La Duda

‘La Duda’ és l’adaptació que John Patrick Shanley fa del seu propi text teatral. El reciclatge d’un text de teatre al cinema corre sempre el perill de veure`s massa carregat, de no saber traduir la peça al llenguatge que li pertoca i per al mitjà pel qual es difondrà. En aquest cas, Shanley ho ha aconseguit. Una magnífica adaptació i un repartiment d’actors excepcional dóna vida a una història, tant emotiva com controvertida, ambientada a la dècada dels seixanta al Bronx.
La senzillesa del llenguatge és qui dóna vida i credibilitat a la pel•lícula. Carregada de detalls, ‘La Duda’ mostra una cara oculta de l’ésser humà, aquell al qual ningú s’hi vol assemblar. Aquest és el paper interpretat per la magnífica Maryl Streep (Sor Aloysius). El paper de l’actriu dóna vida i sentit al títol de l’obra. A partir d’una lleugera sospita i gràcies al caràcter obsessiu de la protagonista, aquesta inicia una campanya de desprestigi cap al mossèn de l’escola, al qual acusa de pederàstia. Philip Seymour Hoffman, que encarna el paper del mossèn aconsegueix mantenir la tensió al llarg de tot el film. Durant els 104 minuts que dura el llarg metratge, l’espectador estima, odia, es posa nerviós, etc., sempre amb el dubte de si realment el mossèn és o no un pederasta. Hoffman demostra amb una actuació sublim, la capacitat que té de generar confusió en els espectadors. També és destacable l’actuació de Amy Adams, que rodejada d’aquests dos monstres de la interpretació, encarna la monja novell innocent, plena de bones intencions. El paper d’Amy Adams és fonamental. Ella és la veu de l’espectador dins la pel•lícula. És un element neutral que lluita contra dos factors clau en el desenvolupament de la història: manté un debat interior, que no s’acaba de decidir, sobre la presumpció de pederàstia per part del mossèn i sobre la credibilitat dels arguments de sor Aloysius. Aquest debat és idèntic al que mantenen els espectadors al llarg de tota la pel•lícula. A més, exerceix el paper de mitjancera i ajuda a mantenir el fil argumental de la història.
A nivell de realització és, també, una obra mestra. No s’ha pecat de sobrecarregar les escenes, de caure en convencionalismes, sinó a l’inrevés. A ‘La Duda’ res no és gratuït. Shanley trenca la norma i no fa una pel•lícula convencional, sinó que gràcies al tractament del color, a través d’alguns plans més diagonals i sota l’excel•lent actuació dels personatges encarregats de donar vida i sentit a la història, accentua la sensació d’angoixa ajuda a crear tensió. Al final el dubte es manté. Mai no sabrem què és el que realment va passar però, igual que sor Aloysius, no podrem evitar la temptació d’especular.