"Fa quaranta anys la gent considerava el català la seva llengua; ara, no és la llengua que vol usar"

Com un flashback es van retrobar Joaquim Maria Puyal i Joan Maria Pou tretze anys després de les I Jornades Blanquerna de Comunicació. Però diverses circumstàncies eren diferents. Pou, ara presentador, ocupava en aquella ocasió un lloc entre la multitud que aquest cop gairebé va omplir l’Aula 201, la més gran de totes les de la Facultat. A més, el que llavors era un oient més de la conferència i una ínfima part del share de les locucions del futbol a Catalunya Ràdio, és ara un dels que lluita per endur-se “una part del pastís”, en paraules de Pou.

Tot i així, Pou només va tenir paraules d’elogi i agraïment pel mestre per “haver-nos salvat els mots”, alguns dels quals es podrien definir com a “puyalians”. Queda clar, doncs, que qui havia de ser protagonista de ”Normalització i divulgació: El llenguatge del futbol als mèdia” havia de ser el pioner.

Puyal, agraït i modest: “Ho vaig fer jo perquè hi era en aquell moment. Ho podria haver fet qualsevol”, va voler trencar els tòpics de les conferències tan bon punt agafar la batuta. Va demanar que se’l tallés si es desviava del tema, i tot i que ningú s’hi va atrevir, ja havia aconseguit el que volia: un ambient de proximitat. Així, Puyal, “més interessat en la comunicació interpersonal, que en les institucions”, va captar les reaccions de l’auditori.

En el clima de desinhibició col·lectiva el periodista va oferir jocs de paraules, imitacions i narració amb passió argentina i estil “puyalià”, seguint el fil de la xerrada, quan veia que l’atenció dequeia. A canvi, va rebre nombrosos aplaudiments i riallades, somriures còmplices i una inefable imitació de Luís Aragonès en el torn de preguntes, xandall i perruca inclosos.

Puyal va atrevir-se a confessar que s’entrenava de jove davant del mirall, fins i tot va encoratjar als presents a fer-ho, i va explicar que va començar a narrar en castellà, motiu pel qual va rebre alguns xiulets burletes que va desaprovar. És aquí on va dir que el castellà li agrada, “però és un idioma que està ben vist parlar-lo correctament; en canvi, el català, sembla que no es pugui utilitzar sense frivolitzar”. Per això, va demostrar certa decepció: “Fa quaranta anys la gent considerava que el català era la seva llengua; ara, hi ha qui considera que no és la llengua que vol usar”.

Puyal, que va parlar llargament sobre el llenguatge posant exemples futbolístics, va considerar que aquest, durant el franquisme, “ajudava a crear l’imaginari col·lectiu de la dictadura”. Això es veu –creu- en les traduccions de l’anglés i en d’altres tics que segons el periodista, s’entrenen per crear un filtre al cervell. Tot i així, va elogiar narradors de l’època com Juan Martín Navas o Matías Prats pare i es va delectar imitant-los.

L’entranyable conferència va haver d’acabar quan Pou va anunciar que havia de marxar a preparar el “Tu diràs”, programa que començava al cap d’un parell d’hores.