13 de setembre del 2009, una data que, si encara no ho és, no tardarà en convertir-se en un símbol per a tots els catalans. Ja fa vuit mesos que va néixer la Coordinadora Nacional per la consulta sobre la independència després de l’èxit estrepitós de la Consulta Popular que es va dur a terme a Arenys de Munt, seu de la organització en qüestió. Des de llavors, la Consulta ja s’ha realitzat a 248 municipis de tot Catalunya, obtenint de moment un resultat aclaparador: un 94.2% dels votants s’ha decantat pel sí. És cert que en general l’índex de participació no ha estat gaire alt; tot i així, el resultat és més que vinculant.
Quaranta anys enrere, aquesta situació hagués estat impensable, ja no pel fet que Catalunya fos reconeguda com una nació –Déu nos en guardi!-, sinó pel reconeixement d’una llengua i una cultura pròpia. Afortunadament s’han fet grans passos des de llavors, tot i que es podria dir que encara queda un llarg camí per recórrer; doncs sembla ser que encara ara, hi ha gent que no entén del tot el significat de l’afirmació: ser català.
Em prenc la llibertat de consultar l’Enciclopèdia catalana: “Catalunya: País de l'Europa mediterrània, a la costa oriental de la península Ibèrica, enclavat dins de l'Estat espanyol del qual en constitueix una comunitat autònoma; la capital és Barcelona.”
Tots els qui es consideren i es senten catalans estaràn d’accord sobre el fet que tot aquest afany de reivindicació va més enllà d’una causa estríctament politica o geogràfica. Reclamar el dret a ser reconeguts com una nació dins l’estat espanyol tampoc és tant, si tenim en compte que estem en possessió d’una llengua i una cultura que es remunten a finals del segle X.
L’any 2007 Telemadrid va publicar el documental “Ciudadanos de segunda” en el qual, entre moltes altres coses, s’acusava Catalunya i el seu govern de tenir una actitut separatista cap a la resta de ciutadans espanyols i de restringir el castellà a les aules imposant el català al seu lloc. No cal dir que aquest document va ferir més d’una sensibilitat. El qui no ho entengui que llegeixi la carta que va escriure en resposta l’Arnau, el noi de Capellades. Tal i com exposa en el seu escrit, és cert que l’educació pública a Catalunya és en català, però també ho és que els alumnes tenen tota la llibertat d’expressar-se en el llenguatge que els és més còmode. Sense oblidar que tot català acaba com a mínim l’educació secundària, sabent expressar-se en castellà a un nivell perfectament equiparable al d’un espanyol resident a Madrid. I és que el castellà segueix sent la llengua oficial, junt amb el català. Les coses clares.
Mentrestant a Catalunya, es segueixen sentint casos de gent que es troba amb dificultats per parlar la seva pròpia llengua. I és que, de la mateixa manera que es considera que els catalans han de parlar el castellà pel sol fet de formar part d’Espanya; tan costa d’entendre que es vulgui mantenir el català? Com va dir l’Arnau a la seva carta: “Si no mantenim el català viu, ningú ho farà per nosaltres, ens veiem amb aquesta obligació moral.” I afegeix: “Se’ns pot considerar racistes? En absolut, acollim a tothom que no vulgui destruir la nostra cultura imposant la seva.”
Després de tot això, la pregunta és: realment quin és el problema? Sentir-se català com qui es sent aragonès, gallec , andalús o basc? Si el que realment preocupa als espanyolistes és que el català s’acabi imposant per sobre el castellà, que no pateixin, ha quedat prou clar que això no passarà. Això sí, ara per ara, ningú pot negar l’existència d’una identitat catalana. En el fons, que formi part o no de l’estat espanyol no canvia les coses. Hi és i hi seguirà sent; doncs sempre hi haurà gent disposada a vetllar per a la seva supervivència.
Fins i tot des d'abans dels temps de Jordi Pujol, època de gran expansió del catalanisme, s’ha lluitat per a preservar aquesta identitat. S’han fet grans coses, però sembla ser que fins ara, cap no ha servit per a canviar l’actitut d’Espanya: “Catalunya és Espanya. Punt. No hi ha més." Qualsevol intent de matisar aquesta afirmació s’ha titllat de separatista, i restrictiu cap el que ells anomenen “la unitat espanyola".
Fins ara, ningú no havia demanat amb tanta insistència que Catalunya tingués el dret a autoproclamar-se un estat independent d’Espanya. De fet, la gran majoria de catalans ha demostrat acceptar de bon grat el fet que Catalunya és una comunitat autònoma que forma part d’un estat. Un estat amb una tradició i uns costums que d’una manera o altra també ens pertanyen. Això no treu cap al fet que també es pugui formar part d’una altra tradició, com és la catalana.
Diuen que parlant la gent s’entén. El temps, però, ha demostrat que això no sempre funciona. Encara ara, resulta molt difícil arribar a un accord fins i tot per una qüestió tan bàsica com és l’Estatut.
El 94.2% dels vots cap al sí, ara per ara tan sols demostren una cosa. Després de tants esforços en va provant de ser reconeguts com a catalans dins d'Espanya, sembla ser que molts ciutadants estan optant pel que va dir Joan Maragall en una de les seves odes: "Adéu, Espanya!".
Quaranta anys enrere, aquesta situació hagués estat impensable, ja no pel fet que Catalunya fos reconeguda com una nació –Déu nos en guardi!-, sinó pel reconeixement d’una llengua i una cultura pròpia. Afortunadament s’han fet grans passos des de llavors, tot i que es podria dir que encara queda un llarg camí per recórrer; doncs sembla ser que encara ara, hi ha gent que no entén del tot el significat de l’afirmació: ser català.
Em prenc la llibertat de consultar l’Enciclopèdia catalana: “Catalunya: País de l'Europa mediterrània, a la costa oriental de la península Ibèrica, enclavat dins de l'Estat espanyol del qual en constitueix una comunitat autònoma; la capital és Barcelona.”
Tots els qui es consideren i es senten catalans estaràn d’accord sobre el fet que tot aquest afany de reivindicació va més enllà d’una causa estríctament politica o geogràfica. Reclamar el dret a ser reconeguts com una nació dins l’estat espanyol tampoc és tant, si tenim en compte que estem en possessió d’una llengua i una cultura que es remunten a finals del segle X.
L’any 2007 Telemadrid va publicar el documental “Ciudadanos de segunda” en el qual, entre moltes altres coses, s’acusava Catalunya i el seu govern de tenir una actitut separatista cap a la resta de ciutadans espanyols i de restringir el castellà a les aules imposant el català al seu lloc. No cal dir que aquest document va ferir més d’una sensibilitat. El qui no ho entengui que llegeixi la carta que va escriure en resposta l’Arnau, el noi de Capellades. Tal i com exposa en el seu escrit, és cert que l’educació pública a Catalunya és en català, però també ho és que els alumnes tenen tota la llibertat d’expressar-se en el llenguatge que els és més còmode. Sense oblidar que tot català acaba com a mínim l’educació secundària, sabent expressar-se en castellà a un nivell perfectament equiparable al d’un espanyol resident a Madrid. I és que el castellà segueix sent la llengua oficial, junt amb el català. Les coses clares.
Mentrestant a Catalunya, es segueixen sentint casos de gent que es troba amb dificultats per parlar la seva pròpia llengua. I és que, de la mateixa manera que es considera que els catalans han de parlar el castellà pel sol fet de formar part d’Espanya; tan costa d’entendre que es vulgui mantenir el català? Com va dir l’Arnau a la seva carta: “Si no mantenim el català viu, ningú ho farà per nosaltres, ens veiem amb aquesta obligació moral.” I afegeix: “Se’ns pot considerar racistes? En absolut, acollim a tothom que no vulgui destruir la nostra cultura imposant la seva.”
Després de tot això, la pregunta és: realment quin és el problema? Sentir-se català com qui es sent aragonès, gallec , andalús o basc? Si el que realment preocupa als espanyolistes és que el català s’acabi imposant per sobre el castellà, que no pateixin, ha quedat prou clar que això no passarà. Això sí, ara per ara, ningú pot negar l’existència d’una identitat catalana. En el fons, que formi part o no de l’estat espanyol no canvia les coses. Hi és i hi seguirà sent; doncs sempre hi haurà gent disposada a vetllar per a la seva supervivència.
Fins i tot des d'abans dels temps de Jordi Pujol, època de gran expansió del catalanisme, s’ha lluitat per a preservar aquesta identitat. S’han fet grans coses, però sembla ser que fins ara, cap no ha servit per a canviar l’actitut d’Espanya: “Catalunya és Espanya. Punt. No hi ha més." Qualsevol intent de matisar aquesta afirmació s’ha titllat de separatista, i restrictiu cap el que ells anomenen “la unitat espanyola".
Fins ara, ningú no havia demanat amb tanta insistència que Catalunya tingués el dret a autoproclamar-se un estat independent d’Espanya. De fet, la gran majoria de catalans ha demostrat acceptar de bon grat el fet que Catalunya és una comunitat autònoma que forma part d’un estat. Un estat amb una tradició i uns costums que d’una manera o altra també ens pertanyen. Això no treu cap al fet que també es pugui formar part d’una altra tradició, com és la catalana.
Diuen que parlant la gent s’entén. El temps, però, ha demostrat que això no sempre funciona. Encara ara, resulta molt difícil arribar a un accord fins i tot per una qüestió tan bàsica com és l’Estatut.
El 94.2% dels vots cap al sí, ara per ara tan sols demostren una cosa. Després de tants esforços en va provant de ser reconeguts com a catalans dins d'Espanya, sembla ser que molts ciutadants estan optant pel que va dir Joan Maragall en una de les seves odes: "Adéu, Espanya!".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada