La Laura López té 30 anys i va néixer a Mataró. Des de fa cinc anys i mig, viu a Vic amb la seva parella, el Ricard, i el seu fill de tres anys, l’Aran. És mestra d’educació infantil i treballa a una escola prop de Vic. Ella mateixa es defineix com una persona que intenta tenir una vida coherent amb el què pensa.
Quin va ser el motiu pel qual vas venir a viure a Vic?
El Ricard és de Tona, un poble que està al costat de Vic. Ell volia viure a un poble i jo volia viure a una ciutat. Ell volia viure per aquesta zona i jo preferia prop de Mataró. I finalment va ser una negociació entre els dos. Jo vaig venir a aquesta zona però li vaig dir que volia una ciutat. A mi m’agrada molt accedir als llocs a peu i no haver de dependre constantment del cotxe. Aleshores, vam decidir anar a viure a Vic i la veritat és que estem molt bé aquí.
I un cop instal·lats a Vic vau decidir no tenir televisió.
El Ricard és addicte a la televisió. Llavors jo li vaig proposar de fer un experiment: venir a viure sense televisió. Vam venir a viure un octubre i vam acordar que pel maig, quan fos el seu aniversari, si volia, tindríem televisió però que jo volia provar l’experiència de viure sense televisió. Jo ja sabia que no em costaria viure sense televisió perquè jo mai hi he estat gaire aficionada, però va ser curiós perquè el Ricard també s’hi va sentir molt a gust des de bon principi. Quan acabàvem de sopar, ens posàvem a jugar a cartes o a qualsevol joc de taula, a xerrar o a llegir… I ens vam adonar que podíem fer moltes coses que en cas de tenir televisió no les podríem fer perquè estaríem tot el dia enganxats davant la pantalla. Tot i així, mirem pel·lícules a l’ordinador. Sense televisió, també, d’alguna manera som nosaltres els que fem una mica de selecció del que volem que el nostre fill miri, i així tampoc s’ha d’empassar tota la publicitat, la violència, etc.
I el vostre fill no us demana que vol veure la televisió?
Sí que sap que existeix perquè a casa dels avis mira la televisió, però tampoc ens demana que a casa la vol mirar. Tot i així, crec que quan sigui més gran i escolti a l’escola que tots els nens miren un programa i ell no, segurament ens ho demanarà. Però de moment, no és el cas.
I per informar-vos de l’actualitat, quin mitjà informatiu consumiu?
Sobretot ràdio, i el diari perquè a la universitat on treballa el Ricard li en donen un cada dia i ens el fullegem. Però bàsicament la ràdio, sobretot quan estem al cotxe. Realment quan hi ha alguna cosa que ens interessa sí que comprem el diari, però d’una manera o altra sempre t’acabes assabentant de les coses que passen.
Una altra decisió que vau prendre va ser la de no portar en cotxet al vostre fill.
D’entrada no en volíem cap perquè sempre hem volgut que el nostre fill tingués un contacte directe amb el cos. És a dir, preferíem dur-lo amb una bandolera, amb un mocador com si fos una motxilla petita, perquè tot el que hem llegit aconsella que les criatures, com a mínim fins que es desplacen per elles mateixes, necessiten estar en contacte directe amb el pare o la mare. Fins i tot, ara s’està posant de moda en molts hospital que en comptes d’utilitzar la incubadora, utilitzen el mètode mare-cangur. Aquest mètode consisteix en lligar el nen al pit de la mare amb un mocador. D’aquesta manera el nadó evoluciona més ràpidament perquè, en definitiva, som persones humanes i el contacte fa molt. Tot i que també és veritat que vam trobar un cotxet a les escombraries i l’hem fet servir per quan l’Aran ha sigut més gran i quan hem anat a algun lloc i ell s’ha volgut posar a dormir.
No volíeu cap cotxet com tampoc volíeu batejar el vostre fill. Per què?
Fins a cert punt, el Ricard i jo som persones religioses. Ens vam conèixer en una trobada de Taizé, on es reuneixen cristians catòlics, protestants, ortodoxes, etc. Però per altra banda, ho veiem tot molt corromput i no hem volgut que el nostre fill formi part formalment de l’Església. Aleshores no el vam voler batejar, però sí que volíem fer una mena de presentació del nostre fill en societat. I vam reunir a la gent que estimem per celebrar que havia nascut el nostre fill. Es va celebrar al Centre de Cooperació i Solidaritat de Mataró, una cafeteria que està just al costat de la botiga de Comerç Just, i va venir un rapsode que va recitar poesia a la carta. La idea era fer un ritus de pas però que no estigués tan lligat a l’Església.
