Un homenatge als herois caiguts, així es podria definir l’últim llargmetratge de Darren Aronofsky.'El Lluitador' ens relata la agonia de Randy “The Ram” Robinson (Mickey Rourke), una vella glòria de la lluita lliure que en els anys 80 havia estat en el cim del wrestling, però que ara, 20 anys després, sobreviu gràcies a treballs temporals i combatent en quadrilàters de tercera categoria. Guanya el just per poder pagar-se els anabolitzants que li permeten seguir competint, mancant-li diners per la roba, la llar i necessitats bàsiques.
La seva vida personal es deplorable, intenta recuperar la filla que va abandonar, Stephanie (Evan Rachel Wood), i el seu únic recolzament és el de Cassidy (Marisa Tomei), una streaper vinguda a menys, ambdós són un reflex de dues vides diferents, però que les mateixes circumstàncies fan que caiguin en el oblit de la seva professió.
La pel·lícula segueix els passos de Randy amb el seu ritme cansat i endintsant-se en les seves pors i la seva permanent nostalgia de un passat que l’elevà a la categoria de llegenda per després deixar-lo en la més completa marginació. El protagonista sent molt més els cops que la realitat li dóna que no els uppercuts dels seus contrincants, es sent inutil i ningunejat, tot i així, segueix sent estimat i respectat en els rings. El seu cos és un mapa on cada cicatriu és un record d’una baralla antològica.
El actor Mickey Rourke realitza un paper espectacular, cada gest ens posa en la pell d’un individu vapulejat per la vida i, malgrat això, replet d’energía. Paral·lelament està la figura de Cassidy, que també observa que el pas del temps la va deixant en fora de joc. Es sent obsoleta i suporta les burles i l’absència de mirades en una professió que depèn de l’aspecte físic, però al contrari que Randy, està decidida a seguir cap endavant.
Darren Aronofski construeix una pel·lícula molt completa i els seus 110 minuts passen com una autèntica exhalació. Desde l’inici, amb les veus de locutors fantasmes del passat recorrent una vida de reportatges, fotografies i cartells publicitaris fins el salt a la immortalitat, la signatura de declaració de principis i aquest amor incondicional cap al seu públic, l'únic al que mai ha defraudat i l'únic que li ha demostrat tot l'amor que el seu castigat cor ha trobat a faltar.
El film té un final obert, i podríem dir atípic, i en referència a la banda sonora, selecciona una gama de bons temes dels vuitanta i un tema de Bruce Springsteen que ha composat exclusivament per a la pel·lícula.
És un llargmetratge que no deixa indiferent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada