Margarita Rivière: “Els mitjans estan en mans d’executius Peter Pan que solament volen jugar i no volen créixer”.

La conferència va començar a les 10:00h del dimarts 15 d’abril però ja mitja hora abans, la sala 101 de la facultat de comunicació Blanquerna estava plena d’estudiants i professors. Els convidats no es van retrassar excessivament, uns 10min. Els allà presents vam mirar expectants totes les comprovacions d’última hora: aigua per tots els ponents, funcionament dels micròfons… Quan van creure que tot estava llest, van deixar entrar i seure els professionals de la televisió. En aquest moment hi van haver una tempesta de flaixos i “clics” que provenien dels botons de les més d’una vintena de càmeres. Els estudiants volien la millor perspectiva dels conferenciants.

L’acte va començar amb una presentació de tots els membres de la taula. La moderadora va ser Marta Puiggrós, del programa “La tarda” de BTV. Els convidats els conformaven Víctor M. Amela, periodista i crític de televisió; Fernando de Felipe, guionista de cinema, crític de televisió i professor de la mateixa facultat i Margarita Rivière, periodista i escriptora. Marta Puiggrós va ser qui va iniciar el debat donant una definició de teleporqueria de la Real Acadèmia Espanyola: “conjunt de programes televisius de baixa qualitat”. Seguidament, Víctor Amela va llegir una reflexió que havia escrit fa temps sobre el tema: “la teleporqueria són aquells programes que et fa vergonya que la gent sapiguin que els mires. Fan reflexionar sobre el que som, fan la funció de mirall, és la desfeta d’un sistema cultural”. A partir d’aquí es va iniciar un debat entre els ponents i van arribar a la conclusió que si mirem la “teleporqueria” amb una mirada crítica, amb humor, distància i sentit comú, ens podem enriquir tots. Fernando de Felipe va fer una aportació que va ser aplaudida pels estudiants: “el problema és que la teleporqueria no és un model de possibilitat sinó l’única oferta possible”. Després va continuar analitzant la part més econòmica dels mitjans amb declaracions com “els directius són com caçadors d’ulls però l’audiència té un gran poder de decisió. O sigui, som generadors d’escombreries”. De repent, unes veus amb micròfon de darrere de la sala van protagonitzar l’anècdota del moment. Després d’uns instants amb silenci absolut, Victor M. Amela va exclamar: “També hi és el Freaker Jiménez aquí”? referint-se al periodista Iker Jiménez del programa “Cuarto Milenio”. Margarita Rivière va tornar al debat destacant les diferències entre la televisió americana i europea: “A Estats Units, la televisió va néixer com un entreteniment i la veuen com una forma de donar espectacle. En canvi, aquí va néixer als anys 30, anys de dictadures i totalitarismes. Per això, aquí esperem que ens doni solucions.”. Durant tot el col·loqui ens van citar importants teòrics de la comunicació com és McLuhan.

Finalment, van parlar sobre TV1 i el seu mal funcionament actual. Fernando de Felipe va proposar alguna solució al problema de la poca audiència de la televisió pública. “La funció vertadera de la televisió pública és donar altres opcions al públic que no tenen en altres cadenes i no imitar les privades com estan fent ara”. Per acabar, alguns estudiants van fer preguntes i van expressar les seves opinions sobre la televisió i més concretament sobre temes de successos. Víctor Amela va respondre que els successos i la crònica negra són una forma de sentir-nos alleujats ja que són als altres a qui els hi passen coses i en canvi nosaltres estem salvats. Margarita Rivière va continuar dient que la crònica negra “consolida un sistema de vençedors i vençuts”. La moderadora, Marta Puiggrós va haver de dir que s’acabessin les preguntes perquè “s’estava fent tard”. Un gran aplaudiment va finalitzar la conferència.