arenys de Mar on, amb 9 anys li va explotar una petita bomba a la mà, la qual cosa ha fet que sigui manc. Aquesta mancança mai li ha estat una limitació, al contrari, l’Àngel, sempre positiu, ha aconseguit tot allò que s’ha proposat. Actualment, vidu, amb tres fills i retirat, viu a Mataró i, tot i ser conegut com un home amb un caràcter difícil, ha obert les portes de casa seva per fer una mirada enrere per allò més interessant de la seva vida.

Com recordes el moment de l’accident?

De petit sempre ho recollia tot, agafava qualsevol objecte que em trobava i me’l emportava a unes golfes de casa per després desmuntar-ho i descobrir com estava fet. Sempre volia saber més. Un dia, en el petit jardí de casa, vaig agafar un espècie de caixa cilíndrica que em va cridar l’atenció. Recordo que semblava un pintallavis. Però no, era el fulminant d’una bomba de mà que, en tocar-la, va explotar. Vaig córrer a buscar ajuda i un taxi em va portar a la “Clínica de la Salud y la Esperanza” de Barcelona. Ho recordo com si fos ara, no podia mirar, tenia la mà destrossada.

Amb què t’ha perjudicat més quedar-te sense la mà?

En res. Encara que sembli mentida, no crec que m’hagi impedit seguir endavant. He actuat sempre amb normalitat, he pogut amb tot. De petit jugava igual que els meus amics, anava a l’escola i, fins i tot, era el cap de la colla. Mai ningú m’ha fet sentir inferior. Potser al contrari, m’han tingut respecte.

A què has tingut por?

Em considero una persona valenta i amb empenta que res m’espanta. Tot i així, em cohibia quan parlava amb les noies i em costava demanar-lis per ballar. Elles eren les que em demostraven més distància. Recordo que a una que m’agradava li vaig dir: no tinguis por, si arribessim a tenir un fill no sortiria manc!

Recordes un moment en concret que has pensat en la necessitat de la mà esquerra?

Sí, un dia fent submarinisme la mà dreta se’m va quedar atrapada en unes pedres i no podia sortir. Se m’acabava l’aire i estava enganxat del tot. Una altra mà m’hagués ajudat a sortir-me’n sense haver d’arribar al límit de témer per la meva vida. Finalment, amb l’ajuda de la força de les cames i els peus vaig salvar-me. Però aquesta va ser una situació extrema, en el dia a dia m’he espavilat sense demanar ajuda per vestir-me, cordar-me les sabates o encendre’m el cigarret. A més a més, res m’ha impedit fer el que m’agrada més: jugar a tennis, pescar, conduir i portar el meu vaixell. 

Com condueixes?

Jo mateix em vaig fer un pom de fusta pel volant per poder-lo girar amb facilitat. Quan vaig anar a treure’m el carnet em van dir que seria impossible i jo els vaig contestar que em posessin a prova. En veure que podia conduir, lògicament, me’l van donar.

Tot i ser autodidacte, qui t’ha ajudat o recolzat més al llarg de la teva vida?

Tot i tenir la família lluny, l’àvia adoptiva d’Arenys –entre llàgrimes- . No m’agrada demanar favors, ni ajuda. Però ella va ser qui em va fer adonar que haver perdut la mà no m’havia de limitar en res. Ella em repetia que jo era un noi especial, però no pel fet de ser manc, sinó pel meu caràcter i la meva intel·ligència. Pensa que a l’escola no era l’alumne, era l’ajudant del professor!

Creus que has tingut sort? Creus en ella? 

La sort no arriba, es busca. Jo he estat una persona molt afortunada a la vida. Cadascú ha de treballar de valent per decidir el seu destí.

Com et vas afrontar a la primera feina?

Tenia 17 anys. Vaig assabentar-me que demanaven un dibuixant en la fàbrica de gènere de punt d’Arenys. Feia els mecanismes de les màquines de teixir. Vaig acabar treballant a quatre fàbriques: a Mataró, Canet, Calella i Arenys. Ah! I a cap d’elles em van rebutjar per no tenir una mà.

Però com vas aprendre coneixements d’enginyeria per dibuixar els mecanismes?

Vaig anar a l’Escola d’Arenys, a l’Acadèmia Cots de Barcelona i a l’Escola tèxtil de Canet, que era la número 1 d’Espanya. Tot i així, els llibres han estat la meva font principal. A la llibreria de Mataró ja em coneixien, jo hi acudia amb els meus dubtes i així m’aconsellaven sobre els llibres que necessitava. Després però, l’experiència m’ha donat saviesa. Això sí, m’hi he dedicat amb cos i ànima.

Però un dia vas trencar amb tot això...

Sí, un dia em va arribar una oferta : havia d’inventar una màquina per cosir cabells a les nines. La vaig fer, va ser la primera d’Espanya que funcionava correctament i l’invent es va anar popularitzant. Però vaig ser beneit i no la vaig patentar, valia massa diners. Després d’aquella experiència vaig despertar: tenia idees, bones idees. Tot i així, em pagaven molt bé, fins el punt d’exigir jo el sou, sabia que em necessitaven. 

Aquí va començar la teva vida com a empresari i negociant.

Volia arribar més lluny, així que vaig començar de nou en un petit taller i amb dos aprenents. Jo manava, jo decidia i el que inventava era per mi. Estava cansat de pensar pels altres. Aquell talleret ple d’il·lusió i suor ha fet 50 anys, i ara és una gran empresa.

Aleshores, hauràs pogut patentar algun dels teus invents... 

I tant! Uns 20.

Creus que t’ha ajudat ser manc?

Aquell accident que veig tan llunyà m’ha donat esperit, un esperit fort, molt fort i lluitador. Mai he vist una paret que no pogués tirar al terra. Sempre he volgut demostrar-me a mi mateix que podia amb el que em proposés. 

Com et definiries? Saps que tens fama de tenir un fort caràcter...

Sí, però no m’importa. Em considero un home orgullós del meu tarannà i d’haver tingut sempre al meu voltant persones que em consideren i em valoren. Em sento satisfet d’haver aconseguit pujar una família, del meu paper com a pare i d’haver arribat a una bona situació econòmica, però no d’haver-ho fet sense la mà que em falta, sinó per l’esforç que hi he posat.

Has partit de res i has aconseguit molt. Quina és la clau per triomfar en la vida?

La constància –amb una mirada imponent i una veu segura- . Si es treballa amb esforç s’aconsegueix tot. És el més difícil, però et fa vèncer les adversitats.

Si et donessin l’opció d’implantar-te una mà, acceptaries?

Ara, amb 81 anys, per què? No l’he necessitada mai, –entre rialles- em faria més nosa que servei! De jove m’ho van proposar, però m’hi vaig negar. Em vaig confeccionar una mà de cuir que, aparentment, semblava molt real, però quasi no l’he utilitzada. De fet, semblarà increïble però, tot i no tenir la mà, sovint tinc la sensació que moc els dits!

“Huertas és el periodista del futur”

El sol il·luminava la gran aula 201 de la Facultat de Comunicació Blanquerna que s’obria per rendir homenatge al reconegut periodista Josep Maria Huertas Claveria i per presentar el llibre “Professor Huertas. Lliçons de periodisme” en honor seu.

La sala no estava plena, però el públic que hi ha assistit ha mostrat molt d’interès vers les paraules dels conferenciants: Eugeni Madueño, periodista, professor de la FCB i membre del Jurat del Premi Huertas Claveria, Josep Carles Ruiz, degà del Col·legi de Periodistes i Miquel Tresseras, degà de la FCB, tots tres presentats per una veu amb to de cantarella corresponent a la moderadora Susana Pérez, periodista guardonada amb la primera Beca Huertas Claveria.

“La memòria de Huertas continua viva”, comentava E. Madueño. “Huertas viu entre els professors d’aquesta casa” (referint-se a la Facultat) senyalava Tresseras. “És un símbol en el temps”, expressava J. C. Rius. Tots admiren profundament al seu antic amic i company de docència i per això han volgut transmetre al públic les múltiples raons per les quals les noves generacions han de tenir a Huertas Claveria com un referent professional.

“Era un professor que estudiava l’alumne i li donava disciplina, saber i empatia. Era un home honrat, compromès, independent i comprensiu que va crear un estil, un estil de vida, de professió i d’escriptura -deia clarament el degà de la Facultat- Huertas és el periodista del futur”.

El degà del Col·legi de Periodistes ha parlat del llibre dedicat a H. Claveria com un reflex del que el periodista i escriptor va ser. “Reconeix la seva vocació i voluntat. Va ser molt generós amb les altres generacions. Feia informació però tenia el deure de formar a nous periodistes”, afirma. Josep Carles Ruiz ha explicat que s’ha de recuperar l’espai de llibertat i d’autonomia i el compromís amb la societat que reivindicava J. Mª Huertas. “Qui el va conèixer aprenia de l’ofici però sobretot, dels seus valors”.

Tot aquest seguit d’elogis ha creat un ambient emotiu i de reconeixement a la forma de fer periodisme que Josep Maria Huertas reivindicava. Segons els conferenciants, ell repetia que un bon periodista ha ser humil i tenir curiositat universal i voluntat per escriure bé, condicions que, tal i com ha explicat Eugeni Madueño, Huertas aplicava en tots els seus escrits.

Miquel Tresseres, emocionat i contundent amb les seves paraules sempre gratificants vers l’homenatjat periodista ha demanat un fort aplaudiment per aquest. El públic ha respòs i ha estat una estona aplaudint commogut. Per finalitzar l’acte, s’ha entregat el llibre “Professor Huertas. Lliçons de periodisme” a la viuda de Huertas Claveria que, serena i satisfeta ha acabat expressant “gràcies de veritat”.

“Tots lluitem per captar l’atenció de l’audiència”

Quinze minuts d’espera han estat suficients perquè un nombrós públic inquiet i ansiós s’organitzés i es situés per presenciar la conferència “les audiències ens uneixen” exposada pels invitats: Màrius Carol, director de comunicació del Grup Godó, Miquel Mas, conseller delegat de Tiempo BBDO i Jaume Roures, líder de Mediapro.

Les Jornades Blanquerna d’aquesta mateixa Facultat sempre creen expectació i interès per part dels estudiants. En aquesta edició, l’audiència és el tema que engloba els tres dies de debats, xerrades i conferències. Per tractar-lo, què millor que convidar a tres personalitats reconegudes, cada una en el seu àmbit (periodisme, publicitat o comunicació audiovisual), perquè posin de manifest les seves experiències, dades i opinions respecte un tema que els toca molt d’aprop. Marcal Sintes, professor de la FCB, ha estat el moderador, qui ha introduït el tema i ha donat pas als convidats en una de les aules més grans que estava plena, més que per la curiositat que causava la presència dels reconeguts conferenciantsque per l’interès del tema.

“Faig un acte de fe amb el suport de paper”, expressava primerament Màrius Carol que, entre gràfics amb dades del EGM (Estudi General de Mitjans), explicava com encara els diaris de paper tenen un pes important tot i la falta de temps dels ciutadans de dilluns a divendres. A continuació, Miquel Mas ha definit els mitjans de comunicació com canals de distribució de continguts que busquen l’interès de l’audiència. “Les fronteres entre els tres sectors de la comunicació es dilueixen. Els creadors de contingut vivim en el món de l’economia de l’atenció. Tots lluitem per captar l’atenció de l’audiència”. Per fer-ho, hem de conèixer les audiències millor que ningú”, ha afirmat el publicista.

Entre “flash” i “flash” i gravacions de l’acte on el públic es mostrava callat i atent, per acabar amb les introduccions, J. Roures ha numerat les diferents característiques que distingeixen la televisió d’Espanya respecte altres països: la fidelitat al telenotícies del vespre per informar-nos de l’actualitat com a mitjà referent, el paper rellevant de la ficció que destaca en els diferents gèneres televisius, l’apreciació de les televisions públiques i l’exclusivitat de ser l’únic país que ha emès deu edicions del “reality show Gran Hermano”, última característica que ha provocat riures al públic i murmuracions al company del costat. 

Un cop acabades les explicacions de cada un, ha arribat el moment del “feed-back” on el públic ha volgut participar amb ganes. Hi ha conferències on el torn de preguntes és realment escàs, no obstant això, un nombre alt d’oients han volgut una resposta a les seves preguntes. Algunes d’elles s’han allunyat de la importància de les audiències en els mitjans de comunicació però, igualment, han estat d’interès general com el debat sobre les xarxes socials.

Amb un ambient de satisfacció vers l’hora i mitja que ha durat l’acte, aquest ha finalitzat amb uns forts aplaudiments.

Els joves, un "target" a descobrir

“Uneix més l’edat que l’origen”, afirmava la conferenciant Pilar Pérez, managing director de l’institut d’investigació Millward-Brown. Aquesta és una de les conclusions resultants de l’estudi fet per aquest institut que tracta sobre el “target” jove i es basa en les seves preocupacions, aspiracions, desitjos, pors i en la seva relació amb el consum i les marques.

Aquest anàlisi ha estat exposat a la conferència titulada “Els joves també són audiència. Però, com són?” amb Mireia Tomás, supervisora de planificació Universal McCann com a moderadora i en motiu de les Jornades Blanquerna en la Facultat de Comunicació de la Universitat Ramon Llull. 

L’acte ha cridat l’atenció als estudiants ja que estava dirigit a ells, als joves. L’aula estava plena, al darrere de tot hi havia una munió de gent dreta i, fins i tot, alumnes que han decidit que asseguts al terra estarien més còmodes. 

La conferenciant ha traslladat la seva sorpresa vers el seu estudi qualitatiu realitzat a joves de 18 a 25 anys a deu països de la Unió Europea que, tot i les distintes cultures, religions, tradicions històriques i costums tenen molts trets en comú, més similituds que diferències. Tenen els mateixos somnis i les mateixes inquietuds. “En general, tots els joves tenen una mena d’esquizofrènia, una doble personalitat que combina el present (oci, vacances, diversió...) i el futur (estudis, esforç...), ha explicat Pilar Pérez. Comentari que ha tingut repercussions amb diversos riures irònics que reflexaven el desacord d’alguns membres del públic. 

La hiperactivitat és un tret característic dels nois i noies d’aquesta franja d’edat, provocada pel dinamisme i la activitat constant a la qual estan sotmesos. Però, sobretot, a la quantitat d’informació que reben i a les múltiples formes d’entreteniment a les quals tenen accés. Les noves tecnologies desenvolupen un paper molt important. “Viviu contínuament on-line”, deia la conferenciant mentre part dels oients afirmaven amb el cap.

L’estudi presentat demostra que els joves corregeixen al filòsof Descartes quan aquest afirma “penso, després existeixo”. En canvi, els joves “canvien, després existeixen”. Estem en una societat on els canvis són evidents, on les novetats tenen una curta durada de caducitat i on s’accentua l’individualisme que, tal i com ha expressat Pilar Pérez, provoca l’egocentrisme en la joventut, afirmació que tampoc ha agradat gaire a alguns alumnes que han esbufegat en senyal de queixa.

Fins aquí el públic es mostrava atent, tot i així, aquest ha anat reduint a mesura que passava el temps i es tractava el tema de la identificació i relació per part dels joves amb les marques. Les murmuracions de converses sobre el cap de setmana augmentaven, alguns estudiants que prenien nota amb l’ordinador portàtil han acabat jugant al solitari i algú intentava aplaudir tímidament abans d’hora per provar sort per si la resta l’acompanyava i així poder finalitzar l’acte que, després de respondre algunes preguntes, no ha tardat gaire en finalitzar.