I ara que l’Aran és una mica més gran, voleu adoptar un nen oi?
En realitat, estem en procés des de fa dos anys. De fet, volíem adoptar un nen abans de tenir l’Aran. Ens van convocar en una reunió a Barcelona però el Ricard es va posar malalt i no vam poder anar-hi. Encara no vivíem junts i tothom ens deia que ens dirien que no i ens vam desanimar molt. Vam decidir que ens esperaríem. Quan només feia tres mesos que vivíem junts, vam pensar que ens tornarien a dir que no. Llavors vam decidir primer tenir un fill biològic, i quan l’Aran tenia molts pocs mesos vam demanar l’adopció i ens van dir que l’Aran era encara massa petit. Quan l’Aran va fer un any vam tornar a engegar els papers, vam passar tot el procés d’idoneïtat, i fa un any i mig vam enviar els papers a Nicaragua. L’únic problema és que allà hi ha hagut canvi de govern , i per tant, un canvi en el consell d’adopció. El consell d’adopció ha estat paralitzat durant tot un any. Ara fa molt poc, van autoritzar la nostra adopció a Nicaragua, quan fa mes d’un any que vam enviar els papers. Però de moment, encara no sabem quan ens avisaran per fer el següent pas.
Creus que el procés d’adopció és massa exagerat?
El procés que es passa aquí a Espanya dura uns vuit mesos i és lent, però també és veritat que hi ha d’ haver una mica de filtre. Segurament es podria agilitzar en alguns casos, però tampoc crec que sigui molt carregós. Hi ha gent que adopta un nen però que realment no vol tenir un fill, sinó que ho fan perquè volen fer una obra de caritat, volen ajudar. El que has de voler és tenir un fill. I si vols ajudar a un nen doncs apunta’t a Intermón o apadrina’l.
Vas estar de voluntària a Nicaragua. Explica’ns la teva experiència.
Sempre m’havia atret la gent que havia anat a camps de treball o a voluntariats. Llavors quan vaig anar a la universitat, fent primer de Magisteri, hi havia allà mateix una organització que portava mestres de Nicaragua a fer unes pràctiques. Es tractava d’un intercanvi de coneixements entre estudiants o mestres de Magisteri d’aquí amb els d’allà. Aleshores de seguida vaig decidir que volia anar-hi. Amb 19 anys, me’n vaig anar a treballar a una zona del sud de Nicaragua, fent formació de mestres. La gent de Nicaragua que té la carrera de mestre no treballa com a tal perquè el sou és el segon més baix després de les feines domèstiques. I noies de 16 i 17 anys que encara no han acabat ni la Secundària ensenyen el que els han ensenyat. Tot i així, l’experiència va ser molt maca. Al cap de cinc anys, hi vaig tornar però posant-me directament en contacte amb organitzacions d’allà, amb mestres d’allà. Aquest cop va ser per un període de tres mesos. L’últim cop que hi he anat, ara farà tres anys, va ser per presentar el meu fill a la gent que vaig conèixer allà en les meves estades anteriors.
I has tingut algun contacte més amb el Tercer Món?
Sí, a Mataró hi ha el grup Tercer Món Mataró, que treballa sobretot am el Comerç Just. Quan vaig conèixer aquest tema em va donar la sensació que era la solució del món. Que en certa manera ho és, però que realment és una petita cosa en un món tan complex. Mataró es va bolcar molt amb l’organització pel treball del Comerç Just i jo m’hi vaig voler implicar. Es va obrir una botiga i un centre de Cooperació i Solidaritat, una cafeteria creada per un grup de cafeters de Chiapes que produïen cafè. En aquest centre es fan diverses activitats, xerrades, concerts, tallers, espectacles... Mentre vaig estar a Mataró vaig estar col·laborant allà, i aquí també he intentat trobar el meu espai, però és més difícil quan arribes a una nova ciutat. Sí que intentes apuntar-te en alguna organització però no hi estàs tan implicat.
Una de les costums en la vostra llar és la de no comprar productes de la marca Coca-Cola, així com altres marques especifiques. Té a veure amb el Comerç Just?
Sí que té a veure. El Comerç Just parteix de l’ètica, dins del comerç, que una persona ha de cobrar un sou digne pel seu treball. El que passa és que hi ha empreses que paguen un sou miserable, així com també estan acusades d’assassinat. Per exemple, Coca-Cola ha assassinat sindicalistes a Colòmbia, hi ha males condicions laborals i també treball infantil a la Índia. Nestlé també té un boicot des de fa molts anys. L’Organització Mundial de la Salut recomana la lactància materna en els nadons i per això està prohibit regalar mostres de llet artificial. Nestlé anava als països més subdesenvolupats d’Àsia i Àfrica, anava als hospitals i regalava mostres de llet artificial a les mares que acabaven de parir. Des del moment que es regalava la llet, les mares deixaven de donar el pit, i si tu no poses a treballar el pit amb la succió del nen, deixa de produir. Amb la qual cosa, al cap d’una setmana aquestes mares no tenien llet, Nestlé deixava de regalar-la I les mares l’havien de comprar. S’ha de tenir en compte que eren famílies sense pressupost i amb aigua no potable, i per tant, hi havia desnutrició. La UNICEF ja ha dit que hi ha molts casos de morts infantils que són per culpa de la promoció de llet artificial. Llavors amb aquests productes el que fem des de casa és un boicot. Jo no vull donar diners a algú que sé que els està utilitzant per assassinar o per cometre altres tipus de delictes.
I aquest pot ser un dels motius pels quals encara li dones el pit al teu fill?
No, en realitat no té res a veure. Suposo que el tema de la lactància, fins que no et toca ni te’l planteges pràcticament. Però tenia molt clar que al meu fill li donaria el pit, però perquè em semblava el més normal. De fet, poc abans que em quedés embarassada de l’Aran, em vaig sorprendre molt perquè vaig assabentar-me que hi havia mares que com a opció no volien donar el pit al seu fill. Quan vaig començar a informar-me del tema, vaig saber que l’Organització Mundial de la Salut recomana sis mesos de lactància exclusiva i donar el pit fins als dos anys com a mínim, però combinat amb altres aliments. Un cop vaig llegir això, ho vaig trobar una mica exagerat, però jo ja porto tres anys. Tot i així, des de fa un any que ja estem en un procés de deslletament, però és un procés molt lent. Podríem dir que és un motiu econòmic, ecològic i de salut.
I portes un grup de suport a l’alletament. O sigui, que a més de la teva feina, ets assesora de lactància? Exactament en què consisteix aquesta feina?
Quan jo vaig començar a donar el pit, vaig informar-me i em vaig adonar que hi havia gent molt desinformada. Quan vaig veure que al CAP hi havia grups de suport a les mares, vaig decidir anar-hi. Hi ha moltes mares que ho necessiten perquè després del part passen per un moment molt delicat, a més que, les dones d’avui dia estan molt més immerses en el món laboral i social. Quan arriba l’embaràs, de cop s’han de quedar a casa i d’alguna manera se’ls cau el món a sobre. I realment, en aquestes reunions, la gent té moltes preguntes de lactància. I a partir d’aquí, vaig conèixer gent que es dedicava a fer assessorament de lactància, em van dir que hi havia un curset de formació d’assessors i vaig decidir apuntar-m’hi. Atenem trucades telefòniques de mares que necesiten informació, i en alguns casos fem visites a domicili si estan molt apurades. També ens reunim un dia a la setmana, els dilluns de 16h a 18h de la tarda, i intercanviem idees i consells amb dones embarassades, dones que acaben de tenir un fill…És una ajuda mútua perquè jo, com a assessora, també aprenc molt d’elles.
I per últim, amb aquest estil de vida que porteu, que es pot dir que és poc habitual en la nostra societat, quins valors voleu inculcar al vostre fill?
Volem educar-lo amb la coherència del que nosaltres pensem. Evidentment ell farà el seu camí i probablement serà diferent del que nosaltres voldrem que faci. Per a mi, seria un fracàs que el meu fill fes coses amb les que jo hi estic completament en desacord. Això sí, que es dediqui al que vulgui, que visqui amb qui vulgui… Però realment m’agradaria que els meus fills de grans, siguessin persones critiques, responsables. Que pensessin per elles mateixes. Penso que una persona informada té moltes més possibilitats de ser una persona critica. I si a una persona l’informes des que és petit i li expliques les coses, és molt millor.
Quin va ser el motiu pel qual vas venir a viure a Vic?
El Ricard és de Tona, un poble que està al costat de Vic. Ell volia viure a un poble i jo volia viure a una ciutat. Ell volia viure per aquesta zona i jo preferia prop de Mataró. I finalment va ser una negociació entre els dos. Jo vaig venir a aquesta zona però li vaig dir que volia una ciutat. A mi m’agrada molt accedir als llocs a peu i no haver de dependre constantment del cotxe. Aleshores, vam decidir anar a viure a Vic i la veritat és que estem molt bé aquí.
I un cop instal·lats a Vic vau decidir no tenir televisió.
El Ricard és addicte a la televisió. Llavors jo li vaig proposar de fer un experiment: venir a viure sense televisió. Vam venir a viure un octubre i vam acordar que pel maig, quan fos el seu aniversari, si volia, tindríem televisió però que jo volia provar l’experiència de viure sense televisió. Jo ja sabia que no em costaria viure sense televisió perquè jo mai hi he estat gaire aficionada, però va ser curiós perquè el Ricard també s’hi va sentir molt a gust des de bon principi. Quan acabàvem de sopar, ens posàvem a jugar a cartes o a qualsevol joc de taula, a xerrar o a llegir… I ens vam adonar que podíem fer moltes coses que en cas de tenir televisió no les podríem fer perquè estaríem tot el dia enganxats davant la pantalla. Tot i així, mirem pel·lícules a l’ordinador. Sense televisió, també, d’alguna manera som nosaltres els que fem una mica de selecció del que volem que el nostre fill miri, i així tampoc s’ha d’empassar tota la publicitat, la violència, etc.
I el vostre fill no us demana que vol veure la televisió?
Sí que sap que existeix perquè a casa dels avis mira la televisió, però tampoc ens demana que a casa la vol mirar. Tot i així, crec que quan sigui més gran i escolti a l’escola que tots els nens miren un programa i ell no, segurament ens ho demanarà. Però de moment, no és el cas.
I per informar-vos de l’actualitat, quin mitjà informatiu consumiu?
Sobretot ràdio, i el diari perquè a la universitat on treballa el Ricard li en donen un cada dia i ens el fullegem. Però bàsicament la ràdio, sobretot quan estem al cotxe. Realment quan hi ha alguna cosa que ens interessa sí que comprem el diari, però d’una manera o altra sempre t’acabes assabentant de les coses que passen.
Una altra decisió que vau prendre va ser la de no portar en cotxet al vostre fill.
D’entrada no en volíem cap perquè sempre hem volgut que el nostre fill tingués un contacte directe amb el cos. És a dir, preferíem dur-lo amb una bandolera, amb un mocador com si fos una motxilla petita, perquè tot el que hem llegit aconsella que les criatures, com a mínim fins que es desplacen per elles mateixes, necessiten estar en contacte directe amb el pare o la mare. Fins i tot, ara s’està posant de moda en molts hospital que en comptes d’utilitzar la incubadora, utilitzen el mètode mare-cangur. Aquest mètode consisteix en lligar el nen al pit de la mare amb un mocador. D’aquesta manera el nadó evoluciona més ràpidament perquè, en definitiva, som persones humanes i el contacte fa molt. Tot i que també és veritat que vam trobar un cotxet a les escombraries i l’hem fet servir per quan l’Aran ha sigut més gran i quan hem anat a algun lloc i ell s’ha volgut posar a dormir.
No volíeu cap cotxet com tampoc volíeu batejar el vostre fill. Per què?
Fins a cert punt, el Ricard i jo som persones religioses. Ens vam conèixer en una trobada de Taizé, on es reuneixen cristians catòlics, protestants, ortodoxes, etc. Però per altra banda, ho veiem tot molt corromput i no hem volgut que el nostre fill formi part formalment de l’Església. Aleshores no el vam voler batejar, però sí que volíem fer una mena de presentació del nostre fill en societat. I vam reunir a la gent que estimem per celebrar que havia nascut el nostre fill. Es va celebrar al Centre de Cooperació i Solidaritat de Mataró, una cafeteria que està just al costat de la botiga de Comerç Just, i va venir un rapsode que va recitar poesia a la carta. La idea era fer un ritus de pas però que no estigués tan lligat a l’Església.
I ara que l’Aran és una mica més gran, voleu adoptar un nen oi?
En realitat, estem en procés des de fa dos anys. De fet, volíem adoptar un nen abans de tenir l’Aran. Ens van convocar en una reunió a Barcelona però el Ricard es va posar malalt i no vam poder anar-hi. Encara no vivíem junts i tothom ens deia que ens dirien que no i ens vam desanimar molt. Vam decidir que ens esperaríem. Quan només feia tres mesos que vivíem junts, vam pensar que ens tornarien a dir que no. Llavors vam decidir primer tenir un fill biològic, i quan l’Aran tenia molts pocs mesos vam demanar l’adopció i ens van dir que l’Aran era encara massa petit. Quan l’Aran va fer un any vam tornar a engegar els papers, vam passar tot el procés d’idoneïtat, i fa un any i mig vam enviar els papers a Nicaragua. L’únic problema és que allà hi ha hagut canvi de govern , i per tant, un canvi en el consell d’adopció. El consell d’adopció ha estat paralitzat durant tot un any. Ara fa molt poc, van autoritzar la nostra adopció a Nicaragua, quan fa mes d’un any que vam enviar els papers. Però de moment, encara no sabem quan ens avisaran per fer el següent pas.
Creus que el procés d’adopció és massa exagerat?
El procés que es passa aquí a Espanya dura uns vuit mesos i és lent, però també és veritat que hi ha d’ haver una mica de filtre. Segurament es podria agilitzar en alguns casos, però tampoc crec que sigui molt carregós. Hi ha gent que adopta un nen però que realment no vol tenir un fill, sinó que ho fan perquè volen fer una obra de caritat, volen ajudar. El que has de voler és tenir un fill. I si vols ajudar a un nen doncs apunta’t a Intermón o apadrina’l.
Vas estar de voluntària a Nicaragua. Explica’ns la teva experiència.
Sempre m’havia atret la gent que havia anat a camps de treball o a voluntariats. Llavors quan vaig anar a la universitat, fent primer de Magisteri, hi havia allà mateix una organització que portava mestres de Nicaragua a fer unes pràctiques. Es tractava d’un intercanvi de coneixements entre estudiants o mestres de Magisteri d’aquí amb els d’allà. Aleshores de seguida vaig decidir que volia anar-hi. Amb 19 anys, me’n vaig anar a treballar a una zona del sud de Nicaragua, fent formació de mestres. La gent de Nicaragua que té la carrera de mestre no treballa com a tal perquè el sou és el segon més baix després de les feines domèstiques. I noies de 16 i 17 anys que encara no han acabat ni la Secundària ensenyen el que els han ensenyat. Tot i així, l’experiència va ser molt maca. Al cap de cinc anys, hi vaig tornar però posant-me directament en contacte amb organitzacions d’allà, amb mestres d’allà. Aquest cop va ser per un període de tres mesos. L’últim cop que hi he anat, ara farà tres anys, va ser per presentar el meu fill a la gent que vaig conèixer allà en les meves estades anteriors.
I has tingut algun contacte més amb el Tercer Món?
Sí, a Mataró hi ha el grup Tercer Món Mataró, que treballa sobretot am el Comerç Just. Quan vaig conèixer aquest tema em va donar la sensació que era la solució del món. Que en certa manera ho és, però que realment és una petita cosa en un món tan complex. Mataró es va bolcar molt amb l’organització pel treball del Comerç Just i jo m’hi vaig voler implicar. Es va obrir una botiga i un centre de Cooperació i Solidaritat, una cafeteria creada per un grup de cafeters de Chiapes que produïen cafè. En aquest centre es fan diverses activitats, xerrades, concerts, tallers, espectacles... Mentre vaig estar a Mataró vaig estar col·laborant allà, i aquí també he intentat trobar el meu espai, però és més difícil quan arribes a una nova ciutat. Sí que intentes apuntar-te en alguna organització però no hi estàs tan implicat.
Una de les costums en la vostra llar és la de no comprar productes de la marca Coca-Cola, així com altres marques especifiques. Té a veure amb el Comerç Just?
Sí que té a veure. El Comerç Just parteix de l’ètica, dins del comerç, que una persona ha de cobrar un sou digne pel seu treball. El que passa és que hi ha empreses que paguen un sou miserable, així com també estan acusades d’assassinat. Per exemple, Coca-Cola ha assassinat sindicalistes a Colòmbia, hi ha males condicions laborals i també treball infantil a la Índia. Nestlé també té un boicot des de fa molts anys. L’Organització Mundial de la Salut recomana la lactància materna en els nadons i per això està prohibit regalar mostres de llet artificial. Nestlé anava als països més subdesenvolupats d’Àsia i Àfrica, anava als hospitals i regalava mostres de llet artificial a les mares que acabaven de parir. Des del moment que es regalava la llet, les mares deixaven de donar el pit, i si tu no poses a treballar el pit amb la succió del nen, deixa de produir. Amb la qual cosa, al cap d’una setmana aquestes mares no tenien llet, Nestlé deixava de regalar-la I les mares l’havien de comprar. S’ha de tenir en compte que eren famílies sense pressupost i amb aigua no potable, i per tant, hi havia desnutrició. La UNICEF ja ha dit que hi ha molts casos de morts infantils que són per culpa de la promoció de llet artificial. Llavors amb aquests productes el que fem des de casa és un boicot. Jo no vull donar diners a algú que sé que els està utilitzant per assassinar o per cometre altres tipus de delictes.
I aquest pot ser un dels motius pels quals encara li dones el pit al teu fill?
No, en realitat no té res a veure. Suposo que el tema de la lactància, fins que no et toca ni te’l planteges pràcticament. Però tenia molt clar que al meu fill li donaria el pit, però perquè em semblava el més normal. De fet, poc abans que em quedés embarassada de l’Aran, em vaig sorprendre molt perquè vaig assabentar-me que hi havia mares que com a opció no volien donar el pit al seu fill. Quan vaig començar a informar-me del tema, vaig saber que l’Organització Mundial de la Salut recomana sis mesos de lactància exclusiva i donar el pit fins als dos anys com a mínim, però combinat amb altres aliments. Un cop vaig llegir això, ho vaig trobar una mica exagerat, però jo ja porto tres anys. Tot i així, des de fa un any que ja estem en un procés de deslletament, però és un procés molt lent. Podríem dir que és un motiu econòmic, ecològic i de salut.
I portes un grup de suport a l’alletament. O sigui, que a més de la teva feina, ets assesora de lactància? Exactament en què consisteix aquesta feina?
Quan jo vaig començar a donar el pit, vaig informar-me i em vaig adonar que hi havia gent molt desinformada. Quan vaig veure que al CAP hi havia grups de suport a les mares, vaig decidir anar-hi. Hi ha moltes mares que ho necessiten perquè després del part passen per un moment molt delicat, a més que, les dones d’avui dia estan molt més immerses en el món laboral i social. Quan arriba l’embaràs, de cop s’han de quedar a casa i d’alguna manera se’ls cau el món a sobre. I realment, en aquestes reunions, la gent té moltes preguntes de lactància. I a partir d’aquí, vaig conèixer gent que es dedicava a fer assessorament de lactància, em van dir que hi havia un curset de formació d’assessors i vaig decidir apuntar-m’hi. Atenem trucades telefòniques de mares que necesiten informació, i en alguns casos fem visites a domicili si estan molt apurades. També ens reunim un dia a la setmana, els dilluns de 16h a 18h de la tarda, i intercanviem idees i consells amb dones embarassades, dones que acaben de tenir un fill…És una ajuda mútua perquè jo, com a assessora, també aprenc molt d’elles.
I per últim, amb aquest estil de vida que porteu, que es pot dir que és poc habitual en la nostra societat, quins valors voleu inculcar al vostre fill?
Volem educar-lo amb la coherència del que nosaltres pensem. Evidentment ell farà el seu camí i probablement serà diferent del que nosaltres voldrem que faci. Per a mi, seria un fracàs que el meu fill fes coses amb les que jo hi estic completament en desacord. Això sí, que es dediqui al que vulgui, que visqui amb qui vulgui… Però realment m’agradaria que els meus fills de grans, siguessin persones critiques, responsables. Que pensessin per elles mateixes. Penso que una persona informada té moltes més possibilitats de ser una persona critica. I si a una persona l’informes des que és petit i li expliques les coses, és molt millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada