Ara fa 18 anys, els arquitectes Giorgio Grassi i Manuel Portaceli van portar a terme el projecte de rehabilitació del Teatre Romà de Sagunt. El seu, era un projecte ambiciós: volien ressuscitar el teatre perquè tornés a ser escenari dels espectacles del poble i el interès de tot aquell amant de la història que s'hi volgués apropar. Un cop acabades les obres, la gent del poble va sortir al carrer, es va quedar sorpresa pel disseny modern d’aquell teatre: uns grans blocs de marbre, quadrats, conformaven les grades, els accessos, els passadissos i de l’escenari, d’aquelles runes de 1,20m, van passar a conformar-se 20 metres de mur. La rehabilitació, a més a més de tornar a acollir espectacles, va començar a formar part de debats i polèmiques entre els habitants de Sagunt. El projecte, motivat pel partit Socialista del País Valencià va provocar que el PP s’hi posicionés en contra, considerant-lo contrari a la Llei del Patrimoni Històric del 1985 afirmant que “la restauració del teatre (...) suposa una reconstrucció del mateix i, en alguns casos, una simple construcció d’un teatre romà, ignorant la forma que els elements reals tenien”. El PP es va sentir tant dolgut, que va arribar a Tribunals, per denunciar aquell mal a la història que els socialistes havien estat capaços de consentir.
Intel•lectuals, arquitectes i artistes s’han posicionar a favor i en contra de la demolició de la rehabilitació però els que més han volgut protagonitzar la polèmica han estat els historiadors que han vist més, en el Teatre Romà de Sagunt, una politització del problema que no pas una presumpta vulneració de la Llei del Patrimoni Històric. Els polítics han aprofitat la confrontació del poble de Sagunt que jutja l’estètica del Teatre per crear un discurs polític que allunyi al ciutadà del que realment estem tractant.
Al meu parer, cada polític s'ha volgut jugar les seves cartes sense tenir en compte les del contrari. Sense ànims de debatre sobre un mateix terme, cadascun ha optat per defensar una interpretació del projecte, ignorant que ambdós parlen de conceptes ben diferents. El projecte de Grassi i Portaceli portava el títol de rehabilitació i com el nom ho indicava, es va tractar en què el Teatre Romà tornès a funcionar. El PP, va remetre que allò era una falsa restauració, i s'hi va oposar completament, tenint en compte que la restauració permet conservar el teatre com a monument històric per estudiar-lo des de les runes que avui en dia es mantenen. Ambdós partits s’han anat acusant de dos conceptes absolutament diferents que s’apropen més a un judici estètic que no pas a l’ètic. Ja no és tant sols buscar el tema que permeti refer un discurs polític que enfronti el poble de Sagunt, sinó una manera de jutjar i acusar a l'altre sense cap tipus de punt en comú per debatir. Uns parlen de rehabilitació, els altres, de restauració, i fan creure que tant l'un com l'altre es senten interessats per el teatre quan en el fons, el que volen és crear un propi debat sense fonament. Si el marbre del teatre és adient o no, si s'ha demacrat la història romana, si s'ha ferit el sentiment del poble saguntí, són premises que la política municipal pretèn passar per alt a l'hora de crear un discurs que només busca adeptes.
Ara, els populars, es proclamen vencedors d’aquesta lluita des de que al gener una sentència del Tribunal Suprem de Justícia de la Comunitat Valenciana va dictaminar que la restauració del Teatre Romà de Sagunt serà enderrocada en 18 mesos. D’aquí poc més d’un any, el Teatre Romà de Sagunt tornarà a ser una ruïna, unes quantes pedres de museu, que recordaran que va haver un temps on l’Imperi Romà va voler asentar-s'hi vora el mar. Sigui per la vulneració de la llei de Patrimoni Històric, com la falsa restauració, com la no encertada rehabilitació, el que quedarà demostrat serà que l’enderroc ha estat una conseqüència immediata de les ruïnoses polítiques que es fan servir en el nostre país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada